• Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

~ Un blog de fragments rescatats

rastres, vestigis, derelictes

Category Archives: Llengües

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

08 dijous març 2012

Posted by suberna in Folklore, Geopoètica, Llengües, Músiques d'arrel, Minories

≈ 2 comentaris

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Paradís perdut

18 dimecres gen. 2012

Posted by suberna in Biblioteca submergida, Dèries íntimes, Llengües

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

carrer Serrano, Centre Blanquerna de Madrid, Club Editor, diccionari sànscrit, edició en català, Edicions de 1984, Empúries, Gaziel, literatura universal, Patrick Leigh Fermor, política cultural, traducció en català


Faig una incursió d’arrapa-i-fuig al Centre Blanquerna, la llibreria de la Delegació de la Generalitat a Madrid. A vegades encara em sorprèn que ja totes tinguin aquest caràcter atrabiliari i que els botins que m’hi embutxaqui no hagin deixat d’amagrir.

Potser hi compti que jo fos jove i que, malgrat anar amb la bitlletera buida, de temps per badar en tingués a desdir. O que després de la més o menys desganada lectura obligatòria dels anys d’institut i del natural desinterès de la primera volada envers els patums de la literatura pàtria, el seu redescobriment coincidís amb les meves primeres peregrinacions a la antiga seu del carrer Serrano. Però hi hagué un moment en què em semblava la millor llibreria catalana possible, que només s’havia pogut crear tan formosa en un marc aliè a la realitat i advers al seu propòsit com el de la cantonada més senyorial i conservadora de la capital d’Espanya. Perquè aquell era l’indret on un criteri lluminós havia prevalgut sobre tota consideració de conveniència: gràcies a no haver de respondre a comptabilitats fenícies, hi prenia cos la il·lusió de pertànyer a una comunitat on la producció en la pròpia llengua no hagués quedat confinada a prestatgeries subalternes i on les urgències de la necessitat comercial no fossin mai l’excusa per tries dubtoses.  Avui costa de creure que les lleixes de Blanquerna obeïssin una llei tan ferma, però ben juro que només tenien espai per a tres categories bàsiques de llibres: 1. Els propis de la literatura catalana. I sense cap preponderància de les últimes novetats, ans el contrari. 2. Les traduccions castellanes d’aquests autors de referència, com era natural per la seva funció divulgativa en terra forana. I 3. Una selecció de literatura universal exclusivament en català, feta per més detalls amb un bon gust i  criteri que només mereixia reverència i agraïment. I després, és clar, llibres de consulta, filologia i aprenentatge, viatges, cuina i altres matèries que, en qualsevol idioma, poguessin servir al client interessat en la cultura catalana. Hi recordo especialment les visites amb en Paolo, on els ulls ens feien pampallugues quan comprovàvem que algunes coses ja descatalogadíssimes pertot les trobéssim allí amb la major facilitat.

Que la vida va per estones i que les bones s’han d’esprémer mentre durin ja ho hauria de saber tothom. Però quan parlem de la nostra vida pública, caldria creure-hi com en el manament d’una religió. Resulta que alguna lluminària va pensar primer que la ubicació no era prou bona i que lluiria molt més si es traslladava a un emplaçament més cèntric i proper a altres  amenitats culturals. Però la lògica anava molt més enllà: si s’obria un local de gran cas en un lloc de més trànsit prou s’hi devia haver d’atendre els passavolants que hi entressin sense conèixer la naturalesa original de la seva missió. I com que pel carrer d’Alcalá sembla que hi transiten majoria de no catalanoparlants, el remei va raure en farcir taules i estants de llibres en espanyol…com els de qualsevol altra de les dotzenes de llibreries que es puguin trobar a la ciutat. Porta per porta, sense anar més lluny. I si hom s’entossudia a qüestionar el nou parament, rebia respostes depriments que reconeixien que, en el  fons, es tractava de “normalitzar” la llibreria (o no s’hi troben llibres en castellà als comerços del ram de Barcelona?) i si de retruc s’hi recollien quatre cèntims, festa major.

Així, amb aquesta idea tan gregària, l’apartat de llibreria de Blanquerna va perdre tota identitat.  Que s’hi despatxessin llibres d’autors catalans en castellà encara tindria alguna defensa, però que n’hi hagi de Paulo Coelho o Pérez-Reverte és rodolar escales del celler avall. El resultat, anticipat i previsible, és que si mai trobo esma per endinsar-m’hi  en surti amb les mans buides i, fet i fet, me’n vagi a l’Antonio Machado de l’altra banda de carrer, que en el mateix nínxol és molt millor.
Però he de dir que Blanquerna no mereix tots els blasmes. Perquè allò que d’una manera força grollera reflexa és un problema de més abast. Per fer-ho curt: és  la indústria editorial catalana sencera aquella que sovint em sembla que ha perdut el nord.
Se’ns ha repetit tant que una llengua és un mercat que ens ha semblat acceptable que tot s’orienti  a esgarrapar-hi qualsevol mica d’ almoina. Per tant, passar per davant d’una taula de novetats i caure’t  l’ànima als peus és tot una cosa i el mateix. De debò que fan falta més llibres del Barça? I no aniria essent hora de deixar clar als infinits teòrics del sobiranisme que qui a aquestes alçades no n’estigui convençut ja serà impossible atreure’l a aquest veral? Fa cap profit insistir més en què la llengua recula? Són realment tan lletraferits els autors mediàtics que entre programa de televisió i tertúlia de ràdio no troben millor ocupació que engegar-nos la seva dèria grafòmana?

Però aquests són només símptomes secundaris d’una concepció del català lector com una mena de maulet cofat amb barretina i incapaç d’accedir a superiors subtilitats que les de l’autoafirmació i la paranoia.
La impressió que em fa repassar molts catàlegs editorials és que l’aposta és alhora gallinàcia i extemporània. Fora dels clàssics, hi trobem la versió catalana dels best sellers internacionals–imagino que els Larssons i els Follets són inevitables i en certa manera necessaris-, d’acord.  Després comença una munió de narrativa autòctona d’una capacitat de proliferació sospitosa. Tanta gent escriu bé i amb arguments d’interès als Països Catalans? Vinga, donem el benefici del dubte.  I, seguidament, arriba un magma sorprenent d’autors secundaris de literatures exòtiques que sovint semblen haver-se escollit perquè ningú els ha editat abans en castellà. Aviam si sona la campanada. I mentrestant, una legió d’obres formidables d’autors sòlids i contrastats l’hem de seguir anant a cercar a l’altra banda del carrer.

No vull escapolir-me amb abstraccions. Remiro els últims llibres que he comprat o agafat en  préstec i llegit. Són “Entre los vándalos” de Bill Bufford, “Honraràs a tu padre” de Gay Talese, “Limonov” d’Emmanuel Carrère, “El refugio de la memoria” de Tony Judt, “La jungla polaca” de Kapuscinski i l’edició en un sol volum de “El tiempo de los regalos” i “Entre los bosques y el agua” de Patrick Leigh Fermor. Tots tenen en comú el registre de la crònica entre biogràfica i periodística. I em serveixen com a pedra foguera perquè la no ficció és obertament el gènere més maltractat entre nosaltres.  Tots, també, sobresurten per la seva incontestable excel·lència. Doncs bé, cinc m’ha tocat adquirir-los en castellà i un en francès. Se’m dirà, no sense raó, que és totalment desproporcionat i injust comparar una indústria amb una competidora que tingui quaranta vegades el seu mercat potencial. I que, una vegada apareguts en espanyol, les probabilitats de treure’n rèdits són minses.

