Un espurneig a la llunyania

Etiquetes

comerç del nacre, granja de perles, paumotu, Saville-Kent, Tuamotu

Granja marina

Una tarda mentre fem el badoc a una tinença colonial de Raiatea, l’illa sagrada dels polinesis, ens proposen anar a una granja perlera. Hi accedeixo amb la condescendència de l’home de món que no es deixa impressionar per minúcies i dissimulo l’excitació que em provoca la visita. Els disset mil kilòmetres que em separen de casa no em semblen de sobte un disbarat tan gros.

Ras i curt, sempre he sentit una mena d’atracció primitiva pels metalls i les gemmes precioses i me n’ha seduït la mística de la recerca a les fondàries de la terra o dels oceans. Però en les perles negres dels mars del sud hi brillen lluïssors formidables d’aventura. A la mitologia local són els estels que el déu de la bellesa va regalar al déu del mar per il·luminar els seus dominis. A la nostra, la mercaderia de faula que ha fet volar la imaginació de generacions de viatgers, el caprici rar de la naturalesa que ha guarnit els prínceps d’aquest món, les odalisques dels harems, les dames nobles de les ciutats lliures. I es que com ens expliquen durant el trajecte, les veritables perles són una troballa molt afortunada, producte d’un mecanisme natural de defensa de la pinctada margaritifera.

Aquesta espècie de bivalve segrega nacre per aïllar cossos estranys que penetren al seu epiteli, de paràsits a grans de sorra. Ara bé, si aquest fenomen no és del tot insòlit, ho és molt més que la perla tingui la forma esfèrica i la superfície regular que la fa excepcional: es calcula que se’n troba una de perfecta per cada 15.000 ostres que s’obren. Vistes les probabilitats, no és estrany que el primer gran comerç que generés aquest mol·lusc endèmic fos el del nacre. Els colons europeus van establir-ne emporis des de finals del S.XVIII i amb especial intensitat d’ençà de 1820. Primer a les Illes Gambier, però car el sever protectorat missioner dels jesuïtes hi posava traves, el centre mercantil es traslladà ben aviat a l’Arxipèlag de les Tuamotu. Tant s’especialitzaren els seus habitants en la recol·lecció de pinctades que, en llengua polinèsia, el gentilici per la gent d’aquests atols i el mot per l’expert en capbussaments és el mateix: paumotu. I la traça i capacitat per a la immersió en apnea que exhibiren els va convertir en els més reputats del món.

En la societat tradicional de les illes, el nacre servia de guarniment, així com per a fer-ne hams de pesca, i tenia un valor moderat perquè era raonablement abundant. A Europa, en canvi, s’emprava per a fer-ne talles elegants, incrustacions de marqueteria, barnillatges de ventalls, peces d’escacs, fitxes de dòmino i, sobretot, botons. Aquest darrer negoci va tenir una importància industrial notable a ciutats com Brussel·les, Hamburg , Viena o la Val d’Oise, al nord de París. L’extracció a gran escala va suposar, no obstant això, una sobreexplotació dels fons marins. A principis del segle XIX ja es palesava la necessitat d’anar a trobar els mol·luscs cada vegada a més profunditat. En casos extrems, els paumotu arribaren a davallar fins als 40 metres i desenvoluparen eines pioneres, com unes primeres ulleres de busseig l’any 1908. Només regulacions una mica tardanes i l’ensorrament de la industria botonera després de la segona guerra mundial van permetre que no s’exhaurissin totes les reserves de margaritiferes.

Quiròfan dels tròpics

El relleu d’aquesta primera explotació va venir de la mà del conreu de perles. El descobriment de la possibilitat de forçar el procés natural de producció el va fer el biòleg anglès William Saville-Kent, però van ser japonesos qui l’explotaren industrialment. El mantingueren en secret fins la dècada dels cinquanta i no es difongué al pacífic sud fins vint anys més tard. Es tracta d’una operació fascinadora i molt delicada d’enginyeria animal; una feina a mig camí de la zoologia i l’artesanat. Consisteix en extreure una pinctada del mar, introduir-hi una boleta de nacre o plàstic mitjançant una incisió en els òrgans reproductors, així com un tros de teixit d’una altra ostra “donant” per a reparar el sac perler, i tornar-la a l’aigua, tot procurant no trigar més d’un minut en enllestir la intervenció. Malgrat aquestes precaucions, només la meitat d’ostres -i després de tres o quatre anys- resulta productiva, mentre que sols una de cada cinc dóna perles de vàlua. Són coses que més o menys ja sabia, tot i que abelleixin de veure. Ara bé, la meva curiositat no s’esgota en aquest cas en els aspectes biològics o antropològics del cultiu. La prioritat, tant pueril i elemental com vulgueu, és el gènere. I quina meravella no m’envaeix quan ens porten a un estança retirada i obren un cofre de fusta que conté una quantitat inversemblant de perles de totes les mides i formes; soles o encastades en penjolls i collarets, daurades, porpres i turqueses com les aigües dels mars d’on les han robades. Són uns instants d’incredulitat i d’abandó: la contemplació joiosa d’un tresor només entrevist en els somnis de la infantesa. És com tenir davant el botí del saqueig corsari de Cartagena d’Índies, el rescat d’un emperador bizantí, l’arca protegida por un estol ben armat. Sé que hi ha gent que no comparteix aquest meu entusiasme i fantasia. Qui veu en aquestes esferes atzaroses un símbol de la matèria i del domini que els objectes poden exercir sobre nosaltres; els qui pensen que el nacre, les maragdes o els coralls formen part dels abillaments absurds amb què els homes ens pretenem distingir dels altres i demostrar estatus. Ho entenc, però em sembla una perspectiva miop i trista. Els reflexes iridescents de la mareperla són una de les coses més encisadores que es puguin contemplar i ho són també precisament per allò que tenen de gratuït i d’il·lusori. Aquesta passada matinada m’he desvetllat una mica abans de l’hora de llevar-me i m’ha ocupat el pensament la idea que un dia ja no massa llunyà moriré, com moriran les coses i persones que estimo. Són inútils els nostres afanys i esperances. Després m’he distret recordant aquest viatge a Taha’a que refulgeix sovint a la meva memòria i se m’ha acudit que res m’expressava millor i em donava més consol que aquell grapat de perles amuntegat en una caixa ja inabastable i remota. El cabal quimèric que representa la bonica vanitat de totes les coses.

Un assaig per a la victòria

Etiquetes

draumandr, Ernst Jünger, Nietzsche, psiconàutica somnis, silene capensis

Fa uns dies vaig somiar que una amiga era una deessa sumèria i tenia 4.000 anys. Cert que n’havia passat 3.700 en un temple perdut dels deserts babilònics, en una mena de son mineral. Però de tres segles ençà menava una vida discreta entre els homes i, recentment, trobava agradable el sovinteig de la nostra colla.
Anit, en canvi, en companyia cordial, explorava unes terres frontereres i passava a l’altra banda d’un riu cabalós tot congelat. De sobte, però, el gel començava a esquerdar-se i del desglaç brollaven ràpids i cascades. Havia de tornar a corre-cuita, sobre làmines trencadisses, per evitar de quedar-me atrapat a l’altra banda del corrent. Que amb lucidesa onírica comprenia que era també l’altre món.

