La vida és un èxode

Etiquetes

Ístria, èxode juliano-dàlmata, cens de Croàcia, Després vénen els anys, llibres de la Drassana, Maria Folch

La meva amiga Maria Folch ha publicat una novel·la. No crec que ajudi gaire que digui que me’n sembla una de bona. Tothom sap que sóc un mediocre lector de novel·les i que el meu judici en aquest terreny no val gaire cosa. Però potser pugui ser més persuasiu si dic que, enllà de la traça narrativa i la capacitat per dreçar un ficció, l’ obra té un valor de document, d’interrogació de la realitat i d’escandall d’alguns fosques del segle XX que encara avui ens persegueixen.

“Després vénen els anys” ens presenta la Blanca, una historiadora que entrevista els últims testimonis vius d’un episodi tan esfereïdor com poc conegut pels lectors catalans: l’èxode d’una gran part dels italians ètnics de la recent constituïda Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial. Establerts des de feia segles a la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia, arribats a l’escalf de l’expansió vèneta per l’Adriàtic, aquestes comunitats es van veure obligades a triar entre romandre al nou país o agafar el camí de l’exili. L’elecció venia condicionada per la repressió criminal que ja havien patit per part dels partisans comunistes, que assimilaven no sempre sense raó italianitat i feixisme, així com per l’amenaça d’assimilació que pesava sobre els qui es quedessin i la certesa d’esdevenir estrangers a casa pròpia. En un moviment que no deixa d’impressionar per tot allò que comportava, l’enorme majoria va escollir marxar. I com de fet exigien els tractats que concedien a Iugoslàvia la sobirania del territori, ho van fer deixant enrere béns i cases i la terra on tenia enterrats els morts. Les xifres són conflictives, però estimacions imparcials indiquen que un mínim d’un quart de milió de persones emprengueren aquesta migració més o menys forçada. En el darrer cens croata de 2011, en canvi, només 17.806 persones declaraven “nacionalitat italiana”.
Però l’experiència va ser encara més traumàtica si tenim en compte que tota aquella gent va arribar amb una mà davant i l’altra darrera a un país depauperat per la guerra com era Itàlia. I si els pròfugs es pensaven que la seva expressió de fidelitat cultural excitaria la solidaritat dels compatriotes, es van trobar que principalment el que feien era nosa. Menyspreats sense miraments per l’esquerra, que els identificava amb la igualment impresentable política imperialista de Mussolini i els percebia com un obstacle en les relacions amb la Iugoslàvia socialista, i instrumentalitzats per la dreta nacionalista, que en volia treure rèdits polítics sense pagar-ne els destorbs, molts dels exiliats van passar anys i panys com a refugiats en condicions molt precàries. A Trieste, per exemple, milers van viure en una gran sitja del port. A Tortona, al Piemont, n’hi ha que van passar més d’una dècada en una vella caserna militar. Altres, potser més afortunats, es van reubicar en pobles que alçaren del no-res per instal·lar-s’hi. Un d’ells és Fertilia, una barriada que es troba al terme municipal de l’Alguer i on la protagonista de la novel·la viatja a trobar-se amb els subjectes de la seva investigació Allí fa amistat amb un mariner, en Michele Fiorin, gràcies al fet que, a banda d’exiliat, havia sigut un brigadista a la ciutat de la Blanca, Castelló, durant la Guerra Civil i poc abans de l’ocupació nacional.

Fertilia, amb el seu transsumpte de campanile vènet al fons i el Lleó de Sant Marc.

Aquesta combinació de rerefons evanescents permet a la Maria una prestidigitació múltiple, on els fantasmes d’una cultura debolida –la dels juliano-istrians- es confonen amb els propis d’una ciutat conservada en el record d’en Michele –el Castelló republicà, assetjat i resistent- i ja només evocada i viscuda a retalls per la Blanca, que la sap desfigurada pel franquisme i maltractada per un urbanisme despietat. Ecos de pèrdua i vestigis supervivents que s’amplifiquen encara més en el marc laberíntic que representa un lloc com Fertilia: una illa –de vènets trasterrats- dins d’una illa –L’Alguer, on llangueix la petjada catalana- dins d’una illa –la Sardenya, que va sent italianitzada.

És l’audàcia d’endinsar-se en aquesta estructura de nines russes allò que em porta a dir que “Després vénen els anys” és un dels llibres que he llegit que exploren de manera més emotiva i sagaç el misteri de la identitat, de la seva composició plural i calidoscòpica. Car la Maria coneixia bé la meva passió per aquestes qüestions i, concretament, pel Ístria, em va fer l’honor de consultar-me alguns detalls sobre la zona quan començava la seva documentació. Més tard, em va concedir el plaer de ser un dels primers lectors del manuscrit. I per posar la cirera al pastís, em va pregar que li’n escrivís la síntesi de contraportada. Jo li vaig passar un text llarg i enrevessat que, molt sensatament, ha aparegut resumit. Però en un dels fragments que ha caigut de la versió final deia que de la lectura d’aquest llibre n’emergeix la “intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions.”

I és que no heu pas de pensar que us trobareu davant d’un assaig de geopolítica. La Maria ha tingut l’habilitat d’anar a cercar aquestes constatacions no només en les grans nafres d’aquesta història d’exilis i filferrades que és la nostra, sinó també i sobretot en detalls esmunyedissos, en escorços inesperats o en epifanies que de tan quotidianes i terrenals podrien resultar invisibles. No voldria esventrar-les gaire, per no furtar al lector el plaer de trobar-les, però n’hi ha una que em resulta irresistible. En un moment del relat, la Blanca rememora els viatges en cotxe de Castelló a Barcelona que feia amb la família, i com paraven a un bar a menjar-hi un entrepà. És un record d’infantesa, lleu i nostàlgic. Però el to canvia abruptament quan afegeix que ja de gran, tornant-hi a passar, va descobrir que havien pintat la façana d’algun color llampant i li havien posat un nom adient a la seva nova funció: una casa de putes de carretera.
És així com la realitat va sent destruïda i la nostra identitat es va esquinçant i recomponent, a vegades a cops de martell, com els que donaren els pròfugs d’Ístria per clavar els taulons inútils a les finestres d’unes cases on mai tornaren, però molt més sovint a traços subtils i gairebé imperceptibles.

“Després vénen els anys”, per acabar-ho d’adobar, ha estat editada amb cura i amor artesà a l’ofici pels amics de Llibres de la Drassana. Un volum amb marges generosos, bonica tipografia i una portada que fa venir ganes d’incorporar-lo als nostres prestatges sense pensar-s’hi massa.

Anuncis

Nosaltres, els ucraïnesos

Etiquetes

Chornobil, Euromaidan, Iuri Andrukhovitx, makhnovtxina, Mitjans de comunicació catalans, Nestor Makhno, ocupació nazi d'Ucraïna, Ucraïna

El primer en adonar-se’n va ser el Paolo: “Ves a Ucraïna –em va dir-. Estic segur que t’agradarà. Tenen molt en comú amb nosaltres.” Potser sembli exagerat, si es pensa en les immenses penalitats que ha conegut el poble ucraïnès per a perviure. Sense necessitat d’anar més enrere del segle XX, ha patit dues Guerres Mundials, la segona una terrorífica guerra d’extermini que va assolir en el seu territori el més alt grau de salvatgia. L’ocupació nazi va significar l’eliminació d’un milió llarg de jueus, que se sumen als altres sis milions d’ucraïnesos que van caure durant la contesa. Plovia sobre mullat: abans havia vingut una Guerra Civil a quatre bandes i una col·lectivització agrària, cortesia d’Stalin, feta expressament per a destruir el model de vida tradicional de la pagesia i, segons algunes fonts, la pròpia nació. I que, en qualsevol cas, s’havia saldat amb milions de morts de fam. A això hi hem d’afegir les consuetudinàries purgues d’intel·lectuals i dissidents polítics, la més o menys vetllada russificació durant l’època soviètica, el pas sobtat d’una economia planificada a una de mercat quan el sistema va caure, devastador per a tantes famílies, i els primers anys noranta ferotges de proliferació de màfies i criminalitat. El moment magmàtic de tot plegat, però, potser sigui l’accident nuclear de Chornobil de 1986. La magnitud de l’engany i la decepció per la gestió de la catàstrofe va ser un factor en absolut aliè a l’esfondrament de l’URSS i la posterior independència. El nou país, com diu l’assagista Iuri Andrukhovitx fent un joc de paraules amb l’etimologia de chornobil (herba amarga, és a dir, donzell) es va guanyar “amb l’amarg regust de l’Apocalipsi”.

