De la ciutat negada

Etiquetes

Barzaz Breizh, Bran Ruz, Bretanya, Cantre'r Gwaelod, Claude Auclair, Gradlon, Joanna Newsom, Livadenn Ker Is, Yann-Fañch Kemener

Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

Anuncis

Les geografies criolles I: la fusta cremada*

Etiquetes

British Columbia, Louis Riel, métis, Robert Service, Yukon

Quan em va dir “podríem anar al Canadà” i amb somriure murri va afegir-hi “oi que és una bona idea?” vaig saber que havia d’anar encarregant tres lliures de bou salat i fer lloc a la motxilla per a tantes llaunes de mongetes com pogués encabir-hi. Em sembla recordar que encara vaig tenir la ingenuïtat de provar una finta, que vaig parlar del vells dòlars d’argent gravats amb La Grand Hermine remuntant l’estuari del Sant Llorenç que col·leccionàvem amb el pare i que d’alguna banda les cinc tribus iroqueses van desenterrar les seves destrals de guerra. Però el Quebec estava perdut per a la Corona de França i el consell havia decidit que ens arrenglaríem amb els casaques roges: “Si voléssim a Vancouver podríem pujar fins Alaska i, si ens hi veiéssim amb cor, potser arribar a les Aleutianes o a l’Àrtic”.
A què diuen que té gust l’escorça de pollancre?

El Yukon: la poètica de l’infinit

Però si m’hi rumiava bé hi havia una mística de la Columbia Britànica que m’atreia anar a trobar sense acabar-m’ho de reconèixer. Eren les velles avançades conserveres dels colons noruecs en remots ports del Pacífic Nord i els bellíssims tòtems de les nacions gitxsan i haida. L’or del Klondike i la cabana de Jack London. El terrible White Pass i els registres de llengua Tlingit escrits en ciríl·lic. La goleta de Jonathan Clark fondejant a Sitka.  El bosc primigeni i les portes de l’infern al Canó Fraser. La desolació de l’Alaska Highway i el versos titànics de Robert Service que recorden que al Yukon hi ha una sola llei:  “Només els forts prosperen. Els febles pereixen”. Un fil de poesia pionera i essencial que em tibava sense remissió.

Però en el meu fur intern hi niava encara una pretensió més extravagant. Pensava que si amb mesurats artificis aconseguia fer una marrada per Alberta o Manitoba, tindria l’ocasió d’anar a trobar-me amb les petjades d’una vella obsessió personal: Louis Riel i el poble métis.

De Riel me’n captiva la dualitat irreductible, que es descompon en heroisme i traïció, abnegació i llunatisme, agudesa militar i eixelebrament sanguini, raonament il·lustrat  i heterodòxia mística segons qui n’expliqui la peripècia. Tractant-se d’un dels personatges més discutits de la història canadenca, qui ho desitgi en podrà trobar abundants relats (alguns tan insospitats com extraordinaris). Però Riel no passaria de ser una simpatia extravagant si no hagués capitanejat la revolta dels métis. I són ells qui de debò m´apassionen, perquè la identitat que insurreccions com la de Red River pretengueren protegir és en certa manera la negació mateixa de la noció habitual d’identitat.

Nascuts dels creuament entre dones dels pobles  maliseet, cree o algonquí i comerciants i coureurs de bois d’origen francès o angloescocès, els métis s’afermen precisament en la cruïlla, en un ésser bastard, en aquest nou nosaltres que sorgeix de tota trobada de diferents en aquest món (com deia el company Samuel en una inspirada redacció) . I quan demana ser respectada, la comunitat no lluita per restituir unes essències originàries, no cerca una regressió a un passat fundacional més o menys idealitzat; no pretén esborrar cap taca, sinó afermar-se en el seu dret a ser taca. És una fascinadora inversió de conceptes que podria atribuir-se a altres poblacions criolles, però que en aquest cas s’ha viscut amb una intensitat infreqüent i ha tingut un valor molt important. En la topada violenta de dos universos, els métis foren una baula sense la qual algunes portes s’hagueren clos amb molta més trencadissa: ells comunicaren coneixements en dues direccions, feren de sedàs en la traumàtica penetració del món blanc en l’indígena, empeltaren ambdues cultures, inventaren codis per a un mutu reconeixement  i, sobre tot, revertiren el tabú vergonyant dels matrimonis mixtes, d’una barreja que no ha de ser degradació, ans nova potencia generativa.
I és aquest mestissatge seu el que m’estimo i respecto per sobre de qualsevol altre: no aquell que surt del frívol precipitat d’ingredients superficials, sinó el que naix en un part sovint dolorós, però sofert sense reserves, fruit d’un compromís tan decidit que no es tem posar en perill el propi ésser per tal que n’emergeixi la nova vida. Un que sempre implica guany i renúncia ensems.

Hi ha un tret de la naturalesa del poble métis que penso que demostra aquesta concrescència i la manera veritable en la qual s’ha viscut: la pròpia definició dels métis –que s’ha fet necessària en ocasió d’alguns plets legals o per a discernir si els corresponen drets territorials que sí s’han reconegut als aborígens- és tan esmunyedissa que no ha assolit una redacció definitiva. En certa manera és una condició tan fronterera que només es pot resumir en una convicció individual i col·lectiva: és métis qui així es declara i qui és reconegut com a tal per la comunitat. El llinatge és un afegit menor: basta que hi hagi constància d’alguna mena de connexió amb ancestres d’aquest poble. Els métis més que ningú saben que la sang, aquesta antiga obsessió humana, s’esbandeix i s’enfosca amb cada aiguada i cal no deixar que ens esclavitzi amb les seves exigències de puresa.

Tres generacions de mestissatge (i no una tarda al Fòrum de Barcelona)

M’agradaria acabar aquesta primera cartografia criolla amb alguna anècdota intrigant o commovedora; potser dient que vaig conèixer gent métis i que en vaig aprendre alguna alta lliçó. O ben al contrari, que la confrontació amb la realitat va posar a lloc i em va ensenyar a no enlairar-me amb faules romàntiques. Però no va passar res d’això: el Canadà és vastíssim, tot revolt signifiquen jornades de viatge, tot desviament  una planificació acurada. Senzillament no vaig poder acostar-me a cap assentament métis.

