Galls a l’albada

Etiquetes

Cantar de Mio Cid, Ezra Pound, Feixisme, Justo Navarro, Medinaceli

Qualsevol que hagi transitat el camí de ferradura que discorre entre Barcelona i Madrid, i que segons la nomenclatura viària de l’estat mereix la denominació de primer nivell d’A-2, haurà pogut trobar un bonic repòs gairebé a peu de carretera, sobre un escarpat turó, al poble sorià de Medinaceli.
Les ressonàncies nobiliàries i medievals d’aquest nom –d’etimologia enganyosa, car no prové com s’hauria pretès d’un fabulós medina occilis, ciutat de la taula, per la llegenda que s’hi havia ocultat la Taula de Salomó- no desentonen amb la seva bellíssima fesomia de declinant poble castellà, en el qual només fa uns anys que el seus palau, col·legiata, convent, muralla àrab, plaça porticada i paviment de pedra van començar a rescatar-se de l’abandó.
Però és en un racó de la Plaza del Obispo Minguela on s’hi dreça el rastre que més m’agrada d’aquesta vila encisada. Sota un om, en una gran roca sense desbastar, hi ha una placa ja rovellada que diu: “A Ezra Pound. Aun cantan los gallos al amanecer en Medinaceli”.

Mirar de desvetllar la intriga que s’amaga darrera aquest memorial em va acostar a una nota al peu de la història literària que combina com poques altres poesia i aberració. És un d’aquells estranys descobriments que ens deixen albirar l’atapeïda gradació de grisos de la vida.
Em caldrà dir abans que Ezra Pound, el poeta conflictiu per excel·lència del segle XX, detestat entre nosaltres per gent com Joan Fuster o Gabriel Ferrater, portador d’una torbadora malastrugança i sempre enterbolit per les seves opcions polítiques, és un dels meus personatges favorits, a qui fins i tot vaig dedicar un esborrany de projecte documental mai consumat.
A quinze anys, Pound va decidir que en arribar als trenta seria el més gran poeta viu del món i en aquesta missió no va estalviar-hi esforços. El seu pla incloïa la immersió en les tradicions poètiques més importants del passat, que després es ressegueixen a bastament en totes les seves obres. I entre molts d’altres llocs, la recerca va conduir-lo a principis de segle a seguir a peu el camí de desterrament del Cid, que tan magníficament descriu el romanç.

Molts anys després, Pound s’havia convertit en un marginat, una referència inevitable però incòmoda de les lletres angleses i de la poesia universal. Havia patit un llarg ingrés en un hospital psiquiàtric, que li havia estalviat un procés per traïció, però que no havia ajudat a aportar-li l’equilibri i claredat de judici que semblava haver perdut durant la Segona Guerra Mundial. Seguia entestat en el seu refús a les democràcies liberals, en llurs particulars teories econòmiques i en vel·leïtats feixistitzants, malgrat que el seu feixisme fos una fabricació intel·lectual que no tenia massa a veure amb la doctrina del Duce i dels seus esbirros. Aquests l’havien consentit pel profit que treien del seu actiu propagandisme, però mai havien fet cap cas a les idees utòpiques que esventava via Ràdio Roma i pamflets diversos. D’aquesta peripècia i de les seves no del tot esclarides connexions, Justo Navarro n’ha escrit una de les millors novel·les castellanes dels darrers anys: “El espía”.

El cas és que una vegada alliberat, Pound havia abandonat els Estats Units i s’havia retirat a Venècia, on portava una vida força apartada i silenciosa. En aquest darrer refugi seus el visitaven escadussers amics i deixebles, alguns ja consagrats però la majoria anònims, entre ells alguns poetastres atrets per les seves opinions polítiques altament incorrectes. Un d’ells fou l’extremista xilè, seguidor d’Otto Rahn i com a tal confegidor de divertits deliris lírics de tall ocultista, farcits de referències alienígenes i filonazis, Miguel Serrano. Ell mateix va deixar escrit en més d’un article que la idea de la placa va sorgir de la necrològica de Pound que havia escrit Eugenio Montes al diari Arriba. L’antic falangista i director de l’Institut d’España de Roma hi parlava de la seva pròpia trobada amb Pound, on aquest en una de les estranyes ocasions que abandonava el seu mutisme li havia preguntat “¿Cantan todavía los gallos del Cid al amanecer en Medinaceli?”. Un altre xilè que vivia a la vila soriana, Fernando de Toro Garland, va ser qui tingué la pensada d’erigir el monument i amb l’ajut de Serrano se les va empescar per aconseguir el vist-i-plau de les autoritats. Es va inaugurar l’any 1973. Encara hi roman.

