Defensa del maldir

Etiquetes

alguerès, malnoms, renoms, xistos, Zaraitzu

De l’abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalimat fa uns dies aquesta historieta. La campanya se serveix dels malnoms dels professors que circulen entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.

Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per a tothom. I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.

Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen sobre la relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part de les reserves més valuoses d’una cultura. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra. Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.

Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, una de les valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel.lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.

Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació. Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”. Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer. Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.

Refutació equinoccial

Etiquetes

autumnus, collita, etimologies, herbst, paganisme, romanticisme, tardor

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Dels noms de les coses

Etiquetes

Bretanya, canvi de nom dels carrers, Perpinyà, Rue de la Manche, toponímia

No formo en les files de l’universalisme (més aviat penso que Guillem d’Occam és un dels pensadors més transigents i enraonats de la seva època) però quan hom diu Bretanya evoca els megalits i els dòlmens dels grans constructors neolítics i les esforçades migracions celtes del segle VI, les Barzaz Breizh i els lais de Maria de França, els ports corsaris d’Armòrica i la rebel·lió de la Chouannerie, Robert Surcouf i els bells llaüts de veles roges, la mantega salada i el misteri d’Is, Pelot d’Hennebont i els afanys de Fañch Morvannou, el far d’Ar-men i els enigmàtics pröella, la cerca del Graal i l’arcaica plasticitat dels calvaris, el místic koat de Breikilien i la bellesa de l’estuari del Rans. I és clar, els meus amics bretons, na Griselda i el senyor Stephen, les vesprades passades amb ells a la badia d’An Alre consultant cartes nàutiques, les passejades amb bicicleta pel golf de Morbihan i una llum purificada de continu per les tempestes.
En canvi, si m’esmenten la Region Nord-Ouest o qualsevol barroeria de l’estil, penso en la divisió administrativa d’una colònia espacial o en un àrea de distribució logística establerta per algun buròcrata barrut. Perquè els noms transmeten coses, tenen una funció connotativa, carreguen històries i comuniquen una continuïtat anònima plena de bellesa i significat.

Evidentment la intenció d’aquests tripijocs nominals rarament és innocent: quan em vaig dedicar a estudiar una mica els principals mecanismes de substitució cultural vaig constatar que parlem aquí d’un patró molt primari i reiterat. Els noms són destil·lacions, xifres de fets, i canviar-los o desfigurar-los és la manera més bàsica i immediata de començar a desteixir la seva trama, a desmaterializar el seu sentit.
No parlo aquí de traducció. Sovint es tradueix allò que és important, que ha merescut una atenció prou detinguda com per a generar un topònim en llengua aliena.  Que en castellà s’escrigui Cataluña o en francès es parli de Bretagne no s’hauria de considerar denigrant, si el propòsit no ho és. Em refereixo a aquelles matusseres maniobres per transformar un horitzó quotidià mitjançant la nomenclatura.

França sempre serveix de mirall de la bruixa en aquestes qüestions; aquest país, el més bonic de tots, tan ric, tan admirablement conservat i divers… i tan horriblement deformat pel jacobinisme més casernari. Si furetegeu una mica en el seu nomenclàtor veureu amb tot el seu negre esplendor allò que us vull dir. A vegades la cosa es redueix a una forçada transformació fonètica –així, la carrièra d’Uc Escafré del centre de Tolosa esdevingué Rue des Coffres- o a una còmica mostra dels ignorants esforços del traductor de torn: el Carrer de Na Manega de Perpinyà es convertí per obra i gràcia d’algun tòtil en…Rue de La Manche. Però, tot sovint, no s’han pas conformat a traduir o adaptar les velles denominacions dels indrets, aquesta ordidura de la memòria, ans ha semblat precís imposar-hi tot un nou imaginari, tricolor, abstracte i desarrelador. I així, allò que portava un record gremial, rememorava un ja difunt establiment o indicava on menava cert carreró, es va convertir en commemoració d’alguna més o menys coneguda glòria de la República o d’algun dels seus més o menys odiosos símbols: és d’aquesta manera que, a Arlès, l’obscur bibliòfil Méjanes substituí l’eufònic Anciano Carriero de la Saunarié o que el reaccionari General de Castelnau, notable botxí de la Primera Guerra Mundial, va enllordar l’Am Roseneck a Strasbourg, entre altres mil exemples amb els quals no us voldria mortificar la vesprada. Això per no entrar en el grotesc afany d’algunes batllies de reintroduir topònims en les llengües patrimonials…traduint els francesos i no recuperant els originals.

