Un espurneig a la llunyania

Etiquetes

comerç del nacre, granja de perles, paumotu, Saville-Kent, Tuamotu

Granja marina

Una tarda mentre fem el badoc a una tinença colonial de Raiatea, l’illa sagrada dels polinesis, ens proposen anar a una granja perlera. Hi accedeixo amb la condescendència de l’home de món que no es deixa impressionar per minúcies i dissimulo l’excitació que em provoca la visita. Els disset mil kilòmetres que em separen de casa no em semblen de sobte un disbarat tan gros.

Ras i curt, sempre he sentit una mena d’atracció primitiva pels metalls i les gemmes precioses i me n’ha seduït la mística de la recerca a les fondàries de la terra o dels oceans. Però en les perles negres dels mars del sud hi brillen lluïssors formidables d’aventura. A la mitologia local són els estels que el déu de la bellesa va regalar al déu del mar per il·luminar els seus dominis. A la nostra, la mercaderia de faula que ha fet volar la imaginació de generacions de viatgers, el caprici rar de la naturalesa que ha guarnit els prínceps d’aquest món, les odalisques dels harems, les dames nobles de les ciutats lliures. I es que com ens expliquen durant el trajecte, les veritables perles són una troballa molt afortunada, producte d’un mecanisme natural de defensa de la pinctada margaritifera.

Aquesta espècie de bivalve segrega nacre per aïllar cossos estranys que penetren al seu epiteli, de paràsits a grans de sorra. Ara bé, si aquest fenomen no és del tot insòlit, ho és molt més que la perla tingui la forma esfèrica i la superfície regular que la fa excepcional: es calcula que se’n troba una de perfecta per cada 15.000 ostres que s’obren. Vistes les probabilitats, no és estrany que el primer gran comerç que generés aquest mol·lusc endèmic fos el del nacre. Els colons europeus van establir-ne emporis des de finals del S.XVIII i amb especial intensitat d’ençà de 1820. Primer a les Illes Gambier, però car el sever protectorat missioner dels jesuïtes hi posava traves, el centre mercantil es traslladà ben aviat a l’Arxipèlag de les Tuamotu. Tant s’especialitzaren els seus habitants en la recol·lecció de pinctades que, en llengua polinèsia, el gentilici per la gent d’aquests atols i el mot per l’expert en capbussaments és el mateix: paumotu. I la traça i capacitat per a la immersió en apnea que exhibiren els va convertir en els més reputats del món.

En la societat tradicional de les illes, el nacre servia de guarniment, així com per a fer-ne hams de pesca, i tenia un valor moderat perquè era raonablement abundant. A Europa, en canvi, s’emprava per a fer-ne talles elegants, incrustacions de marqueteria, barnillatges de ventalls, peces d’escacs, fitxes de dòmino i, sobretot, botons. Aquest darrer negoci va tenir una importància industrial notable a ciutats com Brussel·les, Hamburg , Viena o la Val d’Oise, al nord de París. L’extracció a gran escala va suposar, no obstant això, una sobreexplotació dels fons marins. A principis del segle XIX ja es palesava la necessitat d’anar a trobar els mol·luscs cada vegada a més profunditat. En casos extrems, els paumotu arribaren a davallar fins als 40 metres i desenvoluparen eines pioneres, com unes primeres ulleres de busseig l’any 1908. Només regulacions una mica tardanes i l’ensorrament de la industria botonera després de la segona guerra mundial van permetre que no s’exhaurissin totes les reserves de margaritiferes.

Quiròfan dels tròpics

El relleu d’aquesta primera explotació va venir de la mà del conreu de perles. El descobriment de la possibilitat de forçar el procés natural de producció el va fer el biòleg anglès William Saville-Kent, però van ser japonesos qui l’explotaren industrialment. El mantingueren en secret fins la dècada dels cinquanta i no es difongué al pacífic sud fins vint anys més tard. Es tracta d’una operació fascinadora i molt delicada d’enginyeria animal; una feina a mig camí de la zoologia i l’artesanat. Consisteix en extreure una pinctada del mar, introduir-hi una boleta de nacre o plàstic mitjançant una incisió en els òrgans reproductors, així com un tros de teixit d’una altra ostra “donant” per a reparar el sac perler, i tornar-la a l’aigua, tot procurant no trigar més d’un minut en enllestir la intervenció. Malgrat aquestes precaucions, només la meitat d’ostres -i després de tres o quatre anys- resulta productiva, mentre que sols una de cada cinc dóna perles de vàlua. Són coses que més o menys ja sabia, tot i que abelleixin de veure. Ara bé, la meva curiositat no s’esgota en aquest cas en els aspectes biològics o antropològics del cultiu. La prioritat, tant pueril i elemental com vulgueu, és el gènere. I quina meravella no m’envaeix quan ens porten a un estança retirada i obren un cofre de fusta que conté una quantitat inversemblant de perles de totes les mides i formes; soles o encastades en penjolls i collarets, daurades, porpres i turqueses com les aigües dels mars d’on les han robades. Són uns instants d’incredulitat i d’abandó: la contemplació joiosa d’un tresor només entrevist en els somnis de la infantesa. És com tenir davant el botí del saqueig corsari de Cartagena d’Índies, el rescat d’un emperador bizantí, l’arca protegida por un estol ben armat. Sé que hi ha gent que no comparteix aquest meu entusiasme i fantasia. Qui veu en aquestes esferes atzaroses un símbol de la matèria i del domini que els objectes poden exercir sobre nosaltres; els qui pensen que el nacre, les maragdes o els coralls formen part dels abillaments absurds amb què els homes ens pretenem distingir dels altres i demostrar estatus. Ho entenc, però em sembla una perspectiva miop i trista. Els reflexes iridescents de la mareperla són una de les coses més encisadores que es puguin contemplar i ho són també precisament per allò que tenen de gratuït i d’il·lusori. Aquesta passada matinada m’he desvetllat una mica abans de l’hora de llevar-me i m’ha ocupat el pensament la idea que un dia ja no massa llunyà moriré, com moriran les coses i persones que estimo. Són inútils els nostres afanys i esperances. Després m’he distret recordant aquest viatge a Taha’a que refulgeix sovint a la meva memòria i se m’ha acudit que res m’expressava millor i em donava més consol que aquell grapat de perles amuntegat en una caixa ja inabastable i remota. El cabal quimèric que representa la bonica vanitat de totes les coses.

Anuncis

Del cantó de la superxeria

Etiquetes

averanys, regalar ganivets, supersticions eslaves

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades.  L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.”  La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.

Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué  “Aquest matí  un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”.  Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar.  M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si  les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell.  És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.

En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri  i  portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.

