Sopa de lletres

Etiquetes

espanyolisme, federación cívico-somatentista, partits històrics catalans, política catalana, unionisme

Ara que sabem de quin mal hem de morir, toca passar uns dies entretinguts amb tots els saltirons que veurem fins el proper 25 de novembre. Un espectacle més divertit que no pas el d’altres eleccions regionals, on només s’hi sol presentar un partit i mig que, no sobta gaire, acostuma a guanyar. Els catalans, en canvi, gaudim de funció completa de circ, amb lleons, forçuts, pallassos i funàmbuls.
El repertori inclou, no cal dir-ho, les dues sucursals locals de la yakuza que manen a la resta de l’estat. També la seva comparsa socialdemòcrata, que darrerament serveix de via d’escapatòria dels qui en van una mica tips. Però just després comencen les varietés locals. Tenim l’independentisme, que en la millor tradició corsa es presenta dividit en tres o quatre partits (això mai no se sap del tot bé). Tenim els qui ens han de tornar a l’Arcàdia, sense alterar, això sí, els principis que ens han dut principalment a la riera. Tenim els diversos ectoplasmes les paperetes dels quals sempre distreu mirar a la cua del col·legi electoral per endevinar quins disbarats deuen proposar. Per tenir, tenim fins i tot dos partits racistes, tot i que de tendències una mica oposades: un ho és amb part dels vinguts de fora i l’altre, cosa bastant insòlita, amb part dels qui venen de dins.

Però ben mirat, aquesta fragmentació i fal·lera participativa potser també sigui una transpiració de la nostra identitat col·lectiva. Una passejada pel gabinet de les meravelles (i dels horrors) que és el registre d’entitats polítiques catalanes sembla confirmar-ho. Perquè deixant de banda les sagues carlines, resulta que a la Catalunya republicana i progressista del primer quart de segle XX hi van prosperar fins i tot un bon grapat de sigles ultramuntanes. Hi ha, per exemple, res que es pugui comparar a una Federación Cívico-Somatentista? És a dir, uns quants amics de la concòrdia i del diàleg civil que s’agrupen i surten a defensar-lo amb els trabucs a la mà.
No prou contents, part d’aquesta gent va desembocar en una amalgama de reialistes reaccionaris designada com Grupo Alfonso, mentre que altres potser s’unien a l’efímera competència que degué significar el Partido Socialista Monárquico Alfonso XIII. Pur cavall de Troia o només una reminiscència d’aquest obrerisme sentimental i unionista que sempre ha tingut alguns valedors a aquesta banda de l’Ebre? Es fa difícil de dir, tot i que els seus estatuts deixessin establert que el composaven “un conjunto de obreros conscientes, que sienten en su corazón los alientos de la Monarquía.” Ara bé, posats a triar, jo m’estimo més aquells qui tiren pel dret i hi posen tot el cor ja en la nomenclatura, com l’Acció Anticomunista de Torres de Cruells o el Partido Nuevo Catalanista de Amor a España i al Orden. No és molt millor, anant pels mateixos verals, aquesta claredat d’intencions que el nom de partit oficialista sud-americà que s’han empescat els d’Unión Progreso y Democràcia?
Però si el camp de l’espanyolisme té una perla en el seu museu, no és cap altra que el Círculo de Concentración Española:  impossible expressar d’una manera més plàstica les seves obsessions centrípetes.
Si es tomba a mà esquerra de la galeria, en canvi, la cosa perd una mica de pistonada. Però no deixa de ser passadora. Per exemple, hom pot esbargir-se comptant quantes combinacions es poden arribar a fer amb els termes català, republicà, esquerra i radical. O pot mirar d’endevinar de quin peu calçava un Partido Social Cooperativista (m’ensumo que bastant groc) o un Bloc Català Treballista (em penso que tirant a soviet).

Amb tot, hi ha també en aquesta desfilada guinyolesca del nostre passat  i present una cadència melancòlica. Fa veure la res política com una  mascarada de no prendre’s massa seriosament, sí,  però també fa pensar en la fatal dissipació d’energia que el fregament amb la realitat sempre produeix.  On van a parar els ideals i les aspiracions quan no prevalen i perden qui les recolzi? Deixen un rastre secret, es transformen i fructifiquen en altres, brollen sota noves formes? O senzillament van a un fons polsegós i erm de la història, a un calaix dels mals endreços de les ideologies on es van marcint sense redempció possible? Potser, per damunt de tot, conviden a pensar en la caducitat inevitable de les pròpies passions. En el destí mortal de les coses que ens estimem, en què creiem, a les quals som lleials i per les que estem disposats a batre’ns.
Qui sap si no és aquesta ombra vetllada i no pas la confrontació amb uns candidats tan matussers allò que acaba per afligir-me cada vegada que se’m convoca a les urnes.

Memòria del coratge

Etiquetes

11 de setembre, Guerra de Successió, setge de Barcelona

“A la posteritat li costarà creure l’audaç determinació dels barcelonins. No pas la d’haver-se revoltat contra el seu legítim sobirà, en això no fan sinó seguir l’antiga inclinació catalana, que els infants hereten dels seus pares des de fa moltes generacions i de la qual se’n veuen tants exemples a la història, ans d’haver tingut la insolència i la temeritat de declarar la guerra ells sols a dues grans potències com França i Espanya.”

Extret i traduït de L’Histoire Militaire du règne de Louis-le-Grand, roi de France.

Alexandria Última

Etiquetes

Alexandre Magne, Alexandria, Cavafis, Gedrosia, J.V.Foix, panhel·lenisme

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me amb algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduïda pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

Caducitat de la festa

Etiquetes

canòdrom, decadència taurina de Barcelona, justes cavalleresques, Pilota Valenciana, tauromàquia, Toros, Trinquets

(El Canòdrom de Sagrera, abans de la seva restauració com a Centre d’Art (de quina mena encara no se sap) de Barcelona. Fotografia manllevada del diari de Sant Andreu L’Eixida.)

Deixant de banda la polèmica sobre la veritable legitimitat i força del seu arrelament, penso que la prohibició de matar bous en espectacles reglats a Catalunya s’ha de mirar també des de la perspectiva d’un canvi en els hàbits lúdics de la societat que s’ha donat de forma continuada aquí com arreu. I aquells qui viuen aquesta interrupció amb el sentiment abatut de qui opina que s’ha condemnat a mort una tradició cultural d’excepció potser ho consideressin amb menys dramatisme si s’adonessin que la tauromàquia no és, ni de bon tros, la primera dèria popular que segueix aquest camí.

Sense recular a èpoques massa pretèrites del país, podem trobar un gran antecedent en l’ocàs de les justes medievals, que encara al segle XV feien forrolla a les principals ciutats de la Corona d’Aragó. La documentació que en tenim és rica i incontrovertible.
Però no cal fer peripècies als arxius. Els vestigis d’aquesta activitat són a la vista: els carrers, rambles o passeigs que a llocs com ara Barcelona, Ciutadella, Palma o Manresa conserven el nom de Born. Perquè en català, un born no és cap altra cosa que una contesa a cavall en camp clos i entre cadafals, i per extensió el lloc on se celebrava. El de Barcelona va ser la plaça principal de la vila i el seu centre d’intercanvi comercial per excel·lència fins l’ocupació borbònica de 1714, fet que assenyala l’espai privilegiat que es reservava a aquesta mena d’activitats en el moment del seu apogeu.

