Les geografies criolles II: reduccions barroques

Etiquetes

barroc amazònic, Chiquitos, Hans Ertl, Martin Schmid, reduccions jesuites

Hagués preferit retrobar la fotografia. Però de les imatges n’importa també l’explicació que les posa en context. L’ancoratge, que en deia Roland Barthes en afortunada metàfora marina. I el d’aquesta és massa sensacional per deixar-la passar: en el cor d’un temple barroc que s’endevina lluny del seu moment de glòria hi canten unes dones, acompanyades d’uns violinistes que toquen atents als seus faristols. Són tots indígenes andins, però els detalls fan presumir que interpreten una peça clàssica europea.  La imatge respira un candor i elevació espiritual que la sostreu del temps, malgrat que la disparessin per les engires de 1950. Per altra banda, la seva bellesa no és atzarosa. En un estil molt proper a aquesta que il·lustra l’entrada i sí tenia desada, va sortir de la càmera d’un fotògraf brillant i experimentat: Hans Ertl.

La vida d’Ertl és de novel·la d’aventures. Alpinista, etnòleg, assistent del mestre del bergfilm Arnold Fanck, col·laborador íntim de Leni Reifenstahl i camerògraf d’Olympia, bona part de la seva carrera professional estigué lligada al règim nazi. Va ser un dels fotògrafs de cambra de Hitler, tot i que ell considerava aquesta desgraciada circumstància fum de formatjada: mai s’havia identificat amb el führer i pertanyia més aviat al cercle d’Erwin Rommel, de qui en va retratar amb mestratge les campanyes africanes i en va plorar la caiguda. Aquests atenuants no van servir per estalviar-li represàlies laborals a l’Alemanya reconstituïda de després de 1945. La sortida fou  l’exili a Amèrica del Sud de tants altres entusiastes del III Reich. No obstant això,  aviat va escollir allunyar-se dels antics camarades i establir-se en un paratge retirat de la selva de Bolívia; en una hisenda anomenada La Dolorida on menava vida de granger alhora que seguia conreant el seu gust pel documentalisme. En aquest indret remot va criar a les seves filles. La llegenda familiar l’engreixaria una d’elles, na Monika, activa participant en els moviments revolucionaris del país  i, segons algunes fonts, la responsable l’any 1971 de liquidar a Hamburg el cònsol Roberto Quintanilla, antic cap de la intel·ligència boliviana i un dels botxins del Che Guevara.

Però tornem a la fotografia. Ertl la fa a Chiquitos, una província de boscos secs i  planures negadívoles de difícil accés a la dècada dels cinquanta.  I testimonieja així un fet cultural en aquell moment molt poc advertit: als vells temples de les missions jesuítiques, tot i que abandonades a la força per la Companyia el 1767 i malmeses pel pas del temps, els indígenes chiquitanos encara s’hi reuneixen per a observar els preceptes religiosos i tocar música. Però una cosa torba els primers especialistes que se les miren: si són com tot indica peces de música sacra barroca, i per tant partitures molt complexes, com pot ser que indis sense cap formació acadèmica puguin llegir-les? La resposta que troben és encara més formidable: allò que toquen és l’herència viva del barroc amazònic. Les obres dels mestres músics de la Província Jesuítica del Paraguai com Martin Schmid i Domenico Zepoli, fruit d’un sincretisme entre la música culta vinguda del vell continent i la pròpia dels nadius, transmesa de generació en generació per via d’un ensenyament tradicional ininterromput. Hauria de passar encara més temps per a fer una segona troballa formidable: a Chiquitos com a Moxos, una altra reducció jesuïta de Bolívia, s’hi havien conservat milers de les partitures barroques originals amb misses, òperes, himnes  i sonates procedents d’aquell període i copiades pels indis de les missions. Un llegat que fa tot just uns anys s’ha començat a restaurar i digitalitzar.

Piano d’una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

D’aleshores ençà, aquesta música ha rebut l’atenció de musicòlegs, s’han format escoles i orquestres locals per a difondre-la i s’han establert cicles internacionals a ambdues comunitats amb certa capacitat d’atracció de públic i professionals d’arreu del món. Això n’ha assegurat la continuïtat, però inevitablement ha canviat la semàntica d’aquest barroc amazònic i ara els seus joves intèrprets reben una formació musical completa que els permet atacar qualsevol repertori clàssic, no només el propi. El seu misteri, el dels vellards que encara toquen en els cors dels oficis religiosos amb la tècnica apresa dels antics mètodes, s’ha esvaït així una mica. Però s’ha guanyat la tranquil·litat de saber que no s’esvairà del tot.

Per la meva banda, en aquest frenesí de violes i arpes, a vegades guarnit amb flautes de canya i trompetes de fulla de palma, hi sento sempre una reverberació estranya. És el so contradictori d’aquest món on vivim, de les seves desconcertants alquímies. El miracle que un fet odiós com és el de la conquesta, l’evangelització forçosa i la substitució cultural* pugui transmutar-se per mitjà d’una reapropiació profunda i viscuda en quelcom preciós i digne de ser preservat com això:

*(Hi ha certa discussió acadèmica sobre si el projecte utòpic jesuïta no tingué un fort component anticolonial i d’establiment de noves relacions entre blancs i indígenes no basades en la submissió i el domini. Però la seva funció evangelitzadora i per tant d’alteració de les creences autòctones és indiscutible.)