N’hi ha prou amb dos exemples recents i en cap mesura extraordinaris. Tota la vida he tingut la capacitat de recordar bé els somnis i de tenir-ne de molt elaborats, amb estructures narratives marcades i rics en personatges i situacions. L’islandès antic tenia una paraula per la persona que posseïa aquesta facultat, draumanadr, i es considerava una mena de do. No és estrany, car representava el poder d’accedir no pas a un pla fictici de la realitat, sinó al veritable món espiritual, on es podien anticipar fets del futur, comprendre’n del present i resoldre’n del passat, tractar amb els esperits o endevinar la voluntat oculta dels adversaris. A les sagues i textos antics, aquesta potestat es confon o sobreposa a vegades amb la d’alliberar el doble que viatja amb nosaltres i projectar-lo a distància, fer-lo anar lluny del propi cos. Allò que en l’argot parapsicològic modern s’anomenaria un viatge astral. Per acomplir millor aquestes missions, el doble adquiria sovint formes zoomorfes; una creença ben estesa en el paganisme germànic i que n’engendra de posteriors, com ara la de la licantropia.

Avui, la noció que els somnis tinguin un paper i significat en la nostra vida, no diguem ja un caràcter profètic, ha quedat bandejada pel racionalisme. La psicoanàlisi va ser l’últim intent més o menys sistemàtic de posar ordre en aquest domini des d’una perspectiva científica, però les seves teories es troben avui molt comprensiblement desacreditades. La ciència ens diu que els somnis són un pur residu de la nostra funció cerebral, un producte de l’activitat de l’hipocamp i del sistema límbic mentre dormim. Ni rastre de la visió arcana dels vells escandinaus o de la immersió en un inconscient col·lectiu que proposava aquell boig formidable de Jung. Al món modern occidental ha quedat abolida la idea preciosa i intrigant de Nietzsche, que deia que en el procés dels somnis l’home es prepara per a l’esdevenidor.

Tot i amb això, a mi em resulten útils. No només com a eina d’autoconeixement, assenyalant-me en ocasions i de manera obliqua coses que no percebo prou bé durant la vigília, o senzillament fent aflorar anhels i enyors que havien quedat soterrats, sinó com a mitjà pur d’evasió. Quan la realitat se’m fa ensopida, com em passa darrerament amb aquest present gregari i monòton que vivim, endinsar-me en els reialmes de Morfeu és un abandó estimulant; la possibilitat diària de tenir aventures insòlites, de retrobar amics llunyans i rostres perduts, d’experimentar estats alterats i de deixar-me arrossegar per un torrent psíquic imprevisible, que a vegades mena a fondàries paoroses i altres a esplendors reparadors.

Es tracta d’una propensió que també ha fet que m’interessin les cultures on aquestes exploracions tenen encara un paper de relleu, de les dels aborígens d’Austràlia a les dels animistes siberians. Societats en les que aquestes qüestions no es deixen al lliure arbitri i que, conseqüentment, han sistematitzat mètodes per a la inducció dels somnis. La música i la botànica, com d’habitud, s’han provat com els millors aliats a l’hora de desfer envans i creuar fronteres. En la meva fal·lera etnològica, he arribat a disposar d’un petit herbari amb alguns dels extractes als quals diverses tradicions assignen la capacitat de concedir somnis lúcids. N’hi ha una corrua llarga, de la silene capensis, que els àugurs del poble xhosa han consumit des de temps immemorials, a la calea zacatechichi, que ajudava els xamans xontal de Oaxaca a rebre missatges divins, tot passant per les fulles d’ilex guayusa, amb que els indis kichwa de l’Equador s’estimulen per a rebre els ensenyaments dels avantpassats durant el son.
Però sospito que és una prudència instintiva la que em fa atribuir a l’esfera del lleure i l’escapisme aquests ensinistraments. Diu Jünger, mestre sempre, però un d’especialment esmolat en aquests afers, que “el triomf del poder de l’esperit sobre el temps es una tasca sense fi.” I que en l’ebrietat com en el somni, “en aquests recorreguts fronterers, el temps no és vençut, però en el trànsit es preveu que la victòria és possible. Des de bell antuvi, això ha representat per a nosaltres la bona nova, la llum d’Eleusis.” Potser sí que com s’ensumava el vell dinamiter tot plegat sigui un assaig, un apropament. La preparació pel moment en què haguem de saltar de debò i d’una per totes per damunt del mur del temps.

Deixar-se de melindros

El menú a bord de La Victoria: mala peça al teler.

No és pas que durant les vacances de l’estiu passat mengés malament o passés gana, però endut pel fervor del meu primer descobriment d’Amèrica em vingueren al cap les penúries que hi van patir aquella colla de desesperats de totes les nacions que em precediren. La conquesta fou certament brutal i devastadora, però el relat de les dificultats sofertes pels qui s’hi aventuraren ens els fa una mica més propers i dignes de compassió. Al cap i a la fi, hi trobaren més sovint calamitats i dissorts que la fortuna que anaren a cercar.

Val a dir que la fam és un recurs temàtic molt del gust de l’època i que en determinats casos se’n fa un ús exemplificador i moralitzant. I arriba a existir controvèrsia històrica sobre si alguns relats són fefaents o bé excuses per a justificar fracassos diversos, com passa en el cas de Gonzalo Fernández de Oviedo quan al·ludeix a una “situación de hambre catastrófica, especie de plaga que llenó de cadáveres pestilentes los parajes antes lisonjeros y los aires antes perfumados” per explicar l’ocàs del primer assentament espanyol de La Isabela. Pensem que ell escriu, com no s’està de recordar, “por órden de César”. Però no sembla tan inversemblant quan tenim testimoni documental d’homes que foren fuetejats en aquest mateix enclavament per furtar un tros de cansalada vella i un got de vi. L’abundància no sol inclinar els homes a jugar-se la pell, literalment, per tan magre botí.

Per altra banda, la truculència amb que descriu la situació el polígraf asturià és comú a moltes cròniques i relacions de viatges. A vegades, esdevé un ritornello obsessiu, com en el cas del pobre Álvar Núñez Cabeza de Vaca, que mentre deambula com un pària entre els pobles indígenes de l’actual Golf de Mèxic en veu i en passa de tots colors. La dieta d’alguns dels seus amfitrions se l’hi fa costeruda i així ho ressenya: “Su mantenimiento principal es raíces (…) y su hambre es tan grande que comen arañas y huevos de hormigas y gusanos y lagartijas y salamanquesas y culebras y víboras.”

