Ressons 10/13: Ferit per la taranta

Etiquetes

andrea sacco, Carpino folk festival, Ernesto de Martino, música tradicional italiana, Puglia, tarantella

Tant com he voltat per la Península Itàlica i només he baixat de Roma en dues ocasions. Una per arribar-hi venint de Brindisi  i l’altra per anar a l’Aspromonte calabrès, com vaig referir en un article per la revista Lletraferit (les illes no compten: son un altre món). L’afinitat i vincles que mantinc amb la planura padano-vèneta o els Alps Dolomites i Julians han guiat les meves passes i no hi he sabut fer més. Això no vol dir que no hagi transitat sovint per la Puglia i els Abruzzi, per la Campània i la Basilicata gràcies a la construcció humana amb més poder per a traslladar-nos sense moure’ns de lloc: la música.

Hi ha quelcom d’intrigant en el fet que mentre que la música lleugera italiana que ha tingut ressò arreu del món s’identifiqui pel seu accent melòdic molt acusat i rítmica senzilla, la música tradicional es caracteritzi, en canvi, per compassos molt més abruptes (sovint de 6/8 o de 18/8) i els acompanyaments omnipresents de les panderetes i dels tambors. Això s’explica perquè malgrat certs lògics acostaments i contaminacions, davallen de dos troncs separats: el cant líric i el popular.

Si més no,  és el cas de la més àmpliament conreada de totes les músiques meridionals d’arrel: la tarantella. Parlar genèricament de tarantella és sempre entrar en terreny relliscós, perquè l’etiqueta descriu un gran xuclador; un estil que una mica com ha passat amb el flamenc a Andalusia ha anat absorbint i assimilant músiques properes que n’han acabat adoptant trets i difuminant la seva originalitat primitiva.
Amb tot, la Itàlia eterna de campanar també ha sabut preservar les diferències entre les diverses formes regionals de la tarantella, que en alguns casos comparteixen poc més que el nom. Un nom que, de fet, és un enigma en si mateix.  L’opció més versemblant seria que provingués d’una música de ball (la tarantella és essencialment una música per a dansar) originària de la ciutat de Taranto. Però els estudis etnomusicològics no han pogut provar, ans el contrari, l’existència d’aquest possible avantpassat comú.

Encara més suggeridora és la teoria que deriva el mot de la taranta, una aranya (en realitat, diverses espècies d’aranya) molt estesa a la Puglia. Segons la creença popular, la seva picada provocava un malestar físic i moral i una agitació de naturalesa epilèptica que es podia conjurar mitjançant la pràctica del cant i del ball. Aquesta convicció va donar origen a un dels fenòmens culturals més singulars d’Europa: el tarantisme. Quan hom en manifestava els símptomes, es procedia a un ritu terapèutico-musical llarg i enrevessat que permetia al pacient alliberar-se’n. Les recaigudes freqüents al llarg dels anys exigien noves intervencions fins a un guariment complet.
En realitat, el tarantato era algú afectat d’una complexa patologia psicosomàtica amb similituds amb  la histèria i l’aranya només una mena de boc expiatori pel tabú de la malaltia mental. Però el més sorprenent és que moderns estudis neurològics han demostrat que la violència extenuant de la dansa alliberava endorfines que veritablement alleujaven al malalt i en podien vehicular la curació.
L’obra documental d’Ernesto De Martino continua essent una font inestimable per a conèixer millor les expressions ja desaparegudes del tarantisme.

Tot i això, la tarantella no estava ni de bon tros lligada exclusivament a aquestes cerimònies i es tocava també en festes públiques o familiars. Com va passar amb tantes altres músiques d’arrel, el ràpid procés de canvi d’hàbits i de valors de les societats rurals, l’emigració massiva i la irrupció de la cultura de masses després de la Segona Guerra Mundial va comprometre’n la continuïtat. El desprestigi de les músiques camperoles, però, va començar a revertir-se a partir  de la dècada dels seixanta, quan importants etnògrafs van engegar recollides molt notables de materials i els seus intèrprets més destacats van tornar a ser apreciats. La tasca d’actualització i reintegració dels grups de riproposta, mai prou ben ponderada, va acabar de permetre la irradiació d’un gènere que pocs anys abans encara portava l’estigma de l’endarreriment i avui és un distintiu identitari de primer ordre a tot el sud.
Un dels focus més importants d’aquesta represa va ser la regió del Gargano, l’esperó de la península italiana. Localitats com Carpino havien conservat viva una forma especialment lluïda de tarantella i s’hi mantenien en actiu alguns dels seus millors artífex. Alan Lomax l’havia visitada en aquell miraculós “anno più felice della mia vita” de 1954 i d’ençà no havia deixat d’atreure interessats en la matèria. Així, al voltant de grans figures veteranes com Antonio Piccinino o d’altres de més joves que n’agafaven el relleu, es va anar bastint una escena que mostra encara avui una vitalitat sorprenent, sobretot si pensem en la relació tan estreta que hi havia entre els textos que es cantaven i unes maneres de viure que sí s’han anat esvaint.

La tarantella del Gargano, a banda de tocar-se amb la chitarra battente, tan exuberant en harmònics, destaca pel virtuós fraseig melòdic que permet encaixar versos, escrits sovint en dialecte i en forma de sonet, en un música de tempo molt ràpid. Una proesa que pot comprometre la intel·ligibilitat dels textos  i que es resol moltes vegades recitant-los abans o tot ensems de cantar-los.
I tot això ningú ho ha fet millor que el llegendari Andrea Sacco.

Sacco forma part d’aquell grup exclusiu de persones que han  unit un coneixement profund de la seva disciplina  i una memòria prodigiosa amb unes facultats interpretatives úniques . Pal de paller de la tarantella carpinesa, en un món menys idiota i banal que aquest que pasturem seria reconegut de manera universal com un dels nostres herois definitius.

I com la xerrameca ha durat massa, aquí en deixo una prova. Una de les seves composicions incontestables i de les meves preferides de tot temps i indret: Lu pover cor mij feritë feritë (El meu pobre cor ferit, ferit)

Anuncis

Les geografies criolles II: reduccions barroques

Etiquetes

barroc amazònic, Chiquitos, Hans Ertl, Martin Schmid, reduccions jesuites

Hagués preferit retrobar la fotografia. Però de les imatges n’importa també l’explicació que les posa en context. L’ancoratge, que en deia Roland Barthes en afortunada metàfora marina. I el d’aquesta és massa sensacional per deixar-la passar: en el cor d’un temple barroc que s’endevina lluny del seu moment de glòria hi canten unes dones, acompanyades d’uns violinistes que toquen atents als seus faristols. Són tots indígenes andins, però els detalls fan presumir que interpreten una peça clàssica europea.  La imatge respira un candor i elevació espiritual que la sostreu del temps, malgrat que la disparessin per les engires de 1950. Per altra banda, la seva bellesa no és atzarosa. En un estil molt proper a aquesta que il·lustra l’entrada i sí tenia desada, va sortir de la càmera d’un fotògraf brillant i experimentat: Hans Ertl.

La vida d’Ertl és de novel·la d’aventures. Alpinista, etnòleg, assistent del mestre del bergfilm Arnold Fanck, col·laborador íntim de Leni Reifenstahl i camerògraf d’Olympia, bona part de la seva carrera professional estigué lligada al règim nazi. Va ser un dels fotògrafs de cambra de Hitler, tot i que ell considerava aquesta desgraciada circumstància fum de formatjada: mai s’havia identificat amb el führer i pertanyia més aviat al cercle d’Erwin Rommel, de qui en va retratar amb mestratge les campanyes africanes i en va plorar la caiguda. Aquests atenuants no van servir per estalviar-li represàlies laborals a l’Alemanya reconstituïda de després de 1945. La sortida fou  l’exili a Amèrica del Sud de tants altres entusiastes del III Reich. No obstant això,  aviat va escollir allunyar-se dels antics camarades i establir-se en un paratge retirat de la selva de Bolívia; en una hisenda anomenada La Dolorida on menava vida de granger alhora que seguia conreant el seu gust pel documentalisme. En aquest indret remot va criar a les seves filles. La llegenda familiar l’engreixaria una d’elles, na Monika, activa participant en els moviments revolucionaris del país  i, segons algunes fonts, la responsable l’any 1971 de liquidar a Hamburg el cònsol Roberto Quintanilla, antic cap de la intel·ligència boliviana i un dels botxins del Che Guevara.

