El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ferides fraternes

Etiquetes

esgrima acadèmica, Ian Svenonius, Kiko Amat, Lommers, mensur, Otto Skorzeny, Patrick Leigh Fermor, schmiss, Studentenverbindungen, Vivat Academia

La meva  amiga Lommers se’n fot sovint de la meva propensió a acumular dades i coneixements poc pràctics. Tant hi fa que ella estigui aprenent eslovac o et recomani discs de psicodèlia turca. No li tinc en compte perquè és de les persones que més es diverteix escoltant les meves rondalles vestigials, però també perquè quan sospita que la meva disgregació d’interessos em fa rodolar per pendents dubtosos no li falta raó.
Rellegia despús-ahir una ressenya que el company Kiko Amat va escriure del delirant assaig d’Ian Svenonius “The pshycic soviet” . En Kiko citava un passatge del volum on Svenorius critica la defecció de Dylan del moviment folk, que amb el seu sarcàstic menyspreu havia precipitat el descrèdit d’ aquella escena virginal i antimercantilista, que en pocs anys havia esdevingut quelcom “tan inescrutable com les cicatrius duelistes prussianes o els sacrificis asteques”. I és en moments així quan se m’acut que potser n’hagi fet un gra massa, perquè per servidor les cicatrius rituals dels esgrimistes de les confraries universitàries centreeuropees, sense perdre la seva aureola enigmàtica, tenen un caràcter familiar de contrasenya.

De fet, les schmiss, com s’anomenen en alemany, són fins i tot  una broma privada: amb la Lommers i altres amics tenim l’hàbit altament reprovable d’enviar-nos fotografies còmiques dels personatges més sinistres i atrabiliaris que se’ns puguin acudir. No importa que siguin ferotges mercenaris gurkha o embogits Tonton Macutes: allò que compta és l’efecte grotesc i altament didàctic que produeix veure l’expressió del fanatisme en un rostre. Però en aquesta galeria fisiognòmica de distingits llunàtics encara ningú ha arrabassat el privilegi d’encarnar-ne el més acabat exemple a Otto Skorzeny, el coronel de les SS que per la seva folla audàcia rebé per part dels aliats l’apel·latiu de “l’home més perillós d’Europa.” Encara si Skorzeny hagués conservat el rostre intacte, llur somriure de dolent d’opereta ens hagués permès reconèixer-hi al tipus de persona a qui evitaríem convidar a fer una xocolata a ca ‘la iaia. Però els solcs de les galtes són allò que l’eleva a paradigma gairebé caricaturesc de la imatge d’una mala persona.

Contràriament, per ell, com per molts altres de la seva generació que no dedicaren la seva vida a les malifetes, les marques no eren un estigma, sinó una ferida buscada que es lluïa amb orgull i que identificava els seus portadors com a membres iniciats en el ritual de les Mensur.
Les fraternitats del segon imperi alemany podien tenir diversos caràcters. N’hi havia de religioses i de regionals. També d’inspiració militar i els modestos Corps on s’aplegava la terregada. Les Burschenschaften eren les més tradicionalistes, sovint reservades per estudiants d’extracció aristocràtica, i les que més es preuaven de la pràctica de l’esgrima acadèmica. I una Mensur era el duel on provaven el seu coratge. Tapades les parts vitals, però descobert el rostre llevat dels ulls, pugnaven a molt curta distància i el desafiament principal consistia en no fer-se enrere. Es tractava per damunt de tot de demostrar autodomini i  menyspreu pel perill i pel dolor. També d’ensenyar que hom no recularia a les primeres de canvi quan vinguessin mal dades i que aquells que el tenien de confrare es podien refiar de comptar-hi.

Les cicatrius facials, resultat gairebé inevitable de la fórmula de combat, eren el senyal extern de l’assumpció d’aquests valors i sovint, aquells qui havien rebut ferides, les descuraven i àdhuc les infectaven perquè fossin més permanents.

Hi haurà per qui tot això només amagui una acumulació desordenada de testosterona, inútil i fatxenda, i hi vegi la matriu d’uns principis periclitats que encara havien de portar moltes hores de desgràcia a Europa. En canvi, quan penso en la meva joventut i n’evoco aquell urc d’iniciació i aquell desig pregon d’identificació amb els camarades n’entenc perfectament la lògica i la bellesa. Penso que la Mensur, en darrera instància, ensenyava una de les lliçons més importants que es poden aprendre en qualsevol universitat: la de no tenir por i la de, malgrat sentir-lo,  no permetre que mai s’ensenyoreixi de nosaltres i dicti el nostre comportament.
Quan en el seu pas per l’Alta Alemanya Patrick Leigh Fermor indaga en aquestes escarificacions rituals,  ens diu que les cicatrius “constituïen uns vincles escolars que no es podien esborrar mai, l’emblema, el segell del conreu de les humanitats durant deu anys”. És l’explicació perfecta d’aquesta funció de recordatori d’estar lligat per una obligació que no pot amagar-se a conveniència. No en va també recorda que quan Hitler va dissoldre i prohibir les Studentenverbindungen ho va fer “perquè aquestes camarilles i les seves emocionants tradicions li devien semblar rivals dels moviments juvenils oficials”. I per això, resulta especialment dramàtic que alguns dels seus membres esdevinguessin poc després eficients assassins a les ordres del partit que amb tanta poca vergonya havia falsificar la cultura germànica;  però també consola pensar que de moltes d’aquestes germanies en sortissin alguns dels alemanys més refractaris a deixar-se abduir per aquesta sinistra maquinària. Sospito que eren aquells per qui la Mensur no havia significat només una manera d’aparentar respectabilitat, sinó que hi havien cregut com en una veritable escola de vida.

