• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Category Archives: Metabloguística

Boirina de dèries

29 dijous des. 2011

Posted by suberna in Autoreferències, Metabloguística

≈ Deixa un comentari

Aquest núvol gentilesa de wordle és una cartografia dels termes més utilitzats a vestigis en els últims tres anys. Amb un petit filtratge de conjuncions catalanes recurrents i d’algunes paraules com “arxivat” i “etiquetat” que apareixen al final de cada entrada, són una mostra de les inclinacions expressives de l’autor de tot plegat.

Evidentment, la majoria de mots serien comuns a una bona proporció dels escrits en català que s’hagin fet en el mateix espai de temps. Però tot i així n’emergeixen alguns que no fa falta haver transitat massa per aquest racó per reconèixer-los com a cabòries que hi tenen una presència continuada. Hi ha temps i llengües, comunitat i arrel, forma i manera, popular i història, social i cultural, música i gitanos, món i patrimoni. També s’hi trasllueixen trets idiolectals: sóc més de mena que de classe o de darrer que d’últim, abuso sense remei d’especialment i em faig prolix amb exemples. A més a més, com a bon “blog de fragments rescatats”, la privació s’hi fa palesa amb el relleu del sense i el sentit de permanència del sempre, és un bonic atzar que les dues ciutats cabdals de la meva existència facin parella de ball amb un pes equivalent i m’engresca comprovar que, malgrat que hi hagi mort hi hagi molta més vida.

Per cert, on s’ha ficat dèria?

Eadem mutata resurgo

25 dilluns jul. 2011

Posted by suberna in Autoreferències, Diversitat, Metabloguística

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

nature vs nurture, Peter Englund, Primera Guerra Mondial, relativisme, Schneidemühl, uniformització

No sóc exactament un relativista. Tampoc, crec, un dogmàtic: pertanyo a la fracció de pobles diables que no s’oposa a deixar-se persuadir i canviar les pròpies idees si algú les prova errònies.

Ho declaro perquè m’ha interessat força el debat entre allò innat i allò adquirit –“nature versus nurture” diuen els anglòfons amb gran eficàcia sintètica- que m’ha fet repensar moltes coses amb el pas dels anys . Parlar de predisposicions genètiques s’ha fet sospitós i em temo que, per a molta gent, acceptar que una part substancial del nostre comportament prové de l’herència que tots duem a sobre sense poder-la escollir representa automàticament concedir les perilloses conseqüències sociopolítiques que se’n poden derivar. Trobo que és un plantejament d’avantatge: una condició sine qua non per estudiar qui som d’una manera seriosa és que puguem arribar a resultats que no ens agradin ni ens tranquil·litzin i que aquest coneixement pugui ser conflictiu de gestionar.
Dit això, no se m’acudeix tampoc pensar que visquem al dictat totpoderós dels nostres gens. La influència social, l’educació, l’experiència, les senyals externes interaccionen amb aquesta conformació genètica, l’afaiçonen i la modifiquen, no se n’ha de dubtar. La pregunta és en quin grau; en quina mesura la intensitat i caire de les nostres respostes les prefigura el que tenim d’innat o el que hi ha d’adquirit, d’assimilat, de marc referencial.

Quan deia que no sóc exactament un relativista ho deia perquè essent perfectament capaç d’admetre que la càrrega genètica exerceix un gran pes penso igualment que l’empremta de la cultura és poderosa i que bona part de les nostres emanacions ètiques i estètiques en depenen, fins a l’extrem que en la seva majoria no es puguin examinar i jutjar sense tenir-les en consideració. És ociós dir que hi hem de pactar uns límits i que aquests poden tenir abast universal, i que no importa gaire si tenen un fonament darrer absolut o són fruit d’una convicció assolida: violar, torturar, esclavitzar, llevar als altres la dignitat no són coses que puguin sotmetre’s a contrast amb els valors o les circumstàncies que emmarquen aquests actes. Són rebutjables i prou. Però fora d’aquests extrems, accepto, ans celebro, l’heterogeneïtat humana. És més, penso que constitueix una més de les categories de comportament inacceptable qualsevol intent de fer-ne coerció. Fa anys que m’hi barallo i fa anys que vaig aplegant resquills que em demostren que precisament del tirànic impuls de pretendre que hi ha una única solució moral, social, cultural als dilemes que ens sotgen n’han emanat bona part de les pitjors opressions i iniquitats. La creença supremacista en la uniformització com a element de progrés és una ficció criminal que escanya la vida pertot.