Però tornem a la fotografia. Ertl la fa a Chiquitos, una província de boscos secs i  planures negadívoles de difícil accés a la dècada dels cinquanta.  I testimonieja així un fet cultural en aquell moment molt poc advertit: als vells temples de les missions jesuítiques, tot i que abandonades a la força per la Companyia el 1767 i malmeses pel pas del temps, els indígenes chiquitanos encara s’hi reuneixen per a observar els preceptes religiosos i tocar música. Però una cosa torba els primers especialistes que se les miren: si són com tot indica peces de música sacra barroca, i per tant partitures molt complexes, com pot ser que indis sense cap formació acadèmica puguin llegir-les? La resposta que troben és encara més formidable: allò que toquen és l’herència viva del barroc amazònic. Les obres dels mestres músics de la Província Jesuítica del Paraguai com Martin Schmid i Domenico Zepoli, fruit d’un sincretisme entre la música culta vinguda del vell continent i la pròpia dels nadius, transmesa de generació en generació per via d’un ensenyament tradicional ininterromput. Hauria de passar encara més temps per a fer una segona troballa formidable: a Chiquitos com a Moxos, una altra reducció jesuïta de Bolívia, s’hi havien conservat milers de les partitures barroques originals amb misses, òperes, himnes  i sonates procedents d’aquell període i copiades pels indis de les missions. Un llegat que fa tot just uns anys s’ha començat a restaurar i digitalitzar.

Piano d’una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

D’aleshores ençà, aquesta música ha rebut l’atenció de musicòlegs, s’han format escoles i orquestres locals per a difondre-la i s’han establert cicles internacionals a ambdues comunitats amb certa capacitat d’atracció de públic i professionals d’arreu del món. Això n’ha assegurat la continuïtat, però inevitablement ha canviat la semàntica d’aquest barroc amazònic i ara els seus joves intèrprets reben una formació musical completa que els permet atacar qualsevol repertori clàssic, no només el propi. El seu misteri, el dels vellards que encara toquen en els cors dels oficis religiosos amb la tècnica apresa dels antics mètodes, s’ha esvaït així una mica. Però s’ha guanyat la tranquil·litat de saber que no s’esvairà del tot.

Per la meva banda, en aquest frenesí de violes i arpes, a vegades guarnit amb flautes de canya i trompetes de fulla de palma, hi sento sempre una reverberació estranya. És el so contradictori d’aquest món on vivim, de les seves desconcertants alquímies. El miracle que un fet odiós com és el de la conquesta, l’evangelització forçosa i la substitució cultural* pugui transmutar-se per mitjà d’una reapropiació profunda i viscuda en quelcom preciós i digne de ser preservat com això:

*(Hi ha certa discussió acadèmica sobre si el projecte utòpic jesuïta no tingué un fort component anticolonial i d’establiment de noves relacions entre blancs i indígenes no basades en la submissió i el domini. Però la seva funció evangelitzadora i per tant d’alteració de les creences autòctones és indiscutible.)

Ressons 9/13: Talonejant per la Huasteca

Etiquetes

huapango, músiques del Carib, ressons, son huasteco, talonear, Xochipitzahuatl

Mural amb un trío de músics huapangueros

Del furiós vòrtex sonor que és el Carib em resulta impossible extreure’n una sola música, no diguem ja una sola composició. Les de Jamaica i Cuba podrien ser les tries més obvies en cas de veure-m’hi forçat. De la primera m’estimo l’ska amb totes les meves forces. De la segona, no em canso d’escoltar son montuno, punto guajiro i altres dels mil gèneres que l’illa ha creat i preservat. També podria optar per la cumbia i el porro antics de Colòmbia, pel calypso tradicional de Trinidad o fins i tot per alguns folklores d’arrel africana més amagats, com els biguines de les orquestres antillanes o els méringues haitians.

Però pel lirisme alhora inflamat i lleument nostàlgic de les seves lletres, per la combinació de violins, guitarres de cop i falsets vocals, per la seva fabulosa polirítmia i per l’evocació mitjançant aquests sons d’un món on hi tinc amics enyorats i pel qual en els últims anys se m’ha despertat una enorme curiositat, m’he decantat pel huapango o son huasteco. Es tracta de la música d’arrel d’una regió cultural de Mèxic, la Huasteca, propera al Golf i estesa entre les costes de Veracruz i Tamaulipas i les muntanyes del sud de San Luís Potosí i les serres de Querétaro i Hidalgo. La seva forta particularitat davalla de la supervivència d’uns pobles autòctons que entraren en contacte de forma matinera amb els elements hispànics –els colons desembarcaven majoritàriament a Veracruz- i amb esclaus negres destinats a les hisendes i plantacions. Un afortunat còctel de mestissatge i conservadorisme.

La formació clàssica del son huasteco és el trio: violí, jarana i quinta huapanguera; dues menes de guitarra que s’afinen una més alta i l’altra més baixa. N’hi ha de professionals i de populars, però la majoria té el costum de talonear, és a dir, fer ronda per cantines i celebracions on tocar per plaer, per una copa o per una mica d’almoina. El seu repertori clàssic conté temes com el fandanguito o la malagueña, que en delaten l’origen. No obstant això, avui la sonoritat dels huapangos està molt definida i costa reconèixer-hi aquests vells trets. Fins i tot, amb el pas dels anys i l’extensió dels enregistraments, s’han anat llimant les diferències locals. Tot i així, queden alguns bonics arcaismes, com la Xochipitzahuatl “la petita flor” o “la flor delicada”, una cançó que sol tocar-se en ocasions solemnes com casaments i que es canta principalment en náhuatl. Les investigacions ens remeten a un origen colonial novohispànic, i el sincretisme religiós que es detecta en algunes de les seves versions encaixa perfectament amb les notícies que tenim que ens diuen que els evangelitzadors catòlics empraren la música en la seva tasca de conquesta. La vida està plena de contradiccions: coses horribles que produeixen per estranys camins coses precioses com aquesta.

Però tot i ser un ver himne de la regió, el Xochipitzahuatl té una cadència més lenta i profunda que no és costum en el gènere. Per això, una altra mostra més representativa podrà fornir-ne una idea millor. I La leva (o el Soldado de levita) és un altre dels temes que un grup huasteco no pot desconèixer. La versió del Trío Guardianes em sembla d’una especial autenticitat i excel·lència, amb els seus xiulets a lloc i alguns dels versos amorosos més bonics que hagi escoltat: “abrázame vida mía/a ver si así se me quita/ esta terrible agonía”.
Una cançó d’aquelles que una vegada la sents ja no marxen més.

Ressons 8/13: Febres de Creta

Etiquetes

corda fregada, Creta, Jordi alsina, Kritikà, lira bizantina, Llaüt cretenc, Psarantonis, Psarogiorgios, ressons, Ross Daly

Psarantonis: del llinatge d’Orfeu.

Dic sovint de broma, però no massa,  que sóc atlàntic pel clima, crioll pel menjar, jueu per la lectura i grec per la música. És una reducció exagerada, és clar, però em serveix de definició perquè les quatre són preferències immutables en aquesta construcció més aviat voleiadissa que sóc.
Així i tot, la fidelitat que sento per les tres primeres, que d’una o altra manera ja s’han manifestat en aquestes pàgines, no arriben al grau de la quarta,  la més ferma i inqüestionable de totes. Alguna vegada puc transitòriament cansar-me dels canvis sobtats de temps, del menjar especiat i picant o dels contes de Singer i Joseph Roth. Però no recordo cap circumstància en la qual la música grega -la tradicional i bona, s’entén-, ja sigui sentida accidentalment o escoltada amb premeditació, no m’hagi arrossegat a un estat d’ànim enfervorit.

No és casual, doncs, que aquest recorregut per 13 ressons faci dues escales hel·lèniques. La primera, continental, per parlar de l’estimada i familiar rebétika. Aquesta segona, per fondejar a Creta, el bressol de l’última de les meves grans passions musicals: la kritikà. Senzillament, la música cretenca, una de les de tradició continuada i viva més importants d’Europa.
Dic viva, perquè és un dels escassos llocs del nostre continent on la música popular d’arrel continua conreant-se de forma altament espontània i sent el contingut principal de les festes. És una persistència que només he trobat en tan alt grau a Irlanda. Resulta potser més que una coincidència que un dels grans artífex de la kritikà sigui un intèrpret i musicòleg d’ascendència irlandesa: Ross Daly.

És ell qui en aquest en aquest enregistrament que recullo toca la lira, un dels principals motius del meu amor per aquesta música: la debilitat que sento pels instruments antics de corda fregada no coneix aturall. Al seu costat, Psarogiorgis, el mestre de l’altre instrument imprescindible de la música cretenca, el llaüt, i membre de la distingida nissaga dels Xylouris, que en la figura tel·lúrica del seu pare Psarantonis (escolteu i al·lucineu) té el més elevat exemple de músic cretenc.
Però a banda, el fragment és un formidable resum de tot el que trobo d’apassionant a la kritikà: la instrumentació, com ja he dit, l’estructura altament repetitiva i hipnòtica, els sobtats esclats, acceleracions i desacceleracions, el caràcter improvisat i participatiu, l’aire extàtic que sembla posseir els músics i el públic durant un estona perillosament llarga…

No crec que sigui justificable entretenir-vos amb més explicacions. Però si calen, per una vegada hi ha sort. Un dels millors monogràfics que existeixen sobre la kritikà l’ha escrit un antropòleg català: Jordi Alsina.
Al seu web en podeu trobar més detalls. Però ara, poseu-vos còmodes, que aquesta gent no es cansa fàcilment.