Igualment extraordinària, si fem cas de les investigacions dutes a terme per Albert Garcia Espuche, va ser la passió pels jocs de pilota als segles XVI i XVII. Els trinquets proliferaren a Barcelona amb una vigoria que avui ens costa de representar-nos. I sembla que tant com les modalitats d’escala i corda o raspall encara practicades a les comarques centrals valencianes, delia una versió primitiva de l’actual tennis, així com un “joc d’argolla” que es correspondria si fa no fa amb el croquet.
De fet, no cal anar tan enrere per trobar rastres d’aquesta afecció. Ja afermat el gust preferent per la pilota basca, el tombant del segle XIX conegué un segon esplendor dels frontons, i als anys 50 del segle XX n’hi havia un sorprenent nombre en actiu, tant coberts (Novedades, Comtal, Sol y sombra, etc.) com al ras. Particularment la cistella va ser objecte d’un gran seguiment i pels jai-alai més notables hi passaren alguns dels millors puntistes del món.
Però un progressiu llanguiment a partir de la dècada dels setanta va anar-los liquidant de mica en mica. La majoria foren convertits en aparcaments, blocs de pisos o equipaments esportius. Altres resistiren, però sense mantenir l’activitat, com el situat al pis superior del Teatre Principal. A tall de curiositat, la Casa Napoleó de les Rambles va acollir una de les diversions destinades a competir amb la cistella per l’atenció del públic barceloní -la primera projecció dels germans Lumière al cap i casal- abans d’esdevenir un dels nostres trinquets més emblemàtics: el Colom.
En el present segueix havent-hi clubs, bones pistes com les del Vall D’Hebron i una Federació Catalana de Pilota que mantenen el testimoni d’aquest esport, però a una escala molt més esquifida que d’antuvi.

Un perfum més suburbial, i decadent si es vol, tenien els canòdroms. Però el de Plaça d’Espanya va romandre obert fins el 1999 i el de la Meridiana fins a 2006. I comptaven amb una parròquia potser curta i una mica veterana, però en extrem fidel. Tant és així que no va ser la manca de públic, ans la carrega tributària sobre les apostes allò que va servir de justificació per la seva definitiva clausura. La gent de la meva generació encara els ha pogut sovintejar, i tot i tractar-se d’un espectacle dubtós i amb llebrers de segona fila, no seria estrany que associés aquell guirigall de gent, soroll i juguesques a la imatge d’una Barcelona preolímpica, menestral i proletària que el disseny i l’enginyeria urbanística han anat escombrant.

No voldríem, però, enllestir sense retornar al cas dels toros. I es que el fragor de la recent disputa pot haver escamotejat un fet cabdal: la forta reculada de popularitat que ja venien patint abans d’aquest final programat pel parlament català. A la Barcelona de la primera meitat de segle XX va arribar a haver-hi tres places funcionant simultàniament (si bé mai totes a ple rendiment). Però primer va venir l’enderroc de la de la Barceloneta, l’any 1944, i amb posterioritat, després d’un llarg declivi, va tancar portes la de Les Arenes. La Monumental ha sobreviscut d’aleshores ençà, és cert, i com a plaça de primera categoria. Però més per l’entestament i mecenatge dels seus propietaris que per raons econòmiques plausibles. Una concurrència cada cop més minvada (les visites de José Tomás eren l’excepció, no la regla), nodrida en bona part per turistes i amb cartells més aviat subalterns, feia sospitar que sense subvencions de l’administració s’acabarien extingint per si mateixos. Una dada ho prova: tot i l’enrenou dels darrers mesos, la primera corrida després de l’aprovació de la discutida mesura no va aconseguir atreure a més d’un parell de milers dels seus partidaris. Pels motius que es vulgui, la indiferència d’una immensa part de la ciutadania -prou més que l’hostilitat- ha pavimentat el camí de l’abolició.

(La Plaça de Les Arenes de Barcelona, amb un estrany gep que li ha sortit a l’esquena.
Alguns potser admetin que fer plegar els bous de La Monumental per plantar-hi l’enèsim centre comercial podria ser una victòria pírrica.)

Evidentment, en tots aquest casos, la pèrdua d’ufana d’una forma de lleure i sociabilitat concreta ha deixat un buit en les vides de moltes persones, i una memòria sentimental digne de respecte s’ha amarat de nostàlgia per la seva desaparició. Però la que ara pertoca al món dels bous no crec que pugui considerar-se més simbòlica o dolorosa que cap de les susdites. I ningú pot garantir que un dia el futbol o qualsevol altre esbargiment multitudinari del nostre temps no passarà també per aquest procés d’esgotament, com és de fet el signe de totes les coses sotmeses a la mudança dels gustos i costums i als canvis en la moral, la percepció estètica i les necessitats espirituals de qualsevol comunitat?

Despulles del Nou Ordre I

Etiquetes

Cabanyal, capitalisme, especulació urbanística, Generalitat Valenciana, han, Kaixgar, Kashgar, neoliberalisme, Turquestan oriental, uigur, urbanisme com a forma de dominació, Xina moderna, Xingjiang

(Ciutat vella de Kaixgar llesta per ésser engolida. Mort el gos, morta la ràbia.)

La llunyania i la manca de perspectiva de la majoria de nosaltres ens farà molt difícil copsar tot allò que el vertiginós procés de transformació social xinesa s’ha endut per endavant en el darrer quart de segle. No hi ha dubte que el poderós canvi dissenyat per Deng Xiaoping i executat pel rocallós edifici estatal i burocràtic que ell va contribuir decisivament a consolidar ha afectat a tots els estrats del país. Però m’arriscaria a dir que han estat algunes ciutats i comunitats urbanes qui més han notat el sotrac, aquelles que en un espai de temps més curt  han vist una major evolució dels costums, de les expectatives i de l’entorn.
I aquest últim aspecte –perquè en certa mesura ens hi podem veure emmirallats, ni que sigui a la manera dels miralls deformants d’una barraca de fira- fa anys que m’obsedeix. L’urbanisme mai és innocent. És reflex d’un pensament i d’una hegemonia social determinada, però també l’anticipa, la prefigura i ajuda a fixar-la. La forma de la ciutat determina el tipus de relacions que s’hi fan i  els intercanvis que s’hi donen, atorga preferència a una mena de possibilitats i en dificulta o avorta d’altres, delimita la sencera existència dels qui hi viuen.

El recent conflicte entre xinesos han i uigurs al Turquestan oriental ho exemplifica excel·lentment. En termes generals, podem dir que a l’ètnia uigur hi pertanyen més de la meitat dels habitants de la regió autònoma de Xingjiang, que probablement sigui aquella que històricament ha mostrat una més decidida resistència a l’assimilació i submissió a Pequín. El marc de sobirania al qual aspiren avui els uigurs va de la independència i creació d’un nou estat a l’exercici d’una autonomia veritable que articuli un estricte respecte als seus drets polítics i culturals dins de la República Popular Xinesa, segons els principis de la Constitució de 1982 mai aplicats a la pràctica. Perquè no caldrà dir que ni tan sols un miratge d’aquest darrer anhel s’ha vist satisfet, i que la repressió i retall de llibertats –intensificat mitjançant l’estratègia d’identificar aquest poble de religió musulmana amb una amenaça a la seguretat global i per tant susceptible de ser tractat segons els criteris de l’Administració Bush quan de lluita contra el terrorisme islàmic parlem- han estat el pa nostre de cada dia.

Ara bé, a l’autoritarisme i exercici de minorització, el govern central hi ha afegit la promoció de la immigració han, que per una banda ha cercat la progressiva sinificació demogràfica i per una altra un control polític i econòmic més efectiu de la regió. I aquest objectiu s’ha vist molt més fàcil d’assolir amb una sistemàtica redefinició de l’espai: la construcció d’infrastructures i d’habitatges, les reformes tant dels traçats urbans com dels llocs públics simbòlics; l’ocupació del sòl, en summa, s’ha fet seguint un deliberat pla per estrafer la presència tradicional uigur i substituir-la per la xinesa, així com per enaltir models de desenvolupament que contribuïssin a dissoldre’n la identitat i marginar aquells que no els adoptin. Així, darrera l’última revolta de 2009 hi han bategat no només les tensions que periòdicament rebroten entre xinesos i uigurs, sinó la desesperada oposició a la destrucció de l’antiga Kaixgar: un macropla urbanístic, amb el pretext de prevenir desgavells sísmics i fomentar el progrés (quants crims en el seu nom!), per enderrocar el mil·lenari entramat de carrerons, mesquites i bazars i fer-hi en el seu lloc avingudes, gratacels, centres comercials i tota la faramalla del colonialisme capitalista han.

El resultat previst l’explicava immillorablement un bon blog sobre Xingjiang:

“The state regards social space as instruments of governmentality; what it cannot apprehend must be done away with, and by refashioning organic sprawl into regimented compartments, it can monitor and mold more obedient citizens. Thus, this project interrupts the social cohesion that ties the traditional Uyghur community together– the narrow networks of transportation traversed by donkeys and scooters, webs of commerce conducted between small businesses and their customers, pockets of respite reserved for unveiled women. These connections will be severed, and when they meet again, they will have reconstituted Uyghur identity in a way that we may have never seen before… or what we have already witnessed in rebuilt cities like Korla, Turpan, and Urumqi.”

