Ressons 10/13: Ferit per la taranta

Etiquetes

andrea sacco, Carpino folk festival, Ernesto de Martino, música tradicional italiana, Puglia, tarantella

Tant com he voltat per la Península Itàlica i només he baixat de Roma en dues ocasions. Una per arribar-hi venint de Brindisi  i l’altra per anar a l’Aspromonte calabrès, com vaig referir en un article per la revista Lletraferit (les illes no compten: son un altre món). L’afinitat i vincles que mantinc amb la planura padano-vèneta o els Alps Dolomites i Julians han guiat les meves passes i no hi he sabut fer més. Això no vol dir que no hagi transitat sovint per la Puglia i els Abruzzi, per la Campània i la Basilicata gràcies a la construcció humana amb més poder per a traslladar-nos sense moure’ns de lloc: la música.

Hi ha quelcom d’intrigant en el fet que mentre que la música lleugera italiana que ha tingut ressò arreu del món s’identifiqui pel seu accent melòdic molt acusat i rítmica senzilla, la música tradicional es caracteritzi, en canvi, per compassos molt més abruptes (sovint de 6/8 o de 18/8) i els acompanyaments omnipresents de les panderetes i dels tambors. Això s’explica perquè malgrat certs lògics acostaments i contaminacions, davallen de dos troncs separats: el cant líric i el popular.

Si més no,  és el cas de la més àmpliament conreada de totes les músiques meridionals d’arrel: la tarantella. Parlar genèricament de tarantella és sempre entrar en terreny relliscós, perquè l’etiqueta descriu un gran xuclador; un estil que una mica com ha passat amb el flamenc a Andalusia ha anat absorbint i assimilant músiques properes que n’han acabat adoptant trets i difuminant la seva originalitat primitiva.
Amb tot, la Itàlia eterna de campanar també ha sabut preservar les diferències entre les diverses formes regionals de la tarantella, que en alguns casos comparteixen poc més que el nom. Un nom que, de fet, és un enigma en si mateix.  L’opció més versemblant seria que provingués d’una música de ball (la tarantella és essencialment una música per a dansar) originària de la ciutat de Taranto. Però els estudis etnomusicològics no han pogut provar, ans el contrari, l’existència d’aquest possible avantpassat comú.

Encara més suggeridora és la teoria que deriva el mot de la taranta, una aranya (en realitat, diverses espècies d’aranya) molt estesa a la Puglia. Segons la creença popular, la seva picada provocava un malestar físic i moral i una agitació de naturalesa epilèptica que es podia conjurar mitjançant la pràctica del cant i del ball. Aquesta convicció va donar origen a un dels fenòmens culturals més singulars d’Europa: el tarantisme. Quan hom en manifestava els símptomes, es procedia a un ritu terapèutico-musical llarg i enrevessat que permetia al pacient alliberar-se’n. Les recaigudes freqüents al llarg dels anys exigien noves intervencions fins a un guariment complet.
En realitat, el tarantato era algú afectat d’una complexa patologia psicosomàtica amb similituds amb  la histèria i l’aranya només una mena de boc expiatori pel tabú de la malaltia mental. Però el més sorprenent és que moderns estudis neurològics han demostrat que la violència extenuant de la dansa alliberava endorfines que veritablement alleujaven al malalt i en podien vehicular la curació.
L’obra documental d’Ernesto De Martino continua essent una font inestimable per a conèixer millor les expressions ja desaparegudes del tarantisme.

Tot i això, la tarantella no estava ni de bon tros lligada exclusivament a aquestes cerimònies i es tocava també en festes públiques o familiars. Com va passar amb tantes altres músiques d’arrel, el ràpid procés de canvi d’hàbits i de valors de les societats rurals, l’emigració massiva i la irrupció de la cultura de masses després de la Segona Guerra Mundial va comprometre’n la continuïtat. El desprestigi de les músiques camperoles, però, va començar a revertir-se a partir  de la dècada dels seixanta, quan importants etnògrafs van engegar recollides molt notables de materials i els seus intèrprets més destacats van tornar a ser apreciats. La tasca d’actualització i reintegració dels grups de riproposta, mai prou ben ponderada, va acabar de permetre la irradiació d’un gènere que pocs anys abans encara portava l’estigma de l’endarreriment i avui és un distintiu identitari de primer ordre a tot el sud.
Un dels focus més importants d’aquesta represa va ser la regió del Gargano, l’esperó de la península italiana. Localitats com Carpino havien conservat viva una forma especialment lluïda de tarantella i s’hi mantenien en actiu alguns dels seus millors artífex. Alan Lomax l’havia visitada en aquell miraculós “anno più felice della mia vita” de 1954 i d’ençà no havia deixat d’atreure interessats en la matèria. Així, al voltant de grans figures veteranes com Antonio Piccinino o d’altres de més joves que n’agafaven el relleu, es va anar bastint una escena que mostra encara avui una vitalitat sorprenent, sobretot si pensem en la relació tan estreta que hi havia entre els textos que es cantaven i unes maneres de viure que sí s’han anat esvaint.

La tarantella del Gargano, a banda de tocar-se amb la chitarra battente, tan exuberant en harmònics, destaca pel virtuós fraseig melòdic que permet encaixar versos, escrits sovint en dialecte i en forma de sonet, en un música de tempo molt ràpid. Una proesa que pot comprometre la intel·ligibilitat dels textos  i que es resol moltes vegades recitant-los abans o tot ensems de cantar-los.
I tot això ningú ho ha fet millor que el llegendari Andrea Sacco.

Sacco forma part d’aquell grup exclusiu de persones que han  unit un coneixement profund de la seva disciplina  i una memòria prodigiosa amb unes facultats interpretatives úniques . Pal de paller de la tarantella carpinesa, en un món menys idiota i banal que aquest que pasturem seria reconegut de manera universal com un dels nostres herois definitius.

I com la xerrameca ha durat massa, aquí en deixo una prova. Una de les seves composicions incontestables i de les meves preferides de tot temps i indret: Lu pover cor mij feritë feritë (El meu pobre cor ferit, ferit)

Anuncis

Al cementiri d’Hell-Bourg

Al cementiri d’Hell-Bourg (accès al web)

Ressons 9/13: Talonejant per la Huasteca

Etiquetes

huapango, músiques del Carib, ressons, son huasteco, talonear, Xochipitzahuatl

Mural amb un trío de músics huapangueros

Del furiós vòrtex sonor que és el Carib em resulta impossible extreure’n una sola música, no diguem ja una sola composició. Les de Jamaica i Cuba podrien ser les tries més obvies en cas de veure-m’hi forçat. De la primera m’estimo l’ska amb totes les meves forces. De la segona, no em canso d’escoltar son montuno, punto guajiro i altres dels mil gèneres que l’illa ha creat i preservat. També podria optar per la cumbia i el porro antics de Colòmbia, pel calypso tradicional de Trinidad o fins i tot per alguns folklores d’arrel africana més amagats, com els biguines de les orquestres antillanes o els méringues haitians.

Però pel lirisme alhora inflamat i lleument nostàlgic de les seves lletres, per la combinació de violins, guitarres de cop i falsets vocals, per la seva fabulosa polirítmia i per l’evocació mitjançant aquests sons d’un món on hi tinc amics enyorats i pel qual en els últims anys se m’ha despertat una enorme curiositat, m’he decantat pel huapango o son huasteco. Es tracta de la música d’arrel d’una regió cultural de Mèxic, la Huasteca, propera al Golf i estesa entre les costes de Veracruz i Tamaulipas i les muntanyes del sud de San Luís Potosí i les serres de Querétaro i Hidalgo. La seva forta particularitat davalla de la supervivència d’uns pobles autòctons que entraren en contacte de forma matinera amb els elements hispànics –els colons desembarcaven majoritàriament a Veracruz- i amb esclaus negres destinats a les hisendes i plantacions. Un afortunat còctel de mestissatge i conservadorisme.

La formació clàssica del son huasteco és el trio: violí, jarana i quinta huapanguera; dues menes de guitarra que s’afinen una més alta i l’altra més baixa. N’hi ha de professionals i de populars, però la majoria té el costum de talonear, és a dir, fer ronda per cantines i celebracions on tocar per plaer, per una copa o per una mica d’almoina. El seu repertori clàssic conté temes com el fandanguito o la malagueña, que en delaten l’origen. No obstant això, avui la sonoritat dels huapangos està molt definida i costa reconèixer-hi aquests vells trets. Fins i tot, amb el pas dels anys i l’extensió dels enregistraments, s’han anat llimant les diferències locals. Tot i així, queden alguns bonics arcaismes, com la Xochipitzahuatl “la petita flor” o “la flor delicada”, una cançó que sol tocar-se en ocasions solemnes com casaments i que es canta principalment en náhuatl. Les investigacions ens remeten a un origen colonial novohispànic, i el sincretisme religiós que es detecta en algunes de les seves versions encaixa perfectament amb les notícies que tenim que ens diuen que els evangelitzadors catòlics empraren la música en la seva tasca de conquesta. La vida està plena de contradiccions: coses horribles que produeixen per estranys camins coses precioses com aquesta.

Però tot i ser un ver himne de la regió, el Xochipitzahuatl té una cadència més lenta i profunda que no és costum en el gènere. Per això, una altra mostra més representativa podrà fornir-ne una idea millor. I La leva (o el Soldado de levita) és un altre dels temes que un grup huasteco no pot desconèixer. La versió del Trío Guardianes em sembla d’una especial autenticitat i excel·lència, amb els seus xiulets a lloc i alguns dels versos amorosos més bonics que hagi escoltat: “abrázame vida mía/a ver si así se me quita/ esta terrible agonía”.
Una cançó d’aquelles que una vegada la sents ja no marxen més.

Ressons 8/13: Febres de Creta

Etiquetes

corda fregada, Creta, Jordi alsina, Kritikà, lira bizantina, Llaüt cretenc, Psarantonis, Psarogiorgios, ressons, Ross Daly

Psarantonis: del llinatge d’Orfeu.

Dic sovint de broma, però no massa,  que sóc atlàntic pel clima, crioll pel menjar, jueu per la lectura i grec per la música. És una reducció exagerada, és clar, però em serveix de definició perquè les quatre són preferències immutables en aquesta construcció més aviat voleiadissa que sóc.
Així i tot, la fidelitat que sento per les tres primeres, que d’una o altra manera ja s’han manifestat en aquestes pàgines, no arriben al grau de la quarta,  la més ferma i inqüestionable de totes. Alguna vegada puc transitòriament cansar-me dels canvis sobtats de temps, del menjar especiat i picant o dels contes de Singer i Joseph Roth. Però no recordo cap circumstància en la qual la música grega -la tradicional i bona, s’entén-, ja sigui sentida accidentalment o escoltada amb premeditació, no m’hagi arrossegat a un estat d’ànim enfervorit.