A Odesa, a l’escola de les catacombes

Però si ens podem abstreure d’aquestes tràgiques diferències d’escala, quan he tingut l’ocasió de conèixer i interessar-me per Ucraïna, i de començar a estimar-la, no m’ha costat trobar-hi els trets de similitud que em vaticinava el Paolo que em captivarien. N’hi ha de culturals molt assenyalats, com la situació de la seva llengua i els problemes que arrossega. Allà com aquí hi ha tossuts monolingües i dúctils bilingües, molt desequilibradament repartits entre les poblacions russòfones i ucrainesòfones. Fins i tot i tenen un “catanyol”: el súrjik, tan o més present que el nostre. Però els veïnatges són també, subtils si es vol, sociològics, identitaris i fins i tot històrics. Per exemple, Ucraïna i Catalunya són els dos únics llocs del món on, si bé de manera incompleta i fugaç, hi ha quallat una forma de revolució anarquista. En el cas ucraïnès parlem de l’estructura organitzada per l’Exèrcit Revolucionari Insurreccional d’Ucraïna. El 1918 el país havia quedat lliurat a les potències de l’eix pel tractat de Brest-Litovsk. Però el marc de l’acord era summament volàtil, amb fronteres encara indefinides i el conflicte entre una revolució que havia ja triomfat i l’intent dels austroalemanys de restaurar el vell ordre, derivat de la infame entesa amb els soviets. En aquest context, pagesos i obrers ucraïnesos que no s’hi avenien, capitanejats per Nestor Makhno, formaren aquest exèrcit únic, voluntari, assembleari i encara així molt eficaç, que fou també conegut com exèrcit negre i que amb la seva audàcia va posar en escac a les tropes tsaristes i bolxevics, mentre implantava a les zones que dominava una economia de tipus llibertari. A la llarga, en condicions numèriques i d’intendència desfavorables, l’exèrcit negre va ser derrotat, tot i que la resistència s’allargués fins el 1924 i que novament durant l’ocupació nazi s’alcessin partides sota la bandera negra que anaven per lliure de Moscou.
Ua adient epíleg per a la relació que ressegueix aquesta entrada és la del grapat de supervivents makhnovistes que acabaren lluitant a l’Ebre durant la Guerra Civil Espanyola. Potser per això encara sigui més bonic que la peripècia de la makhnovtxina, el nom popular de la guerrilla anarquista, la recollís en una vibrant adaptació del cant rus “Els partisans” el fill d’un exiliat valencià membre de la columna Durruti: Esteve Roda Gil. Aquesta n’és la versió de Serge Utgé, un altre fill d’exiliats catalans:

Per tot això, pel fet de tenir amics ucraïnesos i per la fraternitat amb un poble que ha patit tant i així i tot ha sobreviscut, m’ha emprenyat el poc ressò que s’ha fet de la seva insurrecció de les darreres setmanes en uns mitjans catalans que cada vegada semblen més provincians. És a dir, espanyols. Amb algunes presumibles i comptades excepcions, i no sempre sortint d’un cert esquematisme, penso que no hem estat a l’alçada en el seguiment d’una revolta en què no només Ucraïna s’hi juga el seu futur, sinó que també Europa hi empenyora part del seu significat.

I és que malgrat que la Unió ha sabotejat durant anys l’acostament, posant tota mena de traves als visats pels ucraïnesos i dificultant la seva residència per treball o estudis als nostres països, fent així molt més fàcil l’entesa amb Rússia, aquesta gent que es manifesta a la Maidan Nezalejnosti branda encara l’estendard de la corona d’estels com un ideal de llibertat i prosperitat. Disposats a posar-hi el coll i obrant gestes populars com la d’aconseguir fer retirar-se a la policia quan els volia desallotjar, per ells Europa és encara l’esperança d’un espai de concòrdia i d’intercanvi fructífer, amb institucions no totalment dominades pel personalisme, l’arbitrarietat i la corrupció i on l’amenaça d’un imperialisme agressiu com el rus hauria de superar majors obstacles. Prou sé que els seus anhels ens emmirallen amb aquesta Europa mesquina, mercantilista, autoritària, oligàrquica i incapaç de protegir la diversitat en què hem anat consentint que es converteixi. I no sóc tan ingenu com per a no veure que entre els qui s’apleguen a les manifestacions de Kyiv hi ha també elements tenebrosos i reaccionaris que entelen aquestes elevades aspiracions. Però això no esquinça el seu crit i el fort recordatori que ens transporta. “Glòria a Ucraïna”, doncs. O com diu el seu típic brindis “Budmo!”, que traduït ens ha de sonar novament prou familiar: “som i serem”.

Sopa de lletres

Etiquetes

espanyolisme, federación cívico-somatentista, partits històrics catalans, política catalana, unionisme

Ara que sabem de quin mal hem de morir, toca passar uns dies entretinguts amb tots els saltirons que veurem fins el proper 25 de novembre. Un espectacle més divertit que no pas el d’altres eleccions regionals, on només s’hi sol presentar un partit i mig que, no sobta gaire, acostuma a guanyar. Els catalans, en canvi, gaudim de funció completa de circ, amb lleons, forçuts, pallassos i funàmbuls.
El repertori inclou, no cal dir-ho, les dues sucursals locals de la yakuza que manen a la resta de l’estat. També la seva comparsa socialdemòcrata, que darrerament serveix de via d’escapatòria dels qui en van una mica tips. Però just després comencen les varietés locals. Tenim l’independentisme, que en la millor tradició corsa es presenta dividit en tres o quatre partits (això mai no se sap del tot bé). Tenim els qui ens han de tornar a l’Arcàdia, sense alterar, això sí, els principis que ens han dut principalment a la riera. Tenim els diversos ectoplasmes les paperetes dels quals sempre distreu mirar a la cua del col·legi electoral per endevinar quins disbarats deuen proposar. Per tenir, tenim fins i tot dos partits racistes, tot i que de tendències una mica oposades: un ho és amb part dels vinguts de fora i l’altre, cosa bastant insòlita, amb part dels qui venen de dins.

Però ben mirat, aquesta fragmentació i fal·lera participativa potser també sigui una transpiració de la nostra identitat col·lectiva. Una passejada pel gabinet de les meravelles (i dels horrors) que és el registre d’entitats polítiques catalanes sembla confirmar-ho. Perquè deixant de banda les sagues carlines, resulta que a la Catalunya republicana i progressista del primer quart de segle XX hi van prosperar fins i tot un bon grapat de sigles ultramuntanes. Hi ha, per exemple, res que es pugui comparar a una Federación Cívico-Somatentista? És a dir, uns quants amics de la concòrdia i del diàleg civil que s’agrupen i surten a defensar-lo amb els trabucs a la mà.
No prou contents, part d’aquesta gent va desembocar en una amalgama de reialistes reaccionaris designada com Grupo Alfonso, mentre que altres potser s’unien a l’efímera competència que degué significar el Partido Socialista Monárquico Alfonso XIII. Pur cavall de Troia o només una reminiscència d’aquest obrerisme sentimental i unionista que sempre ha tingut alguns valedors a aquesta banda de l’Ebre? Es fa difícil de dir, tot i que els seus estatuts deixessin establert que el composaven “un conjunto de obreros conscientes, que sienten en su corazón los alientos de la Monarquía.” Ara bé, posats a triar, jo m’estimo més aquells qui tiren pel dret i hi posen tot el cor ja en la nomenclatura, com l’Acció Anticomunista de Torres de Cruells o el Partido Nuevo Catalanista de Amor a España i al Orden. No és molt millor, anant pels mateixos verals, aquesta claredat d’intencions que el nom de partit oficialista sud-americà que s’han empescat els d’Unión Progreso y Democràcia?
Però si el camp de l’espanyolisme té una perla en el seu museu, no és cap altra que el Círculo de Concentración Española:  impossible expressar d’una manera més plàstica les seves obsessions centrípetes.
Si es tomba a mà esquerra de la galeria, en canvi, la cosa perd una mica de pistonada. Però no deixa de ser passadora. Per exemple, hom pot esbargir-se comptant quantes combinacions es poden arribar a fer amb els termes català, republicà, esquerra i radical. O pot mirar d’endevinar de quin peu calçava un Partido Social Cooperativista (m’ensumo que bastant groc) o un Bloc Català Treballista (em penso que tirant a soviet).

Amb tot, hi ha també en aquesta desfilada guinyolesca del nostre passat  i present una cadència melancòlica. Fa veure la res política com una  mascarada de no prendre’s massa seriosament, sí,  però també fa pensar en la fatal dissipació d’energia que el fregament amb la realitat sempre produeix.  On van a parar els ideals i les aspiracions quan no prevalen i perden qui les recolzi? Deixen un rastre secret, es transformen i fructifiquen en altres, brollen sota noves formes? O senzillament van a un fons polsegós i erm de la història, a un calaix dels mals endreços de les ideologies on es van marcint sense redempció possible? Potser, per damunt de tot, conviden a pensar en la caducitat inevitable de les pròpies passions. En el destí mortal de les coses que ens estimem, en què creiem, a les quals som lleials i per les que estem disposats a batre’ns.
Qui sap si no és aquesta ombra vetllada i no pas la confrontació amb uns candidats tan matussers allò que acaba per afligir-me cada vegada que se’m convoca a les urnes.

Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

clearances, Culloden, Eric Hobsbawm, Escòcia, folklorisme, Fuadach nan Gàidheal, Kavafis, kilt, nacionalisme, Peter Watkins, símbols, tartanry, tradicions inventades, vidres de colors, Walter Scott

“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”

Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–al cap i a la fi, és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, si bé l’escocesa ha estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il·lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa, era un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyesos, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular a les terres altes, rurals i agràries , encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi el 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyenca, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se d’ascendències velles i arrelades .