La primera part:

…i la segona:

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 7/13: l’hora de començar

Etiquetes

Bretanya, brezhoneg, colonialisme, FLB-ARB, Folk, Glenmor, gwrz, Kan Bale, kan ha diskan, kantik, música bretona, ressons

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.

PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Ressons 5/13 : E pluribus unum de debò

Etiquetes

Barbara Furtuna, Fonoteca de Música Tradicional Catalana, Los tilholers, polifonia bearnesa, polifonia catalana, polifonia corsa, polifonia popular, Ramon Manent, ressons

La polifonia svanetia: venerablement antiga, venerablement bella.

Si m’abstinc de parlar més de polifonia és per evitar les  mirades de « demà m’afaitaràs » que em dediquen els  amics quan s’ensumen que els tracto d’atreure a l’òrbita fatal de les meves passions més indesxifrables. En el millor dels casos, pensen que els vull fer sentir gospel o doo-wop, en el pitjor s’imaginen en un malson de corals parroquials i d’orfeons elefantiàsics d’estètica certament afrosa. Que de tot em deuen creure capaç, els bandarres.

Sense rancúnies, això sí. Sospito que fins i tot hi hagué un temps en què jo mateix hi pensava com en una cosa una mica monyes i d’acompanyar la padrina per Nadal. Però no ho sé del cert, puix ara em costa recordar una època tan bàrbara i endarrerida de la meva vida com perquè la polifonia popular no em semblés emocionant i trasbalsadora: una música que m’exultés, m’elevés l’esperit, m’empenyés a ser millor persona.

Extraordinàriament variada i estesa –alguns etnomusicòlegs en situen els orígens a la mateixa albada de  la humanitat i afirmen que podria haver estat una forma de defensa col·lectiva de l’espècie- la polifonia proporciona endemés l’enorme aventura d’anar a l’acuit de les seves diverses manifestacions: dels Balcans a l’Altai, del Caucas a l’Àfrica central, d’Escandinàvia als deserts de Mèxic. Se’n podria fer una tirallonga sencera d’entrades a aquests “rastres”; un blog que no n’hi hagués prou amb una vida per esgotar i tot.

Però m’estic abraonant i dec fornir de raons a la suspicàcia susdita. Engego i no em sé aturar. Un exemple: en el recent casament ucraïnès dels estimats amics Bobir-Lommers es va gaudir de dues bones hores d’acompanyament polifònic d’un grup local, que puntuava adientment cada moment del bonic ritus. Al final, tothom n’estava admirat –la autenticitat i qualitat dels intèrprets era indiscutible- però també una mica cuit. Jo, en canvi, havia entrat en èxtasi i quan el van acomiadar per rellevar-los amb una igualment magnífica fanfàrria festiva, vaig haver d’etzibar-me dos vodkes per tornar a lloc.

On volia anar a parar: que de temes i tipus de polifonia preferits en tindria a cabassades. Però no és pas aquest el pacte. Així que m’he obligat amb penosos esforços a escollir-ne només tres que per la proximitat cultural o lingüística -i per ser peces d’un cert relleu dins les respectives tradicions- resultin de fàcil accés al sempre sofert seguidor d’aquestes pàgines. I si en voleu més, ja sabeu on sóc.

1.« O Barbara Furtuna »

La polifonia corsa és possiblement la més rica i més transmesa de forma encara oral de l’occident europeu, per més que es discuteixi si n’ha canviat molt o poc l’harmonia en aquest darrer segle .  Aquest  n’és un dels cants senyers: parla d’exili, d’emigració, del dolor d’abandonar la pròpia terra i, amb el pas dels anys, es va convertir en un himne dels presoners polítics. Encara que es tracti d’un terzettu (és a dir, d’un cant tradicional per a tres veus), es pot presentar adornat per una quarta, l’anomenada contra-terza. Però com sempre passa amb aquest gènere, ressona d’una manera que sembla que hi hagi un poble sencer cantant. És l’hòstia, ho sé.

2. «Los tilholèrs»
Les Cantayres De Came – Lous Tilholes
Per contrast, aquesta peça vibrant de polifonia bearnesa (llàstima que no tingui a mà la superior versió del grup La Balaguèra) sembla un cant de mariners a una taverna. Bé, ho és més o menys. La va composar Pèir de Lescà al tombant del segle XIX i parla dels “tilholèrs” –és a dir, barquers de tilhola, una mena de gavarra de la contrada- que són “braves, hardits, lèugers”. Noti’s que la cançó, escrita i cantada en gascó, fa esment de Baiona (En arribant au Pont Major/Quartièr de Baiona la flor) i que Lescà era baionès. Una dada sovint oblidada, car s’assumeix molt a la gruixuda que la primera ciutat d’Iparralde era bascòfona abans d’esdevenir dominantment francòfona. I no pas: el gascó en va ser la seva llengua patrimonial per excel·lència durant una bona colla de segles.

3. «La clavellinera»

Si mai sentiu cap interès en els sons nostrats, llavors cal que us atanseu a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i a la seva col·lecció, que fa anys que dura sense que ningú se n’hagi fet mica de ressò. En un món normal –o anormal, però d’on jo en fos el demiürg- els telenotícies de TV3 obririen amb cada nova publicació seva. Mentre esperem que surti “La polifonia popular a Catalunya” (un buit anguniós: al Principat hi ha molta coral de repertori culte, sacre i pseudofolklòric, però molt poc d’això promès per aquest volum futur) podem consolar-nos amb els acostaments del grup la Mata de Jonc, capitanejats pel gran agitador del gènere Ramon Manent, en els qual hi notarem l’afinitat a la polifonia gascona que els ha servit d’inspiració.

 

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 3/13: núvies de Sefarad

Etiquetes

Joaquín Díaz, José Manuel Fraile, La galana, La galana y la mar, Lafra, música sefardita, Moshe Havala, nyckelharpa, ressons, Susana Weich-Shahak

No perquè em complagui l’automatisme de l’associació, però m’és impossible pensar en la música sefardita i que no se m’aparegui allò que els angloparlants anomenen una “damsel in distress”: una senyoreta bella i ingènua que passa per serioses penalitats i que tothom malda per rescatar. Més que res perquè en ambdós casos el resultat consuetudinari és igual de previsible: la poncella acaba grapejada.

És cert que aquest cos musical té una qualitat vitalista, evocadora i tendra que inclina a la simpatia i aplana el camí dels amaneraments interpretatius. En les velles coples dels jueus que deixaren els regnes d’Espanya hi ressona un món d’alegries quotidianes i de sentiments delicats que, precisament per la seva abrupta segregació primer, llarg agostejament de segles després i bestial liquidació en últim terme fan sentir més dramàticament la seva pèrdua que, posem pel cas, si el mateix romanç el sentim de boca d’un avi extremeny.
El fet que fins fa unes dècades la  transmissió d’aquest llegat mantingués una gran ufana, resultés prou fidel als orígens com per reconèixer-hi trets que 500 anys de distància no havien modificat en la seva essència i que, en part notable, estigués en djudezmo, l’espanyol dels jueus de la diàspora, només afegeix meravella i poder fascinador a tot l’assumpte. I dóna un rerefons que ajuda a entendre, però en cap manera a justificar o fruir, que un ardat d’il·lustres professionals del refilet s’hagin sentit amb llicència per ensucrar en altes concentracions la música dels sefar(a)dim.

Però si s’eviten tals esculls, la travessia per l’actualització d’aquests sons condueix a altes recompenses. Que és allò que he vingut a demostrar agafant a tall d’exemple la més emblemàtica i coneguda de les cançons epitalàmiques dels sefardites; cosa gens menyspreable si tenim present que els casoris i tot el seu ritus previ i posterior, de la promesa a la primera albada de la núvia ja casada, és una de les seves temàtiques més pròdigues.
 “La galana y el mar”, altrament coneguda per « La esposica » i amb petites variacions en la lletra, realment poc significatives si tenim en compte que se n’han recollit mostres de Tetuan als Balcans, se centra en un dels moments que han merescut més atenció d’aquesta lírica: el bany de la núvia i les referències inevitables a la virginitat i la fecunditat que prenen forma de vestits de colors o d’arbres fruiters diversos.
Com gairebé sense voler he acabat per col·leccionar-ne versions (la primera que guardo i em consta fou gravada a Istanbul l’any 1908!), ha costat fer la tria. Les que proposo no significa pas que siguin les millors o que totes figurin entre les meves preferides, però sí les trobo totes interessants per diverses raons.
Aquí van en 6 píndoles:

1.Si només teniu temps o ganes d’escoltar-ne una, que sigui aquesta. Perquè finalment no queda més remei que decantar-se per la finor de José Manuel Fraile, Susana Weich i Eliseo Parra al doble àlbum Arboleras. Etnomusicòlegs de primera fila i vers experts en tradició popular, plantegen una reconstrucció que defuig les temptacions de pseudo-medievalisme o el barroquisme instrumental i conceptual de la música de cambra quan s’enfronta a aquests repertoris, sense amagar l’accent oriental  de l’illa de Rodes o Tessalònica on van fer la seva collita.