Sopa de lletres

Etiquetes

espanyolisme, federación cívico-somatentista, partits històrics catalans, política catalana, unionisme

Ara que sabem de quin mal hem de morir, toca passar uns dies entretinguts amb tots els saltirons que veurem fins el proper 25 de novembre. Un espectacle més divertit que no pas el d’altres eleccions regionals, on només s’hi sol presentar un partit i mig que, no sobta gaire, acostuma a guanyar. Els catalans, en canvi, gaudim de funció completa de circ, amb lleons, forçuts, pallassos i funàmbuls.
El repertori inclou, no cal dir-ho, les dues sucursals locals de la yakuza que manen a la resta de l’estat. També la seva comparsa socialdemòcrata, que darrerament serveix de via d’escapatòria dels qui en van una mica tips. Però just després comencen les varietés locals. Tenim l’independentisme, que en la millor tradició corsa es presenta dividit en tres o quatre partits (això mai no se sap del tot bé). Tenim els qui ens han de tornar a l’Arcàdia, sense alterar, això sí, els principis que ens han dut principalment a la riera. Tenim els diversos ectoplasmes les paperetes dels quals sempre distreu mirar a la cua del col·legi electoral per endevinar quins disbarats deuen proposar. Per tenir, tenim fins i tot dos partits racistes, tot i que de tendències una mica oposades: un ho és amb part dels vinguts de fora i l’altre, cosa bastant insòlita, amb part dels qui venen de dins.

Però ben mirat, aquesta fragmentació i fal·lera participativa potser també sigui una transpiració de la nostra identitat col·lectiva. Una passejada pel gabinet de les meravelles (i dels horrors) que és el registre d’entitats polítiques catalanes sembla confirmar-ho. Perquè deixant de banda les sagues carlines, resulta que a la Catalunya republicana i progressista del primer quart de segle XX hi van prosperar fins i tot un bon grapat de sigles ultramuntanes. Hi ha, per exemple, res que es pugui comparar a una Federación Cívico-Somatentista? És a dir, uns quants amics de la concòrdia i del diàleg civil que s’agrupen i surten a defensar-lo amb els trabucs a la mà.
No prou contents, part d’aquesta gent va desembocar en una amalgama de reialistes reaccionaris designada com Grupo Alfonso, mentre que altres potser s’unien a l’efímera competència que degué significar el Partido Socialista Monárquico Alfonso XIII. Pur cavall de Troia o només una reminiscència d’aquest obrerisme sentimental i unionista que sempre ha tingut alguns valedors a aquesta banda de l’Ebre? Es fa difícil de dir, tot i que els seus estatuts deixessin establert que el composaven “un conjunto de obreros conscientes, que sienten en su corazón los alientos de la Monarquía.” Ara bé, posats a triar, jo m’estimo més aquells qui tiren pel dret i hi posen tot el cor ja en la nomenclatura, com l’Acció Anticomunista de Torres de Cruells o el Partido Nuevo Catalanista de Amor a España i al Orden. No és molt millor, anant pels mateixos verals, aquesta claredat d’intencions que el nom de partit oficialista sud-americà que s’han empescat els d’Unión Progreso y Democràcia?
Però si el camp de l’espanyolisme té una perla en el seu museu, no és cap altra que el Círculo de Concentración Española:  impossible expressar d’una manera més plàstica les seves obsessions centrípetes.
Si es tomba a mà esquerra de la galeria, en canvi, la cosa perd una mica de pistonada. Però no deixa de ser passadora. Per exemple, hom pot esbargir-se comptant quantes combinacions es poden arribar a fer amb els termes català, republicà, esquerra i radical. O pot mirar d’endevinar de quin peu calçava un Partido Social Cooperativista (m’ensumo que bastant groc) o un Bloc Català Treballista (em penso que tirant a soviet).

Amb tot, hi ha també en aquesta desfilada guinyolesca del nostre passat  i present una cadència melancòlica. Fa veure la res política com una  mascarada de no prendre’s massa seriosament, sí,  però també fa pensar en la fatal dissipació d’energia que el fregament amb la realitat sempre produeix.  On van a parar els ideals i les aspiracions quan no prevalen i perden qui les recolzi? Deixen un rastre secret, es transformen i fructifiquen en altres, brollen sota noves formes? O senzillament van a un fons polsegós i erm de la història, a un calaix dels mals endreços de les ideologies on es van marcint sense redempció possible? Potser, per damunt de tot, conviden a pensar en la caducitat inevitable de les pròpies passions. En el destí mortal de les coses que ens estimem, en què creiem, a les quals som lleials i per les que estem disposats a batre’ns.
Qui sap si no és aquesta ombra vetllada i no pas la confrontació amb uns candidats tan matussers allò que acaba per afligir-me cada vegada que se’m convoca a les urnes.

Conjectura siberiana

Etiquetes

documental ficció, faction, Maria Folch, Nicolai Lilin, Una educació siberiana, Urka

Colin Farrell interpreta un urka en la darrera pel·lícula de Peter Weir. Força convincenment, per cert.

Se’m devia notar el to que em surt davant d’aquells fenomens laterals i hermètics que m’apassionen i s’ho va guardar. Perquè sospito que té un do per guardar-se aquestes coses. Poc després se’m va presentar amb el llibre i em va procurar una felicitat intensa (sobretot perquè el va portar ella en persona).
El vaig llegir amb avidesa i no només perquè em retornés a una llengua que en el seu moment vaig mirar d’aprendre perquè era la nadiua d’un amic molt estimat, sinó perquè el relat tracta de coses que resulta infalible que m’atreguin.

“Una educazione siberiana” és la primera obra de l’escriptor afincat a Itàlia Nicolai Lilin, que va gaudir del recolzament en el seu baptisme literari de Roberto Saviano. La connexió pot semblar òbvia: Lilin explica la seva infantesa i anys d’iniciació en una comunitat de malfactors siberians deportats a la Transnístria i establerts en un barri fluvial (Fiume Basso en denominació italiana) de la ciutat de Benderi: els Urka. Però més que per llígams d’origen, ètnics i familiars, els Urka viuen units per la seva comú dedicació criminal, que en el context on passen els fets té també la connotació de resistència al poder totalitari de l’estat soviètic. El tret determinant d’aquesta existència, segons la visió que ens en presenta Lilin, és la seva regulació per uns codis estrictes, invertits en la mesura que delictius, però alçats sobre un pregon sentit de l’honor, la lleialtat, el coratge, l’acceptació serena de l’adversitat, l’equitat, la compassió pels febles, el respecte als vells i el desafiament a tot ordre impossat.
La diferència principal amb altres societats de l’hampa és que tots aquests valors no són només una parafernalia externa i nominal que amaga la pitjor rapacitat i disfressa la lògica més despietada, sinó unes normes de vida que s’oposen precisament a les d’una nova criminalitat que ja no respecta res que no sigui el diner i la força. Aquest és el fil dramàtic de la narració. El d’un protagonista que creix just quan l’astre de la seva gent ha començat a declinar, engolit per una mena de darwinisme pervers, però que s’estima més estingir-se amb integritat abans que trair-se, perquè sap que això seria igualment morir.