I és que no calen urgències nacionals, geopolítiques o energètiques tan sofisticades com aquelles que propicia la “nova frontera” (això vol dir Xingjiang en xinès: tota una declaració de principis) per aplicar aquest programa.  Quan allò que es vol és acabar amb una determinada trama de complicitats i solidaritat, amb formes de relació i organització ciutadana potencialment contestatàries o senzillament no coincidents amb els desigs de l’oligarquia de torn, legitimar les més fastigoses enginyeries socials i fer súbdits més mesells i alienats, la liquidació del seus horitzons és una manera d’operar extraordinàriament eficaç. I tant val per a Kaixgar, pels barris de hutongs de Pequín o per tants altres indrets de la vella i avui escombrada Xina.

(Esperant l’excavadora:  República Popular Valenciana. 2010).

Però…hi ha realment cap diferència substancial entre l’assalt a Kaixgar i, uns exemples entre tants, el setge al Cabanyal i el Carme, l’ofegament de L’Horta o la construcció massiva de PAUs com a solució urbanística? Funcionen l’autocràcia xinesa i -uns altres exemples entre tants- el democràtic govern de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València amb codis i intencions realment distingibles?

La resposta és depriment, però també ajuda a superar un nivell elemental d’anàlisi –no és res personal: només ànsia de diners i promoció social- que acaba per contribuir a excusar com una comprensible feblesa humana allò que en realitat és un deliberat projecte per afermar la dominació i l’escanyament de qualsevol dissidència.

I d’això, aquí i a la Xina Popular, se’n diu totalitarisme.

Aquesta llum romandrà

Etiquetes

cementiris de minories, grecs d'istanbul, Jagoda, Prinkipos

Mausoleu i tombes d’un cementiri jueu força deteriorat a Hasköy, Istanbul

A la més gran de les illes que jalonen el Mar de Màrmara davant d’Istanbul, Prinkipos, que certament ja molt pocs anomenen amb aquest seu antic nom grec, ans amb el turc de Büyükada, hi ha un bonic cementiri hel·lè que, si les coses no han canviat d’ençà de la meva visita, és el darrer en ús de tots els de la comunitat a la vella capital bizantina.
Potser s’ha d’atribuir aquesta supervivència al fet que, per la seva situació apartada i perifèrica, fou l´únic que no va patir el bestial pogrom i profanació massiva de 1955. Tot i que és igualment possible que la molt declinant minoria grega, sobretot a resultes d’aquells fets infamants, tampoc necessiti més espai per enterrar els seus finats. Avui en són només 2.000 i, en poc més d’una generació, l’ aspiració criminal del nacionalisme kemalista de foragitar-los per sempre d’Istanbul es veurà finalment satisfeta.

No cal que expressi la amarga malenconia que desprenen llocs com aquest, residus últims d’un llarg naufragi i refugis finals d’una presència que s’acaba. Darrera els seus murs s’hi cova una doble mort i s’hi percep la imminència de l’oblit que s’hi abatrà quan el postrem dels vius travessi la ratlla i trenqui així una continuïtat mil·lenària . Però a la mateixa vegada s’hi respira també un aire delicat de posposició d’aquest final; la idea que les coses sempre duren una mica més que no es pensa i que la memòria té una resilència que mai s’ha de subestimar.

Comptant amb la generosa paciència o complicitat amable dels acompanyants, en els meus viatges m’ha abellit sempre de visitar cementiris. I especialment els d’aquesta mena. Potser tingui a veure amb aquell obbligo di tramandare que els amics del veïnat han citat en diverses ocasions. O amb la certesa que els morts també parlen dels vius i n’il·luminen l’esdevenir.
Així m’he anat demorant pels cementiris saxons de Transilvània o davant les esteles euscàriques de Santa Grazi, resseguint noms italians a les tombes de Dalmàcia, badant pel jardí de Bunhill Fields on reposen els nonconformists de Londres (i on qui sap si mai, en una intriga de predestinació, ens vàrem creuar amb la Maria) o per entre les làpides hebrees de Praga i Trebic . També per aquells que, potser per no evocar tan intensament la interrupció abrupta i traumàtica d’una cultura assetjada, sinó una llangor més serena i acceptada, conforten amb el sentiment d’una experiència plenament viscuda i acabada sense retrets, com el cementiris anglesos de Corfú i de Roma. Tot plegat ha constituït un pelegrinatge personal per aquelles geografies de l’ocàs que en algun moment se’m va convertir en un deure vital.

També perquè les coses, a vegades, tornen a encaixar en algun pla elevat i misteriós de la realitat: aquest apunt va començar a prendre forma en el meu cap unes hores abans d’assabentar-me de la pèrdua de la Jagoda Petrov, una vella mestra de la Voivodina molt propera a persones que em són properes, amb qui vaig tenir l’ocasió de tractar algunes vegades i que m’havia manifestat una tendra i entranyable estimació malgrat aquest esporàdic contacte.
Colpit pel seu inesperat traspàs, el primer que vaig pensar és si finalment aniria a reposar al cementiri ortodox de Manchester on ella, desestimat l’anhel de tornar al país d’on havia hagut de marxar tants anys abans, segurament pensava que trobaria l’última acollida, o si bé la seva actual residència al País Valencià faria impossible aquesta pretensió. Ahir la seva filla, amb un humor i enteresa encomiable, em comentava les còmiques dificultats que, per imprevisió, havien sofert per localitzar en els encontorns de la comarca de la Marina Alta un popa capaç de celebrar el seu ofici de difunts. Al final n’havien trobat un de búlgar que, deixant de banda petits i impertinents escrúpols, permetria acomiadar-la amb tota la dignitat que mereixia. I em comentava que, en certa manera, hi havia quelcom de poètic i veritable en el fet que algú que havia passat més de mitja vida a l’exili i que havia acabat per morir en una terra nova i encara estranya fos soterrada amb un sacerdot manllevat i d’una manera que no entrava en els plans. Una melangiosa però bella coda al seu destí errant.
Avui, a la manera de les meves estimades esglésies de ritus oriental, he encès un espelma en el seu record. I m’agradaria també dedicar-li una cançó que, en un retruc que no em sembla tan atzarós, he tornat a escoltar després de molts anys de no fer-ho: The light will stay on.

Engruna (o farineta) zeneize

Etiquetes

fainá, fainé, farinata, Sàsser, slow food

(La farinata o fainé genovesa, cortesia de bluestardrop, a Flick)

Si no he parlat abans de gastronomia no és pas per desinterès o perquè pensi que no hi ha manera de fer-ho lligar amb els continguts que serveixo habitualment. Ben al contrari, sento gran interès i respecte per la disciplina i fins i tot l’he conreat amb humil amataeurisme en algunes ocasions.

Crec , de fet, que la cuina d’un indret pot informar d’una forma molt intuïtiva de la cultura i relació amb el medi de la seva gent, i que sovint s’hi poden percebre persistències que esclareixen moltes coses del seu passat. En aquest sentit, és una eina auxiliar de la història que em temo que no sempre s’ha atès com caldria.
Encara que això potser sigui resultat d’una altra característica que me la fa tan atractiva: la cuina és un patrimoni altament intangible, capaç de mantenir trets culturals ja desapareguts en altres manifestacions socials, però també sotmès a mudances, canvis fulminants i sobtats empeltaments de difícil registre que el converteixen en volàtil i decididament compromès per a l’estudi històric d’aspiració més científica.

I per aquest motiu la cuina és també un d’aquells camps especialment sotmesos a les pressions substitutòries, a les transformacions socials, als canvis de paradigma cultural. N’és alhora un símptoma, un agent i una conseqüència. La fidelitat a uns usatges productius, a uns valors gastronòmics, a unes formes de comensalitat o el seu canvi per altres de nous revelen coses pregones d’un país i del poble que l’habita. I com bé han percebut els impulsors del moviment slow food -o l’Associació d’hostalers d’Ankara quan manté que darrera les directrius per a sotmetre la seva oferta tradicional de carrer a unes ordenances higièniques europees hi ha veritablement l’afany d’aplanar el camí a les multinacionals estrangeres de menjar ràpid- és un camp de batalla entre concepcions diverses de la vida i del mercat, el reflex d’una rica convivència de formes variades d’existència o del desig de dissoldre-les ad maiorem “capital” gloriam.