No dic pas que les ciutats hagin de romandre sempre iguals i que no hagin de manifestar el seus canvis, exhibir la seva superposició d’estrats. Però aquesta substitució sistemàtica i barroera, predeterminada i de clara direcció ideològica, és una d’aquelles escorries de la història a les quals convé oposar-se amb fermesa.

Tot això ho explico també a compte d’una desagradable sorpresa que em va oferir la fugaç visita a un centre comercial fa unes setmanes. Resulta que hi havien plantat uns plafons promocionals turístics amb la llegenda “Tesoros del Este”.  Arribat recent de la Xina, m’hi vaig acostar encuriosit pensant que potser és tractava d’alguna campanya de publicitat asiàtica. Però les fotos mostraven la Sagrada Família, el Cap de Roses, l’illa de Tabarca o el Castell de Bellver. Em va costar donar crèdit  a allò que veia (per què segueix sent tan inesgotable la nostra ingenuïtat?).  La més gran barra i desconsideració havia convertit  Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears en una mena d’hic sunt leones reduïble al terme “este”.

La veritat és que no sóc massa donat a les suspicàcies histèriques, però veig que símptomes de l’ordre descrit, molt adobats per la grolleria de les extrapolacions que hem hagut de patir després de la victòria de la selecció de la federació espanyola de futbol, m’hi comencen a inclinar. És evident que em calen vacances, lleure i esbargiment. Així que em prenc un descans fins a les primeries d’agost. Ja sabeu, tingueu-me cura d’aquesta casa i sojorneu-hi tant com us vingui de gust. A la tornada ja l’emprendrem amb noves forces i motius que ens apartin una mica a tots d’aquesta quotidianitat tan estreta i exasperant.

Amb moral distreta

Etiquetes

argot català, casa de barrets, germania, Joan Coromines, lèxic de la prostitució

(El convent de San Felipe el Real  tenia tribuna amb vistes a una famosa “mancebía”. De la barana estant, els badocs del Madrid dels Àustries tafanejaven i dedicaven floretes a les senyores de l’ofici.)

No he trepitjat mai una casa de barrets. Ho dic sense envaniment, però també sense vergonya.  No m’agrada ser còmplice de certes depredacions i sóc de natura contrària a l’autoengany,  i crec que només consentint en una ficció d’innocència i correspondència pot arribar a trobar-se alguna satisfacció en aquesta mena de comerços.  Així que parlo sense experiència on recolzar-me,  només estintolat per una declarada lexicofília: em diverteixen les paraules, les etimologies i les agrupacions semàntiques que formen. I com sento una particular curiositat pels argots i lèxics de la gentalla, alguna vegada he anat a raure a aquests topants.
Avui, en pagament d’un antic deute contret a ca’la Maria, me’n ocupo de bell nou.

Ara bé, primer cal constatar un fet paradoxal: la història i contingut dels argots d’arrel catalana està molt escassament documentat i, si no m’he perdut res, existeix un buit de recerca qui sap si irreparable. Dic paradoxal perquè el mot que designa primitivament aquestes parles de rufians i delinqüents, com se sap, és català: germania. Potser només es tracti d’un trasllat semàntic, d’un desplaçament sinecdòcquic de les germandats gremials revoltades a València contra Carles I a les agrupacions de gent de la briva immediatament posteriors. Però la cosa no m’acaba de satisfer.
Vull dir que quelcom grinyola quan el primer diccionari de germania o “tesoro de villanos” que es coneix, sorgit de l’impremta de Sebastià de Cormelles  i editat a Barcelona el 1609, és ja de substrat inequívocament castellà. I la teoria ens recorda que un argot no és mai autònom, sinó parasitari de la llengua de la qual deriva i amb una doble funció d’especialització lingüística i d’encriptament.