Explicada de manera autobiogràfica, amb un accent que no defuig la mitificació, l’aprenentatge del jove Lilin és tan pròdig en troballes de caire gairebé etnològic –el capitol dedicat al significat dels tatuatges i a la transmissió de l’art de fer-los és una delícia- com ric en les crues peripècies que determinaven la formació d’un urka. Un bildungsroman elegiac, aliè però a qualsevol rastre d’autoconmiseració, violent i tendre, de costura inconformista, però sargit amb el menyspreu per tots aquells qui no són capaços d’abraçar alguna mena essencial de fidelitat i compromís i que, en definitiva, es llegeix d’una volada i deixa un regust durador en el lector. Per acabar de reblar el clau, Proa n’ha tret una edició catalana fa tot just uns quants mesos.

Benderi sota la neu i les filferrades. Una imatge que s’adiu a l’atmosfera d’Una educazione siberiana.

La seva aparició a Itàlia va ser saludada amb crítiques encomíastiques, però també amb forts retrets filològics –l’italià no és la llengua nadiua de Lilin i els grinyols sintàctics campen pels seus respectes- o estilístics –la manca d’un ordre estructural fort, la sospita d’un cert efectisme, una narrativitat més oral que literària- que si he de dir la veritat, pels meus interessos intel·lectuals, són de pa i figa.
Molt més substanciós és un altre debat: el de la seva autenticitat. Poc després d’esdevenir un gran èxit comercial, una periodista russa de La Stampa va publicar un article on, després d’un viatge a la Transnístria i de la consulta de fonts antropològiques, s’hi concloia que tot era una enginyosa invenció, que no hi havia cap Fiume Basso i que, en tot cas, cap banda d’urki hi havien plantat mai un peu. Lilin va defensar-se de les acusacions i va declarar que mai havia pretès haver escrit un assaig o un estudi. Admetia que el relat juxtaposava experiències personals, històries i records dels avis i fabricacions de collita pròpia. I exposava que la novel·la havia situat en el temps de la seva infantesa una realitat del anys trenta i quaranta del segle passat, ja desapeguda en el moment en què emplaçava els fets. Però mantenia que aquella societat de bandits honestos de la qual ell davallava no era cap mistificació, sinó que es conservava viva en la memòria dels més grans, i brandava la llibertat creativa per recomposar aquell mosaic desfet.

El debat és apassionat, perquè ens indueix a reflexionar sobre el divers valor de la ficció i la no-ficció, així com a identificar la nostra posició quan es confonen.
Així, des d’una perspectiva epistemològica, es pot fer una distinció entre fets diguem-ne factuals i fets imaginaris o el simple acte de mirar i comptar ja introdueix una ambigüitat que els acaba fent indiscernibles? La mistificació degrada la realitat i n’inutiliza el relat o contràriament el fa més ric i ens ajuda a comprendre i conèixer millor?
Són preguntes que m’he fet moltes vegades, especialment arran del meu interès per les manifestacions modernes del documental cinematogràfic i del qüestionament de la transparència de la imatge que l’obra de gent com Chris Marker, Isaki Lacuesta o Werner Herzog , entre molts d’altres, comporta. Potser les meves conviccions s’acostin força a aquelles expressades en la “Declaració de Minnesota: fets i veritat en el cinema documental” escrita per aquest últim. Concretament, a aquell punt que diu “Els directors de Cinema Verité semblen turistes que fan fotos a antigues ruines de fets.” I, sobretot, a aquell que estableix que “Hi ha un estrat més pregon de veritat en el cinema, una mena de veritat poètica, extàtica. És misteriosa i el·lusiva i només pot ser assolida mitjançant la fabricació, la imaginació i l’estilització”.

En el cas de Lilin podem dir que la seva novel·la, sigui parcialment o total una fabricació, ens obstrueix més que no pas ens aproxima a un coneixement descriptiu i convencional de la casta dels urka. I es pot argumentar que la seva intervenció desfigura la veritable memòria de la comunitat i d’alguna manera traeix el deure de conservarla de la forma més exacta a l’abast. Però, a canvi, ens permet anar molt més enllà en altres inquisicions. Perquè per una banda, és més que possible que amb l’amplificació mítica que aplica al seu discurs hagi salvat alguna cosa de la seva ànima i de la seva empremta sobre el món que no hauria quedat recollida de la mateixa manera si hagués procedit a una simple i desapassionada recensió de fets. I per l’altra, expressa un anhel de retrobament amb la pròpia identitat, d’aposta desesperada en la seva recerca, que ens diu molt més de la veritat de l’autor, dels seus contemporanis i dels actors que ell recupera en el llibre que una aproximació estrictament documental.
La tria mai és senzilla. Opino que Lilin ha fet la seva i que és justa i legítima i potser fins i tot més valuosa que l’oposada. I si voleu, parlem-ne.

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Impressió del Continuum

Etiquetes

Arkham Asylum, conduir a Madrid, continuum, dificultats mecàniques, fronteres, Joan-Carles Martí, límits, perifèria, Perure Alfonso

He anat avorrint conduir. Ja em vaig treure el carnet que no era pas fadrí i malgrat que en un primer moment em va relaxar trobar una ocupació que em suspengués en una mena d’inòpia –el meu cap sempre cavil·la, excepte quan vaig el volant i m’enfonso en una mena de somnambulisme només acompassat per la ràdio- l’espectacle de tanta imbecil·litat i barroeria com veig a les carreteres ha acabat per desesperar-me. Pensar en tot quant retardat capaç de matar-se o, més greu i trist encara, de matar a altri per fer una estona el fatxenda i demostrar la seva superioritat en una tasca tan mecànica només serveix per accentuar la misantropia.

Així i tot, la conducció de la meva vella tartana encara és capaç de proporcionar-me estrafolàries aventures com la d’ahir. Sabia que el cotxe, adquirit de tercera mà, enferritjat per la sogra i reparat d’aquelles maneres, perdia aigua i que tard o d’hora em deixaria a l’estacada. Ho va fer dilluns, quan es va sobreescalfar i em vaig haver d’aturar en un marge d’autovia per reomplir-ne el dipòsit. Però n’havia consumit tanta que abocada l’ampolla que duia a sobre per casos d’emergència i també un litre de tònica (no pregunteu: el faig servir també de magatzem) encara en necessitava més.

