Part de la meva feina habitual consisteix en anar a esmorzar a hotels de luxe i conversar amb algunes de les dones més cobejades d’aquest món: Scarlett Johansson, Eva Mendes, Charlize Theron i senyores d’aquest estil, per fer-vos-en una idea. No és tan feixuc com podria aparentar i em paguen de manera raonable per l’esforç.
Algunes companyes -que per aquestes coses són més curioses i desinhibides que els homes- em pregunten sovint si són realment tan imponents com semblen. Els costa de creure que sóc sincer quan responc que no, que no les trobo pas més boniques que moltes altres noies que veig cada dia al metro o al bar de la cantonada i, indubtablement, que no tenen als meus ulls ni una fracció de l’encís que trobo en les meves amigues o en la meva amistançada.
No és una positura per quedar bé o fer la cort. Allò que vull dir és que aquestes dones tan esplèndides, en les quals es noten constants i calculadíssimes atencions per posar de relleu el seu atractiu i sobre les quals es projecten uns fantasmals ideals col·lectius de perfecció, em resulten tan evidents i impersonals que m’és impossible veure-les sota aquella llum de misteri i d’intimitat, de secret i de descobriment que per mi són la clau de la fascinació sensual. Exposades a l’escrutini públic detingut i continuat, és com si s’haguessin tornat estereotipades, translúcides, una mica irreals.
És si més no la meva idea de la bellesa, amb la qual sovint he fracassat de persuadir els meus amics, com el fruit d’una mirada cultural i d’una fabricació de la fantasia més que no pas de l’impuls instintiu o d’aquella apreciació de la simetria que alguns científics han assenyalat com la clau selectiva per la qual es regeix el nostre cervell en aquests afers. Són les connotacions i capacitat d’evocació, el teixit de memòria o d’imaginació que filen, allò que em sedueix d’un rostre, d’un esguard o del balandreig d’uns malucs. La bellesa es troba, diu un clàssic platònic, als “atributs metafísics de la transcendència”. I son formoses desconegudes o dones que conec molt bé aquelles que tenen la capacitat de traslladar-me, d’incitar-me al somieig o al record i fer que las vegi sempre sota llums afavoridores. La gran majoria de famoses, en canvi, em fan pensar en propagandes de cosmètics cars, robes de marca i transaccions monetàries. En totes aquelles coses que per a mi són l’antítesi de l’erotisme.
rastres, vestigis, derelictes 
Us comprenc molt bé. Per motius de feina em moc en un món on el vestit i el maquillatge, la ‘pose’, formen part de ‘l’entourage’. Aquestes coses em surten en francès i em perdonareu. Així i tot, m’atreu la coqueteria vinga d’on vinga quan ve acompanyada de misteri i de talent. Per això, amb el seu permís, em quede amb les antigues músiques egípcies de la il·lustració. Em tenen el cor robat. Tot això ho vaig trobar en una llauradora del Camp d’Elx: portava la sèquia plena a cell.
Et donaré tota la raó: la coqueteria, una coqueteria una mica tímida i dissimulada si es vol, és un tret summament atractiu.
Poca cosa puc afegir al tot el que dius perquè s’adiu amb allò em motiva o em desmotiva.
Sí que diré que allò que més em sedueix és la voluntat de l’altre. Intuir que una dona se sent atractiva o que li agrada una part del seu cos i el llueix; el gest. I a la vegada em sedueix l’ocultació de tot plegat; el misteri. Hi ha dones que no fan res per ocultar la seva natura i dones que no poder fer res per ocultar-la.