Anuncis

Nosaltres, els ucraïnesos

Etiquetes

Chornobil, Euromaidan, Iuri Andrukhovitx, makhnovtxina, Mitjans de comunicació catalans, Nestor Makhno, ocupació nazi d'Ucraïna, Ucraïna

El primer en adonar-se’n va ser el Paolo: “Ves a Ucraïna –em va dir-. Estic segur que t’agradarà. Tenen molt en comú amb nosaltres.” Potser sembli exagerat, si es pensa en les immenses penalitats que ha conegut el poble ucraïnès per a perviure. Sense necessitat d’anar més enrere del segle XX, ha patit dues Guerres Mundials, la segona una terrorífica guerra d’extermini que va assolir en el seu territori el més alt grau de salvatgia. L’ocupació nazi va significar l’eliminació d’un milió llarg de jueus, que se sumen als altres sis milions d’ucraïnesos que van caure durant la contesa. Plovia sobre mullat: abans havia vingut una Guerra Civil a quatre bandes i una col·lectivització agrària, cortesia d’Stalin, feta expressament per a destruir el model de vida tradicional de la pagesia i, segons algunes fonts, la pròpia nació. I que, en qualsevol cas, s’havia saldat amb milions de morts de fam. A això hi hem d’afegir les consuetudinàries purgues d’intel·lectuals i dissidents polítics, la més o menys vetllada russificació durant l’època soviètica, el pas sobtat d’una economia planificada a una de mercat quan el sistema va caure, devastador per a tantes famílies, i els primers anys noranta ferotges de proliferació de màfies i criminalitat. El moment magmàtic de tot plegat, però, potser sigui l’accident nuclear de Chornobil de 1986. La magnitud de l’engany i la decepció per la gestió de la catàstrofe va ser un factor en absolut aliè a l’esfondrament de l’URSS i la posterior independència. El nou país, com diu l’assagista Iuri Andrukhovitx fent un joc de paraules amb l’etimologia de chornobil (herba amarga, és a dir, donzell) es va guanyar “amb l’amarg regust de l’Apocalipsi”.

A Odesa, a l’escola de les catacombes

Però si ens podem abstreure d’aquestes tràgiques diferències d’escala, quan he tingut l’ocasió de conèixer i interessar-me per Ucraïna, i de començar a estimar-la, no m’ha costat trobar-hi els trets de similitud que em vaticinava el Paolo que em captivarien. N’hi ha de culturals molt assenyalats, com la situació de la seva llengua i els problemes que arrossega. Allà com aquí hi ha tossuts monolingües i dúctils bilingües, molt desequilibradament repartits entre les poblacions russòfones i ucrainesòfones. Fins i tot i tenen un “catanyol”: el súrjik, tan o més present que el nostre. Però els veïnatges són també, subtils si es vol, sociològics, identitaris i fins i tot històrics. Per exemple, Ucraïna i Catalunya són els dos únics llocs del món on, si bé de manera incompleta i fugaç, hi ha quallat una forma de revolució anarquista. En el cas ucraïnès parlem de l’estructura organitzada per l’Exèrcit Revolucionari Insurreccional d’Ucraïna. El 1918 el país havia quedat lliurat a les potències de l’eix pel tractat de Brest-Litovsk. Però el marc de l’acord era summament volàtil, amb fronteres encara indefinides i el conflicte entre una revolució que havia ja triomfat i l’intent dels austroalemanys de restaurar el vell ordre, derivat de la infame entesa amb els soviets. En aquest context, pagesos i obrers ucraïnesos que no s’hi avenien, capitanejats per Nestor Makhno, formaren aquest exèrcit únic, voluntari, assembleari i encara així molt eficaç, que fou també conegut com exèrcit negre i que amb la seva audàcia va posar en escac a les tropes tsaristes i bolxevics, mentre implantava a les zones que dominava una economia de tipus llibertari. A la llarga, en condicions numèriques i d’intendència desfavorables, l’exèrcit negre va ser derrotat, tot i que la resistència s’allargués fins el 1924 i que novament durant l’ocupació nazi s’alcessin partides sota la bandera negra que anaven per lliure de Moscou.
Ua adient epíleg per a la relació que ressegueix aquesta entrada és la del grapat de supervivents makhnovistes que acabaren lluitant a l’Ebre durant la Guerra Civil Espanyola. Potser per això encara sigui més bonic que la peripècia de la makhnovtxina, el nom popular de la guerrilla anarquista, la recollís en una vibrant adaptació del cant rus “Els partisans” el fill d’un exiliat valencià membre de la columna Durruti: Esteve Roda Gil. Aquesta n’és la versió de Serge Utgé, un altre fill d’exiliats catalans:

Per tot això, pel fet de tenir amics ucraïnesos i per la fraternitat amb un poble que ha patit tant i així i tot ha sobreviscut, m’ha emprenyat el poc ressò que s’ha fet de la seva insurrecció de les darreres setmanes en uns mitjans catalans que cada vegada semblen més provincians. És a dir, espanyols. Amb algunes presumibles i comptades excepcions, i no sempre sortint d’un cert esquematisme, penso que no hem estat a l’alçada en el seguiment d’una revolta en què no només Ucraïna s’hi juga el seu futur, sinó que també Europa hi empenyora part del seu significat.

I és que malgrat que la Unió ha sabotejat durant anys l’acostament, posant tota mena de traves als visats pels ucraïnesos i dificultant la seva residència per treball o estudis als nostres països, fent així molt més fàcil l’entesa amb Rússia, aquesta gent que es manifesta a la Maidan Nezalejnosti branda encara l’estendard de la corona d’estels com un ideal de llibertat i prosperitat. Disposats a posar-hi el coll i obrant gestes populars com la d’aconseguir fer retirar-se a la policia quan els volia desallotjar, per ells Europa és encara l’esperança d’un espai de concòrdia i d’intercanvi fructífer, amb institucions no totalment dominades pel personalisme, l’arbitrarietat i la corrupció i on l’amenaça d’un imperialisme agressiu com el rus hauria de superar majors obstacles. Prou sé que els seus anhels ens emmirallen amb aquesta Europa mesquina, mercantilista, autoritària, oligàrquica i incapaç de protegir la diversitat en què hem anat consentint que es converteixi. I no sóc tan ingenu com per a no veure que entre els qui s’apleguen a les manifestacions de Kyiv hi ha també elements tenebrosos i reaccionaris que entelen aquestes elevades aspiracions. Però això no esquinça el seu crit i el fort recordatori que ens transporta. “Glòria a Ucraïna”, doncs. O com diu el seu típic brindis “Budmo!”, que traduït ens ha de sonar novament prou familiar: “som i serem”.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Temps de guerra i de bandits

Etiquetes

Eclesiastès, Joan Perucho, Josepa Maria de Sagarra, Lovecraft, Pere Llobera, qüestionari Proust de Permanyer

Un dels llibres més divertits que tinc, com tants altres mercès a l’olfacte i llarguesa de la meva fantàstica tieta, és la col·lecció de qüestionaris Proust que Lluís Permanyer va fer a un bon grapat d’importants figures de la cultura catalana.