Quan fa anys vaig conèixer la història, aquest diàleg oblic amb el poeta traspassat em va semblar una cosa delicada i inspiradora. A altres, potser per aquest orígens bastards i pels seus protagonistes dubtosos, la lírica de tot plegat els sembla més rovellada que la pròpia fullola amb la resposta a Ezra Pound. Sergio del Molino n’ha escrit una contracrònica, buscadament iconoclasta, on el titlla d’un dels monuments més absurds i estúpids del món. Però el seu raonament, que la placa potser es justificaria si Medinaceli hagués estat una etapa importantíssima en la vida i formació de Pound, però de cap manera en tractar-se del record atzarós d’un avi xaruc en un diari feixista, em resulta broix i fins i tot mesquí. És precisament el que té de gratuït, de lateral, de pur encenall el que m’emociona d’aquest cant i resposta. I, és clar, la certitud que en les dues frases que el composen s’hi expressen amb recursos mínims coses belles i pregones: l’evocació de la joventut i dels seus somnis heroics, la impassibilitat de la natura, la continuïtat de la memòria, que cus aquesta ferida entre el temps, la vida i nosaltres, el poder de la paraula per franquejar el mur de la mort. Sí, entenc la temptació de dir que són collonades. Però en el pitjor dels casos, hi ressona un veritat recta: els galls, ho sap qui hi ha dormit, encara canten a l’albada a Medinaceli.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

A les cruïlles fantasma I

Etiquetes

entendedors, Guillem de Berguedà, obaga de Queralt, plany, poesia trobadoresca, Ponç de mataplana

(Serra de Queralt a entrada de fosca. La meva hora favorita per escrutar-hi els seus arcans. Foto de Seracat a flickr.)

A tocar del Santuari de Queralt hi ha uns fonaments de pedra que s’han identificat com les ruïnes d’un castell: la més important de les possessions dels vescomtes de la comarca i probablement la llar nadiua de Guillem de Berguedà. Davant seu hi penja una balconada imponent que s’obre sobre la gran depressió de la Catalunya Central. En dies clars s’hi albira el Montseny i Montserrat, però la major part del paisatge el formen viles i masos envoltats de camps ondulats, petites forestes i comes i pujols amables. Darrera, com correspon a la cara amagada de la serralada, s’hi aclofa una ombrívola obaga que mai em canso de passejar. És un indret impregnat d’un misteri serè i incitador, al qual la figura del trobador no és de cap manera aliena.

Perquè Guillem no només fou un dels nostres lírics medievals més exquisits: la seva figura arrossega també una llegenda deliciosament sinistra. Les noticies, documents i cançons que se n’han conservat el presenten com un home bregós, implacable en els seus molts bescantaments i de peripècia vital accidentada. Sembla provat que entre altres malvestats va donar mort amb traïdoria a un seu rival, Ramon Folc III de Cardona, fet que el va portar a set o vuit anys d’exili. Degué ésser en aquell període quan mantingué excel·lents tractes amb un altre mestre en versos i discòrdies, el genial Bertran de Born, així com l’època en què feu créixer la seva fama d’indiscriminat galantejador de dames. Propens a ofenses i impietats de tota llei, les seves composicions són d’una cruesa enginyosa i feridora. Res hi manca: el seu sogre és un vell tinyós i el Bisbe d’Urgell “non a coillos en la pel”, o dit finament, és un eunuc.
Un dels principals perjudicats per la seva llengua verinosa fou en Ponç de Mataplana, un cavaller molt notable del seguici de n’Alfons II d’Aragó –amb qui en Guillem mantingué també diferències periòdiques- i del qui tot indica que n’era feudatari.  Ens han arribat quatre sirventesos que són testimoni d’aquesta enemistat i que no estalvien en fosques insídies i  al·lusions malèvoles.