Significa això que a les acaballes del segle XVI els pinxos dels regnes de l’antiga corona d’Aragó havien adoptat majoritàriament la llengua castellana? O potser que en l’època en la qual la germania quedà reflectida en el paper havia esdevingut ja una mena de koiné ibèrica supradialectal? És a dir, com pretén Joan Coromines, que aquest llenguatge, encara que de base castellana, hauria manllevat molts termes del català i que només “la magror de la nostra lexicografia en mots afectius i familiars, i la ufana del llenguatge picaresc en la literatura i lexicografia castellanes” hauria impedit documentar millor aquest procés de transvasament i formació? (Tot i que ja sabem de les dificultats de Coromines per acceptar qualsevol possible subordinació del català a altres llengües i el seu reiterat recurs a papers extraviats quan no es pot evitar tal conclusió) Són qüestions que pagaria la pena de regirar.

Sigui com sigui, prolifera en germania una quantitat molt notable de paraules per a designar l’ofici de meretriu que acaba traspassant a la llengua castellana comú, bo i perdent sovint la seva connotació especialitzada. A tall d’exemple, la legislació recollia ramera com a terme general, però el submón  parla de golfas i rabizas per aquelles dames que treballaven de forma independent en casa pròpia i rebien visita de cavallers de bona posició, mentre que les cantoneras, coimas o pencurias representarien l’estatus més ordinari entre les “ninfas del honor alquilado”, i les tusonas aquell de més elevat. I n’hi moltíssimes altres que senzillament  han esdevingut arcaismes; de niñas del agarro a marquisas, urgamanderas o sirenas de respingón.

En català, en canvi, en tenim més aviat pocs i, llevat d’algun cas que si bé prou estès no és normatiu, com ara fúrsia, cap d’ells sembla tenir origen germanesc. Passant per sobre del vulgar i quasi hegemònic puta, els únics que pertanyen avui a un registre més o menys comú són meuca i bagassa. El primer és d’origen onomatopeic. Seria perquè el so que emet una meuca o òliba recorda els propis de les escomeses sexual? Per la seva banda, bagassa es recull ja al segle XII i se li atribueix un incert origen preromà. Més curiós resulta bardaixa: segons el GDLLC, deriva del mot persa per captiu o esclau, que millor no preguntar per quina associació d’idees acabà significat sodomita i, per extensió, la dona remunerada per ocupar-se d’aquests quefers. I si no fem massa cas de la literària marcolfa i de construccions afectades i igualment llibresques com el dona o fembra seguit d’algun adjectiu (folla, àvol, pública, comuna, vil), només em queden tres paraules d’ús sospito que molt rar i restringit: l’estrany barram, l’arabisme marfanta i l’occitanisme barjaula, d’etimologies prou intrigants.

Tampoc es que pretengui fer cap investigació més detinguda i no suggereixo pas que els senyors lectors d’aquesta humil pàgina –fora del vocabulari que es complaguin en utilitzar en la seva intimitat més xardorosa- siguin millors coneixedors de la matèria que un servidor. Però com penso que fem una mica curt, i m’estranya en poble tan escatològic com el nostre, si n’hi ha cap que vulgui afegir-hi les seves pròpies troballes li n’estaré molt agraït.  I atès que ja  advertíem que això era un pur lleure filològic, no quedarà compromès per portar aquí tan delicades savieses.

El traç final del pentagrama

Etiquetes

Krabat, Lusàcia, Otfried Preussler, sòrab, vend, Victor Klemperer

((Re)construint un imaginari molí de Koselbach, a Čorny Chołmc, Lusàcia: la natura imita l’art)

Que la feina de periodista cinematogràfic procura el visionat de films escardalencs i decebedors a manta s’ho pot imaginar tothom. Però, vés per on, també proporciona algunes esparses sorpreses agradables que endolceixen els rigors de l’ofici.

Ahir, sense anar més lluny, en va tocar una. Krabat i el molí del diable és l’adaptació d’una novel·la juvenil, en el sentit que ho són els llibres de Roald Dahl, els germans Grimm o Robert L. Stevenson: contes iniciàtics que no estalvien als seus protagonistes la foscor, l’aguait del mal i el descobriment de la ambigüitat de la vida. La pel·lícula rutlla prou bé, la producció llueix, l’ambientació és reeixida i, llevat d’algun passatger defalliment de ritme i d’alguna prolixitat, conserva la força i qualitat enigmàtica de l’original. Krabat ens explica la història d’un jove orfe i captaire “alemany” (i després explico les cometes) del segle XVII que un dia sent una crida en somnis per anar a un molí de Koselbach, on el Mestre fa treballar els seus deixebles alhora que els ensinistra en la nigromància. El relat descriu amb habilitat el poder fetiller dels ritus de passatge que han de superar els aprenents, la seducció de la mística del grup, la camaraderia i el poder o la força corruptora que pot tenir el sentiment de pertinença si no es guarneix amb altres valors que el regeixin.