O això pensava. Una tarda, creuant un d’aquest enclavaments dispersos de cases de fusta que nosaltres a dures penes anomenaríem poble, vaig veure dreçar-se en un pati una bandera de fons blau sobre la que hi havia dibuixada l’espiral de Moebius. Afeccionadíssim com sóc a la vexil·lologia, aquell drap em va intrigar perquè mai n’havia vist un de similar. Dies desp´res, quan vaig tornar a casa, no em va costar gaire esbrinar que aquella és la bandera dels métis. Sembla que el símbol de l’infinit és una vella marca que els missioners catòlics feien en els registres de baptisme per a designar aquells qui eren de progènie mixta. Avui, però, ha esdevingut una imatge suggestiva de l’entrecreuament de dues cultures, de la circulació ininterrompuda dels dos fluxos que la nodreixen, impossible de determinar on comença un i acaba l’altre. No sento recança pel fet  que el meu encontre amb els métis es resolgués en els alts camps de l’heràldica i l’emblemàtica, que a vegades assoleixen un poder insuperable de xifrar la realitat.

*Bois-brûle era un dels noms despectius que reberen els primers métis i feia referència al seu color de pell. És malgrat tot una altra imatge potent relacionada amb aquesta comunitat que no m’he sabut estar de recuperar.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Tinkers mai més

Etiquetes

an lucht siuil, Basildon, Francie Barrett, gammon, Paveee, segregació, shelta, Travellers

Fotografia extreta del magnífic llibre “Irish travellers: tinkers no more” d’Alen Macweeney.

La primera vegada que vaig parar per Irlanda em guiaven interessos romàntics i abans d’anar-hi vaig descuidar pensar en altres llauradissos. Però una companyia carabinesca constant em va forçar a repartir millor les meves atencions. Així, amb una bossa depauperada per un sojorn de bohèmia a Londres, una vesprada inclement en una fonda on bosses d’escombraries feien de finestrals, vaig acabar cuinant macarrons per un individu d’aspecte patibulari i accent impossible que se’m va engrescar a xerrar. Després d’unes discretes temptatives d’esclarir que hi feia en aquell tuguri d’estrangers qui semblava un irlandès de soca-rel, vaig saber que ho era d’una mena ben especial: “I’m a pavee, you know”- em feu saber. Com els nostres camins es van separar l’endemà mateix, vaig trobar que descobrir qui dimonis eren els pavees era una coartada tan bona com qulsevol altra per distreure’m dels meus sabotejats plans d’aparellament. Però trigaria encara un temps a saber que per aquell nom, i altres de menys amables com pikeys o knackers, s’identificava no només a un grup heterogeni de marginals i rodamóns, com vaig creure entendre en una primera aproximació, sinó a una ètnia ben diferenciada: la dels Travellers o Lucht siúil.

Anys més tard vaig anar a espetegar un altre cop a l’illa maragda, aquesta vegada amb els deures fets de casa i ben ministrat d’informacions de diversos ordres que volia escodrinyar. En l’ínterim, val a dir, jo m’havia dedicat dilatantescament (com a tot) a llegir qualsevol cosa que arribés a les meves mans sobre els gitanos. I fins i tot a sovintejar-ne algun i aprendre uns quants mots de la seva llengua. Per aquesta via, vaig saber també dels travellers, la comunitat que prenia el seu nom del seus sostinguts hàbits nòmades i del seu assentament itinerant en campaments dels afores de pobles i ciutats de tot Irlanda i Anglaterra.

Tradicionalment, els travellers o pavees s’havien malguanyat la vida en un país pobre amb oficis errants com el de quincallers (tinkers és un dels seus apel·latius més estesos) o tractants de bestiar, que els duien ça i lla seguint rutes periòdiques, mercats i dies de fira. No cal gaire sagacitat per imaginar que això havia produït diversos efectes : la seva vida paral·lela i contracorrent , afermada per lligams familiars, matrimonials i com veurem lingüístics, els havia acabat per constituir en un grup divergent de la majoria. També, costums progressivament allunyats de la norma i la sempre bescantada mania de no establir-se enlloc, els havia convertit en sospitosos habituals, gent que oferia uns serveis i coneixements útils per a les poblacions rurals, però a qui el seu trasbalsament de l’ordre establert feia que se’ls atribuís un caràcter conflictiu i sovint delinqüencial. Aquest ostracisme només podia accentuar-se a mesura que el curs del segle XX anà arraconant el seu modus vivendi i els travellers es reciclaven com podien en criadors de gossos –per caça i curses- , en ferrovellers o s’especialitzaven en espectacles com l’Stand Down, la boxa a mans nues irlandesa. La manca d’accés a l’educació i la sanitat, l’aferrissament en el curanderisme ha estat un tret identitari prou destacat entre els pavees, altes tasses d’alcoholisme i certes sedentaritzacions deficients en suburbis de ciutats els havien convertit a la dècada dels seixanta i setanta en veritables pàries, amb una renda i esperança de vida de les més baixes d’occident. Un quadre que, òbviament, recorda força al de molts rromà.

Però els travellers, per més que en l’imaginari popular se’ls hagi assimilat sense gaire miraments, no són gitanos. Això no vol dir que un veïnatge continuat no els hagi apropat, creat llaços de solidaritat entre uns i els altres o fet participar de reivindicacions comuns. Però mentre que els gitanos tenen avui constància del seu remot origen indi, en el cas dels pavees tot és més boirós. Hi ha teories que suggereixen que són camperols que en algun moment concret o en diverses fornades -això és un dels nuclis del debat- quedaren desposseïts i s’abocaren a la carretera per manca d’un terrós on quedar-se, arreplegant en el camí a altres de la mateixa condició fins a formar grups més compactes que progressivament anaren distingint-se dels irlandesos sedentaris. En el fons, un patró comú per tractar d’explicar preferències errants com la dels mercheros espanyols, els jenische alemanys o els reisende noruecs. En altres casos, se’ls considera descendents directes de comunitats nòmades d’època cèltica que mai havien arribat a conèixer el sedentarisme.
També resultat del seu conservadorisme endogàmic obtingueren fruits com la formació d’un dialecte propi, el gammon, que els primers lingüistes que s’hi van interessar anomenaren shelta, i que s’ha arribat a considerar erròniament com una mera llengua d’encriptació. Però aquesta qüestió exigiria unes delicioses precisions que reservarem per un proper post.

Els travellers, no obstant això, no escaparen a certes fatalitats del país i com tants milers d’altres irlandesos, provaren l’aventura americana o australiana després de la Gran Fam o una mica més tard. El resultat és que, també com d’irlandesos, ara n’hi ha més d’escampats pel món que en el seu país d’origen, on per altra banda segueix trobant-se dramàticament exclosos de gairebé tot.

Jo sabia en el moment de marxar cap a Dublín aquestes coses i altres que poden trobar-se molt millor explicades en llibres i webs a l’abast de qualsevol. I tenia fins i tot, gràcies als contactes gitanos, alguna adreça per esbrinar-ne alguna cosa més sobre el terreny. Es dóna malgrat tot la circumstància que la meva companya., a canvi d’estalviar-me carabines, mai ha vist amb bons ulls la propensió que tinc a passar els escassos dies de vacances que la vida assalariada permet visitant perifèries i tuguris . Així que vaig decidir fer una altra mena d’experiment: veure que podia arribar-me de la cultura traveller mitjançant l’experiència d’un turista convencional que no en sap res.