Gràcies a les seves respostes, ens complau comprovar que Lovecraft era un dels prosistes favorits d’Espriu, que els dons naturals que Joan Perucho més hagués volgut tenir eren « els màgics, que com sap tothom són els realment meravellosos » o que Pere Calders volia viure a Barcelona,  però no hi trobava pis, entre moltes altres tafaneries que esbomben homes com Dalí, Pla, Fuster o Joan Coromines.

Aquest qüestionari pot ser un deliciós entreteniment social. O àdhuc un de solitari. Jo me’l plantejo de tard en tard, mentre faig la dutxa o vaig de camí al mercat o em consagro a altres activitats heroiques que em fan sentir un gran personatge. M’hi agrada especialment una pregunta, sobretot per com hi és formulada: ¿Quin és l’estat present del seu esperit?

Hi trobava certa resposta fa uns dies, just coincidint amb una altra lectura;  la de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. El gran dramaturg hi parla d’un seu avantpassat, el llec Pere Llobera, a qui defineix amb aquest mots: “acceptà només com a veritat les dues pistoles de la faixa; justificadíssimes, d’altra banda, perquè els temps eren de guerra i de bandits i no es podia anar massa refiat.”

Com diu l’excels poeta de l’Eclesiastès, “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Em va semblar que aquesta del llec Pere era una excel·lent manera d’encarar aquest que ara vivim.

De la part de la macedònia

Etiquetes

aromanesos, estat-nació, guerres balcàniques, Macedònia, Nikola Karev, panbulgarisme, República de Kruševo, secessionisme, tolerància ètnica a l'Imperi Otomà, valacs

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

Fins aviat, compare

Etiquetes

el carro de mi fortuna, Enrique Morente, Flamenc, obbligo di tramandare, transmissió

 

“Cuando yo era un chaval, en aquel café de la esquina, había un cantaor muy bueno y con mucha afición. Yo me bajaba desde Granada, con el dinero para el autobús y para invitarle a un aguardiente , a que me enseñara unos cantes. En aquella época no había ni grabadoras ni nada, solo lo que te pudieras quedar aquí arriba. Era todo lo que teníamos para aprender.”

 

S’insinuaven  ja “las claritas del día”, que es diu en andalús, i passant per la plaça de la catedral de Màlaga el mestre em donava una lliçó sobre la transmissió d’aquella vella flama, els canals misteriosos pels quals una passió arravatada s’ha anat comunicant de forma gairebé soterrada entre un grapat d’iniciats capaços de fer molts quilòmetres i d’esmerçar les seves últimes monedes per sentir la copla desconeguda, la inflexió nova o l’accent gairebé perdut d’algú altre posseït per la mateixa follia.

Va ser una evocació fugaç. I, malgrat tot  em va fer copsar de manera fulminant tota la intensitat que podia tenir una crida com la seva i les fondàries enigmàtiques on havia anat a nodrir-se.

 
No acostuma a ser elegant parlar en el gènere necrològic d’un mateix quan es vol parlar de qui se’ns n’ha anat. Però rescatar fragments que conservem molt vius del temps, sempre breu, que haguem passat al seu costat és potser  l’única manera d’oposar un ferm “no encara” a la vella fastigosa.

 
I jo dec a Enrique Morente aquell aprenentatge preciós.
També moments d’una emoció intensa i difícil de transmetre: aquesta vesprada, mentre passava a donar-li un no pas últim sinó provisional adéu, em martellejava el cap el salm seu que més em commou. Són uns “tientos”, aquest cant preparatori de les invocacions més greus, que preludien els abismes de la soleá i la siguiriya, però que encara es retenen amb una contenció tensa i elèctrica. I les lletres que hi posa (“pero esas coplas no son mías, esas estaban ya en el cante”, em digué amb humilitat quan jo li’n vaig expressar la meravella) em semblen la millor xifra de l’actitud, la llibertat i l’orgull que ell i la seva música no han deixat d’ensenyar-nos:

“Dejadme buscar mi vida/que yo no le pido a nadie/ni siquiera los buenos dias”

Enrique Morente – El Carro De Mi Fortuna

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Record d’un home

Etiquetes

Bonaventura Calderer, conca minera de l'Alt Berguedà, Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, Museu de les mines de Cercs, Sant corneli

Per acabar les vacances i de visita rabent però llargament enyorada a Berga, vaig convèncer a iaia i pares d’anar amb nosaltres al Museu de les mines de Cercs, obert a la vella colònia minera de Sant Corneli. En els darrers anys, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya ha invertit abundants recursos i lloables esforços en la restauració i divulgació del patrimoni industrial del país, i el resultat és una xarxa apassionant d’instal·lacions que inclou molins paperers i fariners, serradores, fàbriques, fargues i mines com la de petroli de Riutort o aquesta de carbó de la conca de l’Alt Berguedà.
Sense entrar en grans detalls, el lloc té un interès indubtable. Perquè no només mostra els principals enginys i tècniques d’extracció del lignit, sinó també objectes i pedaços de la memòria sentimental de la colònia, una exposició dels fets del 32, on al veí municipi de Fígols els minaires proclamaren durant un curt hivern de tres dies el comunisme llibertari  i fins i tot un habitatge reconstruït de les famílies de treballadors tal i com podia ser a la dècada dels 50. Però el nucli de la visita és l’entrada a la mina de Sant Romà, on un comboi de vagonetes ens endinsa fins a una mostra dels diversos fronts d’explotació que conegué l’indret: aquests espais extrems de l’experiència laboral humana.