Sense telèfon a sobre ni perspectiva de cap ànima caritativa que m’ajudés en una cruïlla de quatre vies ràpides amb les seves respectives incorporacions, vaig decidir provar les meves capacitats per a trobar aigua enmig d’una deserta perifèria i amb les ampolles buides a la mà vaig sortir a la recerca d’algun pou o d’alguna déu salvadora. Després de superar un parell de terraplens i creuar alguns ramals secundaris d’incorporació vaig albirar la finca que creia haver entrevist en algun pas anterior i hi vaig fer cap. Rodejada d’una forta tanca i amb un ample jardí que mostrava alarmants signes d’abandonament, el cartell que assenyalava que es tractava d’un centre psiquiàtric no em va espantar i vaig picar al timbre, acompanyant-me d’ uns crits que haguessin justificat el meu ingrés immediat al centre.
Car ningú responia, vaig començar a rodolar pel contorn feréstec d’aquell asil d’Arkham fins que la providència va fer emergir de darrera uns contenidors un individu que recollia ferralles amb finalitats inescrutables. Li vaig demanar si coneixia alguna font propera i em va indicar que ell s’aprovisionava en una mànega que havia preparat sota un pont proper. Després d’obtenir el seu vist-i-plau, vaig deslligar la corda rossegada que n’impedia la fuita, vaig omplir les ampolles, vaig relligar com vaig poder la canonada i vaig agrair les indicacions a l’amable captaire. No va voler que marxés sense indicar-me que si em calia un recer per passar la vesprada, hi havia allí a la vora un casalot mig abandonat on podia fer-ho amb garanties, i fins i tot una altra hisenda on la propietària podia tirar-me una mà en cas d’imperiosa necessitat. Però en la seva dicció accelerada i en la seva boirosa identificació de la realitat, en la qual jo havia esdevingut sobtadament un seu company de promoció en la desgràcia, em va copsar sentir-hi la veu de l’alienació i la soledat que sempre neguiteja als qui fruïm d’una vida amb comoditats materials i la calidesa de persones que ens estimen i es preocupen per nosaltres a la vora. La distància que ens separava en aquell moment, molt més que la meva fins el cotxe espatllat i la seva fins al seu catau precari, era aquesta feta per la tan gran descompensació d’afectes i seguretats.

Ho pensava abans d’escriure l’entrada. Aquesta col·lecció d’escrits té una acusada vocació fronterera. Busca resseguir els límits que ens defineixen, reconèixer aquells justos i necessaris per a no convertir-nos en una massa informe i franquejar i abolir aquells que són odiosos i ens afebleixen. Sovint, però, es fixa en aquells de llunyans i subtils, de quimèrics o purament mentals.
I passa que, a voltes, n’hi ha prou amb desviar-se uns metres de les rutes i inèrcies en què tots vivim submergits per trobar-ne altres de tan propers com ignorats, uns on, com deia l’amic Joan-Carles i ressaltava l’amic Jesús, potser cert continuum s’acaba, però la humanitat continua. Només que massa freqüentment ho oblidem.

Desfogament

Etiquetes

cansament profund i resignadíssim, capitalisme, consumisme, engranatges socials perversos, vida moderna, William Morris

Casa de William Morris a Bexleyheath, Londres. Una fortalesa de l’esperit i un santuari de pelegrinatge per tots els qui professem les creences del mestre.

”Apart from the desire to produce beautiful things, the leading passion of my life has been and is hatred of modern civilisation.”
William Morris

(Enllà del desig de produir coses boniques, la passió rectora de la meva vida ha sigut i és l’odi a la civilització moderna.)

…i si em permeteu l’afegit, l’avorriment a tot el reguitzell inacabable de sopars, aplecs, aniversaris, festes, festetes, trobades, reunions, commemoracions, compra de coses inútils i folla espiral de despeses que ens cau al damunt cada mes de desembre. La mobilització ininterrompuda que no deixa ni un segon de treva per seure i gaudir de l’enorme plaer del silenci, de la pau de la llar, de la reflexió pausada i de la dedicació als propis interessos tan preuada per un solitari de mena com servidor de vostès.

Au, ja m’he desfogat. I un altre dia, quan tot aquest infern s’aturi, i si la frase citada no dóna prou pistes, els explico perquè William Morris és un dels meus herois definitius.

Records inventats

Etiquetes

criptojudaisme misteriós, destrucció d'un imaginari, patrimoni perdut, Rubí, sinagoga de Rubí

Residus d’un paisatge mític. Rubí: topants de Ca n’Alzamora i la Torre de la Llebre.

Teníem disset anys i ens agradava parar per les rodalies feréstegues i solitàries del poble. I us haureu de refiar de la meva paraula: en aquell món anterior a la gran especulació, els afores de Rubí oferien incitants casalots abandonats o vells magatzems industrials mig enderrocats a dojo, o llocs tan estranys i encisadors com el “cementiri de les caves”, un xiprerar apartat on en època indeterminada algú havia tingut la pensada de plantar-hi un grapat d’estàtues d’inspiració vagament romana i de rèpliques de capitells dòrics. Tot allò feia les delícies d’una colla amb tantes galindaines decadentistes com la nostra, i sovint ens lliuràvem a expedicions nocturnes d’exploració d’un territori sobre el qual havíem anat construint una personal mitologia.

Un dels nostres paratges preferits quedava entre les vies del ferrocarril i la masia de Ca N’ Alzamora. Una contrada trencada de timbes i torrents, coberta de bardisses i canyissars i només civilitzada per uns escadussers horts gairebé inaccessibles, dues antigues manufactures tancades i una petita colònia d’humils habitatges associada a aquestes fàbriques.

Fou darrera de la part visible d’una d’elles, entre obstacles diversos i esbarzers i quan tot just s’engegava el pla d’urbanització de la zona, on hi vàrem fer una de les nostres més desconcertants troballes. Es tractava d’una mena de templet de maó vermell, de planta rodona o potser octogonal, coronada per una petita cúpula i guarnida per uns arcs apuntats que emmarcaven les mínimes finestres. No cal dir que aquella enigmàtica capella, tan críptica i incomprensiblement encaixada en aquell indret, va tenir un efecte immediat sobre les nostres imaginacions tan amarades de lectures lovecraftianes.
Recordo que mentre hi rondàvem pensant com accedir-hi va començar a ploure a bots i barrals. Però nosaltres érem joves i negligents, de manera que se’ns va acudir llevar-nos les camises per no enfangar-les i fer un petit castell humà per atansar el més lleuger dels nostres a l’única obertura accessible. La inspecció visual de l’interior no ens va deseixir de la primera impressió: era ben raonable que allò s’hagués edificat per a servir de lloc de culte, si bé les falques, taulons i altres materials de construcció indicaven que havia abraçat la nova confessió emergent en aquells dies.

Tres o quatre anys més tard vaig topar-me amb un petit article de la premsa local que ara em planyo de no haver conservat. L’ escrit recollia l’enderroc de l’edifici i n’explicava breument la història. Segons aquella font, l’havia fet erigir un prohom de la vila als anys vint (o trenta) del passat segle per allotjar-hi… una sinagoga. Són tots els detalls que puc recordar, i si el projecte va reeixir o a quina comunitat pensava atendre són detalls boirosos que no he aconseguit recuperar. Per més que m’hi escarrassat, no hi ha hagut manera de localitzar cap ulterior informació. La minuciosa fitxa tècnica de l’ inventari de la Diputació, tan tristament rica en vestigis rubinencs desapareguts, no en diu una paraula, i caldrà veure si abans d’ésser esfondrada va trobar lloc en el catàleg definitiu de bens patrimonials (prou sé que és una incoherència, però aquest país és així i aquí han passat moltes coses que mai hagueren d’haver passat). Mentrestant he buscat la confirmació d’alguns dels coparticipants de la descoberta, però les seves respostes han tingut un caire al·lucinatori que no ajuda a desmentir la sensació que tot plegat forma part d’un passat perdut i soterrat, tan irreal com si fos purament imaginari. Potser sigui aquest el to que pertoqui a l’evocació d’una vida que s’allunya i es desfà sense remei: la del nostre vell poble i la de la nostra adolescència, cada cop més llunyana i llegendària.