No és casual, doncs, que aquest recorregut per 13 ressons faci dues escales hel·lèniques. La primera, continental, per parlar de l’estimada i familiar rebétika. Aquesta segona, per fondejar a Creta, el bressol de l’última de les meves grans passions musicals: la kritikà. Senzillament, la música cretenca, una de les de tradició continuada i viva més importants d’Europa.
Dic viva, perquè és un dels escassos llocs del nostre continent on la música popular d’arrel continua conreant-se de forma altament espontània i sent el contingut principal de les festes. És una persistència que només he trobat en tan alt grau a Irlanda. Resulta potser més que una coincidència que un dels grans artífex de la kritikà sigui un intèrpret i musicòleg d’ascendència irlandesa: Ross Daly.

És ell qui en aquest en aquest enregistrament que recullo toca la lira, un dels principals motius del meu amor per aquesta música: la debilitat que sento pels instruments antics de corda fregada no coneix aturall. Al seu costat, Psarogiorgis, el mestre de l’altre instrument imprescindible de la música cretenca, el llaüt, i membre de la distingida nissaga dels Xylouris, que en la figura tel·lúrica del seu pare Psarantonis (escolteu i al·lucineu) té el més elevat exemple de músic cretenc.
Però a banda, el fragment és un formidable resum de tot el que trobo d’apassionant a la kritikà: la instrumentació, com ja he dit, l’estructura altament repetitiva i hipnòtica, els sobtats esclats, acceleracions i desacceleracions, el caràcter improvisat i participatiu, l’aire extàtic que sembla posseir els músics i el públic durant un estona perillosament llarga…

No crec que sigui justificable entretenir-vos amb més explicacions. Però si calen, per una vegada hi ha sort. Un dels millors monogràfics que existeixen sobre la kritikà l’ha escrit un antropòleg català: Jordi Alsina.
Al seu web en podeu trobar més detalls. Però ara, poseu-vos còmodes, que aquesta gent no es cansa fàcilment.

La primera part:

…i la segona:

Del cantó de la superxeria

Etiquetes

averanys, regalar ganivets, supersticions eslaves

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades.  L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.”  La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.

Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué  “Aquest matí  un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”.  Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar.  M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si  les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell.  És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.

En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri  i  portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Pièce de resistance

Etiquetes

esclavitut tèxtil, hijab, huipil, moda, publicitat, Xaria

 

No parlem de folklore. Parlem de respecte

Sempre que es reobre l’odiós debat del hijab, apareix aquella xenofòbia que no gosa dir el seu nom per atiar-ne la prohibició en nom de “la llibertat de les dones musulmanes”. Val a dir que alguns són els mateixos entusiastes d’ocupacions militars, bombardejos,  espoli de recursos i imperialisme comercial d’aquestes mateixes societats.  És tan grotesc que gairebé fa mandra ficar-hi cullerada. I és que la presumpció d’erigir-se en intèrpret de la voluntat d’un col·lectiu tan gran i variat en un aspecte tan polisèmic de la seva cultura ja esborronaria. Però és l’argument de la llibertat associat a la manera de vestir occidental el que resulta d’una matusseria tan bèstia que arriba a avergonyir.

N’hi ha prou, per exemple, amb haver llegit Gomorra de Saviano per a descobrir quina mena de valors de llibertat es practiquen als tallers clandestins de la Campania on es confeccionen les peces d’algunes de les marques més prestigiades del tèxtil italià. Per la meva banda, m’ha tocat escriure prou reportatges sobre les condicions de treball  a les sweatshops asiàtiques o a les fàbriques de rentat de texans com per avorrir per sempre més tota la roba que hi ha als nostres armaris i veure-hi una de les xifres màximes d’opressió del nostre temps.

Però ni tan sols cal que m’enfili fins a aquesta rebotiga de la qüestió. La mera idea que els occidentals vestim amb llibertat per oposició a qui es tapa el cap com a producte d’una imposició cultural o social és d’un cinisme que esparvera. Com si tota la poderosíssima enginyeria mercantil que actua tothora en els nostres països lliures i predefeneix quines peces hem de dur, de quines formes i talls, amb quins amples i colors, no pressionessin més que cent xaries. Com si l’allau de publicitat que mai descansa i tot ho empastifa no ens ofegués amb la força de mil Corees del Nord quan de determinar els nostres gustos i imposar marques hegemòniques es tracta.

De fet, si existeix un àmbit en el qual el rostre més totalitari de la globalització s’ha obert camí, aquest és el del tèxtil. No en va fou el mascaró de proa d’un capitalisme fabril que, per acomplir el seu destí, havia d’obrir-se camí en nous mercats a còpia de substituir les tradicions autòctones del teixit. Pocs apèndix del colonialisme han tingut una resiliència superior a la dels modes occidentals de vestir. Poques mostres més desesperants d’empobridora homogeneïtzació se m’acuden que aquelles samarretes, pantalons, faldilles i corbates iguals a Vancouver que a Kuala Lumpur, a Sabadell que a Pretòria.

Diguem-ne orgull

Hi haurà qui argumenti que la manera que tenim de vestir-nos és un patró que s’ha imposat per la comoditat vencedora de les solucions que proposa –deixeu que rigui- o per una eficàcia productiva incomparablement superior a la de les autàrtiques filatures preindustrials. També qui opini que la moda no és una construcció tan vertical com la presento i que es basteix molt més col·laborativament que no admeto. Però fins i tot acceptant els retrets, és inqüestionable que parlem d’una industria que es regeix per la lògica del benefici i que actua amb la voracitat d’un depredador; simplificant el mercat per dominar-lo millor, escanyant la diferència, fent una guerra amb míssils nuclears contra pedres i bastons.

Si s ‘entén aquest punt de vista, s’entendrà aleshores el valor de resistència que concedeixo a les tradicions indumentàries vives que encara es propaguen en diversos indrets del món. Dels preciosos huipils i quechquemitls mexicans a la immensa varietat de brodats ucraïnesos, de la confecció dels nokens a Papua a chompas glorioses com la que va lluir Evo Morales en la seva primera visita a Espanya, mentre la caverna lladrava. O sense haver d’anar tan lluny, a les esperdenyes de vetes que em calço cada estiu i que em fan a un taller de Barcelona. I com no, també al hijab.
És, senzillament, una qüestió de principis.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Llista nº1: 9 d’entre la polseguera

Etiquetes

Almásy, Antonioni, BBC Human Planet, Corto Maltese, desert, Joan Perucho, Lhasa de Sela, Profession:reporter, Tinariwen, western

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Ressons 3/13: núvies de Sefarad

Etiquetes

Joaquín Díaz, José Manuel Fraile, La galana, La galana y la mar, Lafra, música sefardita, Moshe Havala, nyckelharpa, ressons, Susana Weich-Shahak

No perquè em complagui l’automatisme de l’associació, però m’és impossible pensar en la música sefardita i que no se m’aparegui allò que els angloparlants anomenen una “damsel in distress”: una senyoreta bella i ingènua que passa per serioses penalitats i que tothom malda per rescatar. Més que res perquè en ambdós casos el resultat consuetudinari és igual de previsible: la poncella acaba grapejada.

És cert que aquest cos musical té una qualitat vitalista, evocadora i tendra que inclina a la simpatia i aplana el camí dels amaneraments interpretatius. En les velles coples dels jueus que deixaren els regnes d’Espanya hi ressona un món d’alegries quotidianes i de sentiments delicats que, precisament per la seva abrupta segregació primer, llarg agostejament de segles després i bestial liquidació en últim terme fan sentir més dramàticament la seva pèrdua que, posem pel cas, si el mateix romanç el sentim de boca d’un avi extremeny.
El fet que fins fa unes dècades la  transmissió d’aquest llegat mantingués una gran ufana, resultés prou fidel als orígens com per reconèixer-hi trets que 500 anys de distància no havien modificat en la seva essència i que, en part notable, estigués en djudezmo, l’espanyol dels jueus de la diàspora, només afegeix meravella i poder fascinador a tot l’assumpte. I dóna un rerefons que ajuda a entendre, però en cap manera a justificar o fruir, que un ardat d’il·lustres professionals del refilet s’hagin sentit amb llicència per ensucrar en altes concentracions la música dels sefar(a)dim.

Però si s’eviten tals esculls, la travessia per l’actualització d’aquests sons condueix a altes recompenses. Que és allò que he vingut a demostrar agafant a tall d’exemple la més emblemàtica i coneguda de les cançons epitalàmiques dels sefardites; cosa gens menyspreable si tenim present que els casoris i tot el seu ritus previ i posterior, de la promesa a la primera albada de la núvia ja casada, és una de les seves temàtiques més pròdigues.
 “La galana y el mar”, altrament coneguda per « La esposica » i amb petites variacions en la lletra, realment poc significatives si tenim en compte que se n’han recollit mostres de Tetuan als Balcans, se centra en un dels moments que han merescut més atenció d’aquesta lírica: el bany de la núvia i les referències inevitables a la virginitat i la fecunditat que prenen forma de vestits de colors o d’arbres fruiters diversos.
Com gairebé sense voler he acabat per col·leccionar-ne versions (la primera que guardo i em consta fou gravada a Istanbul l’any 1908!), ha costat fer la tria. Les que proposo no significa pas que siguin les millors o que totes figurin entre les meves preferides, però sí les trobo totes interessants per diverses raons.
Aquí van en 6 píndoles:

1.Si només teniu temps o ganes d’escoltar-ne una, que sigui aquesta. Perquè finalment no queda més remei que decantar-se per la finor de José Manuel Fraile, Susana Weich i Eliseo Parra al doble àlbum Arboleras. Etnomusicòlegs de primera fila i vers experts en tradició popular, plantegen una reconstrucció que defuig les temptacions de pseudo-medievalisme o el barroquisme instrumental i conceptual de la música de cambra quan s’enfronta a aquests repertoris, sense amagar l’accent oriental  de l’illa de Rodes o Tessalònica on van fer la seva collita.

2. Joaquín Díaz també és un gran i prolífic folklorista i es permet aquí una versió d’enorme senzillesa, càlida i depurada d’ornaments.  Hi haurà qui trobi que el to s’acosta més al romanç castellà que a la cançó sefardita de la qual es guarda registre, com si el nostre home hagués practicat un agosarat exercici d’arqueologia musical. Prenguem-lo, en qualsevol cas, a benefici d’inventari.