Anar-hi era un compte pendent, i no només perquè s’hi aprengui alguna cosa valuosa sobre la producció energètica que va sostenir la vida de la comarca durant bona part del segle XX, amb els sacrificis que això va comportar, sinó perquè com vaig explicar fa uns mesos, mon avi, el meu tiet avi i fins i tot durant un breu període i en qualitat d’electricista el meu pare van treballar-hi. Per aquest mateix motiu, absent ja de molts anys el primer, el passat dissabte només vaig trobar a faltar al tiet Ventura, que ens podria haver explicat in situ un bon grapat de coses d’aquell món tan especial. Però en Ventura estava molt malalt i només ens hi va acompanyar en esperit.

L’endemà vaig acostar-me a l’hospital amb la iaia i vaig pujar a veure’l. Retirat de la mina amb un grau màxim de silicosi, els seus 91 anys eren un testimoni d’una fermesa commovedora. Però aquesta vegada el vaig trobar molt derrotat. Veure un home que sempre havia sigut molt ben plantat i molt de la broma tan esblaimat i atemorit em va deixar força trasbalsat. Així i tot, va semblar que em reconeixia i que el confortava una mica tenir a la vora a la seva germana. I així vaig marxar amb la feble esperança que encara fos capaç de donar un nou escac a la fosca.
No va poder ser. El matí de dissabte, diuen que sense cap agònic patiment, va fer un darrer mos i ens va deixar.

Els qui l’hem conegut i estimat en podrem rememorar les virtuts. Jo en conservaré moltes històries de les seves gresques de joventut, sempre amarades el seu tarannà alegre i faceciós, i  em quedaré amb el record feliç que en tinc menant els seus horts a la sortida de Berga, que crec que era una de les coses que més li agradava de fer. També amb el dring del seu català de muntanya, tan expressiu i sorneguer.
Però per damunt de tot, em quedaré amb l’admiració per un home que, malgrat la vida dura que li havia escaigut, no s’havia deixat arrossegar pel desconhort i que ha aguantat dempeus força més enllà del que la seva malmesa salut feia esperar. I aquesta és una de les definicions més honorables d’home que se m’acuden: congratulem-nos doncs, en aquests dies tristos, d’un que pot dir que ha viscut amb coratge com a tal.
Adéu, oncle. Que la terra de la qual conegueres tan bé el feixuc pes et sigui ara lleugera.

Visions heroiques I: Alan Lomax

Etiquetes

Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records

Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?

Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.

Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.

Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.

Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.

Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.

Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.

Un rampell

Etiquetes

Arrebato, Iván Zulueta, Joan Monleon, vampirisme, Walter Benjamin

Tractava de decidir quina de les tres o quatre entrades a mig endreçar que tenia per la rebotiga era millor per acomiadar l’any, quan m’he assabentat de la mort d’Iván Zulueta.

Potser sigui agafar la carbassa pels pèls i potser aquesta elegia no encaixi gaire en el discurs general d’aquesta pàgina. Però si hom pensa que Zulueta no representa una forma exquisida d’art del subsòl i que el seu cinema –potser caldria parlar de la seva única però titànica obra, una d’aquelles que no conté càlculs gasius i que devora al seu creador- no és una mirada de fit a fit a algunes regions més ombroses i laterals de la vida, llavors és que encara no ens hem entès bé.

Recordo perfectament la tarda que vaig veure Arrebato per primer cop, sol a casa, en una còpia una mica rudimentària (un telecinema, potser?) i amb una disposició d’ànim d’aquelles ben obertes a les experiències desestabilitzadores. Recordo la commoció, el brogit, l’encanteri, la por, el fàstic, la hipnosi. I un malestar físic, una nàusea, el terror material al descobrir quin és l’agent que està vampiritzant al protagonista: “quelcom ha llampeguejat en un instant de perill, il·luminant aquella zona de nosaltres mateixos que tant desitgem oblidar” –diu Walter Benjamin en una línia memorable que sempre associaré a Arrebato.

Avui es poden llegir les necrològiques que recullen les circumstàncies personals i peripècies d’aquest quimèric donostiarra, així que us les estalvio. Però realment no fan cap falta per entendre i deixar-se aclaparar per aquest seu film raríssim i que, en una de les grans escenes de la història del cinema, es torna autònom i pren vida i consciència pròpia.

Com deia ahir l’amic Joan-Carles per retre homenatge a Joan Monleon, només ens queda demanar “Glòria, honor i pau als nostres herois”.

Jamaica o Mort

Etiquetes

Javier Ortiz

A aquestes hores segurament tothom a qui pugui commoure la notícia ja la conegui, i el títol d’aquest entrada soni a la contrasenya secreta amb la qual en el futur ens identificarem.

No puc dir que amb en Javier Ortiz fóssim amics –encara que en un dels seus Apuntes del Natural tingués la gentilesa de donar-me aquest tracte i jo el considerés com a tal- perquè ens havíem freqüentat poc i gairebé sempre mitjançant correspondència o missatges a la seva llista de correu, però la seva mort m’ha colpit d’una manera que mai faria la d’una simple coneixença. Ara m’adono que en els darrers vuit o nou anys ell ha estat una de les presències més estables de la meva vida; una de les persones a qui he llegit de manera més fidel i amb més regularitat. Perquè com tants d’altres, era dels qui s’alçava al matí amb el deler de seguir la seva crònica, primer als Diarios de un resentido social i després en els esmentats Apuntes i a la seva columna de Público, que substituïa a la de El Mundo, d’on n’havia plegat com a director d’opinió per “incompatibilitats ideològiques.” Un dolç hàbit, d’aquells que hom incorpora a la seva quotidianitat de manera discreta sense descobrir com arriben a marcar els seus dies fins que alguna impertinència, sovint la maleïda mort, els aboleix sense esmena.