Però si el parió no pot titllar-se de grotesc és perquè, excepte el primer, tots els altres no fa encara un any que es poden llegir en la llengua veïna i un d’ells roman encara inèdit. Hi ha algú que es cregui que cap editor català amatent hagués pogut anticipar-se i oferir-nos en primícia alguna d’aquestes peces? Penseu que un llibre com “Honraràs a tu padre”, del qual se n’han fet ja quatre o cinc edicions i que fa anys i panys que se’l considera un cim del periodisme americà, no hagués tingut sortida si se n’hagués publicat una edició en català? Com pot ser que un dels més excelsos prosistes, ja no anglesos sinó universal, com és Leigh Fermor sigui un desconegut per nosaltres? I m’aturo perquè si parlés de narrativa no acabaria mai.
Em sembla, senzillament, que no és demanar miracles i sí un molt millor aprofitament dels recursos, ni que siguin reduïts, que tenim a l’abast. O com diria el lema de John Coltrane, d’elevació, elegància i entusiasme.  Que és possible ho demostren, per exemple, caps com el que hi ha darrera d’Edicions de 1984 i Adesiara, o els moments inspirats d’Empúries, Bromera i Club Editor que ajuden a oferir-nos un repertori que eixampla el panorama encotillat on vivim.

No m’hi allargo més, i prometo no fer-ho d’ara endavant amb posts mastodòntics i desmesurats com el present. Si algú vol recordar-me que el fet que una llengua de la nostra mida tingui un dels millors diccionaris de sànscrit i força coses de l’estil és una mostra del nervi i coratge d’aquesta indústria que he bescantat, o m’assenyala la meva total ignorància sobre la negociació de drets i la inviabilitat de certes propostes, ho acceptaré de bon grat. Entre altres coses perquè em trobareu rellegint la meva última adquisició a Blanquerna, el “Tots els camins duen a Roma” de Gaziel. Una de les més grans obres que s’hagin escrit mai en català i un reconfortant idoni, que ens recorda la talla heroica d’un grapat d’homes que en èpoques de gran carestia tingueren el talent i la força com per fer que aquesta nostra cultura, tot i  modesta en la mida i el múscul humà, parlés barba a barba amb qualsevol de les que la superen molt en nombre de parlants i comoditat de les circumstàncies.

Dispersa anglofònia

03 dimecres ag. 2011

Posted by suberna in Albiraments, Dèries íntimes, Diversitat, Llengües

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

accents i dialectes de l'anglès, American Tongues, Appalachian english, estandarització, Received pronunciation, The Wire, West Baltimore

El meu coneixement de l’anglès no és només precari perquè un ús massa espars m’hagi fet perdre la fluïdesa i naturalitat en l’expressió oral que tenia ara fa diguem 10 anys, sinó perquè la meva compressió es redueix quan el missatge no s’ha emès en un registre estàndard més o menys culte com aquell que per exemple podem sentir en els documentals de la BBC.
Clar que el problema no m’és exclusiu, i no només incloc a bona part dels qui hem après l’idioma com a segona, tercera o quarta llengua: a Londres vaig compartir casa amb un oxonià que, després de confessar-li els meus afanys per capir un altre house mate d’un barri treballador de Sheffield, em va etzibar “no t’hi capfiquis, jo tampoc l’entenc”. Malgrat l’encenall d’humor britànic, vaig poder comprovar que no ho deia completament en broma: en una llengua tan prolífica i estesa com l’anglesa, l’excepcionalitat seria que no existís una forta variació dialectal que arribés en molts casos als límits de les dificultats d’intercomprensió. I és inútil desesperar-se, perquè en el fons aquestes penalitats només ens confronten amb una de les certeses que s’han de tenir davant de tot procés d’aprenentatge idiomàtic: allò que s’adquireix d’entrada és només una abstracció, una versió idealitzada que amb més o menys encert condensa sols una part del cos gairebé inesgotable de varietats que plegades i amb fronteres sempre primes i movedisses convenim que forma una llengua. Serà doncs la perseverança, la curiositat i l’exposició a les altres allò que ens permetrà familiaritzar-nos-hi i eixamplar així el nostre domini.

Jo, malgrat que hauria de tenir altres prioritats, m’hi aveso prou. Sempre m’entabanen algunes manifestacions extremes d’aquesta ductilitat, tot i presentar-me sovint obstacles insalvables. Fa mesos, per exemple, que presento batalla a l’accent suburbial de West Baltimore de personatges com la Snoop de la sèrie The wire, sense que alguns dels reforços queforneix la xarxa m’hagin acostat a cap seriós indici de victòria.

Altres casos són més emprenyadors, perquè pateixo dèries que em porten a amidar-me amb mostres de cultura subterrània de les quals ningú s’ha molestat a fer subtítols per moments desesperats. Em consola pensar que la meva insistència amb la cultura i parla dels Apalatxes m’hi faran reeixir a la llarga, però de moment encara passo grans treballs per seguir gent com en Jesco White o els seus no menys peculiars i simpàtics paisans.

Tampoc ajudaria impacientar-se. Això de copsar els accents i els dialectes suposo que és un dels darrers assoliments en la conquesta d’ una llengua: demostra un grau d’intimitat i de relaxació de l’atenció d’altres aspectes que capacita per aquestes subtilitats. Bé, certament i per una raó o altra n’hi ha que resulten més senzills d’identificar. Per exemple, després de bastant mento i calypso i d’ una mica de tracte personal, crec que estaria en condicions de saber si el meu interlocutor és anglocaribenc. O també, en casos accentuats, si és del sud pregon d d’Estats Units o d’algunes de les parts d’Escòcia que arrosseguen les erres. L’australià rural, en canvi, no compta, perquè l’strine té una prosòdia tan distintiva que amb una mica d’oïda poden reconèixer-lo fins i tot els qui no en saben un borrall.

I és que encara que manqui el fonament per extreure’n tot el suc, a l’apreciació d’aquestes qüestions s’hi pot arribar des d’una perspectiva gairebé musical. Tot i que si es vol observar des d’una vessant més compromesa, també resulti instructiu que en un món on de forma tan insistent se’ns pontifiquen els avantatges de les solucions més reglades i estereotipades, el conjunt de països que se suposen en posició capdavantera de la civilització perseverin -sense massa vulnerabilitat a la coerció- en la transmissió de les seves formes tradicionals i heretades d’expressar-se. Fet que serveix, si més no i com exposa fantàsticament el documental American tongues, per bandejar alguns fantasmes sobre la correcció lingüística, que és una forma especialment carregosa de provincianisme mental.