Memòria del coratge

Etiquetes

11 de setembre, Guerra de Successió, setge de Barcelona

“A la posteritat li costarà creure l’audaç determinació dels barcelonins. No pas la d’haver-se revoltat contra el seu legítim sobirà, en això no fan sinó seguir l’antiga inclinació catalana, que els infants hereten dels seus pares des de fa moltes generacions i de la qual se’n veuen tants exemples a la història, ans d’haver tingut la insolència i la temeritat de declarar la guerra ells sols a dues grans potències com França i Espanya.”

Extret i traduït de L’Histoire Militaire du règne de Louis-le-Grand, roi de France.

Una revetlla al capvespre

Etiquetes

Ístria, Cicèria, Cici, ciribiri, istro-romanès, llengües en extinció, Magris, vlach, vlasi

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”– i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.

Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units– i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

Conjectura siberiana

Etiquetes

documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka

Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.

Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.

“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.

Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.

Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.

La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.

El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.

En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.

En llengua trencada

Etiquetes

caló, Enrique Trujillo, George Borrow, Ignasi-Xavier Adiego, pogadolecte, romaní, substitució lingüística

Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres– la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

Ecos de la muntanya llegendària

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà

(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Sota les runes i la neu

Etiquetes

Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche

Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fèiem sobretaula de dissabte davant del partit Argentina-Alemanya i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país com Argentina amb gent acollida de pertot.

Però servidor ja insinuava en el darrer apunt que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.

M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions rarament suposaren  una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, contribuïren a la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.

Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moràvia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.

Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.

 

 

 

 

 

 

Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht– que els va portar a abandonar els seus casals ja multiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsbúrgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri al cap i a la fi, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.

I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.

La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.

El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com la que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant, però de moment serveixi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.

Aquesta llum romandrà

Etiquetes

cementiris de minories, grecs d'istanbul, Jagoda, Prinkipos

Mausoleu i tombes d’un cementiri jueu força deteriorat a Hasköy, Istanbul

A la més gran de les illes que jalonen el Mar de Màrmara davant d’Istanbul, Prinkipos, que certament ja molt pocs anomenen amb aquest seu antic nom grec, ans amb el turc de Büyükada, hi ha un bonic cementiri hel·lè que, si les coses no han canviat d’ençà de la meva visita, és el darrer en ús de tots els de la comunitat a la vella capital bizantina.
Potser s’ha d’atribuir aquesta supervivència al fet que, per la seva situació apartada i perifèrica, fou l´únic que no va patir el bestial pogrom i profanació massiva de 1955. Tot i que és igualment possible que la molt declinant minoria grega, sobretot a resultes d’aquells fets infamants, tampoc necessiti més espai per enterrar els seus finats. Avui en són només 2.000 i, en poc més d’una generació, l’ aspiració criminal del nacionalisme kemalista de foragitar-los per sempre d’Istanbul es veurà finalment satisfeta.

No cal que expressi la amarga malenconia que desprenen llocs com aquest, residus últims d’un llarg naufragi i refugis finals d’una presència que s’acaba. Darrera els seus murs s’hi cova una doble mort i s’hi percep la imminència de l’oblit que s’hi abatrà quan el postrem dels vius travessi la ratlla i trenqui així una continuïtat mil·lenària . Però a la mateixa vegada s’hi respira també un aire delicat de posposició d’aquest final; la idea que les coses sempre duren una mica més que no es pensa i que la memòria té una resilència que mai s’ha de subestimar.

Comptant amb la generosa paciència o complicitat amable dels acompanyants, en els meus viatges m’ha abellit sempre de visitar cementiris. I especialment els d’aquesta mena. Potser tingui a veure amb aquell obbligo di tramandare que els amics del veïnat han citat en diverses ocasions. O amb la certesa que els morts també parlen dels vius i n’il·luminen l’esdevenir.
Així m’he anat demorant pels cementiris saxons de Transilvània o davant les esteles euscàriques de Santa Grazi, resseguint noms italians a les tombes de Dalmàcia, badant pel jardí de Bunhill Fields on reposen els nonconformists de Londres (i on qui sap si mai, en una intriga de predestinació, ens vàrem creuar amb la Maria) o per entre les làpides hebrees de Praga i Trebic . També per aquells que, potser per no evocar tan intensament la interrupció abrupta i traumàtica d’una cultura assetjada, sinó una llangor més serena i acceptada, conforten amb el sentiment d’una experiència plenament viscuda i acabada sense retrets, com el cementiris anglesos de Corfú i de Roma. Tot plegat ha constituït un pelegrinatge personal per aquelles geografies de l’ocàs que en algun moment se’m va convertir en un deure vital.