Mossades que haguessin fet festa durant la primera fundació de Buenos Aires. El sofert lansquenet Ulrico Schmidl que la va patir ens en dóna detalls amb la seva expressivitat característica: “Fue tal la pena y el desastre del hambre, que no bastaron ni ratas ni ratones, víboras y otras sabandijas; hasta los zapatos y cueros, todo tuvo que ser comido. Sucedió que tres españoles robaron un caballo y se lo comieron a escondidas; y así que esto se supo, se les prendió y se les dio tormento para que confesaran. Entonces se pronunció la sentencia de que se ajusticiara a los tres españoles y se les colgara en una horca. Así se cumplió y se les ahorcó.Ni bien se los había ajusticiado, y se hizo la noche y cada uno se fue a su casa, algunos otros españoles cortaron los muslos y otros pedazos del cuerpo de los ahorcados, se los llevaron a sus casas y allí los comieron.” No sobta que després d’aquesta i altres experiències, Schmidl menystingués l’arribada del veterà Cabeza de Vaca com Adelantado del Río de la Plata.

Buenos Aires: sense “asados” en l’horitzó immediat

Clar que si cal davallar en l’antropofàgia resulta més civilitzat servir-se dels qui ja són morts que acoltellar-ne de vius ex professo. Uns escrúpols que no semblaren preocupar al seguici de Felipe Gutiérrez en la seva travessa per prendre possessió de la governació de Veragua, com ens torna a referir l’inesgotable Fernández de Oviedo: “llegaron dos a donde el indio muerto estaba(…) e paresciendoles que se les aparejaba buena cena, acordaron pasar allí la noche a celebrar las obsequias de aquel indio y sepultarle en sus mesmos vientres. El caso es que por saciar su hambre e necesidad, hicieron fuego e hartáronse de la carne de aquel indio, bien o mal asado. Otro dia siguiente (…) aquellos dos que ya se habian cenado al indio, mataron un cristiano que se decia Hernand Dianes, natural de Sevilla, que en su compañía iba doliente, e comieron dél estos dos malos hombres, e ayudáronles a ello un gentil hombre catalán, llamado Johan Maymón (…) e otros hasta en número de diez (…) El dia siguiente (…) los mesmos dos hombres Johan de Ampudia e Diego Gómez, que eran caudillos en este manjar de carne humana, é otro tal como ellos, mataron otro español que estaba doliente (…) e aquellos matadores ovieron malas palabras sobre qual déllos avia de comer los sesos, y venció el Johan de Ampudia, que era el peor e más crudo de todos.”

Potser, vistes les perspectives, semblés millor embarcar-se. Però algunes memòries ens permeten posar-ho en dubte: en la seva malaurada circumnavegació, els tripulants de la Trinidad, la Victoria i la Concepción avançaren pel Pacífic amb les bodegues buides. Y Pigafetta recorda com estigueren “durante el espacio de tres meses y veinte días, sin probar ni un alimento fresco. El bizcocho que comíamos ya no era pan, sino un polvo mezclado de gusanos que habían devorado toda su sustancia, y que además tenía un hedor insoportable por hallarse impregnado de orines de rata. El agua que nos veíamos obligados a beber estaba igualmente podrida y hedionda.Para no morirnos de hambre, nos vimos aun obligados a comer pedazos de cuero de vaca con que se había forrado la gran verga para evitar que la madera destruyera las cuerdas. Este cuero, siempre expuesto al agua, al sol y a los vientos, estaba tan duro que era necesario sumergirlo durante cuatro o cinco días en el mar para ablandarlo un poco; para comerlo lo poníamos en seguida sobre las brasas. A menudo aun estábamos reducidos a alimentarnos de serrín, y hasta las ratas, tan repelentes para el hombre, habían llegado a ser un alimento tan delicado que se pagaba medio ducado por cada una.”

És només una mostra dels exemples que recordava mentre seguia algunes de les seves passes, ara ja fa un any. Aquesta literatura del “descobriment” m’ha resultat sempre font certa d’entreteniment i gaudi estilístic, i crec que per les meves mans han passat bona part dels seus millors fruits. Però he de confessar que també m’ha servit de refugi i disciplina. En temps de seguretats il·limitades i àpats garantits matí, tarda i vespre com els que ha viscut la meva generació, tenir present aquestes vivències m’ha valgut per no caure en tristes lamentacions davant de qualsevol mínim entrebanc quan he posat el peu fora de casa. Amics i família m’han fet notar que quan surto de viatge tinc tendència a adoptar un estoïcisme feréstec i, en ocasions, esgotador. Em torno indiferent a les comoditats i m’està bé qualsevol jaç, plat o transport. En aquesta actitud, més reflexa que premeditada, hi llegeixo quelcom de rebel·lió contra el materialisme que avui ofega tan sovint l’experiència turística i de resposta a la insuportable llamenqueria de tants coetanis nostres . Però segurament s’hi expressi també el prurit secret de poder imaginar-me de manera no massa indigna en companyia dels senyors Cabeza de Vaca, Pigafetta, Schmidl i, qui sap si fins i tot, Johan Maymón.

De la ciutat negada

Etiquetes

Barzaz Breizh, Bran Ruz, Bretanya, Cantre'r Gwaelod, Claude Auclair, Gradlon, Joanna Newsom, Livadenn Ker Is, Yann-Fañch Kemener

Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

El atributs de la bellesa

Part de la meva feina habitual consisteix en anar a esmorzar a hotels de luxe i conversar amb algunes de les dones més cobejades d’aquest món: Scarlett Johansson, Eva Mendes, Charlize Theron i senyores d’aquest estil, per fer-vos-en una idea. No és tan feixuc com podria aparentar i em paguen de manera raonable per l’esforç.
Algunes companyes -que per aquestes coses són més curioses i desinhibides que els homes- em pregunten sovint si són realment tan imponents com semblen.  Els costa de creure que sóc sincer quan responc que no, que no les trobo pas més boniques que moltes altres noies que veig cada dia al metro o al bar de la cantonada i, indubtablement, que no tenen als meus ulls ni una fracció de l’encís que trobo en les meves amigues o en la meva amistançada.

No és una positura per quedar bé o fer la cort. Allò que vull dir és que aquestes dones tan esplèndides, en les quals es noten constants i calculadíssimes atencions per posar de relleu el seu atractiu i sobre les quals es projecten uns fantasmals ideals col·lectius de perfecció, em resulten tan evidents i impersonals que m’és impossible veure-les sota aquella llum de misteri i d’intimitat, de secret i de descobriment que per mi són la clau de la fascinació sensual. Exposades a l’escrutini públic detingut i continuat, és com si s’haguessin tornat estereotipades, translúcides, una mica irreals.