En un cert moment, en Javier m’havia convidat a unir-me a las Voces Amigas de la seva pàgina web, però finalment certa trigança meva i algunes consideracions tècniques van ajornar indefinidament la incorporació d’aquest blog a aquell espai seu. Tanmateix, la seva rebel·lia, la seva dissidència, la seva forma de repensar i capgirar els llocs comuns més viciats i inservibles o la seva decisió de no resignar-se a les injustícies han influït decisivament en la meva educació i en la formació de les meves opinions. A Ortiz hi acudia a desvetllar-me de les meves complaences, a refermar les meves idees o a conhortar-me d’estar menys sol quan les unanimitats més feixugues i vergonyoses ens queien al damunt. Perquè va tenir sempre clar el seu bàndol: el dels oprimits per qualsevol poder i el dels relegats per les moltes iniquitats d’aquest món. I el va defensar amb una prosa concisa, amena, d’una formidable qualitat expositiva i curulla d’arguments incisius i originals.
És allò que se’n diu un mestratge. Adéu-siau, doncs, mestre. Ja t’estem trobant a faltar, però procurarem no decebre’t.

..I potser, des de la Jamaica on ens estiguis esperant, no et desagradi sentir aquesta cançó nostra que havies fet tan teva.

Nomenclatures II

Etiquetes

Huizinga

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”

In memoriam M.L.

Etiquetes

Mikel Laboa

Sospito que avui no seré gaire original. La mort tampoc ho és amb la seva fastigosa monotonia.
Però en Mikel va aconseguir fer algunes coses duradores, d’aquelles que la nostra immemorial enemiga no pot neutralitzar tan fàcilment perquè ja han penetrat més enllà de la seva jurisdicció.
Ara, les seves cançons ja són nostres, de tots, i no les lliurarem tan fàcilment.

D’un arsenal intacte

Etiquetes

etimologia, George Steiner, Joan Coromines, literatura fantàstica

Si no fos perquè els seus mètodes l’emparenten amb la ciència filològica, hom diria que l’etimologia és una branca de la literatura fantàstica. Les narracions dels etimòlegs descriuen la fabulosa història de com la llengua s’obre camí. Estudien la nissaga dels mots i llur naixement, la manera en la qual es posen a circular pel món, les aventures que els transformen, els encontres i situacions que els fan créixer i enfortir-se o caure en desgràcia, els idil·lis que mantenen amb altres del seu gènere i els fruits de les seves trobades; les vicissituds de tot ordre que en condicionen l’existència.
En aquesta indagació hi ha també quelcom de detectivesc, car molts d’aquest episodis es troben coberts per un vel hermètic i treure’ls a la llum exigeix seguir pistes subtilíssimes, fils gairebé invisibles, lligams ja oblidats o molt precàriament conservats. En ocasions, fins i tot, el seu secret s’ha fet ja impenetrable i el rastre de la seva evolució es perd en la foscor del temps o només permet agosarades hipòtesis

L’etimologia és així també una eina auxiliar de la història, ja que molts fets dels que no en queda cap altra evidència irrefutable poden resseguir-se i deduir-se gràcies a les constatacions que permeten aquests estudis; o bé ajuden a refermar la possibilitat de certes teories que hi troben un valuós punt de recolzament. Ho ha sabut dir George Steiner “Tot oblida, excepte la llengua.”

Potser les circumstàncies dels darrers segles no ens han permès el luxe d’una literatura de primeríssima fila o, empentats com ens hem vist a la supervivència, hem patit l’amputació dels mecanismes que enforteixen constantment un idioma. Però malgrat tot, ens hem de considerar afortunats, perquè comptem amb un tresor que no moltes llengües comparteixen amb aquest grau d’esplendor; un arsenal on fornir-nos per conquestes futures: llegiu a Joan Coromines. Hi trobareu una font que mai s’esgota.

Petersburg sola fide

Etiquetes

Alaska, Protestantisme

Potser per haver-la ajudat a despatxar un client massa bufat, la cambrera del ferri ens convida a unes cerveses i ens xerra algunes tafaneries de la vida a bord. També ens avisa de la imminent arribada a Petersburg, que segons assegura és el port més pròsper de tota la costa del Pacífic.

En un país on sovint és més fàcil trobar un generador elèctric que una barra de pa o un diari, els meus rmecanismes de detecció de la riquesa resulten una mica primaris. Però no tinc motius per a dubtar-ho. En aquesta badia privilegiada de l’Inside Passage marí d’Alaska s’hi instal·laren a finals del segle XIX i principis del XX un cabàs d’immigrants noruecs que portaren amb ells refinats coneixements pesquers i conservers i els aplicaren profitosament en les fèrtils costes que se’ls obrien just al davant. Es tracta d’un herència encara visible: cognoms com Anderson, Erickson o Carlson sovintegen en cartells de comerços i bústies, i enllà de celebrar el dia de la independència del país escandinau, em diuen que de portes endins encara hi ha cases on se n’ha mantingut la llengua.

Però més reveladors que els llampants iots de la seva rada o la amplitud dels seus casalots se’m presenten altres signes. En aquesta comunitat de reduïdes dimensions, per atendre els seus poc més de 3.000 habitants, hi ha una església baptista, una església presbiteriana, una congregació bíblica, un temple episcopal, una església catòlica de Santa Caterina de Siena, el lloc de pregàries multiconfessional de l’exèrcit de salvació i, com no podia ser d’una altra manera, l’església luterana de Petersburg.
Potser sí que enmig de la comoditat material sigui més senzill confiar en la bondat del creador i del seu ramat, però en el seu plàcid veïnatge i convivència –com en totes aquelles coses de la vida on aquesta es mostra neta d’unanimitats- s’hi trasllueix el vell somni que va inspirar la reforma protestant: la tolerància i la llibertat de consciència, el dret a cercar una relació personal amb la veritat, i que alguns dels seus prohoms més detestables, com Joan Calví i els seus doctrinaris esbirros, van voler ràpidament estrangular.