També perquè les coses, a vegades, tornen a encaixar en algun pla elevat i misteriós de la realitat: aquest apunt va començar a prendre forma en el meu cap unes hores abans d’assabentar-me de la pèrdua de la Jagoda Petrov, una vella mestra de la Voivodina molt propera a persones que em són properes, amb qui vaig tenir l’ocasió de tractar algunes vegades i que m’havia manifestat una tendra i entranyable estimació malgrat aquest esporàdic contacte.
Colpit pel seu inesperat traspàs, el primer que vaig pensar és si finalment aniria a reposar al cementiri ortodox de Manchester on ella, desestimat l’anhel de tornar al país d’on havia hagut de marxar tants anys abans, segurament pensava que trobaria l’última acollida, o si bé la seva actual residència al País Valencià faria impossible aquesta pretensió. Ahir la seva filla, amb un humor i enteresa encomiable, em comentava les còmiques dificultats que, per imprevisió, havien sofert per localitzar en els encontorns de la comarca de la Marina Alta un popa capaç de celebrar el seu ofici de difunts. Al final n’havien trobat un de búlgar que, deixant de banda petits i impertinents escrúpols, permetria acomiadar-la amb tota la dignitat que mereixia. I em comentava que, en certa manera, hi havia quelcom de poètic i veritable en el fet que algú que havia passat més de mitja vida a l’exili i que havia acabat per morir en una terra nova i encara estranya fos soterrada amb un sacerdot manllevat i d’una manera que no entrava en els plans. Una melangiosa però bella coda al seu destí errant.
Avui, a la manera de les meves estimades esglésies de ritus oriental, he encès un espelma en el seu record. I m’agradaria també dedicar-li una cançó que, en un retruc que no em sembla tan atzarós, he tornat a escoltar després de molts anys de no fer-ho: The light will stay on.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

Cançons de rereguarda

Etiquetes

aniversari, Álvaro de Campos, Biagio Marin, Claudio Magris, cultura vèneta, sòrabs

“Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.

Ferragosto

Etiquetes

Battiato, Feriae Augusti, Ferragosto, món rural, Solana de los Barros

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Una clau de tinta obscura

Etiquetes

Baldaev, substitució cultural, tatuatges, Vori v zakone

Farà cosa de tres o quatre setmanes, un company va venir a ensenyar-me entre divertit i indignat el llibre que per error li havien fet arribar. Pot entendre’s: havia demanat no recordo quina collonada i li havien servit: Russian prison tatoos: Codes of authority, domination and struggle.
Em vaig estar de dir-li que amb el canvi hi havia sortit guanyant, però tot i consolar-lo explicant-li que no es tractava d’una frivolitat editorial, sinó d’una fascinadora indagació en el significat d’aquests símbols entre els clients de les institucions penitenciàries de les repúbliques ex soviètiques, no va tenir cap recança en deixar-me’l endur a casa uns quants dies. Casualment, aquell mateix cap de setmana vaig veure Eastern promises, el darrer i seriós film de David Cronenberg on aquest codi juga un paper de molt relleu en el progrés de la trama.

Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.

Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.

Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.

Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.

He explicat en algun apunt anterior molts dels temes que vaig abordant en aquests papers no deixen de ser un esborrany de la meva indagació en el concepte de substitució cultural. I com a part d’aquesta recerca, he estat molt interessat en saber quines circumstàncies el faciliten o l’entorpeixen. Conseqüentment, he trobat d’especial utilitat esbrinar si en les zones grises i marginals, en els llimbs i en els inframóns, aquests processos són més ràpids i volàtils, més incontrolables o bé més impermeables al canvi i difícils de reconduir. I en algun moment vaig creure que l’assumpte dels tatuatges criminals –molt característic, però no específic dels vori :és present igualment a les màfies xineses, japoneses, filipines o d’Amèrica central, entre altres- em podia oferir alguna clau.
Lamento dir que, si hi era, jo no he sabut desxifrar-la inequívocament. Però prometo perseverar-hi i mantenir-vos-en informats si acabo plegant-hi res.

El dol fingit

Etiquetes

carnestoltes, enterrament de la sardina, paganisme

Els qui em coneixeu o m’aneu coneixent gràcies a aquests papers ja us podeu imaginar que el carnestoltes s’adiu a la perfecció amb la meva naturalesa. I no només pel gust d’armar tabola envoltat de falses bruixes i bucaners, llops de pega i transsumptes de cupletistes, sinó pel seu tarannà vestigial.
Perquè en la llarguíssima i acarnissada lluita que el cristianisme mantingué amb el paganisme, i en el procés d’assimilació de totes les seves manifestacions festives, aquesta arcaica disbauxa fou una de les que mostrà més resistència a l’encaix aproblemàtic, de les que més difícil va fer un inconsútil emmascarment. Tant és així que prou sovint les autoritats eclesiàstiques van tirar pel camí dret de la prohibició, fracassant-hi amb semblant freqüència.

A Madrid el carnestoltes és una mica aigualit –s’haurà dit prou sovint que en aquesta ciutat, tan odiada pel dictador, el clericalfeixisme hi va fer com a mínim tants estralls com en qualsevol altra?- però a mi ja m’està bé. Perquè això no deixa de refermar el seu caire popular, heterogeni i no satisfactòriament absorbit per la oficialitat. Diguem que li dóna tot l’aspecte de residu que alhora que manté certa vigència ja ha abandonat la seva etapa d’afirmació exultant. I ja sabeu com m’inflamen aquests palimpsests de la cultura humana.

És clar que afeblida la seva funció primordial de desllorigar durant uns dies les normes estrictes que imposaven els poders establerts, en un món on, tot i que sigui de forma aparent, certs comportaments i excessos han deixat de ser una transgressió de l’ordre social, el regnat del carnestoltes ja no pot aspirar a representar la transitòria rebel·lió de tot allò que no havia pogut ésser totalment reconduït. Però n’és encara un engrescador i bonic recordatori.

