Etiquetes
Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche
Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia
Fèiem sobretaula de dissabte davant del partit Argentina-Alemanya i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país com Argentina amb gent acollida de pertot.
Però servidor ja insinuava en el darrer apunt que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.
M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions rarament suposaren una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, contribuïren a la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.
Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moràvia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.
Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.
Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht– que els va portar a abandonar els seus casals ja multiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsbúrgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri al cap i a la fi, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.
I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.
La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.
El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com la que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant, però de moment serveixi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.
Llevat de la hiperbòlica “desgràcia”, del final, que ho atribuïxc a que jo sóc un afrikaner tant com vosté un separatiste vergonyant, l’apunt és ben cert i ben adient. Jo, perquè ho tinc recent com a lectura, trobe ben esclaridores les pàgines que hi dedica Tony Judt dins Postguerra. I un apunt recent d’uns altres amics, hongaresos del riu Wang, que recordaven l'”amputació” de més de dos terços -si ho recorde bé- del territori hongarés després de la Primera Guerra Mundial, aquella en la qual no hi havia bons perquè eren tots roïns.
Al capdavall, si m’ho permeteu, l’única cosa que es pot fer de veres amb les polítiques de la identitat és no fer-ne, de polítiques.
Amb tant de viatget i d’expedició erudita o consular, s’està estalviant vostè un segrest de la intel·ligència crítica i un allau de patrioterisme obligatori i de garrafa que potser li permeti considerar “hiperbòlica” la desgràcia. Però com a bon lector del nostre plorat Ortiz, ja sap que el nacionalisme descarat i agressiu que s’expressa mitjançant l’esport, més que vàlvula d’escapament dels baixos instints, és pedra d’esmolar de l’altre, el nacionalisme descarat i agressiu de sempre. I el meu punt de saturació ha quedat colgat ja fa bastants dies.
Dit això, és interessant el fet que siguin intel·lectuals de l’esquerra europea com Judt o Grass els qui estiguin recuperant la memòria i la magnitut del sofriment civil alemany en la guerra i postguerra i conjurant així que s’ensenyoreixin de la seva reivindicació sectors més inquietants.
A Hongria, exactament dos terços del seu territori històric i de la seva corresponent població van quedar fora dels límits estatals moderns posteriors a la guerra. Avui, en major o menor grau, totes eixes minories pateixen alguna mesura de discriminació en els seus respectius països. Jo tinc relació per familia política amb aquells qui es troben en pitjor situació, malgrat ser també els qui formen una majoria més sòlida: els hongaresos d’Eslovàquia. Un dia explicaré les experiències que vaig endur-me de la visita que vaig retre a casa seva en 2007.
I estem bàsicament d’acord: quan de polítiques de la identitat sembla necessari fer-ne, vol dir que tard o d’hora hi haurà algun sarau desagradable. Encara que imagino que és aquella vella màxima fusteriana de “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” allò que ha portat a certes propostes no gaire més exquisides que aquelles que se’ns han servit.
N’Alexandre:
Si el post ha estat d’un alt interés els comentaris són encara més clarificadors. Ai la de lluites tribals entre la tribu excelsa i les tribus primitives perifèriques! I com diuen en la llengua elegida de la meva tribu excelsa veïna per ser-li imposada a les altres “¡y lo que te rondaré morena!”
M’heu recordat viatges per Hongria, per la Vojvodina, per Sèrbia, per Macedònia o la més germanitzant Eslovènia -si més no als voltants de Maribor- els anys 1991-93 on em tocà fer d’intèrpret d’anglesa en romàniques ibèriques per a una delegació hispànica. I no seré jo qui desitge res de tot això i -em perdonareu la grolleria- per molt que ens toquen els daixonses.
Pel que fa a la “banderita tu eres roja banderita tu eres gualda” jo ja sabia que s’estenia amagada per tot el país. En això cap novetat, tan sols revifalla o remake.
El que m’ha sobtat -d’aquest mundialito- és que hi hagués tan de bou com a escut -amb algun aguilutxo imperial ressuscitat que ho han vist els meus ulls- per molt que ara vulguen canviar-lo pel Polp Pau, la qual cosa sona remotament i poètica a pontífex vaticà mig anglicitzat per molt que siga alemany: també com el pontífex.Si fa oracles i tot!
Us seguiré -espere els vostres escrits amb candeletes- per totes aquestes pomerànies perdudes.
Joan-Carles, les primeres passions que els meus pares em reconeixen van ser la geografia i la vexil•lologia. De molt xicotet les visites jugaven a fer-me endevinar banderes i el bon atles de la Reader’s Digest que em van comprar al Mercat de Sant Antoni (un dels espais més feliços de la meva infantesa barcelonina) quan encara anava primària està tan masegat que gairebé em fa llàstima obrir-lo. Per tant, aquestes qüestions de banderes, enllà del seu component simbòlic, em desperten encara força interès.