3. Al seu costat, Ana Alcaide, de les darreres renovelladores de la música sefardita, opta pel preciosisme. Vorejant-ho, però sense arribar a ser mel·líflua. I si la seva interpretació vocal us resulta una mica plana, penseu que aquesta dona no només fa bastanta patxoca, sinó que això que toca angelicalment és una gloriosa nyckelharpa

4. Posats a buscar relacions, se m’acut que hi ha en l’estètica i el marc de referències de l’Ana Alcaide una aroma familiar de L’Ham de Foc. Casualment també tenen la seva pròpia “La galana i la mar”.

5. La meva última trobada estimulant amb la esposica és molt recent. Just l’altre divendres que ja havia començat a escriure aquestes ratlles vaig anar a un concert dels Lafra al museu etnogràfic del poble. La curiositat és que els seus pertrets i sensibilitat semblen més d’un grup de klezmer que de música sefardita, però és en aquesta segona especialitat on excel·leixen. A més, no hi ha res de desenraonat en les seves maniobres adaptatives a sonoritats balcàniques. A fi de comptes, dos dels seus artífex són búlgars, un dels països on la transmissió de La galana dins la comunitat jueva s’ha mantingut viva fins als nostres dies. L’enregistrament, com comprendreu, està fet amb una sabata i una espardenya.

6.I si després d’aquest recorregut no aneu ja amb bufadera, podeu anar a les fonts: aquí deixo un fantàstic document on Moshe Haleva explica a la façana de mar de Tessalònica i sense cap grandiloqüència el secret de la música sefardita: “Porke elyos no mankavan en muestra kasa de azer kantes espanyoles”

Ressons 1/13 : Vassilis Tsitsanis i un diumenge ennuvolat

Etiquetes

cançons folk preferides, copla andalusa, Diumenge ennuvolat, συννεφιασμενη κυριακη, laiko, ocupació nazi de Grècia, rebétiko, ressons, sinnefiasmeni kiriaki, Vassilis Tsitsanis

Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.

No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.

συννεφιασμενη κυριακη  (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el  símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.

Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure  una personalitat tan  “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest  seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.

Grècia, en la seva particular hora de la infàmia.

Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.

De travessar llindars

Etiquetes

copla flamenca, Enrique Morente, Flamenc, pares i fills, poesia popular, Sevilla, tòpics, transmissió cultural

A la vora del Guadalquivir, i dels meus orígens familiars, en un moment proper al canvi del segle XIX, edat magmàtica del Flamenc.

L’estimat amic Bernat ens havia donat la seva millor cinta perquè li gravéssim un disc d’algun grup (potser Bauhaus?) que aleshores ens feia xalar. Però amb la malevolència sempre predisposada a la broma de l’adolescència, en Jordi i jo tinguérem una gran pensada: enregistrar-li davant un tema d’una casset de flamenc que rodava per casa seva. Riguérem tota la santa tarda. Posàvem aquell inici amb un quejío desfermat que rajava com un doll, ens imaginàvem la cara que faria i ens queien les llàgrimes pels descosits.
Cinc o sis anys després, en Bernat i jo, amb els ulls oberts com mussols, seiem a les cotxeres de Sants escoltant aquell mateix cantaor que com un mèdium convocava els vells sons negres.
En l’endemig, és clar, havíem creuat un abisme particular.

Entenguem la situació de partença : per a nosaltres, joves catalans d’una ciutat de l’extraradi barceloní amb una notable immigració espanyola, el flamenc era una expressió que identificàvem –d’una forma gens premeditada – amb els pares andalusos de peña, feria d’Abril i estiu sencer al poble, que mai s’havien acabat de sentir a lloure a Catalunya, d’alguns dels nostres propis companys. Però realment tampoc era massa diferent per aquells amics que venien de cases castellanes i estaven menys exposats a tal prejudici. Simplement, aquell món arrossegava unes connotacions polsegoses i franquistoides i emetia una imatge tronada de la qual tots ens en volíem apartar per igual. Per entendre’ns, era una voluntat de trencament generacional i estètica més que no pas ètnica. I per tant, només un salt audaç a l’altre costat de la muralla dels tòpics ens en podia redimir.

Va passar, però, que en els anys següents, com la fermentació d’un rent que jo ja duia dins meu, em va començar a interessar la cosa popular. Les cultures autòctones davant de les globalitzades, la recerca de trets originals desplaçats per la uniformitat del discurs de les industries de masses; les dèries que encara avui em donen corda en molts aspectes. Però en aquell estadi, amb això encara no n’hi havia prou. Em feia falta encara una palanca més forta i una raó que m’apel·lés més personalment.

I així, una vesprada, mentre mandrejava per evitar tornar a estudiar qui sap quina bestiesa d’examen, vaig topar-me amb una d’aquelles gales atroces amb què tan sovint ens han regalat les televisions del país. Però vés per on que hi havien convidat també un cantaor a qui jo ja anava coneixent, concretament perquè poc abans havia enregistrat un àlbum molt intens i agosarat amb una banda de rock de Granada. Era, és clar, Enrique Morente. I per l’ocasió havia escollit un cant clàssic, que jo encara no era capaç de fruir plenament, però en el qual ja hi intuïa un ressò atàvic destinat a fascinar-me. Llavors va aparèixer mon pare i em va dir “Això és un martinete”. L’endemà, al diari, una crònica àcida parlava d’aquell desgavell, que només havia salvat, segons el crític, la interpretació d’un martinete d’Enrique Morente. L’episodi, com és natural, em va posar en un estat d’alerta sorda. Però el toc d’atenció definitiu va provenir d’una segona casualitat. Pocs dies després, el pare es va oferir per acompanyar-me amb el cotxe a la Universitat. Jo girava el dial sense esperança quan en una emissora vaig sentir una veu greu i escapçada. La vaig deixar i, poc després, amb la mateixa naturalitat desafectada, el pare va sentenciar “Això és un cant de les mines. Concretament una taranta.” En acabat, el locutor confirmava “Hemos escuchado una taranta, interpretada por Jacinto Almadén.”

Comprengueu el meu estupor. Mon pare és batejat a Triana i es va criar al barri de l’Alameda de Hércules de Sevilla, que com jo sabria més tard són dos dels barris més importants en el desenvolupament històric del Flamenc. Però ell havia arribat a Barcelona abans dels 20 anys i des d’un primer moment havia defugit els cercles de l’emigració andalusa. Contràriament, s’havia casat amb una catalana i n’havia après la llengua. De fet, s’havia identificat sense reserves amb una societat on s’hi manifestava aleshores la més oberta dissidència envers el franquisme i n’havia assumit les ànsies de llibertat i sobirania. Amb això vull dir que, sense forçaments ni escarufs, a casa s’hi escoltava en Raimon i no pas en Camarón i que fins aquell mateix instant jo pensava que ell era tan aliè a aquella música tribal com qualsevol dels meus altres parents de Berga i Manresa. Però no: trenta anys de separació no l’havien fet oblidar els ben marcats codis i paràmetres, absorbits per una mena d’osmosi ambiental involuntària, difícils d’identificar fins i tot per un aficionat primerenc, que distingeixen uns pals d’uns altres. No cal dir que allò fou una revelació, el fulminant descobriment que allí hi bategava una cultura profunda i autèntica que podia romandre soterrada mitja vida sense quedar completament desintegrada.

Mairena, Torres, Pinto i Chocolate a una taverna sevillana. Transmissors d’una cultura que m’ha intrigat sense escapatòria possible.

L’últim esperó va ser la manera en què em va copsar la lírica flamenca. No és aquest l’espai per atordir amb llargues divagacions sobre com arriben a cristal·litzar aquestes lletres i les seves fonts. Diguem només que, sobretot en la seva fase primitiva, són l’exorcisme d’una peripècia personal, expressat per gent que viu en la perifèria de la societat andalusa. “Las marcas atribuladas – diu Caballero Bonald- de un grupo de gentes menesterosas”: gitanos, camperols desposseïts i una tropa heterogènia d’ altres marginals assimilats als seus ambients. La lírica antiga del flamenc, però, no és un crit de revolta social, sinó la manifestació de vivències íntimes i històries properes, sovint dramàtiques, “tragèdies en primera persona” com s’ha dit també, a les quals s’hi posen paraules pròpies o se n’adapten de coples conegudes per pertànyer al repertori popular, a vegades amb involuntaris manlleus cultes que s’hi han filtrat.
I allò que me’n va enamorar és la capacitat de dir coses d’una cruesa descarnada amb la precisió quirúrgica de tres o quatre versos de captivadora senzillesa. La troballa d’imatges d’una força commovedora, la tendresa desarborant de les confessions que es fan a la companya estimada o a la mare enyorada, l’impactant poder de síntesi de situacions del propi encontorn, la gràcia i agudesa d’alguns retrets ben tirats, la facultat de traspuar veritat que assoleixen en tot plegat uns autors que en la majoria de casos no havien rebut cap instrucció reglada, això en la rara circumstància que sabessin llegir o escriure.

Perquè en el flamenc s’hi pot trobar la memòria de la persecució “Veinticinco calabozos/tiene la cárcel de Utrera/Veinticuatro llevo andaos/El más oscuro me queda”, però també sorprenents vestigis històrics que traspuen un admirat record solidari per altres perseguits “Eres como los judíos /aunque la ropa te quemen /puestecita en el cuerpo /no reniegas de lo que has sido.” S’hi senten sentiments tan elementals com el d’un pare que es sacrifica pels fills famolencs “El pasito que yo doy/ese no lo daba nadie./Yo lo hago por mis niños/que están pendientes del aire.” o la desemparança per un amor que s’intueix desgraciat. “Un sabio me leyó el sino/y yo al escucharlo temblé/qué cosas no me diría/ que aborrecí tu querer/tanto como te quería”. És el vehicle de transmissió d’un cansament últim “¿A quién le contaré yo las fatiguitas que estoy pasando?/Se las voy a contar a la tierra/cuando me estén enterrando.” o s’hi evoquen alguns dels precs més salvatges que mai s’hagin pronunciat “Todos le piden a Dios/ la salud y la libertad/Yo le pido la muerte/ y no me la quiere dar.” I també en, una simple quinteta d’octosíl·labs, s’hi pot tancar una estampa tan condensada de la vida andalusa, del veïnatge entre el món profà i el de l’elevació espiritual, de la idealització de la companya equiparada a la mare de déu, com el preciós “Después de haberme llevao/toa una noche de jarana/me vengo a purificar/debajo de tu ventana/como si fuese un altar.”

Son només uns pocs exemples pescats al bell atzar de la grandesa humil d’aquesta poesia. La veu que ve de pregoneses misterioses i que em va guiar en la meva travessa d’un cantó a l’altre del precipici. Un d’aquells salts al buit acrobàtics i intuïtius que tots hem de fer tard o d’hora per rescatar-nos del risc de quedar acorralats per les nostres idees preconcebudes i acostar-nos més a qui som i volem ser.

Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

clearances, Culloden, Eric Hobsbawm, Escòcia, folklorisme, Fuadach nan Gàidheal, Kavafis, kilt, nacionalisme, Peter Watkins, símbols, tartanry, tradicions inventades, vidres de colors, Walter Scott

“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”

Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–al cap i a la fi, és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, si bé l’escocesa ha estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il·lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa, era un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyesos, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular a les terres altes, rurals i agràries , encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi el 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyenca, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se d’ascendències velles i arrelades .

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –comptat i debatut, gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes adhesions festives i acrítiques, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pa que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la dissort injusta dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidres de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

Dels noms de les coses II

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Fins aviat, compare

Etiquetes

el carro de mi fortuna, Enrique Morente, Flamenc, obbligo di tramandare, transmissió

 

“Cuando yo era un chaval, en aquel café de la esquina, había un cantaor muy bueno y con mucha afición. Yo me bajaba desde Granada, con el dinero para el autobús y para invitarle a un aguardiente , a que me enseñara unos cantes. En aquella época no había ni grabadoras ni nada, solo lo que te pudieras quedar aquí arriba. Era todo lo que teníamos para aprender.”

 

S’insinuaven  ja “las claritas del día”, que es diu en andalús, i passant per la plaça de la catedral de Màlaga el mestre em donava una lliçó sobre la transmissió d’aquella vella flama, els canals misteriosos pels quals una passió arravatada s’ha anat comunicant de forma gairebé soterrada entre un grapat d’iniciats capaços de fer molts quilòmetres i d’esmerçar les seves últimes monedes per sentir la copla desconeguda, la inflexió nova o l’accent gairebé perdut d’algú altre posseït per la mateixa follia.

Va ser una evocació fugaç. I, malgrat tot  em va fer copsar de manera fulminant tota la intensitat que podia tenir una crida com la seva i les fondàries enigmàtiques on havia anat a nodrir-se.

 
No acostuma a ser elegant parlar en el gènere necrològic d’un mateix quan es vol parlar de qui se’ns n’ha anat. Però rescatar fragments que conservem molt vius del temps, sempre breu, que haguem passat al seu costat és potser  l’única manera d’oposar un ferm “no encara” a la vella fastigosa.

 
I jo dec a Enrique Morente aquell aprenentatge preciós.
També moments d’una emoció intensa i difícil de transmetre: aquesta vesprada, mentre passava a donar-li un no pas últim sinó provisional adéu, em martellejava el cap el salm seu que més em commou. Són uns “tientos”, aquest cant preparatori de les invocacions més greus, que preludien els abismes de la soleá i la siguiriya, però que encara es retenen amb una contenció tensa i elèctrica. I les lletres que hi posa (“pero esas coplas no son mías, esas estaban ya en el cante”, em digué amb humilitat quan jo li’n vaig expressar la meravella) em semblen la millor xifra de l’actitud, la llibertat i l’orgull que ell i la seva música no han deixat d’ensenyar-nos:

“Dejadme buscar mi vida/que yo no le pido a nadie/ni siquiera los buenos dias”

Enrique Morente – El Carro De Mi Fortuna

Circuit trencat

Etiquetes

americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Espores d’identitat

Etiquetes

Berguedà, bolets, identitat

Potser aquest mapa no us digui res. A mi em sembla la promesa d’un món millor, d’un esdevenidor més just. Es tracta d’una previsió micològica i els punts verds assenyalen els indrets amb més possibilitats de trobar-hi rovellons en els propers set dies. L’epicentre d’aquesta efervescència, fent honor a la seva fama, és l’Alt Berguedà i les comarques llindants. Exactament el territori per on tinc pensat campar aquest cap de setmana i on alhora que compleixo amb deures familiars serviré a la pròpia causa.

Encara que potser no faci cap falta deslligar ambdues missions. En aquest país boscà, ombrós i regalimant d’on vinc, la transmissió de l’afecció i dels coneixements per a mantenir-la s’acostuma a donar per la via del llinatge. En el meu cas, és la iaia qui va passar-la parcialment a mon pare i ambdós a qui us parla. I encara que ara ja no es trobi amb gaire cor de trescar pels senders i obrir-se camí entre les romegueres, us ben asseguro que si hi ha res en aquest món que pugui fer-li oblidar les xacres i defallences que comporta anar camí de la norantena és la perspectiva d’acaçar bolets.

Que per a nosaltres aquest afer és un codi íntim ho prova que quan la truco durant la tardor sempre acabem parlant-ne. Jo li explico les meves expedicions i captures segovianes, i ella em fa saber igualment si n’ha aplegat o li n’hi han donat, oferint de pas tota mena de detalls sobre les varietats ateses i la seva condició. I també quan viatjo la mantinc informada dels hàbits micòfils del paisanatge i dels possibles usos culinaris comprovats.
Avui sense anar més lluny, mentre escrivia aquestes ratlles, m’han vingut ganes de fer-li un truc:
Oi que no saps què estic fent? – em diu.
Jo que m’ho sospito, però no dic paraula (és lleig espatllar els efectes teatrals dels éssers estimats): No, digues-me.
Triava bolets! Però com ha plogut tant, són molt molls…
I segueix una detinguda explicació de les últims progressos en la matèria i les perspectives pels dies propers.

El que vull dir és que avui, sortir a collir bolets, potser s’hagi convertit en un lloc tòpic de la vida catalana, i que una mica institucionalitzat i mercantilitzat, l’hàbit pot haver perdut part d’aquella espontaneïtat i secret que me’l feia aparèixer com un espai alhora gratuït i una mica misteriós, propi d’iniciats, que no de professionals. Tanmateix, em segueix servint com un mitjà de definició important. Sovint es pretén que una identitat es composi de coses grans, abstractes i un xic encarcarades. Però a mi gairebé m’agraden més aquestes tan modestes i efímeres, tan properes a l’humus de la terra i al sotabosc de la vida com anar amb una iaia i un pare per marges apartats tot omplint un cabàs de fongs amagats sota les pinasses.

Defensa del maldir

Etiquetes

alguerès, malnoms, renoms, xistos, Zaraitzu

De l’abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalimat fa uns dies aquesta historieta. La campanya se serveix dels malnoms dels professors que circulen entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.

Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per a tothom. I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.

Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen sobre la relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part de les reserves més valuoses d’una cultura. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra. Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.

Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, una de les valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel.lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.

Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació. Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”. Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer. Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.

Estats d’indefensió

Etiquetes

Berga, mapes de patrimoni de la Diputació de Barcelona, María del Agua Cortés, Oficina de Patrimoni Cultural, Rubí

(Dues cares d’una moneda: a l’esquerra, l’històric edifici del Vapor Nou de Rubí sembla que serà restaurat i allotjarà un centre cultural. A la dreta, una de les Torres de’n Massana, de qui ningú sembla preocupat en aturar  la decadència. Ambdues construccions es trobaven totalment desprotegides  a la data d’elaboració de l’ inventari rubinenc de patrimoni. )

Mesos enrere, mentre mirava d’escampar una boira condensada sobre una regió apartada de la meva memòria, em vaig dedicar a tafanejar en l’ inventari de patrimoni de Rubí. Però com el fantasma que volia conjurar no apareixia en aquest informe, vaig posar-me en contacte amb la Diputació de Barcelona, que és qui sembla coordinar i impulsar l’elaboració d’ aquesta mena de materials.

Després de l’inevitable romiatge per diversos telèfons i departaments, vaig tenir la sort d’establir contacte amb la Mª Agua Cortés, que em va atendre amb una cordialitat i eficiència que no per desitjable és sempre garantida en els tractes amb l’administració pública.
Sabuda la curiositat de servidor, podeu imaginar que vaig aprofitar la xerrada per escatir alguns conceptes que no tenia massa clars sobre la gestió present d’aquests afers. Entre altres, el grau d’obligatorietat que tenen els ajuntaments de vetllar pels seus llegats, materials o immaterials, i la diferència entre encarregar aquesta bonica declaració d’intencions que és un inventari i donar el pas de confeccionar una eina que comporta deures més estrictes com un catàleg.

La María em va exposar un munt de qüestions interessants i em va anunciar que la diba  preparava una aplicació on els mapes de patrimoni disponibles de cada localitat podrien visitar-se mitjançant un servei de localització geogràfica en línia. Que la setmana passada tingués la deferència d’avisar-me de la seva pujada a la xarxa, tot i el temps transcorregut,  m’ha empès a publicar aquesta manifestació pública d’agraïment i a recomanar-vos visitar una pàgina que, si sou només la meitat de badocs que un servidor, us proporcionarà hores segures d’entreteniment i gaudi.

I d’estupor, és clar. Perquè no fa falta gaire agudesa per descobrir que anem per un hivern glaçat en espardenyes i calçotets. Em remeto a les dades: dels tres-cents dotze municipis de la província de Barcelona, només vuitanta quatre tenen inventari (que fins i tot descomptant que n’hi hagi algun pendent d’indexar, vol dir poc més d’un quart del total.) I ja hem avançat que l’inventari només és un recull que busca donar a conèixer i ordenar els béns patrimonials amb què es compta, i és previ a qualsevol extensió de la protecció més sòlida que un catàleg ofereix. Així, si fem una breu ullada a la major part de les fitxes que composen qualsevol inventari, trobem massa vegades que no hi ha cap figura legal concreta (la de bé d’interès cultural local és la més elemental) que impedeixi que el propietari o regidor de torn pugui alterar, desfigurar o directament fotre enlaire una vella masia o uns safareigs del segle XVIII, un molí històric o una trama urbana d’origen medieval, per posar exemples. I fins i tot en els casos en els quals  hi ha una empara jurídica,  les responsabilitats que corresponen per desatendre-la no són excessivament greus.  Això per no parlar del patrimoni moble o documental, que sovint es troba en un estat d’incúria i desordre que hauria de fer avergonyir a una societat pretesament civilitzada.
Parlem, tot s’ha de dir, de la província de Barcelona, que és aquella que més s’ha preocupat de sensibilitzar els seus municipis en aquest temes i que ens ha donat uns instruments seriosos als interessats en divulgar-los: no vulgueu saber en quin grau de desenvolupament es troben projectes d’aquest tipus –si n’hi ha- en les altres diputacions del país.

(Safareigs de Berga. Un dels llegats més particulars del poble, pel nombre que se n’han conservat. Però sense que res més que declaracions vagues sobre el seu valor, el desús els pot acabar de malmetre.)

No pretenc que els nostres pobles hagin de viure momificats en un passat artificial i que el natural progrés de la història no s’hi pugui manifestar de cap manera. Però el marge que concedim a que qualsevol desaprensiu pugui privar-nos d’un llegat objectivament valuós, que dóna personalitat a la nostra vida comunitària i ens ofereix un sentit de continuïtat i memòria, és a tota llum desproporcionat.