És si més no la meva idea de la bellesa, amb la qual sovint he fracassat de persuadir els meus amics,  com el fruit d’una mirada cultural i d’una fabricació de la fantasia més que no pas de l’impuls instintiu o d’aquella apreciació de la simetria que alguns científics han assenyalat com la clau selectiva per la qual es regeix el nostre cervell en aquests afers. Són les connotacions i capacitat d’evocació, el teixit de memòria o d’imaginació que filen, allò que em sedueix d’un rostre, d’un esguard o del balandreig d’uns malucs.  La bellesa es troba, diu un clàssic platònic, als “atributs metafísics de la transcendència”. I son formoses desconegudes o dones que conec molt bé aquelles que tenen la capacitat de traslladar-me, d’incitar-me al somieig o al record i fer que las vegi sempre sota llums afavoridores. La gran majoria de famoses, en canvi, em fan pensar en propagandes de cosmètics cars, robes de marca i transaccions monetàries. En totes aquelles coses que per a mi són l’antítesi de l’erotisme.

Del cantó de la superxeria

Etiquetes

averanys, regalar ganivets, supersticions eslaves

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades.  L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.”  La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.

Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué  “Aquest matí  un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”.  Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar.  M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si  les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell.  És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.

En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri  i  portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.

Ferides fraternes

Etiquetes

esgrima acadèmica, Ian Svenonius, Kiko Amat, Lommers, mensur, Otto Skorzeny, Patrick Leigh Fermor, schmiss, Studentenverbindungen, Vivat Academia

La meva  amiga Lommers se’n fot sovint de la meva propensió a acumular dades i coneixements poc pràctics. Tant hi fa que ella estigui aprenent eslovac o et recomani discs de psicodèlia turca. No li tinc en compte perquè és de les persones que més es diverteix escoltant les meves rondalles vestigials, però també perquè quan sospita que la meva disgregació d’interessos em fa rodolar per pendents dubtosos no li falta raó.
Rellegia despús-ahir una ressenya que el company Kiko Amat va escriure del delirant assaig d’Ian Svenonius “The pshycic soviet” . En Kiko citava un passatge del volum on Svenorius critica la defecció de Dylan del moviment folk, que amb el seu sarcàstic menyspreu havia precipitat el descrèdit d’ aquella escena virginal i antimercantilista, que en pocs anys havia esdevingut quelcom “tan inescrutable com les cicatrius duelistes prussianes o els sacrificis asteques”. I és en moments així quan se m’acut que potser n’hagi fet un gra massa, perquè per servidor les cicatrius rituals dels esgrimistes de les confraries universitàries centreeuropees, sense perdre la seva aureola enigmàtica, tenen un caràcter familiar de contrasenya.

De fet, les schmiss, com s’anomenen en alemany, són fins i tot  una broma privada: amb la Lommers i altres amics tenim l’hàbit altament reprovable d’enviar-nos fotografies còmiques dels personatges més sinistres i atrabiliaris que se’ns puguin acudir. No importa que siguin ferotges mercenaris gurkha o embogits Tonton Macutes: allò que compta és l’efecte grotesc i altament didàctic que produeix veure l’expressió del fanatisme en un rostre. Però en aquesta galeria fisiognòmica de distingits llunàtics encara ningú ha arrabassat el privilegi d’encarnar-ne el més acabat exemple a Otto Skorzeny, el coronel de les SS que per la seva folla audàcia rebé per part dels aliats l’apel·latiu de “l’home més perillós d’Europa.” Encara si Skorzeny hagués conservat el rostre intacte, llur somriure de dolent d’opereta ens hagués permès reconèixer-hi al tipus de persona a qui evitaríem convidar a fer una xocolata a ca ‘la iaia. Però els solcs de les galtes són allò que l’eleva a paradigma gairebé caricaturesc de la imatge d’una mala persona.

Contràriament, per ell, com per molts altres de la seva generació que no dedicaren la seva vida a les malifetes, les marques no eren un estigma, sinó una ferida buscada que es lluïa amb orgull i que identificava els seus portadors com a membres iniciats en el ritual de les Mensur.
Les fraternitats del segon imperi alemany podien tenir diversos caràcters. N’hi havia de religioses i de regionals. També d’inspiració militar i els modestos Corps on s’aplegava la terregada. Les Burschenschaften eren les més tradicionalistes, sovint reservades per estudiants d’extracció aristocràtica, i les que més es preuaven de la pràctica de l’esgrima acadèmica. I una Mensur era el duel on provaven el seu coratge. Tapades les parts vitals, però descobert el rostre llevat dels ulls, pugnaven a molt curta distància i el desafiament principal consistia en no fer-se enrere. Es tractava per damunt de tot de demostrar autodomini i  menyspreu pel perill i pel dolor. També d’ensenyar que hom no recularia a les primeres de canvi quan vinguessin mal dades i que aquells que el tenien de confrare es podien refiar de comptar-hi.

Les cicatrius facials, resultat gairebé inevitable de la fórmula de combat, eren el senyal extern de l’assumpció d’aquests valors i sovint, aquells qui havien rebut ferides, les descuraven i àdhuc les infectaven perquè fossin més permanents.

Hi haurà per qui tot això només amagui una acumulació desordenada de testosterona, inútil i fatxenda, i hi vegi la matriu d’uns principis periclitats que encara havien de portar moltes hores de desgràcia a Europa. En canvi, quan penso en la meva joventut i n’evoco aquell urc d’iniciació i aquell desig pregon d’identificació amb els camarades n’entenc perfectament la lògica i la bellesa. Penso que la Mensur, en darrera instància, ensenyava una de les lliçons més importants que es poden aprendre en qualsevol universitat: la de no tenir por i la de, malgrat sentir-lo,  no permetre que mai s’ensenyoreixi de nosaltres i dicti el nostre comportament.
Quan en el seu pas per l’Alta Alemanya Patrick Leigh Fermor indaga en aquestes escarificacions rituals,  ens diu que les cicatrius “constituïen uns vincles escolars que no es podien esborrar mai, l’emblema, el segell del conreu de les humanitats durant deu anys”. És l’explicació perfecta d’aquesta funció de recordatori d’estar lligat per una obligació que no pot amagar-se a conveniència. No en va també recorda que quan Hitler va dissoldre i prohibir les Studentenverbindungen ho va fer “perquè aquestes camarilles i les seves emocionants tradicions li devien semblar rivals dels moviments juvenils oficials”. I per això, resulta especialment dramàtic que alguns dels seus membres esdevinguessin poc després eficients assassins a les ordres del partit que amb tanta poca vergonya havia falsificar la cultura germànica;  però també consola pensar que de moltes d’aquestes germanies en sortissin alguns dels alemanys més refractaris a deixar-se abduir per aquesta sinistra maquinària. Sospito que eren aquells per qui la Mensur no havia significat només una manera d’aparentar respectabilitat, sinó que hi havien cregut com en una veritable escola de vida.