Així les coses, que servidor quan surt de casa i viatja sempre mantingui una irritant obsessió per visitar mercats i dinar en fondes populars i dubtoses, o per demanar les viandes d’aspecte més ignot i indesxifrable, es pot considerar previsible.
I val a dir que sovint s’hi fan troballes apassionants.

Una de les darreres la vaig fer a Sàsser, capital del nord de Sardenya. Perquè si es defugen les obvies trattorie i pizzerie de qualsevol vila italiana, hom pot anar a espetegar a alguns carrerons dissimulats i quioscs apartats on encara s’hi prepara –a més a més com a oferta única- una recepta d’antuvi molt preferent i avui potser una mica preterida per altres opcions de teca al taglio: la fainé.

La fainé és una mena de pasta líquida de farina de cigró que es cuina al forn sola o barrejada amb ingredients com ara ceba, pebre, salsitxa, all, romaní i etc. i que agafa una consistència sòlida però alhora tova i esponjosa. Se la considera un plat autòcton i molt nostrat, entre altres motius perquè no es pot menjar enlloc més de l’illa.
De fet, la fainé o fainá, a banda de Sàsser, només és un plat habitual en un grapadet de llocs del planeta: bona part de Ligúria, els veïnatges de Niça, algunes contrades del Piemont, el nord de la Toscana o Gibraltar. I tots per un motiu indiscutible: l’ascendent genovès i la presència dels seus fills, d’antuvi conqueridors i més tard emigrants pobres amb un accés més fàcil a la farina de llegum que a altres vitualles més cobejades. No sorprèn, doncs, que aquesta restringida recensió geogràfica hagi de fer una darrera escala en la que potser sigui la ciutat amb més influència genovesa del món: Buenos Aires (no és casualitat que el seu club de futbol més important encara dugui la inscripció xeneize a la samarreta o que al 1882 en el barri de La Boca s’hi proclames una efímera república que va hissar la Creu de Sant Jordi com a símbol de la seva independència).

En el cas de Sàsser, però, aquest origen no és cap misteri, especialment per a nosaltres catalans. No en va Sàsser fou rival històrica dels nostres vells monarques, feu antiaragonès per excel·lència i tradicional aliada de francesos i genovesos en la lluita per la dominació de l’illa. Així ho recorden unes cobles que fins fa encara pocs anys es cantaven per a commemorar una insurrecció fallida que va posar en setge L’Alguer i que diu allò de “O traidors de sassaresos,/ ara no hus caldra clamar,/que los vostres amichs francesos/son vinguts a visitar./«França, França!», haveu cridada,/molts francesos haveu vist,/y per tota vostra vida/per traidors sareu tenits.”

Un deliciós derelicte, per tant, d’aquells que sempre em semblen que assaboreixen encara més les meves exploracions gormandes.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

Per speculum in aenigmate

Etiquetes

Appomattox Court Hall, demiürg, guerra de secessió americana, Manassas, rendició, Robert E. Lee, Wilmer McLean

Cavalleria confederada a Manassas. Una de les recreacions de la guerra civil a les quals existeix gran afició als Estats Units. (Foto original d’A.Javaid)

Wilmer McLean era un comerciant de queviures de Virgínia que tenia una hisenda vora la vila de Manassas. I era on ell i els seus vivien el juliol de 1861, quan ja feia uns mesos que les hostilitats entre els insurgents Estats Confederats i la Unió havien començat. Fins aquell moment, tot plegat no havia passat d’un grapat de violentes batusses, assalts a forts i accions de bloqueig. Aquell estiu, no obstant això, les autoritats del nord van decidir manar una expedició per prendre Richmond, la seu del govern secessionista i acabar amb la revolta. I així, a la riba del Bull Run, un afluent del Potomac, van llançar un atac contra les tropes sudistes desplegades per frenar la incursió. L’acció, molt pobrament executada malgrat la superioritat numèrica inicial, així com la insospitada resistència dels confederats, va acabar per foragitar l’exèrcit invasor i fer-lo recular de tornada a la propera Washington. Però allò més significatiu fou que la brutalitat del combat i l’elevat nombre de baixes van sobtar a ambdues parts, que potser en aquell moment van adonar-se que la guerra podia ser més llarga i cruenta que no pas s’havien imaginat.

La plantació de McLean va gaudir d’un cert protagonisme en l’assumpte, perquè va ser en els seus camps on tingué lloc la primera topada entre els dos exèrcits i on va començar aquella que passaria a ser coneguda com Primera Batalla de Manassas (perdoneu-me l’esnobisme, però jo sempre em serveixo de la nomenclatura confederada), que els historiadors citen com la primera veritable batalla de la guerra civil americana.

La casa dels McLean, de fet, va patir desperfectes i el senyor Wilmer, donada la indesitjable proximitat del front i la naturalesa del seu negoci, va decidir cercar una llar més segura per la seva família uns dos-cents quilometres més al sud. El lloc escollit va ser una casa del veïnatge de Clover Hill, ben a prop d’Appomatox i va ser des d’allí on malgrat la contesa (o gràcies a ella, segons les males llengües) va continuar amb els seus profitosos quefers comercial.
Si més no fins el 9 d’abril de 1865. Aquell matí, l’exèrcit confederat capitanejat pel general Robert E. Lee, en una situació certament molt precària, va escometre a la desesperada les forces comandades per general Ulysses S. Grant amb la intenció de trencar la seva línia i unir-se a les tropes confederades que encara resistien a Carolina del Nord. La batalla va lliurar-se precisament a Appomattox Court Hall, es va jugar irònicament a tot o res en una càrrega de cavalleria d’aquelles que precisament aquesta, la primera guerra moderna, havia tornat obsoletes i va saldar-se amb la final desfeta dels grisos. Sense més alternatives, Lee es va veure obligat a rendir-se. La guerra de secessió americana, tot i algunes escaramusses residuals que quedaven per resoldre, va concloure just allí.
El fet curiós és que pels parlaments, redacció i signatura de la rendició es va escollir una casa de la rodalia. I no va trobar-se’n cap de més digna i adient que la casa de Wilmer McLean, que amb resignada gràcia no va poder deixar de constatar que “la guerra va començar al meu patí i va acabar al meu menjador.”

A vegades hi ha rares simetries, capricioses arquitectures de fets, torbadores coincidències que fan pensar en l’existència d’un demiürg pervers que es complau en fer-nos ballar la farandola només pel seu maliciós plaer. Tot i que no tinc clar si realment conhorta pensar que no tot és caos i disbarat; que hi ha una trama, un sentit i un disseny, encara que no tingui res d’intel·ligent i sí molt de cruel i facinerós.
Ho comentàvem amb el meu amic Jose (així, sense accent, com ho pronuncien els madrilenys), mentre tractàvem d’entendre també perquè ens fascina tant aquesta brega aparentment tan llunyana i ens n’amaràvem de nou detalls gràcies al gran fresc documental que Ken Burns va composar sobre aquesta experiència fundacional del món contemporani.

Suspiria de profundis

Etiquetes

Melville, mineria, mines de Saldes, murals d'Orgòsolo

“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.

El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”

Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.

No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”

”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”

PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.

Balada de les cases enceses (en els primers vespres de juliol)

Etiquetes

Cape Hatteras, far de Cascais, far de Vilanova, faroners, fars, Natucket

Sento feblesa pels fars. I encara que sempre m’ha agradat enraonar els meus afectes, no sabria dir exactament allò que me’n commou tant. Potser sigui la seva forma tan elemental i primària de delimitar una frontera inabastable. O potser aqueix destí estrany, solitari i poètic de la gent que s’ocupava de llur funcionament. De fet, hi ha en la seva naturalesa quelcom de profundament humà: la il·lusió d’abalisar les tenebres, de cercar en mig de l’adversitat i del perill un petit agafador, un llum de guia. No deixa de ser fascinador que els homes s’aboquessin a una activitat tan atzarosa i exposada com la navegació i es refiessin de mitjans tan mínims per dur-la endavant: instruments no sempre precisos, mapes amb enormes terres incògnites i uns tènues espurneigs sobre els penya-segats i rompents més traïdors del planeta.