I seguint aquest interpretació contestaria, no trobo que cap dels seus passatges expressi millor la seva ànima de resistència que l’enterrament de la sardina. Certament, aquesta cerimònia significa la claudicació de les forces dionisíaques i l’acatament del mandat repressiu que aboleix el seu interregne. Però llur gran força subversiva rau en la seva condició de penediment manifestament fingit, d’una darrera galtada de sornegueria i befa que sota l’aspecte d’obediència se’n fot de qualsevol solemnitat, de la pretesa grandesa de la mortificació de la carn i del seguiment dels preceptes. Els parlaments dels notaris i capellans d’aquest caricaturesc sepeli no deixa lloc a dubtes: ni tan sols es molesten a amagar el gran “de moment” que anuncien.

El passat dimecres vaig acompanyar la comitiva de la digníssima confraria d’avis que manté viva al nostre poble aquesta tradició declinant. I en la seva proximitat vaig sentir, una vegada més, tot el valor del seu rialler non serviam. A la seva salut!

Una història de coratge

Etiquetes

imperialisme rus, Nokhxallà, Txetxènia, Yo'av Karny

No puc amagar un gran respecte pels txetxens, segurament no pas el més virtuós o temperat dels pobles, però sí un dels més tenaços i valents.
L’esperit de qualsevol altre en la seva situació, com ho demostren alguns dels seus il·lustres veïns, fa molt que s’hagués crebantat. El seu, masegat i potser embrutit, encara s’aguanta dempeus.

Potser embrutit? Sí. No m’interessen ara els contes de fades, les retòriques de bons contra dolents ni la projecció de bells ideals romàntics en nobles col·lectivitats sense màcula. Si la història hagués repartit les cartes d’una altra manera, no dubto que el paper d’opressors i oprimits pogués ara estar invertit. I cal ser fidel a la realitat: els recents períodes d’independència txetxena són difícilment defensables: el caos civil, la consolidació de faccions paramilitars que convertiren l’extorsió i el segrest en una indústria, la desfasada estratègia de terrorisme indiscriminat que només ha aconseguit enfortir les posicions dels falcons russos o la progressiva adscripció a l’islamisme purità més inquietant no són res d’alenador. Però també cal ser equànime: se’ls ha ofert cap altre camí que no passés per la submissió més humiliant?

Perquè de manera ininterrompuda durant els darrers dos segles, Txetxènia es pot caracteritzar com un gran laboratori de l’extermini. La paraula pot semblar devaluada, però com hem de referir-nos a un país que en aquest termini ha sofert la desaparició per diverses formes de persecució i violència d’un quart de la seva població? La quantitat de morts txetxens en la seva resistència a l’imperialisme rus és tan esgarrifosa que ni tan sols se’n pot fer un càlcul aproximat. De les guerres colonials tsaristes a les últimes intervencions de l’engranatge de terror militar dels governs de Ièltsin i Putin i els seus manefles locals, passant per tota una deportació a l’Àsia Central de deu anys a l’època estalinista, algú considera seriosament que se’n pugui treure cap ensenyament de flexibilitat, tolerància i desig de concòrdia?

Amb una població esquarterada i esporuguida, sotmesa per la força i governada per un titella de Moscou, amb una comunitat internacional vergonyosament còmplice del desastre, amb els últims defensors de la independència atrinxerats a les muntanyes i, després de la purga russa de cabdills moderats, cada volta més captius del wahabbisme, l’ànima txetxena podria estar tocada de mort i seguir el camí de russificació que ja han tastat tants pobles circassians.

Però potser també puguem confiar en la seva llarga capacitat de refer-se de la catàstrofe generació rera generació, en el seu amor immarcescible per la llibertat, en aquesta bastida última de la seva voluntat de no desaparèixer que s’expressa mitjançant el Nokhxallà, el codi d’honor ancestral dels txetxens.
Li ho explica un kabardí a Yo’av Karny –i aquest ho recull en el seu preciós “Highlanders. A journey to the Caucassus in quest of memory” que en Paolo em va regalar aquest Nadal: una mina d’informacions a la qual aniré remetent-me periòdicament en les meves incursions pel laberint caucàsic-: si dues persones de qualsevol nació es trobessin, posem al bell mig de Sibèria, envoltats per una cinquantena de russos, es rendirien, com és natural. Si aquestes dues persones fossin txetxens, lluitarien. Hi pots posar el coll.”

En gaèlic meridional

Etiquetes

català, Diglòssia, Gaeltacht, Irlandització, Joan Fuster, Quim Monzó

En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.

“Guárdalo, que es bueno”

Etiquetes

alboreá, Flamenc, ritus nupcials, Tía Anica la Piriñaca

Part del captivador misteri del flamenc prové de la seva submissió a codis tàcits i un xic hermètics, a intèrprets tocats per follets capriciosos i a lògiques tan intangibles com el sentir-se a gust que necessiten alguns d’ells per cantar en condicions. I a la seva ànima escindida entre la professionalitat i un reguitzell de tradicions, petites supersticions i sinuositats que fan imprevisible cada sessió. També a certes reserves ancestrals que parlen d’una música on la seva funció original i llur representació artística encara es toquen i es confonen.

L’alboreá n’és l’exemple més assenyalat. Aquest és un cant enigmàtic. La seva etimologia i filiació són molt dubtoses i, fins a meitats del segle passat, pocs no gitanos l’havien escoltat car es reservava exclusivament a la intimitat dels casaments d’aquesta ètnia. Era la peça que s’entonava mentre es passejava a la núvia a coll-i-be i s’exhibia el mocador tacat de sang que donava prova de llur virginitat. Conseqüentment, es considerava una mena de profanació cantar-lo fora d’aquestes circumstàncies i en presència d’estranys: Rafael Romero, que va ser dels primers en fer-ho ho en un enregistrament d’Hispavox, va veure’s exposat per aquest fet als anatemes de molts dels seus parents.