2. Joaquín Díaz també és un gran i prolífic folklorista i es permet aquí una versió d’enorme senzillesa, càlida i depurada d’ornaments.  Hi haurà qui trobi que el to s’acosta més al romanç castellà que a la cançó sefardita de la qual es guarda registre, com si el nostre home hagués practicat un agosarat exercici d’arqueologia musical. Prenguem-lo, en qualsevol cas, a benefici d’inventari.

3. Al seu costat, Ana Alcaide, de les darreres renovelladores de la música sefardita, opta pel preciosisme. Vorejant-ho, però sense arribar a ser mel·líflua. I si la seva interpretació vocal us resulta una mica plana, penseu que aquesta dona no només fa bastanta patxoca, sinó que això que toca angelicalment és una gloriosa nyckelharpa

4. Posats a buscar relacions, se m’acut que hi ha en l’estètica i el marc de referències de l’Ana Alcaide una aroma familiar de L’Ham de Foc. Casualment també tenen la seva pròpia “La galana i la mar”.

5. La meva última trobada estimulant amb la esposica és molt recent. Just l’altre divendres que ja havia començat a escriure aquestes ratlles vaig anar a un concert dels Lafra al museu etnogràfic del poble. La curiositat és que els seus pertrets i sensibilitat semblen més d’un grup de klezmer que de música sefardita, però és en aquesta segona especialitat on excel·leixen. A més, no hi ha res de desenraonat en les seves maniobres adaptatives a sonoritats balcàniques. A fi de comptes, dos dels seus artífex són búlgars, un dels països on la transmissió de La galana dins la comunitat jueva s’ha mantingut viva fins als nostres dies. L’enregistrament, com comprendreu, està fet amb una sabata i una espardenya.

6.I si després d’aquest recorregut no aneu ja amb bufadera, podeu anar a les fonts: aquí deixo un fantàstic document on Moshe Haleva explica a la façana de mar de Tessalònica i sense cap grandiloqüència el secret de la música sefardita: “Porke elyos no mankavan en muestra kasa de azer kantes espanyoles”

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Ressons 1/13 : Vassilis Tsitsanis i un diumenge ennuvolat

Etiquetes

cançons folk preferides, copla andalusa, Diumenge ennuvolat, συννεφιασμενη κυριακη, laiko, ocupació nazi de Grècia, rebétiko, ressons, sinnefiasmeni kiriaki, Vassilis Tsitsanis

Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.

No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.

συννεφιασμενη κυριακη  (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el  símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.

Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure  una personalitat tan  “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest  seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.

Grècia, en la seva particular hora de la infàmia.

Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.

De travessar llindars

Etiquetes

copla flamenca, Enrique Morente, Flamenc, pares i fills, poesia popular, Sevilla, tòpics, transmissió cultural

A la vora del Guadalquivir, i dels meus orígens familiars, en un moment proper al canvi del segle XIX, edat magmàtica del Flamenc.

L’estimat amic Bernat ens havia donat la seva millor cinta perquè li gravéssim un disc d’algun grup (potser Bauhaus?) que aleshores ens feia xalar. Però amb la malevolència sempre predisposada a la broma de l’adolescència, en Jordi i jo tinguérem una gran pensada: enregistrar-li davant un tema d’una casset de flamenc que rodava per casa seva. Riguérem tota la santa tarda. Posàvem aquell inici amb un quejío desfermat que rajava com un doll, ens imaginàvem la cara que faria i ens queien les llàgrimes pels descosits.
Cinc o sis anys després, en Bernat i jo, amb els ulls oberts com mussols, seiem a les cotxeres de Sants escoltant aquell mateix cantaor que com un mèdium convocava els vells sons negres.
En l’endemig, és clar, havíem creuat un abisme particular.

Entenguem la situació de partença : per a nosaltres, joves catalans d’una ciutat de l’extraradi barceloní amb una notable immigració espanyola, el flamenc era una expressió que identificàvem –d’una forma gens premeditada – amb els pares andalusos de peña, feria d’Abril i estiu sencer al poble, que mai s’havien acabat de sentir a lloure a Catalunya, d’alguns dels nostres propis companys. Però realment tampoc era massa diferent per aquells amics que venien de cases castellanes i estaven menys exposats a tal prejudici. Simplement, aquell món arrossegava unes connotacions polsegoses i franquistoides i emetia una imatge tronada de la qual tots ens en volíem apartar per igual. Per entendre’ns, era una voluntat de trencament generacional i estètica més que no pas ètnica. I per tant, només un salt audaç a l’altre costat de la muralla dels tòpics ens en podia redimir.

Va passar, però, que en els anys següents, com la fermentació d’un rent que jo ja duia dins meu, em va començar a interessar la cosa popular. Les cultures autòctones davant de les globalitzades, la recerca de trets originals desplaçats per la uniformitat del discurs de les industries de masses; les dèries que encara avui em donen corda en molts aspectes. Però en aquell estadi, amb això encara no n’hi havia prou. Em feia falta encara una palanca més forta i una raó que m’apel·lés més personalment.

I així, una vesprada, mentre mandrejava per evitar tornar a estudiar qui sap quina bestiesa d’examen, vaig topar-me amb una d’aquelles gales atroces amb què tan sovint ens han regalat les televisions del país. Però vés per on que hi havien convidat també un cantaor a qui jo ja anava coneixent, concretament perquè poc abans havia enregistrat un àlbum molt intens i agosarat amb una banda de rock de Granada. Era, és clar, Enrique Morente. I per l’ocasió havia escollit un cant clàssic, que jo encara no era capaç de fruir plenament, però en el qual ja hi intuïa un ressò atàvic destinat a fascinar-me. Llavors va aparèixer mon pare i em va dir “Això és un martinete”. L’endemà, al diari, una crònica àcida parlava d’aquell desgavell, que només havia salvat, segons el crític, la interpretació d’un martinete d’Enrique Morente. L’episodi, com és natural, em va posar en un estat d’alerta sorda. Però el toc d’atenció definitiu va provenir d’una segona casualitat. Pocs dies després, el pare es va oferir per acompanyar-me amb el cotxe a la Universitat. Jo girava el dial sense esperança quan en una emissora vaig sentir una veu greu i escapçada. La vaig deixar i, poc després, amb la mateixa naturalitat desafectada, el pare va sentenciar “Això és un cant de les mines. Concretament una taranta.” En acabat, el locutor confirmava “Hemos escuchado una taranta, interpretada por Jacinto Almadén.”

Comprengueu el meu estupor. Mon pare és batejat a Triana i es va criar al barri de l’Alameda de Hércules de Sevilla, que com jo sabria més tard són dos dels barris més importants en el desenvolupament històric del Flamenc. Però ell havia arribat a Barcelona abans dels 20 anys i des d’un primer moment havia defugit els cercles de l’emigració andalusa. Contràriament, s’havia casat amb una catalana i n’havia après la llengua. De fet, s’havia identificat sense reserves amb una societat on s’hi manifestava aleshores la més oberta dissidència envers el franquisme i n’havia assumit les ànsies de llibertat i sobirania. Amb això vull dir que, sense forçaments ni escarufs, a casa s’hi escoltava en Raimon i no pas en Camarón i que fins aquell mateix instant jo pensava que ell era tan aliè a aquella música tribal com qualsevol dels meus altres parents de Berga i Manresa. Però no: trenta anys de separació no l’havien fet oblidar els ben marcats codis i paràmetres, absorbits per una mena d’osmosi ambiental involuntària, difícils d’identificar fins i tot per un aficionat primerenc, que distingeixen uns pals d’uns altres. No cal dir que allò fou una revelació, el fulminant descobriment que allí hi bategava una cultura profunda i autèntica que podia romandre soterrada mitja vida sense quedar completament desintegrada.

Mairena, Torres, Pinto i Chocolate a una taverna sevillana. Transmissors d’una cultura que m’ha intrigat sense escapatòria possible.

L’últim esperó va ser la manera en què em va copsar la lírica flamenca. No és aquest l’espai per atordir amb llargues divagacions sobre com arriben a cristal·litzar aquestes lletres i les seves fonts. Diguem només que, sobretot en la seva fase primitiva, són l’exorcisme d’una peripècia personal, expressat per gent que viu en la perifèria de la societat andalusa. “Las marcas atribuladas – diu Caballero Bonald- de un grupo de gentes menesterosas”: gitanos, camperols desposseïts i una tropa heterogènia d’ altres marginals assimilats als seus ambients. La lírica antiga del flamenc, però, no és un crit de revolta social, sinó la manifestació de vivències íntimes i històries properes, sovint dramàtiques, “tragèdies en primera persona” com s’ha dit també, a les quals s’hi posen paraules pròpies o se n’adapten de coples conegudes per pertànyer al repertori popular, a vegades amb involuntaris manlleus cultes que s’hi han filtrat.
I allò que me’n va enamorar és la capacitat de dir coses d’una cruesa descarnada amb la precisió quirúrgica de tres o quatre versos de captivadora senzillesa. La troballa d’imatges d’una força commovedora, la tendresa desarborant de les confessions que es fan a la companya estimada o a la mare enyorada, l’impactant poder de síntesi de situacions del propi encontorn, la gràcia i agudesa d’alguns retrets ben tirats, la facultat de traspuar veritat que assoleixen en tot plegat uns autors que en la majoria de casos no havien rebut cap instrucció reglada, això en la rara circumstància que sabessin llegir o escriure.