Hi ha moltes coses del continent americà que em són alienes, i estic segur que em seria complicat fer-m’hi, però no pas aquesta. No el vertiginós viratge que va permetre que la descendència dels severs puritans que arribaren aquí per sotmetre’s sense traves al mandat de la sola gratia restablissin els principis de flexibilitat i germanor més enllà del dogma que Petersburg i les seves sis confessions desmenteixen amb veu tan alta i ferma. Per això, fins i tot algú com jo, tan refractari a qualsevol noció d’escatologia, es sent reconfortat de seure a escoltar el sermó del predicador, de sentir-lo pregonar els avantatges de la llarguesa sense contrapartides i d’estendre la mà a aquells qui també me l’estenen sense importar-los no haver-me vist mai abans o no haver-me demanat un certificat de creences.

És diumenge i el sol tebi que es dreça per sobre del paral·lel cinquanta-sis no imposa gaire més que un pansit fanal de fira. Però avui, amb aquesta escalfor, ja en tinc prou.

Llavor de revolta

Etiquetes

anarquisme, Berga, Berguedà, carlisme, catarisme

“Per on començar?” es preguntava Roland Barthes al principi d’una obra d’idèntic títol. I continuava recordant que els cànons del gènere autobiogràfic resolien la qüestió començant per explicar qui eren els avis.
Els meus avis per part de mare, i tota la seva ascendència fins on ens arriba la memòria familiar, nasqueren en diverses localitzacions de la comarca del Berguedà o de la subcomarca de la Vall de Lord. Saldes al peu del Pedraforca, Guixers al nord del Solsonès, Berga i Avià delimiten les fronteres d’aquesta nissaga. I jo, sempre encuriosit per sondar el pes del medi sobre les persones, he pensat sovint en quina mena d’influència, de tutela invisible, podia representar aquest fet.

Perquè en la seva modesta mesura, aquest espai carrega dins la història catalana amb una certa tradició insurrecta. Com totes les zones muntanyenques del Principat, durant bona part de l’Edat Mitjana, és una regió que es resisteix a la instauració de l’hegemonia política dels comtes de Barcelona, i és just allí on més s’hi difonen els ensenyaments herètics del bons homes. La primera documentació catalana sobre una comunitat càtara ens condueix a la vila de Berga, on l’any 1214 na Guillermina de Bretós rep el consolament abans de morir d’un perfecte portat expressament pels seus fills des d’Occitània. I encara avui es pot transitar el llarg camí que va de Montsegur al Santuari de Queralt i que empraren els qui fugien de la repressió religiosa de la croada contra els albigesos.

Segles més tard, com tantes altres contrades del Prepirineu, el Berguedà és un actiu focus de bandositats i de les rapinyes dels escamots hugonots. L’ombra del mític Rocaguinarda plana sobre aquests paratges durant tot el tombant del segle XVI. Una inclinació a les partides armades que ni tan sols la ocupació borbònica apaivaga completament –aquí hi tindrà un dels seus teatres d’operacions el guerriller Carrasclet-, que la Guerra del Francès fa renéixer i que, sovint per obra dels mateixos capitosts que s’alçaren contra els francesos, té diversos rebrots durant la Guerra dels Malcontents i, sobre tot, durant la primera carlinada. De fet, els defensors de l’absolutisme i dels furs propis troben en aquests encontorns un feu tan favorable als seus interessos que instal·len primer a Borredà i després a Berga la seva Junta Superior Governativa de Catalunya. Els cincs turbulents anys de domini dels partidaris de la causa de Carles Maria Isidre, curulls de violentes dissensions internes, tenen els seus corresponents epílegs durant el segon i tercer aixecament carlí, trobant-hi sempre a berguedans disposats a unir-se a les columnes rebels.

La industrialització i el canvi de segle transformen completament l’escenari berguedà, però no així els ànims insubmissos. La flama de l’anarquisme crema amb força i arriba a la màxima temperatura en els dies 20 i 21 de gener de 1932, quan obrers i minaires afiliats a la FAI ocupen ajuntaments de l’Alt Llobregat com el de Fígols i endeguen una efímera revolució llibertaria que és ràpidament esclafada. Però d’aquell fracàs se’n rescabalen a bastament durant les col•lectivitzacions de la Guerra Civil i, encara després de la desfeta, el Berguedà queda associat a les activitats resistents dels darrers maquis catalans: Marcel•lí Massana i Ramon Vila “Caracremada”, sempre ben assistits per pastors i pagesos de la comarca.
I si bé d’una manera més moderada, en els darrers trenta anys, el Berguedà ha continuat essent un escenari de l’inconformisme català i de les aspiracions més obertament independentistes. Sense anar més lluny, Berga és la capital on les Candidatures d’Unitat Popular obtingueren millors percentatges de vot en les eleccions municipals de 2007.

Significa tot això alguna cosa? Potser que s’absorbeix de l’ambient, que es rep d’alguna mena de memòria col·lectiva, el rent de l’inconformisme? És molt difícil d’assegurar, i aquest corrent flueix avui d’una manera més soterrada i larvària que no pas oberta i visible per a tothom. Però també s’ha d’admetre que té un fonament real i que existeix una tradició irredempta que jo, conscient i orgullosament, assumeixo i de la qual me’n declaro hereu. Tant com per a prometre ser-hi fidel i nodrir-me’n en totes les lluites de l’esdevenidor.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d’acollida. Descansi en pau.

El riu subterrani de l’heretgia

Etiquetes

Étienne Trocmé, cristianisme, donatisme, heretgia, heterodòxia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

A les regions inferiors

Etiquetes

Bufacalibos, Pablo García-Rayo, Viernes de la Tradición

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

Complexitat i reacció

Etiquetes

Annales, Braudel, Febvre

Quan es parla d’història dels Annales es fa referència a una escola historiogràfica francesa que va emprar la revista d’aquest títol com a vehicle d’expressió, i que d’ençà dels primers anys trenta va reaccionar, per resumir-ho de manera barroera, contra la història vuitcentista centrada en els grans esdeveniments, en les figures principals, en les correspondències diplomàtiques i les guerres i va pretendre fixar-se en processos i estructures socials de més fondària i duració però inferior visibilitat. Les seves característiques principals foren la interdisciplinarietat –amb incorporació al cos de les investigacions de coneixements avançats de geografia, de sociologia, de historia del pensament, d’economia i etc.-, la revalorització de totes aquelles fonts indirectes que avien estat menyspreades per considerar-se de poca volada o solidesa i una ampliació del camp de batalla que va tenir l’ambició d’aspirar a la construcció d’una “història total”.