No obstant això, alguns historiadors mantenen que aquest costum no és privatiu dels gitanos d’Andalusia i que, fins a les acaballes del regnat dels Austries, estava també estès entre els castellans. Després caigué en desús, excepte entre els romà, sempre més conservadors en les seves pràctiques. Ells anaren “aflamencant” la sonoritat de les alboreas fins a creure-les exclusives del seu llegat. Una prova d’aquesta teoria seria que no hi ha paraules pròpies del lèxic caló en les coples de les alboreas; un fet únic en el grup de cants de més forta petjada gitana.
Les coples de l’alboreà fan referència al ritual nupcial: són consells a la núvia, exaltacions del seu poncellatge, homenatges als pares i padrins que n’han protegit la virtut i etc.  Una de les seves estrofes més populars ens diu:

“Dónde está el pare de la novia/ que ya su hija ha salido en victoria”

Sé que des d’una perspectiva moderna aquest ritus pot semblar poc defensable, però hom no pot deixar de sentir un estremiment davant un residu cultural que ensorra molt fons les seves arrels i, sobre tot, davant la seva colpidora bellesa alhora solemne i festiva.
L’exemple que aquí us deixo és propi de Xerès –per tant amb un compàs de buleria per soleá romancejada- i pertany a Tía Anica la Piriñaca, la prodigiosa cantaora de qui vaig esciure’n una petita evocació per il·lustrar el retrat que en va fer el meu compare i gran afeccionat Gustavo Rico.

”Guárdalo, que es bueno”. Probablement, una de les més boniques gravacions flamenques de que tingui constància.

D’una Albània somniada

Etiquetes

arbëreshë, Francesco Crispi

Els arbëreshë van arribar a Itàlia en diverses onades al llarg del segle XV. Primer en petit nombre, com a forces mercenàries que recolzaven les pretensions de la Corona d’Aragó sobre Nàpols i els seus dominis. Més endavant, foragitats per l’expansió otomana, aprofitant l’agraïment del rei n’Alfons el Magnànim i la seva concessió de terres a la província de Catanzaro. Allí s’establiren i s’expandiren per Lucània, Calàbria i el nord de Sicília.
Venien d’Albània i també de colònies albaneses de Grècia, i mai se n’oblidaren. Conservaren la seva llengua autòctona i el seu catolicisme de ritu bizantí. Però també honoraren la hospitalitat del seu país d’acollida i foren fidels aliats de les conxorxes garibaldines. Un dels seus prohoms, Francesco Crispi, és considerat un dels agents determinants en el procés d’unificació de la península transalpina.

Més de cinc segles després d’aquell petit èxode, encara una cinquantena de viles, en alguns casos ja totalment aïllades, continuen reconeixent-se de forma majoritària en aquesta identitat ètnica. La forta emigració meridional de començaments del segle XX i la progressiva assimilació han fet minvar el contingent de persones que encara es declaren italoalbaneses -els càlculs més pessimistes les limiten a unes deu mil- però en els darrers anys també s’aprecia un cert revifament de l’orgull d’aquest poble i un petit progrés en el reconeixement de la seva singularitat.

I potser en això hi hagi tingut influència un fet paradoxal i de gust agredolç. Els arbëreshë, malgrat la llarga separació, seguien pensant en Albània com en la seva mare pàtria. Una Albània idealitzada pel filtre del temps i la distància, però essencialment igual a aquella que s’havien vist forçats a abandonar.
Però l’esfondrament del comunisme albanès –amb mig segle de radical isolament d’entremig- va fer arribar a Itàlia a una nova fornada d’emigrants. I els arbëreshë, que de primer veieren aquest retrobament com un possible esperó a la seva cultura i a la reconstrucció dels lligams amb el seu país d’origen, van descobrir que la seva llengua arcaica i pre-otomana no era ja la mateixa que la d’aquells nouvinguts, com tampoc ho eren els costums, els paràmetres morals o les inclinacions i projectes de futur. Qui ells tenien fins aleshores per germans eren més aviat uns cosins llunyans de qui la història i l’experiència els havia separat de forma irremissible.

Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.

Llavor de revolta

Etiquetes

anarquisme, Berga, Berguedà, carlisme, catarisme

“Per on començar?” es preguntava Roland Barthes al principi d’una obra d’idèntic títol. I continuava recordant que els cànons del gènere autobiogràfic resolien la qüestió començant per explicar qui eren els avis.
Els meus avis per part de mare, i tota la seva ascendència fins on ens arriba la memòria familiar, nasqueren en diverses localitzacions de la comarca del Berguedà o de la subcomarca de la Vall de Lord. Saldes al peu del Pedraforca, Guixers al nord del Solsonès, Berga i Avià delimiten les fronteres d’aquesta nissaga. I jo, sempre encuriosit per sondar el pes del medi sobre les persones, he pensat sovint en quina mena d’influència, de tutela invisible, podia representar aquest fet.