Resultat: una invisibilitat gairebé total.

Amb els travellers és difícil topar-s’hi perquè són pocs en termes demogràfics, però també perquè una sistemàtica segregació fa que només ocupin espais molt laterals de la vida irlandesa. No és ja que no hi hagi grans personalitats d’aquest origen en cap alta dignitat institucional o exemples excepcionals de convivència entre travellers i no travellers en alguns indrets del país (com pot passar entre gitanos i paios en barris com Gràcia o el de Santiago a Jerez de la frontera, per entendre’ns). No es tracta de l’absència de centres etnogràfics que hagin fet l’esforç d’explicar-ne una altra vessant, de trets irlandesos en què es reconegui obertament la seva influència o, almenys, de souvenirs turístics com artesania popular de la qual en siguin productors i beneficiaris. És que fins i tot en allò que han pogut excel·lir, es troben infrarepresentats. Per exemple, els pavees han estat grans dipositaris de llegat musical tradicional, com se sap molt viu en les tavernes i aplecs de tot el país. És en va: ni en aquest àmbit propici hom aconsegueix veure’n formacions tocant en pubs o seccions discogràfiques dedicades a les botigues, i només els antics treballs de Johnny Doran o els millor conservats de Paddy Keenan han gaudit d’una notable repercussió.
Potser les úniques excepcions a aquest apartheid oblidat hagi estat el dia en què el boxador Francie Barrett, després d’haver-se hagut d’entrenar per separat durant molt de temps per la seva pertinença a l’ètnia traveller, va portar la bandera tricolor en la cerimònia inaugural dels jocs olímpics d’Atlanta. A banda d’això, certes postals i afixos on s’hi mostren les superbes tartanes de fusta decorades amb filigranes de llampants colors que en el passat eren el vehicle i habitatge de la comunitat cobreixen la quota folklòrica.

Les imatges apocalíptiques que sempre agraden a la premsa. Poc s’havia divulgat fins el dia de la salvatge “eviction” dels travellers de Basildon de la seva batalla legal, amb el recolzament d’activistes i associacions social, per mantenir el seu campament en uns terrenys dels quals en tenien la propietat.

L’única manifestació regular de la seva existència semblen ser les noticies que els involucren en aldarulls pel seu establiment en llocs on es considera que no hi tenen dret o queixes pels perjudicis que suposa la proximitat d’aquest campaments. L’últim exemple d’aquesta especialització en el cantó del rebre va ser un desallotjament obligat a Basildon, Anglaterra. Segons sembla, la comunitat traveller era propietària del terreny, però s’havia extralimitat en el seu ús i edificació, de manera que una sentència judicial va permetre’n l’expropiació per la força. Les trasbalsadores imatges de la violència emprada van transcendir i s’han pogut veure en diaris d’arreu d’Europa. Però el cas, tot i que extrem, només palesa un antiquíssim conflicte social sobre els drets de passatge i establiment que es concedeixen a les comunitats nòmades i el seu encaix cada cop més difícil en un món on aquesta fórmula d’existència es troba definitivament sufocada.
Els travellers, es pot objectar, són només una nota al marge en la llarga història de la intolerància europea. Però jo més aviat trobo que en són la pedra de toc última, perquè pel seu nombre i pes o capacitat d’acció i influència en pocs col·lectius resulta tan injustificada, mentre que per representar aquell esquema de vida més radicalment oposat al majoritari –ells i un grapat més grups similars són el pòsit final del nomadisme – posen la mesura de la nostra acceptació de la diferència.

Per sort sempre hi ha qui s’engresca a proclamar-la amb orgull i bellesa: http://barefootpavee.blogspot.com/

Una revetlla al capvespre

Etiquetes

Ístria, Cicèria, Cici, ciribiri, istro-romanès, llengües en extinció, Magris, vlach, vlasi

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”– i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.

Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units– i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

La llibertat és una canço que es dreça

Etiquetes

blues, esclavitud, músiques dels esclaus, stambeli

Esclaus de Virginia fugen al Nord durant la Guerra Civil Americana

Una estranya trena de circumstancies; d’associacions fortuïtes, troballes simultànies i lectures creuades, m’ha portat en els darrers dies a pensar sovint en l’esclavitud. Potser hi vingués predisposat després d’unes setmanes on la dualitat entre salut i malaltia se’m manifestava metafòricament en termes no massa diversos als de llibertat versus servitud. Però evidentment és una projecció profundament bròfega i abusiva. Perquè l’experiència de l’esclavatge ens és gairebé del tot inconcebible i, gosaria dir, que en sabem poc i que tenim pocs mitjans per a representar-nos-la.

Això no significa que no hi hagi excel•lents estudis, articles, llegats monumentals, documentals i museus que ens puguin apropar al marc material, al coneixement de les condicions i relacions de força en què ha discorregut aquesta feixuga vergonya que arrosseguem com a espècie. I parlo en present perquè, tot i que l’any 1981 Mauritània fos el darrer estat en abolir-la oficialment, es calcula que encara prop de 30 milions d’éssers humans la pateixen d’alguna forma. Més aviat vull dir que, tractant-se d’una de les vivències més continuades i extremes que s’hagin donat entre nosaltres, la seva pròpia naturalesa i la situació d’aquells que l’han viscut fa que els seus registres, testimonis directes i vestigis culturals exclusius siguin més aviat rars, fragmentaris i poc propalats. No fa falta remarcar que s’hauria de parlar amb paciència i molt de matís d’un fenomen que abasta tants segles i gradacions. De ben segur que l’esclau domèstic de confiança d’una domus romana i l’esclau d’un enginy sucrer cubà, per posar exemples, estigueren sotmesos a règims d’opressió diferents. Àdhuc hi ha casos tan estrambòtics com el dels mamelucs del califat abàssida, que arribaren a ocupar les més altes dignitats de govern i a fundar una dinastia regnant. Però, essencialment, el tret que gairebé tots els esclaus han compartit és el de no ser considerats homes pels qui en tenien la possessió: com “animals amb parla”, descriu la historiadora i arqueòloga Isabel Rodà que se’ls tenia.