No és desvetlla cap misteri si es recorda que Krabat s’ha llegit com una mena de paràbola de la nazificació alemanya i dels mecanismes de fascinació col·lectiva que “segrestaren” la nació: el seu autor, Otfried Preussler, va lluitar al front oriental durant la Segona Guerra Mundial i va gaudir de quatre anys de camp de concentració rus al final de la contesa. Però la narració enfonsa les arrels en més antics fonaments mitològics. I com les grans faules populars es pot interpretar a diversos nivells, alhora que carrega simbolismes que, si bé esvaïts o fragmentats, encara fan vibrar alguna cosa en el nostre interior. D’algun d’aquests motius –el del nom veritable en concret- en parlaré amb detall en una propera entrada.

Però mentre cercava certes dades per preparar una entrevista, em burxava la idea que la lectura per a mi ja llunyana d’aquesta obra estava associada a algun descobriment inidentifcat. I confiat a l’atzar d’una revisió obliqua del llibre, hi he reparat: els nois del molí no parlen en alemany, sinó en vend, i aquesta és una de les coses que atrau a Krabat, que fuig de la casa d’un pastor que entre altres encotillaments el constrenyia a expressar-se en alt alemany.

Justa! Fou per aquest camí que vaig fer la primera coneixença dels vends o sòrabs, aquesta comunitat d’eslavòfons que ja en època molt reculada quedaren enclavats entre l’Elba i l’Oder en sol d’hegemonia germànica, i que d’ençà han mirat de resistir a la seva completa assimilació.
El retrat de l’agònica i desigual lluita dels sòrabs mereixeria un desenvolupament que avui no escau. Perquè allò que jo mirava d’esbrinar és si aquesta característica tenia algun significat precís en la història. Potser, se’m va acudir, era una manera d’evocar la peculiar retòrica i deformació lingüística que poc a poc els nazis anaren infiltrant en la societat alemanya i que Victor Klemperer dissecciona tan brillantment en el seu Lingua Tertii Imperi: un dels elements clau que permeté la progressiva adhesió del país a l’ideari nacionalsocialista.

Però sense desestimar els nous sentits i interpretacions que el mer fet de tornar a contar-la afegeix a tota rondalla, la raó és més elemental: els personatges parlen en wend i porten noms com Tonda, Worschula, Kito, Hanzo, Juro o Lobosch…perquè Krabat és originàriament una faula sòraba.

(Estàtua de Johannes Schadowitz “Krabat” a Kulow.)
I una de primer ordre en el seu cos cultural. Forjada sobre la llegenda d’un coronel croat (chorwat en sòrab) que va idear el rescat del Príncep Elector de Saxònia captiu dels turcs i transmesa i reelaborada durant generacions per via oral, amb el precedent d’autors de la terra com Alfons Frencl, Měrćin Nowak-Njechorński o Jurij Brězan, Preussler s’hi va inspirar per a fer-ne una posada al dia, si bé força fidel amb les formulacions populars. Nascut a Bohèmia i traductor de txec, és fins i tot possible que manegués fonts en sòrab i, si més no, va tenir la decència de preocupar-se de fer un doble llançament –vend i alemany- en l’edició original de 1972.

El cas és que, com sovint em passa, he acabat entostolant-me amb aquella mena de divagacions que acostumen a fer improductiu el meu exercici professional. Però és així també com he acabat per constatar la fortalesa i caràcter emblemàtic que a la Baixa Lusàcia, precisament on la comunitat lingüística es troba més arraconada i les seves expectatives de supervivència són més magres, encara té la figura de Krabat. A Kulow -Wittichenau en alemany- li han aixecat una estàtua i diverses localitats de la regió celebren des de fa 8 anys el Festival de Krabat, amb concerts, lectures, representacions i activitats que li reten homenatge.