Perquè en la seva modesta mesura, aquest espai carrega dins la història catalana amb una certa tradició insurrecta. Com totes les zones muntanyenques del Principat, durant bona part de l’Edat Mitjana, és una regió que es resisteix a la instauració de l’hegemonia política dels comtes de Barcelona, i és just allí on més s’hi difonen els ensenyaments herètics del bons homes. La primera documentació catalana sobre una comunitat càtara ens condueix a la vila de Berga, on l’any 1214 na Guillermina de Bretós rep el consolament abans de morir d’un perfecte portat expressament pels seus fills des d’Occitània. I encara avui es pot transitar el llarg camí que va de Montsegur al Santuari de Queralt i que empraren els qui fugien de la repressió religiosa de la croada contra els albigesos.

Segles més tard, com tantes altres contrades del Prepirineu, el Berguedà és un actiu focus de bandositats i de les rapinyes dels escamots hugonots. L’ombra del mític Rocaguinarda plana sobre aquests paratges durant tot el tombant del segle XVI. Una inclinació a les partides armades que ni tan sols la ocupació borbònica apaivaga completament –aquí hi tindrà un dels seus teatres d’operacions el guerriller Carrasclet-, que la Guerra del Francès fa renéixer i que, sovint per obra dels mateixos capitosts que s’alçaren contra els francesos, té diversos rebrots durant la Guerra dels Malcontents i, sobre tot, durant la primera carlinada. De fet, els defensors de l’absolutisme i dels furs propis troben en aquests encontorns un feu tan favorable als seus interessos que instal·len primer a Borredà i després a Berga la seva Junta Superior Governativa de Catalunya. Els cincs turbulents anys de domini dels partidaris de la causa de Carles Maria Isidre, curulls de violentes dissensions internes, tenen els seus corresponents epílegs durant el segon i tercer aixecament carlí, trobant-hi sempre a berguedans disposats a unir-se a les columnes rebels.

La industrialització i el canvi de segle transformen completament l’escenari berguedà, però no així els ànims insubmissos. La flama de l’anarquisme crema amb força i arriba a la màxima temperatura en els dies 20 i 21 de gener de 1932, quan obrers i minaires afiliats a la FAI ocupen ajuntaments de l’Alt Llobregat com el de Fígols i endeguen una efímera revolució llibertaria que és ràpidament esclafada. Però d’aquell fracàs se’n rescabalen a bastament durant les col•lectivitzacions de la Guerra Civil i, encara després de la desfeta, el Berguedà queda associat a les activitats resistents dels darrers maquis catalans: Marcel•lí Massana i Ramon Vila “Caracremada”, sempre ben assistits per pastors i pagesos de la comarca.
I si bé d’una manera més moderada, en els darrers trenta anys, el Berguedà ha continuat essent un escenari de l’inconformisme català i de les aspiracions més obertament independentistes. Sense anar més lluny, Berga és la capital on les Candidatures d’Unitat Popular obtingueren millors percentatges de vot en les eleccions municipals de 2007.

Significa tot això alguna cosa? Potser que s’absorbeix de l’ambient, que es rep d’alguna mena de memòria col·lectiva, el rent de l’inconformisme? És molt difícil d’assegurar, i aquest corrent flueix avui d’una manera més soterrada i larvària que no pas oberta i visible per a tothom. Però també s’ha d’admetre que té un fonament real i que existeix una tradició irredempta que jo, conscient i orgullosament, assumeixo i de la qual me’n declaro hereu. Tant com per a prometre ser-hi fidel i nodrir-me’n en totes les lluites de l’esdevenidor.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d’acollida. Descansi en pau.

Els darrers en caure

Etiquetes

I Guerra Mundial, Ponticelli, Sarkozy

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

Les armèniques II

Etiquetes

armenis, integrisme, txuvaix

En un basar turc la fem petar amb un txuvaix que coneix bé Catalunya i també el Caucas. Li comento el nostre desig de viatjar a Armènia. Ens en dissuadeix: “No hi aneu ara. T’hi maten per tres dòlars.” M’exposa la greu situació econòmica del país i com el conflicte de l’Artsaj ha deixat el trist llegat d’una societat massa familiaritzada amb la violència. I hi afegeix “a més a més, hi ha un fanatisme religiós exacerbat. Hi ha algunes zones magnífiques de vells monestirs, però són cristians ortodoxes i no van amb massa miraments.”

Tot i la reserva que els prejudicis d’una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l’insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d’aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l’estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l’obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l’essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.

Les armèniques I

Etiquetes

Armènia, Djulfa, jatxkar, manuscrits armenis, Veiga

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

L’Alguer: mediocritat o seducció

Etiquetes

agitació lingüística, Alguer, Claudio Sanna, Ryanair

Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

Rastres, embulls, conjectures

Etiquetes

Caballero Bonald, Membra Disjecta

Membra Disjecta. Amb aquest llatinisme d’origen arqueològic, els antropòlegs fan esment a aquelles creences, mites, manifestacions culturals o relats que en un temps pretèrit haurien format part d’un tot coherent, però que una vegada aquest s’ha desintegrat ja només en són un fragment desllorigat, una resta que ha sobreviscut al naufragi, un eco desfigurat de veus llunyanes. Però un eco que encara conté una ressonància del cant original. I, com a tal, que pot servir per a inferir-lo o reconstruir-lo.

És un concepte subjugador. Perquè parla de l’atracció per tot allò que hi ha d’espars entre nosaltres, del gust per llegir de gairell els senyals del nostre món, per furgar en el continu procés de superposició d’estrats, d’escissions, de discontinuïtats i de peces escadusseres que formen la nostra realitat. I que gràcies al seu testimoni de càrrec, a la seva inescamotejable presència, impedeixen reduir la existència a una construcció natural, transparent i objectivable. És a dir, al malson de totes les escatologies de la història, de les ideologies sintètiques i finalistes, de la marea sulfúrica de l’universalisme abstracte.