Sense posar-hi massa malfiança, es diria que estem encara ancorats en una fase primitiva on “el preu d’ocupació del sòl”, per emprar paraules de na MªAgua, és més important que el benefici molt més eteri però cabdal de disposar d’unes arrels i d’una xarxa de complicitats ordida sobre coses comuns i heretades.
Pensant-ho amb més mala llet, més aviat asseguraria que hi ha moltes instàncies interessades en què bona part de la ciutadania visqui amb distància i desafecció allò que l’envolta, per així poder-hi manifassejar millor, i que la pedagogia que tot és sacrificable a un il·lusori i dubtós progrés material serveix a la perfecció a aquest propòsit. I, potser, caldria que comencéssim a reaccionar-hi amb menys complaença. O hi perdrem bous i esquelles, com ens ha vingut passant amb una freqüència que esborrona.

Caducitat de la festa

Etiquetes

canòdrom, decadència taurina de Barcelona, justes cavalleresques, Pilota Valenciana, tauromàquia, Toros, Trinquets

(El Canòdrom de Sagrera, abans de la seva restauració com a Centre d’Art (de quina mena encara no se sap) de Barcelona. Fotografia manllevada del diari de Sant Andreu L’Eixida.)

Deixant de banda la polèmica sobre la veritable legitimitat i força del seu arrelament, penso que la prohibició de matar bous en espectacles reglats a Catalunya s’ha de mirar també des de la perspectiva d’un canvi en els hàbits lúdics de la societat que s’ha donat de forma continuada aquí com arreu. I aquells qui viuen aquesta interrupció amb el sentiment abatut de qui opina que s’ha condemnat a mort una tradició cultural d’excepció potser ho consideressin amb menys dramatisme si s’adonessin que la tauromàquia no és, ni de bon tros, la primera dèria popular que segueix aquest camí.

Sense recular a èpoques massa pretèrites del país, podem trobar un gran antecedent en l’ocàs de les justes medievals, que encara al segle XV feien forrolla a les principals ciutats de la Corona d’Aragó. La documentació que en tenim és rica i incontrovertible.
Però no cal fer peripècies als arxius. Els vestigis d’aquesta activitat són a la vista: els carrers, rambles o passeigs que a llocs com ara Barcelona, Ciutadella, Palma o Manresa conserven el nom de Born. Perquè en català, un born no és cap altra cosa que una contesa a cavall en camp clos i entre cadafals, i per extensió el lloc on se celebrava. El de Barcelona va ser la plaça principal de la vila i el seu centre d’intercanvi comercial per excel·lència fins l’ocupació borbònica de 1714, fet que assenyala l’espai privilegiat que es reservava a aquesta mena d’activitats en el moment del seu apogeu.

Igualment extraordinària, si fem cas de les investigacions dutes a terme per Albert Garcia Espuche, va ser la passió pels jocs de pilota als segles XVI i XVII. Els trinquets proliferaren a Barcelona amb una vigoria que avui ens costa de representar-nos. I sembla que tant com les modalitats d’escala i corda o raspall encara practicades a les comarques centrals valencianes, delia una versió primitiva de l’actual tennis, així com un “joc d’argolla” que es correspondria si fa no fa amb el croquet.
De fet, no cal anar tan enrere per trobar rastres d’aquesta afecció. Ja afermat el gust preferent per la pilota basca, el tombant del segle XIX conegué un segon esplendor dels frontons, i als anys 50 del segle XX n’hi havia un sorprenent nombre en actiu, tant coberts (Novedades, Comtal, Sol y sombra, etc.) com al ras. Particularment la cistella va ser objecte d’un gran seguiment i pels jai-alai més notables hi passaren alguns dels millors puntistes del món.
Però un progressiu llanguiment a partir de la dècada dels setanta va anar-los liquidant de mica en mica. La majoria foren convertits en aparcaments, blocs de pisos o equipaments esportius. Altres resistiren, però sense mantenir l’activitat, com el situat al pis superior del Teatre Principal. A tall de curiositat, la Casa Napoleó de les Rambles va acollir una de les diversions destinades a competir amb la cistella per l’atenció del públic barceloní -la primera projecció dels germans Lumière al cap i casal- abans d’esdevenir un dels nostres trinquets més emblemàtics: el Colom.
En el present segueix havent-hi clubs, bones pistes com les del Vall D’Hebron i una Federació Catalana de Pilota que mantenen el testimoni d’aquest esport, però a una escala molt més esquifida que d’antuvi.

Un perfum més suburbial, i decadent si es vol, tenien els canòdroms. Però el de Plaça d’Espanya va romandre obert fins el 1999 i el de la Meridiana fins a 2006. I comptaven amb una parròquia potser curta i una mica veterana, però en extrem fidel. Tant és així que no va ser la manca de públic, ans la carrega tributària sobre les apostes allò que va servir de justificació per la seva definitiva clausura. La gent de la meva generació encara els ha pogut sovintejar, i tot i tractar-se d’un espectacle dubtós i amb llebrers de segona fila, no seria estrany que associés aquell guirigall de gent, soroll i juguesques a la imatge d’una Barcelona preolímpica, menestral i proletària que el disseny i l’enginyeria urbanística han anat escombrant.

No voldríem, però, enllestir sense retornar al cas dels toros. I es que el fragor de la recent disputa pot haver escamotejat un fet cabdal: la forta reculada de popularitat que ja venien patint abans d’aquest final programat pel parlament català. A la Barcelona de la primera meitat de segle XX va arribar a haver-hi tres places funcionant simultàniament (si bé mai totes a ple rendiment). Però primer va venir l’enderroc de la de la Barceloneta, l’any 1944, i amb posterioritat, després d’un llarg declivi, va tancar portes la de Les Arenes. La Monumental ha sobreviscut d’aleshores ençà, és cert, i com a plaça de primera categoria. Però més per l’entestament i mecenatge dels seus propietaris que per raons econòmiques plausibles. Una concurrència cada cop més minvada (les visites de José Tomás eren l’excepció, no la regla), nodrida en bona part per turistes i amb cartells més aviat subalterns, feia sospitar que sense subvencions de l’administració s’acabarien extingint per si mateixos. Una dada ho prova: tot i l’enrenou dels darrers mesos, la primera corrida després de l’aprovació de la discutida mesura no va aconseguir atreure a més d’un parell de milers dels seus partidaris. Pels motius que es vulgui, la indiferència d’una immensa part de la ciutadania -prou més que l’hostilitat- ha pavimentat el camí de l’abolició.

(La Plaça de Les Arenes de Barcelona, amb un estrany gep que li ha sortit a l’esquena.
Alguns potser admetin que fer plegar els bous de La Monumental per plantar-hi l’enèsim centre comercial podria ser una victòria pírrica.)

Evidentment, en tots aquest casos, la pèrdua d’ufana d’una forma de lleure i sociabilitat concreta ha deixat un buit en les vides de moltes persones, i una memòria sentimental digne de respecte s’ha amarat de nostàlgia per la seva desaparició. Però la que ara pertoca al món dels bous no crec que pugui considerar-se més simbòlica o dolorosa que cap de les susdites. I ningú pot garantir que un dia el futbol o qualsevol altre esbargiment multitudinari del nostre temps no passarà també per aquest procés d’esgotament, com és de fet el signe de totes les coses sotmeses a la mudança dels gustos i costums i als canvis en la moral, la percepció estètica i les necessitats espirituals de qualsevol comunitat?

Dels noms de les coses

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

In the mood for Ska

Etiquetes

calypso, Laurel Aitken, mento, rocksteady, Roland Alphonso, ska, Skatalites, TommyMcCook

M’agrada el pas de les estacions i em deprimeix la monotonia climàtica. A Madrid això suposa una dura negociació, perquè l’eufemisme “clima continental mediterrani” és això, un eufemisme. Però enguany se’ns està regalant una evolució més escalada que de costum. A un hivern cru i hostil, amb cinc nevades i manta pluges, però que va remetre a mitjan març, ha seguit una primavera fresca i remullada, agradosa i bellament feraç. Sembla, no obstant això, que ha arribat fins aquí: aquests darrers dies, sota el sol, hi fa una calor ja força estiuenca i la fronda, sotmesa a aquesta severa llei, grogueja sense apel·lació.

Ho explico perquè l’estiu de Madrid té l’avantatge d’unes temperatures nocturnes que acostumen a davallar i no impedeixen el son o la deambulació no massa abatuda. I tot i que jo li trobi a faltar una mica d’aquella humitat enganxosa i sensual de la meva ciutat de naixença, aquesta combinació de tardes tòrrides amb vespres efervescents és idònia per posar-me en ambient d’escolta d’una de les meves músiques preferides.

Una música de la qual he observat que molta gent en té una imatge difosa i esbiaixada: entre nosaltres, el gaudi de l’ska sembla circumscrit als seguidors d’una reduïda subcultura juvenil, amb tradicionals concomitàncies amb el món mod i skinhead, i que té per apèndix més notoris alguns grups anglesos dels finals dels setanta com The Specials o Madness. Però aquesta fornada de bandes britàniques, que sorgeixen a l’escalf dels intercanvis de la classe obrera anglesa amb els milers d’emigrants jamaicans que arriben al país, així com les seves posteriors reencarnacions i les corresponents adaptacions locals, produeixen majoritàriament un so amb rítmica ska, però més accelerat, dur i rockanrollesc. És l’anomenat pels entesos 2-tone, que realment no m’interessa gaire.

Allò que em delecta és l’ska clàssic, els seus antecedents i les seves primeres derivacions. Per tractar de centrar-nos: el moviment musical jamaicà que va de la segona part dels anys 50 a la darreria de la dècada següent.
Jamaica té en la música popular contemporània un pes que podem comparar, per exemple, amb el dels jueus a la literatura centreuropea de la primera meitat del segle XX: enormement superior en importància i excel·lència al que correspondria a la pura demografia. Fóra embolicat exposar-ne els motius, però diguem que en aquesta illa s’integra la tradició negra del Carib amb l’anglosaxona, tot mantenint-se força receptiva a la influència afrohispànica de la veïna Cuba.