Ferragosto

Etiquetes

Battiato, Feriae Augusti, Ferragosto, món rural, Solana de los Barros

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Una clau de tinta obscura

Etiquetes

Baldaev, substitució cultural, tatuatges, Vori v zakone

Farà cosa de tres o quatre setmanes, un company va venir a ensenyar-me entre divertit i indignat el llibre que per error li havien fet arribar. Pot entendre’s: havia demanat no recordo quina collonada i li havien servit: Russian prison tatoos: Codes of authority, domination and struggle.
Em vaig estar de dir-li que amb el canvi hi havia sortit guanyant, però tot i consolar-lo explicant-li que no es tractava d’una frivolitat editorial, sinó d’una fascinadora indagació en el significat d’aquests símbols entre els clients de les institucions penitenciàries de les repúbliques ex soviètiques, no va tenir cap recança en deixar-me’l endur a casa uns quants dies. Casualment, aquell mateix cap de setmana vaig veure Eastern promises, el darrer i seriós film de David Cronenberg on aquest codi juga un paper de molt relleu en el progrés de la trama.

Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.

Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.

Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.

Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.

He explicat en algun apunt anterior molts dels temes que vaig abordant en aquests papers no deixen de ser un esborrany de la meva indagació en el concepte de substitució cultural. I com a part d’aquesta recerca, he estat molt interessat en saber quines circumstàncies el faciliten o l’entorpeixen. Conseqüentment, he trobat d’especial utilitat esbrinar si en les zones grises i marginals, en els llimbs i en els inframóns, aquests processos són més ràpids i volàtils, més incontrolables o bé més impermeables al canvi i difícils de reconduir. I en algun moment vaig creure que l’assumpte dels tatuatges criminals –molt característic, però no específic dels vori :és present igualment a les màfies xineses, japoneses, filipines o d’Amèrica central, entre altres- em podia oferir alguna clau.
Lamento dir que, si hi era, jo no he sabut desxifrar-la inequívocament. Però prometo perseverar-hi i mantenir-vos-en informats si acabo plegant-hi res.

Bagatges en liquidació I

Etiquetes

bidó, decadència del ciclisme, dopatge, Fausto Coppi, Gino Bartali, Tour 1952

La història s’ha grapejat moltes, massa vegades, però encara és possible que algú no la conegui: Gino Bartali i Fausto Coppi eren les dues figures més importants del ciclisme italià dels anys 40 i 50, i també en representaven els seus dos arquetips essencials. Bartali, cinc anys més vell que Coppi, era fill d’un petit propietari rural toscà, tenia una planta imponent i un rostre rocallós esculpit per un accident, provenia d’un entorn de ferms valors conservadors i ell mateix era un catòlic devot; encara que molt més tard s’ha sabut que també va participar en tasques d’ocultació de jueus durant el període d’ocupació alemanya. Coppi, contràriament, representava un model molt més desafiant i arrenglerat a sinistra: fill igualment d’humils camperols piamontesos, va provocar sonats escàndols per la seva oberta relació adultera amb Giulia Occhini i la seva aparença fràgil el va convertir en un ídol del proletariat italià que s’identificava amb aquell heroi eixut i agònic.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Serà, si cap miracle no ho impedeix, quan ja ens haguem desfet d’aquest bagatge en liquidació.

Bonhomies definitives

Etiquetes

cementiris, epitafis, George Orwell

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

Els carnets desenterrats I

Etiquetes

Marais, Melville, vestigis

Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

Nomenclatures I

Etiquetes

noms medievals catalans, noms per a fills, Onomàstica

Una de les darreres tramuntanades del company Vicent ha actuat d’incitació d’aquesta entrada. I és que encara que pretengui emmascarar-ho d’interès onomàstic, jo també he passat moltes badoques estones amb el cercador de noms de l’INE i de l’Idescat, buscant ximpleries com quants Senyors Carallot (cap, desafortunadament) o Senyors Nabo (tres) corren per aquest verals ibèrics.
Val a dir que això de parlar de noms ha estat sempre un dels meus entreteniments favorits i que aquestes eines m’han deixat satisfer tota mena d’ocioses curiositats. I també resulta un joc social infal·lible: obriu l’aplicació en alguna reunió d’amics i veureu com qui més qui menys fa les seves morbosespropostes.

Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.

Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…

En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).

Aquest lleure m’ha permès també fer alguna valuosa constatació personal. Sense anar més lluny, que dels meus quatre cognoms materns tres presenten la més alta freqüència al Berguedà i un al Solsonès, fet que confirma la tesi ja exposada en un anterior post.
Igualment, com sempre havíem sospitat, puc comprovar que dos dels meus millors amics porten cognoms catalans molt estranys. De Buxaus en queden només disset. I el cas dels Baladoch és encara més crític: en resten només sis –sis a tot el món- i, si les dades són correctes, el Francesc és l’últim mascle en edat de procrear que podria transmetre’l. Aquesta deu ser un sensació ben inquietant: saber-se el terme d’una nissaga, el darrer d’una línia de sang que només tu pots decidir si anirà un pas més enllà en la història de l’espècie.
Potser, estimat Cesc, caldria que anessim per feina. El nostre llegat patronòmic depèn dels teus moviments…

Neiges d’antan

Etiquetes

Françis Villon, neiges d'antan, nevades

Aquest post és un exemple de l’eixalebrament espontani que s’apodera de la gent quan neva en aquestes latituds nostres. Jo mateix vaig llevar-me el dissabte i vaig sortir a donar un tomb per fer alguna fotografia de les avingudes i dels arcs d’arbres que formaven bells pal·lis d’ermini. I sempre sobta la bonhomia que un fet com aquest infon en els vianants, divertits i còmplices de la fugaç suspensió de la normalitat que la neu comporta: n’hi ha prou amb aquest trencament de la capa de rutina en què estem acostumats a viure per observar la sensibilitat de gairebé tothom vers l’extraordinari. El contrast pot arribar a ser estrambòtic, amb escenes com les d’uns marrecs precipitant-se per un barranc amb els seus trineus (d’on dimonis els havien tret?) com si això fos Krasnoiarsk.