Per aquest motiu provoca certa estupefacció que un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca sigui precisament aquell que en Guillem va dedicar a en Ponç. El seu estil directe i poc retòric ha portat a concloure, potser precipitadament, que és d’una sinceritat espontània: un acte de penediment, una forma estranya d’enyorança pòstuma.

Però no s’ha d’oblidar mai que la lírica provençal no era una producció artística gratuïta, sinó que responia a motivacions molt concretes i que s’expressava mitjançant fórmules codificades. I per tant, és molt més probable que la complanta perseguís alguna intenció precisa: amb fronts oberts per arreu, potser Guillem pretenia fer-se perdonar l’animadversió dels Mataplana. O senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li esqueia fer.

Ara fa deu anys que l’Antoni Rossell, director de l’Arxiu Occità de la UAB, ens instruïa a un grapat d’incondicionals en les interioritats d’aquesta poesia. L’Antoni era sens dubte un home d’una agudesa intel·lectual molt remarcable i que tractava d’inspirar en els seus deixebles una actitud crítica molt saludable.
I una cosa que ens va deixar gravada és que la lírica dels trobadors anava dirigida a “entendedors”. És a dir, a un públic capaç de llegir entre línies i de copsar subtilitats molt fines en el missatge d’aquestes composicions. I ell trobava que des d’aquesta perspectiva alguna cosa grinyolava en el trencaclosques. Que qui anys enrere era “d’engan farsitz e ples” hagués esdevingut “francs, larcs e cortés” podia ser una recapitulació estratègica digna del més calculat cinisme, però acceptable en termes de l’època. Ara bé, la recitació de’n Guillem es prenia llibertats que semblaven un xic excessives. Perquè no content amb elogiar-ne les  virtuts i penedir-se per no haver fet les paus abans del trist incident , li depara a Ponç de Mataplana un paradís que desafia tots els criteris consuetudinaris de l’occident cristià:
E paradis el luoc melhor,/ lai o.l bon rei de Fransa es/ prop de Rolan, sai qe l’arm’es/de Mon Marqes de Mataplana;/ e mon joglar de Ripoles,/ e mon Sabata eisamens,/estan ab las domnas gensors/ sobr’u pali cobert de flors,/ josta N’Olivier de Lausana.

Un Paradís on es folga amb dames en verds paratges mentre els joglars canten justes cavalleresques? Això fa tota la fila d’un paradís més aviat profà. I si afinem la malícia, diríem que d’un paradís de morisma. Si tenim en compte que en Ponç havia caigut en una batussa contra tropes musulmanes, Guillem podria estar insinuant una cosa molt lletja.

Mai ho sabrem del cert. Però vagarejant entre aquells quatre rocs que és tot allò que avui resta del castell de’n Guillem m’agrada pensar que sí. En el lloc més visible de la seva obra, ens ha deixat un enigma que encara és per entenedors. I ell, burleta i satisfet d’aquesta última mala passada al seu ancestral adversari, somriu entre les ombres.

PS: Escrivint aquestes ratlles m’han passat coses de fades que justifiquen una mica el retard i que qui sap si hauria d’atribuir a l’influx malastruc del trobador. També he descobert, divertit, que havia escollit la mateixa fórmula que Mossèn Armengol per descriure l’espessa i una mica llòbrega fronda que jeu darrera el santuari:  “una ombrívola obaga”. Això no té misteri, és una obvietat que us convido a descobrir.

Órale!