Per això mateix, per haver-los apartat de la dignitat humana, poques coses semblen més emocionants que els afanys d’aquestes nissagues obscures i anònimes de reivindicar la seva humanitat. I apartats de moltes de les coses que ens hi afermen, sovint fins i tot dels afectes familiars i comunitaris més innegociables, només els quedava recórrer a aquella característica que, encara en la mentalitat dels seus detentors, els separava de les bèsties: la veu. Per donar-se coratge, per a conjurar-se contra els amos, per a comunicar-se (encobertament quan feia falta), per expressar la seva esperança o apaivagar la seva desesperació, la música va ser l’agafador d’aquests condemnats; la taula de salvament última per a no enfonsar-se en la imposada condició infrahumana que els havia escaigut.

Són els timbals del vudú que criden a la insurrecció a Haití, l’himne dels forçats colombians que manifesten la seva resolució de no seguir baixant a les mines, els cròtals del Carib que recorden l’amputació africana dels qui els toquen, les campanes del Candomblé que invoquen la protecció de les velles deïtats, les cançons de treball i els espirituals amb què els negres de les plantacions del estats del sud anuncien l’hora de l’emancipació. I és bell recordar que, en un gir poètic, la descendència d’aquestes últimes músiques, on la ferida és recent i encara supura, el blues del Delta del Mississippi, va obrir-se pas des de les paupèrrimes barraques dels jornalers negres fins esdevenir el so més influent de la modernitat.

Però hi ha altres d’aquests ritmes que, per estar associats a formes de vida sortosament difuntes i venir de latituds menys focalitzades per occident , han anat quedat un xic soterrades. Potser el corrent més destacat d’aquesta altra música dels esclaus sigui el cos sonor que deriva de les practiques cerimonials dels subsaharians que foren conduits per la força a tots els països del nord d’Àfrica durant els segles divuit i dinou. De l’empeltament de les tradicions animistes d’origen amb els credos propis de l’Islam , d’on com és natural n’assumiren el culte popular als homes i llocs venerables (els sants i santuaris musulmans , per entendre’ns), i de la trobada dels propis instruments i patrons musicals amb certs trets culturals dels països d’acollida, n’emergeixen el rango dels sudanesos portats a Egipte, la derbeda del Marroc, el diwand’Algèria o l’stambeli tunisià.
Podria explicar, dins del coneixement purament dilatantesc i aproximat, en què consisteixen i el caràcter ritual, medicinal i d’incitació al rapte extàtic que les caracteritza. Però precisament una d’aquelles troballes que m’ha conduit a escriure aquesta llarga tirallonga (una volta més) és la publicació del disc “The Stambeli: Legacy of Black tunisians”, pertinent rescat d’una tradició llanguent però encara viva, que per acabar-ho d’adobar s’acompanya d’un web molt ben posat i on qui s’hagi quedat amb ganes de més detalls hi podrà satisfer curiositats i encetar-ne de noves.
I a més a més, des de l’experiència d’uns quants anys de col·laborador en una publicació musical, tinc la fatal convicció que aquesta disciplina escapa més que cap altra als intents de descripció verbal i que llur identitat total entre fons i forma obliga a que, com deia Borges, per explicar què dimonis és la marsellesa el millor sigui cantar-la. Així que aquí deixo un d’aquestes hipnòtiques peces, potser no pas amb l’esperança d’ajudar a copsar una mínima part de l’angoixa, ànsia de sentir el domini sobre el propi cos i intens desig d’abstracció que significava l’esclavitud pels qui l’havien de resistir, però potser sí de servir de llumí que permeti albirar una mica la foscor que l’envoltava.

De la part de la macedònia

Etiquetes

aromanesos, estat-nació, guerres balcàniques, Macedònia, Nikola Karev, panbulgarisme, República de Kruševo, secessionisme, tolerància ètnica a l'Imperi Otomà, valacs

(Autocrom d’Albert Kahn d’un grup de desplaçats turcs -probablement del sandjak de Selânik- durant la Primera Guerra Balcànica: un vell món s’acaba d’ensorrar.)

L’agost de 1903, a Kruševo, s’hi visqué un esdeveniment molt important, tot i que rarament es recordi com un dels episodis crucials del segle passat i que n’hagués pogut alterar el curs. En aquest vilatge de les muntanyes de l’actual estat macedoni hi hagué una insurrecció armada contra les autoritats senyorials otomanes que va portar a la instauració d’una fugaç república, esclafada militarment dues setmanes més tard.

La revolta va comptar amb recolzament de membres de totes les ètnies macedonies, i el seu comité revolucionari el formaren bulgars, valacs, arvanites i ortodoxes grecs de diverses llengues, serbis, albanesos  i fins i tot alguns turcs, tant cristians com musulmans. La proclama de Kruševo és encara un dels més bells manifestos polítics que es puguin llegir; l’utòpic intent de bastir al cor dels Balcans una república que respectés els drets de totes les nacionalitats i les exhortés a viure en germanor i llibertat sota un govern compartit. Especialment punyents resulten les paraules del seu redactor, Nikola Karev, quan s’adreça a aquells “pacífics i honestos veins turcs” que “es guanyen la vida amb sang i suor” i que “car des del temps dels nostres avis i besavis hem viscut junts com a germans en aquesta terra, considerem part de nosaltres i voldriem que ho romanguéssin sempre.” I els convida a aplegar-se sota la senyera de la Macedònia Autònoma (quina? ja us ho fareu!),  sense la temença que ningú vulgui convertir-los al cristianisme, saquejar les seves propietats o deshonrar les seves dones,  “no només perquè us considerem germans, ans perquè també sentim llàstima per vosaltres, com a germans, i entenem que sou esclaus del sultà i dels seus beys, efendis i paixàs, esclaus dels rics i poderosos, esclaus dels tirans, com nosaltres mateixos.”

En una paradoxa cruel de la història, correspongué a un imperi declinant, que s’havia preocupat molt més pel compliment de les lleis i pel cobrament dels impostos que per l’etnicitat o religió dels seus subdits, sufocar amb desmesurada violència la sublevació. I les conseqüències de la repressió i la desfeta havien de ser devastadores. Avortada l’aposta de Kruševo, arribà l’hora d’un conflicte entre bàndols ja definits per un estricte criteri nacional i que aplicaren llur lògica excloent per tractar d’assolir les seves aspiracions: la consolidació d’un estat amb un llevat tan fortament racial com el grec, el paneslavisme protoiugoslau, el panbulgarisme o l’emergència del nacionalisme turc; la trencadissa de les guerres balcàniques amb les seves netejes ètniques i la fi de la convivència rumelia entre pobles, que després enllaçaria amb la catastrofe de la Gran Guerra i que cueja fins avui amb les ferides obertes de la desintegració de Iugoslàvia o el nyap afrontós de la constitució d’un nou estat-nació a Kosovo.
Perquè és a aquesta darrera entelequia política tan asfixiant a qui devem moltes de les pitjors hores de la història del nostre continent.