De ben segur que se’m podrà objectar que l’anglès es pot permetre uns luxes que són perillosos en altres parles sense la força centrípeta que el fet de ser lingua franca internacional oposa a les seves tendències dispersives. Però com el luxe està per gaudir-lo, jo enguany me n’he receptat una triple dosi. Vaig a passar les vacances a tres territoris ben especials del domini: les Illes Orcades, amb una petjada escandinava encara més fonda que la ja corrent en l’idioma. Les illes Hèbrides exteriors, el darrer reducte on el gaèlic escocès és predominant. I Glasgow, on segons moltes versions, s’hi parla la varietat més hermètica de l’anglès que hagi donat aquesta fastuosa fragmentació. I ja veurem si quan en torni mantinc aquesta alegre actitud celebrativa que he deixat aquí exposada.

Una revetlla al capvespre

08 dimecres juny 2011

Posted by suberna in Llengües, Minories, Rereguardes

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

Ístria, Cicèria, Cici, ciribiri, istro-romanès, llengües en extinció, Magris, vlach, vlasi

“Per en Paolo, que potser coneixerà els istro-romanesos, abans que els istro-romanesos deixin de conèixer-se”

En una situació tan esvalotada com la de l’any en què apareix, el 1991, quan es fa difícil saber si els membres de les minories es veien més aviat inclinats a dissimular la pròpia condició nacional o a pregonar-la aferrissadament, el cens de Croàcia, a més a més d’un mig milió llarg de serbis (l’exèrcit de Tudjman encara no havia procedit a la neteja ètnica de la Krajina) i d’altres comunitats més menudes d’hongaresos, albanesos, romà, eslovens, italians i etc., recollia una quantitat de declarants que, malgrat la seva petitesa, quedava convenientment consignada: 22 morlacs.

Deu anys més tard, sota la denominació concomitant però no exactament equivalent de vlasi, el nombre havia minvat a 12. Encara que la xifra fos menys colpidora si se sabia que els “vlasi” han sentit sovint aquest nom com un exònim –cosa que no és estranya si recordem que és de la mateixa arrel germànica que va donar el mot gal·lès i que significa “estranger”– i que 810 enquestats es reconeixien millor com a “istro-romanesos”, les dades permetien copsar el lent degoteig cap a l’extinció d’una presència que, tot i que multisecular, es podia ja gairebé comptar persona per persona. Si més no a Croàcia, un gresol de diversitat per excel·lència de l’Europa Central –i per aquest motiu escenari de tants intents maníacs de reduir-la- i precisament un dels indrets on havien trobat refugi a partir del segle XV, enmig d’incomptables desplaçaments instigats o voluntaris.

Però qui eren aquests morlacs, vlach, vlasi, vlahi o vlaski que s’anaven difuminant contra el fons borrós de la història? Potser no esclareixi del tot la qüestió descobrir que aquest terme s’ha utilitzat de forma genèrica per a totes aquelles poblacions balcàniques romanitzades que quedaren aïllades o convertides en bosses amb l’arribada de les onades de tribus eslaves a tot el sud-est d’Europa. I malgrat que a Romania s’acabessin consolidant com una majoria, a la resta de la península balcànica formaren agrupaments dispersos, es dedicaren a oficis itinerants o s’engrescaren a repoblar regions assolades per plagues i guerres. I en trànsit permanent -pastors, carreters, contrabandistes, comerciants de carbó- molts anaren quedant assimilats pel camí, però un bon grapat mantingué els seus trets distintius, eminentment la llengua fragmentada que encara avui parlen en diverses varietats i graus de conservació uns 250.000 d’ells repartits principalment per Macedònia, Albània i Grècia. En aquest últim país en un estat dramàtic de declivi, atès que el treball de demolició ha assolit un èxit tal que són els propis membres d’aquestes comunitats qui s’oposen a qualsevol esforç de represa i cerquen amb contumàcia deixar d’esser considerats un cos estrany a la nació hel•lènica per esdevenir rectes grecs sense l’estigma de la diferencia.

Però l’altreitat essencial dels vlachs, que recorda en la seva efusió transfronterera i deseiximent estatal a la dels “altres” per antonomàsia del continent, gitanos i jueus, ha conegut possibilitats de convivència més harmòniques en altres contrades; almenys la suficient per arribar viva, agonitzant però viva, al segle XXI.
Ístria en deu ser l’exemple més paradigmàtic. És per la reluctància vlahi a caure en servitud feudal que primer s’instal·laren com a ramaders i pagesos d’alçada en les zones més muntanyenques del sud-oest de Sèrbia, Montenegro i Hercegovina, en una regió que prendrà el nom de Moràcia per ésser el país dels Mavrovlahi o “llatins negres”. I més tard, fugint de la l’expansió otomana, que alguns s’acullen a l’empara que reben dels venecians que governen la Dalmàcia per migrar durant el segle XVI a l’altiplà istrià, a les aspres terres càrstiques de la Cicèria, a les viles de Jeiăn (Zejane en croat) i Mune, i als encontorns del Monte Maggiore, en pobles com Suseni i Sucodru (Šušnjevica i Jasenovik pels croats), on el nombre susdit i decreixent d’ànimes conforma la que sens dubte és la minoria més petita i amenaçada de desaparició d’Europa.


Cartell a l’entrada de Suseni, en croat i amb el topònim estandaritzat en arromanès.

Cicerians i ciribirians, com també se’ls ha anomenat en la contradansa d’etnònims que ens parla d’una existència viscuda en gran mesura entre forans, potser només segueixin el curs indefugible de totes les coses d’aquest món, de les fulles que cauen dels arbres i es tornen humus o del fum que va a dissoldre’s en l’aire i malgrat tot respirem. El seu destí anticipa el nostre, encara que també ens ensenya a viure’l amb elevació d’esperit i serena fidelitat. Com recordava Frane Belulovich, un vellard de Suseni mort el 1992, poeta i un dels darrers mantenidors de la flama istro-romanesa, “a escola parlava eslovè, la religió me l’ensenyaren en italià, durant la guerra parlava croat, però principalment he parlat vlaski, com anomenen a la nostra llengua, que era allò en què parlàvem tots a casa.” En Frane no arribà a temps de veure que la seva petita esperança “l’istro-romanès només el parlem els vells, que som pocs en tot cas. Els joves l’entenen, però s’estimen més fer servir el croat. La nostra única ancora de supervivència passa per instigar els nens a estudiar la llengua, encara que sigui introduint-ne unes hores d’ensenyament a l’escola” maldava en els darrers anys per obrir-se un camí, gràcies sobretot als afanys del vlachs de la diàspora, amb l’associació Andrei Glavina al capdavant: la vella escola que aquest filòleg i activista va obrir a la dècada dels anys vint roman tancada, però qui sap si la voluntat d’un parell de mestres locals o l’organtzació de jornades, mostres i recitals de cultura istro-romanesa podria ajornar la inexorable ensulsiada.