Es tracta del darrer traç d’un cercle que, extraviat en els estranys viaranys de la memòria, he trigat vora quinze anys a acabar de compondre. I qui pot dir si –tant de bo- n’és un que forma part d’un disseny més vast que, com en les arts negres, pot ajudar a fer emergir de l’ombra a un poble en el llindar de la mort.
Krabat, el bruixot que mitjançant l’amor i la fidelitat derrota el diable, no sembla pas un mal símbol d’aquesta contesa.

Els noms de la por

Etiquetes

Borges, feredat, lèxic de la basarda, por, temor, termes anglesos per parlar de coses que esgarrifen

L’anglès té un adjectiu específic per aquells llocs sovintejats pels esperits: haunted.

Cada llengua, o més aviat la comunitat de parlants que la sosté, si no se la destorba més de l’indispensable, acostuma a desenvolupar els camps semàntics i repertoris expressius que més li convenen, segons les seves necessitats i inclinacions. Com d’aquest fet purament pragmàtic i cultural ja se n’han derivat prou entelèquies i bestieses, tampoc crec que faci massa profit conjecturar per quins set sous l’anglès, llengua d’arrel germànica crescuda en sòl cèltic, fortament infiltrada pel noruec antic i ben empeltada de llatinismes, ha generat un cabal de termes tan vast per expressar les emocions de caire fantasmagòric. Diguem que sols una secreta fruïció en la visita d’aquests territoris limítrofs i l’afany de precisar-ne els efectes sobre l’ànim ho justifiquen; i que jo he trobat en això un altre argument per la meva anglofília.

Així, endemés dels explícits ghostly (fantasmal), unearthy i spectral amb que nosaltres més o menys també comptem, sorprèn l’enfilall d’adjectius que serveixen per descriure llocs i atmosferes llòbregues (dingy, lugubrious, dreary, doleful), tètriques i ombrívoles (shadowy, bleak, gloomy, somber, murky) o senzillament desencoratjadores (dismal, grim).

Però excel·leix especialment la capacitat per anomenar allò que esparvera, espanta, i fa feredat, sobre tot pels matisos que ha anat adquirint cadascun d’aquest mots. Perquè a més a més dels consuetudinaris scary, frightening, horrifyng i fearful, hi ha dos termes com creepy i grisly per allò que esgarrifa d’una manera molt física, així com un per precisar que l’experiència revolta de debò, lurid, i àdhuc un darrer quan ens deixa glaçats: chilling.
Ara bé, quan aquesta impressió és de natura no solament horripilant, sinó també estretament relacionada amb els aguaits de l’altre món, escau més parlar de quelcom spooky; una paraula que potser pel saludable costum anglosaxó de fer del trànsit d’espectres i d’altres manifestacions d’ultratomba una matèria lúdica ha acabat carregant una certa connotació de paüra deliciosa. Com de barraca de fira sinistra o de disfressa de halloween, per entendre’ns.

Creepy o spooky? Bé, ambdues coses alhora.

I amb aquest repertori encara no s’esgota l’arsenal de la basarda. Sense ambició exhaustiva, queden, els meus quatre mots favorits d’aquesta semàntica de l’espaordiment. Perquè malgrat que tots quatre poden emprar-se per descriure una cosa senzillament estranya, els quatre impliquen igualment un calfred que prové de la sospita o insinuació d’una intervenció o presència sobrenatural. El més habitual és weird, que si bé avui es fa servir a tort i dret per a parlar de qualsevol fet o actitud rara i extravagant -o en un italianisme comú també al francès o al castellà, bizarre- en la seva primera accepció encara conserva el rastre d’allò que torba pel seu tarannà inexplicable i sospitós de la intervenció de bubotes. Els seus sinònims–que segons els diccionaris signifiquen allò capaç d’inspirar una por supersticiosa- són eerie i uncanny. Aquest tres termes, en un dels seus Nueve Ensayos Dantescos, els presentava Borges com epítets que servien per a definir llocs o coses que inspiren vagament horror (en una versió desconec si anterior o posterior ho canviava per “llocs que tenen alguna cosa de sobrenatural i hostil”), i en donava exemples: S tevenson que de nen somniava que el perseguia un matis abominable del color marró, el mar austral de Poe on el volum d’una nau creix com el cos viu d’un mariner, les moltes pàgines de Melville dedicades a evocar la blancor insuportable de Moby Dick o l’infern de Vathek, que té la forma dels túnels d’un malson.
Jo afegiria que totes aquestes coses podrien ser descrites amb un altre bell adjectiu, eminentment literari i d’una arrel interessantísima que significa “d’un país estranger”: eldritch.