Però més enllà del seu simbolisme, els fars també m’interessen des d’una perspectiva arquitectònica. Presents a tots els litorals del món i dreçats de forma continuada des d’èpoques remotes, el seu conjunt és un mostrari d’estils d’enorme diversitat i eclecticisme. I malgrat que fossin obres civils amb un caràcter eminentment funcional, no pocs foren construïts amb una certa ambició artística. I ja sigui per aquest motiu, per agrair els seus serveis, pel testimoni d’una forma de vida en extinció que representen o pel gràcil encís que ofereixen a la silueta de las costes pagaria la pena conservar-los.

Tot i que amb el desenvolupament de les tecnologies per satèl·lit la seva importància pràctica per la navegació mercantil hagi decaigut, hi ha països on fundacions públiques o privades s’ocupen de salvaguardar-los. També n’hi ha alguns que es conserven perquè seguixen complint les seves velles funcions. Altres, no obstant això, perduda llur utilitat, amenacen ruïna. No es pas un problema menor que el seu emplaçament els faci especialment vulnerables als elements atmosfèrics, a la ferotgia de vents i tempestes i a la corrosió salina: no só rares les històries i registres de fars que temporals i sisme s’empassaren. Però l’escull més determinant per la seva perdurabilitat ha estat la quasi total desaparició de les famílies de faroners. Sotmesos amb freqüència a l’aïllament i a dures condicions meteorològiques, amb responsabilitats gens lleugeres, i amb càrregues de treball molt feixugues, sobretot abans de la invenció de l’electricitat, la presència d’aquestes nissagues en els fars era la millor garantia de la seva preservació. Un ofici que acostumava a passar de generació en generació, fins que la seva transmissió va interrompre’s i fou abandonant-se en massa dels anys setanta ençà. Avui, malgrat que alguns faroners hagin aconseguit reconvertir-se i exerceixin càrrecs d’observadors de l’oratge o d’operadors d’equips de radar, només en queden un grapat als seus llocs i la seva retirada sembla cada volta més segura. Quan cessi la seva activitat, un mode de vida antiquíssim s’haurà acabat per sempre.

Com tot afeccionat, també jo tinc predilecció per alguns fars, i aprofito tot viatge per dominis marins per pelegrinar a la seva recerca. N’hi ha que són clàssics del gènere, com l’esplèndid exemplar que s’alça sobre el Cape Hatteras, l’illa coneguda com el cementiri de l’Atlàntic pels més de 2.500 naufragis que s’han patit en els seus encontorns. També els tres principals de Nantucket gaudeixen del meu favor, atesa la importància de l’enclavament en l’aventura balenera americana. I com no, per un esperó literari: són els fars que saludaren el pas del Pequod del capità Ahab a la grandíssima novel·la de Hermann Melville, Moby Dick. I, és clar, el misteriós Far de Santa Maria a Cascais. Altres ocupen posicions més modestes en la jerarquia mundial i es troben a la meva nòmina per raons d’índole sentimental. És el cas del far de la Punta de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú o del molt tristament desmanegat Farol da Ponta dos Capelinhos, a l’illa açoriana de Faial, supervivent de l’erupció del veï volcà al 1957.

Però fins i tot els més discrets em mereixen interès i m’inspiren tendresa i un intens sentiment de refugi. I per reverberacions que se m’escapen, però que han de tenir a veure amb alguna nostàlgia marina de l’exiliat a terra endins, quan arriben les primeres vesprades de juliol sempre els descobreixo ballant-me pel cap i em sobto fantasiejant-hi.
Aquest temples laics: avançades a la fosca, promeses d’un amarratge segur pels esforçats de la mar.

“Fui sobre agua edificada”

Etiquetes

canals de captació d'aigua, enginyeria hidràulica àrab, Majrit, Mayrit, Sant Isidre

Per a l’emperadriu i els seus lleials servidors

(Il·lustració de Gustavo Rico per a una faula d’assumpte històrico-tavernari que algun dia ens animarem a (auto)editar)

L’aigua de Madrid, la que baixa de qualsevol aixeta vull dir, és d’una qualitat excel·lent i suporta airosament tota comparació que us vingui de gust fer-ne. I és ben natural que sigui així, perquè aquesta va ser la raó de la seva fundació.
La discutida etimologia del nom de la ciutat, que Déu me’n guard de pretendre despatxar-vos aquí, estableix l’existència d’un ètim llatí /matric(e)/, és a dir, rierol o torrent, que va ser posteriorment arabitzat i va evolucionar fins el present Madrid. Hipòtesis alternatives, avui prou discutides, al·ludien a una traducció intermèdia d’aquest Matric(e) a l’àrab /magrà/, al qual s’hauria afegit un sufix romanç d’abundància (-et); així com a un cultisme llatí del segle XII –matric-via-aquae-, traducció del nom àrab Mayrït. Tant se val. Totes comparteixen un mateix tret: la riquesa en aigües de l’indret. I es tenen poc dubtes que va ser aquesta facilitat d’aprovisionament, unida a la seva situació entre els ports i passos del sistema central, la que va convèncer els àrabs per alçar-hi una fortificació i establir-s’hi de forma permanent.

Però no es tractava pas, com podria pensar-se, de l’aigua del Manzanares, massa llunyana per resultar convenient, sinó dels corrents subterranis d’aigües subàlvies que fluïen sota la vila. I amb els seus proverbials coneixement hidràulics, van crear un sistema de mines, canals de captació i pous que fornien a la ciutadella de l’element vital per a la seva subsistència. Son els anomenats viajes –via aquae en llatí- abans esmentats i que, emparentats segons els arqueòlegs amb els qanawat de l’Iran, els jttar del Marroc o els foggara de Tunísia, són els primers de la seva espècie documentats a la Península Ibèrica.
Parlem d’una xarxa de la qual se n’han trobat molts vestigis en excavacions recents i, encara més sorprenent, sobre la qual en època austríaca es va bastir el sistema de captació que, convenientment reformat i adaptat, encara serveix al Canal de Isabel II per complir aquesta funció al centre de la ciutat.
No estranya doncs que el lema del primer escut de la ciutat tingués ben present aquest seu tret determinant: “Fui sobre agua edificada.”

L’element aquàtic, de fet, té també un gran protagonisme en altres mites d’origen de Madrid. Parlem concretament del seu patró Sant Isidre, a qui encara a finals del s.XIX se’l treia en processó per demanar-li pluja i que com recorden uns versets a la font que li és consagrada: “Cuando Dios quería/aquí agua había/¡Oh ahijado tan divina,/como el milagro lo enseña,/pues saca agua de la peña/milagrosa y cristalina!”.
En efecte, entre les seves gestes principals hi trobem la d’haver fet brollar dues vegades aigua d’un penyal i, encara més significatiu, la d’haver salvat al seu fill caigut a un pou pel mitjà de fer pujar les aigües fins al brocal, aconseguint que surés i en pogués eixir sa i estalvi.

Una pertinaç insistència que ha arribat a donar peu a suggeridores teories per part de la càtedra d’ Història Medieval de la Universidad Complutense: tenint en compte que Madrid no tenia població autòctona abans de l’ocupació de Muhàmmad I i que, segons les cròniques, Isidre no hauria nascut abans de 1082, això és, quatre anys abans de l’ocupació cristiana d’Alfons VI, els pares del sant havien de ser descendents dels colons musulmans que s’instal·laren a Castella en els tres segles precedents. O per dir-ho d’una altra manera, que Isidre hauria nascut musulmà. I el detall d’una sínia de cadufs, emblema de la enginyeria hidràulica àrab, cisellada a l’arca primitiva on va ser soterrat aporta un gens menyspreable matís a la hipòtesi que Isidre hagués arribat a rebre aquesta formació dins la seva comunitat i abans de llur conversió.

Així doncs, una presència invisible i constant, sorda i mística, que hom pot evocar cada vegada que demana un got d’aigua fresca a un taverna de Madrid. Un got que fins i tot, com explicaré en un altre lloc i format, podria perfectament venir d’aquestes remotes fondàries. Perquè com explica certa rondalla, els vells cellers madrilenys tenien cinc aixetes: una pel vermut, una pel sifó, una altra per la cervesa, una quarta que abastava d’aigua i una cinquena que ningú sabia perquè servia, però que es deia, no obstant això, que comunicava amb les deus subterrànies de la ciutat.
Jo, en al·lucinada recerca, encara he arribat a veure les cinc aixetes en llocs com la Bodega Rivas del Carrer Palma.