I deia que n’era un exemple perquè això d’una nevada no té res de vestigial o derelictesc que justifiqui la seva inclusió en aquesta pàgina (cada dia m’abandono més sovint a aquest rampells).
O potser sí?  Perquè ben mirat, i diguin el que diguin els registres meteorològics, la neu entre nosaltres sembla ser un fenomen en remissió. I malgrat els afanys del Ministeri de Foment i la Comunitat de Madrid, també les llargues alteracions de la vida quotidiana que implicava o els forçosos règims d’aïllament que imposava en moltes comunitats que havien de comptar-hi per preparar l’estació freda. Jo la recordo com una cita puntual de cada hivern d’infantesa; tant com les carregues de gas-oil i vitualles que havíem de pujar al rebost de la iaia. (Si realment queia cada any o cada tres non c’entra niente, que dirien els italians)

Encara que em temo que aquesta mena d’impressions són més velles que l’anar a peu i que ja fa un grapat de segles donaven per anar fent poemes… Mais où sont les neiges d’antan!

Postdata hebraica

Tot aprofitant que en Jesús encara no ens ha passat revista i que les dates conviden a la lleugeresa, us explicaré amb animus jocandi la meva accidentada iniciació en els quefers hebraics.
Quin va ser el detonant d’aquest interès no ho sabria dir. Potser l’enlluernament juvenil per la literatura ostjuden, la commoció que en una sensibilitat inclinada vers tot allò residual sempre provoca el descobriment del món sefardita, la troballa d’un fil tènue que podria unir-me a una nissaga de conversos de Lucena o una barreja de totes aquestes i altres coses.

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.

Puc dir que malgrat tot, el meu interès pel judaisme no va decaure, i que encara el conreo de forma amateurística, com aquests papers demostren de tant en tant. Però aquella experiència va representar el més gràfic ensenyament possible del “tres jueus, quatre sinagogues” que em diuen els qui hi entenen més que jo que guia tants aspectes de la vivència d’aquest poble tan tossut i irreductible.

La seducció dels catàlegs

Etiquetes

taxonomia

Des que era un marrec he sentit el plaer de la enumeració, la il•lusió de les taxonomies, el gust per les classificacions que proven d’ordenar en segures categories i ben mesurades jerarquies la multiplicitat inabastable de la vida. I aquesta és una de les meves grans contradiccions, perquè no només sóc conscient que les inesgotables formes de la realitat defugen qualsevol intent d’aquesta mena, o que cap símbol pot representar la diversitat de les coses sense reduir-les i eixugar-les, sinó que ho celebro i em dóna esperança que així sigui.

Però a vegades també m’angoixa, em fa sentir el neguit de la impotència per fixar i retenir d’una manera precisa tot allò que m’estimo o m’interessa.
És en aquesta contradansa que passo els meus dies. He malbaratat un temps preciós fent llistes, imaginant mètodes, cercant modes de deturar el fluxe del que m’envolta, d’organitzar els meus llibres, els meus records, la meva col·lecció de taps de cervesa, els meus viatges o les meves especies de cuina tan exhaustivament com fos possible. L’altre meitat de temps se n’ha anat abandonant-me feliç i peresós a l’anàrquic corrent de la vida que s’esmunyia per les escletxes d’aquests quimèrics edificis.

En l’entremig, he desenvolupat un forta simpatia pels meus predecessors i per totes aquelles nomenclatures que han pretès apamar el món i els seus fenomens. Les que més m’agraden són aquelles que s’han provat obsoletes o pertanyen a una sensibilitat que ja no és la nostra. Afanys de donar forma a l’innominable. N’hi un bon grapat en llatí, car el llatí encara era la llengua acadèmica de les èpoques on aquestes coses es creien possibles.
I cap m’encisa més que aquella que distibueix en els següents motius el més fugisser dels actes humans. És a dir, el de llevar-se la vida.
I que són:
Tedium vitae
Valetudinis adversae impatienta
Impatienta doloris
Furor
Jactatio
Pudor
Liberum mortis arbitrium
Subtractio
Nulla justa causa
i, com no….Aequivocus.

Acudits i vacances

Etiquetes

Comunidad de Madrid, transhumància, urbanisme

Després d’anys de fer-ne de l’alçada d’un campanar, amb la inestimable aquiescència d’ajuntaments i administracions de tots els colors, la nostra estimada Comunidad ha plantat aquest simpàtics cartellets per esperonar-nos a conservar les carrerades del rodal. Per si de cas, ja ha tingut la prevenció de protegir-les amb una bona capa d’asfalt i colònies senceres de nous habitatges a banda i banda.
És el particular sentit de l’humor de la Marquesa de noséquè i Aguirre Gil de Biedma. Encara que sembli difícil, amb el temps hom s’hi arriba a acostumar.
Me’n vaig de vacances fins a primers de setembre. A veure si amb la distància, a més a més de comprensió, també aconsegueixo que em faci una mica de gràcia.
La nostàlgia la dono per causa perduda.

Història inventada

El volum, de títol genèric Leyendas, és una miscel·lània que compren un florilegi a la Mare de Déu, unes trobes a Santa Teresa i una mena d’almanac de dades curioses i cal suposar que d’alguna utilitat en l’època. Degué ésser editat a la dècada dels 70 del segle XIX i jo vaig trobar-lo en un estat delicat mentre remenava en un mercat d’encants de Jerez de los Caballeros.
En aquesta darrera part, entre les temperatures mitjanes de les principals fonts termals d’Europa i un llistat d’efemèrides, em topo amb una cronologia reial que, molt raonablement, comença pels Reyes fabulosos de la España primitiva acompanyats de les dates dels seus igualment fabulosos regnats.

És la rastellera que transcric a continuació:

Tubal y Tarsis, primeros pobladores de España. Ibero, de cuyo nombre se llamó Iberia la España. Jubalda. Brigo. Tago. Beto, Jerion. Los Jeriones, sus hijos. Hispalo. Hispan, de quien se dice tomó el nombre España. Hércules Libio. Héspero, de cuyo nombre España se llamó también Hesperie. Atlante. Sicoro. Sicano. Sicileo. Luso. Siculo. Testa. Romo. Palatuo, que dio su nombre a Palencia. Caco. Gargoris. Abidis, nieto de Gargoris.

Suposo que deu ser un d’aquells exemples d’història mistificada a conveniència dels nacionalistes que tant empipa als locutors episcopals i als il·lustrats de la Bonanova (si és que no són els mateixos). A mi, en canvi, frívol per naturalesa, aquestes coses em distreuen força i fins i tot diria que les trobo molt divertides.

El riu subterrani de l’heretgia

Etiquetes

Étienne Trocmé, cristianisme, donatisme, heretgia, heterodòxia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

Final de dama

Etiquetes

Escacs, firz, Francesc Vicent, Pedro Damiano

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

Però dels intersticis d’aquesta investigació també me’n vaig endur algun rastre oblic per a la meva col·lecció. Així, vaig distreure’m de la part més feixuga de la tasca documental amb algunes recerques paral·leles. La més engrescadora va ser la d’un manuscrit perdut anomenat Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, editat a València en 1495 per l’impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher i ordenat e compost por mi, Francesch Vicent , nat en la ciutat de Sogorb. Segons molts indicis i notes bibliogràfiques, aquesta obra seria així uns anys anterior al famós Tratado de Lucena (que podria no ésser-ne més que una traducció castellana), i fins i tot que la responsabilitat de la publicació a 1512 de Questo Libro e da Imparare Giocare a Scacchi et de le partite no escauria realment al farmacèutic portuguès establert a Roma Pedro Damiano, sinó al propi Vicent, que s’hauria valgut d’aquest pseudònim per defugir alguns comptes pendents amb la inquisició.

