Deixar-se de melindros

El menú a bord de La Victoria: mala peça al teler.

No és pas que durant les vacances de l’estiu passat mengés malament o passés gana, però endut pel fervor del meu primer descobriment d’Amèrica em vingueren al cap les penúries que hi van patir aquella colla de desesperats de totes les nacions que em precediren. La conquesta fou certament brutal i devastadora, però el relat de les dificultats sofertes pels qui s’hi aventuraren ens els fa una mica més propers i dignes de compassió. Al cap i a la fi, hi trobaren més sovint calamitats i dissorts que la fortuna que anaren a cercar.

Val a dir que la fam és un recurs temàtic molt del gust de l’època i que en determinats casos se’n fa un ús exemplificador i moralitzant. I arriba a existir controvèrsia històrica sobre si alguns relats són fefaents o bé excuses per a justificar fracassos diversos, com passa en el cas de Gonzalo Fernández de Oviedo quan al·ludeix a una “situación de hambre catastrófica, especie de plaga que llenó de cadáveres pestilentes los parajes antes lisonjeros y los aires antes perfumados” per explicar l’ocàs del primer assentament espanyol de La Isabela. Pensem que ell escriu, com no s’està de recordar, “por órden de César”. Però no sembla tan inversemblant quan tenim testimoni documental d’homes que foren fuetejats en aquest mateix enclavament per furtar un tros de cansalada vella i un got de vi. L’abundància no sol inclinar els homes a jugar-se la pell, literalment, per tan magre botí.

Per altra banda, la truculència amb que descriu la situació el polígraf asturià és comú a moltes cròniques i relacions de viatges. A vegades, esdevé un ritornello obsessiu, com en el cas del pobre Álvar Núñez Cabeza de Vaca, que mentre deambula com un pària entre els pobles indígenes de l’actual Golf de Mèxic en veu i en passa de tots colors. La dieta d’alguns dels seus amfitrions se l’hi fa costeruda i així ho ressenya: “Su mantenimiento principal es raíces (…) y su hambre es tan grande que comen arañas y huevos de hormigas y gusanos y lagartijas y salamanquesas y culebras y víboras.”

Mossades que haguessin fet festa durant la primera fundació de Buenos Aires. El sofert lansquenet Ulrico Schmidl que la va patir ens en dóna detalls amb la seva expressivitat característica: “Fue tal la pena y el desastre del hambre, que no bastaron ni ratas ni ratones, víboras y otras sabandijas; hasta los zapatos y cueros, todo tuvo que ser comido. Sucedió que tres españoles robaron un caballo y se lo comieron a escondidas; y así que esto se supo, se les prendió y se les dio tormento para que confesaran. Entonces se pronunció la sentencia de que se ajusticiara a los tres españoles y se les colgara en una horca. Así se cumplió y se les ahorcó.Ni bien se los había ajusticiado, y se hizo la noche y cada uno se fue a su casa, algunos otros españoles cortaron los muslos y otros pedazos del cuerpo de los ahorcados, se los llevaron a sus casas y allí los comieron.” No sobta que després d’aquesta i altres experiències, Schmidl menystingués l’arribada del veterà Cabeza de Vaca com Adelantado del Río de la Plata.