A l’indispensable i persuasiu Combats per la història, (sense cap traducció catalana) Lucien Febvre dóna una de les moltes claus que justifiquen aquesta perspectiva quan ens diu que : Una de les formes d’elecció de l’activitat històrica consisteix en multiplicar els seus elements, en descobrir que quan no es tenen texts pot treure’s molt de profit de l’estudi agut dels noms de llocs, de l’examen comparat de certs grups de paraules, o fins i tot de la manera com estiguin repartits diversos tipus de sepultura, de l’expansió d’un mode de construcció, dels noms de sants que porten les esglésies, de ritus religiosos, de formes jurídiques, de cerimònies i costums i què se jo quantes coses més. Cal ser enginyós. Ser actiu davant allò desconegut. (…) Es tracta, efectivament, de comprendre i fer comprendre.”

El fruit més depurat d’aquesta concepció potser seria El Mediterrani i el món Mediterrani a l’època de Felip II  de Fernand Braudel (sorprendrà algú que tampoc no existeixi traducció catalana d’una de les obres d’història més influents del segle XX?), un esforç titànic i d’alt voltatge literari per a destriar tots aquells elements que configuren un període històric i fer visibles tots els nivells que interactuen en la definició dels individus i de les comunitats que formen.

Els detractors de la història dels Annales n’han retret que la progressiva tendència dels historiadors d’aquesta òrbita a baixar fins els detalls més minúsculs acabava per multiplicar de tal manera els fronts d’investigació que feia impossible qualsevol síntesi, qualsevol perspectiva general i compacta, així com la tendència a fer arriscades inferències i vols de pensament sense el recolzament de documents i dades categòriques. Resulta una acusació estranya, perquè si hi ha quelcom que els Annales refusen és precisament les simplificacions, les solucions i compromisos que volen reduir la vida a explicacions lineals i que no tinguin en compte la seva extrema complexitat, les seves múltiples interferències i transvasaments.

Em sento obligat a reivindicar, amb tots els seus possibles defectes i incoherències, aquesta determinació que gent com Bloch, Pernoud, Braudel, Febvre o Le Goff tingueren. Avui vivim una reacció que sota la disfressa de neoracionalisme positivista, i amb la pretesa de passar comptes als excessos de la posmodernitat i a la seva destrucció de l’objectivitat com era entesa abans d’aquesta revolució de les ciències humanes, advoca novament per les veritats senzilles i contrastables, per la jerarquització i compartimentació dels coneixements i per una mena de religió dels fets provats. La majoria de qui la practiquen semblen homes espaordits per l’enorme exigència que suposa l’obertura d’un camp gairebé infinit i farcit de dades infinites en l’estudi de qualsevol activitat humana. I que, en conseqüència, es refugien en la especialització monogràfica, en l’ordenació asèptica dels fets, en la composició de models estàtics i en la construcció de sistemes sintètics.

Una involució que no es exclusiva del camp històric, sinó que es fa notar en tota l’àrea de les ciències socials. I que resulta summament dogmàtica, perillosa i empobridora. Contra la seva seducció, que es pregona enemiga del pensament feble quan realment n’és un agent, s’imposa la feina de seguir fent emergir rastres, vestigis i derelictes. És a dir, d’oposar continus obstacles al discurs d’una homogeneïtat objectivable en les manifestacions humanes.

Sobre la talvera

Etiquetes

frontera, Joan Bodon, talvera

“Es sus la talvera qu’es la libertat” diuen uns versos de Joan Bodon, el poeta que més tossudament va cercar d’esclarir en què podia consistir la jugulada identitat occitana.
Talvera és una bella paraula en occità de la qual en desconec la correspondència en la nostra llengua. Anomena el camí veïnal que discorre entre dos camps de conreu i fa de via d’accés i de demarcació de les propietats. Aquestes talveres, però, no pertanyen a ningú, o encara millor, pertanyen a tots els qui les transiten sense que hom en pugui reclamar l’ exclusivitat o el peatge de pas. I així són, per naturalesa, espais ambigus, comunitaris, lliures; punts de trobada i confluència, camins d’entrada i de sortida, de marge lax, de confí imprecís i flexible.

Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.

Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en positures multiculturalistes dubtoses, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.

(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)

L’arsenal Stoker

Etiquetes

Dracula, miscel·lània, Notes and Data for his Dracula, Rosenbach Library, Stoker

La Biblioteca Rosenbach de Filadèlfia, especialitzada en curiositats bibliogràfiques i arts decoratives, va comprar fa més de trenta anys un lot de Sotheby’s que contenia tres volums manuscrits en quart amb el nom Notes and Data for his Dracula. Consistia en vuitanta fulls de material heterogeni minuciosament compilat per Abraham Stoker i posteriorment emprat per a bastir la maquinària de precisió que és la seva immortal novel•la vampírica. Periòdicament, la fundació pensilvana que gestiona aquest fons n’organitza mostres i el fa protagonista d’un festival draculí anual.

Juan Antonia Molina Foix, una autoritat en assumptes de literatura gòtica, ens descriu el contingut d’aquests plecs de paper: són “notes sobre llibres de nigromància i història natural, bibliografia sobre mitologia i supersticions,, transcripció de conversacions amb vells llops de mar i d’inscripcions de tombes, descripcions topogràfiques de paisatges i costums dels països del Danubi manllevades de viatgers contemporanis seus, notes sobre una teoria dels somnis, informacions sobre lesions cerebrals i extirpacions de coàguls sanguinis, anotacions d’horaris de ferrocarrils, manuals sobre el temps, i diverses notes (amb data i sense data) amb idees per a la narració, esborranys de la història, títols de capítols, llista de personatges, cronologies, comportaments i característiques dels vampirs, bibliografia de llibres i articles llegits.”