Dispersa anglofònia

Etiquetes

accents i dialectes de l'anglès, American Tongues, Appalachian english, estandarització, Received pronunciation, The Wire, West Baltimore

El meu coneixement de l’anglès no és només precari perquè un ús massa espars m’hagi fet perdre la fluïdesa i naturalitat en l’expressió oral que tenia ara fa diguem 10 anys, sinó perquè la meva compressió es redueix quan el missatge no s’ha emès en un registre estàndard més o menys culte com aquell que per exemple podem sentir en els documentals de la BBC.
Clar que el problema no m’és exclusiu, i no només incloc a bona part dels qui hem après l’idioma com a segona, tercera o quarta llengua: a Londres vaig compartir casa amb un oxonià que, després de confessar-li els meus afanys per capir un altre house mate d’un barri treballador de Sheffield, em va etzibar “no t’hi capfiquis, jo tampoc l’entenc”. Malgrat l’encenall d’humor britànic, vaig poder comprovar que no ho deia completament en broma: en una llengua tan prolífica i estesa com l’anglesa, l’excepcionalitat seria que no existís una forta variació dialectal que arribés en molts casos als límits de les dificultats d’intercomprensió. I és inútil desesperar-se, perquè en el fons aquestes penalitats només ens confronten amb una de les certeses que s’han de tenir davant de tot procés d’aprenentatge idiomàtic: allò que s’adquireix d’entrada és només una abstracció, una versió idealitzada que amb més o menys encert condensa sols una part del cos gairebé inesgotable de varietats que plegades i amb fronteres sempre primes i movedisses convenim que forma una llengua. Serà doncs la perseverança, la curiositat i l’exposició a les altres allò que ens permetrà familiaritzar-nos-hi i eixamplar així el nostre domini.

Jo, malgrat que hauria de tenir altres prioritats, m’hi aveso prou. Sempre m’entabanen algunes manifestacions extremes d’aquesta ductilitat, tot i presentar-me sovint obstacles insalvables. Fa mesos, per exemple, que presento batalla a l’accent suburbial de West Baltimore de personatges com la Snoop de la sèrie The wire, sense que alguns dels reforços queforneix la xarxa m’hagin acostat a cap seriós indici de victòria.

Altres casos són més emprenyadors, perquè pateixo dèries que em porten a amidar-me amb mostres de cultura subterrània de les quals ningú s’ha molestat a fer subtítols per moments desesperats. Em consola pensar que la meva insistència amb la cultura i parla dels Apalatxes m’hi faran reeixir a la llarga, però de moment encara passo grans treballs per seguir gent com en Jesco White o els seus no menys peculiars i simpàtics paisans.

Tampoc ajudaria impacientar-se. Això de copsar els accents i els dialectes suposo que és un dels darrers assoliments en la conquesta d’ una llengua: demostra un grau d’intimitat i de relaxació de l’atenció d’altres aspectes que capacita per aquestes subtilitats. Bé, certament i per una raó o altra n’hi ha que resulten més senzills d’identificar. Per exemple, després de bastant mento i calypso i d’ una mica de tracte personal, crec que estaria en condicions de saber si el meu interlocutor és anglocaribenc. O també, en casos accentuats, si és del sud pregon d d’Estats Units o d’algunes de les parts d’Escòcia que arrosseguen les erres. L’australià rural, en canvi, no compta, perquè l’strine té una prosòdia tan distintiva que amb una mica d’oïda poden reconèixer-lo fins i tot els qui no en saben un borrall.

I és que encara que manqui el fonament per extreure’n tot el suc, a l’apreciació d’aquestes qüestions s’hi pot arribar des d’una perspectiva gairebé musical. Tot i que si es vol observar des d’una vessant més compromesa, també resulti instructiu que en un món on de forma tan insistent se’ns pontifiquen els avantatges de les solucions més reglades i estereotipades, el conjunt de països que se suposen en posició capdavantera de la civilització perseverin -sense massa vulnerabilitat a la coerció- en la transmissió de les seves formes tradicionals i heretades d’expressar-se. Fet que serveix, si més no i com exposa fantàsticament el documental American tongues, per bandejar alguns fantasmes sobre la correcció lingüística, que és una forma especialment carregosa de provincianisme mental.

De ben segur que se’m podrà objectar que l’anglès es pot permetre uns luxes que són perillosos en altres parles sense la força centrípeta que el fet de ser lingua franca internacional oposa a les seves tendències dispersives. Però com el luxe està per gaudir-lo, jo enguany me n’he receptat una triple dosi. Vaig a passar les vacances a tres territoris ben especials del domini: les Illes Orcades, amb una petjada escandinava encara més fonda que la ja corrent en l’idioma. Les illes Hèbrides exteriors, el darrer reducte on el gaèlic escocès és predominant. I Glasgow, on segons moltes versions, s’hi parla la varietat més hermètica de l’anglès que hagi donat aquesta fastuosa fragmentació. I ja veurem si quan en torni mantinc aquesta alegre actitud celebrativa que he deixat aquí exposada.

Alexandria Última

Etiquetes

Alexandre Magne, Alexandria, Cavafis, Gedrosia, J.V.Foix, panhel·lenisme

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me amb algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduïda pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

Conjectura siberiana

Etiquetes

documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka

Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.

Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.

“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.

Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.

Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.

La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.

El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.

En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.

Impressió del Continuum

Etiquetes

Arkham Asylum, conduir a Madrid, continuum, dificultats mecàniques, fronteres, Joan-Carles Martí, límits, perifèria, Perure Alfonso

He anat avorrint conduir. Ja em vaig treure el carnet que no era pas fadrí i malgrat que en un primer moment em va relaxar trobar una ocupació que em suspengués en una mena d’inòpia –el meu cap sempre cavil·la, excepte quan vaig el volant i m’enfonso en una mena de somnambulisme només acompassat per la ràdio- l’espectacle de tanta imbecil·litat i barroeria com veig a les carreteres ha acabat per desesperar-me. Pensar en tot quant retardat capaç de matar-se o, més greu i trist encara, de matar a altri per fer una estona el fatxenda i demostrar la seva superioritat en una tasca tan mecànica només serveix per accentuar la misantropia.

Així i tot, la conducció de la meva vella tartana encara és capaç de proporcionar-me estrafolàries aventures com la d’ahir. Sabia que el cotxe, adquirit de tercera mà, enferritjat per la sogra i reparat d’aquelles maneres, perdia aigua i que tard o d’hora em deixaria a l’estacada. Ho va fer dilluns, quan es va sobreescalfar i em vaig haver d’aturar en un marge d’autovia per reomplir-ne el dipòsit. Però n’havia consumit tanta que abocada l’ampolla que duia a sobre per casos d’emergència i també un litre de tònica (no pregunteu: el faig servir també de magatzem) encara en necessitava més.