La bandera bicolor espanyola, per més que tingui origen en la nostra, mai m’ha agradat massa des d’una perspectiva estètica: la doble franja “gualda” és massa ampla pel meu gust i, a més a més, no acostuma a ser realment gualda, sinó d’un groc cridaner que arriba a ser desagradable en les versions setinades barates que ara es veuen per arreu (l’altre dijous l’havien penjat en quatre o cinc llocs de la biblioteca pública: vaig demanar amablement a la bibliotecària, que se n’havia dibuixat una al braç, si s’havia produït un “glorioso alzamiento” i jo no me n’havia assabentat. Lògicament no em va perdonar la sanció per retard). La tricolor republicana resol alguns del seus problemes, no només amb l’original incorporació del morat o la distribució amb franges del mateix ample, sinó amb l’ús de la corona mural a l’escut, més bonic i elegant que el bunyol real que remata el present.
La del bou, no cal dir-ho, és d’un gust xaró i macarra que quasi m’inspira tendresa. Però amb esta proliferació d’estanqueres del darrer mes, a Madrid se n’ha pogut veure una versió evolucionada i que segur que també complaurà al nostre Segòvia d’excepció aquí present: aquella que incorpora l’emblema de Destilerías y Crianza, DyC, el whisky par excellence de l’altiplà. La del pop potser estiga per venir. No seria una mala solució: el centre que estén els seus tentacles per encalçar moluscs desprevinguts. Jo he de dir que sempre he sentit simpatia per aquest animal… i que sempre me l’he menjat amb una mica de llàstima.
Alexandre:
Gràcies de nou. Jo tots els animals me’ls menge amb una mica de llàstima però me’ls menge. A diferència d’una molt bona amiga escocesa meua com més es note de quin animal es tracta millor me’l menge. Sóc bastant primitiu i mengívor.
Per això m’agraden potes de porc, caps de vedella al forn amb ulls i tot, les portes de gallina que es posen dintre de l’olla, també la cresta que és mos esquisit, el polp millor entregue -sencer- que a feira i millor els tentacles que el cos, peixos diversos i poder preguntar el nom del peix si no el sé, perquè se sap de quin peix es tracta; crancs, és clar, crancs! que bons! conills en la paella encara que com que no tén massa carn ni gaire cervell m’agrada regalar el cap al veí de taula en senyal de germanor, cervells de totes mides i si es dintre del cap millor, com ara en el cas dels caps de vedella al forn.
La meva amiga escocesa tan sols pot menjar fish ‘n’ chips si el fish està ben arrebossat i no se sap si és bacallà o altra cosa.
I és que la humanitat perd molt on no té que perdre i guanya molt on no té que guanyar.
Com que sé que compartim alguna afecció -més enllà de les peixcateres plenes de loçania- m’he permés aquest petit viatge gastronòmic per extremitats i entranyes. I les anguiles, les anguiles, també poc trossejades.
De passada, no tinc tanta imaginació com ja deixà dit algú més savi cosa que jo ja sabia; la bandera espanyola amb el polp l’he vista a la televisió espanyola unes quantes vegades ja. És un valor emergent i ascendent.
Te l’he cercada a la xarxa i, com no?, l’he trobada a una pàgina valencianista -València CF- la qual cosa em demostra el que em demostra pel que fa al valencianisme de València. Aquí la tens ampliada.
Necessita un poc de refinament vexil·lològic però de doctors, en té té l’església i se’n faran càrrec arribat tan bon punt això qualle.
Me’n vaig a cercar la del whisky DYC encara que a un anglicitzat com jo la cosa del dick gairebé em fa posar vermelles les galtes i em produeix ois! No fotes, home, no fotes! 😉
Tot plegat molt interessant, interessantíssim. Alguna cosa havia llegit i escoltat d’aquesta part de la història europea. Els alemanys no sempre han estat els dolents, com sempre (a voltes interessadament) ens han ensenyat als temaris. També (i molt sovint) han esta víctimes. Ara meteix em disposse a llegir “En Terres Baixes” i “Tot el que tinc ho porte al damunt” de la germànica romanesa Herta Müller.
Però atenció: que l’interés pel que passa fora no ens faça perdre el que passa dins: tant ací baix, al sud del riu Sènia, com mar endins els catalans també estem en perill de ser eliminats. De moment portem camí de convertir-nos en una comunitat reduïda i assetjada.
P.D: He descobert aquest bloc gràcies a la teua intervenció al bloc de Joan-Carles Martí i Casanova, valencià d’Elx de nació catalana. M’agrada molt la història i les llengües, m’agrada aquest bloc.
Benvingut, Josep.
Lamento no haver-te donat abans aquesta benvinguda, però estava de vacances. Precisament a Catalunya, on he tingut l’oportunitat de reflexionar sobre aquestes qüestions que dius. Espero engrescar-me a escriure’n alguna cosa aviat, tot i que la meva perspectiva busqui sovint ser més general que l’específica del nostre cas. Els processos d’homogeneïtzació tenen perfils similars a molts llocs i crec que és útil tenir-ne una visió de conjunt per oposar-s’hi amb més eficàcia.
Espero veure’t seguidament per aquest espai que també fan tots els qui amablement el transiten.