PD: En els termes etimològics de l’entrada hi manquen alguns signes fonètics que ara em costaria incorporar al meu editor de text. Per exemple, la y de Mayrit és una jim i per tant, en transcripció castellana, li faltaria un accent circumflex invertit per a representar-la. Donat que en fem una transcripció catalana, potser fos legítim escriure Majrit, però com desconec si hi ha una tradició escrita que recolzi aquesta transcripció, em fa una mica de respecte. Que els arabistes que sovintegen aquesta pàgina perdonin la meva peresa i, sobretot, la meva ignorància.

Morenitos y gitanos (però no jueus)

Etiquetes

caló, judeocatalà, Juli Vallmitjana, xava

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.

La disciplina de la derrota (o “A un valent i digne enemic”)

Etiquetes

Bioy Casares, causes derrotades, Von Richthofen

La disciplina de la derrota, si s’esquiven l’amargor o la frustració resignada que poden anar-li aparellades, presenta alguns saludables avantatges. Com deia Adolfo Bioy Casares, ell era d’un equip perdedor perquè això forjava el caràcter davant les fatalitats de la vida (tot i que com recordava el meu amic Jaume Vilalta, aquestes coses fan de més bon dir quan s’és una de les primeres fortunes d’Argentina).
Ara bé, si hom se satisfà amb aquesta mena de desviacions, trobo igualment convenient no fer-ne una demagògia, perquè el culte incontinent del fracàs també pot produir una retòrica coent i de molt mal pair.

Aquest excurs ve a compte de la meva sostinguda predilecció per bàndols que han sofert desfetes al llarg del temps i de la meva fília, si no ideològica, sí que sovint estètica per causes debolides. Algunes, val a dir-ho, de molt fàcil adhesió, però altres de tan impresentables com la de la Confederació o la de la Xuaneria bretona.
No crec que faci falta dir que no sento cap simpatia per, posem el cas, l’esclavisme dels estats confederats o el pretendent jacobita al tro d’Escòcia: es tracta d’una solidaritat molt més primària pel seu destí de vençuts i d’una implicació emocional amb la bellesa difícil de tot allò que ha anat contra el corrent i ha acabat escolant-se per l’aigüera de la història. Hi ajuda força, també s’ha de dir, que davant no hi tinguessin causes gaire millors o que es conduïssin amb més justícia i menys rapacitat. I, de retruc, l’estalviar-se les vanaglories i fatxenderies de tants vencedors.

Un d’aquests desficis que els meus pares varen suportar amb estoicitat fou l’afecció que amb alguns amics d’Institut vàrem desenvolupar per l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial. L’excés va arribar a mantenir-nos tota una jornada, en el curs d’un viatge en cotxe per França i Anglaterra, rodant entre els impressionants cementiris i melangiosos camps de Picardia que un dia foren el front d’aquella horrible contesa.

Amb el temps he acabat comprenent que allò que ens atreia era el fet de representar un anacronisme que l’ascens de la tècnica i de les formes modernes d’aniquilació havien de liquidar sense remissió.
Aquells tronats aviadors, darrers descendents de la cavalleria medieval, s’enviaven encara lletres de batalla i guardaven uns principis de cortesia ja completament ultrapassats, sobretot si pensem en les escenes esgarrifoses que tenien lloc a les trinxeres sobre les que mantenien les seves justes. El millor representant d’aquesta cultura militar condemnada va ser, és clar, el baró Manfred Von Richthofen. Per entendre el seu compromís amb uns usatges que amb tota velocitat estaven perdent el sentit, basta una anècdota. En una ocasió, com a resposta a la tendència aliada a fer-ho, va arribar l’ordre de pintar tots els avions del seu esquadró de camuflatge. Ell va declarar que no ho considerava honorable ni digne d’un cavaller, i va fer pintar-los d’uns colors llampants que poguessin ser vistos des de ben lluny. El vermell va esdevenir el seu emblema heràldic, que va atorgar-li el sobrenom del baró roig i que va contribuir a fer conèixer el seu esquadró com el “Circ volador de Richthofen”. La seva gran perícia i audàcia suïcida li van permetre abatre vuitanta adversaris (més de cent, si es compten les d’atribució dubtosa) i, malgrat la inferioritat tècnica i humana, permetre que l’Eix portés la iniciativa en el front aeri occidental fins l’abril de 1917, el Bloody April en el qual la RAF va tenir la gran pensada de superar l’hegemonia teutònica per pura força numèrica i en el qual gràcies a rebaixar la mitjana de vida dels seus pilots a poc més de mitja hora de vol va aconseguir un tomb en l’esdevenir de la guerra.

A més, Richthofen va tenir la delicadesa de deixar-se la carcanada en els cels francesos i estavellar-se un 21 d’abril de 1918 vora de Vaux-sur-Somme, ferit en circumstàncies encara nebuloses. Allà van enterrar-lo els anglesos i australians amb gran faramalla en una tomba on s’hi podia llegir “Aquí hi jeu un valent, un honorable adversari i un veritable home d’honor.” La tomba que jo vaig cercar debades perquè en el moment d’anar-hi darrera -el 1994?- havia sofert ja quatre trasllats.

En els moments de màxim entusiasme per aquell culte, la meva colla aprofitava la coincidència de l’aniversari de la seva mort, del meu sant l’endemà i de Sant Jordi el 23 per celebrar tres dinars de festes, brindis i lleures variats. I reminiscència d’aquells temps feliços, encara em trobo molts dies 21 d’abril, ja tot sol, alçant la meva copa a la salut d’aquesta llegenda romàntica. Un dada que palesa el rerefons fatalment sentimental de l’autor d’aquest bloc i d’aquest apunts. Els amors residuals, a vegades, no respecten ni a una mica de qualitat ètica.

PD: El post, és clar, hauria d’haver aparegut fa ja gairebé una setmana. Diversos motius m’ho han impedit. No deixa de semblar-me coherent amb la naturalesa volàtil i contradictòria del seu contingut i les meves idees sobre el bel·licisme i el militarisme.

Bagatges en liquidació I

Etiquetes

bidó, decadència del ciclisme, dopatge, Fausto Coppi, Gino Bartali, Tour 1952

La història s’ha grapejat moltes, massa vegades, però encara és possible que algú no la conegui: Gino Bartali i Fausto Coppi eren les dues figures més importants del ciclisme italià dels anys 40 i 50, i també en representaven els seus dos arquetips essencials. Bartali, cinc anys més vell que Coppi, era fill d’un petit propietari rural toscà, tenia una planta imponent i un rostre rocallós esculpit per un accident, provenia d’un entorn de ferms valors conservadors i ell mateix era un catòlic devot; encara que molt més tard s’ha sabut que també va participar en tasques d’ocultació de jueus durant el període d’ocupació alemanya. Coppi, contràriament, representava un model molt més desafiant i arrenglerat a sinistra: fill igualment d’humils camperols piamontesos, va provocar sonats escàndols per la seva oberta relació adultera amb Giulia Occhini i la seva aparença fràgil el va convertir en un ídol del proletariat italià que s’identificava amb aquell heroi eixut i agònic.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Serà, si cap miracle no ho impedeix, quan ja ens haguem desfet d’aquest bagatge en liquidació.

Spleen and Ideal (o nomenclatures III)

Etiquetes

accídia, Baudelaire, dimoni meridià, ennui, esplía, leopardi, Nerval, noia

Quan la meva mare em veia més abstret o capficat del compte, bona coneixedora de les meves fílies simbolistes, em preguntava amb esmolada sornegueria si “patia d’esplín”. Normalment allò em feia esclatar a riure: l’homologació dels meus tràfecs adolescents a un tan refinat estat d’insatisfacció huysmaniana presentava una irresistible comicitat.