El lector perspicaç podrà objectar que el català, potser sense l’exuberància anglesa però ben lluny de la parvitat, i com he posat de relleu en negretes, tampoc va mal guarnit de paraules per al·ludir idees de feredat, temença i damnatge.
Bé, accepti’s de moment aquesta observació a benefici d’inventari fins que un altre dia ens puguem ocupar amb més detall d’aquesta qualitat de la nostra llengua. Però potser serveixi ja per anar inferint la virior d’aquest sentiment, que al llarg de tota l’existència de la nostra espècie ha vingut a la nostra percaça i ens ha desafiat des de tots els cantons i sense solució de continuïtat. Qui sap si fins esdevenir el més poderós i decisiu de tots aquells que han influït en nosaltres.

Ferida o benedicció?

Etiquetes

Babel, do de llengües, glossolàlia, pentecostalisme, xenoglòsia

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.

I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i  a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir,  la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.

Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.

Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

Fata morgana literària

Etiquetes

Bolaño, distopia, La literatura nazi en América, La sinagoga dels iconoclastes, llibres imaginaris, Pantasmes mundos laberintos, Stanislaw Lem, Wilcock, Xuan Bello

Aquest divendres, mentre amb el meu lletraferit amic Miguel trèiem la pols al De Vermiis Mysteris de Ludwig Prinn i a altres volums de la blasfema biblioteca imaginària del cercle Lovecraft, se’m va acudir dedicar una entrada a un subgènere que m’agrada molt: el de les ressenyes de llibres inexistents.
De papers ficticis que sostenen novel·les o fins i tot cicles narratius sencers, com l’esmentat Necronomicon, n’hi ha un doll. És prou conegut el profit que d’aquests jocs d’erudició en va treure Jorge Luis Borges, o entre nosaltres Joan Perucho, i ara recordo que una peculiar perversió metaliterària –la d’un llibre capaç de matar al seu lector- és el fonament de la primera obra d’Enric Vila-Matas, un altre conreador del gènere.
Però no parlo d’aquesta categoria diguem-ne instrumental d’artificis, sinó d’aquells on esdevé un fi en si mateix.

El més hilarant i despietat volum d’aquesta mena que ha arribat a les meves mans és La literatura Nazi en América de Roberto Bolaño. Consisteix en 30 gloses de presumptes escriptors reaccionaris, feixistes, supremacistes o filonazis i dels seus fingits treballs, sovint apareguts en el context d’editorials semiclandestines com Cuarto Reich o Revista Literaria del Hemisferio Sur. L’exposició balla entre la mordacitat còmplice i el sarcasme gruixut (impagable l’oficial escàpol de la Gestapo que cau fulminat per un infart mentre mira un partit entre les dues Alemanyes al mundial del 74, per exemple), però l’enginy serveix a Bolaño per a donar una gloriosa repassada al rerefons d’un continent amarat d’aberracions ideològiques i d’una vida social i literària amb tanta tendència a transcendir allò que Carpentier va definir com “lo real maravilloso” per a precipitar-se en les seves manifestacions més grotesques. En certa manera, alguns passatges i personatges es poden llegir com un roman à clef, però la seva imaginació mistificadora no ens estalvia crueltats -com la d’un autor de sèrie negra brasilera que compon històries mercès a la seva experiència en esquadrons de la mort o la d’un poeta d’avantguarda nascut en una colònia de nazis xilens (transsumpte de Colonia Dignidad)- que treballen com un mirall deformador de la realitat americana. La última i més torbadora semblança és la de Ramírez Hoffmann, una sinistra al·legoria que deixa molt mal cos i que seria la sement de la seva posterior obra Estrella distante. No cal dir, que és un títol que recomano sense reticències.