D’aquest còctel ja n’emergeix el mento, l’avantpassat directe de l’ska i estretament emparentat amb el calypso de Trinidad. En mans d’alguns dels seus recuperadors moderns com The jolly boys, el mento sona així de bé:

Però el mento encara suposa una aproximació molt arrapada al folklore rural afocaribeny. I a mitjan dels anys 50, amb el primer èxode urbà de Jamaica, emergeix un nou tipus de públic que en envelats improvisats punxa i balla al ritme de les novetats del jazz i rythm’blues que arriba dels Estats Units. És a aquesta demanda que els músics de Kingston, alguns de l’anterior generació i altres de més joves, amb els patrons apresos de la música pròpia però amarats d’aquesta nova sensibilitat, responen. I comencen a tocar i enregistrar allò que a l’engir dels seixanta ja ha esdevingut la música hegemònica de Jamaica. Poc anys després, alguns dels instrumentistes més destacats d’aquesta escena formen el supergrup que donà bona part dels títols més característics de l’ska. Son els Skatalites i facturaven aquesta mena d’allaus:

I és que són anys d’una creativitat trepidant, en què mentre uns accentuen la vessant més dramàtica de les seccions de metall…

…altres es despengen amb volutes tan lleugeres i espurnejants com aquesta màgica Blow Roland blow.

Però entre 1966 i 1967 es produeix un canvi tan accentuat fins i tot per una escena tan llibèrrima que ha donat peu a diverses llegendes. Hi ha qui assegura que una onada de calor va obligar als músics a tocar més a poc a poc per no ofegar-se, i que el resultat va agradar tant que seguiren fent-ho així. S’ha atribuït igualment a una troballa accidental durant un enregistrament i s’ha insinuat també que els pinxos de les barriades pobres de Kingston–els rude boys– començaren a posar els discs a menys revolucions per ballar-los de manera més majestuosa.
Fos quin fos el primer encenall, l’ska baixa pistonada, posa de relleu les línies de baix i amaga una mica els vents, anteriorment solistes. El resultat, efímer en el temps però d’immensa gràcia, és el rocksteady. Laurel Aitkin, un cantant i compositor ja veterà, en serà un dels mestres definitius, i aquest Rude boy dreams, un dels seus himnes per antonomàsia.

El que passa després ja és més conegut: el rocksteady encara s’alenteix més i la cosa deriva en l’estil universalment conegut com a reggae i en totes les seves mutacions que arriben fins el present.

Però això, sincerament, és una altra història que em fa més mandra explicar. I que encara que volgués fer-ho, hauria d’esperar:
la propera setmana hauré d’estar concentrat en alguns quefers urgents i després marxo a passar uns dies a la Xina.
Així que espero deixar-vos entretinguts amb bona música i amb la promesa que, si voleu esbrinar-ne més, atendré amb enorme gust tota mena de dubtes i peticions.

Visions heroiques I: Alan Lomax

Etiquetes

Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records

Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?

Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.

Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.

Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.

Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.

Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.

Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.

El traç final del pentagrama

Etiquetes

Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer

((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)

Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.

Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.

No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.

Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.

Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.

Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.

(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.

El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.

Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

Solsticis

Etiquetes

Comus, Current 93, David Tibet, Death in june, neofolk, paganisme, solstici d'hivern

Solstici. El dia fins on les tenebres guanyen terreny a la llum i a partir del qual s’invertirà aquesta angoixant tendència. Una festa antiga i cabdal. Tant com per fer-hi escaure la celebració més important de la nova religió.
Els romans l’anomenaven Sol Invictus, i honoraven els déus solars que no s’havien deixat derrotar per la foscor i renaixien després de la seva llangor. (Nosaltres podríem celebrar haver sobreviscut als dinars i sopars pre-nadalencs). Els historiadors sovint l’han assenyalat com la darrera festa pagana que va instituir-se a l’imperi abans de l’adveniment definitiu del cristianisme.

Per això no sorprèn que Sol Invictus fos també el nom escollit per un dels grups que han fet de l’ideal d’una Europa pagana i de la creació de la seva imaginària banda sonora la divisa de llur carrera. El seu líder, Tony Wakeford, pertany al rovell de l’ou de la música que ha estat identificada amb etiquetes com ara dark folk, apocalyptic folk o senzillament neofolk. Amb el gloriós precedent de Comus, amb un bressol comú en els controvertits Death in June de Douglas Pearce -una banda titllada sovint de filofeixista pel seu nom, que evoca la nit dels ganivets llargs, per un discurs calculadament ambigu i per l’ús d’una provocativa i dubtosa estètica – i amb l’inclassificable franctirador David Tibet com a tercer vèrtex del triangle, el neofolk barreja elements industrials amb instrumentacions acústiques, percussions marcials i recitacions arcanes per crear uns passatges sonors d’un gran poder de suggeriment.

Com es tracta d’una música una mica amagada, conreada i escoltada per petits cercles d’incondicionals, amb moltes derivacions epigonals d’un interès molt migrat i sempre sota el signe de la sospita per les seves connotacions ocultistes, satanistes o extremistes, malgrat que això sigui una simplificació i jo tampoc m’hi vulgui escalfar massa el cap, em permeto deixar-vos-en tres mostres sub specie aeternitatis:

Death in June amb una de les seves lletanies acústiques, fosques i glaçades: Fall apart. (i un vídeo que mostra el seu inquietant imaginari).

El polifacètic David Tibet, el nom més reconegut i valorat per la crítica especialitzada de tota aquesta catèrvola, al front dels seus Current 93. Un tema d’una tensió creixent i hipnòtica: Lucifer over London.

Sense oblidar l’avantpassat comú: Comus. Els autors de Drip drip, la música de The Wicker Man (que com recorda el gran Christopher Lee és considerada El Ciutadà Kane dels film d’horror, i d’on surten les imatges del vídeo. Si no heu vist la pel·lícula, millor escolteu només la música).

La marca mòbil del flamenc

Etiquetes

Antonio Mairena, cultura gitana, Flamenc, Fosforito, geografia del cante, jaberas, Macande, Negro del Puerto, oficis itinerants, pregones, trasculturitzacio

Força temps enrere feia una reflexió sobre alguns enigmes al voltant de la gènesi del flamenc i prometia tornar-hi.
En aquella ocasió em plantejava la qüestió irresolta de per quin motiu s’origina en un espai físic tan concret, sense poder aventurar-ne res de definitiu. Només una constatació molt elemental: el flamenc emet el seus vagits on hi comunitats gitanes i on aquestes han assolit certa estabilitat. En alguns casos partint de fonts molt pròpies de l’ètnia  i en altres mitjançant l’atracció progressiva a esquemes i maneres de dir aflemencades de folklors andalusos preexistents.

Però un assumpte que m’ha fet ballar sovint el cap és el de la seva trasculturització. És a dir, el de la seva difusió, sorprenentment ràpida, i arrelament en altres àmbits socials. L’assumpte està prou estudiat en estadis més evolucionats. Això és, el seu procés d’expansió a partir del finals del segle XIX i el seu pas de cercles marginals i minoritaris a un públic i a una àrea geogràfica molt més extensa.
Però els  principis segueixen essent atractivament nebulosos.

Jo en tinc no en diria ni una hipòtesi, sinó una intuïció, un pressentiment. I és paradoxal.
Perquè si bé crec que el flamenc sorgeix gràcies a certa fixació social, també penso que el seu patró de difusió i absorció d’altres formes musicals està relacionat amb la mobilitat, amb l’errància. Si mai tinc temps, m’agradaria estudiar-ho més o fons. Però de moment n’avanço alguns indicis: el flamenc s’escampa amb facilitat –malgrat la  dificultat tècnica d’execució i de memorització que li és inherent- perquè molts dels seus primers intèrprets pertanyen a gremis i oficis itinerants. I no parlo només, ni molt menys, del gremi de l’espectacle de tartana.

Tío Luis el de la Juliana, el primer mestre de qui es té notícia, és aiguader, i molts cantes com les serranas, les livianas i etc. tenen una connexió clara amb la feina de traginer. Els pregons de la venda ambulant també s’aflamenquen de forma matinera, i pregoners de raïm, de faves (jaberas), de peix o de caramels foren gent com Juan Breva, Macandé o Mirris de Sanlúcar.
Se sospita igualment que alguns dels primers artífex de Morón de la Frontera foren carreters que feien el camí de transport del guix i de la calç. I també tenim pals avui desapareguts, com els dels saliners de San Fernando, que com altres jornalers, recorrien certes rutes a la recerca de treballs temporals. Aquest fenomen és molt comú, i en ocasions arriba a crear una classe social que es desplaça en grup i forma comunitats molt compactes. Aquest és el cas dels minaires d’Almeria i les Alpujarres, que quan s’esgota una veta es traslladen a una nova explotació i que s’incardinen a Múrcia o a Linares. A aquests modes de vida hi trobem novament lligats els carreters que fan via amb les mercaderies o metalls que van i venen i es nodreixen d’aquestes sobtades aglomeracions humanes.

Un altre ofici prototípic dels rroma és el de rambler o venedor de cavalls, així com  el de calderer que arregla de poble en poble la ferralla de la gent. I també abunden els ferrers, que tot i posseir en alguns casos tallers propis -la farga és un dels espais tradicionalment gitanos a la Baixa Andalusia- es lloguen com a mà d’obra en industries metal·lúrgiques (està provat que El Planeta, un dels mites cantaores de mitjan segle XIX, deixà la seva petjada en un fàbrica d’aquestes característiques a Màlaga).

En tots els casos, aquesta gent manté juergas i esbargiments musicals en els seus  campaments nocturns o para a les ventas, fondes i cortijos on alguns viatgers romàntics del segle XIX localitzen bona part de les primeres descripcions d’aquest art que ens han arribat.
El gran estudiós i cantaor Antonio Mairena ens ofereix un altre testimoni molt esclaridor d’aquestes formes de transmissió, quan recorda que al seu poble de Mairena del Alcor hi havia una important fira a la qual si atansaven amb certa anticipació gitanos vinguts de Triana que, en alguns casos, acabaren establint-se en aquell indret, portant amb ells les formes musicals originals d’aquest barri de Sevilla.

Provar aquest tesi i, sobre tot, descriure’n acuradament els contorns requeriria d’una treball etnomusicologia pel qual em manca la preparació i pel qual, segurament, ens faltin dades sòlides. Però que no deixa de resultar-me una temptació recurrent, perquè fins on m’arriba el coneixement, tot això ha estat esmentat en moltes fonts i investigacions, però mai ha produït una monografia global i sistemàtica.
Es tracta, endemés, d’un dels temes que sempre m’han semblat més apassionants i complexos de la disciplina històrica: fer visible allò que molt sovint  discorre per viaranys eteris i fonedissos, múltiples i canviants: els canals i mitjans d’expansió d’un corrent cultural popular o aliè al poder establert, ja sigui de tipus musical, religiós, arquitectònic, ideològic o de qualsevol altre mena.

Però el fonamental és que per sota d’aquest barrinament hi sura la noció que  hi ha una geografia del cante que se superposa amb una geografia del treball sense emplaçament fix. I que això ens aporta una idea intuïtiva de com viatja i de com va transmetent-se la flama del cante;  com es deia en l’època de les heretgies medievals, com una contaminació, una mena d’infecció subtil i imparable.