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –comptat i debatut, gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes adhesions festives i acrítiques, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pa que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la dissort injusta dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidres de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

Nosaltres i Ells

Etiquetes

asmat, cymraeg, deutsch, diutisc, dutch, erdeldun, estranger, euskaldun, fronteres, gadjè, gal·lès, nacionalisme, Nova Guinea, paio, rom, talveres, wealh

Els asmat són un poble de Nova Guinea amb una reputació bastant ferotge, sostinguda per la pràctica del canibalisme fins ben entrat el segle XX i el costum de col·leccionar els caps dels seus enemics morts. No ens detindrem en consideracions sobre el motiu o funció que donaven a aquestes afeccions antropofàgiques, tot i que potser des del seu punt de vista no ho fossin exactament: en la seva llengua, “asmat” significa “la gent, els homes”, mentre que el mot que donaven a aquells a qui es podien cruspir, és a dir, a tots els qui els envoltaven, es podria traduir com “els comestibles”. I no cal haver llegit Wittgenstein o la Qabbala per sospitar que quan hom compta amb aquestes categories nominals per distingir propis i estranys hi ha possibilitats que les relacions entre ambdós grups prenguin sovint un caire poc amistós.

És només un exemple de comunitat que expressa un fort sentiment de distinció per aquesta via. Ho fan també els gitanos. Si bé hi hauria molt a dir sobre com l’adopció moderna de l’èpònim roma (plural de rom, paraula existent en la majoria de dialectes del romanó per designar “home”) ha contribuït a la creació d’una identitat comú per sobre de les intenses diferències grupals, el terme gadjè per anomenar els no gitanos ha gaudit fins i tot de més antiga i continuada fortuna. Gadjè s’ha traduït per “estranger”, si bé sovint ha comportat la connotació pejorativa de “taujà”, és a dir, de persona rústega i desconeixedora de les lleis. Aquesta noció troba una curiosa correspondència en les parles gitanes de la península ibèrica, que han anomenat “paios” als no gitanos perquè, segons algunes teories, és la derivació del català “pagès”, l’activitat a la qual es dedicaven la majoria dels nostres avantpassats quan els primers roma hispànics van entrar-hi en contacte. Val a dir que sembla que recentment el terme jambo ha desplaçat aquests o el també conegut de busnó entre els joves de l’ètnia, sense que fins ara hagi trobat cap prova versemblant del seu origen etimològic.

No cal, però, anar a buscar col·lectius remots o que per convicció i marginació hagin preservat aquesta dialèctica essencial. Sense anar més lluny, els alemanys i els holandesos s’anomenen a si mateixos amb derivats de l’antic alt alemany diutisc, que significa senzillament “del poble” i que servia primer per caracteritzar la llengua pròpia i, més tard, aquells qui la parlaven. És interessant el contrast amb els veïns eslaus, que manllevaren la mateixa arrel però amb sentit oposat:ťōď era “qui no és dels nostres”, encara viva en diverses formes del polonès, el txec o el rus per a referir-se als forans.

Un dels casos més paradoxals de segregació nominal el trobem entre els gal·lesos. Aquest mateix epònim davalla de la paraula wealh, amb la qual els saxons s’hi adreçaven després de l’ocupació i el seu progressiu empènyer els celtes cap a l’occident de l’illa. La cosa té bastants pebrots, car vol dir “foraster”. En llengua gal·lesa, en canvi, s’ha conservat el gentilici cymraeg, evolució de combrogi, la paraula britònica per “companys, gent que lluita plegada”. I no deixa de ser significatiu que els gal·lesos, quan parlen en anglès, parlin d’ell mateixos com d’estanys, mentre que quan ho fan en gal·lès ho facin com a camarades.

La diferenciació per la llengua ens ofereix altres exemples esclaridors. Encara avui, els bascs bascòfons no fan una distinció entre pertànyer a aquest poble i parlar-ne l’idioma: euskaldun “qui té la llengua basca” és el terme que expressa ambdues coses alhora. Per oposició, els altres són “erdelun”, qui empren l’erdera, una cosa que no és basc –tant se val quina- i que porta l’arrel euscàrica per “mig”, això és, una mitja llengua o llengua incompleta. No som tan lluny dels bàrbars o berbers, que per les orelles gregues o àrabs no avesades produïen aquest so cacofònic quan xerraven.

Malgrat tot, penso que –potser llevat d’extrems caníbals- aquesta constatació de cosmovisions que distingeixen entre nosaltres i els altres no ha de suposar automàticament cap conseqüència nociva per a la convivència o contacte entre diversos. Saber reconèixer-se, conrear lligams amb qui comparteix un espai i una manera de relacionar-se i identificar les coses, pot ser el primer pas per bastir una comunitat solidaria i amb un sentit del deure envers el veí; quelcom que permeti alçar-se per sobre de l’individualisme instintiu i, a la vegada, que no sigui massa vague i abstracte com a per a poder dissoldre-hi la responsabilitat.

Ara bé, això només és vàlid si sabem que els altres gaudeixen d’aquest idèntic dret i que àdhuc cal que ajudem a fer-lo respectar. De la mateixa manera que necessitem bastir-nos una casa confortable, on poder rebre i oferir hospitalitat als visitants, sense aquella por de quedar-nos a la intempèrie i no tenir res per donar-los que obliga a ser mesquins, garantir que els altres puguin fer el mateix és imperatiu. Entre altres raons desinteressades, perquè és la garantia de poder sortir de nosaltres mateixos i aprendre coses que d’altra manera són fora del nostre abast i per les quals ens cal confrontar-nos amb aquesta diferència. És a dir, que el nosaltres sigui un recer per l’intercanvi entre iguals, no una esclavitud neuròtica; un trampolí, no una filferrada.

Hipòtesi minoritària

“Puix parla català, vejam què diu”.

Si perdem de vista el context on va ser dita, la frase podria passar per una simple efusió xovinista. O amb més mirament a les circumstàncies, per una d’aquelles màximes que serveixen molt més com a desllorigador que com a criteri general ferm i objectivable. I en el cas actual del català –una de les llengües amb millor relació mundial entre el seu nombre de parlants i la seva presència a la xarxa i amb un vigor editorial i comunicatiu que aguanta moltes comparacions; i per tant, també, una d’aquelles en què es deuen dir més disbarats al dia- una recomanació bastant arriscada.

Ara bé, preses aquestes precaucions, potser mereix la pena gratar una mica per sota de la seva superfície relliscosa: arribats a un cert punt en el retrocés d’una llengua, penso que les categories generals de la sociolingüística es fan especialment boiroses, perquè cada cas de parlant relativament jove que resisteix és un univers particular i autònom, molt difícil d’assimilar a cap altre. Pot ser el resultat d’un entossudiment familiar o personal, d’ una concatenació de casualitats favorables però creixentment rares o del primer brot d’una renaixença.

Però de forma activa o passiva, una part substancial dels missatges sorgits d’aquests medis s’haurà emès a contracorrent i des d’una certa marginalitat. És a dir, excloent els jocfloralismes dels àmbits més folklòrics i les imitacions voluntarioses, hi ha molta números que aquest acte de rebel·lió que és sempre l’afirmació en la llengua d’una cultura desplaçada hagi defugit la inèrcia i mansuetud que sovint comporta una cultura institucionalitzada. Tasca de franctiradors emboscats i de malcontents, les possibilitats que contingui un cert grau d’exasperació i urgència són altes. I que s’hi percebi així una voluntat de conjur contra la força paralitzant de la mort; de juguesca radical, d’expressió que tendeix naturalment a l’extrem i a l’essència, a l’esvalotament i l’inconformisme. I alhora, per l’acceptada limitació en la seva difusió i abast, que impliqui el desdeny de qualsevol raó o càlcul de rendiment: que porti doncs la qualitat altament revolucionària en el nostre món de la gratuiïtat.

Sé que és una hipòtesi polèmica i controvertible, i espero que així m’ho feu saber. Però opino que són motius suficients per tenir una orella parada a les paraules que vinguin de les regions més subalternes: “Puix parla asturià, vejam què diu”.

Estats d’indefensió

Etiquetes

Berga, mapes de patrimoni de la Diputació de Barcelona, María del Agua Cortés, Oficina de Patrimoni Cultural, Rubí

(Dues cares d’una moneda: a l’esquerra, l’històric edifici del Vapor Nou de Rubí sembla que serà restaurat i allotjarà un centre cultural. A la dreta, una de les Torres de’n Massana, de qui ningú sembla preocupat en aturar  la decadència. Ambdues construccions es trobaven totalment desprotegides  a la data d’elaboració de l’ inventari rubinenc de patrimoni. )

Mesos enrere, mentre mirava d’escampar una boira condensada sobre una regió apartada de la meva memòria, em vaig dedicar a tafanejar en l’ inventari de patrimoni de Rubí. Però com el fantasma que volia conjurar no apareixia en aquest informe, vaig posar-me en contacte amb la Diputació de Barcelona, que és qui sembla coordinar i impulsar l’elaboració d’ aquesta mena de materials.

Després de l’inevitable romiatge per diversos telèfons i departaments, vaig tenir la sort d’establir contacte amb la Mª Agua Cortés, que em va atendre amb una cordialitat i eficiència que no per desitjable és sempre garantida en els tractes amb l’administració pública.
Sabuda la curiositat de servidor, podeu imaginar que vaig aprofitar la xerrada per escatir alguns conceptes que no tenia massa clars sobre la gestió present d’aquests afers. Entre altres, el grau d’obligatorietat que tenen els ajuntaments de vetllar pels seus llegats, materials o immaterials, i la diferència entre encarregar aquesta bonica declaració d’intencions que és un inventari i donar el pas de confeccionar una eina que comporta deures més estrictes com un catàleg.