El nou cens que s’ha de publicar enguany i que per primera volta inclourà la categoria de “rumunji”, amb estatus de minoria reconeguda per l’estat croata, ens en donarà algunes pistes, per més que les calaixeres estanques d’aquesta mena de classificacions a dures penes puguin contenir quelcom tan complex com una identitat que de grat o per força s’ha vist abocada a superposar-se amb altres per a franquejar els límits estrets d’allò que poden oferir-li una mala desena de pobles i llogarets depauperats. Una declaració unívoca de pertinença nacional difícilment pot explicar l’escissió sense remei de tots aquells que, en un nou exili econòmic, hagueren de baixar a guanyar-se el pa a Pula o Rovinj, a Trieste o Rijeka -per no parlar dels molts repartits per Alemanya, Itàlia o els Estats Units– i que mantenen un vincle afectuós i sentimental amb els seus orígens o els dels pares i avis, però que passen la major part del temps orgànicament trasplantats en una altra cultura i allunyats d’una que no compta amb diaris, ràdios, editorials o visibilitat de cap mena fora del seu minúscul redós. A les aritmètiques del crepuscle, anhelants de sentències concloents, els manca precisió per copsar les subtilitats d’aquells que habiten en un sostingut fil d’equilibristes. Perquè  “per aquesta gent desimbolta i lliure –escrigué Claudio Magris, qui ha dedicat lluminoses pàgines als cici- la identitat istroromanesa no és una obsessió visceral, una puresa que s’ha de defensar dels contactes, sinó una riquesa més, que conviu tranquil·lament amb el lligam amb Itàlia i el fet de pertànyer a Croàcia.” Potser sigui més fàcil de dir que de fer quan hom es gronxa sobre l’abisme, quan aquests intercanvis que enriqueixen han deixat de ser recíprocs, quan l’ horitzó s’estreny cada any que passa. Però sospito que quan cal alçar-se per defensar exasperadament les coses que estimem i volem que perdurin és que ja no s’hi està a temps, i potser sigui millor viure llavors l’ocàs sense estridències, amb una lleugera ironia, com qui es treu la màscara d’una disfressa quan el ball s’està acabant i seu una mica per reposar i escoltar la música que s’apaga, amb la suau melangia de tota festa que arriba a la fi, però sense marriment i amb la satisfacció i l’orgull d’haver dansat tant com se’n sabia.
“Balleu, cames meves, que demà serà tard” deia un cant popular del carnestoltes de Zejane. I es fa tard pels istro-romanesos, però la seva alta lliçó de resistència contra tota probabilitat primer i de contingut apagar-se després ens escalfa com un foguera i ens fa témer menys a la fosca.

Dels noms de les coses II

05 dimecres gen. 2011

Posted by suberna in Cultura popular, Diversitat, Geopoètica, Llengües

≈ 1 comentari

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Nosaltres i Ells

04 dijous nov. 2010

Posted by suberna in Diversitat, Llengües, Polítiques

≈ 2 comentaris

Etiquetes

asmat, cymraeg, deutsch, diutisc, dutch, erdeldun, estranger, euskaldun, fronteres, gadjè, gal·lès, nacionalisme, Nova Guinea, paio, rom, talveres, wealh

Els asmat són un poble de Nova Guinea amb una reputació bastant ferotge, sostinguda per la pràctica del canibalisme fins ben entrat el segle XX i el costum de col·leccionar els caps dels seus enemics morts. No ens detindrem en consideracions sobre el motiu o funció que donaven a aquestes afeccions antropofàgiques, tot i que potser des del seu punt de vista no ho fossin exactament: en la seva llengua, “asmat” significa “la gent, els homes”, mentre que el mot que donaven a aquells a qui es podien cruspir, és a dir, a tots els qui els envoltaven, es podria traduir com “els comestibles”. I no cal haver llegit Wittgenstein o la Qabbala per sospitar que quan hom compta amb aquestes categories nominals per distingir propis i estranys hi ha possibilitats que les relacions entre ambdós grups prenguin sovint un caire poc amistós.

És només un exemple de comunitat que expressa un fort sentiment de distinció per aquesta via. Ho fan també els gitanos. Si bé hi hauria molt a dir sobre com l’adopció moderna de l’èpònim roma (plural de rom, paraula existent en la majoria de dialectes del romanó per designar “home”) ha contribuït a la creació d’una identitat comú per sobre de les intenses diferències grupals, el terme gadjè per anomenar els no gitanos ha gaudit fins i tot de més antiga i continuada fortuna. Gadjè s’ha traduït per “estranger”, si bé sovint ha comportat la connotació pejorativa de “taujà”, és a dir, de persona rústega i desconeixedora de les lleis. Aquesta noció troba una curiosa correspondència en les parles gitanes de la península ibèrica, que han anomenat “paios” als no gitanos perquè, segons algunes teories, és la derivació del català “pagès”, l’activitat a la qual es dedicaven la majoria dels nostres avantpassats quan els primers roma hispànics van entrar-hi en contacte. Val a dir que sembla que recentment el terme jambo ha desplaçat aquests o el també conegut de busnó entre els joves de l’ètnia, sense que fins ara hagi trobat cap prova versemblant del seu origen etimològic.

No cal, però, anar a buscar col·lectius remots o que per convicció i marginació hagin preservat aquesta dialèctica essencial. Sense anar més lluny, els alemanys i els holandesos s’anomenen a si mateixos amb derivats de l’antic alt alemany diutisc, que significa senzillament “del poble” i que servia primer per caracteritzar la llengua pròpia i, més tard, aquells qui la parlaven. És interessant el contrast amb els veïns eslaus, que manllevaren la mateixa arrel però amb sentit oposat:ťōď era “qui no és dels nostres”, encara viva en diverses formes del polonès, el txec o el rus per a referir-se als forans.

Un dels casos més paradoxals de segregació nominal el trobem entre els gal·lesos. Aquest mateix epònim davalla de la paraula wealh, amb la qual els saxons s’hi adreçaven després de l’ocupació i el seu progressiu empènyer els celtes cap a l’occident de l’illa. La cosa té bastants pebrots, car vol dir “foraster”. En llengua gal·lesa, en canvi, s’ha conservat el gentilici cymraeg, evolució de combrogi, la paraula britònica per “companys, gent que lluita plegada”. I no deixa de ser significatiu que els gal·lesos, quan parlen en anglès, parlin d’ell mateixos com d’estanys, mentre que quan ho fan en gal·lès ho facin com a camarades.

La diferenciació per la llengua ens ofereix altres exemples esclaridors. Encara avui, els bascs bascòfons no fan una distinció entre pertànyer a aquest poble i parlar-ne l’idioma: euskaldun “qui té la llengua basca” és el terme que expressa ambdues coses alhora. Per oposició, els altres són “erdelun”, qui empren l’erdera, una cosa que no és basc –tant se val quina- i que porta l’arrel euscàrica per “mig”, això és, una mitja llengua o llengua incompleta. No som tan lluny dels bàrbars o berbers, que per les orelles gregues o àrabs no avesades produïen aquest so cacofònic quan xerraven.

Malgrat tot, penso que –potser llevat d’extrems caníbals- aquesta constatació de cosmovisions que distingeixen entre nosaltres i els altres no ha de suposar automàticament cap conseqüència nociva per a la convivència o contacte entre diversos. Saber reconèixer-se, conrear lligams amb qui comparteix un espai i una manera de relacionar-se i identificar les coses, pot ser el primer pas per bastir una comunitat solidaria i amb un sentit del deure envers el veí; quelcom que permeti alçar-se per sobre de l’individualisme instintiu i, a la vegada, que no sigui massa vague i abstracte com a per a poder dissoldre-hi la responsabilitat.