Aquesta col•lecció miscel•lània de fragments desprèn una poesia d’amor a la multiplicitat de la vida i a la diversitat d’angles que serveixen per a plasmar la realitat que no poden deixar d’afermar la nostra simpatia per l’autor dublinès i trobar-se en completa consonància amb l’orientació d’aquesta bitàcola  cap a la recol•lecció de materials mínims, de segones històries, de moviments poc perceptibles, de l’immens rerafons de coses que donen fondària, misteri i bellesa a l’existència humana.

Foc interior

Etiquetes

Chatwin, Kalevala, Kapuscinski, nomadisme, transhumància

D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Llindar del gran món

Etiquetes

acordió diatònic, Artur Blasco, Fiter de Canelles, Pirineus

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

Una vespra siciliana

Etiquetes

Botto, dialecte, Franco Battiato, romanyol, Sgalambro, sicilià, stranizza d'amuri

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.

Tom Munnelly escolta ja la música de les fades

Etiquetes

Música tradicional irlandesa, Tom Munnelly, Travellers

Gràcies a unes xerrades amb Fernando Neira el passat cap de setmana, vaig saber que s’havia mort Tom Munnelly, el campió de la música d’arrel irlandesa.
Munnelly és un d’aquells homes admirables que sabia que quan tot està per fer allò que cal és baixar al carrer i fer-ho. La tasca que ell va portar a terme amb aquesta filosofia és ingent, aclaparadora, universal.

A 1964, Irlanda, gràcies a la vitalitat que hi havia conservat la música popular autòctona, posseïa una de les tradicions sonores més riques d’occident. Però els canvis en les formes de vida, el desprestigi del terròs i les dèries de la modernitat amenaçaven d’escombrar-la. I engrescat per l’exemple de folkloristes com Bent Lloyd, Sean Ó Riada, Breandán Breathnach o Seamus Ennis, va començar a fer enregistraments de camp per a evitar la seva pèrdua. La cobertura del Departament d’Educació i de la Societat Irlandesa de Musica Folk que ell mateix va fundar li permeteren dedicar-s’hi a temps complet.
Una de les seves grans intuïcions va ésser acostar-se als travellers, un marginat poble de nòmades del qual en parlarem properament. La seva amistat amb un d’aquests desheredats, Jacko Reilly, va permetre el redescobriment de tot el continent submergit de la cançó vocal sense acompanyament, de la qual ell mateix arribà a ser-ne un fabulós intèrpret.

La seva feina està xifrada en més de 1.500 sessions de gravació, però, sobretot, en un activisme continuat i impossible de quantificar que és el moll de l’ós de l’extraordinari revifament de la música tradicional a l’illa maragda. Conferències, escrits, aplecs, escoles, festivals i discs de cantants com Tom Lenihan porten la seva empremta.
Qui el tractaren parlen també de la seva qualitat humana, generositat i contagiós entusiasme com a part inextricable del miracle que va operar: avui, en una nit qualsevol, en aquest mateix moment, hom pot entrar en centenars de pubs rurals d’Eire i trobar-hi a músics que passen les vetllades conreant aquest tresor que Munnelly furtà a l’extinció.

El mite narratiu

L’any 1984, Thomas Sebeok escrivia un informe que responia a una petició de la Comissió Reguladora de l’Energia Nuclear dels Estats Units. El govern nord-americà volia enterrar residus en les profunditats d’una zona deserta del país i es plantejava com podia assegurar-se que aquesta zona es mantingués aïllada durant deu mil anys, el temps de durada de la radioactivitat. No era una qüestió ociosa: en terminis molt més breus han declinat llengües i civilitzacions i s’han perdut coneixements fins a resultar impenetrables per a societats posteriors.

Sebeok va examinar les possibilitats i va concloure que cap tipus de comunicació verbal era segura. Tampoc els codis simbòlics o pictogràfics, per la seva ambigüitat última i dependència del context, servien a aquesta fi. Qualsevol sistema tecnològic era igualment vulnerable a cataclismes i perdudes en el subministrament d’energia. Va descartar així mateix que els missatges d’advertiment poguessin ésser adaptats i reformulats cada cert temps, atès que aquesta solució pressuposava la continuïtat social que la hipòtesi de fons posava en dubte. Ni tan solament envoltar la zona d’exclusió d’avisos en tots els sistemes semiòtics coneguts, amb l’esperança que almenys en sobrevisqués un, oferia completes garanties.

Només un mètode semblava suficientment perdurable, encara en mig de les circumstàncies més imponderables. Consistia en crear una mena de llinatge d’iniciats o estirp sacerdotal, formada per una abundant dotació d’especialistes en diverses disciplines, que anirien transmetent la consciència del perill de generació en generació, creant i estenent llegendes i supersticions que hi fessin esment. Amb el pas del temps potser s’hauria dissipat la naturalesa exacta de l’amenaça, però hi hauria grans possibilitats que persistissin difusos tabús i anatemes que mantinguessin la seva eficàcia àdhuc en una societat humana que hagués retornat a un estadi primitiu.

Té quelcom d’instructiu i poètic que d’entre tots els mètodes estudiats, fos la producció d’un mite narratiu l’únic que resultés viable: el conte com a instrument més poderós de transmissió. Aquell que més ens acosta als mètodes de coneixement dels nostres avantpassats.

Petjades I

“El vaig visitar al seu minúscul habitatge de París amb dos amics. (…) Ens va ensenyar molt orgullós un cartell en el qual s’hi veia un mariner amb el cos cobert de tatuatges: l’havia trobat en un viatge que havia fet a Copenhague. Així era Benjamin: el seduïa irresistiblement tot allò remot, primitiu; tot el que condueix a l’interior.”

Anotació del diari de Werner Kraft sobre el seu amic Walter Benjamin.