La María em va exposar un munt de qüestions interessants i em va anunciar que la diba  preparava una aplicació on els mapes de patrimoni disponibles de cada localitat podrien visitar-se mitjançant un servei de localització geogràfica en línia. Que la setmana passada tingués la deferència d’avisar-me de la seva pujada a la xarxa, tot i el temps transcorregut,  m’ha empès a publicar aquesta manifestació pública d’agraïment i a recomanar-vos visitar una pàgina que, si sou només la meitat de badocs que un servidor, us proporcionarà hores segures d’entreteniment i gaudi.

I d’estupor, és clar. Perquè no fa falta gaire agudesa per descobrir que anem per un hivern glaçat en espardenyes i calçotets. Em remeto a les dades: dels tres-cents dotze municipis de la província de Barcelona, només vuitanta quatre tenen inventari (que fins i tot descomptant que n’hi hagi algun pendent d’indexar, vol dir poc més d’un quart del total.) I ja hem avançat que l’inventari només és un recull que busca donar a conèixer i ordenar els béns patrimonials amb què es compta, i és previ a qualsevol extensió de la protecció més sòlida que un catàleg ofereix. Així, si fem una breu ullada a la major part de les fitxes que composen qualsevol inventari, trobem massa vegades que no hi ha cap figura legal concreta (la de bé d’interès cultural local és la més elemental) que impedeixi que el propietari o regidor de torn pugui alterar, desfigurar o directament fotre enlaire una vella masia o uns safareigs del segle XVIII, un molí històric o una trama urbana d’origen medieval, per posar exemples. I fins i tot en els casos en els quals  hi ha una empara jurídica,  les responsabilitats que corresponen per desatendre-la no són excessivament greus.  Això per no parlar del patrimoni moble o documental, que sovint es troba en un estat d’incúria i desordre que hauria de fer avergonyir a una societat pretesament civilitzada.
Parlem, tot s’ha de dir, de la província de Barcelona, que és aquella que més s’ha preocupat de sensibilitzar els seus municipis en aquest temes i que ens ha donat uns instruments seriosos als interessats en divulgar-los: no vulgueu saber en quin grau de desenvolupament es troben projectes d’aquest tipus –si n’hi ha- en les altres diputacions del país.

(Safareigs de Berga. Un dels llegats més particulars del poble, pel nombre que se n’han conservat. Però sense que res més que declaracions vagues sobre el seu valor, el desús els pot acabar de malmetre.)

No pretenc que els nostres pobles hagin de viure momificats en un passat artificial i que el natural progrés de la història no s’hi pugui manifestar de cap manera. Però el marge que concedim a que qualsevol desaprensiu pugui privar-nos d’un llegat objectivament valuós, que dóna personalitat a la nostra vida comunitària i ens ofereix un sentit de continuïtat i memòria, és a tota llum desproporcionat.

Sense posar-hi massa malfiança, es diria que estem encara ancorats en una fase primitiva on “el preu d’ocupació del sòl”, per emprar paraules de na MªAgua, és més important que el benefici molt més eteri però cabdal de disposar d’unes arrels i d’una xarxa de complicitats ordida sobre coses comuns i heretades.
Pensant-ho amb més mala llet, més aviat asseguraria que hi ha moltes instàncies interessades en què bona part de la ciutadania visqui amb distància i desafecció allò que l’envolta, per així poder-hi manifassejar millor, i que la pedagogia que tot és sacrificable a un il·lusori i dubtós progrés material serveix a la perfecció a aquest propòsit. I, potser, caldria que comencéssim a reaccionar-hi amb menys complaença. O hi perdrem bous i esquelles, com ens ha vingut passant amb una freqüència que esborrona.

Dels noms de les coses

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

Sota les runes i la neu

Etiquetes

Alemanys ètnics, Alemanys del Volga, crims de guerra, Entre Ríos, Gabriel Heinze, genocidis, neteja ètnica, Ostsiedlung, PrÚssia Oriental, Siebenbürgen, Sudets, Volksdeutsche

Trens de deportació, dones i nens als anys 40: són alemanys expulsats de Txecoslovàquia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fèiem sobretaula de dissabte davant del partit Argentina-Alemanya i algú va deixar anar la broma: “En qualsevol moment, Heinze s’arrencarà la samarreta albiceleste i ensenyarà l’alemanya que porta dessota.”
L’aspecte i cognom d’aquest central argentí certament justificava la facècia, encara que el subjacent fos una significativa incomprensió pel fort sentiment de pertinença que ha pogut construir un país com Argentina amb gent acollida de pertot.

Però servidor ja insinuava en el darrer apunt que motius com el nom o la peripècia personal d’un jugador m’han influït sempre més en la seva bona consideració que altres motius més objectius, i la qüestió em va agullonar fins que més tard vaig comprovar que Gabriel Heinze era realment descendent d’emigrants alemanys. Però no d’uns qualssevol: com una part gens menyspreable dels argentins d’ascendència alemanya –que arriba a ser majoria a la província on va néixer, Entre Ríos– Heinze pertany a una comunitat de Wolgadeutsche: els colons germànics que amb l’empara de la tsarina Catalina la Gran es van traslladar a finals del segle XVIII a la conca del Volga i que hi van subsistir de manera cada cop més precària –les condicions d’explotació i veïnatge van resultar ser força més complicades que no se’ls havia promès- fins a la Segona Guerra Mundial.

M ’adoní immediatament, però, que embrancar-me en una evocació d’aquests alemanys doblement desplaçats suposava tocar un voraviu controvertit i incòmode de la història europea; un gran fragment irredempt de la nostra memòria, encara recent i no obstant això molt enfosquida: la de la violenta extinció de l’Ostsiedlung.
Aquest és el terme –establiment a l’est- amb el qual es resumeix un conjunt molt complex i dilatat en el temps de moviments demogràfics que portaren a centenars de milers de colons germànics a instal·lar-se als territoris que es trobaven a llevant de la seva terra originària.
Ara bé, seria totalment erroni considerar aquesta epopeia que travessa segles com un procés de colonització segons la definició contemporània d’aquest concepte. En primer lloc, perquè no sempre s’acompanyà d’una prèvia dominació política i militar. En segon lloc, perquè la varietat de fórmules de convivència que es donaran com a resultat d’aquestes migracions rarament suposaren  una assimilació de les poblacions de recepció i, en canvi, d’habitud, contribuïren a la formació de gresols multiètnics. I en darrer lloc, perquè les relacions entre metròpoli i colònia no admeten comparació amb aquelles producte de la conquesta europea d’altres continents i de la formació dels moderns estat-nació. La ostsiedlung es va donar principalment per un augment de la prosperitat econòmica dels territoris del Sacre Imperi durant la baixa edat mitjana, que va anar aparellada d’un fort creixement de la població. La conseqüent pressió demogràfica empentà a molts d’aquest migrants a buscar-se les garrofes fora del seu redós, ben sovint en terres de marca i repoblament i en circumstàncies no sempre favorables.

Val a dir que les nobleses eslaves en foren les principals promotores i interessades, car veien augmentar les seves rendes gràcies a l’esforç dels nouvinguts en demarcacions anteriorment ermes i improductives. I encara que, evidentment, també en moltes altres ocasions suposaren perjudicis i desplaçaments de les poblacions autòctones, la persistència, continuïtat i arrelament d’aquests alemanys ètnics en molts enclavaments de Polònia, els Balcans, Hongria, Bohèmia i Moràvia o la Bàltica acabà per fer molt difícil considerar-los com a mers ocupants i no com a gent que s’havia guanyat el seu lloc sota el sol. De fet, amb tots els fregaments que es vulgui, la seva contribució a la civilització urbana o a la riquesa comercial i cultural d’aquestes àrees d’expansió és indiscutible i fa que no és pugui pensar la seva petjada a l’Europa oriental del segle XII al XVIII com un accident transitori condemnat a ser corregit, ans com una aportació cabdal per entendre’l en tota la seva complexitat i riquesa.

Sibiu, agulles saxones de les Siebenbürgen, al cor de l’actual Romania.

 

 

 

 

 

 

Ara bé, allò que fa realment simpatitzar amb el seu destí és la sort de vençuts que els esperava. Primerament, quan es consolidaren oligarquies terratinents en molts d’aquest indrets i s’enduriren les condicions de vida, aquells petits propietaris i camperols pobres que no havien prosperat es veieren novament empesos a la fugida –el replegament anomenat Osflucht– que els va portar a abandonar els seus casals ja multiseculars i a seguir el camí de tants altres depauperats d’Europa cap als Estats Units o, com és el cas dels avantpassats de Heinze, a Argentina. En segon lloc, el rearmament identitari del pobles eslaus, romanès i magiar amb la decadència habsbúrgica va fer de la lluita contra la influència d’aquestes comunitats un cavall de batalla del seu procés de redreçament nacional. Aquest va ser el punt de partida d’una involució en l’equilibri ètnic, no sempre ben proporcionat i just, però equilibri al cap i a la fi, que durava ja quatre o cinc segles. I l’inici de la follia excloent de qui som fills.
Però va ser la seva perversa utilització i manipulació en la brutal política nacionalsocialista allò que els va deixar a mercè de la tempesta i sense recer. Convertits en minories en molts dels estats sorgits de l’escapçament de l’Imperi austrohongarès, la seva amenaçada presència esdevingué el pretext del Reich hitlerià per a justificar l’annexió dels territoris orientals i la invasió de Polònia que donà començament a la Segona Guerra Mundial.