Però si el llegat de Kruševo ens ha arribat esmorteït és també perquè ha estat vampiritzat sense miraments pels hereus dels qui s’encarregaren d’esquarterar-lo: la històriografia búlgara no s’ha estat de consignar que darrera aquells fets hi bategava inequívocament llur irredemptisme nacional, que només per la força imperativa de les armes hagué de renunciar a reunir sota un sol sostre a la totalitat dels bulgars. I evidentment troben que la pretesa dels seus veins de considerar aquells dies d’agost com la fita fundacional d’una discutida identitat macedonia moderna és només l’inici d’una falsificació secessionista. Els grecs, és clar, sempre han fet la viu-viu amb aquesta teoria, com amb qualsevol cosa que serveixi per a sotscavar la mateixa noció d’una Macedònia multiètnica i no hel·lènica, sense deixar de recordar alhora la ilegitimitat històrica dels anhels bulgars o la legitimitat dels propis. Mentre que els albanesos tampoc han volgut renunciar a magnificar-ne la pròpia intervenció.
Per la seva banda, els aromanesos, aquest poble difús i transnacional de qui caldrà parlar en un proper apunt, que mai ha sentit la pruïja de constituir-se un estat i que precisament per això exemplifica la possibilitat d’una intensa vida comunitària sense la necessitat d’atrinxerar-se rere unes fronteres, però que també ensenya la fragilitat extrema de qui s’ha ressistit a immolar-se a aquesta pulsió, han quedat  reduïts a comparsa d’uns esdeveniments en què tingueren cabdal protagonisme, entre altres motius perquè a Crushuva hi eren majoria.

Per tot això, Kruševo, lluny de l’anècdota, ens parla a nosaltres europeus de qui som, de qui haguessim pogut ser i fatalment  no hem sigut  i ens interroga sobre qui volem ser.  I ens dóna una lliçó clara sobre la identitat, aquesta cosa que vivifica quan es permet que sigui obliqua i oberta, però que paralitza quan se l’empresona amb límits ferrenys i obsessions maniaques. Quelcom que només se sap exactament en què consisteix quan no se’n parla, però que queda convertida en pàlid espectre en el moment que se’n pontifica amb grotesca grandiloqüència i afany de totalitat. Kruševo, i sortosament no és l’únic far d’aquesta esperança, ens empeny a pensar en formes més altes de compartir la nostra diversitat i oposar-nos a fórmules odioses on la por i la idolatria a la pàtria, amb llur tirànica exigència d’exclusivitat, són els únics principis rectors. Contràriament, és perquè estimem allò que som, i perquè l’amor més sòlid es aquell que també pot expressar-se amb la ironia i la desmitificació, que no tenim dret a ofegar-lo amb tensions d’absolut i opressives promeses de retorn a imaginàries pureses primigènies. I per aquesta mateixa raó que molts tenim en aquest remot poble de Macedònia, com en altres germans seus avui esborrats del mapa, un país de l’ànima.

En llengua trencada

Etiquetes

caló, Enrique Trujillo, George Borrow, Ignasi-Xavier Adiego, pogadolecte, romaní, substitució lingüística

Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres– la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

“A vos los egypcianos que andays vagando por estos nuestros reynos y señorios”

Etiquetes

Cartas de Seguro, Lleis antigitanes, manuscrits aljamiats, Moriscs, persecució ètnica, Real Provisión de 1499

Amb la inspiradora guia de la Nuria i l’apadrinament de’n Jesús, el dijous passat vàrem recórrer l’exposició que la Biblioteca Nacional de Madrid està dedicant a alguns dels més notables manuscrits aljamiats moriscs que conserva el patrimoni espanyol.
La companyia en una ocasió com aquesta de dos eminents experts en qüestions morisques i jueves respectivament sempre hagués estat un privilegi. Però per hom, que en una mesura infinitament més modesta ha dedicat algun temps a l’estudi i comprensió de la tercera minoria que completa el mosaic de la persecució ètnica, els gitanos, era a més a més una oportunitat d’aproximar-se a perspectives molt més avançades i depurades de la matèria.

Anar amb aquest distingit seguici em va fer així reflexionar sobre els veïnatges que tenen les respectives disciplines, però també sobre algunes diferències molts substancials. Per exemple, no vaig poder estar-me de pensar en la sort de comptar amb tantes fonts documentals endògenes –sort que ben segurament pot esdevenir una maledicció heurística- mentre que les gitanes són d’una parvitat proverbial. De fet, el mateix concepte d’història i de passat exigeix una reformulació quan parlem d’un poble que s’ha acostat a aquests conceptes d’una manera tan pròpia i àdhuc oposada a la convencional.

Ara bé, qui escomet estudis calés sí que disposa d’abundant material exogen que ens permet copsar la posició de la societat envers seu i, sobretot, la manera obstinada amb què s’ha buscat reduir aquesta diferència. I per això sap una mica de greu que, per exemple, quan es parla de decrets d’expulsió, sovint s’oblidi que també els gitanos en van patir de reiterats. El fet que la seva mobilitat i talent esmunyedís, així com la seva insignificança en termes crematístics i la protecció de certa noblesa que se n’aprofitava (una mica a la manera de la immigració il·legal en la construcció i l’agricultura dels darrers anys) fes que els intents de foragitar-los no reeixissin canvia una mica les coses. Però tanmateix…

Certament, cal admetre que el setge als gitanos s’engloba dins un setge més ample contra tots aquells elements caracteritzats per una existència fora de les estructures organitzades i sancionades pel poder. Pels legisladors no sempre va resultar senzill –i potser no tingueren la manifesta necessitat- de fer la distinció entre qui eren gitanos i qui no. I per això foren sovint equiparats amb rodamóns, nòmades i altre gent de la “vagància” a qui s’aplicaren restriccions al trànsit i obligacions de disposar de senyor, ofici o domicili estable, sota pena d’expulsió, càstig i mort a qui no les satisfés. Es tractava, és clar, de pragmàtiques i ordenances per assimilar a aquella fracció de població marginal que es resistia a viure dins els límits que la monarquia hispànica volia marcar amb l’objectiu d’assolir la màxima homogeneïtat i control social i tributari.

Però també s’ha de dir que ben aviat ens trobem amb normes destinades específicament als anomenats “egipcianos”, fet que prova tan el seu intens refús a deixar-se integrar com la consciència de que formaven un grup particular i distintiu dins aquest bloc heterogeni.
Endemés, a diferència de jueus i moriscs, en la persecució dels gitanos no va actuar-hi principalment una raó dogmàtica, sinó socioeconòmica, de manera que va recaure en alcaldes i corregidors l’aplicació de la normativa i no en l’eficaç i totpoderosa inquisició. Tot i això, hi ha documents que indiquen que l’església fou una important inspiradora d’aquestes primeres lleis antigitanes. La seva pràctica irregular i a parer dels clergues que n’escriuen sospitosament oportunista de la religió no tranquil·litzava a aquests encarregats de vetllar per la integritat de la fe.