Però la seva modèstia i la possibilitat d’una certa impostació de tall literari no feia menys vívid aquell desplaer i ensopiment que en la meva jove edat venia a vegades a sotjar-me.
Qui era aquell enemic imponent que em feia avorrir tot esforç, sentir la vanitat de qualsevol empresa, condemnats com estem per endavant al fracàs de les nostres ambicions? Els frares medievals, que el conegueren i el temeren de ben a prop, el tenien per un diable, i així parlaven del dimoni meridià, perquè especialment a l’hora sexta, en els inacabables i aturats migdies dels monestirs, insuflava el taedium cordis, el vici nefand del fastigueig per la vida espiritual i de la accídia; de la desatenció meninfot dels deures i pregàries. I no sense raó, la consideraven la temptació més perillosa i difícil de combatre.

No deixa de ser una paradoxa que aquest marriment que provoca la descompensació entre el desig de voler atènyer les més altes metes i la manca de voluntat i convenciment per anar-ne a l’encalç o, encara pitjor, la impossibilitat de fixar-se qualsevol aspiració que ens pogués arribar a omplir i satisfer, hagi generat pàgines de tan elevada tensió i temperatura literària.
Com em va ensenyar en Paolo, és la noia, el sentiment omnipresent en el Zibaldone i la poesia de Leopardi, es l’abúlia que assota tants personatges de la novel·la espanyola de principis de segle, l’ennui que assoleix categoria de desordre metafísic a la poesia de Baudelaire, l’amarga frisança i el tedi dels aforismes de Cioran.

Però ara observo que, mentre m’enfilava per aquestes escarpades cingleres de la desídia, he anat deixant un regueró de mots, de sinònims, de xifres que sonen inequívocament a quelcom antic i depassat. Se’m presenten com una mostra d’una subtilitat espiritual que potser ja pertany al passat i ha estat substituïda per una basarda més vaga i innominable. Tinc la impressió que aquestes paraules –enuig, abúlia, accídia i etc.- són ja residus lingüístics que han patit el declivi del seu poder. I malgrat que no m’atreveixo a extreure’n més conclusions, crec que en certa manera, el sol fet de poder-les pronunciar, i que la seva varietat impliqués tanta precisió i riquesa de matisos, era ja una ajuda per conjurar el que expressaven. Perquè potser era precisament que la meva mare pogués fer servir un terme tan depurat i poètic com esplín allò que m’alleujava, com ho feia que jo, quan trobava la meva inspiració més teatral, li respongués recitant melodramàticament els més bells versos que s’hagin escrit sobre aquesta saturnal aflicció; aquells de Nerval que diuen:

”Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Malenconia.”

Perdut per sempre

Etiquetes

ídix, Isaac Bashevis Singer, Ostjuden, Sholem Aleijem, shtetl

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

Aiguomoribúndia

Etiquetes

gorg, política hidraulica

Suposo que avui decebre alguns lectors d’aquestes notes per no dedicar totes les meves humils facultats a pregonar l´única i gloriosa noticia que paga la pena donar, l’apetit primari finalment sadollat de tots nosaltres, el fonament últim del benestar del país: ja poden obrir-se les aixetes per omplir les piscines catalanes, lloats siguin tots els déus!

Em sabria greu que se’m malentengués: no és pas que sigui insensible a les amenitats aquàtiques. Ans el contrari: no hi ha cap vegetació que m’estimi més que la riberenca i la meva idea de felicitat té molt a veure amb un berenar a la vora d’un torrent ombrós després de remullar-se en algun dels seus gorgs. Tant és així que, d’uns anys ençà, col·lecciono de manera informal indrets i fotografies amb aquests motius, així com el reguitzell de noms que han calgut per anomenar amb precisió una realitat tan variada i multiforme: llacs i llacunes, aiguamolls, avencs i basses, sèquies, pous i maresmes, gorgs, aljubs, pantans i safareigs…

Potser tot sigui la meva malcarada reacció a l’atroç discurs hidràulic del nostre lamentable estat amb totes les seves administracions al darrera, que inclou actuacions destraleres a balquena –sabíeu que, a diferència dels combustibles o l’electricitat, l’aigua no ha estat mai considerada un factor de producció en els anuaris del Ministeri d’Agricultura (sic)- i la barra lliure d’unes empreses altament interessades en la gestió malbaratadora d’un recurs escàs.
Un impresentable paradigma sense uns mínims d’adaptació a la seva disponibilitat natural, amb la colonització de zones de secà per absurds regadius i desenvolupaments urbanístics salvatges, i amb la inversemblant i ininterrompuda promoció d’obres hidràuliques faraòniques, en les quals el veïnatge, si no identitat, d’alts càrrecs de companyies hidroelèctriques, d’emporis de la construcció i de fàbriques de ciment amb cabdills polítics fa venir basarda, fàstic i vergonya.

Potser amb aquest panorama, el lent ensorrament del camp i la substitució de la petita propietat per explotacions industrials intensives, i per tant de les formes tradicionals d’aprofitament de l’aigua sense oneroses i traumàtiques intervencions en el territori, sigui només una nota al marge del desastre que vivim. I que el meu afany d’anar traçant una geografia d’aquesta cultura vestigial de l’aigua no vagi gaire més enllà d’una filatèlia entre la malenconia i la ràbia.

(Aljub de Torretrencada -Menorca)

Però, malgrat tot, donem les gràcies: enguany podrem seguir banyant-nos en piscines privades i divertint-nos fins a morir.

(Serveixi l’extravagant llicència del títol d’aquest post d’homenatge a un dels homes que més m’han fet riure el meu estimat Ramón Gómez de la Serna)

Un fràgil esquinçall

Etiquetes

Deleuze, obsolescències, Sopron, Stroszek, Werner Herzog

« On van les coses quan deixen d’ésser útils? » es pregunta Bruno S. a la pel•lícula Stroszek de Werner Herzog.
Per a Giles Deleuze aquesta era una veritable pregunta filosòfica i, en particular, una pregunta que sempre m’ha burxat. Quins camins paral•lels, quin procés de descomposició en la memòria i influència residual sobre el món guarden les coses quan deixen de complir una funció? Potser és només llavors quan alliberades de la seva immediatesa utilitària es mostren amb tot el seu sentit, amb tota la seva bellesa o lletjor més punyents.

I això fa que sempre vagi per les ciutats amatent als seus desfasaments i obsolenscències, a cercar-ne els signes i somiejar-ne els diversos estadis de creixement, esplendor i reculada. Alguns són subtils i ja gairebé invisibles, altres criden l’atenció per la seva evidència.

Mentre passejo per Sopron, vila hongaresa propera a la frontera amb Àustria, imagino que fa dos-cents cinquanta anys el rètol de la imatge anunciava un esponerós comerç de perruques. També penso en el moment en el qual el negoci va començar a decaure però per raons irrecuperables hom es va resistir a tancar-lo i liquidar-ne l’anunci, i en la posterior seqüència miraculosa d’omissions i simpaties que van acabar per salvar-lo i fer-lo arribar fins als nostres dies.
I que, si més no, ha servit per a motivar aquesta anotació melangiosa i divagativa sobre l’atzar que fa surar alguns derelictes i n’enfonsa altres com si mai haguessin existit. Sobre la fragilitat de tot allò que considerem consolidat, fatal o irrevocable i que pot convertir-se en fum més aviat que no ens imaginem.

Visions de la terra maleïda

Etiquetes

biorobots, Filatova, Kostenko, liquidadors, Prípiat, Txernòbil

Si els models industrials contemporanis acostumen a fer-nos pagar el delme de la uniformització, en algunes ocasions també han tingut la propietat de generar noves zones d’ombra, castes insospitades d’homes i exploradors d’abismes mai abans escandellats. Ni que sigui per causes tan indesitjables com la que avui introduïm.

Podríem començar aquesta història el 27 d’Abril de 1986, quan es va detectar una anormal presència de partícules radioactives en els treballadors de la central nuclear sueca de Forsmark. Hores més tard, els seus enginyers determinaren que provenien d’un indret inidentificat entre Ucraïna i Bielorússia. Només la nit de l’endemà, dos dies després de l’accident, la televisió soviètica va començar a emetre noticies que apuntaven a alguna mena de greu problema a la central “energètica” de Txernòbil. Poc després el món sencer començaria a familiaritzar-se amb aquest nom ominós. I de quina manera! Potser no n’hi hagut cap en els darrers cinquanta anys que hagi inspirat tanta basarda, que concentri d’una manera més terrorífica la noció d’una amenaça invisible i davant la qual és inútil bastir-hi defenses.