I tot i que certament les poblacions de les zones més germanificades com Prússia Oriental o Pomerània s’afegiren amb entusiasme al projecte nazi o que arreu hi hagueren grups i autoritats locals que invocaren la protecció del führer per fer front a la seva delicada situació, també és ben cert que foren molts els qui no caigueren en aquesta temptació, rebutjaren l’afany expansionista expressat amb el lema “un sol poble, un sol Reich” i fins i tot el combateren en les files de la resistència. Altres no pogueren escollir i es convertiren en soldats a la força de la Wehrmacht que pretesament els havia d’alliberar. Un gran drama que va posar a molts individus davant una elecció impossible o que senzillament va triar per ells.

La coda de tot plegat és encara una nafra que supura, especialment en la mesura que s’ha menystingut i justificat com el pagament d’una culpa. Davant el progrés de l’exèrcit roig començà una fugida massiva de molts d’aquests alemanys que marxaren de casa seva amb una mà davant i l’altra darrera. Altres, no hi arribaren a temps i patiren les represàlies i violacions soviètiques que no hem de dubtar a titllar de crims de guerra. Posteriorment, amb el vist-i-plau dels acords de Potsdam, va començar una deportació i neteja ètnica massiva sense equivalents en la història contemporània i que va desplaçar a uns 14 milions de persones. Això els més afortunats: els alemanys del Volga que encara restaven en sòl rus foren simplement liquidats en gulags en allò que s’ha de considerar un extermini en tota regla.

El sentiment de culpa per allò que va succeir i raons de conveniència geopolítica han impedit fins avui no ja qualsevol reparació o reconeixement d’una solució tan notablement racista com la que es pretenia combatre, sinó que han convertit en sospitoses i vergonyants les crides a fer justícia a la memòria d’aquestes víctimes: moltes còmplices de la barbàrie nazi, sí, però almenys tantes altres només culpables d’haver-se trobat en una cruïlla enverinada de la història.
I tant s’hi ha passat de puntetes que, quan la genealogia d’un defensa argentí em va dur la nit de dissabte a fer una petita glosa d’aquest fets, un grup sencer de gent instruïda i interessada per la història va quedar bocabadada de no haver-ne sabut mai res o de no conèixer-ne ni de lluny les veritables dimensions: una presència teutònica de sis, set o vuit-cent anys va ser completament extirpada de Rússia i bona part de Polònia, es va convertir en residu moribund a Romania i Moràvia o es va servar reduïda però encara miraculosament vital a Hongria. Tot això va deixar, com es pot presumir, rastres i vestigis abundants i de gran intensitat. M’agradaria anar-los explorant, però de moment serveixi aquesta humilíssima divulgació en tribut dels alemanys derrotats.
El dia, per desgràcia, no pot ser més oportú.

Despulles del Nou Ordre I

Etiquetes

Cabanyal, capitalisme, especulació urbanística, Generalitat Valenciana, han, Kaixgar, Kashgar, neoliberalisme, Turquestan oriental, uigur, urbanisme com a forma de dominació, Xina moderna, Xingjiang

(Ciutat vella de Kaixgar llesta per ésser engolida. Mort el gos, morta la ràbia.)

La llunyania i la manca de perspectiva de la majoria de nosaltres ens farà molt difícil copsar tot allò que el vertiginós procés de transformació social xinesa s’ha endut per endavant en el darrer quart de segle. No hi ha dubte que el poderós canvi dissenyat per Deng Xiaoping i executat pel rocallós edifici estatal i burocràtic que ell va contribuir decisivament a consolidar ha afectat a tots els estrats del país. Però m’arriscaria a dir que han estat algunes ciutats i comunitats urbanes qui més han notat el sotrac, aquelles que en un espai de temps més curt  han vist una major evolució dels costums, de les expectatives i de l’entorn.
I aquest últim aspecte –perquè en certa mesura ens hi podem veure emmirallats, ni que sigui a la manera dels miralls deformants d’una barraca de fira- fa anys que m’obsedeix. L’urbanisme mai és innocent. És reflex d’un pensament i d’una hegemonia social determinada, però també l’anticipa, la prefigura i ajuda a fixar-la. La forma de la ciutat determina el tipus de relacions que s’hi fan i  els intercanvis que s’hi donen, atorga preferència a una mena de possibilitats i en dificulta o avorta d’altres, delimita la sencera existència dels qui hi viuen.

El recent conflicte entre xinesos han i uigurs al Turquestan oriental ho exemplifica excel·lentment. En termes generals, podem dir que a l’ètnia uigur hi pertanyen més de la meitat dels habitants de la regió autònoma de Xingjiang, que probablement sigui aquella que històricament ha mostrat una més decidida resistència a l’assimilació i submissió a Pequín. El marc de sobirania al qual aspiren avui els uigurs va de la independència i creació d’un nou estat a l’exercici d’una autonomia veritable que articuli un estricte respecte als seus drets polítics i culturals dins de la República Popular Xinesa, segons els principis de la Constitució de 1982 mai aplicats a la pràctica. Perquè no caldrà dir que ni tan sols un miratge d’aquest darrer anhel s’ha vist satisfet, i que la repressió i retall de llibertats –intensificat mitjançant l’estratègia d’identificar aquest poble de religió musulmana amb una amenaça a la seguretat global i per tant susceptible de ser tractat segons els criteris de l’Administració Bush quan de lluita contra el terrorisme islàmic parlem- han estat el pa nostre de cada dia.

Ara bé, a l’autoritarisme i exercici de minorització, el govern central hi ha afegit la promoció de la immigració han, que per una banda ha cercat la progressiva sinificació demogràfica i per una altra un control polític i econòmic més efectiu de la regió. I aquest objectiu s’ha vist molt més fàcil d’assolir amb una sistemàtica redefinició de l’espai: la construcció d’infrastructures i d’habitatges, les reformes tant dels traçats urbans com dels llocs públics simbòlics; l’ocupació del sòl, en summa, s’ha fet seguint un deliberat pla per estrafer la presència tradicional uigur i substituir-la per la xinesa, així com per enaltir models de desenvolupament que contribuïssin a dissoldre’n la identitat i marginar aquells que no els adoptin. Així, darrera l’última revolta de 2009 hi han bategat no només les tensions que periòdicament rebroten entre xinesos i uigurs, sinó la desesperada oposició a la destrucció de l’antiga Kaixgar: un macropla urbanístic, amb el pretext de prevenir desgavells sísmics i fomentar el progrés (quants crims en el seu nom!), per enderrocar el mil·lenari entramat de carrerons, mesquites i bazars i fer-hi en el seu lloc avingudes, gratacels, centres comercials i tota la faramalla del colonialisme capitalista han.

El resultat previst l’explicava immillorablement un bon blog sobre Xingjiang:

“The state regards social space as instruments of governmentality; what it cannot apprehend must be done away with, and by refashioning organic sprawl into regimented compartments, it can monitor and mold more obedient citizens. Thus, this project interrupts the social cohesion that ties the traditional Uyghur community together– the narrow networks of transportation traversed by donkeys and scooters, webs of commerce conducted between small businesses and their customers, pockets of respite reserved for unveiled women. These connections will be severed, and when they meet again, they will have reconstituted Uyghur identity in a way that we may have never seen before… or what we have already witnessed in rebuilt cities like Korla, Turpan, and Urumqi.”

I és que no calen urgències nacionals, geopolítiques o energètiques tan sofisticades com aquelles que propicia la “nova frontera” (això vol dir Xingjiang en xinès: tota una declaració de principis) per aplicar aquest programa.  Quan allò que es vol és acabar amb una determinada trama de complicitats i solidaritat, amb formes de relació i organització ciutadana potencialment contestatàries o senzillament no coincidents amb els desigs de l’oligarquia de torn, legitimar les més fastigoses enginyeries socials i fer súbdits més mesells i alienats, la liquidació del seus horitzons és una manera d’operar extraordinàriament eficaç. I tant val per a Kaixgar, pels barris de hutongs de Pequín o per tants altres indrets de la vella i avui escombrada Xina.

(Esperant l’excavadora:  República Popular Valenciana. 2010).

Però…hi ha realment cap diferència substancial entre l’assalt a Kaixgar i, uns exemples entre tants, el setge al Cabanyal i el Carme, l’ofegament de L’Horta o la construcció massiva de PAUs com a solució urbanística? Funcionen l’autocràcia xinesa i -uns altres exemples entre tants- el democràtic govern de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València amb codis i intencions realment distingibles?

La resposta és depriment, però també ajuda a superar un nivell elemental d’anàlisi –no és res personal: només ànsia de diners i promoció social- que acaba per contribuir a excusar com una comprensible feblesa humana allò que en realitat és un deliberat projecte per afermar la dominació i l’escanyament de qualsevol dissidència.

I d’això, aquí i a la Xina Popular, se’n diu totalitarisme.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

L’étendard sanglant est levé

Etiquetes

centralisme, França, genocidi de Rwanda, identitat francesa, Luc Besson, patriotisme, persecució lingüística, republicanisme, Sarkozy, supremacisme

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Etiquetes

Arcadi Espada, colonialisme, defensa de la diversitat, etnocidis, substitució lingüística, supremacisme

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Tot desfent Babel I

Etiquetes

algaravia, espanyol, judeocatalà, judeoespanyol, koiné, llengües en contacte, nacionalisme lingüístic, Ordenança mercat d'Osca, plurilingüisme

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

D’un temps, d’un país

Etiquetes

esclavatge, Sarrionandia

Diu un dels poemes potser més coneguts de Joseba Sarrionandia:

Esklabu erremintaria
Sartaldeko ohianetan gatibaturik
erromara ekarri zinduten, ezklabua,
erremintari ofizioa eman zizuten
eta kateak egiten dituzu.
Labetik ateratzen duzun burni gorria
nahieran molda zenezake,
ezpatak egin ditzakezu
zure herritarrek kateak hauts deitzaten,
baina zuk, ezklabu horrek,
kateak egiten dituzu, kate gehiago.