Perquè en el flamenc s’hi pot trobar la memòria de la persecució “Veinticinco calabozos/tiene la cárcel de Utrera/Veinticuatro llevo andaos/El más oscuro me queda”, però també sorprenents vestigis històrics que traspuen un admirat record solidari per altres perseguits “Eres como los judíos /aunque la ropa te quemen /puestecita en el cuerpo /no reniegas de lo que has sido.” S’hi senten sentiments tan elementals com el d’un pare que es sacrifica pels fills famolencs “El pasito que yo doy/ese no lo daba nadie./Yo lo hago por mis niños/que están pendientes del aire.” o la desemparança per un amor que s’intueix desgraciat. “Un sabio me leyó el sino/y yo al escucharlo temblé/qué cosas no me diría/ que aborrecí tu querer/tanto como te quería”. És el vehicle de transmissió d’un cansament últim “¿A quién le contaré yo las fatiguitas que estoy pasando?/Se las voy a contar a la tierra/cuando me estén enterrando.” o s’hi evoquen alguns dels precs més salvatges que mai s’hagin pronunciat “Todos le piden a Dios/ la salud y la libertad/Yo le pido la muerte/ y no me la quiere dar.” I també en, una simple quinteta d’octosíl·labs, s’hi pot tancar una estampa tan condensada de la vida andalusa, del veïnatge entre el món profà i el de l’elevació espiritual, de la idealització de la companya equiparada a la mare de déu, com el preciós “Después de haberme llevao/toa una noche de jarana/me vengo a purificar/debajo de tu ventana/como si fuese un altar.”

Son només uns pocs exemples pescats al bell atzar de la grandesa humil d’aquesta poesia. La veu que ve de pregoneses misterioses i que em va guiar en la meva travessa d’un cantó a l’altre del precipici. Un d’aquells salts al buit acrobàtics i intuïtius que tots hem de fer tard o d’hora per rescatar-nos del risc de quedar acorralats per les nostres idees preconcebudes i acostar-nos més a qui som i volem ser.

La llibertat és una canço que es dreça

Etiquetes

blues, esclavitud, músiques dels esclaus, stambeli

Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana

Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.

Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.

Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.

Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.

Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.

Circuit trencat

Etiquetes

americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.

In the mood for Ska

Etiquetes

calypso, Laurel Aitken, mento, rocksteady, Roland Alphonso, ska, Skatalites, TommyMcCook

M’agrada el pas de les estacions i em deprimeix la monotonia climàtica. A Madrid això suposa una dura negociació, perquè l’eufemisme “clima continental mediterrani” és això, un eufemisme. Però enguany se’ns està regalant una evolució més escalada que de costum. A un hivern cru i hostil, amb cinc nevades i manta pluges, però que va remetre a mitjan març, ha seguit una primavera fresca i remullada, agradosa i bellament feraç. Sembla, no obstant això, que ha arribat fins aquí: aquests darrers dies, sota el sol, hi fa una calor ja força estiuenca i la fronda, sotmesa a aquesta severa llei, grogueja sense apel·lació.

Ho explico perquè l’estiu de Madrid té l’avantatge d’unes temperatures nocturnes que acostumen a davallar i no impedeixen el son o la deambulació no massa abatuda. I tot i que jo li trobi a faltar una mica d’aquella humitat enganxosa i sensual de la meva ciutat de naixença, aquesta combinació de tardes tòrrides amb vespres efervescents és idònia per posar-me en ambient d’escolta d’una de les meves músiques preferides.

Una música de la qual he observat que molta gent en té una imatge difosa i esbiaixada: entre nosaltres, el gaudi de l’ska sembla circumscrit als seguidors d’una reduïda subcultura juvenil, amb tradicionals concomitàncies amb el món mod i skinhead, i que té per apèndix més notoris alguns grups anglesos dels finals dels setanta com The Specials o Madness. Però aquesta fornada de bandes britàniques, que sorgeixen a l’escalf dels intercanvis de la classe obrera anglesa amb els milers d’emigrants jamaicans que arriben al país, així com les seves posteriors reencarnacions i les corresponents adaptacions locals, produeixen majoritàriament un so amb rítmica ska, però més accelerat, dur i rockanrollesc. És l’anomenat pels entesos 2-tone, que realment no m’interessa gaire.

Allò que em delecta és l’ska clàssic, els seus antecedents i les seves primeres derivacions. Per tractar de centrar-nos: el moviment musical jamaicà que va de la segona part dels anys 50 a la darreria de la dècada següent.
Jamaica té en la música popular contemporània un pes que podem comparar, per exemple, amb el dels jueus a la literatura centreuropea de la primera meitat del segle XX: enormement superior en importància i excel·lència al que correspondria a la pura demografia. Fóra embolicat exposar-ne els motius, però diguem que en aquesta illa s’integra la tradició negra del Carib amb l’anglosaxona, tot mantenint-se força receptiva a la influència afrohispànica de la veïna Cuba.

D’aquest còctel ja n’emergeix el mento, l’avantpassat directe de l’ska i estretament emparentat amb el calypso de Trinidad. En mans d’alguns dels seus recuperadors moderns com The jolly boys, el mento sona així de bé:

Però el mento encara suposa una aproximació molt arrapada al folklore rural afocaribeny. I a mitjan dels anys 50, amb el primer èxode urbà de Jamaica, emergeix un nou tipus de públic que en envelats improvisats punxa i balla al ritme de les novetats del jazz i rythm’blues que arriba dels Estats Units. És a aquesta demanda que els músics de Kingston, alguns de l’anterior generació i altres de més joves, amb els patrons apresos de la música pròpia però amarats d’aquesta nova sensibilitat, responen. I comencen a tocar i enregistrar allò que a l’engir dels seixanta ja ha esdevingut la música hegemònica de Jamaica. Poc anys després, alguns dels instrumentistes més destacats d’aquesta escena formen el supergrup que donà bona part dels títols més característics de l’ska. Son els Skatalites i facturaven aquesta mena d’allaus:

I és que són anys d’una creativitat trepidant, en què mentre uns accentuen la vessant més dramàtica de les seccions de metall…

…altres es despengen amb volutes tan lleugeres i espurnejants com aquesta màgica Blow Roland blow.

Però entre 1966 i 1967 es produeix un canvi tan accentuat fins i tot per una escena tan llibèrrima que ha donat peu a diverses llegendes. Hi ha qui assegura que una onada de calor va obligar als músics a tocar més a poc a poc per no ofegar-se, i que el resultat va agradar tant que seguiren fent-ho així. S’ha atribuït igualment a una troballa accidental durant un enregistrament i s’ha insinuat també que els pinxos de les barriades pobres de Kingston–els rude boys– començaren a posar els discs a menys revolucions per ballar-los de manera més majestuosa.
Fos quin fos el primer encenall, l’ska baixa pistonada, posa de relleu les línies de baix i amaga una mica els vents, anteriorment solistes. El resultat, efímer en el temps però d’immensa gràcia, és el rocksteady. Laurel Aitkin, un cantant i compositor ja veterà, en serà un dels mestres definitius, i aquest Rude boy dreams, un dels seus himnes per antonomàsia.

El que passa després ja és més conegut: el rocksteady encara s’alenteix més i la cosa deriva en l’estil universalment conegut com a reggae i en totes les seves mutacions que arriben fins el present.

Però això, sincerament, és una altra història que em fa més mandra explicar. I que encara que volgués fer-ho, hauria d’esperar:
la propera setmana hauré d’estar concentrat en alguns quefers urgents i després marxo a passar uns dies a la Xina.
Així que espero deixar-vos entretinguts amb bona música i amb la promesa que, si voleu esbrinar-ne més, atendré amb enorme gust tota mena de dubtes i peticions.

Visions heroiques I: Alan Lomax

Etiquetes

Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records

Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?

Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.

Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.

Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.

Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.

Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.

Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.

La marca mòbil del flamenc

Etiquetes

Antonio Mairena, cultura gitana, Flamenc, Fosforito, geografia del cante, jaberas, Macande, Negro del Puerto, oficis itinerants, pregones, trasculturitzacio

Força temps enrere feia una reflexió sobre alguns enigmes al voltant de la gènesi del flamenc i prometia tornar-hi.
En aquella ocasió em plantejava la qüestió irresolta de per quin motiu s’origina en un espai físic tan concret, sense poder aventurar-ne res de definitiu. Només una constatació molt elemental: el flamenc emet el seus vagits on hi comunitats gitanes i on aquestes han assolit certa estabilitat. En alguns casos partint de fonts molt pròpies de l’ètnia  i en altres mitjançant l’atracció progressiva a esquemes i maneres de dir aflemencades de folklors andalusos preexistents.