Més conegut, tot i que no sabria dir si realment més llegit, és un llibre de similar funcionament de Stanislaw Lem: El buit perfecte (traducció catalana, no gràcies!). Es tracta, però, d’un a obra més àrida i exigent, en part perquè la lectura del polonès sempre demana uns coneixements de filosofia (i especialment de filosofia de la ciència) que se’ns fan costeruts a qui no els posseïm i en part perquè molts dels gèneres i nocions que parodia poden haver perdut vigència. Però, tot i així, conté algunes de les pàgines més incisives d’un dels autors que més seriosament s’ha qüestionat els límits de la literatura i de la representació. I així, el seu humor lacònic i esmolat, se’n fot del Finnegans Wake de Joyce, del nouveau roman i fins i tots del propi Lem i la seva obra especulativa. I per si no bastés, en l’endemig, s’hi troba una de les meves peces preferides del passat segle: la falsa recensió d’una distopia sobre un grup d’oficials de les SS que funden una carnestoltesca imitació de la societat cortesana francesa del set-cents. És Gruppenführer Louis XVI, que per cert no desentonaria gens en el llibre de Bolaño.

D’una ambició menor, però no exempt de mala bava alhora que també de malenconiosa tendresa i de señardá, és Pantasmes, mundos, laberintos, una col·lecció d’apòcrifs asturians escrita pel gran Xuan Bello. La gràcia de l’artefacte resideix en la manera com Bello ajusta comptes amb algunes carències i esperances fallides de la petita literatura de la seva llengua i, a la vegada, es fingeix d’estar-les conjurant. Potser perquè com diu en un dels seus rescats “ún vien dase cuenta que d’una manera misteriosa la vida d’una sociedá vencida –toes lo son o lo acaban siendo- pue perdurar a través d’unes páxines escrites con fervor.”

En darrer terme, i encara que ja m’hagi allargat massa, no voldria deixar de fer justícia a un dels més rars i heterodoxes escriptors del segle XX, Juan Rodolfo Wilcock, i a la seva obra cabdal: La sinagoga dels iconoclastes (sense novetat en el front: de traducció catalana no n’hi ha ni se n’espera). Una sèrie de retrats d’escriptors inexistents i de personalitats esperpèntiques que fa esclatar riallades per a congelar-les tot seguit amb albiraments molt inquietants i girs d’un insospitat patetisme.
El seu primer capítol, Aaron Rosenblum, em sembla encara un dels exemples més divertits i reeixits d’aquesta literatura de marge que es construeix amb filagarses del no-res.

Morenitos y gitanos (però no jueus)

Etiquetes

caló, judeocatalà, Juli Vallmitjana, xava

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.

Spleen and Ideal (o nomenclatures III)

Etiquetes

accídia, Baudelaire, dimoni meridià, ennui, esplía, leopardi, Nerval, noia

Quan la meva mare em veia més abstret o capficat del compte, bona coneixedora de les meves fílies simbolistes, em preguntava amb esmolada sornegueria si “patia d’esplín”. Normalment allò em feia esclatar a riure: l’homologació dels meus tràfecs adolescents a un tan refinat estat d’insatisfacció huysmaniana presentava una irresistible comicitat.

Però la seva modèstia i la possibilitat d’una certa impostació de tall literari no feia menys vívid aquell desplaer i ensopiment que en la meva jove edat venia a vegades a sotjar-me.
Qui era aquell enemic imponent que em feia avorrir tot esforç, sentir la vanitat de qualsevol empresa, condemnats com estem per endavant al fracàs de les nostres ambicions? Els frares medievals, que el conegueren i el temeren de ben a prop, el tenien per un diable, i així parlaven del dimoni meridià, perquè especialment a l’hora sexta, en els inacabables i aturats migdies dels monestirs, insuflava el taedium cordis, el vici nefand del fastigueig per la vida espiritual i de la accídia; de la desatenció meninfot dels deures i pregàries. I no sense raó, la consideraven la temptació més perillosa i difícil de combatre.

No deixa de ser una paradoxa que aquest marriment que provoca la descompensació entre el desig de voler atènyer les més altes metes i la manca de voluntat i convenciment per anar-ne a l’encalç o, encara pitjor, la impossibilitat de fixar-se qualsevol aspiració que ens pogués arribar a omplir i satisfer, hagi generat pàgines de tan elevada tensió i temperatura literària.
Com em va ensenyar en Paolo, és la noia, el sentiment omnipresent en el Zibaldone i la poesia de Leopardi, es l’abúlia que assota tants personatges de la novel·la espanyola de principis de segle, l’ennui que assoleix categoria de desordre metafísic a la poesia de Baudelaire, l’amarga frisança i el tedi dels aforismes de Cioran.