Etiquetes

catrinas, La celestina, La llorona, Lhasa de Sela, Mèxic, mezcal, sinistres coincidències

Potser per una preciosa Catrina que m’espia des d’una cantonada del menjador, per un excel.lent tequila reposado que havia oblidat que guardava al celler i que en aquest darrers dies n’ha reemergit, pels freqüents viatges de la meva xicota al Distrito Federal o pels divertidíssims diaris que faig que em porti per satisfer les meves perversions professionals, Mèxic fa unes setmanes que volta per la meva vida.
També per episodis una mica còmics, com el que ens va dur l’altre divendres amb dos companys de gremi a entrar en una mezcalería madrilenya en ple tast lliure de la seva oferta, circumstància que pensàvem ens permetria demostrar la facultat més desenvolupada de l’ofici, l’oportunisme per aparèixer en tots aquells llocs on hi ha mam debades, i que contràriament va servir més aviat per a demostrar la florida i parsimoniosa xerrameca dels amfitrions mentre les nostres assedegades boques emetien sospirs i malediccions.

Però si hi hagut una longitud d’ona que hagi encerclat i donat alguna coherència a aquests fragments esparsos, no és cap altre que el primer disc de Lhasa de Sela, que ja amb el títol de La llorona deixa entendre com n’està d’inspirat per les imatges, el so, la lírica i la sentimentalitat popular mexicana, si bé també molt enriquit per una percepció romàntica, fantasiosa, al.lucinada i definitivament molt personal d’aquest llegat.
L’àlbum el vaig descobrir fa uns quants anys en una llarga tarda en ruta entre Barcelona i Madrid, gràcies al difunt programa de Ramon Trecet per RNE3, tan ric en troballes com en eleccions discutibles, però a qui dec entre altres coses haver-me donat notícia de l’obra d’aquesta americana de vida bohèmia, filla d’un jueu mexicà i d’una jueva libanesa i que cresqué en un ambient nòmada d’ escoles i circs ambulants.

El cas és que, sense menysprear la intensa i delicada malenconia dels seus successius treballs, sempre m’he quedat amb aquest primer, i en les darreres setmanes l’havia punxat de manera molt recurrent. Així que l’entrada d’avui, amb l’excusa de representar una vessant ben particular de la música d’arrel contemporània, només pretenia ser un convit a fruir de les seves cançons. Però era tard, he deixat el text a mig fer i he anat a escalfar el dinar.

I mentre bullia l’olla he obert el paquet que cada mes una revista musical té la cortesia d’enviar-nos als seus col.laboradors amb un exemplar de la publicació. Tot per trobar-m’hi, amb retard, una inesperada necrològica.

La notícia m’ha fet una gran impressió. No només per la mort d’una persona tan jove i que jo associava amb una vitalitat salvatge i indestructible, i que sense haver seguit amb molt de detall m’inspirava una gran simpatia i relacionava amb una forta alegria d’existir, sinó també pel fet que sense sospitar-ho portés setmanes sentint una veu que venia ja d’un altre món inaccessible.

De manera que l’entrada amable i joiosa que tocava s’ha trastocat i convertit en un compungit comiat. Mirarem, Lhasa, de no deixar-nos arrossegar per la tristesa que, amb l’escolta de les teves cançons, crec que és el millor homenatge que podem fer-te.
Bon viatge, bonica.

Aver l’imperi per rason

Etiquetes

emperador de Constantinoble, Peire Vidal, Uc de Sant Circ, vides i razós

Les vides i razós dels trobadors m’han suposat una font continua de felicitat i meravella. Aquestes peces en prosa, probablement inspirades per les explicacions de les composicions i per les noticies de la vida dels seus autors que recitaven els joglars encarregats de difondre-les, han arribat fins a nosaltres gràcies a les compilacions en cançoners que en feren uns pocs autors –se sospita que molt assenyaladament n’Uc de Sant Circ– a les acaballes del s.XIII i començaments del segle XIV, quan la lírica occitana ja començava a defallir.
Les edicions diplomàtiques de la vintena de manuscrits on apareixen vides i razós i els treballs de divulgació d’especialistes com en Martí de Riquer ens permeten accedir a la totalitat d’aquest preciós corpus, d’antuvi menystingut pels acadèmics, però que ha acabat essent acceptat com el més fiable i ric niu d’informacions sobre els trobadors i el seu món que ha arribat als nostres dies. Àdhuc d’alguns d’aquests poetes és l’únic testimoni que en tenim.