És la raó d’anar recollint en aquesta petita vora rastres, vestigis, derelictes.
O com diu Caballero Bonald en un poema descobert el passat cap de setmana:
”Rastres, embulls, conjectures, pistes dubtoses, vagues informacions.”
I construir amb el seu ajut una rereguarda d’obstacles a tots aquells que anhelen fondre’ns en l’indiferenciat.

Els coratges de Calàbria

Etiquetes

, 'Ndrangheta, Grecanico, Griko

Quan el matí del passat 15 d’agost es difongué la noticia de l’assassinat de sis italians a la ciutat alemanya de Duisburg, molta gent conegué simultàniament l’existència de la ‘Ndrangheta, l’ominosa societat criminal calabresa.

Emparats per un extrem secretisme i per la seva implantació en les apartades regions rurals i muntanyoses de Calàbria, aquesta ‘Ndrangheta ha anat creixent a l’ombra d’altres organitzacions de malfactors com la Camorra napolitana o la Cosa Nostra siciliana fins a convertir-se en una de les més riques i poderoses màfies del món. La seva complexa estructura de cèl•lules difoses, anomenades cosche o faide, i basades en grups –‘ndrine– amb estrets lligams familiars, hermètics i de caràcter iniciàtico-religiós, ha estat clau en les dificultats d’infiltració de la policia italiana. La ferotge violència dels seus mètodes, el ritualisme mistèric del qual s’envolten i els tentacles internacionals que la voluminosa emigració calabresa ha facilitat són altres dels seus inquietants perfils.

Però tot i aquests trets enigmàtics, n’hi ha un que encara em va cridar més l’atenció quan en vaig sentir parlar per primera vegada: el seu mateix nom, amb origen en una realitat generalment més desconeguda que la pròpia ‘Ndrangheta. El terme vindria del mot grec “andraghatia”, és a dir coratjós o, en un sentit més ample, honorable i no ha de fer pas sospitar cap inclinació filosòfica o cultista de “La societat dels homes valents”. És senzillament que a les escarpades serres de l’Aspromonte on va néixer i arreu del sud de Calàbria hi restaven bosses de parlants d’un dialecte del grec antic: el griko o grecanico.

El grecanico, que també presenta una varietat dialectal salernitana, és un dels més subjugadors residus lingüístics d’Europa. Alguns filòlegs es remunten fins i tot a l’època d’expansió hel•lènica per la Magna Grècia. Altres el consideren un fruit del colonialisme bizantí. Sigui com sigui, escapçat fa molts segles de la llengua mare, el grecanico té un caràcter arcaic i particular, accentuat per la seva continua reculada d’ençà del segle XVI. Avui roman viu en una desena de municipis de Bovèsia, i es compta entre les llengües més amenaçades d’immediata extinció, amb no més de 2000 parlants habituals, dels quals només una cinquantena tindria menys quaranta anys.

Recents mesures de reconeixement i protecció, com d’habitud tardanes i limitades, tracten d’evitar-ne la final ensulsiada, mentre creix l’interès entre alguns joves en l’estudi del grec estàndard modern. Però si finalment, com sembla gairebé inevitable, el grecanico esdevé un més dels fantasmes d’un passat europeu més bell i divers, resultarà una torbadora ironia que el seu mot més conegut sigui també el de més terribles connotacions.
Davant aquesta doble dissort que s’escampa per Calàbria, sembla que només s’escaigui esperar que els calabresos facin honor al seu proverbial coratge.

Els jueus clandestins

Etiquetes

Belmonte, Criptojudaisme, jueus, Samuel Schwarz, Sefarad

El criptojudaisme, aquesta vergonya ibèrica, és un assumpte que tostemps m’ha fascinat, perquè suposa la conservació, gairebé sempre de manera aïllada, residual i totalment secreta, de rituals desapareguts de la vida pública segles enrera. I el perill físic i l’estigmatització que comportava aquest fet ens parla d’una emocionant penyora de fidelitat a uns orígens i d’una voluntat d’ésser malgrat tots els inconvenients mai suficientment lloada. En molts casos, passades ja moltes generacions de les conversions forçades, aquests codis de creences es trobaven ja completament transfigurats: allò que romania per damunt de tot era la consciència de diferència i una resistència instintiva a deixar-se aniquilar. Malauradament, també la transmissió d’una por i d’una reserva que travessa el temps i l’espai.

Així ho va descobrir un enginyer jueu polonès, Samuel Schwarz que l’any 1915 va ésser contractat per la Portuguese American Pin Company. Schwarz havia arribat a la península amb la intenció de trobar els rastres de comunitats que haguessin servat el judaisme. Després de diverses infructuoses perquisicions, a 1917, a Belmonte, província de la Beira Baixa, va establir el primer gran contacte. Un jueu de Lisboa, de qui s’havia guanyat l’estimació, va presentar-lo a la seva família de Belmonte tot xiuxiuejant-los: “És dels nostres”. Treballosament, aquests cristiaos-novos, com encara eren assenyalats per molta gent de la vila, van anar deixant-lo participar en la seva vida religiosa; sempre de portes endins.