Ara bé, això només és vàlid si sabem que els altres gaudeixen d’aquest idèntic dret i que àdhuc cal que ajudem a fer-lo respectar. De la mateixa manera que necessitem bastir-nos una casa confortable, on poder rebre i oferir hospitalitat als visitants, sense aquella por de quedar-nos a la intempèrie i no tenir res per donar-los que obliga a ser mesquins, garantir que els altres puguin fer el mateix és imperatiu. Entre altres raons desinteressades, perquè és la garantia de poder sortir de nosaltres mateixos i aprendre coses que d’altra manera són fora del nostre abast i per les quals ens cal confrontar-nos amb aquesta diferència. És a dir, que el nosaltres sigui un recer per l’intercanvi entre iguals, no una esclavitud neuròtica; un trampolí, no una filferrada.

Refutació equinoccial

22 dimecres set. 2010

Posted by suberna in Dèries íntimes, Geopoètica, Llengües, Verbigratia

≈ 12 comentaris

Etiquetes

autumnus, collita, etimologies, herbst, paganisme, romanticisme, tardor

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Hipòtesi minoritària

15 dimecres set. 2010

Posted by suberna in Llengües, Polítiques

≈ 1 comentari

“Puix parla català, vejam què diu”.

Si perdem de vista el context on va ser dita, la frase podria passar per una simple efusió xovinista. O amb més mirament a les circumstàncies, per una d’aquelles màximes que serveixen molt més com a desllorigador que com a criteri general ferm i objectivable. I en el cas actual del català –una de les llengües amb millor relació mundial entre el seu nombre de parlants i la seva presència a la xarxa i amb un vigor editorial i comunicatiu que aguanta moltes comparacions; i per tant, també, una d’aquelles en què es deuen dir més disbarats al dia- una recomanació bastant arriscada.

Ara bé, preses aquestes precaucions, potser mereix la pena gratar una mica per sota de la seva superfície relliscosa: arribats a un cert punt en el retrocés d’una llengua, penso que les categories generals de la sociolingüística es fan especialment boiroses, perquè cada cas de parlant relativament jove que resisteix és un univers particular i autònom, molt difícil d’assimilar a cap altre. Pot ser el resultat d’un entossudiment familiar o personal, d’ una concatenació de casualitats favorables però creixentment rares o del primer brot d’una renaixença.

Però de forma activa o passiva, una part substancial dels missatges sorgits d’aquests medis s’haurà emès a contracorrent i des d’una certa marginalitat. És a dir, excloent els jocfloralismes dels àmbits més folklòrics i les imitacions voluntarioses, hi ha molta números que aquest acte de rebel·lió que és sempre l’afirmació en la llengua d’una cultura desplaçada hagi defugit la inèrcia i mansuetud que sovint comporta una cultura institucionalitzada. Tasca de franctiradors emboscats i de malcontents, les possibilitats que contingui un cert grau d’exasperació i urgència són altes. I que s’hi percebi així una voluntat de conjur contra la força paralitzant de la mort; de juguesca radical, d’expressió que tendeix naturalment a l’extrem i a l’essència, a l’esvalotament i l’inconformisme. I alhora, per l’acceptada limitació en la seva difusió i abast, que impliqui el desdeny de qualsevol raó o càlcul de rendiment: que porti doncs la qualitat altament revolucionària en el nostre món de la gratuiïtat.

Sé que és una hipòtesi polèmica i controvertible, i espero que així m’ho feu saber. Però opino que són motius suficients per tenir una orella parada a les paraules que vinguin de les regions més subalternes: “Puix parla asturià, vejam què diu”.

En llengua trencada

30 dilluns ag. 2010

Posted by suberna in Llengües, Minories, Quimeres, Rereguardes

≈ 4 comentaris

Etiquetes

caló, Enrique Trujillo, George Borrow, Ignasi-Xavier Adiego, pogadolecte, romaní, substitució lingüística


Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres– la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

Ecos de la muntanya llegendària

05 dijous ag. 2010

Posted by suberna in Diversitat, Geopoètica, Llengües, Metabloguística, Rereguardes

≈ 1 comentari

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà


(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Dels noms de les coses

15 dijous jul. 2010

Posted by suberna in Cultura popular, Llengües, Polítiques, Verbigratia

≈ 3 comentaris

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

El traç final del pentagrama

26 Dimarts gen. 2010

Posted by suberna in Cultura popular, Llengües, Minories, Verbigratia

≈ 4 comentaris

Etiquetes

Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer

((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)

Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.

Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.

No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.

Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.

Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.

Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.

(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.

El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.

Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.

Cada terra fa sa guerra

11 dilluns gen. 2010

Posted by suberna in Llengües

≈ 9 comentaris

Etiquetes

català light, Moreno Cabrera, nacionalisme lingüístic, normalització, prejudicis lingüístics

(Institut d’Estudis Catalans. D’EddyB a Flickr).

Abans que continueu: les properes ratlles tenen un destinatari preferent, a qui vaig prometre respondre en lloc que ara no té importància, i tracta alguns temes -fetitxismes i batusses lingüístiques- que part dels lectors més habituals d’aquest quadern tenen bastant suats. Així que si se les volen estalviar el summe sacerdot vestigial els dóna la pertinent dispensa.

Haureu sentit moltes vegades, i no pas a la perruqueria o a la fleca de la cantonada, sinó a gent que d’això en menja (fet que explica tantes coses), que hi ha llengües més evolucionades, més boniques, més aptes per a la comunicació i més fàcils d’aprendre i parlar que altres. I que aquesta qualitat és conseqüència de l’alt grau de perfecció que han assolit, de la llarga depuració de la seva gramàtica i sintaxi, del selecte conreu que ha polit les seves estructures expressives i, en ple desbarrament, de les seves qualitats inherents i quasimístiques, que són aquelles que en últim terme han permès la seva vasta extensió i vitalitat.

En una obra que no ens hauríem de cansar de recomanar, el mestre Moreno Cabrera explica amb molta paciència que aquests arguments no tenen cap fonament passable, que tal perfecció o refinament són apreciacions purament extralingüístiques, que la dificultat o senzillesa són sempre relatives a les aptituds i coneixements d’origen del parlant i que tot plegat no és gaire més que un intent barroer de donar aparença de lògica natural a unes hegemonies esdevingudes per uns mitjans ben diferents. Nacionalisme lingüístic, vaja: aquell defecte que els castellanoparlants mai es permeten i deixen sencer pels ibèrics perifèrics.

Però el cas és que cada llengua presenta unes particularitats que resulten més o menys assequibles segons des d’on s’aprenguin. A molts de nosaltres, el mecanisme ergatiu del txetxè ens pot provocar basques només de pensar-hi, però de ben segur que no espanta de la mateixa manera a un paixtu o a un euskaldun. O l’embolicada lenició consonàntica de l’irlandès se’n pot aparèixer als catalanoparlants com una dificultat imponent, però… heu pensat què n’opina un gaelòfon del nostre laberint pronominal?. I a més a més, aquestes complicacions no són pas privatives de llengües caracteritzades com remotes i resclosides; primitives segons aquesta retòrica que denuncia Moreno Cabrera: la conjugació del subjuntiu castellà pot esdevenir un bon maldecap pels alemanys i llegir un tabloide anglès amb el seu caramull de phrasal verbs de nou encuny ajuda a desmentir l’estesa noció que l’anglès s’ha obert camí per la seva consubstancial senzillesa.