És doncs aquest el camí que porta al primer gran moviment repressiu dels molts que el succeiran. Es tracta de la Real Provisión del 4 de marzo de 1499 (emesa amb gairebé tota seguretat a Ocaña, malgrat que les versions divulgades en tractats com la Nueva Recopilación de las Leyes de Castilla de 1567 i etc.  recolliren les cartes de trasllat de la llei, fet pel qual se cita sovint com signada a Madrid o lliurada a Granada). Desada a l’Arxiu General de Simancas, el contingut de la provisió és esfereïdor. (Aquí n’adjunto una còpia per qui tingui curiositat de llegir-la). En essència, acusa als gitanos nòmades de no tenir ofici ni benefici, de viure del furt, la mendicitat i l’engany i els emplaça a fixar residència, disposar d’una feina coneguda o prendre amo en el termini de seixanta dies des de la notificació, amb l’amenaça d’ésser fuetejats i desterrats a perpetuïtat a aquells que es detingui per primera vegada incomplint la provisió, mutilats i desterrats la segona i condemnats a mort la tercera.

La mesura revoca per tant totes les “Cartas de seguro” de les quals els havia dotat fins llavors l’autoritat, en la creença que eren refugiats de Turquia o pelegrins a Santiago, i els aboca a una inseguretat jurídica que en els seus trets fonamentals serà consolidada per posteriors pragmàtiques i atiada per nombrosos memorials, expedients, proposicions i discursos en els segles successius: parlem d’una situació que des de la perspectiva legal no s’alterarà fins la promulgació de la Constitució de 1978.

Allò que vull dir és que potser els gitanos no foren obligats de la forma taxativa que ho foren als jueus a abjurar del seu ésser o marxar, o que no foren expulsats tant sí com no com els moriscs. Però cinc segles ininterromputs de pressió i xantatge assimilador bé han de permetre que els situem en estreta germanor amb aquestes altres dues comunitats de perseguits d’Espanya. Un amarg reconeixement que em temo que encara se’ls nega.

PS: En ocasió propera abordaré el tracte legal que reberen els rom a la Corona d’Aragó, que fins la unificació borbònica dels regnes comptà amb certa autonomia en aquests quefers. No obstant això, lamento constatar que com en els altres casos coneguts, no servirà per a vantar-nos d’una massa superior tolerància a la dels nostres veïns castellans.

Sota les runes i la neu

Etiquetes

Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche

Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fèiem sobretaula de dissabte davant del partit Argentina-Alemanya i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país com Argentina amb gent acollida de pertot.

Però servidor ja insinuava en el darrer apunt que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.

M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions rarament suposaren  una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, contribuïren a la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.

Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moràvia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.

Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.

 

 

 

 

 

 

Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht– que els va portar a abandonar els seus casals ja multiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsbúrgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri al cap i a la fi, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.

I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.

La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.

El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com la que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant, però de moment serveixi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.

El traç final del pentagrama

Etiquetes

Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer

((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)

Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.

Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.

No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.

Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.

Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.

Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.

(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.

El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.

Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.

L’étendard sanglant est levé

Etiquetes

centralisme, França, genocidi de Rwanda, identitat francesa, Luc Besson, patriotisme, persecució lingüística, republicanisme, Sarkozy, supremacisme

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Etiquetes

Arcadi Espada, colonialisme, defensa de la diversitat, etnocidis, substitució lingüística, supremacisme

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

“Oli i rembetes tu Dunia”

Etiquetes

backgammon, Markos Vamvakaris, rebetika, Rembetika, Rosa Eskenazi

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).

Perdut per sempre

Etiquetes

ídix, Isaac Bashevis Singer, Ostjuden, Sholem Aleijem, shtetl

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Rroma, ús i abús

Etiquetes

Gitanos, rrom, zíngars

Arran de la darrera entrada, l’amic Paolo, sempre amatent a desviacions oficialistes, em va comentar llur preocupació per l’ús excloent del terme rom o roma que havia apreciat en els darrers anys i que amenaçava d’escombrar-ne altres de ben nostrats i que trobava llastimós deixar perdre. Jo vaig defensar la possibilitat de l’alternança, crec que sense massa capacitat de persuasió. Ara, amb una mica més de calma, m’agradaria donar una resposta més enraonada.

Rrom (“home, marit, un dels nostres”), Rroma (el seu plural), Rromanó them (poble rroma) o Rromanipen (gitanitat) –la doble erra inicial és la proposta de denominació en l’estàndard de la llengua romaní, malgrat que hagi caigut en alguns dels seus dialectes, i que permet marcar la diferència amb l’etònim rômani/romanès- és la manera en la qual els membres de moltes comunitats gitanes d’arreu del món s’anomenen a sí mateixos. Certament, la projecció pública d’aquest terme, que probablement procedeix d’un dom o dombas sànscrit amb el qual es denominava els grups indis d’ocupacions itinerants dels segles VI i VIII, és bastant recent i té una intenció política. La seva promoció, per una banda, ha tractat de fixar una nomenclatura que permeti presentar els gitanos de qualsevol indret com a membres d’un mateix poble i reforçar-ne el sentiment de pertinença; una estratègia especialment important si atenem a la seva dispersió i manca d’altres patrons d’identificació territorial o institucional. Per altra banda, ha cercat d’ésser una alternativa a denominacions que sovint han comportat connotacions força despectives.
Si acaba per ser veritat que s’està imposant –i això resulta incontestable en àmbits acadèmics o administratius- no deixaria de ser una noticia que el poble gitano hagués aconseguit fer quallar una iniciativa sorgida de les seves pròpies files. I en afegitó, no podria al·legar-se que fos una invenció purament artificial i moderna.

Però també cal considerar les objeccions a la seva total hegemonia. Per començar, hi ha algunes comunitats que per la seva situació i història el poden sentir com aliè. Sense anar més lluny, els gitanos ibèrics es reconeixen desacomplexadament orgullosos en aquest nom. Altres, cas dels sinti d’Europa central o els manoush d’Alsàcia, perceben com a més proper el terme que descriu la seva branca concreta o, fins i tot, n’hi ha que han desenvolupat la noció de formar un grup ètnic autònom: els lyuli d’Àsia Central, els ghurbeti o mandi de Xipre, els tiduha d’Iraq i força altres.
Però aquest argument és capciós, perquè precisament és aquesta esquerda la que la introducció del mot rrom pretén reparar. O per posar un exemple més proper: molts no renunciem a utilitzar el terme català quan volem referir-nos de manera general i objectiva a la nostra llengua comú, tot i que respectem que en molts contextos es facin servir les denominacions pròpies que la evolució de l’idioma ha anat produint.