Sense telèfon a sobre ni perspectiva de cap ànima caritativa que m’ajudés en una cruïlla de quatre vies ràpides amb les seves respectives incorporacions, vaig decidir provar les meves capacitats per a trobar aigua enmig d’una deserta perifèria i amb les ampolles buides a la mà vaig sortir a la recerca d’algun pou o d’alguna déu salvadora. Després de superar un parell de terraplens i creuar alguns ramals secundaris d’incorporació vaig albirar la finca que creia haver entrevist en algun pas anterior i hi vaig fer cap. Rodejada d’una forta tanca i amb un ample jardí que mostrava alarmants signes d’abandonament, el cartell que assenyalava que es tractava d’un centre psiquiàtric no em va espantar i vaig picar al timbre, acompanyant-me d’ uns crits que haguessin justificat el meu ingrés immediat al centre.
Car ningú responia, vaig començar a rodolar pel contorn feréstec d’aquell asil d’Arkham fins que la providència va fer emergir de darrera uns contenidors un individu que recollia ferralles amb finalitats inescrutables. Li vaig demanar si coneixia alguna font propera i em va indicar que ell s’aprovisionava en una mànega que havia preparat sota un pont proper. Després d’obtenir el seu vist-i-plau, vaig deslligar la corda rossegada que n’impedia la fuita, vaig omplir les ampolles, vaig relligar com vaig poder la canonada i vaig agrair les indicacions a l’amable captaire. No va voler que marxés sense indicar-me que si em calia un recer per passar la vesprada, hi havia allí a la vora un casalot mig abandonat on podia fer-ho amb garanties, i fins i tot una altra hisenda on la propietària podia tirar-me una mà en cas d’imperiosa necessitat. Però en la seva dicció accelerada i en la seva boirosa identificació de la realitat, en la qual jo havia esdevingut sobtadament un seu company de promoció en la desgràcia, em va copsar sentir-hi la veu de l’alienació i la soledat que sempre neguiteja als qui fruïm d’una vida amb comoditats materials i la calidesa de persones que ens estimen i es preocupen per nosaltres a la vora. La distància que ens separava en aquell moment, molt més que la meva fins el cotxe espatllat i la seva fins al seu catau precari, era aquesta feta per la tan gran descompensació d’afectes i seguretats.

Ho pensava abans d’escriure l’entrada. Aquesta col·lecció d’escrits té una acusada vocació fronterera. Busca resseguir els límits que ens defineixen, reconèixer aquells justos i necessaris per a no convertir-nos en una massa informe i franquejar i abolir aquells que són odiosos i ens afebleixen. Sovint, però, es fixa en aquells de llunyans i subtils, de quimèrics o purament mentals.
I passa que, a voltes, n’hi ha prou amb desviar-se uns metres de les rutes i inèrcies en què tots vivim submergits per trobar-ne altres de tan propers com ignorats, uns on, com deia l’amic Joan-Carles i ressaltava l’amic Jesús, potser cert continuum s’acaba, però la humanitat continua. Només que massa freqüentment ho oblidem.

Fuites i perplexitats

Etiquetes

Bizanci, caiguda de Constantinoble, Landulph, les misterioses simfonies del temps, Theodore Palaiologos, zhuang

Sobre un quer, ja mig engolit pel boscatge, hi ha un sepulcre de llicorella que inscrit en fántǐì em nega la seva història. Amb els ridículs rudiments lingüístics amb què em moc per aquesta terra, de matí m’ha semblat entendre que pertany a un antic senyor de la contrada, pretendent a dignitats abolides, que va caure en la persecució d’aquests fútils afanys.
Ullprès pel paisatge que m’envolta, per la visió del riu ample i sinuós que bressola la tomba, penso que la mort aquí sembla una mica menys ferotge, gairebé un aixopluc on fer ferm després de la dura travessa i guarir-se les ferides d’il·lusòries i insensates vanaglories.

És un miratge que em trasllada a un altre dels marges apartats on van a morir les grans ambicions i el fals reflecteix el ver: a l’església de Saint Leonard, a la parròquia còrnica de Landulph, un àguila bicèfala guarneix el nínxol de Theodoro Palaeologus, enterrat allí el 1636, i a la qual vaig pelegrinar com a bon bizantinòfil en els dies de la meva més alta fal·lera pels residus de Constantinoble. Però aquest inopinat mausoleu, més que emetre un darrer llambreig del fulgor de Bizanci, n’il·lustra el seu desconsolat destí després de la caiguda. Finats durant el setge, perseguits, reduïts a esclavatge o exili, exterminats, els defensors de La Ciutat entren en la fosca del temps.

Els dos postrems membres de la nissaga del Paleolègs, l’última casa de basileus imperials, viuen poc menys que de caritat a occident i tan subalterna passa a ser la seva descendència que, només dos segles més tard, un imaginatiu i providencial exercici genealògic permet a un obscur membre lateral de la família trasterrat a Anglaterra i que arriba a figurar en un cens de receptors de beneficència la patètica reclamació dels drets a la corona. Una branca del llinatge que s’extingeix poc després, no cal dir que sense fruit en les seves preteses, a un remot arxipèlag del Carib.

De retorn a la coma des d’on m’esguardo el fluir del Yulong comprovo que una lenta calitja desdibuixa els contorns de l’indret. La vida se’m revela llavors com una boirina, un esplèndid malentès, i les partícules d’aigua en suspensió porten el polsim que l’encrostona i difumina; són la mà torçada que confon sympilemes grecs amb caràcters xinesos. Demà sabré que tampoc hi hagué dissortats senyors zhuang de la guerra, sinó només una deficient comprensió de la seva endimoniada fonètica. El meu excurs s’alcí sobre un fonament de quimera; és quincalla paral·lela, quod erat demostrandum de pega.
Però potser no sigui una marrada tan fallida en el país la cultura del qual ensenya com poques altres l’elusivitat de tot coneixement i l’obliqüitat de qualsevol aprenentatge: també aquí, com és natural, videmus nunc per speculum in aenigmate.

PS: Retornat i restablert, però amb més d’un embolic i maldecap per desfer, us prego només uns dies més de gràcia per posar-me en pau amb tots vosaltres i amb les requestes que he deixat pendents de satisfer-vos.

Abismes microscòpics

Etiquetes

Claudio Magris, fanatisme religiós, Guizhou, Madrid lateral, orientalisme, passadissos espectrals del temps, vacunes

“Qui s’estima la vida ha d’estimar-se possiblement el seu joc múltiple, entusiasmar-se no només pel viatge cap a illes llunyanes, sinó també pel tràmits burocràtics de renovació del passaport.”
En una de les més belles planes del seu Danubi, Claudio Magris exposa la paradoxa que rau en tot enaltiment de la vida que no comprengui que una seva part substancial consisteix en una prosa feixuga i monòtona. I que és insensat desitjar deixar-la enrere, perquè amb ella passa aparellat el migrat temps que se’ns ha concedit. La vida és també aquest enuig de paperassa irresolta, aquesta angunia de venciments, recollides pendents a la bugaderia i garanties que no s’han de deixar caducar.

No sempre és senzill mantenir aquest convenciment, però no tenir-lo completament atrofiat ens ofereix sovint compensacions. Potser per això, el viatger que es deleix amb la perspectiva de visitar els arrossars de la Xina subtropical no veu amb total malvolença la necessitat de passar primer pel dispensari de vacunes. I s’hi adreça amb ànim distret, encara que sigui per trencar per un matí amb la rutina dels itineraris entre casa i la feina o per la oportunitat de conèixer un racó lateral i insospitadament deliciós -això ho descobrirà més tard, però l’esperança prèvia li’n facilita el reconeixement- de la ciutat que l’acull.

