Etiquetes
“Es sus la talvera qu’es la libertat” diuen uns versos de Joan Bodon, el poeta que més tossudament va cercar d’esclarir en què podia consistir la jugulada identitat occitana.
Talvera és una bella paraula en occità de la qual en desconec la correspondència en la nostra llengua. Anomena el camí veïnal que discorre entre dos camps de conreu i fa de via d’accés i de demarcació de les propietats. Aquestes talveres, però, no pertanyen a ningú, o encara millor, pertanyen a tots els qui les transiten sense que hom en pugui reclamar l’ exclusivitat o el peatge de pas. I així són, per naturalesa, espais ambigus, comunitaris, lliures; punts de trobada i confluència, camins d’entrada i de sortida, de marge lax, de confí imprecís i flexible.
Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.
Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en positures multiculturalistes dubtoses, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.
(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)
rastres, vestigis, derelictes 
Tralalalero!
Ho saps que la definició que dones de talvera correspón exactament a la de “creuza” en genovès: “stradina che delimita due proprietà”
Caram! El “de mä” m’havia despistat i pensava que només es podia emprar en àmbits marins!
Gràcies Maria, ara ja no podré dir que no conec cap traducció de talvera. A més a més, la continuitat de l’espai provençal i ligur li dóna a tot plegat una nova dimensió geopoètica.
Com ens agrada la geopoètica!
Menos geopoética es la expresión en castellano. Bueno, al menos la institución jurídica, que es la que conozco: el derecho real conocido como “servidumbre de paso” (ver http://tinyurl.com/2hl9b7). Gracias por la publicidad de mi charla! Creo que salió bien, y hacerlo en un pequeño café tuvo su encanto: a pesar de soltar mis rollos, la gente luego hizo preguntas, y la cosa fue bastante distendida.
Ah, i bon any 2008!!
Acabe de descobrir el teu blog, que de moment em té agarrada l’atenció i no vol soltar-la. Aniré demà a la llibreria catalana-occitana de París (http://llibreter.blogspot.com/2006/11/pam-de-nas.html) a demanar-hi més informació sobre el Joan Bodon este.
Esta cosa de la talvera occitana, no pot correspondre a les “corredoiras” gallegues: “Camiño de carro, estreito e profundo, que discorre entre valos ou outras elevacións do terreo”? A la terra de Segòvia on va nàixer mon pare, els camins que es fan entre els camps per a dividir-los, els anomenen “lindes”, i tot eixamplant-ne un poc el significat, es formen frases com ara “ir a dar un paseo por las lindes”. Tal vegada l’admirable sempre María Moliner en diu alguna cosa. No tinc el seu diccionari ara mateix a l’abast.
Moltes gràcies per la teva aportació. Poc a poc anem fent un lèxic de la “talvera” i del camí que m’és preciós. I crec que “linde” podria ser una traducció al món castellà del concepte força acurada.
Aviat també m’agradaria fer una petita entrada sobre totes les denominacions que existeixen per anomenar els vells camins de pastura i transhumància que hi ha en les diferents llengües de la península ibèrica. Segur que donarem amb més paraules desconegudes…
Ara mateix vaig a pegar una volta pel teu bloc i et dono la benvinguda al meu per a tot allò que t’abelleixi de comentar-hi!
Mallacán és també un grup de musica aragonés que vindria a ser lo mateix, una mena de lloc enmig de dos camps o terres pero que no es de ningú, i que tots dos propietaris utilitzen per girar el tractor o la mula i continuar la feina, … com la llengua occitana enmig de dos països i tal i l’aragonés que allà està també al mig, … en fi, no ho sé. Bona sort a tothom!!
I seguim fent via. I en aquest cas, un mot especialment preciós per venir d’una llengua tan marginada com l’aragonès. Gràcies per l’aportació i benvinguda.
Retroenllaç: Sota les runes i la neu « rastres, vestigis, derelictes
correcció “Es sus la talvera QU’ES la libertat”
Gràcies i esmenat.