Més acurats semblen altres retrets. Per exemple, l’elemental de fidelitat i elegància lingüística –l’exemple que em donava en Paolo em sembla correcte: que els alemanys es diguin entre si mateixos deutsche no vol dir que la resta haguem de renunciar a les nostres apel·lacions, tot i que que no siguin casos i necessitats comparables. O encara aquells de caràcter cultural: la substitució de denominacions autòctones suposa en certa manera amputar els roma de part de la seva identitat; ni que sigui aquella que els correspon per la manera com han estat vistos pels altres.

Per exemple, gitano ens remet a l’enginyós ardit de què es serviren alguns d’aquest grups per introduir-se en diversos regnes europeus; això és, com una comitiva de nobles d’Egipte (o egiptans). Al seu torn, el zíngars (zincali, zingari, zigeuner, tsigane, cigány, tsiganin i etc.) ens submergeix en una fascinadora aventura etimològica que té arestes com els syginis (antics pobladors de Tràcia) o l’athinganos del grec que significa intocables i que hauria servit per denominar una casta social anterior amb formes de vida molt similar a la dels gitanos. I el mateix passa amb el bohemians, que ens parla de les cèl·lules amb el segell d’aquest reialme que beneficiaren el seu trànsit, el kalé o caló (literalment “negre” en neosànscrit) o fins i tot denominacions derivades dels seus oficis tradicionals: els ursari (domadors d’ossos) o argintari a Romania, entre un fotimer d’altres.

Així que malbaratar aquest tresor per raons de correcció política o interessos de grup sembla poc justificable. Però també cal tenir present que el fet d’emprar el terme rroma pot estar comportant un canvi en la percepció d’aquesta nació que jutgem altament imprescindible per refermar-ne la continuïtat i existència. De manera que, com mantenia en un principi, l’ alternança i la tria segons el context i la funció és la millor manera de servir les dues causes a l’encop. O si més no, és aquella que més m’agrada i que seguiré en els posts que periòdicament pugui escriure sobre qüestions gitanes, que us ben asseguro que d’interessants n’hi ha a gavadals.

Z de zingari

Etiquetes

Gitanos, holocaust, La Russa, lleis racials, Roberto Maroni, rom, zingari

Prou que preferiria dedicar l’apunt d’avui a algun rastre que embranqués en subtils misteris els amables lectors d’aquesta pàgina. Però hi ha vegades que hom ha d’atendre deures més urgents i prestar la seva veu, tot i que sigui feble i humil, a qüestions davant les quals no pot permetre’s el luxe de la negligència.

D’un temps ença, el sinistre pinxo que ocupa el càrrec de Ministro dell’Interno d’Itàlia, Roberto Maroni, ha vingut adoptant mesures adients a la xenofòbia populista que el seu propi govern promou i esventant declaracions que en temps i llocs menys indecents estarien condemnades al blasme i l’ostracisme.
Seguint una vella tradició europea i italiana, els gitanos han estat  els primers en rebre. El nomenament de comissaris especials i la confecció d’un cens d’empremtes digitals i adscripció ètnica dels romà de Nàpols i Milà n’han estat els primers i tètrics capítols. Es tracta, han explicat amb tota la barra els responsables del setge, de protegir la comunitat, encara que l’efecte real hagi estat encoratjar els miserables que amb impunitat s’han dedicat en les darreres setmanes a cremar campaments, repartir pallisses i practicar altres nobles modalitats del pogrom.

L’afany de protagonisme de Maroni, però, no ha permès ni mantenir mínimament les aparences. Primer ha amollat, amb visible satisfacció, que molts gitanos  “han marxat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero.” I si bé no tinc res especial contra els afalacs al president del nostre estat,  m’impedeix congratular-me’n el fet de riure cap de les gràcies d’aquest subjecte, sobre tot quan després afegeix que “la gent senzilla de la qual procedeixo raona així: si no tens treball, com vius? Robant i cometent delictes, i aquesta condició teva fa sentir-me insegur.”

Caldria dir que la gent senzilla de la qual jo procedeixo i amb qui tracto i amb qui m’honoro de conrear amistat veu amb força més preocupació que els mateixos nyèbits que durant els anys setanta dardaven pels voltants de Piazza Euclide buscant rojos i negres a qui estomacar, com Ignazio La Russa, ocupin ara màximes responsabilitats de govern, o que l’exèrcit i la policia italiana sota el seu control tinguin les mans deslligades per fer la guitza a tot aquell qui considerin sospitós d’alterar un ordre social i una concepció excloent de la nació que baixa dreta de les casernes de Salò i dels fraterns aplecs de Nüremberg.

Això sí, s’hauria de concedir a Maroni que els seus projectes no puguin rebre l’acusació de tenir una orientació exclusivament ètnica. Perquè fins i tot en aquesta Itàlia on el ministre de defensa demana respecte per aquells militars que lluitaren de bracet dels nazis, costa d’imaginar que puguin tornar-se a cosir zetes de “zingari” a les robes dels gitanos o que sigui factible enviar-los de bell nou amb bitllet d’anada a Belzec o Jasenovac. De fet, es tracta d’un moviment més ample i obreptici que, amb el vistiplau d’una societat cada cop més eficientment dominada per la por i el fantasma de la inseguretat, cerca de fer passar per l’aviador no només els gitanos, visibles i seculars caps de turc, si no tot element dissident, immigrant o no, que gosi rebel•lar-se contra  aquests plans d’uniformització cultural i domini oligàrquic.

Però també seria honest advertir Maroni que molts no pensem plegar-nos de braços mentre els seus nous fasci di combattimento fan i desfan, intimiden i abusen o, encara més covardament, insinuen, atien i difonen nocions que els facin el camí més planer. Per exemple, el proper 27 d’octubre, gràcies a la Universitat d’Alacant, un grapat de companys ens reunirem en el primer Seminari de Cinema Gitano, on em correspondrà exposar com el cinema i els mitjans de comunicació porten massa temps generant,  reproduint i condescendint en una imatge distorsionada i racista del poble rom, sense que aquesta dissortada gent, sistemàticament posada entre l’espasa i la paret –és a dir, davant la tria de l’assimilació total o la marginalitat- hagi tingut l’oportunitat i els mitjans de donar-hi cap rèplica. Si hi viviu a prop, em sentiria molt content de convidar-vos-hi.