D’ésser correctes aquestes dades, s’hauria d’atribuir a Vicent la primera divulgació de la revolució més decisiva de la història dels escacs. En el seu llibre rauria la codificació d’una modificació essencial –i reflex d’una realitat social emergent- que ha arribat als nostres dies: la substitució de l’antiga peça del firz o alferça per la dama, molt més poderosa i d’ençà senyora indiscutible dels taulells, ràpidament esventada i assimilada per arreu.

L’únic obstacle per a constatar-ho era la desaparició d’aquest incunable, escrit originalment en valencià. Segons la Typographia española del pare Francisco Méndez, en quedava un exemplar a la Llibreria del Monestir de Montserrat, i encara un altre a la Biblioteca Real de Madrid. Ambdues, no obstant això, s’haurien extraviat arran de la invasió napoleònica de 1808. Per la seva banda, a mitjans del segle XIX, Antonius Van der Linde assegurava que un informador li havia comunicat l’existència d’una còpia del volum a la Biblioteca Comunale di Siena, sense que mai es pogués provar si era cert.

Car després d’una temporada d’ocioses especulacions vaig desentendre’m de l’afer, he trigat en assabentar-me que l’historiador José Garzón va triomfar allà on tants d’altres no havien reeixit. Gràcies al seguiment d’una pista italiana (desconec si la sienesa) va acabar aquesta llarga percaça a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, on algun de llurs manuscrits es correspondria finalment amb l’obra de Vicent.
En últim terme, Garzón ha aconseguit demostrar que la dama no només hauria estat documentada primerament pel sogorbí, ans que seria també una innovació genuïnament valenciana, descrita per primera volta en un poema al•legòric aparegut vint anys abans que l’obra de Vicent amb el nom d’Schacs d’amor i amb la signatura de Francí de Castellví, Narcís de Vinyols i Bernat Fenollar.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.

A les regions inferiors

Etiquetes

Bufacalibos, Pablo García-Rayo, Viernes de la Tradición

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

Hores negres

Etiquetes

Chandler, novel·la negra

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

Les armèniques II

Etiquetes

armenis, integrisme, txuvaix

En un basar turc la fem petar amb un txuvaix que coneix bé Catalunya i també el Caucas. Li comento el nostre desig de viatjar a Armènia. Ens en dissuadeix: “No hi aneu ara. T’hi maten per tres dòlars.” M’exposa la greu situació econòmica del país i com el conflicte de l’Artsaj ha deixat el trist llegat d’una societat massa familiaritzada amb la violència. I hi afegeix “a més a més, hi ha un fanatisme religiós exacerbat. Hi ha algunes zones magnífiques de vells monestirs, però són cristians ortodoxes i no van amb massa miraments.”

Tot i la reserva que els prejudicis d’una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l’insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d’aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l’estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l’obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l’essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.

Un fràgil esquinçall

Etiquetes

Deleuze, obsolescències, Sopron, Stroszek, Werner Herzog

« On van les coses quan deixen d’ésser útils? » es pregunta Bruno S. a la pel•lícula Stroszek de Werner Herzog.
Per a Giles Deleuze aquesta era una veritable pregunta filosòfica i, en particular, una pregunta que sempre m’ha burxat. Quins camins paral•lels, quin procés de descomposició en la memòria i influència residual sobre el món guarden les coses quan deixen de complir una funció? Potser és només llavors quan alliberades de la seva immediatesa utilitària es mostren amb tot el seu sentit, amb tota la seva bellesa o lletjor més punyents.

I això fa que sempre vagi per les ciutats amatent als seus desfasaments i obsolenscències, a cercar-ne els signes i somiejar-ne els diversos estadis de creixement, esplendor i reculada. Alguns són subtils i ja gairebé invisibles, altres criden l’atenció per la seva evidència.

Mentre passejo per Sopron, vila hongaresa propera a la frontera amb Àustria, imagino que fa dos-cents cinquanta anys el rètol de la imatge anunciava un esponerós comerç de perruques. També penso en el moment en el qual el negoci va començar a decaure però per raons irrecuperables hom es va resistir a tancar-lo i liquidar-ne l’anunci, i en la posterior seqüència miraculosa d’omissions i simpaties que van acabar per salvar-lo i fer-lo arribar fins als nostres dies.
I que, si més no, ha servit per a motivar aquesta anotació melangiosa i divagativa sobre l’atzar que fa surar alguns derelictes i n’enfonsa altres com si mai haguessin existit. Sobre la fragilitat de tot allò que considerem consolidat, fatal o irrevocable i que pot convertir-se en fum més aviat que no ens imaginem.

Visions de la terra maleïda

Etiquetes

biorobots, Filatova, Kostenko, liquidadors, Prípiat, Txernòbil

Si els models industrials contemporanis acostumen a fer-nos pagar el delme de la uniformització, en algunes ocasions també han tingut la propietat de generar noves zones d’ombra, castes insospitades d’homes i exploradors d’abismes mai abans escandellats. Ni que sigui per causes tan indesitjables com la que avui introduïm.

Podríem començar aquesta història el 27 d’Abril de 1986, quan es va detectar una anormal presència de partícules radioactives en els treballadors de la central nuclear sueca de Forsmark. Hores més tard, els seus enginyers determinaren que provenien d’un indret inidentificat entre Ucraïna i Bielorússia. Només la nit de l’endemà, dos dies després de l’accident, la televisió soviètica va començar a emetre noticies que apuntaven a alguna mena de greu problema a la central “energètica” de Txernòbil. Poc després el món sencer començaria a familiaritzar-se amb aquest nom ominós. I de quina manera! Potser no n’hi hagut cap en els darrers cinquanta anys que hagi inspirat tanta basarda, que concentri d’una manera més terrorífica la noció d’una amenaça invisible i davant la qual és inútil bastir-hi defenses.

I malgrat tot, les obres per a construir-les ja s’havien endegat. Sense ni tan sols haver procedit a l’evacuació de la veïna ciutat de Prípiat, erigida per allotjar els empleats de la central, ja es portaven a terme les colossals tasques d’extinció de l’incendi del fatídic reactor número 4. En aquells moments, del seu nucli incandescent n’eixia una formidable columna de fum radioactiu. Per a contenir-lo van haver de desenrunar-se els enderrocs provocats per l’explosió, abocar-hi cinc mil tones de plom, sorra i bor, construir un passadís subterrani per a instal•lar-hi sistemes de refrigeració i, finalment, edificar una gegantina estructura de formigó anomenada el sarcòfag. Aquesta tasca va durar més de 200 dies i en ella s’hi ocuparen bombers, soldats, reservistes i voluntaris que sense equips adients de protecció, sovint desconeixent-ne els riscs, però moltes altres conscients que s’adreçaven a un perill fatal, escometeren la mena de monstruosa heroïcitat que potser només un país com la URSS podia produir. Aquest homes reberen el nom de liquidadors o l’encara més impressionant ide biorobots.
Encara avui no se sap exactament quina va ser la magnitud del seu sacrifici. Del contingent de 40 bombers que arribaren a Txernòbil en el primer instant no en queda cap de viu, i es calcula que més de 25.000 dels qui participaren en la liquidació s’han mort i uns altres 70.000 arrosseguen incapacitats i seqüeles per causa de la radiació.