Però un assumpte que m’ha fet ballar sovint el cap és el de la seva trasculturització. És a dir, el de la seva difusió, sorprenentment ràpida, i arrelament en altres àmbits socials. L’assumpte està prou estudiat en estadis més evolucionats. Això és, el seu procés d’expansió a partir del finals del segle XIX i el seu pas de cercles marginals i minoritaris a un públic i a una àrea geogràfica molt més extensa.
Però els  principis segueixen essent atractivament nebulosos.

Jo en tinc no en diria ni una hipòtesi, sinó una intuïció, un pressentiment. I és paradoxal.
Perquè si bé crec que el flamenc sorgeix gràcies a certa fixació social, també penso que el seu patró de difusió i absorció d’altres formes musicals està relacionat amb la mobilitat, amb l’errància. Si mai tinc temps, m’agradaria estudiar-ho més o fons. Però de moment n’avanço alguns indicis: el flamenc s’escampa amb facilitat –malgrat la  dificultat tècnica d’execució i de memorització que li és inherent- perquè molts dels seus primers intèrprets pertanyen a gremis i oficis itinerants. I no parlo només, ni molt menys, del gremi de l’espectacle de tartana.

Tío Luis el de la Juliana, el primer mestre de qui es té notícia, és aiguader, i molts cantes com les serranas, les livianas i etc. tenen una connexió clara amb la feina de traginer. Els pregons de la venda ambulant també s’aflamenquen de forma matinera, i pregoners de raïm, de faves (jaberas), de peix o de caramels foren gent com Juan Breva, Macandé o Mirris de Sanlúcar.
Se sospita igualment que alguns dels primers artífex de Morón de la Frontera foren carreters que feien el camí de transport del guix i de la calç. I també tenim pals avui desapareguts, com els dels saliners de San Fernando, que com altres jornalers, recorrien certes rutes a la recerca de treballs temporals. Aquest fenomen és molt comú, i en ocasions arriba a crear una classe social que es desplaça en grup i forma comunitats molt compactes. Aquest és el cas dels minaires d’Almeria i les Alpujarres, que quan s’esgota una veta es traslladen a una nova explotació i que s’incardinen a Múrcia o a Linares. A aquests modes de vida hi trobem novament lligats els carreters que fan via amb les mercaderies o metalls que van i venen i es nodreixen d’aquestes sobtades aglomeracions humanes.

Un altre ofici prototípic dels rroma és el de rambler o venedor de cavalls, així com  el de calderer que arregla de poble en poble la ferralla de la gent. I també abunden els ferrers, que tot i posseir en alguns casos tallers propis -la farga és un dels espais tradicionalment gitanos a la Baixa Andalusia- es lloguen com a mà d’obra en industries metal·lúrgiques (està provat que El Planeta, un dels mites cantaores de mitjan segle XIX, deixà la seva petjada en un fàbrica d’aquestes característiques a Màlaga).

En tots els casos, aquesta gent manté juergas i esbargiments musicals en els seus  campaments nocturns o para a les ventas, fondes i cortijos on alguns viatgers romàntics del segle XIX localitzen bona part de les primeres descripcions d’aquest art que ens han arribat.
El gran estudiós i cantaor Antonio Mairena ens ofereix un altre testimoni molt esclaridor d’aquestes formes de transmissió, quan recorda que al seu poble de Mairena del Alcor hi havia una important fira a la qual si atansaven amb certa anticipació gitanos vinguts de Triana que, en alguns casos, acabaren establint-se en aquell indret, portant amb ells les formes musicals originals d’aquest barri de Sevilla.

Provar aquest tesi i, sobre tot, descriure’n acuradament els contorns requeriria d’una treball etnomusicologia pel qual em manca la preparació i pel qual, segurament, ens faltin dades sòlides. Però que no deixa de resultar-me una temptació recurrent, perquè fins on m’arriba el coneixement, tot això ha estat esmentat en moltes fonts i investigacions, però mai ha produït una monografia global i sistemàtica.
Es tracta, endemés, d’un dels temes que sempre m’han semblat més apassionants i complexos de la disciplina històrica: fer visible allò que molt sovint  discorre per viaranys eteris i fonedissos, múltiples i canviants: els canals i mitjans d’expansió d’un corrent cultural popular o aliè al poder establert, ja sigui de tipus musical, religiós, arquitectònic, ideològic o de qualsevol altre mena.

Però el fonamental és que per sota d’aquest barrinament hi sura la noció que  hi ha una geografia del cante que se superposa amb una geografia del treball sense emplaçament fix. I que això ens aporta una idea intuïtiva de com viatja i de com va transmetent-se la flama del cante;  com es deia en l’època de les heretgies medievals, com una contaminació, una mena d’infecció subtil i imparable.

PD: Youtube ha fotut enlaire els exemples que havia deixat d’un pregón de Macandé i unes Jaberas de Fosforito. Esperem que ho restaurin aviat per tots aquells que no hagin arribat a temps d’escoltar-los.

“Oli i rembetes tu Dunia”

Etiquetes

backgammon, Markos Vamvakaris, rebetika, Rembetika, Rosa Eskenazi

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).

De l’Axarquía al poble dels socarrats

Etiquetes

Antonio Chacón, cants d'estil, Costera, etnomusicologia, fandango, malaguenyes, Pep Gimeno, Xàtiva

Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?

Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.

Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.

El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.

Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.

Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.

Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.

Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:

Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Són les de El Mellizo, interpretades per Flecha de Cádiz:

I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:

…o amb la fundacional granaína de Chacón:

I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:

La que vive en la carrera

…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.

Pròrroga

M’agradaria explicar-vos moltes coses.
M’agradaria dir-vos que avui, al meu poble d’adopció, en Pep Gimeno “Botifarra” ha donat -segons ha confessat- la seva primera actuació fora dels països del bon dia. I que ha cantat unes malagenyes estatosfèriques, còsmiques, que m’han fet levitar i donar gràcies d’estar viu. I que la gent, la gent senzilla d’una vila madrilenya,  s’ha fet mal a les mans de tant aplaudir-lo. I que ens ha explicat, en el seu castellà primari, més coses del País Valencià que mil enciclopèdies.

I en aquests dies que el veïnat plora els moriscs, també em plauria d’explicar-vos les impressions que he tingut d’un pel·lícula que per vegada primera aborda la qüestió en aquest format.

Tot això i més. però passen de les tres de la matinada, demà marxo de viatge, encara no tinc ple el sarró i estic aquí fent el tòtil.

Així que us prego que m’espereu uns dies.  Us deixo aquesta casa per remenar-hi tant com us vingui de gust. Però com jo no tinc tant on regirar com n’Alfonso de Zamora, em permeto convidar-vos a fer un glopet a la taverna de sota: Catau del tavernaris.
És nova i ja em direu que us en sembla.

Abraçades a tots i fins ben aviat.

D’arrel i sense quarter

Etiquetes

humor, rabeladas

Encara que això no expliqui ni de bon tros la seva caiguda en desgràcia, que de fet només hagi estat una petita nota al marge dels processos socials, econòmics i culturals que l’han portat al racó, hem de reconèixer el mal que una certa idea de la música tradicional, filtrada pel folclorisme més estantís, ha fet a la seva actual projecció.
Ja fos amb les millors intencions –amb què segons la dita es pavimenten els camins a l’infern- o amb el deliberat afany de tornar-la inofensiva, podem resseguir continuades temptatives de presentar aquestes manifestacions culturals com una espècie de producte quintaessencial i pintoresc de la vida popular rural. I no cal que davallem a l’extrem dels “coros y danzas” o dels quadres folklòrics que en són hereus: també cert folk polit i estilitzat ha incorregut en idèntics defectes tot i que per un extrem contrari.

El problema de tots aquests acostaments és que defugen que la música tradicional fou fins a temps molt propers, si més no fins a la difusió de les indústries culturals, no només una efusió d’intencions més o menys estètiques, ans l’espai bàsic de la sociabilitat dels pobles que la conreaven, i ben sovint el seu únic reducte d’esbarjo, de crítica social i de transgressió en societats fortament secularitzades, jerarquitzades i amb extenuants càrregues de treball. Conseqüentment en aquest recer s’hi expressen totes les inquietuds humanes amb un grau d’immediatesa i cruesa que sorprenen als no iniciats. Perquè per desconeixement o per tenir una visió camandulera de la vida dels nostres avantpassats, moltes vegades es pensa que aquestes expressions tenen un caràcter bucòlic i ensucrat, o com a mínim de “sa” esperit camperol.

I les coses són molt diferents. Jo he gaudit un parell de vegades amb morosa delectació de l’efecte que un intèrpret prou agosarat per mostrar les entreteles de tot el que podia arribar-se a cantar en aquests àmbits ha produït sobre auditoris que s’esperaven la versió abans susdita d’aquests repertoris tradicionals. Estupor, rialles nervioses, fins i tot algun brot d’indignació. I també, val a dir-ho, en moltes altres persones, un sentiment alliberador de comunió amb aquest geni popular tan indomesticat.