El principal obstacle amb que va topar fou que les dones de la comunitat, receptacles d’aquesta identitat i de les seves cerimònies i oracions, se’n malfiaven, perquè les seves pregàries havien adoptat feia centúries la llengua portuguesa i Schwarz només les coneixia en hebreu. Així va ser fins el dia que en recitar el Shema Israel, una d’aquelles dones va reconèixer la paraula Adonai, i va convèncer-se de la seva condició de fill del poble escollit. Tal havia estat el seu isolament que molts d’aquells jueus de Belmonte i d’alguns pobles veïns creien que eren els darrers jueus del món. I per descomptat, els atordia que hom com Schwarz pogués anar pel món fent-ne oberta proclama.

De fet, Schwarz, en estudiar les fórmules de la religió mosaica entre aquella gent, com recull al llibre Os cristiaos-novos em Portugal no seculo XX (1925), no només s’adonà que estava farcida de tradicions desfigurades per la transmissió oral però amb un inequívoc eco jueu, ans que el propi segredo, l’ocultació de les manifestacions de pertinença a la descendència d’Abraham, fins i tot en una època com aquella de relaxació religiosa, formava part indestriable de la seva manera d’entendre el judaisme.

El cas de Belmonte és un cas únic a la vella Sefarad per la importància que encara hi té una comunitat d’aquest tipus. Es calcula que avui compta aproximadament amb seixanta famílies. La solidaritat de grup, una rígida endogàmia i la tenacitat en el segredo han estat els principals responsables de llur supervivència.
I un detall curiós ens serveix per a exemplificar-ho. D’ençà dels primers vuitanta, han anat arribant a Belmonte rabins estrangers amb la idea de restablir l’ortodòxia: el seguiment més estricte del caixrut, la recuperació de l’hebreu amb caràcter ritual i etc. Però no semblen haver-hi reeixit completament. Fins i tot, molts porten una nova vida doble: van a la sinagoga però a casa segueixen amb els costums de tota la vida. I altres, per causa del poc tacte i prepotència d’aquest rabins, han arribat a trencar-hi relacions. Orgullosos fins a la fi de qui són, els marranos de Belmonte perseveren en allò que amb tantes angunies els va ésser llegat.

Refluxes

Etiquetes

Garona, Muret, Occitania, Saubens

L’any 1875 una sobtada crescuda desborda la Garona i fa emergir una prodigiosa quantitat d’ossamentes a l’alçada de Saubens. Quan s’investiga l’afer i s’estudien les restes s’arriba a una única conclusió plausible: els esquelets pertanyen als soldats derrotats que el 12 de setembre de 1213 fugien del veí camp de batalla de Muret i que, encalçats pels exèrcits croats, foren exterminats o es negaren quan tractaven d’escapar. Les cròniques d’aquell jorn que posà fi al somni d’independència occitana i a la temptació d’una expansió catalana enllà del Rosselló ens ho confirmen.

Hi ha en aquesta imatge un inquietant component de reflux; del reflux de la Història. I conté un poderós emblema. A vegades aquesta mena d’episodis són només un eco, la coda que clou alguna cosa. Però en altres ocasions poden desvetllar moviments imprevisibles, donar corporeitat a vells fantasmes que semblaven esvair-se. Sembla dir-nos que la Història és un gran “Ja veurem” i que fins i tot allò que sembla més sedimentat pot tornar a remoure’s i presentar al•legacions als casos tancats en fals. És una arma de doble llos, però també la demostració que la darrera paraula mai pot dir-se abans de temps. El temps és sempre llarg.

Ho recordo avui, vigília de l’aniversari d’aquella desfeta i commemoració de l’esfondrament de la resistència barcelonina durant la guerra de successió.

Verbum Dimissum

Per efecte d’un protocol secret annex al pacte Ribbentrop-Molotov d’agost de 1939, Lituània cau sota l’òrbita d’influència soviètica i, el juny de l’any següent, després de diverses pressions, d’ultimàtums i d’una ocupació militar, procedeix a integrar-se en la seva Unió de Repúbliques Socialistes.

Fracassada la temptativa d’organitzar una resistència armada a l’annexió, el President Antanas Smetona s’adreça per ràdio a la nació abans d’abandonar el càrrec que ha exercit autoritàriament en els anys immediats. El dilema, però, és l’idioma en el qual fer-ho.
La qüestió és prou més delicada que no sembla. El rus i l’alemany queden descartats per motius obvis. Però la tria del lituà, que simbòlicament escau a la situació, dificultaria la recepció del discurs, que pretén ésser una protesta d’abast internacional. I a més a més, cal considerar que un nombre gens menyspreable de lituans són de llengua polonesa, formen part de les comunitats jueves que s’expressen en jiddisch o, fins i tot, són membres de la minoria rutena.
Davant d’aquest embolic, el professor Smetona, home lletrat i de formació clàssica, opta per una solució fins a cert punt estrambòtica, però recolzada per una tradició no tan remota i per un estatus d’oficialitat que formalment mai s’havia perdut: fa el seu parlament en llatí.

Aquesta anècdota té el regust d’una reverberació poètica i terminal de la història: la d’una convenció ja gairebé oblidada que es reactualitza per darrer cop. Perquè si descomptem l’excepció vaticana i els petits cercles més o menys acadèmics que en fan una utilització simbòlica, el discurs de Smetona deu ésser l’última vegada en la qual el llatí és emprat amb la intenció de servir de Lingua Franca.

Com de tantes altres en aquell atziac 1940, la civilització europea s’acomiada així d’una vella companyia.