El que vull dir és que si hom pretén dominar una llengua -la pròpia o una de forana- més val que és prepari perquè el facin llaurar dret. El món és així: divers, múltiple, no coneix fórmules úniques ni dreceres. I tota pretensió contrària és només desvari, destret, asfixia i tara.
Ara bé (i aquí és on també volia anar a parar) això no implica que tota codificació lingüística sigui fatal i incontestable. Una llengua, especialment la seva norma culta i ortogràfica, està sotmesa a arbitris i fabricacions que debatre no significa refusar o oposar-se a la seva possible complexitat, només reflexionar si podria regular-se millor. I parlo del nostre cas que és aquell que conec millor: sovint, en determinants cercles, existeix una hipersusceptibilitat a qualsevol plantejament d’aquest tipus, com si discutir la forma en la qual s’han resolt ( més aviat no s’han resolt) algunes qüestions fos alinear-se instantàniament amb aquella facció de la filologia catalana que mitjançant la crítica als “recargolaments i anacronismes” de l’estàndard de llengua defensat per l’IEC i la promoció de solucions més properes a un català oral resultat de l’estret contacte amb el castellà va acabar caient en un reduccionisme i una mania persecutòria força més agressiva que el purisme que criticaven.

Jo entenc que la situació fou i és delicada. Que en pocs anys i en situació desfavorable calgué habilitar una llengua que s’havia mantingut en una esfera familiar o literària pels usos administratius, educatius i dels mitjans comunicació, alhora que s’estenien ponts i es facilitava la feina a una enorme massa de nouvinguts que havien canviat dramàticament els equilibris lingüístics. I que en aquesta tasca d’adaptació s’imposà i segueix essent necessari comptar amb uns criteris clars, comuns, estables i que donin seguretat a l’usuari: Dir que per tal d’evitar “fer suspecte al parlant d’estar contínuament equivocat” -una consideració convenientment exagerada per servir a aquests arguments- s’ha d’adoptar un model de català que accepta com a irreversible tres segles d’abusiva interferència no és oferir una solució realista i de compromís, sinó una submisa eutanàsia.

Ara bé, comprès això, amic B. a qui adreço aquesta entradeta, si hom llegeix l’acord de la secció filològica del 15 de març de 1996 per “L’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició i prefixació” i només en plega que és un galimaties impracticable, o gosa observar que els usos normativament correctes dels verbs transitius i intransitius en català són, diguem-ho amablement, “restrictius”, no està obrint cap “debat perillós” o fent-li el joc als corrents cismàtics i “afeblidors de l’estatut del català com a llengua normal de cultura (n’hi ha de llengües anormals d’incultura?), amb totes les seves normes intrínseques, ens resultin més o menys agradables.” Contràriament, s’està comportant amb aquesta tan anhelada normalitat que sempre se’ns reclama -sembla que fins que s’exerceix-, donant per superats certs debats, actuant sense complexes paranoics per justificats que siguin i recordant la possible fal·libilitat de tot allò que fa l’home, encara que l’home sigui filòleg català i tingui cadira al carrer del Carme, 47, de Barcelona.

Però com de tota manera jo no pertanyo a aquest gremi, aquí sota se’m poden deixar tots els comentaris i esmenes que es creguin oportunes. Em comprometo a atendre-les amb la mateixa falta de dogmatisme que presumeixo en els lectors d’aquest humil blog.

L’étendard sanglant est levé

05 dijous nov. 2009

Posted by suberna in Dèries íntimes, Llengües, Minories, Polítiques

≈ 3 comentaris

Etiquetes

centralisme, França, genocidi de Rwanda, identitat francesa, Luc Besson, patriotisme, persecució lingüística, republicanisme, Sarkozy, supremacisme

creufeu
Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Par1260656
Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

breizhdiwan

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Ferida o benedicció?

12 dimecres ag. 2009

Posted by suberna in Diversitat, Llengües, Verbigratia

≈ 5 comentaris

Etiquetes

Babel, do de llengües, glossolàlia, pentecostalisme, xenoglòsia

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.

I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i  a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir,  la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.

Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.

Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

Tot desfent Babel I

15 dimecres jul. 2009

Posted by suberna in Diversitat, Llengües, Polítiques

≈ 3 comentaris

Etiquetes

algaravia, espanyol, judeocatalà, judeoespanyol, koiné, llengües en contacte, nacionalisme lingüístic, Ordenança mercat d'Osca, plurilingüisme

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

mercosc1Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

Morenitos y gitanos (però no jueus)

01 dilluns juny 2009

Posted by suberna in Derelictes, Llengües, Verbigratia

≈ 4 comentaris

Etiquetes

caló, judeocatalà, Juli Vallmitjana, xava

barraquesdemontjuic

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.

L’espectre del bronze

19 dijous febr. 2009

Posted by suberna in Llengües, Minories, Polítiques

≈ 2 comentaris


(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

En gaèlic meridional

03 Dimarts febr. 2009

Posted by suberna in Llengües, Rereguardes

≈ 5 comentaris

Etiquetes

català, Diglòssia, Gaeltacht, Irlandització, Joan Fuster, Quim Monzó


En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.

D’un arsenal intacte

18 Dimarts nov. 2008

Posted by suberna in Inspiracions, Llengües

≈ 10 comentaris

Etiquetes

etimologia, George Steiner, Joan Coromines, literatura fantàstica

Si no fos perquè els seus mètodes l’emparenten amb la ciència filològica, hom diria que l’etimologia és una branca de la literatura fantàstica. Les narracions dels etimòlegs descriuen la fabulosa història de com la llengua s’obre camí. Estudien la nissaga dels mots i llur naixement, la manera en la qual es posen a circular pel món, les aventures que els transformen, els encontres i situacions que els fan créixer i enfortir-se o caure en desgràcia, els idil·lis que mantenen amb altres del seu gènere i els fruits de les seves trobades; les vicissituds de tot ordre que en condicionen l’existència.
En aquesta indagació hi ha també quelcom de detectivesc, car molts d’aquest episodis es troben coberts per un vel hermètic i treure’ls a la llum exigeix seguir pistes subtilíssimes, fils gairebé invisibles, lligams ja oblidats o molt precàriament conservats. En ocasions, fins i tot, el seu secret s’ha fet ja impenetrable i el rastre de la seva evolució es perd en la foscor del temps o només permet agosarades hipòtesis

L’etimologia és així també una eina auxiliar de la història, ja que molts fets dels que no en queda cap altra evidència irrefutable poden resseguir-se i deduir-se gràcies a les constatacions que permeten aquests estudis; o bé ajuden a refermar la possibilitat de certes teories que hi troben un valuós punt de recolzament. Ho ha sabut dir George Steiner “Tot oblida, excepte la llengua.”