…que per qui no sàpiga euskara i no s’hagi pres la molèstia d’aprendre’l (o no doni cap indici d’haver-se pres la molèstia d’aprendre’l, que ve a ser el mateix), com per exemple Patxi López, podria traduir-se com:

L’esclau ferrer
Furtiu a les selves d’occident
et portaren a Roma, esclau
et donaren un ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro al viu que treus dels forns
el pots fargar com vulguis
pots fer-ne espases
perquè els teus companys trenquin les cadenes
pero tu, aquest esclau,
fas cadenes, més cadenes.

Mentre cercava una versió catalana d’aquest poema, he trobat una curiosa pàgina dedicada a recollir-ne traduccions en tantes llengües com sigui possible. En podeu trobar més de vint.
També en gallec.

Una història de coratge

Etiquetes

imperialisme rus, Nokhxallà, Txetxènia, Yo'av Karny

No puc amagar un gran respecte pels txetxens, segurament no pas el més virtuós o temperat dels pobles, però sí un dels més tenaços i valents.
L’esperit de qualsevol altre en la seva situació, com ho demostren alguns dels seus il·lustres veïns, fa molt que s’hagués crebantat. El seu, masegat i potser embrutit, encara s’aguanta dempeus.

Potser embrutit? Sí. No m’interessen ara els contes de fades, les retòriques de bons contra dolents ni la projecció de bells ideals romàntics en nobles col·lectivitats sense màcula. Si la història hagués repartit les cartes d’una altra manera, no dubto que el paper d’opressors i oprimits pogués ara estar invertit. I cal ser fidel a la realitat: els recents períodes d’independència txetxena són difícilment defensables: el caos civil, la consolidació de faccions paramilitars que convertiren l’extorsió i el segrest en una indústria, la desfasada estratègia de terrorisme indiscriminat que només ha aconseguit enfortir les posicions dels falcons russos o la progressiva adscripció a l’islamisme purità més inquietant no són res d’alenador. Però també cal ser equànime: se’ls ha ofert cap altre camí que no passés per la submissió més humiliant?

Perquè de manera ininterrompuda durant els darrers dos segles, Txetxènia es pot caracteritzar com un gran laboratori de l’extermini. La paraula pot semblar devaluada, però com hem de referir-nos a un país que en aquest termini ha sofert la desaparició per diverses formes de persecució i violència d’un quart de la seva població? La quantitat de morts txetxens en la seva resistència a l’imperialisme rus és tan esgarrifosa que ni tan sols se’n pot fer un càlcul aproximat. De les guerres colonials tsaristes a les últimes intervencions de l’engranatge de terror militar dels governs de Ièltsin i Putin i els seus manefles locals, passant per tota una deportació a l’Àsia Central de deu anys a l’època estalinista, algú considera seriosament que se’n pugui treure cap ensenyament de flexibilitat, tolerància i desig de concòrdia?

Amb una població esquarterada i esporuguida, sotmesa per la força i governada per un titella de Moscou, amb una comunitat internacional vergonyosament còmplice del desastre, amb els últims defensors de la independència atrinxerats a les muntanyes i, després de la purga russa de cabdills moderats, cada volta més captius del wahabbisme, l’ànima txetxena podria estar tocada de mort i seguir el camí de russificació que ja han tastat tants pobles circassians.

Però potser també puguem confiar en la seva llarga capacitat de refer-se de la catàstrofe generació rera generació, en el seu amor immarcescible per la llibertat, en aquesta bastida última de la seva voluntat de no desaparèixer que s’expressa mitjançant el Nokhxallà, el codi d’honor ancestral dels txetxens.
Li ho explica un kabardí a Yo’av Karny –i aquest ho recull en el seu preciós “Highlanders. A journey to the Caucassus in quest of memory” que en Paolo em va regalar aquest Nadal: una mina d’informacions a la qual aniré remetent-me periòdicament en les meves incursions pel laberint caucàsic-: si dues persones de qualsevol nació es trobessin, posem al bell mig de Sibèria, envoltats per una cinquantena de russos, es rendirien, com és natural. Si aquestes dues persones fossin txetxens, lluitarien. Hi pots posar el coll.”

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Revisionisme

Etiquetes

franquisme, genocidi

M’ ha costat decidir-me a publicar aquesta entrada, perquè sentia que desbordava els marges d’aquesta bitàcola i perquè m’ha sortit massa llarga. Però com tinc fortes raons familiars per fer-ho, penso que puc justificar-ho com un vestigi de memòria personal. I, també he de confessar-ho, perquè la pasta de segons quins opuscles convida a desfogar-se on i com es pugui.

Resulta que en els darrers anys hem sofert un revifament dels corrents revisionistes de la Guerra Civil Espanyola. Els seus propulsors acostumen a descarregar de responsabilitats criminals el franquisme amb un garbuix força reduït de subterfugis. Les seves versions tracten de demostrar que no existia una legalitat republicana digna de tal nom i que els sectors conservadors, catòlics i nacionalistes es van veure empentats a la solució extrema de la insurrecció. Expliquen que, de tota manera, la república estava condemnada i que hagués sucumbit als embats revolucionaris, fet que hagués portat el país a convertir-se en una més de les titelles soviètiques o en una quimèrica illa anarquista. Els més agosarats arriben a suggerir que les esquerres van trobar allò que anaven cercant i que la insurrecció va salvar Espanya del caos i de mals pitjors.
Fins i tot edulcoren la ferotgia dels generals colpistes. Concedeixen al règim de Franco el caràcter d’un govern només transitòriament autoritari que ràpidament va prendre perfils tolerants més que no pas els d’una dictadura clerical-feixista. I en aquesta darrera operació dilueixen el tarannà essencialment genocida del bàndol rebel: se centren en qüestionar les xifres generalment admeses de represaliats i executats, les emmarquen dins de l’exonerador context dels “horror de tota guerra civil” o posen en un mateix pla les deliberades i sistemàtiques atrocitats de les columnes militars africanes i el terror que falangistes, carlins i altres partides paramilitars exerciren a la reraguarda conquerida amb les molt més esporàdiques, espontànies i limitades en el temps mesures de repressió o excessos comesos en el cantó republicà. Llàstima que esguerrin la teoria les proclames d’un carnisser com Queipo de Llano, que a les ràdios de la zona ocupada esventava discursos d’aquest to: “Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los rojos preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad.”

Però tots aquests esforços semblen primàriament destinats a una fi més enllà del debat historiogràfic: que no es qüestioni fins a quin punt la fesomia, l’equilibri de forces, les orientacions de la opinió pública i els marges de debat de l’Espanya d’avui venen determinats per una estratègia planificada i portada a terme de liquidació física i moral de la dissidència. Encara rai que, malgrat la destrucció de tants dels arxius de la repressió en els anys 60 i 70, queden centenars de fonts i testimonis que no permeten l’engany. Començant per les paraules del cervell de l’alçament, Emilio Mola: “Hay que sembrar el terror…hay que dar sensación de domino, eliminar sin escrupulós ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”, que va ser la consigna d’actuació nacional que va impregnar tots els anys de guerra i de la primera postguerra.

De manera que quan s’accepta que en una guerra civil tothom en fa de l’alçada d’un campanar i que es millor no remoure el passat perquè tothom en pot sortir empastifat; o quan es pretén, com l’establishment espanyol ha propagat sense descans, que ja no té sentit entestar-se a rescatar i esclarir tots aquests fets, en realitat s’està donant per bona aquella gegantina tasca d’extermini. I quan l’ecumènic discurs sobre la idoneïtat dels pactes de la transició – una reforma graciosament concedida per les Corts Franquistes, no cap mena de procés de ruptura democràtica- ens empeny a sentir-nos conhortats per una sortida que va permetre la reconciliació de totes les sensibilitats, hom no pot deixar de sentir una instintiva repugnància. Perquè significa, en primer terme, claudicar a acords fets sota el xantatge i l’amenaça. I en segon lloc, perquè suposa admetre que els responsables, sostenidors i beneficiaris d’aquell esgarrifós carnatge i dels subsegüents 40 anys d’imposició que se’n derivaren no havien perdut el dret moral a participar de la vida política i governar sense passar per una depuració. I que gaudien d’idèntica legitimitat que els qui van patir-lo o senzillament no hi van contribuir.

Per totes aquestes raons, la feina de les associacions i dels historiadors que documenten malgrat les grans dificultats la magnitud del degollament resulta tan fonamental i alhora tan incòmoda.
Cada vegada que s’excaven fosses comuns, que es romp l’omertà que encara pesa sobre tants pobles i que es demostra el grau de por i humiliació que hagueren de sofrir els vençuts; o que gent com Paul Preston, Francisco Espinosa o Arcángel Bedmar expliquen com el saqueig, la violació, la tortura, l’assassinat i, en definitiva, el terror foren els instruments d’una neteja programada i executada per assegurar la reraguarda i destruir qualsevol rastre de teixit social contestatari, es compren que el nostre present està bastit sobre l’insostenible principi de la impunitat, de no haver demanat comptes als botxins i d’haver deixat que la configuració ideològica i psicològica del país que portaren endavant mai fos desmuntada i combatuda. En resum, que les declaracions del Generalísimo de 1937, en les quals revelava les seves intencions “Ocuparé España ciudad a ciudad, pueblo a pueblo, ferrocarril a ferrocarril. Me dará menos gloria pero más paz en el interior (…) No tomaré la capital ni siquiera una hora antes de lo necesario: primero debo tener la certeza de poder fundar un nuevo règimen” segueixin planant sobre els nostres horitzons.