Quines són aquestes lletres? Podríem donar-ne exemples a cabassos. Però no és cas d’eternitzar-nos. Agafem només a tall d’exemple, temps tindrem de retornar-hi si us diverteix l’assumpte, les tirallongues de cobles que a les comarques entre Cantàbria i Castella es recitaven amb l´únic acompanyament del ràbec per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla:

N’hi ha de crítica de costums clericals:
En la casa del señor cura
solamente hay una cama
si en la cama duerme el cura
¿dónde duerme la criada?

Laments de cuguç:
De pensar me estoy secando
y el sufrir me vuelve loco
de ver que tengo una niña
y me la vendimia otro.

De misògines:
Los moros de la morería
tienen mujeres sin fin
y aquí en España con una
pasas las de Caín.

I de l’altre cantó:
Maldita sea la mujer
que se aparta de un ratón
y no se aparta de un hombre
que es el animal mayor.

O d’una sexualitat explícita:
Debajo del delantal
tienes un tintero negro
déjame meter la pluma
que soy escribiente nuevo.

Però n’hi ha poques em semblin més salvatges que aquesta obra magna de la irreverència:
Si Cristo murio en la cruz
por tres clavos solamente
como no ha muerto tu hermana
que la clava tanta gente.

I aquí ho deixem, no sense prometre que ben aviat descobrirem que això de dir-ne de gruixudes de germanes, germans, mares, pares, promesses i tutti quanti no és cap prerrogativa dels rústecs palentins.

Un goig nou

Etiquetes

Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, marianisme, riproposta, Roger Mas

Em dispensareu si confesso que mai he parat massa atenció al fenomen marià. Ni la bruna Senyora que hauria d’exercir el meu patronatge com a català, ni la Mare de Deu de Queralt a la protecció de qui van lliurar-me en baptisme, ni la Esperanza de Triana que diuen vetlla per la nissaga paterna han sabut despertar la meva devoció.
L’exemple del meu ateu pare, que s’ha limitat a una apreciació estètica de la qüestió, i les discretes instigacions de la meva tieta, fervent seguidora del culte a les imatges, i tan inspiradores en altres aspectes, han estat debades: he contemplat amb educat interès algunes de les boniques talles i pintures que el tema ha produït i m’inclino davant el poder escenogràfic de les grans processons sevillanes, però l’influx de tot plegat ha estat transitori i de baixa intensitat.

Fa poc Joan Francesc Mira, en un escrit dels Cuadernos Gitanos, ens advertia que la descreença no era excusa per aquesta mena d’insensibilitats. Deia que el culte marià era, per damunt de tot, una expressió popular i festiva ciutadana on l’aspecte religiós quedava desplaçat per altres consideracions tant o més interessants des de la perspectiva antropològica. I encara que tingui ben present que cap Història seriosa pot prescindir del dogma de la virginitat i les seves conseqüències, que els camins de romiatge del nostre continent vers santuaris marians no són pas una nota marginal en la construcció de moltes identitats culturals que m’interessen vivíssimament o que l’art bizantí que tant m’ha subjugat quedaria molt afeblit sense les icones que retraten a tan important poncella, quan hom és un tòtil declarat, ni per aquestes s’aconsegueixen els efectes desitjables.

Però tota intransigència té un límit i la meva l’ha trobat en les excelses Cançons tel·lúriques de’n Roger Mas. Així que fem pública retractació: em rendeixo incondicionalment als seus Goigs de Nostre Senyora del Claustre de Solsona, que no només obren la porta a una riproposta enlluernadora de la música tradicional catalana, sinó que confirmen la meva opinió que hi ha unes ciutats interiors del país, recòndites i carregades d’accents misteriosos, de les quals se’n pot treure molt de suc artístic si es tracten amb la subtilesa i solemnitat adients i no amb la carrincloneria barretinesca de costum.

Si voleu exposar-vos a aquesta infecció mística, aneu a aquesta pàgina i premeu la fletxa blava.
No em faig responsable de la reacció espiritual que pugui provocar la seva escolta.

Dotze paraules de comiat (de 2008)

Etiquetes

Doce palabras retorneadas, zambombas, zoroastrianisme

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

In memoriam M.L.

Etiquetes

Mikel Laboa

Sospito que avui no seré gaire original. La mort tampoc ho és amb la seva fastigosa monotonia.
Però en Mikel va aconseguir fer algunes coses duradores, d’aquelles que la nostra immemorial enemiga no pot neutralitzar tan fàcilment perquè ja han penetrat més enllà de la seva jurisdicció.
Ara, les seves cançons ja són nostres, de tots, i no les lliurarem tan fàcilment.

Una vibració primordial

Etiquetes

Viola de roda

Diu una facècia de músics tradicionals que els violinistes de roda passen mitja vida afinant l’instrument i l’altra mitja tocant desafinat. No em sembla una manera massa irrespectuosa d’esmentar les grans dificultats que han de passar per destil·lar el so que trobo més bonic de tots.

Amb la viola de roda, que hom anomena també xifonia, no em va succeir com amb altres coses que he anat estimant a mesura que les sovintejava. Més aviat va ser un enamorament sobtat i fulmini: la primera volta que en vaig escoltar una ja vaig saber que el seu so davallaria amb mi a la tomba. Perquè no es tractava només d’una impressió acústica, ans d’un ideal, de la concreció acabada d’una època i un esperit que al meu parer encara no ha estat superat. I cada cop que algú frega les seves cordes és com si n’extragués un fragment conservat per eixarm dins la seva màgica maquinària: l’edat mitjana es fa corpòria i desplega tots els seus refinats encisos.

És també així perquè, després d’una curta etapa d’esplendor, els compositors “cultes” van bandejar-la i va quedar confinada a l’àmbit de la música popular, conreada només per joglars i rodamóns, pagesos i, com denota el seu nom asturià, gaita de pobre, gents humils i anònimes. I així va sobreviure, fèrtil però soterrada, en la música d’arrel de molts pobles d’Europa. Ara, gairebé acabada aquesta travessa d’ombres, sembla tornar a emergir. I després d’haver-ne escoltat de ben gruixudes, la xarxa també està servint per mostrar tota la versatilitat d’un instrument que molts haurien volgut confinar a l’habitació dels mals endreços.

Per exemple, el web d’un bon artesà de lutieria ensenya el miracle que suposa la creació d’una viola de roda i el perquè no n’hi ha dues que sonin de la mateixa manera. O els vídeos on alguns afeccionats fan palès el seu virtuosisme desmenteixen la rústega noció d’una mena de grinyol només apte per servir d’esporàdic acompanyament:

Ja tindrem ocasió de retornar-hi. De moment, em conformo amb haver desvetllat l’interès d’algun lector. I per assegurar-me que no marxa amb dubtes sobre la qüestió, aquí va una propina oferta pels grans Lou Dalfin. Un scottish del seu darrer disc on es permeten retre homenatge a tots els resistents que encara gosen guixar parets amb la vella creu del comte de Tolosa.

Així doncs:Braçabosc – Lou Dalfin

“Guárdalo, que es bueno”

Etiquetes

alboreá, Flamenc, ritus nupcials, Tía Anica la Piriñaca

Part del captivador misteri del flamenc prové de la seva submissió a codis tàcits i un xic hermètics, a intèrprets tocats per follets capriciosos i a lògiques tan intangibles com el sentir-se a gust que necessiten alguns d’ells per cantar en condicions. I a la seva ànima escindida entre la professionalitat i un reguitzell de tradicions, petites supersticions i sinuositats que fan imprevisible cada sessió. També a certes reserves ancestrals que parlen d’una música on la seva funció original i llur representació artística encara es toquen i es confonen.

L’alboreá n’és l’exemple més assenyalat. Aquest és un cant enigmàtic. La seva etimologia i filiació són molt dubtoses i, fins a meitats del segle passat, pocs no gitanos l’havien escoltat car es reservava exclusivament a la intimitat dels casaments d’aquesta ètnia. Era la peça que s’entonava mentre es passejava a la núvia a coll-i-be i s’exhibia el mocador tacat de sang que donava prova de llur virginitat. Conseqüentment, es considerava una mena de profanació cantar-lo fora d’aquestes circumstàncies i en presència d’estranys: Rafael Romero, que va ser dels primers en fer-ho ho en un enregistrament d’Hispavox, va veure’s exposat per aquest fet als anatemes de molts dels seus parents.