Buenos Aires: sense “asados” en l’horitzó immediat

Clar que si cal davallar en l’antropofàgia resulta més civilitzat servir-se dels qui ja són morts que acoltellar-ne de vius ex professo. Uns escrúpols que no semblaren preocupar al seguici de Felipe Gutiérrez en la seva travessa per prendre possessió de la governació de Veragua, com ens torna a referir l’inesgotable Fernández de Oviedo: “llegaron dos a donde el indio muerto estaba(…) e paresciendoles que se les aparejaba buena cena, acordaron pasar allí la noche a celebrar las obsequias de aquel indio y sepultarle en sus mesmos vientres. El caso es que por saciar su hambre e necesidad, hicieron fuego e hartáronse de la carne de aquel indio, bien o mal asado. Otro dia siguiente (…) aquellos dos que ya se habian cenado al indio, mataron un cristiano que se decia Hernand Dianes, natural de Sevilla, que en su compañía iba doliente, e comieron dél estos dos malos hombres, e ayudáronles a ello un gentil hombre catalán, llamado Johan Maymón (…) e otros hasta en número de diez (…) El dia siguiente (…) los mesmos dos hombres Johan de Ampudia e Diego Gómez, que eran caudillos en este manjar de carne humana, é otro tal como ellos, mataron otro español que estaba doliente (…) e aquellos matadores ovieron malas palabras sobre qual déllos avia de comer los sesos, y venció el Johan de Ampudia, que era el peor e más crudo de todos.”

Potser, vistes les perspectives, semblés millor embarcar-se. Però algunes memòries ens permeten posar-ho en dubte: en la seva malaurada circumnavegació, els tripulants de la Trinidad, la Victoria i la Concepción avançaren pel Pacífic amb les bodegues buides. Y Pigafetta recorda com estigueren “durante el espacio de tres meses y veinte días, sin probar ni un alimento fresco. El bizcocho que comíamos ya no era pan, sino un polvo mezclado de gusanos que habían devorado toda su sustancia, y que además tenía un hedor insoportable por hallarse impregnado de orines de rata. El agua que nos veíamos obligados a beber estaba igualmente podrida y hedionda.Para no morirnos de hambre, nos vimos aun obligados a comer pedazos de cuero de vaca con que se había forrado la gran verga para evitar que la madera destruyera las cuerdas. Este cuero, siempre expuesto al agua, al sol y a los vientos, estaba tan duro que era necesario sumergirlo durante cuatro o cinco días en el mar para ablandarlo un poco; para comerlo lo poníamos en seguida sobre las brasas. A menudo aun estábamos reducidos a alimentarnos de serrín, y hasta las ratas, tan repelentes para el hombre, habían llegado a ser un alimento tan delicado que se pagaba medio ducado por cada una.”

És només una mostra dels exemples que recordava mentre seguia algunes de les seves passes, ara ja fa un any. Aquesta literatura del “descobriment” m’ha resultat sempre font certa d’entreteniment i gaudi estilístic, i crec que per les meves mans han passat bona part dels seus millors fruits. Però he de confessar que també m’ha servit de refugi i disciplina. En temps de seguretats il·limitades i àpats garantits matí, tarda i vespre com els que ha viscut la meva generació, tenir present aquestes vivències m’ha valgut per no caure en tristes lamentacions davant de qualsevol mínim entrebanc quan he posat el peu fora de casa. Amics i família m’han fet notar que quan surto de viatge tinc tendència a adoptar un estoïcisme feréstec i, en ocasions, esgotador. Em torno indiferent a les comoditats i m’està bé qualsevol jaç, plat o transport. En aquesta actitud, més reflexa que premeditada, hi llegeixo quelcom de rebel·lió contra el materialisme que avui ofega tan sovint l’experiència turística i de resposta a la insuportable llamenqueria de tants coetanis nostres . Però segurament s’hi expressi també el prurit secret de poder imaginar-me de manera no massa indigna en companyia dels senyors Cabeza de Vaca, Pigafetta, Schmidl i, qui sap si fins i tot, Johan Maymón.

Anuncis

En el país del passat I

Etiquetes

bacallà, Bernado Atxaga, bizitzak, Brú na Bóinne, dolmens, megalitisme, menhirs, pesca d'altura, tradicions inventades, Valencia de Alcántara

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.