També, encara que sigui menys greu, porta a errors i incomprensions, a tancaments i simplificacions que es propaguen en moltes disciplines. Si hom no té el coratge i la integritat per fer l’esforç de penetrar en les mentalitats alienes valdria més que fos apartat de la convivència general. Però com això seria massa demanar, almenys es podria esperar que s’abstingués de produir interpretacions històriques, lingüístiques, sociològiques, filosòfiques o de qualsevulla mena.

Aquests escrits que havia anat acumulant aquí són, en canvi, el meu particular esforç de indagació i comprensió de les diverses maneres d’entendre l’existència que hem anat conreant. L’aventura d’endinsar-se en altres lògiques, en altres bastidors de pensament. I en la manera en que han anat canviant, alterant-se, essent desplaçades; a vegades amb la pèrdua de coses molt valuoses pel camí i que d’alguna manera se’m fa necessari recordar. Amidar-se amb el passat és també el salt acrobàtic de copsar les continuïtats i discontinuïtats que hi ha amb la nostra forma present de percebre les coses i com aquelles que s’han esvaït també són un negatiu que conté la nostra memòria del món. “Chi sa com’erano allora il Rio delle Amazzoni ed Alessandria la grande e le preghiere e l’amore? Chi sa com’era il colore?” diu un cançó del meu admirat Franco Batiatto, com la recitació d’un lema rector de la meva curiositat intel•lectual.

Rumiava avui tot això mentre organitzava materials de publicació amb els que vull recuperar una mica el ritme d’aquesta bitàcola i alhora tractava de tornar-me a esclarir l’afany que m’hi anima. Encara que el ver detonant d’aquesta reflexió hagi estat un passatge de “La belleza y el dolor de la batalla”(no en busqueu l’edició catalana: els esforços inútils arrosseguen a la malenconia), el preciós llibre de Peter Englund que reconstrueix 227 fragments de la vida quotidiana de 20 (o 21 segons com es miri) persones que van sofrir la Primer Guerra Mundial amb un protagonisme secundari i als qui aquesta terrorífica experiència va transformar de manera inevitable.

El fragment diu: “A ells (parla dels habitants d’un poble de Prússia Oriental tot just després de l’esclat de la contesa), tant com als seus equivalents de ciutats i pobles similars de Sèrbia, l’Imperi Austrohongarès, Rússia, França, Bèlgica o Gran Bretanya, els corprèn la temença i l’esperança, però sobretot un ardent i profund sentit de la justícia, perquè allò que s’atansa és una fatídica lluita contra les obscures forces del mal. Sobre Schneidemühl, Alemanya i Europa s’hi abat una poderosa onada d’emocions que s’ho endú tot i tothom per davant. Allò que nosaltres percebem com a tenebres és per a ells una llum.”

És perquè cal lluitar sense treva per anar al fons d’aquesta dansa de llums i tenebres i copsar què fa que es vegi una o l’altra que paga la pena seguir.
I ara, prou xerrameca: en els propers dies procurarem que desfilin per aquí bandits i licantrops, portadors d’estranys accents i individus atrabiliaris. I si hi ha set, també hem reobert la taverna. Ben tornats tots els qui hagueu tingut la paciència d’esperar-me.

Ecos de la muntanya llegendària

05 dijous ag. 2010

Posted by suberna in Diversitat, Geopoètica, Llengües, Metabloguística, Rereguardes

≈ 1 comentari

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà


(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...