Potser les circumstàncies dels darrers segles no ens han permès el luxe d’una literatura de primeríssima fila o, empentats com ens hem vist a la supervivència, hem patit l’amputació dels mecanismes que enforteixen constantment un idioma. Però malgrat tot, ens hem de considerar afortunats, perquè comptem amb un tresor que no moltes llengües comparteixen amb aquest grau d’esplendor; un arsenal on fornir-nos per conquestes futures: llegiu a Joan Coromines. Hi trobareu una font que mai s’esgota.

La sensibilitat fantasma

30 Dimarts set. 2008

Posted by suberna in Autoreferències, Llengües, Presències

≈ 7 comentaris

Etiquetes

dàlmata, Matteo Bartoli, Tuone Udaina, Vecla. Ragusa

No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejaven miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.

Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.

Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).

És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià  Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord  que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.

Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles.  És també el silenci –un silenci dalmàtic-  qui fa apreciar i entendre el so.

A l’immortalité

17 Dimarts juny 2008

Posted by suberna in Llengües, Polítiques

≈ 3 comentaris

Etiquetes

Academie Française



Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir amb exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.

Polisèmia d’Israel

19 Dimarts febr. 2008

Posted by suberna in Diversitat, Llengües, Presències

≈ 3 comentaris

Etiquetes

ashkenazi, diversitat ètnica, Israel, jueus, mizrahi, sabres, sefardita


(Jueu iemenita fet sonar el xofar. Matson Collection 1934-39)

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l’omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

L’Alguer: mediocritat o seducció

19 dissabte gen. 2008

Posted by suberna in Llengües, Presències, Rereguardes

≈ 5 comentaris

Etiquetes

agitació lingüística, Alguer, Claudio Sanna, Ryanair

Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

La cançó de Wotan

11 diumenge nov. 2007

Posted by suberna in Folklore, Llengües

≈ 1 comentari

Etiquetes

balada, norn, Odin, Shetland, Wotan, Yggdrasil

La gent de les Orcades i les Shetland va romandre fidel a la seva herència escandinava fins molt després de deixar d’ésser feudatària del regne de Noruega i veure’s lliurada a la corona escocesa, al segle XV. La llengua d’aquestes illes era una varietat del nòrdic antic anomenada norn pels acadèmics, però no hi ha acord sobre la seqüència exacta de la seva reculada i desaparició. Hom assegura que encara a principis del XIX n’hi havia parlants, encara que sembla que a les darreries del XVIII ja havia entrat en un estat de decadència irreparable, malgrat l’escolament d’ algunes expressions i manlleus en el dialecte anglès –scots- que l’havia de reemplaçar.

Però l’isolament d’aquests arxipèlags va permetre conservar-hi reminiscències de quelcom més que la llengua. En una balada recollida a les Shetland en ple segle XIX s’hi escolta:

Nou dies va penjar de l’arbre sense arrels,
car el poble estava malalt
i ell era bo.

Tot i formar part d’una cançó d’assumpte religiós cristià, no hi ha cap dubte que aquests versos són una referència al sacrifici de Wodinaz, Wotan o Odin, el déu bruixot dels vells escandinaus, que ferit per la seva pròpia llança va suspendre’s nou jorns amb les seves nits d’Yggdrasil, el freixe de la vida, per a obtenir les runes, l’alfabet màgic dels pobles germànics.

Tot sovint ens topem amb nocions culturals -el paganisme escandinau comença a quedar arraconat al segle X- que presenten una capacitat de supervivència molt per sobre de qualsevol afany per marginar-les. I encara que sigui de forma dissimulada, segueixen reproduint-se sota diverses disfresses i contaminant i deixant la seva marca secreta en aquelles que pretendrien esborrar-les.
És l’advertència que tota pressió substitutòria introdueix un imprevisible ferment de mutació en els agents que l’exerceixen.

Una vespra siciliana

26 divendres oct. 2007

Posted by suberna in Inspiracions, Llengües

≈ 10 comentaris

Etiquetes

Botto, dialecte, Franco Battiato, romanyol, Sgalambro, sicilià, stranizza d'amuri

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.

Els coratges de Calàbria

27 dijous set. 2007

Posted by suberna in Llengües, Rereguardes

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

, 'Ndrangheta, Grecanico, Griko

Quan el matí del passat 15 d’agost es difongué la noticia de l’assassinat de sis italians a la ciutat alemanya de Duisburg, molta gent conegué simultàniament l’existència de la ‘Ndrangheta, l’ominosa societat criminal calabresa.

Emparats per un extrem secretisme i per la seva implantació en les apartades regions rurals i muntanyoses de Calàbria, aquesta ‘Ndrangheta ha anat creixent a l’ombra d’altres organitzacions de malfactors com la Camorra napolitana o la Cosa Nostra siciliana fins a convertir-se en una de les més riques i poderoses màfies del món. La seva complexa estructura de cèl•lules difoses, anomenades cosche o faide, i basades en grups –‘ndrine– amb estrets lligams familiars, hermètics i de caràcter iniciàtico-religiós, ha estat clau en les dificultats d’infiltració de la policia italiana. La ferotge violència dels seus mètodes, el ritualisme mistèric del qual s’envolten i els tentacles internacionals que la voluminosa emigració calabresa ha facilitat són altres dels seus inquietants perfils.

Però tot i aquests trets enigmàtics, n’hi ha un que encara em va cridar més l’atenció quan en vaig sentir parlar per primera vegada: el seu mateix nom, amb origen en una realitat generalment més desconeguda que la pròpia ‘Ndrangheta. El terme vindria del mot grec “andraghatia”, és a dir coratjós o, en un sentit més ample, honorable i no ha de fer pas sospitar cap inclinació filosòfica o cultista de “La societat dels homes valents”. És senzillament que a les escarpades serres de l’Aspromonte on va néixer i arreu del sud de Calàbria hi restaven bosses de parlants d’un dialecte del grec antic: el griko o grecanico.

El grecanico, que també presenta una varietat dialectal salernitana, és un dels més subjugadors residus lingüístics d’Europa. Alguns filòlegs es remunten fins i tot a l’època d’expansió hel•lènica per la Magna Grècia. Altres el consideren un fruit del colonialisme bizantí. Sigui com sigui, escapçat fa molts segles de la llengua mare, el grecanico té un caràcter arcaic i particular, accentuat per la seva continua reculada d’ençà del segle XVI. Avui roman viu en una desena de municipis de Bovèsia, i es compta entre les llengües més amenaçades d’immediata extinció, amb no més de 2000 parlants habituals, dels quals només una cinquantena tindria menys quaranta anys.

Recents mesures de reconeixement i protecció, com d’habitud tardanes i limitades, tracten d’evitar-ne la final ensulsiada, mentre creix l’interès entre alguns joves en l’estudi del grec estàndard modern. Però si finalment, com sembla gairebé inevitable, el grecanico esdevé un més dels fantasmes d’un passat europeu més bell i divers, resultarà una torbadora ironia que el seu mot més conegut sigui també el de més terribles connotacions.
Davant aquesta doble dissort que s’escampa per Calàbria, sembla que només s’escaigui esperar que els calabresos facin honor al seu proverbial coratge.