I malgrat tot, les obres per a construir-les ja s’havien endegat. Sense ni tan sols haver procedit a l’evacuació de la veïna ciutat de Prípiat, erigida per allotjar els empleats de la central, ja es portaven a terme les colossals tasques d’extinció de l’incendi del fatídic reactor número 4. En aquells moments, del seu nucli incandescent n’eixia una formidable columna de fum radioactiu. Per a contenir-lo van haver de desenrunar-se els enderrocs provocats per l’explosió, abocar-hi cinc mil tones de plom, sorra i bor, construir un passadís subterrani per a instal•lar-hi sistemes de refrigeració i, finalment, edificar una gegantina estructura de formigó anomenada el sarcòfag. Aquesta tasca va durar més de 200 dies i en ella s’hi ocuparen bombers, soldats, reservistes i voluntaris que sense equips adients de protecció, sovint desconeixent-ne els riscs, però moltes altres conscients que s’adreçaven a un perill fatal, escometeren la mena de monstruosa heroïcitat que potser només un país com la URSS podia produir. Aquest homes reberen el nom de liquidadors o l’encara més impressionant ide biorobots.
Encara avui no se sap exactament quina va ser la magnitud del seu sacrifici. Del contingent de 40 bombers que arribaren a Txernòbil en el primer instant no en queda cap de viu, i es calcula que més de 25.000 dels qui participaren en la liquidació s’han mort i uns altres 70.000 arrosseguen incapacitats i seqüeles per causa de la radiació.

Passats més de vint anys, a Txernòbil s’hi segueix mantenint avui una zona d’exclusió, un perímetre de 30 quilometres que només pot creuar-se amb autorització de l’estat ucraïnès. Prípiat és una ciutat fantasma, progressivament engolida per la vegetació i on va ensorrant-se tot el que s’hi va deixar intacte el dia del seu abandó, incloent-hi  la ferralla socialista preparada per a una desfilada de l’1 de maig que mai tingué lloc. Passaran mil•lenis abans que pugui tornar-s’hi a habitar amb completa seguretat, amb el problema que això comporta. Mentrestant, una estàtua de Prometeu oferint el foc als homes seguirà rovellant-se a l’aire enrarit del país.

Paradoxalment, els seus topants, malgrat les bosses esparses de contaminació i l’acumulació de cesi-137 encara no desintegrat en el sòl, s’han repoblat de vida salvatge i han portat a la creació d’una reserva natural.
Però encara més extraordinari, poc a poc, han tornat a atreure a una petita part d’aquells que es van veure obligats a deixar els seus pobles després de l’accident. En llogarets com Kupuvate o Jampil s’hi han reinstal•lat molts dels qui mai s’adaptaren a la vida de ciutat i han escollit tornar a casa.
Les ajudes del govern i les creixents visites turístiques no els eviten moltes de les dificultats i carències de serveis que pateixen, però la seva aventura ens explica moltes coses dels fascinadors mecanismes d’adaptació i d’inadaptació de l’ésser humà.

Ens manca abans d’acabar un dels elements que anunciàvem al principi i és el que ens permet conèixer bona part d’aquest relat. Es tracta de gent com la poetessa Lisa Kostenko o Elena Filatova, persones que s’han dedicat a endinsar-se en aquest racó de món, en aquesta terra de misteri, i n’han anat arrencant fragments i  exposant-ne pedaços.
Germanes de promoció en la vocació de cartografiar les nostres irreductibles contradiccions i diferències.

Un petit i infeliç rastre de l’Armada Invencible

Etiquetes

Armada Invencible, Francisco de Cuéllar

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.

L’esmolador! Esmola ganivets!

Etiquetes

esmolador, Gitanos, oficis

L’escolto imprecisa a la llunyania, després va acostant-se fins que fuig de bell nou. Aquesta escala que puja i després baixa: la crida de l’esmolador. Es la música més malenconiosa que conec i aquella que amb més eficàcia em retrotreu als despreocupats matins de dissabte de la infantesa. A un altre temps, a una altra manera de viure. No sabria dir per quin motiu. Molt sovint m’he quedat embadalit escoltant aquesta harmònica de joguina, lliurat a un vague somieig, a una dolça mol•lície. Altres vegades prenc algun ganivet que ha perdut el seu tall i surto a la finestra a demanar un servei. Per tradició, molts esmoladors venien d’Ourense, però també n’hi ha de gitanos, com aquells amb qui m’he avesat a tractar. M’expliquen que ja són molt pocs qui mantenen l’ofici. El negoci ha anat a la baixa. Qui sap si conquerida per valors consumistes, la majoria de la gent s’estima més reemplaçar les seves eines que reparar-les i prolongar-ne l’ús. O bé és la vida de barri, la vida de carrer, que remet i, cada vegada més aïllats del nostre entorn, deixem esfondrar els vells ponts de comunicació social.

Intercanviem aquestes impressions, ambdós absorts davant l’esmolet, del cadenciós pedaleig que mou l’engranatge. Com en un ritus antic, en una fidelitat que s’extingeix. Roda la roda i tornen a sonar aquestes notes errabundes que van vers el no-res. El salm de l’ocàs dels oficis nòmades.
És la música més malenconiosa que conec. Però en el seu fons conté una alegria que ho desmenteix. La d’una mobilitat zíngara que es resisteix a aturar-se.
Avui i encara.

Espectres romans

Etiquetes

aristocràcia negra, Bellocchio, catacumbes, Fasts, Pau VI, Roma

En una carta del 14 de setembre de 1970 adreçada al Cardenal Jean Vollot, Secretari d’Estat Vaticà, Pau VI dóna l’ordre de dissoldre els cossos d’armes papals, exceptuant-ne la Guàrdia Suïssa. I tot agraint els serveis prestats i la fidelitat demostrada, liquida així el darrer baluard de poder a la Santa Seu de l’aristocràcia negra romana, és a dir, l’entramat de nissagues enriquides durant segles gràcies a la gestió dels bens eclesiàstics i ennoblides per títols, càrrecs i privilegis vaticans; el cos familiar del qual n’ havien sorgit papes, cardenals i sants a betzef i que el 1870 s’havia oposat ferotgement a l’adveniment dels Savoia i a la fi dels Estats Pontificis. La càfila d’importantíssimes barbes formada pels descendents dels Orsini, dels Ruspoli, dels Torlonia, dels Borghese, dels Massimo, dels Pallavicini i d’un llarg etcétera de cognoms il.lustres deixava d’aquesta manera de formar part orgànica de les més altes esferes de la jerarquia romana.

D’ençà, aquesta nobiltà nera perd ascendent i visibilitat, malgrat que mantingui els seus vincles mitjançant elitistes col•legis i clubs privats i que de tard en tard reaparegui a la vida pública fent costat a les posicions més ultramuntanes. També, en una societat tan avesada al conspiracionisme com la italiana, els seus noms solen relacionar-se amb tota mena de maniobres polítiques i empresarials ocultes. Però es diria que llur rastre es va evaporant i que la seva és una història declinant.
En una extraordinària pel•lícula de Marco Bellocchio que mai em canso de recomanar, L’Ora di religione, hi compareix un fantasmagòric Conte Bulla que evoca perfectament l’ocàs d’aquesta classe orgullosa i decadent.

Podria ser. Però en una ciutat que s’estima com cap altra els vestigis del seu passat, en una ciutat que amaga en el seu subsòl un nombre tan fabulós de cisternes, pedreres, mitreus, temples i columbaris subterranis, en una ciutat on encara hi funciona una claveguera que fou bastida en el segle VI a.C amb fonaments etruscs i que disposa de centenars de quilòmetres mig desconeguts de túnels, necròpolis i catacumbes, una cosa així mai es pot afirmar amb tanta seguretat. Els espectres romans són resistents i no es resignen a marxar de qualsevol manera.

I no sembla pas tractar-se d’una característica recent. Ovidi ens diu en els seus Fasts que a l’antiga Roma, durant un curt període, va deixar d’observar-se la festa de commemoració dels difunts, la Parentalia, però que hagué de reprendre’s perquè aquell oblit va portar “nefastes conseqüències”.