Balada de les cases enceses (en els primers vespres de juliol)

Etiquetes

Cape Hatteras, far de Cascais, far de Vilanova, faroners, fars, Natucket

Sento feblesa pels fars. I encara que sempre m’ha agradat enraonar els meus afectes, no sabria dir exactament allò que me’n commou tant. Potser sigui la seva forma tan elemental i primària de delimitar una frontera inabastable. O potser aqueix destí estrany, solitari i poètic de la gent que s’ocupava de llur funcionament. De fet, hi ha en la seva naturalesa quelcom de profundament humà: la il·lusió d’abalisar les tenebres, de cercar en mig de l’adversitat i del perill un petit agafador, un llum de guia. No deixa de ser fascinador que els homes s’aboquessin a una activitat tan atzarosa i exposada com la navegació i es refiessin de mitjans tan mínims per dur-la endavant: instruments no sempre precisos, mapes amb enormes terres incògnites i uns tènues espurneigs sobre els penya-segats i rompents més traïdors del planeta.

Però més enllà del seu simbolisme, els fars també m’interessen des d’una perspectiva arquitectònica. Presents a tots els litorals del món i dreçats de forma continuada des d’èpoques remotes, el seu conjunt és un mostrari d’estils d’enorme diversitat i eclecticisme. I malgrat que fossin obres civils amb un caràcter eminentment funcional, no pocs foren construïts amb una certa ambició artística. I ja sigui per aquest motiu, per agrair els seus serveis, pel testimoni d’una forma de vida en extinció que representen o pel gràcil encís que ofereixen a la silueta de las costes pagaria la pena conservar-los.

Tot i que amb el desenvolupament de les tecnologies per satèl·lit la seva importància pràctica per la navegació mercantil hagi decaigut, hi ha països on fundacions públiques o privades s’ocupen de salvaguardar-los. També n’hi ha alguns que es conserven perquè seguixen complint les seves velles funcions. Altres, no obstant això, perduda llur utilitat, amenacen ruïna. No es pas un problema menor que el seu emplaçament els faci especialment vulnerables als elements atmosfèrics, a la ferotgia de vents i tempestes i a la corrosió salina: no só rares les històries i registres de fars que temporals i sisme s’empassaren. Però l’escull més determinant per la seva perdurabilitat ha estat la quasi total desaparició de les famílies de faroners. Sotmesos amb freqüència a l’aïllament i a dures condicions meteorològiques, amb responsabilitats gens lleugeres, i amb càrregues de treball molt feixugues, sobretot abans de la invenció de l’electricitat, la presència d’aquestes nissagues en els fars era la millor garantia de la seva preservació. Un ofici que acostumava a passar de generació en generació, fins que la seva transmissió va interrompre’s i fou abandonant-se en massa dels anys setanta ençà. Avui, malgrat que alguns faroners hagin aconseguit reconvertir-se i exerceixin càrrecs d’observadors de l’oratge o d’operadors d’equips de radar, només en queden un grapat als seus llocs i la seva retirada sembla cada volta més segura. Quan cessi la seva activitat, un mode de vida antiquíssim s’haurà acabat per sempre.

Com tot afeccionat, també jo tinc predilecció per alguns fars, i aprofito tot viatge per dominis marins per pelegrinar a la seva recerca. N’hi ha que són clàssics del gènere, com l’esplèndid exemplar que s’alça sobre el Cape Hatteras, l’illa coneguda com el cementiri de l’Atlàntic pels més de 2.500 naufragis que s’han patit en els seus encontorns. També els tres principals de Nantucket gaudeixen del meu favor, atesa la importància de l’enclavament en l’aventura balenera americana. I com no, per un esperó literari: són els fars que saludaren el pas del Pequod del capità Ahab a la grandíssima novel·la de Hermann Melville, Moby Dick. I, és clar, el misteriós Far de Santa Maria a Cascais. Altres ocupen posicions més modestes en la jerarquia mundial i es troben a la meva nòmina per raons d’índole sentimental. És el cas del far de la Punta de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú o del molt tristament desmanegat Farol da Ponta dos Capelinhos, a l’illa açoriana de Faial, supervivent de l’erupció del veï volcà al 1957.