Passats més de vint anys, a Txernòbil s’hi segueix mantenint avui una zona d’exclusió, un perímetre de 30 quilometres que només pot creuar-se amb autorització de l’estat ucraïnès. Prípiat és una ciutat fantasma, progressivament engolida per la vegetació i on va ensorrant-se tot el que s’hi va deixar intacte el dia del seu abandó, incloent-hi  la ferralla socialista preparada per a una desfilada de l’1 de maig que mai tingué lloc. Passaran mil•lenis abans que pugui tornar-s’hi a habitar amb completa seguretat, amb el problema que això comporta. Mentrestant, una estàtua de Prometeu oferint el foc als homes seguirà rovellant-se a l’aire enrarit del país.

Paradoxalment, els seus topants, malgrat les bosses esparses de contaminació i l’acumulació de cesi-137 encara no desintegrat en el sòl, s’han repoblat de vida salvatge i han portat a la creació d’una reserva natural.
Però encara més extraordinari, poc a poc, han tornat a atreure a una petita part d’aquells que es van veure obligats a deixar els seus pobles després de l’accident. En llogarets com Kupuvate o Jampil s’hi han reinstal•lat molts dels qui mai s’adaptaren a la vida de ciutat i han escollit tornar a casa.
Les ajudes del govern i les creixents visites turístiques no els eviten moltes de les dificultats i carències de serveis que pateixen, però la seva aventura ens explica moltes coses dels fascinadors mecanismes d’adaptació i d’inadaptació de l’ésser humà.

Ens manca abans d’acabar un dels elements que anunciàvem al principi i és el que ens permet conèixer bona part d’aquest relat. Es tracta de gent com la poetessa Lisa Kostenko o Elena Filatova, persones que s’han dedicat a endinsar-se en aquest racó de món, en aquesta terra de misteri, i n’han anat arrencant fragments i  exposant-ne pedaços.
Germanes de promoció en la vocació de cartografiar les nostres irreductibles contradiccions i diferències.

Coda de les catacumbes

Etiquetes

cassettari

Esmentava de refilada a l’anterior anotació la riquesa de la vida subterrània de Roma. Fins i tot existeix una associació d’espeleòlegs urbans que s’ocupa de la seva exploració.

El submón romà és, en tots els aspectes, d’una vastitud astoradora. També el de la seva delinqüència, com el gran cinema italià de la postguerra o novel•les com Una vita violenta de Pasolini han descrit amb profusió. Nombroses llegendes urbanes s’han alimentat d’aquesta borrosa realitat i el dialecte romanesc està prenyat dels argots i germanies d’aquests grups marginals.
Un d’ells, avui ja gairebé extingit, representava d’una manera quintaessenciada la força d’atracció i la puixança invisible d’aquest subsòl. Els seus membres es feien anomenar cassettari i durant molts anys van ser el malson de bancs i fortunes de la ciutat eterna. Els cassettari coneixien i sabien aprofitar com ningú la xarxa de passadissos que solca tot el centre històric de Roma. La manca de qualsevol control d’accés o vigilància permetia que fos emprada per a introduir-se amb sigil en els dipòsits i cambres de les principals entitats financeres. Amos i senyors d’aquest món paral•lel, després dels seus imprevisibles cops, s’esmunyien sense deixar rastre pel laberint de túnels i catacumbes.

Així va ser fins que la seva extrema gosadia i l’arribada de noves tecnologies de seguretat van obligar a la reconversió professional. El seu cant del cigne fou, no obstant això, el furt sonat de més de cent caixes fortes del Palau de Justícia el juliol de 1999. Tot i que en aquesta ocasió es serviren d’altres mitjans i de complicitats encara no completament esclarides.
Malgrat que això, en una ciutat en la qual individus com Giulio Andreotti, Bettino Craxi o Silvio Berlusconi han ocupat els càrrecs de màxima responsabilitat governamental, tampoc sembli res de l’altre món.

Anihilament

Etiquetes

Atxaga, Basc, Lizardi, substitució lingüística

L’escriptor basc Bernardo Atxaga, nat a Asteasu a 1951, explica que era gairebé ja un adolescent quan va descobrir a una llibreria de Bilbao el volum de poesies Biotz-begietan de José María Aguirre Lizardi. Allò que primerament el va sobtar de la troballa no va ser la qualitat lírica del recull o la bellesa d’un vers llucat a l’atzar, ans una cosa molt més elemental i insospitada: era la primera volta que veia editat un llibre en euskara. Tot allò més que Atxaga havia arribat a veure escrit en basc, potser mitjançant rudimentaris mètodes d’impressió, era alguna esquela o algun solt clerical. Fins aquell instant, no s’havia plantejat mai que aquella llengua seva, aquella llengua familiar en què xerrava amb els pares i que escoltava parlar a la gent del seu poble, podia llegir-se també en caràcters d’impremta, en fulls lligats i enquadernats com els de qualsevol altre llibre en llengua castellana.

Aquesta experiència, conta el mateix Atxaga, pot semblar completament esotèrica per als parlants d’aquelles llengües que han pogut desenvolupar-se amb normalitat i en les quals els seus usuaris han gaudit d’una relació natural amb els medis de reproducció de la mateixa. L’ anècdota fascina per permetre’ns encarar una vivència que a molts ens pot semblar ja remota, irreal, impensable. Il·lumina sobre el punt al qual pot arribar l’escomesa d’un poder i d’uns governants en el seu ànim d’anorrear una cultura i abonar el camí per a la seva completa substitució. Però serveix també per a exposar, sense estratègies de distracció, com de lluny es va anar en la sufocació de la llengua basca, en la seva ocultació, en el decidit empeny de fer-la invisible, fins a aconseguir que la sola existència de llibres en euskara fos una excepció, una raresa, una revelació colpidora per a un infant.

Serveix sobretot en els darrers temps, en els quals el ressentiment dels qui no van poder reeixir completament en aquell propòsit s’ha començat a manifestar sense complexes. Un moment en el qual proliferen desvergonyides insinuacions a un suposat preteriment de la llengua castellana al País Basc o a Catalunya (no gosen parlar de Navarra o del País Valencià), amb argumentaris que tot sovint comencen minimitzant l’abast de la repressió patida per les comunitats catalanoparlants o euskalduns o que senzillament l’escamotegen com si no s’hagués produït.