Potser fem tard en molts aspectes i aquesta mena d’amnèsia induïda i fatal ja ha arrelat irreversiblement entre nosaltres. Però que la Fiscalia de l’Estat utilitzi com argument que estem davant de crims comuns que van prescriure amb la Llei d’Amnistia encara fastigueja. Sortosament, també hi ha senyals que indiquen que no tothom s’ha conformat i que hi ha encara gent disposada a fer que aquesta acceptació ecumènica dels feliços i redemptors orígens de la democràcia espanyola resulti molt més indigesta. Així que revisionisme? Tant com en vulguin! No hi tenim res a perdre (llevat de la ja molt malmesa confiança en el valor del nostre sistema).

Rroma, ús i abús

Etiquetes

Gitanos, rrom, zíngars

Arran de la darrera entrada, l’amic Paolo, sempre amatent a desviacions oficialistes, em va comentar llur preocupació per l’ús excloent del terme rom o roma que havia apreciat en els darrers anys i que amenaçava d’escombrar-ne altres de ben nostrats i que trobava llastimós deixar perdre. Jo vaig defensar la possibilitat de l’alternança, crec que sense massa capacitat de persuasió. Ara, amb una mica més de calma, m’agradaria donar una resposta més enraonada.

Rrom (“home, marit, un dels nostres”), Rroma (el seu plural), Rromanó them (poble rroma) o Rromanipen (gitanitat) –la doble erra inicial és la proposta de denominació en l’estàndard de la llengua romaní, malgrat que hagi caigut en alguns dels seus dialectes, i que permet marcar la diferència amb l’etònim rômani/romanès- és la manera en la qual els membres de moltes comunitats gitanes d’arreu del món s’anomenen a sí mateixos. Certament, la projecció pública d’aquest terme, que probablement procedeix d’un dom o dombas sànscrit amb el qual es denominava els grups indis d’ocupacions itinerants dels segles VI i VIII, és bastant recent i té una intenció política. La seva promoció, per una banda, ha tractat de fixar una nomenclatura que permeti presentar els gitanos de qualsevol indret com a membres d’un mateix poble i reforçar-ne el sentiment de pertinença; una estratègia especialment important si atenem a la seva dispersió i manca d’altres patrons d’identificació territorial o institucional. Per altra banda, ha cercat d’ésser una alternativa a denominacions que sovint han comportat connotacions força despectives.
Si acaba per ser veritat que s’està imposant –i això resulta incontestable en àmbits acadèmics o administratius- no deixaria de ser una noticia que el poble gitano hagués aconseguit fer quallar una iniciativa sorgida de les seves pròpies files. I en afegitó, no podria al·legar-se que fos una invenció purament artificial i moderna.

Però també cal considerar les objeccions a la seva total hegemonia. Per començar, hi ha algunes comunitats que per la seva situació i història el poden sentir com aliè. Sense anar més lluny, els gitanos ibèrics es reconeixen desacomplexadament orgullosos en aquest nom. Altres, cas dels sinti d’Europa central o els manoush d’Alsàcia, perceben com a més proper el terme que descriu la seva branca concreta o, fins i tot, n’hi ha que han desenvolupat la noció de formar un grup ètnic autònom: els lyuli d’Àsia Central, els ghurbeti o mandi de Xipre, els tiduha d’Iraq i força altres.
Però aquest argument és capciós, perquè precisament és aquesta esquerda la que la introducció del mot rrom pretén reparar. O per posar un exemple més proper: molts no renunciem a utilitzar el terme català quan volem referir-nos de manera general i objectiva a la nostra llengua comú, tot i que respectem que en molts contextos es facin servir les denominacions pròpies que la evolució de l’idioma ha anat produint.

Més acurats semblen altres retrets. Per exemple, l’elemental de fidelitat i elegància lingüística –l’exemple que em donava en Paolo em sembla correcte: que els alemanys es diguin entre si mateixos deutsche no vol dir que la resta haguem de renunciar a les nostres apel·lacions, tot i que que no siguin casos i necessitats comparables. O encara aquells de caràcter cultural: la substitució de denominacions autòctones suposa en certa manera amputar els roma de part de la seva identitat; ni que sigui aquella que els correspon per la manera com han estat vistos pels altres.

Per exemple, gitano ens remet a l’enginyós ardit de què es serviren alguns d’aquest grups per introduir-se en diversos regnes europeus; això és, com una comitiva de nobles d’Egipte (o egiptans). Al seu torn, el zíngars (zincali, zingari, zigeuner, tsigane, cigány, tsiganin i etc.) ens submergeix en una fascinadora aventura etimològica que té arestes com els syginis (antics pobladors de Tràcia) o l’athinganos del grec que significa intocables i que hauria servit per denominar una casta social anterior amb formes de vida molt similar a la dels gitanos. I el mateix passa amb el bohemians, que ens parla de les cèl·lules amb el segell d’aquest reialme que beneficiaren el seu trànsit, el kalé o caló (literalment “negre” en neosànscrit) o fins i tot denominacions derivades dels seus oficis tradicionals: els ursari (domadors d’ossos) o argintari a Romania, entre un fotimer d’altres.

Així que malbaratar aquest tresor per raons de correcció política o interessos de grup sembla poc justificable. Però també cal tenir present que el fet d’emprar el terme rroma pot estar comportant un canvi en la percepció d’aquesta nació que jutgem altament imprescindible per refermar-ne la continuïtat i existència. De manera que, com mantenia en un principi, l’ alternança i la tria segons el context i la funció és la millor manera de servir les dues causes a l’encop. O si més no, és aquella que més m’agrada i que seguiré en els posts que periòdicament pugui escriure sobre qüestions gitanes, que us ben asseguro que d’interessants n’hi ha a gavadals.

Z de zingari

Etiquetes

Gitanos, holocaust, La Russa, lleis racials, Roberto Maroni, rom, zingari

Prou que preferiria dedicar l’apunt d’avui a algun rastre que embranqués en subtils misteris els amables lectors d’aquesta pàgina. Però hi ha vegades que hom ha d’atendre deures més urgents i prestar la seva veu, tot i que sigui feble i humil, a qüestions davant les quals no pot permetre’s el luxe de la negligència.

D’un temps ença, el sinistre pinxo que ocupa el càrrec de Ministro dell’Interno d’Itàlia, Roberto Maroni, ha vingut adoptant mesures adients a la xenofòbia populista que el seu propi govern promou i esventant declaracions que en temps i llocs menys indecents estarien condemnades al blasme i l’ostracisme.
Seguint una vella tradició europea i italiana, els gitanos han estat  els primers en rebre. El nomenament de comissaris especials i la confecció d’un cens d’empremtes digitals i adscripció ètnica dels romà de Nàpols i Milà n’han estat els primers i tètrics capítols. Es tracta, han explicat amb tota la barra els responsables del setge, de protegir la comunitat, encara que l’efecte real hagi estat encoratjar els miserables que amb impunitat s’han dedicat en les darreres setmanes a cremar campaments, repartir pallisses i practicar altres nobles modalitats del pogrom.

L’afany de protagonisme de Maroni, però, no ha permès ni mantenir mínimament les aparences. Primer ha amollat, amb visible satisfacció, que molts gitanos  “han marxat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero.” I si bé no tinc res especial contra els afalacs al president del nostre estat,  m’impedeix congratular-me’n el fet de riure cap de les gràcies d’aquest subjecte, sobre tot quan després afegeix que “la gent senzilla de la qual procedeixo raona així: si no tens treball, com vius? Robant i cometent delictes, i aquesta condició teva fa sentir-me insegur.”

Caldria dir que la gent senzilla de la qual jo procedeixo i amb qui tracto i amb qui m’honoro de conrear amistat veu amb força més preocupació que els mateixos nyèbits que durant els anys setanta dardaven pels voltants de Piazza Euclide buscant rojos i negres a qui estomacar, com Ignazio La Russa, ocupin ara màximes responsabilitats de govern, o que l’exèrcit i la policia italiana sota el seu control tinguin les mans deslligades per fer la guitza a tot aquell qui considerin sospitós d’alterar un ordre social i una concepció excloent de la nació que baixa dreta de les casernes de Salò i dels fraterns aplecs de Nüremberg.

Això sí, s’hauria de concedir a Maroni que els seus projectes no puguin rebre l’acusació de tenir una orientació exclusivament ètnica. Perquè fins i tot en aquesta Itàlia on el ministre de defensa demana respecte per aquells militars que lluitaren de bracet dels nazis, costa d’imaginar que puguin tornar-se a cosir zetes de “zingari” a les robes dels gitanos o que sigui factible enviar-los de bell nou amb bitllet d’anada a Belzec o Jasenovac. De fet, es tracta d’un moviment més ample i obreptici que, amb el vistiplau d’una societat cada cop més eficientment dominada per la por i el fantasma de la inseguretat, cerca de fer passar per l’aviador no només els gitanos, visibles i seculars caps de turc, si no tot element dissident, immigrant o no, que gosi rebel•lar-se contra  aquests plans d’uniformització cultural i domini oligàrquic.