No obstant això, alguns historiadors mantenen que aquest costum no és privatiu dels gitanos d’Andalusia i que, fins a les acaballes del regnat dels Austries, estava també estès entre els castellans. Després caigué en desús, excepte entre els romà, sempre més conservadors en les seves pràctiques. Ells anaren “aflamencant” la sonoritat de les alboreas fins a creure-les exclusives del seu llegat. Una prova d’aquesta teoria seria que no hi ha paraules pròpies del lèxic caló en les coples de les alboreas; un fet únic en el grup de cants de més forta petjada gitana.
Les coples de l’alboreà fan referència al ritual nupcial: són consells a la núvia, exaltacions del seu poncellatge, homenatges als pares i padrins que n’han protegit la virtut i etc.  Una de les seves estrofes més populars ens diu:

“Dónde está el pare de la novia/ que ya su hija ha salido en victoria”

Sé que des d’una perspectiva moderna aquest ritus pot semblar poc defensable, però hom no pot deixar de sentir un estremiment davant un residu cultural que ensorra molt fons les seves arrels i, sobre tot, davant la seva colpidora bellesa alhora solemne i festiva.
L’exemple que aquí us deixo és propi de Xerès –per tant amb un compàs de buleria per soleá romancejada- i pertany a Tía Anica la Piriñaca, la prodigiosa cantaora de qui vaig esciure’n una petita evocació per il·lustrar el retrat que en va fer el meu compare i gran afeccionat Gustavo Rico.

”Guárdalo, que es bueno”. Probablement, una de les més boniques gravacions flamenques de que tingui constància.

A les regions inferiors

Etiquetes

Bufacalibos, Pablo García-Rayo, Viernes de la Tradición

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

I heard the whistle blow

Etiquetes

Big Bill Broonzy, blues, Leadbelly, trens

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

Allahu Akbaru (però tot serà falsificat)

Etiquetes

adan, adhan, muetzí

De sobte, una veu esquinça la quietud de la tarda coagulada. Aviat obté una resposta i un eco que procedeix de tots els punts cardinals i que es transforma en una reverberació hipnòtica. La ciutat queda suspesa en la irrealitat, o encara millor, en una mena de suprarealitat. Com en un trànsit. És l’adan, la crida a l’oració.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se’m presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d’un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L’habilitat en l’execució de l’adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l’islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l’ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d’una alta bastida enderrocada. L’estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s’assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.

Llindar del gran món

Etiquetes

acordió diatònic, Artur Blasco, Fiter de Canelles, Pirineus

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

La marca física del flamenc

Etiquetes

Baixa Andalusia, Flamenc, Gitanos

Perdoneu-me si avui m’esplaio massa, però em disposo a tractar un tema que em resulta apassionant.
La majoria dels qui som afeccionats al flamenc ens hem interessant alguna volta pel trencaclosques del seu origen. Per escurçar molt la qüestió: la primera noticia fiable d’un tipus de cante autònom, de codificació diferent a altres estil populars de la musica castellana i conreat primerament per persones d’ètnia gitana, ens remet a un Tío Luís el de la Juliana que visqué a la segona meitat del s.XVIII. I d’aquí en surten dues teories bàsiques:

1. La que anomenaríem de la clandestinitat. Els gitanos, instal•lats durant els segles XV i XVI a la Baixa Andalusia van assimilant i elaborant a la seva manera tot el substrat de músiques anteriors que es concentra en aquest territori. Però la seva pràctica és de portes endins, gairebé diríem sota forma d’un ritual ètnic privat, i només a les acaballes dels set-cents, coincidint amb la relaxació de la persecució a aquest poble, comença a emergir d’aquest ambient; fet que explicaria que sorgeixi com un estil ja força definit i la seva ràpida capacitat d’expansió geogràfica.

2. La segona procedeix dels problemes historiogràfics que la primera teoria presenta. I vindria a dir que, si abans d’aquestes dates no hi ha referents que assenyalin la pràctica del flamenc és simplement perquè no existia com a tal. Com argumenta l’estudiós Antonio Álvarez Caballero, la possibilitat que no es conegués allò que cantaven –allò que escoltaven cantar, si es vol- uns quants milers de gitanos inserits en nuclis de població suburbana, que a més a més pertanyien a un grup que sempre era estretament observat i que es guanyava sovint la vida amb l’espectacle, és força increïble. El flamenc seria així resultat d’un procés accelerat de creació que sense gairebé referents externs fa nàixer un tipus de música radicalment nova i que, com a molt, seria unes dècades anterior a la dels seus primers artífexs coneguts.
El principal obstacle per anar més enllà és la manca de documentació endògena sobre uns “fundadors” de comú analfabets, provinents de medis marginals i que transmeten el seu llegat de forma estrictament oral, amb totes les fluctuacions i pèrdues que això comporta. En afegit, les primeres investigacions no es duen a terme fins gairebé un segle després del seu presumpte naixement i es recullen de dipositaris d’aquesta memòria no escrita separats ja per més d’una i dues generacions dels avantpassats.

Hi ha, però, dos aspectes que m’interessen especialment de tota aquesta qüestió. Avui comentaré només el primer. És el que m’agrada d’anomenar-ne “la marca física del flamenc”. O més clarament: Per què, havent-hi gitanos arreu de la península, el cante apareix precisament en un espai molt ben delimitat –i que ningú discuteix- format pel triangle entre Cadis, Triana i Xerès de la Frontera?

Tampoc aquí tenim una resposta clara. Molts al•leguen que això prova que el substrat andalús és decisiu en la seva formació, i que els gitanos només serien una mena d’aglutinant de disperses corrents autòctones i anteriors. Altres mantenen que, en canvi, aquesta part d’Andalusia és un dels primers llocs on, malgrat les moltes restriccions, els gitanos troben una certa possibilitat d’arrelament. Un indret on la forma de vida oberta i tolerant del nadius, una “fosca simpatia atàvica” diu poèticament Pedro Caba, així com la nodrida presència de bosses marginals formades per moriscs i conversos desposseïts, jornalers errants, germanies de delinqüents i altre “lumpenproletariat” (perdoneu l’anacronisme) que viu extramurs –pensem que els barris matriu del flamenc, Santiago, Triana, Santa María, San Miguel, són adjacents a les ciutats abans esmentades- els permet passar desapercebuts i sedentaritzar-se. I que allí, tot i que manllevant alguns elements sonors preexistents de tots aquests grups, gràcies a aquesta estabilitat, endeguen la elaboració i difusió de quelcom que abans de la seva intervenció no pot en absolut dir-se flamenc.

Tot plegat és un afer tan intrigant com esquiu.
Hi ha, però, una darrera constatació que trobo pertinent. La complexitat del fenomen obliga a implicar moltes disciplines en el seu estudi, a fer bells salts deductius, a fixar-se – com li agradava a Lucien Fevbre- en indicis indirectes, en dades obliqües. A cercar conjectures en elements insospitats. N’hi ha de meravelloses, com per exemple aquelles que extreuen conclusions de la mateixa estructura urbana i social dels llocs d’origen del flamenc, que exploren la simbiosi entre l’home i el seu habitat.

La petjada del terròs en els homes i la música: la marca física del flamenc. Aquella que jo he perseguit pels carrers d’Utrera i Lebrija, aquella que he ensumat a les rodalies del barri de l’Alameda sevillà on va créixer el meu pare, aquella que crec haver albirat en l’abundància de places bellíssimes i que conviden a la convivència íntima de Xerès i que, malgrat tot, no m’ha deixat mai traspassar del tot el seu misteri essencial.
Per què aquí?

Tom Munnelly escolta ja la música de les fades

Etiquetes

Música tradicional irlandesa, Tom Munnelly, Travellers

Gràcies a unes xerrades amb Fernando Neira el passat cap de setmana, vaig saber que s’havia mort Tom Munnelly, el campió de la música d’arrel irlandesa.
Munnelly és un d’aquells homes admirables que sabia que quan tot està per fer allò que cal és baixar al carrer i fer-ho. La tasca que ell va portar a terme amb aquesta filosofia és ingent, aclaparadora, universal.

A 1964, Irlanda, gràcies a la vitalitat que hi havia conservat la música popular autòctona, posseïa una de les tradicions sonores més riques d’occident. Però els canvis en les formes de vida, el desprestigi del terròs i les dèries de la modernitat amenaçaven d’escombrar-la. I engrescat per l’exemple de folkloristes com Bent Lloyd, Sean Ó Riada, Breandán Breathnach o Seamus Ennis, va començar a fer enregistraments de camp per a evitar la seva pèrdua. La cobertura del Departament d’Educació i de la Societat Irlandesa de Musica Folk que ell mateix va fundar li permeteren dedicar-s’hi a temps complet.
Una de les seves grans intuïcions va ésser acostar-se als travellers, un marginat poble de nòmades del qual en parlarem properament. La seva amistat amb un d’aquests desheredats, Jacko Reilly, va permetre el redescobriment de tot el continent submergit de la cançó vocal sense acompanyament, de la qual ell mateix arribà a ser-ne un fabulós intèrpret.

La seva feina està xifrada en més de 1.500 sessions de gravació, però, sobretot, en un activisme continuat i impossible de quantificar que és el moll de l’ós de l’extraordinari revifament de la música tradicional a l’illa maragda. Conferències, escrits, aplecs, escoles, festivals i discs de cantants com Tom Lenihan porten la seva empremta.
Qui el tractaren parlen també de la seva qualitat humana, generositat i contagiós entusiasme com a part inextricable del miracle que va operar: avui, en una nit qualsevol, en aquest mateix moment, hom pot entrar en centenars de pubs rurals d’Eire i trobar-hi a músics que passen les vetllades conreant aquest tresor que Munnelly furtà a l’extinció.