Propera estació: camps de Guizhou (imatge de Sergi Bernal a flickr)

El Centre de Salud Internacional de Madrid, enclavat en un límit de la zona més pròspera de la vila, ocupa pertinentment un palauet de vague estil colonial. I basta franquejar les seves portes per percebre-hi la seva atmosfera lleu i càlida, el seu aire polit i no exempt d’un cordial misteri. Darrera les portes de fusta blava i vidre emplomat hi esperen eficients immunòlegs, que consulten mapes amb isoglosses víriques i recomanen als pacients les precaucions més pertinents per a cada destí. I mentre espera el torn en un plàcid pati central, hom pot distreure’s observant la gent que a la barana del primer pis fa cua perquè li administrin la profilaxi prescrita, divertits amb el somieig de les amenitats exòtiques que aquella visita anuncia ja imminents, o potser, lliurat a les suggestions de l’indret, sentir el brunzit d’enigmàtics mosquits o l’efervescència de rars conreus bacterians que es coven en amagats laboratoris de l’edifici.
Sí, a vegades la vida es pot fer també molt agradosa a l’avantsala d’una consulta.

Dies més tard comento amb una amiga aquestes impressions. De sobte, amb to pensarós, m’amolla “I la gent que no creu en les vacunes, com s’ho deu fer?”
“Què vols dir?” contesto una mica sorprès. Després de rumiar-m’hi un instant dic: “Et refereixes alguna mena corrent científic contrari al desenvolupament no natural de defenses de l’organisme?” Un arriba a ser així d’innocent.
“No, a persones que s’oposen a la vacunació per motius religiosos.”

Recordo aleshores un episodi fantasmal del meu viatge canadenc. Al diari local de Chillwack, la darrera parada abans de deixar el país, vaig llegir un article sobre els tràfecs d’una comunitat de l’església holandesa reformada que s’oposava a la vacunació obligatòria de galteres després d’un brot a la Colúmbia Britànica: una qüestió de salut pública que feia entrar en conflicte l’interès comú amb les llibertats confessionals que són tan importants al continent americà. Cansat, ensopit per la perspectiva d’una llarga tornada en avió, atrapat en un sòrdid poblot de pas, vaig tenir la sensació d’estar escoltant un eco irreal sorgit d’un passadís espectral del temps.

Mennonites del Canadà. ¿Reflexes d’una vida idil·lica?

No sé perquè em vaig esverar. Quan comences per creure en la doctrina de la predestinació, en la assumpció de la verge o que menjar sang amb ceba pavimenta el camí de l’infern, el més fàcil és que acabis per pensar que Déu et protegirà contra el tètanus si així ho troba pertinent. Però fins i tot des d’un moderat relativisme cultural com el meu, costa d’assumir que hi ha qui està disposat a immolar aquesta coseta potser minsa i breu, però també única i bella, que ens ha estat donada per no ofendre a qui mai s’ha pronunciat a favor nostre i ja ha exigit massa sacrificis d’aquesta mena.

A vegades la vida, encara sota la seva aparença més monòtona, és estranya i trasbalsadora: pensem estar projectant-nos amb despreocupació devers continents que ens semblen llunyans i ignots i resulta que els més inconcebibles els tenim a la vora: emergeixen inopinadament d’una ociositat satisfeta que pot trobar-se a l’avantsala de qualsevol consulta.

De feres ferotges revisited

Etiquetes

fera ferotge, llegendes populars, lleona de la Sènia

La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.

No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.

Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.

PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.

Un drap apedaçat

Etiquetes

anacronismes, Ístria, Càucas, ciutats, identitats, Istanbul, Mitteleuropa, mon Atlàntic, Perigòrd, Trieste

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.

Ferragosto

Etiquetes

Battiato, Feriae Augusti, Ferragosto, món rural, Solana de los Barros

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Quaderns de Sardenya I: Lloança de les fades

Etiquetes

Deesa Mare, Domus de Janas, fades

Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

Un goig nou

Etiquetes

Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, marianisme, riproposta, Roger Mas

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu a aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.

En clau sefardita

Etiquetes

Add new tag, Ángel Pulido, claus de Toledo, Flory Jagoda, Hugo Pratt, Sefardites

La llegenda destil·la una delicada melangia i engalana una fidelitat ja prou generosa i emocionant. Ens explica que els jueus sefardites que el 1492 patiren els efecte de l’edicte que el seu gran refutador Isaac Abravanel va qualificar com “la manceba de todas las expulsiones, la grande, la amarga”, i hagueren de marxar amb una mà davant i l’altra darrera, s’endugueren d’amagat les claus de les seves cases hispàniques amb l’esperança d’una absència només transitòria. Així haurien passat de generació en generació fins al dia d’avui, en què moltes families d’aquest origen encara les conservarien com un recordatori de la llar perduda.
Una composició sefardita condensa la història en els versos que diuen ¿Dónde está la llave que estaba en el cajón?/Mis nonos la trajeron con grande dolor/de su casa de España.

Llàstima que algunes coses no acabin d’encaixar.
La primera és que aquesta lletra no és una composició popular tradicional, sinó una creació de Flory Jagoda, la gran intèrpret de música ladina del segle XX nascuda a Sarajevo. L’altra, i més decisiva, és que el primer esment a aquesta llegenda –si deixem de banda alguna marginal referència en documents duaners de confiscació de béns a jueus que emprengueren aquella nova diàspora- es troba a l’obra d’Ángel Pulido; als llibres i articles mitjançant els quals aquest escriptor i agitador pretengué des de 1905 reivindicar la condició espanyola d’aquells qui malgrat l’allunyament secular i la dispersió havien servat la llengua de la mare pàtria.

La conclusió de molts historiadors i etnòlegs és que o bé Pulido va inventar-se aquell romanç commovedor o bé se l’inventaren alguns dels sefardites balcànics que conegué en els seus viatges i ell s’avingué a creure-se’l i estendre’l amb èxit incontestable: d’ençà aparegueren una munió de claus rovellades que els seus propietaris juraven i juren autèntiques i el pes d’aquesta imatge ha estat tan transcendent que molts programes, congressos i associacions de l’àmbit sefardita l’han incorporat com a símbol.

Sense aquesta notorietat, l’afer podria quedar en un episodi simpàtic que no mereix més giragonses. Però evidentment, quan parlem d’una ficció d’aquesta escala, amb aquest impacte real en l’imaginari dels seus propis protagonistes, va molt més enllà. Per alguns intel·lectuals sefardites aquestes efusions folkloritzants traeixen la veritable memòria, i en fer-ho converteixen en artificial un llegat autèntic, emmascaren la lluita per la seva transmissiói permeten sublimar a través d’estilitzacions la responsabilitat envers la realitat crepuscular d’aquest cultura.