D’una Albània somniada

Etiquetes

arbëreshë, Francesco Crispi

Els arbëreshë van arribar a Itàlia en diverses onades al llarg del segle XV. Primer en petit nombre, com a forces mercenàries que recolzaven les pretensions de la Corona d’Aragó sobre Nàpols i els seus dominis. Més endavant, foragitats per l’expansió otomana, aprofitant l’agraïment del rei n’Alfons el Magnànim i la seva concessió de terres a la província de Catanzaro. Allí s’establiren i s’expandiren per Lucània, Calàbria i el nord de Sicília.
Venien d’Albània i també de colònies albaneses de Grècia, i mai se n’oblidaren. Conservaren la seva llengua autòctona i el seu catolicisme de ritu bizantí. Però també honoraren la hospitalitat del seu país d’acollida i foren fidels aliats de les conxorxes garibaldines. Un dels seus prohoms, Francesco Crispi, és considerat un dels agents determinants en el procés d’unificació de la península transalpina.

Més de cinc segles després d’aquell petit èxode, encara una cinquantena de viles, en alguns casos ja totalment aïllades, continuen reconeixent-se de forma majoritària en aquesta identitat ètnica. La forta emigració meridional de començaments del segle XX i la progressiva assimilació han fet minvar el contingent de persones que encara es declaren italoalbaneses -els càlculs més pessimistes les limiten a unes deu mil- però en els darrers anys també s’aprecia un cert revifament de l’orgull d’aquest poble i un petit progrés en el reconeixement de la seva singularitat.

I potser en això hi hagi tingut influència un fet paradoxal i de gust agredolç. Els arbëreshë, malgrat la llarga separació, seguien pensant en Albània com en la seva mare pàtria. Una Albània idealitzada pel filtre del temps i la distància, però essencialment igual a aquella que s’havien vist forçats a abandonar.
Però l’esfondrament del comunisme albanès –amb mig segle de radical isolament d’entremig- va fer arribar a Itàlia a una nova fornada d’emigrants. I els arbëreshë, que de primer veieren aquest retrobament com un possible esperó a la seva cultura i a la reconstrucció dels lligams amb el seu país d’origen, van descobrir que la seva llengua arcaica i pre-otomana no era ja la mateixa que la d’aquells nouvinguts, com tampoc ho eren els costums, els paràmetres morals o les inclinacions i projectes de futur. Qui ells tenien fins aleshores per germans eren més aviat uns cosins llunyans de qui la història i l’experiència els havia separat de forma irremissible.

Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.

Màscares tibetanes

Etiquetes

Carta Europea de les llengües, derungs, drets de les minories, qiangs, Tibet, uigurs, Xina

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.

En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

Les armèniques I

Etiquetes

Armènia, Djulfa, jatxkar, manuscrits armenis, Veiga

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

Rituals de pas I : les torres del silenci

Etiquetes

Abraham Jackson, dari, torres del silenci, Yazd, zoroastrians

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.

Foc interior

Etiquetes

Chatwin, Kalevala, Kapuscinski, nomadisme, transhumància

D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Els jueus clandestins

Etiquetes

Belmonte, Criptojudaisme, jueus, Samuel Schwarz, Sefarad

El criptojudaisme, aquesta vergonya ibèrica, és un assumpte que tostemps m’ha fascinat, perquè suposa la conservació, gairebé sempre de manera aïllada, residual i totalment secreta, de rituals desapareguts de la vida pública segles enrera. I el perill físic i l’estigmatització que comportava aquest fet ens parla d’una emocionant penyora de fidelitat a uns orígens i d’una voluntat d’ésser malgrat tots els inconvenients mai suficientment lloada. En molts casos, passades ja moltes generacions de les conversions forçades, aquests codis de creences es trobaven ja completament transfigurats: allò que romania per damunt de tot era la consciència de diferència i una resistència instintiva a deixar-se aniquilar. Malauradament, també la transmissió d’una por i d’una reserva que travessa el temps i l’espai.

Així ho va descobrir un enginyer jueu polonès, Samuel Schwarz que l’any 1915 va ésser contractat per la Portuguese American Pin Company. Schwarz havia arribat a la península amb la intenció de trobar els rastres de comunitats que haguessin servat el judaisme. Després de diverses infructuoses perquisicions, a 1917, a Belmonte, província de la Beira Baixa, va establir el primer gran contacte. Un jueu de Lisboa, de qui s’havia guanyat l’estimació, va presentar-lo a la seva família de Belmonte tot xiuxiuejant-los: “És dels nostres”. Treballosament, aquests cristiaos-novos, com encara eren assenyalats per molta gent de la vila, van anar deixant-lo participar en la seva vida religiosa; sempre de portes endins.

El principal obstacle amb que va topar fou que les dones de la comunitat, receptacles d’aquesta identitat i de les seves cerimònies i oracions, se’n malfiaven, perquè les seves pregàries havien adoptat feia centúries la llengua portuguesa i Schwarz només les coneixia en hebreu. Així va ser fins el dia que en recitar el Shema Israel, una d’aquelles dones va reconèixer la paraula Adonai, i va convèncer-se de la seva condició de fill del poble escollit. Tal havia estat el seu isolament que molts d’aquells jueus de Belmonte i d’alguns pobles veïns creien que eren els darrers jueus del món. I per descomptat, els atordia que hom com Schwarz pogués anar pel món fent-ne oberta proclama.

De fet, Schwarz, en estudiar les fórmules de la religió mosaica entre aquella gent, com recull al llibre Os cristiaos-novos em Portugal no seculo XX (1925), no només s’adonà que estava farcida de tradicions desfigurades per la transmissió oral però amb un inequívoc eco jueu, ans que el propi segredo, l’ocultació de les manifestacions de pertinença a la descendència d’Abraham, fins i tot en una època com aquella de relaxació religiosa, formava part indestriable de la seva manera d’entendre el judaisme.

El cas de Belmonte és un cas únic a la vella Sefarad per la importància que encara hi té una comunitat d’aquest tipus. Es calcula que avui compta aproximadament amb seixanta famílies. La solidaritat de grup, una rígida endogàmia i la tenacitat en el segredo han estat els principals responsables de llur supervivència.
I un detall curiós ens serveix per a exemplificar-ho. D’ençà dels primers vuitanta, han anat arribant a Belmonte rabins estrangers amb la idea de restablir l’ortodòxia: el seguiment més estricte del caixrut, la recuperació de l’hebreu amb caràcter ritual i etc. Però no semblen haver-hi reeixit completament. Fins i tot, molts porten una nova vida doble: van a la sinagoga però a casa segueixen amb els costums de tota la vida. I altres, per causa del poc tacte i prepotència d’aquest rabins, han arribat a trencar-hi relacions. Orgullosos fins a la fi de qui són, els marranos de Belmonte perseveren en allò que amb tantes angunies els va ésser llegat.