Però fins i tot els més discrets em mereixen interès i m’inspiren tendresa i un intens sentiment de refugi. I per reverberacions que se m’escapen, però que han de tenir a veure amb alguna nostàlgia marina de l’exiliat a terra endins, quan arriben les primeres vesprades de juliol sempre els descobreixo ballant-me pel cap i em sobto fantasiejant-hi.
Aquest temples laics: avançades a la fosca, promeses d’un amarratge segur pels esforçats de la mar.

Un petit i infeliç rastre de l’Armada Invencible

Etiquetes

Armada Invencible, Francisco de Cuéllar

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.

Motley crew

Etiquetes

Anacarsis, Atlàntic, Eusa, Hydra, Lindebaugh, mariners, motley crew, Proëlla, Rediker

D’ençà del poeta escita Anacarsis, que distingia tres tipus d’homes, els vius, els morts i els qui naveguen, els homes de mar han estat objecte de fascinació i malfiança. Els mariners sempre han conformat grups heterogenis que es regien per codis propis i mantenien formes de relació diferents d’aquelles de terra endins. Per als filòlegs han estat una font d’informació preciosa i els etimòlegs han hagut de resseguir els transvasaments que es produïen entre ells per a encalçar l’evolució de mots esmunyedissos. Fins i tot han originat idiomes propis, els pidgin, dels quals ens n’ocuparem en una propera anotació, fruit del contacte entre homes d’origen lingüístic molt divers.

En anglès existeix el terme motley crew per a definir aquests escamots tan poc homogenis que integraven les tripulacions dels vaixells mercants, militars i sobre tot filibusters de l’època daurada de la navegació a vela. Les grans novel•les marineres (de Moby Dick o Maqroll el gabier a les obres de Patrick O’Brian o les cròniques bucaneres del cirurgià Exquemelin) reprodueixen aquest tòpic i la documentació que es conserva sobre la pirateria així ens ho confirma.Precisament, a l’esplèndid volum de Peter Lindebaugh i Marcus Rediker The many headed Hydra. Sailors, slaves, commoners and the hidden history of the Atlantic s’indaga en aquest grup humà que fou multiètnic, plurilingüe, solidari entre sí i que el poder establert sempre tingué per subversiu. Com diuen els mateixos autors, els vaixells pirates eren un “món capgirat del revés”, “una hidrarquia de dalt a baix” i mantenien un ordre multiracial, multicultural, democràtic avant la lettre i on llurs integrants cercaven les condicions d’igualtat i llibertat a les quals de cap manera podien aspirar en les embarcacions regulars de les armades reials. “Bandits de totes les nacions”, els anomenava el governador de Jamaica Nicholas Lawes: en efecte, la dotació de qualsevol d’aquests vaixells solia estar formada per anglesos, gal•lesos, danesos, africans, holandesos, irlandesos i etc., sense que aquesta circumstància establís diferències entre ells. Empentats a l’oceà –molt especialment a l’Atlàntic- per la pobresa, les despossessions de la terra i els enrolaments forçosos, les motley crew protagonitzaren moltes insurreccions i desafiaments a l’ordre constituït fins ben entrat el segle XIX, i encara alimentaren el contrabandisme residual del segle XX. I els seus usos i costums, tan particulars i ben servats, ara que aquesta classe social ha gairebé desaparegut, són un tresor de troballes pels rastejadors de vestigis.

Per altra banda, els homes de mar, com bé saben els antropòlegs, sempre han estat fantàstics conservadors de tradicions i creences. A l’illa d’Eusa, a Bretanya, als anys 60, encara hi ha testimoni de la celebració de proëlla, enterraments simbòlics d’aquells dissortats que havien mort al mar sense que se’n recuperessin les despulles. Una creu de cera representava el cos perdut que es portava en processó a l’església on s’hi feia una nit de vetlla, l’ofici de difunts i on es guardava en una urna. Quan l’urna estava plena, es transferia al cementiri per al seu soterrament.
Proëlla, del bretó bro i elez, es podria traduir lliurement com “repatriament a la terra”.