Però ara observo que, mentre m’enfilava per aquestes escarpades cingleres de la desídia, he anat deixant un regueró de mots, de sinònims, de xifres que sonen inequívocament a quelcom antic i depassat. Se’m presenten com una mostra d’una subtilitat espiritual que potser ja pertany al passat i ha estat substituïda per una basarda més vaga i innominable. Tinc la impressió que aquestes paraules –enuig, abúlia, accídia i etc.- són ja residus lingüístics que han patit el declivi del seu poder. I malgrat que no m’atreveixo a extreure’n més conclusions, crec que en certa manera, el sol fet de poder-les pronunciar, i que la seva varietat impliqués tanta precisió i riquesa de matisos, era ja una ajuda per conjurar el que expressaven. Perquè potser era precisament que la meva mare pogués fer servir un terme tan depurat i poètic com esplín allò que m’alleujava, com ho feia que jo, quan trobava la meva inspiració més teatral, li respongués recitant melodramàticament els més bells versos que s’hagin escrit sobre aquesta saturnal aflicció; aquells de Nerval que diuen:

”Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Malenconia.”

Nomenclatures II

Etiquetes

Huizinga

L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.

”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”

Perdut per sempre

Etiquetes

ídix, Isaac Bashevis Singer, Ostjuden, Sholem Aleijem, shtetl

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

Bonhomies definitives

Etiquetes

cementiris, epitafis, George Orwell

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

Els carnets desenterrats I

Etiquetes

Marais, Melville, vestigis

Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

Molts ens han deixat

Etiquetes

Abraham Lincoln, Bod Dylan, esclavatge, folk americà, medieval, negro spiritual

Una de les cançons de Bob Dylan que més vegades dec haver escoltat és la seva versió del No More Auction Block. Es tracta d’un dels grans negro spirituals que es coneixen i s’han conservat. La lletra no es va amb romanços: descriu amb cruesa el tracte essencial que anava aparellat a l’esclavatge: la subhasta i el fuet, i n’anuncia la fi, sense oblidar tots els qui no veuran l’albada de l’alliberament.

Sembla que van ser esclaus emancipats o fugits i enrolats en les United States Colored Troops els primers a difondre-la. Però, en qualsevol cas, només feia explícit allò que fins aleshores, per raons obvies, s’havia expressat per al·lusions: encara durant la Guerra Civil Americana un dels motius més recurrents d’aquesta mena de càntics era la caiguda del regne de Satanàs i l’arribada d’un jorn millor. Que aquesta pietosa esperança provoqués tanta inquietud entre els propietaris blancs i els seus predicadors ja fa entendre què significava aquella imatge.

Si no l’heu sentit mai, veureu que sona així de bé:

Avui no sembla haver-hi dubte que l’esclavitud, una de les més antigues temptacions humanes, és també una de les seves més vergonyoses nafres. I vencent la meva aprensió als números rodons, i deixant de banda tots els matisos que el personatge i la situació requeririen, podem commemorar així que ahir fes dos-cents anys de l’infantament d’Abraham Lincoln.

PD: Com poques coses són debades en aquesta vida, aprofito l’avinentesa: he de llegir dia sí i dia també l’adjectiu “medieval” aplicat sense la menor prudència a qualsevol mena de situació opressiva i incivilitzada. Darrera, és clar, sempre hi resplendeix Roma, l‘Hèl·lade i, després, la invenció aquesta del Renaixement i tota la pesca. Doncs bé, en aquest clot de foscor i barbàrie, diguem entre el segle V i el segle XV, l’esclavisme es va debilitant, fins el punt de desaparèixer totalment de moltes regions d’Europa al trenc del segon mil·lenni.
Posteriorment, alhora que es repren l’ordre dòric, la pintura en perspectiva i altres collonadetes més o menys inofensives, els més escarquillats també aconsegueixen reintroduir l’odiós dret romà i, vet-ho aquí, l’esclavitud, activitat que fins el segle XIX serà un dels principals motors d’acumulació de capital del capitalisme occidental.
Però que els fets no ens espatllin la festa: quan alguna cosa sigui ben endarrerida i brutal, seguim dient que és medieval.