PD: Youtube ha fotut enlaire els exemples que havia deixat d’un pregón de Macandé i unes Jaberas de Fosforito. Esperem que ho restaurin aviat per tots aquells que no hagin arribat a temps d’escoltar-los.

De feres ferotges revisited

Etiquetes

fera ferotge, llegendes populars, lleona de la Sènia

La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.

No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.

Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.

PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.

Oda a la malastrugança I

Etiquetes

gafe, Herling-Grudzinski, iettatura. Erri di Luca, malastrugança, Martínez Sarrión, Nàpols, Nicolo Valetta

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

Remor d’ insectes nocturns

Etiquetes

Al Azif, faction, Lovecraft, Necronomicon

Chetham’s Library de Manchester

Els trets principals de la història, amb petites variacions aportades pels seus deixebles, la va establir el mestre. I en la seva essència, no ha conegut esmenes:
Abdul Al Hazred va ser un poeta i filòsof iemenita nascut a Sanaà vora el 700 d.C i que, després de fer pelegrinatges a les ruïnes de Babilònia i als subterranis ocults de Memfis, va romandre deu anys en les desertes solituds del Rub’ al-Hālī. És allí on presumptament va rebre dels djins les revelacions que el durien a escriure el Kitah Al Azif (“La remor dels insectes de la nit”), el grimori que descriu els rituals arcans que cal observar per desvetllar de la seva letargia a primigènies deïtats que van dominar la terra en temps oblidats i trencar els segells que els mantenen allunyats de la nostra dimensió. Un llibre la sola lectura del qual condueix a la follia i exposa als més ominosos perills.

L’obra manuscrita va circular secretament entre iniciats fins que l’any 950 d.C. un savi de Constantinoble, Thedorus Philetas, va fer-ne una traducció grega a la qual va donar el títol amb què s’ha fet tristament cèlebre: el Necronomicon.
Només un segle més tard, el patriarca Miquel I Cerulari ordenava cremar-ne totes les còpies i aquí hagués pogut acabar el seu sinistre pervenir si el Pare Wormius, un frare dominic; no n’hagués trobat una compilació fragmentària a Egipte el 1228, l’hagués reconstruït i l’hagués vessat al llatí.
És aquesta versió la que, malgrat l’anatema de Gregori IX i la persecució de l’església, va conèixer com a mínim dues impressions: una alemanya al segle XV i una toledana en castellà al segle XVII, i la que al llarg de tots aquest segles estigué darrera de nombrosos espants sobrenaturals i, segons Jacques Bergier, de l’eclosió de la bruixeria en l’Europa moderna.
L´últim exemplar grec del que hi hagué notícia va cremar-se en un incendi a Salem l’any de gràcia de Nostre Senyor de 1692, i el darrer d’àrab va ser engolit pel gran terratrèmol de San Francisco. De còpies llatines n’hi havia dues de localitzades en el moment de difondre’s aquesta història, a finals dels anys 30: una a la Biblioteca Nacional de París i una altra a la biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre que de la castellana se’n servaven tres: la de la Universitat de Buenos Aires, la de la Widener de Harvard i la de a Universitat de Miskatonic a Arkham.

Fins aquí la ficció que amb més o menys traça va escriure Howard Phillips Lovecraft per explicar la peripècia d’aquest execrable tractat màgic que apareix en molts dels seus relats. I ara ve la part més divertida del cas: quan el Necronomicon s’emancipa dels seus creadors i pren vida pròpia. August Derleth, albacea(*) i continuador de l’obra de Lovecraft, en detecta les primeres manifestacions l’any 1962, quan en una publicació bibliòfila seriosa apareix aquest anunci de venda:

Alhazred, Abdul. Necronomicon, Espanya 1647. Enquadernat en pell una mica esgarrapada i descolorida, altrament en bon estat. Nombrosos gravats en fusta, signes i símbols màgics. Sembla tracta (en llatí), de màgia cerimonial. Ex libris. Segell a les guardes indica procedència de Biblioteca Universitat de Miskatonic. Millor postor.

Serà el primer d’una llarga sèrie d’anuncis que encara es propaguen avui per avui aprofitant la xarxa, amb esperit purament lúdic o amb més inconfessables i pecuniàries intencions. I és que en aquest ludibrium erudit, esdevingut popular com les millors llegendes, hi han participat fins i tot personatges gens sospitosos: s’assegura que va ser el mateix Jorge Luis Borges qui va crear-ne la fitxa de la Biblioteca Nacional Argentina, mentre que a la UCLA hom s’havia pres la molèstia d’introduir-ne una referència al seu catàleg amb exquisit sentit de l’humor, incloent-hi una signatura que remetia a la secció de llibres que no podien consultar-se. Torres Oliver, traductor de Lovecraft a l’espanyol, digué haver-ne localitzat una més a L’Arxiu de Simancas, en castellà antic i traduïda a Lleó cap a 1300, i a poc que navegueu, podreu trobar moltes altres branques d’aquesta deliciosa mistificació. Jo mateix m’he topat amb gent creia que el Necronomicon era un grimori autèntic i, fins i tot, que asseguraven convençuts que Lovecraft només havia confessat la seva autoria sotmès a secrets xantatges de perilloses societats ocultistes.

¿Per què us explico tot això? Bé, perquè els sacerdots de la faction acostumen a oblidar que la ficció, des del moment en què s’enuncia, passa a ser real. És a dir, deixa rastres reals, resseguibles i que malgrat el seu origen il·lusori intervenen i modifiquen la realitat, i que per tant aboleixen la distinció bastant miop i curteta entre fiction i faction. I això és una constatació que sempre m’ha interessat molt: de la vida imaginaria també en pot germinar vida veritable. O la naturalesa imita a l’art, que diria Oscar Wilde.

*veure comentaris

De l’Axarquía al poble dels socarrats

Etiquetes

Antonio Chacón, cants d'estil, Costera, etnomusicologia, fandango, malaguenyes, Pep Gimeno, Xàtiva

Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?

Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.

Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.

El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.

Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.

Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.

Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.

Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:

Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Són les de El Mellizo, interpretades per Flecha de Cádiz:

I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:

…o amb la fundacional granaína de Chacón:

I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:

La que vive en la carrera

…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.

Bonhomies definitives

Etiquetes

cementiris, epitafis, George Orwell

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

D’arrel i sense quarter

Etiquetes

humor, rabeladas

Encara que això no expliqui ni de bon tros la seva caiguda en desgràcia, que de fet només hagi estat una petita nota al marge dels processos socials, econòmics i culturals que l’han portat al racó, hem de reconèixer el mal que una certa idea de la música tradicional, filtrada pel folclorisme més estantís, ha fet a la seva actual projecció.
Ja fos amb les millors intencions –amb què segons la dita es pavimenten els camins a l’infern- o amb el deliberat afany de tornar-la inofensiva, podem resseguir continuades temptatives de presentar aquestes manifestacions culturals com una espècie de producte quintaessencial i pintoresc de la vida popular rural. I no cal que davallem a l’extrem dels “coros y danzas” o dels quadres folklòrics que en són hereus: també cert folk polit i estilitzat ha incorregut en idèntics defectes tot i que per un extrem contrari.

El problema de tots aquests acostaments és que defugen que la música tradicional fou fins a temps molt propers, si més no fins a la difusió de les indústries culturals, no només una efusió d’intencions més o menys estètiques, ans l’espai bàsic de la sociabilitat dels pobles que la conreaven, i ben sovint el seu únic reducte d’esbarjo, de crítica social i de transgressió en societats fortament secularitzades, jerarquitzades i amb extenuants càrregues de treball. Conseqüentment en aquest recer s’hi expressen totes les inquietuds humanes amb un grau d’immediatesa i cruesa que sorprenen als no iniciats. Perquè per desconeixement o per tenir una visió camandulera de la vida dels nostres avantpassats, moltes vegades es pensa que aquestes expressions tenen un caràcter bucòlic i ensucrat, o com a mínim de “sa” esperit camperol.

I les coses són molt diferents. Jo he gaudit un parell de vegades amb morosa delectació de l’efecte que un intèrpret prou agosarat per mostrar les entreteles de tot el que podia arribar-se a cantar en aquests àmbits ha produït sobre auditoris que s’esperaven la versió abans susdita d’aquests repertoris tradicionals. Estupor, rialles nervioses, fins i tot algun brot d’indignació. I també, val a dir-ho, en moltes altres persones, un sentiment alliberador de comunió amb aquest geni popular tan indomesticat.

Quines són aquestes lletres? Podríem donar-ne exemples a cabassos. Però no és cas d’eternitzar-nos. Agafem només a tall d’exemple, temps tindrem de retornar-hi si us diverteix l’assumpte, les tirallongues de cobles que a les comarques entre Cantàbria i Castella es recitaven amb l´únic acompanyament del ràbec per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla:

N’hi ha de crítica de costums clericals:
En la casa del señor cura
solamente hay una cama
si en la cama duerme el cura
¿dónde duerme la criada?

Laments de cuguç:
De pensar me estoy secando
y el sufrir me vuelve loco
de ver que tengo una niña
y me la vendimia otro.

De misògines:
Los moros de la morería
tienen mujeres sin fin
y aquí en España con una
pasas las de Caín.

I de l’altre cantó:
Maldita sea la mujer
que se aparta de un ratón
y no se aparta de un hombre
que es el animal mayor.

O d’una sexualitat explícita:
Debajo del delantal
tienes un tintero negro
déjame meter la pluma
que soy escribiente nuevo.

Però n’hi ha poques em semblin més salvatges que aquesta obra magna de la irreverència:
Si Cristo murio en la cruz
por tres clavos solamente
como no ha muerto tu hermana
que la clava tanta gente.

I aquí ho deixem, no sense prometre que ben aviat descobrirem que això de dir-ne de gruixudes de germanes, germans, mares, pares, promesses i tutti quanti no és cap prerrogativa dels rústecs palentins.

El dol fingit

Etiquetes

carnestoltes, enterrament de la sardina, paganisme

Els qui em coneixeu o m’aneu coneixent gràcies a aquests papers ja us podeu imaginar que el carnestoltes s’adiu a la perfecció amb la meva naturalesa. I no només pel gust d’armar tabola envoltat de falses bruixes i bucaners, llops de pega i transsumptes de cupletistes, sinó pel seu tarannà vestigial.
Perquè en la llarguíssima i acarnissada lluita que el cristianisme mantingué amb el paganisme, i en el procés d’assimilació de totes les seves manifestacions festives, aquesta arcaica disbauxa fou una de les que mostrà més resistència a l’encaix aproblemàtic, de les que més difícil va fer un inconsútil emmascarment. Tant és així que prou sovint les autoritats eclesiàstiques van tirar pel camí dret de la prohibició, fracassant-hi amb semblant freqüència.