Però també seria honest advertir Maroni que molts no pensem plegar-nos de braços mentre els seus nous fasci di combattimento fan i desfan, intimiden i abusen o, encara més covardament, insinuen, atien i difonen nocions que els facin el camí més planer. Per exemple, el proper 27 d’octubre, gràcies a la Universitat d’Alacant, un grapat de companys ens reunirem en el primer Seminari de Cinema Gitano, on em correspondrà exposar com el cinema i els mitjans de comunicació porten massa temps generant,  reproduint i condescendint en una imatge distorsionada i racista del poble rom, sense que aquesta dissortada gent, sistemàticament posada entre l’espasa i la paret –és a dir, davant la tria de l’assimilació total o la marginalitat- hagi tingut l’oportunitat i els mitjans de donar-hi cap rèplica. Si hi viviu a prop, em sentiria molt content de convidar-vos-hi.

Estiu indi I

Etiquetes

Arcadi Espada, Canadà, colonialisme, first nations, sippenhaftung

Un del assumptes que més obstinadament ha aparegut en les nostres converses amb l’amic Paolo, i que sovint té un amarg reflexe en els seus focs follets, és la consciència de com quan en un conflicte cultural i social s’hi esdevenen iniquitats i imposicions per la via de la força, si no es reparen ràpidament i s’estableixen pactes de convivència en peu d’igualtat, aquestes corren l’alt risc no només de perpetuar-se sinó també de legitimar-se.

Tractaré d’explicar millor el concepte amb una experiència recent i llur comparació amb altres de ben conegudes per tothom. He passat l’agost a la Columbia Britànica i els Territoris del Yukon. Aquesta vasta massa de terra d’administració canadenca compta amb una presencia europeo-americana que no va més enllà dels 150 anys –i en alguns indrets remots no pot considerar-se que tingui rellevància gaire més lluny de l’època de la construcció de la Alaska Highway als anys 40. Abans, i per un període aproximat de vuit mil·lenis, fou la llar d’una població nativa que avui es troba dividida en més de dues-centes nacions (i deixarem per un altre dia l’esclariment de la complexa classificació social, ètnica i lingüística que determina la pertinença a un d’aquests pobles).

Com qualsevol pot imaginar, la colonització blanca no va ser cap model de respecte: les despossessions, el menyspreu ferotge per la tradició precedent, els intents oberts d’assimilar els aborígens i la marginació racial una vegada aconseguit aquest adjectiu serien un matusser però acceptable resum d’aquesta activitat “civilitzadora”. Però potser per la immensitat de l’espai, l’escassa densitat de la població blanca en moltes d’aquestes contrades i la malgrat tot relativa immediatesa del procés, hi ha subsistit una massa crítica prou important de pobles nadius que mitjançant una resistència progressiva, ferma i serena ha anat fent sentir la seva veu i obtenint de l’estat canadenc el reconeixement de drets i reivindicacions territorials i culturals. Tan se val si s’ha tractat de pura mala consciència, d’un càlcul polític o d’un sincer penediment i desig de reparació: després de molts anys de dura oposició i d’una manera molt notable, el Canadà no s’ha limitat a demanar vagues excuses, sinó que ha dotat de continguts reals aquest revertiment d’antigues infàmies: retorn de terres expropiades, estatuts especials, un esforç econòmic d’integració i promoció a tots els nivells, plena identificació d’aquestes anomenades First Nations com a part fonamental de l’herència d’aquestes regions i, allò que encara és més important, una forta pedagogia per fer comprendre els nouvinguts que allò que s’estava portant a terme era el correcte.

Va ser especialment il·luminador que, en totes les meves xerrades amb gent de diversa edat i condició, no trobes ningú que no defenses aquestes mesures i recordes que el seu establiment que avui podria semblar discriminatori per a ells mateixos s’havia de jutjar amb la perspectiva d’allò escaigut no fa més d’un segle.
Evidentment, es podrien afegir molts matisos a aquesta perspectiva tan falaguera, i la situació dels indis està molt lluny de ser idíl·lica. La transmissió lingüística, de la qual parlaré en un proper apunt, es troba molt deteriorada i els quadres de desarrelament i inadaptació són encara una ferida ben oberta. Perquè fatalment, tot procés substitutiu d’aquesta intensitat i velocitat, que no dóna lloc a la elecció o si més no a la lenta absorció, deixa cicatrius que no poden guarir-se. Però la clau de tot l’afer és que, si bé és il·lusori pensar que en aquesta mena de conflictes es pot fer marxa enrera i que ja per sempre els nadius s’ hauran d’empassar el fet d’haver sofert una dramàtica i sobtada alteració del seu lliure esdevenir, s’han bastit els fonaments per impedir que els qui van patir la violència i aquells qui la van propiciar o se’n van beneficiar es sentin investits de les mateixes prerrogatives i d’idèntica legitimitat. Com a mínim, fins que la balança no torni a estar una mica equilibrada.

I allà on volia anar: aquesta manera d’abordar el problema topa frontalment amb el d’un cert pensament europeu que es fa dir hereu de la il·lustració i que amb la pretesa de la igualtat dels ciutadans vol fer passar per just allò que no és més que l’statu quo del poder dominant. I quan un poble o una comunitat minoritzada tracta de refer la seva cultura estroncada i exigir allò que li pertoca, alcen la veu per denunciar-ne el seu criminal etnicisme, anacronisme o provicianisme, segons escaigui. Són, és clar, els abrandats defensors de no somoure els fantasmes del passat i deixar les coses com són, encara que hagin arribat a ser gràcies a passades vilanies i abusos.

Un dels més representatius propagandistes d’aquesta versió de la barra lliure, el gran egòlatra del periodisme espanyol Arcadi Espada, arriba a introduir conceptes tan indecents com el de la sippenhaftung per representar qualsevol esforç de mitigar velles injustícies i repensar la realitat en termes d’una major equitat. La sippenhaftung és una figura del dret medieval germànic que significa l’extensió de la responsabilitat d’un crim a la nissaga de qui l’ha comès, encara que no hi hagi tingut cap participació. En la seva demagògica equiparació, per exemple, la política de normalització lingüística catalana no seria quelcom altre que una forma d’aquesta sippenhaftung, que deriva sobre els actuals castellanoparlants de Catalunya el pecat d’aquells qui han aprofitat els darrers tres segles de subordinació política del Principat per imposar la seva cultura.
I així, mitjançant l’evocació d’aquesta aberrant pràctica jurídica, pretén neutralitzar els afanys dels qui lluiten per mitigar una alteració tan desproporcionada dels equilibris naturals portada a terme per les vies de la força i la ocupació militar. Un argument que segons la mateixa perversa lògica podria aplicar-se a tota situació similar i que, per exemple, per no caure en la odiosa sippenhaftung, ens hauria de fer donar per bona tota dominació o genocidi que no hagi pogut reparar-se després d’una generació.
Malgrat tot, es tracta d’una degeneració del discurs molt interessant perquè ens retorna a la constatació que fèiem al principi: la importància del factor temporal en la sedimentació de situacions iniqües i la possibilitat de fer-ne una causa plausible una vegada es difumina la relació directa amb aquells qui la protagonitzaren.

Crec que la meva postura resulta evident. No sóc tan il·lús ni tan capsigrany com per a pretendre que les cultures, les societats, les comunitats s’han de mantenir inalterables i perfectament diferenciades les unes de les altres. Les filtracions, les intercomunicacions, les oscil·lacions i fregaments no només s’han d’acceptar com un part de la dinàmica històrica humana, sinó que són enriquidores i permeten obrir pas a noves configuracions. Una vida que pagui la pena de viure no pot ser res més que aquesta lluita i mutació infinita, i qualsevol aspiració de congelar-ne el moviment és un instint nauseabund de mort. Però tot això s’ha de produir sense dreceres violentes i sense que una de les parts estigui sotmesa i lligada de mans i peus, sinó per un intercanvi recíproc, on tots els agents siguin igualment permeables. I si es percep que no ha estat així, llavors és legítim corregir-ne els excessos i aportar contrapesos fins on sigui necessari. I tota apel·lació a sippenhaftungs i altres fantasmagòries justificatives només posen de relleu el desig d’una obediència servil i la manca de respecte pel proïsme.
És a dir, brut i repulsiu imperialisme.

Acudits i vacances

Etiquetes

Comunidad de Madrid, transhumància, urbanisme

Després d’anys de fer-ne de l’alçada d’un campanar, amb la inestimable aquiescència d’ajuntaments i administracions de tots els colors, la nostra estimada Comunidad ha plantat aquest simpàtics cartellets per esperonar-nos a conservar les carrerades del rodal. Per si de cas, ja ha tingut la prevenció de protegir-les amb una bona capa d’asfalt i colònies senceres de nous habitatges a banda i banda.
És el particular sentit de l’humor de la Marquesa de noséquè i Aguirre Gil de Biedma. Encara que sembli difícil, amb el temps hom s’hi arriba a acostumar.
Me’n vaig de vacances fins a primers de setembre. A veure si amb la distància, a més a més de comprensió, també aconsegueixo que em faci una mica de gràcia.
La nostàlgia la dono per causa perduda.

Tauromàquia: l’oblit imprudent

Etiquetes

catalanitat, franquisme, José Tomás, Salvador Boix, tauromàquia

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els partidaris i entenc els detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.

A l’immortalité

Etiquetes

Academie Française

Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir amb exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.