Etiquetes
comerç del nacre, granja de perles, paumotu, Saville-Kent, Tuamotu
Una tarda mentre fem el badoc a una tinença colonial de Raiatea, l’illa sagrada dels polinesis, ens proposen anar a una granja perlera. Hi accedeixo amb la condescendència de l’home de món que no es deixa impressionar per minúcies i dissimulo l’excitació que em provoca la visita. Els disset mil kilòmetres que em separen de casa no em semblen de sobte un disbarat tan gros.
Ras i curt, sempre he sentit una mena d’atracció primitiva pels metalls i les gemmes precioses i me n’ha seduït la mística de la recerca a les fondàries de la terra o dels oceans. Però en les perles negres dels mars del sud hi brillen lluïssors formidables d’aventura. A la mitologia local són els estels que el déu de la bellesa va regalar al déu del mar per il·luminar els seus dominis. A la nostra, la mercaderia de faula que ha fet volar la imaginació de generacions de viatgers, el caprici rar de la naturalesa que ha guarnit els prínceps d’aquest món, les odalisques dels harems, les dames nobles de les ciutats lliures. I es que com ens expliquen durant el trajecte, les veritables perles són una troballa molt afortunada, producte d’un mecanisme natural de defensa de la pinctada margaritifera.
Aquesta espècie de bivalve segrega nacre per aïllar cossos estranys que penetren al seu epiteli, de paràsits a grans de sorra. Ara bé, si aquest fenomen no és del tot insòlit, ho és molt més que la perla tingui la forma esfèrica i la superfície regular que la fa excepcional: es calcula que se’n troba una de perfecta per cada 15.000 ostres que s’obren. Vistes les probabilitats, no és estrany que el primer gran comerç que generés aquest mol·lusc endèmic fos el del nacre. Els colons europeus van establir-ne emporis des de finals del S.XVIII i amb especial intensitat d’ençà de 1820. Primer a les Illes Gambier, però car el sever protectorat missioner dels jesuïtes hi posava traves, el centre mercantil es traslladà ben aviat a l’Arxipèlag de les Tuamotu. Tant s’especialitzaren els seus habitants en la recol·lecció de pinctades que, en llengua polinèsia, el gentilici per la gent d’aquests atols i el mot per l’expert en capbussaments és el mateix: paumotu. I la traça i capacitat per a la immersió en apnea que exhibiren els va convertir en els més reputats del món.
En la societat tradicional de les illes, el nacre servia de guarniment, així com per a fer-ne hams de pesca, i tenia un valor moderat perquè era raonablement abundant. A Europa, en canvi, s’emprava per a fer-ne talles elegants, incrustacions de marqueteria, barnillatges de ventalls, peces d’escacs, fitxes de dòmino i, sobretot, botons. Aquest darrer negoci va tenir una importància industrial notable a ciutats com Brussel·les, Hamburg , Viena o la Val d’Oise, al nord de París. L’extracció a gran escala va suposar, no obstant això, una sobreexplotació dels fons marins. A principis del segle XIX ja es palesava la necessitat d’anar a trobar els mol·luscs cada vegada a més profunditat. En casos extrems, els paumotu arribaren a davallar fins als 40 metres i desenvoluparen eines pioneres, com unes primeres ulleres de busseig l’any 1908. Només regulacions una mica tardanes i l’ensorrament de la industria botonera després de la segona guerra mundial van permetre que no s’exhaurissin totes les reserves de margaritiferes.
El relleu d’aquesta primera explotació va venir de la mà del conreu de perles. El descobriment de la possibilitat de forçar el procés natural de producció el va fer el biòleg anglès William Saville-Kent, però van ser japonesos qui l’explotaren industrialment. El mantingueren en secret fins la dècada dels cinquanta i no es difongué al pacífic sud fins vint anys més tard. Es tracta d’una operació fascinadora i molt delicada d’enginyeria animal; una feina a mig camí de la zoologia i l’artesanat. Consisteix en extreure una pinctada del mar, introduir-hi una boleta de nacre o plàstic mitjançant una incisió en els òrgans reproductors, així com un tros de teixit d’una altra ostra “donant” per a reparar el sac perler, i tornar-la a l’aigua, tot procurant no trigar més d’un minut en enllestir la intervenció. Malgrat aquestes precaucions, només la meitat d’ostres -i després de tres o quatre anys- resulta productiva, mentre que sols una de cada cinc dóna perles de vàlua. Són coses que més o menys ja sabia, tot i que abelleixin de veure. Ara bé, la meva curiositat no s’esgota en aquest cas en els aspectes biològics o antropològics del cultiu. La prioritat, tant pueril i elemental com vulgueu, és el gènere. I quina meravella no m’envaeix quan ens porten a un estança retirada i obren un cofre de fusta que conté una quantitat inversemblant de perles de totes les mides i formes; soles o encastades en penjolls i collarets, daurades, porpres i turqueses com les aigües dels mars d’on les han robades. Són uns instants d’incredulitat i d’abandó: la contemplació joiosa d’un tresor només entrevist en els somnis de la infantesa. És com tenir davant el botí del saqueig corsari de Cartagena d’Índies, el rescat d’un emperador bizantí, l’arca protegida por un estol ben armat. Sé que hi ha gent que no comparteix aquest meu entusiasme i fantasia. Qui veu en aquestes esferes atzaroses un símbol de la matèria i del domini que els objectes poden exercir sobre nosaltres; els qui pensen que el nacre, les maragdes o els coralls formen part dels abillaments absurds amb què els homes ens pretenem distingir dels altres i demostrar estatus. Ho entenc, però em sembla una perspectiva miop i trista. Els reflexes iridescents de la mareperla són una de les coses més encisadores que es puguin contemplar i ho són també precisament per allò que tenen de gratuït i d’il·lusori. Aquesta passada matinada m’he desvetllat una mica abans de l’hora de llevar-me i m’ha ocupat el pensament la idea que un dia ja no massa llunyà moriré, com moriran les coses i persones que estimo. Són inútils els nostres afanys i esperances. Després m’he distret recordant aquest viatge a Taha’a que refulgeix sovint a la meva memòria i se m’ha acudit que res m’expressava millor i em donava més consol que aquell grapat de perles amuntegat en una caixa ja inabastable i remota. El cabal quimèric que representa la bonica vanitat de totes les coses.