Anihilament

20 dijous set. 2007

Posted by suberna in Llengües, Marginalia

≈ Deixa un comentari

Etiquetes

Atxaga, Basc, Lizardi, substitució lingüística

L’escriptor basc Bernardo Atxaga, nat a Asteasu a 1951, explica que era gairebé ja un adolescent quan va descobrir a una llibreria de Bilbao el volum de poesies Biotz-begietan de José María Aguirre Lizardi. Allò que primerament el va sobtar de la troballa no va ser la qualitat lírica del recull o la bellesa d’un vers llucat a l’atzar, ans una cosa molt més elemental i insospitada: era la primera volta que veia editat un llibre en euskara. Tot allò més que Atxaga havia arribat a veure escrit en basc, potser mitjançant rudimentaris mètodes d’impressió, era alguna esquela o algun solt clerical. Fins aquell instant, no s’havia plantejat mai que aquella llengua seva, aquella llengua familiar en què xerrava amb els pares i que escoltava parlar a la gent del seu poble, podia llegir-se també en caràcters d’impremta, en fulls lligats i enquadernats com els de qualsevol altre llibre en llengua castellana.

Aquesta experiència, conta el mateix Atxaga, pot semblar completament esotèrica per als parlants d’aquelles llengües que han pogut desenvolupar-se amb normalitat i en les quals els seus usuaris han gaudit d’una relació natural amb els medis de reproducció de la mateixa. L’ anècdota fascina per permetre’ns encarar una vivència que a molts ens pot semblar ja remota, irreal, impensable. Il·lumina sobre el punt al qual pot arribar l’escomesa d’un poder i d’uns governants en el seu ànim d’anorrear una cultura i abonar el camí per a la seva completa substitució. Però serveix també per a exposar, sense estratègies de distracció, com de lluny es va anar en la sufocació de la llengua basca, en la seva ocultació, en el decidit empeny de fer-la invisible, fins a aconseguir que la sola existència de llibres en euskara fos una excepció, una raresa, una revelació colpidora per a un infant.

Serveix sobretot en els darrers temps, en els quals el ressentiment dels qui no van poder reeixir completament en aquell propòsit s’ha començat a manifestar sense complexes. Un moment en el qual proliferen desvergonyides insinuacions a un suposat preteriment de la llengua castellana al País Basc o a Catalunya (no gosen parlar de Navarra o del País Valencià), amb argumentaris que tot sovint comencen minimitzant l’abast de la repressió patida per les comunitats catalanoparlants o euskalduns o que senzillament l’escamotegen com si no s’hagués produït.

Verbum Dimissum

05 dimecres set. 2007

Posted by suberna in Llengües, Rereguardes

≈ 1 comentari

Per efecte d’un protocol secret annex al pacte Ribbentrop-Molotov d’agost de 1939, Lituània cau sota l’òrbita d’influència soviètica i, el juny de l’any següent, després de diverses pressions, d’ultimàtums i d’una ocupació militar, procedeix a integrar-se en la seva Unió de Repúbliques Socialistes.

Fracassada la temptativa d’organitzar una resistència armada a l’annexió, el President Antanas Smetona s’adreça per ràdio a la nació abans d’abandonar el càrrec que ha exercit autoritàriament en els anys immediats. El dilema, però, és l’idioma en el qual fer-ho.
La qüestió és prou més delicada que no sembla. El rus i l’alemany queden descartats per motius obvis. Però la tria del lituà, que simbòlicament escau a la situació, dificultaria la recepció del discurs, que pretén ésser una protesta d’abast internacional. I a més a més, cal considerar que un nombre gens menyspreable de lituans són de llengua polonesa, formen part de les comunitats jueves que s’expressen en jiddisch o, fins i tot, són membres de la minoria rutena.
Davant d’aquest embolic, el professor Smetona, home lletrat i de formació clàssica, opta per una solució fins a cert punt estrambòtica, però recolzada per una tradició no tan remota i per un estatus d’oficialitat que formalment mai s’havia perdut: fa el seu parlament en llatí.

Aquesta anècdota té el regust d’una reverberació poètica i terminal de la història: la d’una convenció ja gairebé oblidada que es reactualitza per darrer cop. Perquè si descomptem l’excepció vaticana i els petits cercles més o menys acadèmics que en fan una utilització simbòlica, el discurs de Smetona deu ésser l’última vegada en la qual el llatí és emprat amb la intenció de servir de Lingua Franca.

Com de tantes altres en aquell atziac 1940, la civilització europea s’acomiada així d’una vella companyia.

RSS Galeria de persistències

  • Ressons 10/13: Ferit per la taranta
  • Ciutats: àgora o metàstasi?
  • Un espurneig a la llunyania
  • Un assaig per a la victòria

Pàgines

  • Els autors
  • Real Provisión de 1499
  • Una bitàcola de fragments rescatats

Blocs amics

  • Bereshit
  • El meu país d’Itàlia
  • Extrem Sud
  • Perure Alfonso
  • The daily avalanche
  • Vent d Cabylia

Combat

  • Quilombo

Complicitats

  • Barcelonofília (inventari de la Barcelona desapareguda)
  • Cabovolo
  • Carles Bellver
  • Harca – Medievalistes valencians
  • Lo blog deu Joan
  • Poemas del Rio Wang

Cultura i música tradicional

  • Blo d'etnologia-Gencat
  • Cor de carxofa
  • La caseta del plater

Delits esparsos

  • Carles Miró
  • Jaume Fàbrega Bloc
  • Viñetodromo

En letàrgia

  • Eixa altra edat mitjana
  • El llibreter
  • Focs Follets
  • fum i estalzí
  • Lo specchietto per le allodole

Germanies

  • Gustavo Rico Wunderkabinett

Secessions

  • El catau dels tavernaris

Trànsit de llengües

  • Eines de llengua
  • Pere Mayans

Visions obliqües

  • Curious expeditions
  • Jo no sóc la mercè
  • Strange Maps

Categories

  • Albiraments
  • Autoreferències
  • Biblioteca submergida
  • Cultura popular
  • Dèries íntimes
  • Derelictes
  • Diversitat
  • Divertiments
  • Facècies
  • Folklore
  • Geopoètica
  • Gormandes
  • Inspiracions
  • Joglaria
  • Llengües
  • Marginalia
  • Músiques d'arrel
  • Metabloguística
  • Minories
  • Nàutiques
  • patrimoni
  • Polítiques
  • Presències
  • Psicogeografia
  • Quimeres
  • Rereguardes
  • Ritus
  • Verbigratia

Meta

  • Registra
  • Entra
  • Sindicació de les entrades
  • Sindicació dels comentaris
  • WordPress.com

Enter your email address to subscribe to this blog and receive notifications of new posts by email.

Uneix altres 143 subscriptors

Bloc a WordPress.com.

Privadesa i galetes: aquest lloc utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc web, accepteu el seu ús.
Per a obtenir més informació, inclòs com controlar les galetes, mireu aquí: Política de galetes
  • Segueix S'està seguint
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Already have a WordPress.com account? Log in now.
    • rastres, vestigis, derelictes
    • Personalitza
    • Segueix S'està seguint
    • Registre
    • Entra
    • Report this content
    • Visualitza el lloc al Lector
    • Manage subscriptions
    • Collapse this bar
 

S'estan carregant els comentaris...