Com d’aquesta matèria doctors en té l’església, i com qualsevol resum rabent i matusser només serviria per indigestar als qui encara no hagin tingut la fortuna de topar-se amb aquest tresor, deixeu-me que avui us n’ofereixi només un tast.
Probablement es tracti d’una de les vides més conegudes i reproduïdes, tant per la notorietat i extravagància del personatge que retrata com per l’indubtable encís que desprenen els seus fets i circumstàncies. Però tot i així, crec que és una esplèndida manera d’enllepolir els llecs i oferir-los una ferma promesa de moltes hores de gaudi futur. I a més a més, em permet una petita broma privada, especialment dedicada a una futura emperadriu i a l’amic que l’ha de coronar (i a qui avui, encara que tingui altra feina que llegir aquestes cabòries, potser pugui fer falta una mica d’esbargiment inofensiu).

Així doncs, aquí va la Vida de Peire Vidal, que diu així:

Peire Vidals si fo de Tolosa. Fils fo d´un pelicer. E cantava meilz c´ome del mon. E fo dels plus fols omes que mai fossen; qu´el crezia que tot fos vers so que a lui plazia ni qu´el volia. E plus leu li avenia trobars que a nuil home del mon, e fo aquels que plus rics sons fetz e majors fulias dis d´armas e d´amor e de mal dir d´autrui. E fo vers c´us cavaliers de San Zili li tailla la lenga, per so qu´el donava ad entendre qu´el era drutz de sa muiller. E.N Ucs del Baus si.l fetz garir e medegar. E quant fo garritz, el s´en anet outra mar. De lai el amenet una grega, que il fo donada a muiller en Cypry. E.ill fo dat a entendre qu´ela era neza de l´emperador de Costantinopoli, e qu´el per lei devia aver l´imperi per rason. Don el mes tot quant poc gazaingnar a far navili, quél crezia anar l´emperi conquistar. E.n portava armas emperials e fasia se clamar emperaire e la muiller emparariz. E si entendia en totas las bonas dompnas que vezia e totas las pregava d´amor; e totas li dizion de far e de dir so quél volgues. Don el crezia esser drutz de totas e que chascuna moris per el. E totas vetz menava rics destreirs e portava ricas armas e cadreilla emperial. E.l meiller cavallier del mon crezia estre e.l plus amatz de dompnas.

(I que em perdonin els meus esforçats mentors en occità medieval, traduirem a cremadent i sense escalfar-nos el cap amb la puntuació com : « Peire Vidal fou de Tolosa. Fill fou d’un pellisser. I cantava millor que cap home del món. I fou un dels homes més folls que hi ha hagut, car creia que era cert tot allò que li plaïa o que volia. I més senzill li era trobar que a ningú en el món, i fou aquell qui feu més rics sons i digué més follies d’armes i d’amor i de maldiença. I és cert que un cavaller de Sant Gil li tallà la llengua perquè donava a entendre que era amant de sa muller. I n’ Uc dels Baus el va fer guarir i recuperar. I quan estigué guarit se n’anà a ultramar. I d’enllà se’n vingué amb una grega, que li fou donada per muller a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l’emperador de Constantinoble i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. Així que va invertir tot el que pogué guanyar a fer una flota, car creia que aniria a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia anomenar emperador i a la muller, emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dames que veia i a totes pregava d’amor, i totes li deien que farien i dirien allò que volgués, fet pel qual creia ésser amant de totes i que totes morien per ell. I sempre duia rics corcers i riques armes i seia en un tro imperial. I el millor cavaller del món creia ésser i el més amat per les dames.)

PD: La vida de Vidal ens diu que el cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè deia que era “drutz de sa muiller”, que en els codis de la poesia trobadoresca significa el grau en el qual l’amor s’ha consumat, a diferència del fenhedor o pregador, que encara no ha aconseguit que la dama l’hagi acollit sota els seus llençols.