A Madrid el carnestoltes és una mica aigualit –s’haurà dit prou sovint que en aquesta ciutat, tan odiada pel dictador, el clericalfeixisme hi va fer com a mínim tants estralls com en qualsevol altra?- però a mi ja m’està bé. Perquè això no deixa de refermar el seu caire popular, heterogeni i no satisfactòriament absorbit per la oficialitat. Diguem que li dóna tot l’aspecte de residu que alhora que manté certa vigència ja ha abandonat la seva etapa d’afirmació exultant. I ja sabeu com m’inflamen aquests palimpsests de la cultura humana.

És clar que afeblida la seva funció primordial de desllorigar durant uns dies les normes estrictes que imposaven els poders establerts, en un món on, tot i que sigui de forma aparent, certs comportaments i excessos han deixat de ser una transgressió de l’ordre social, el regnat del carnestoltes ja no pot aspirar a representar la transitòria rebel·lió de tot allò que no havia pogut ésser totalment reconduït. Però n’és encara un engrescador i bonic recordatori.

I seguint aquest interpretació contestaria, no trobo que cap dels seus passatges expressi millor la seva ànima de resistència que l’enterrament de la sardina. Certament, aquesta cerimònia significa la claudicació de les forces dionisíaques i l’acatament del mandat repressiu que aboleix el seu interregne. Però llur gran força subversiva rau en la seva condició de penediment manifestament fingit, d’una darrera galtada de sornegueria i befa que sota l’aspecte d’obediència se’n fot de qualsevol solemnitat, de la pretesa grandesa de la mortificació de la carn i del seguiment dels preceptes. Els parlaments dels notaris i capellans d’aquest caricaturesc sepeli no deixa lloc a dubtes: ni tan sols es molesten a amagar el gran “de moment” que anuncien.

El passat dimecres vaig acompanyar la comitiva de la digníssima confraria d’avis que manté viva al nostre poble aquesta tradició declinant. I en la seva proximitat vaig sentir, una vegada més, tot el valor del seu rialler non serviam. A la seva salut!

Un goig nou

Etiquetes

Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, marianisme, riproposta, Roger Mas

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu a aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.

Dotze paraules de comiat (de 2008)

Etiquetes

Doce palabras retorneadas, zambombas, zoroastrianisme

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

Arcaics paranys

Etiquetes

dèdal, Kerényi, laberint, màgia primitiva, Ramon Espelt

M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.

La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.

La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.

PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…

Una vibració primordial

Etiquetes

Viola de roda

Diu una facècia de músics tradicionals que els violinistes de roda passen mitja vida afinant l’instrument i l’altra mitja tocant desafinat. No em sembla una manera massa irrespectuosa d’esmentar les grans dificultats que han de passar per destil·lar el so que trobo més bonic de tots.

Amb la viola de roda, que hom anomena també xifonia, no em va succeir com amb altres coses que he anat estimant a mesura que les sovintejava. Més aviat va ser un enamorament sobtat i fulmini: la primera volta que en vaig escoltar una ja vaig saber que el seu so davallaria amb mi a la tomba. Perquè no es tractava només d’una impressió acústica, ans d’un ideal, de la concreció acabada d’una època i un esperit que al meu parer encara no ha estat superat. I cada cop que algú frega les seves cordes és com si n’extragués un fragment conservat per eixarm dins la seva màgica maquinària: l’edat mitjana es fa corpòria i desplega tots els seus refinats encisos.

És també així perquè, després d’una curta etapa d’esplendor, els compositors “cultes” van bandejar-la i va quedar confinada a l’àmbit de la música popular, conreada només per joglars i rodamóns, pagesos i, com denota el seu nom asturià, gaita de pobre, gents humils i anònimes. I així va sobreviure, fèrtil però soterrada, en la música d’arrel de molts pobles d’Europa. Ara, gairebé acabada aquesta travessa d’ombres, sembla tornar a emergir. I després d’haver-ne escoltat de ben gruixudes, la xarxa també està servint per mostrar tota la versatilitat d’un instrument que molts haurien volgut confinar a l’habitació dels mals endreços.

Per exemple, el web d’un bon artesà de lutieria ensenya el miracle que suposa la creació d’una viola de roda i el perquè no n’hi ha dues que sonin de la mateixa manera. O els vídeos on alguns afeccionats fan palès el seu virtuosisme desmenteixen la rústega noció d’una mena de grinyol només apte per servir d’esporàdic acompanyament:

Ja tindrem ocasió de retornar-hi. De moment, em conformo amb haver desvetllat l’interès d’algun lector. I per assegurar-me que no marxa amb dubtes sobre la qüestió, aquí va una propina oferta pels grans Lou Dalfin. Un scottish del seu darrer disc on es permeten retre homenatge a tots els resistents que encara gosen guixar parets amb la vella creu del comte de Tolosa.

Així doncs:Braçabosc – Lou Dalfin

Ombres d’ahir

Etiquetes

campaners, Halloween, Samain, toc de finats

En dies com avui, si fa no fa a l’hora d’escriure aquesta anotació, la del crepuscle, els escolanets de moltes parròquies s’enfilaven als campanars, sovint carregats de castanyes i d’alguna bóta de vi dolç, i engegaven el solemne toc de finats que mantenien per torns i no deixaven remetre fins l’albada de l’endemà.  Era l’època on les campanes encara marcaven el ritme de les coses. Jo ja no l’he viscut. Llevat d’excepcions cada vegada més rares, va cloure’s fa trenta i quaranta anys i segurament mai tornarà.

No es pas que me’n planyi. Segurament la desacralització de la vida, l’abolició de formes rígides d’ordenar-la, ens hagi comportat molts avantatges. Però a vegades tinc la impressió que sense festes, sense regles i obediències heretades, sense temps mesurats i assignats a determinats ritus, la vida pot semblar una fletxa disparada sense aturador cap el no-res. No ja un perpetu cicle, un continu retrobament, una col·lecció de fregaments per retardar l’arribada de la mort i embolicar-la en un laberint d’estratègies digressives, sinó una línia que fuig sense obstacles.

Potser per això m’estimo també algunes de les pràctiques substitutòries que la nostra societat pugui trobar a aquestes velles fórmules. Com la revetlla de Halloween. Conec gent que beu Coca-Cola a manta, es gasta el que no te en sabatilles de certes marques, s’alça de matinada per seguir els partits de bàsquet dels equips de Los Angeles  i passa les vetllades defensant la conveniència d’Obama davant McCain. Però no celebren el Halloween perquè “és una americanada”.
Suposo que no han aconseguit convèncer-me dels efectes deleteris d’aquesta negra carnestoltada, dels perjudicis culturals de buidar carbasses per fer-ne llànties i de la corrupció de les pròpies tradicions que significa sortir al carrer amb disfressa de vampir. I és que sempre trobaré més profitós anar de gresca amb la feliç desimboltura dels esquelets que tenen permís per sortir de nit que quedar-se a casa lamentant que ja ningú recordi el sentit d’aquesta diada. Especialment perquè, a la seva original i sorneguera manera, aquest eco de l’antic Samain dels celtes se n’encarrega a la perfecció, i per unes hores permet subvertir l’espai dels vius i dels morts, cedir els cossos a les comparses de la ultratomba i obrir la resclosa als revinguts que venen de visita al seu passat món.

Tauromàquia: l’oblit imprudent

Etiquetes

catalanitat, franquisme, José Tomás, Salvador Boix, tauromàquia

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els partidaris i entenc els detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.

Les raons dels còmics

Etiquetes

Bardem, Confrares de la Passió, corporació, Hotel de Borgonya, teatre medieval

Avui que tot en va ple d’aquest actor que després de guanyar un gran premi va dedicar-lo als còmics, se m’ha acudit remenar en el tèrbol procés que va convertir els comediants en un gremi tancat i va furtar la pràctica teatral a qui prèviament pertanyia: el comú del poble.
Durant aquest període tan barroerament considerat de decadència, que va de la caiguda de l’imperi romà a les acaballes del segle XV –fins el punt que el depreciatiu nom que se li ha donat evoca una mera època de transició: edat mitjana- el teatre popular és omnipresent i la dramatització de fets bíblics, però també de obres profanes, implica a gent de tota mena. Les representacions són sovint multitudinàries i ocupen a menestrals, pagesos, estudiants, comerciants i tothom que s’hi vulgui afegir. D’això encara en queden restes esparses arreu d’Europa, de les Passions i Pessebres vivents, a les mascarades i escenes camperoles que tenen lloc en diversos cantons alpins i passant per diversos rastres de desfilades, farses, misteris i lloances interpretats per actors aficionats.

(Pàgina dels estatuts del College d’Hubant on s’hi mostren els jocs teatrals que ocupen la vida qüotidiana dels seus estudiants)

Però al començament de l’Edat Moderna, aquest teatre popular fa nosa a aquells que en el darrer segle s’han anat configurant com una corporació que l’exercita a tall d’ofici. Uns decrets del Parlament de França de 1542 són el testimoni d’aquesta persecució gremial. Denuncien la baixa categoria i manca d’aptituds dels Confrares de la Passió que ocupen l’Hotel de Borgonya parisí per a fer aquesta mena de representacions “amateurs” amb frases de la següent índole. “…aquesta gent no lletrada ni entesa en aquests assumptes, de condició infame, com un fuster, un sergent, un tapisser, un peixater”, demanen que, “indignes del títol de burgesos” s’apliqui amb ells la raó dels antics “que feien anar els esclaus de la mà dels artesans” i els prohibeixen continuar amb la seva tasca.

En altres paraules: la gent del teatre professional aconsegueix que se’ls concedeixi el monopoli dramàtic i l’exclusivitat dels llocs destinats a la seva escenificació.
El raonament que justifica aquesta disposició no tracta ni tan sols de dissimular-se: passats deu segles de presumpta barbàrie medieval, el poble ja no té dret a la cultura, ha d’ésser assimilat a l’esclavatge i el teatre ha de passar a ser patrimoni dels esperits elevats que puguin apreciar la divisió d’actes i separació de gèneres, inexistent en el teatre anterior, i les regles de dicció i interpretació heretades dels clàssics.

Així que potser siguin les meves inclinacions medievalistes i l’afany de combatre l’equivocada i nefasta noció que es té de l’època com a temps de tenebres, però quan sento els planys pel tracte i menyspreu amb que es tracta avui els còmics no puc estar-me de recordar que foren els seus antecessors qui més lluitaren per a distanciar-lo de les masses i convertir-lo en una activitat elitista i preservada de la “xusma” que no n’era mereixedora.
I ara, a fer totes les reivindicacions que es trobin pertinents.