Comprenc aquests retrets, i els riscs que la mistificació introdueix sempre en teixits tan precaris, la possibilitat de llur deformació sense retorn. Però a vegades aquesta mena de tradicions inventades expressa alguna cosa molt pregona de l’ànima d’una comunitat. Mostra la il·lusòria però valent esperança que l’irreparable tingués reparació, i projecta l’anhel de comptar amb una clau encara que fos simbòlica capaç d’enrunar velles bastides: una idea que emprada no només com a estèril consol, sinó com a emblema d’una actitud pot tenir inesperats poders transformadors.

Coda: Potser Hugo Pratt ens oferís la més poètica solució a aquesta disjuntiva. La seva família materna, de turcs sefardites, tenia una d’aquestes preteses claus i ell va emportar-se-la a Toledo per provar d’obrir alguna porta. Explica que, com era d’imaginar, no va trobar-ne cap, però que anys més tard aquella mateixa clau misteriosa li servia per obrir el pany del seu apartament de Paris.

Ombres d’ahir

Etiquetes

campaners, Halloween, Samain, toc de finats

En dies com avui, si fa no fa a l’hora d’escriure aquesta anotació, la del crepuscle, els escolanets de moltes parròquies s’enfilaven als campanars, sovint carregats de castanyes i d’alguna bóta de vi dolç, i engegaven el solemne toc de finats que mantenien per torns i no deixaven remetre fins l’albada de l’endemà.  Era l’època on les campanes encara marcaven el ritme de les coses. Jo ja no l’he viscut. Llevat d’excepcions cada vegada més rares, va cloure’s fa trenta i quaranta anys i segurament mai tornarà.

No es pas que me’n planyi. Segurament la desacralització de la vida, l’abolició de formes rígides d’ordenar-la, ens hagi comportat molts avantatges. Però a vegades tinc la impressió que sense festes, sense regles i obediències heretades, sense temps mesurats i assignats a determinats ritus, la vida pot semblar una fletxa disparada sense aturador cap el no-res. No ja un perpetu cicle, un continu retrobament, una col·lecció de fregaments per retardar l’arribada de la mort i embolicar-la en un laberint d’estratègies digressives, sinó una línia que fuig sense obstacles.

Potser per això m’estimo també algunes de les pràctiques substitutòries que la nostra societat pugui trobar a aquestes velles fórmules. Com la revetlla de Halloween. Conec gent que beu Coca-Cola a manta, es gasta el que no te en sabatilles de certes marques, s’alça de matinada per seguir els partits de bàsquet dels equips de Los Angeles  i passa les vetllades defensant la conveniència d’Obama davant McCain. Però no celebren el Halloween perquè “és una americanada”.
Suposo que no han aconseguit convèncer-me dels efectes deleteris d’aquesta negra carnestoltada, dels perjudicis culturals de buidar carbasses per fer-ne llànties i de la corrupció de les pròpies tradicions que significa sortir al carrer amb disfressa de vampir. I és que sempre trobaré més profitós anar de gresca amb la feliç desimboltura dels esquelets que tenen permís per sortir de nit que quedar-se a casa lamentant que ja ningú recordi el sentit d’aquesta diada. Especialment perquè, a la seva original i sorneguera manera, aquest eco de l’antic Samain dels celtes se n’encarrega a la perfecció, i per unes hores permet subvertir l’espai dels vius i dels morts, cedir els cossos a les comparses de la ultratomba i obrir la resclosa als revinguts que venen de visita al seu passat món.

Hores negres

Etiquetes

Chandler, novel·la negra

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

Castella: esforç i malenconia

Etiquetes

Castella, castellanisme, Espanya, malenconia, Sepúlveda

Aprofito un dia de festa per anar a l’encontre de Castella, una ocupació intermitent que reprenc de tard en tard. Faig parada i fonda a Sepúlveda, vella seu de considerable pes durant la reconquesta, posseïdora de furs propis poc a poc neutralitzats i que durant segles gaudí d’uns privilegis i potestats que bé permetrien considerar-la com una petita república autònoma.

Sepúlveda podria passar per un arquetip de totes les viles mitjanes d’aquesta terra que després d’una època de prosperitat entraren en una llarguíssima decadència de la qual encara no n’han sortit, i que avui s’aguanten gràcies al turisme de cap de setmana madrileny, a velles rendes i a algunes rèmores d’explotació rural. A mi, aquest hàlit, aquesta fesomia, sempre em provoquen una impressió corprenedora: semblen cossos que s’haguessin esgotat en una tasca perllongada i feixuga i dels qui ja només en quedés l’esquelet, el gest exsangüe i ombrívol de qui ha perdut la vida en va.

Perquè aquesta missió hauria estat la construcció d’Espanya, el treball inacabat d’incorporació a Castella de la resta de pobles i nacions de la península. I aquest procés d’assimilació no només hauria fracassat en la temptativa de crear una nova identitat orgànica que integrés als incorporats, ans hauria suposat el sacrifici fútil de la pròpia.
Espanya portaria alguns importants segells castellans, la llengua el més notable de tots, però en serien ecos desfigurats i arcaics, ombres remotes i difícils de reconèixer i que, sortosament, no haurien cristal•litzat de manera homogènia.

És aquesta lletja cruïlla –no haver reeixit en transcendir-se, però tampoc poder dissociar-se d’aquest ens indefinit i malgirbat que és obra seva: Espanya- el purgatori de Castella. Una mena de justícia poètica que no impedeix la compassió envers el seu destí, que també és una imatge deformada del nostre. És igualment l’obstacle, potser ja insuperable, per a bastir un castellanisme sòlid i no només basat en la reacció a la pèrdua de la seva condició dominadora. O l’amargor que porta a certs companys castellanistes d’inspiració comunera a denunciar que el seu drama és haver estat utilitzats per unes elits dirigents, tant o més que qualsevol altre poble hispànic, en la creació d’un Gòlem que voldria engolir-nos a tots.

”Els esforços inútils arrosseguen a la malenconia” digué Ortega y Gasset, que tot i extreure’n conclusions molt diverses a les meves, ja va detectar aquest malestar irresolt. Castella i Sepúlveda m’inspiren aquesta malenconia. Tot hi conspira: el paisatge crepuscular, un immens llegat arquitectònic sovint massa desmarxat, el silenci, els pobles envellits i que es deshabiten o es converteixen en segones residències de senyorets de capital, la tòpica però fonamentada sobrietat de caràcter del paisanatge, la decadència tangible de les antigues formes de vida…
També és el seu encís, que mai tindria si realment fos la versió depurada d’una proposta hegemònica i vencedora.
Potser per això, quan hi vaig, sempre hi arreplego visions residuals: vells forns de llenya del segle XVIII, casalots pairals que mai obren les seves finestres, imponents colomers una mica enrunats, masmorres. O els rètols amb velles paraules castellanes que es resisteixen a entrar a l’ombra: figón, almoneda, tahona…