De l’abocador de tafaneries, successos i efemèrides en què han anat convertint els serveis informatius de la ràdio i la televisió generalista n’ha regalimat fa uns dies aquesta historieta. La campanya se serveix dels malnoms dels professors que circulen entre els alumnats, i no acaba de quedar clar si pretén que els estudiants de tot temps i moment sentim penediment per haver-nos-en servit o si només és un recurs simpàtic per buscar la nostra complicitat.
Molt actiu en aquesta tasca creativa durant els meus anys d’adolescència, jo no me n’avergonyeixo ni gens ni mica perquè, d’una manera si es vol obliqua, penso que l’assignació de renoms és una manera d’expressar intimitat i sentiment de pertinença a una mateixa comunitat. I un acte ben democràtic, en la mesura que no es discrimina a ningú: el mateix fa ser el mestre o la més bufona de la classe, el més aturat o el més fatxenda. N’hi ha per a tothom. I encara vaig més enllà. Imagino que algun renom desafortunat i poca-solta ha mortificat a persones d’una certa pusil·lanimitat o manca d’autoestima, i em sap molt de greu. Però penso que en moltes més ocasions han servit per acarar les pròpies inseguretats i aprendre a riure’s d’un mateix, coses ambdues d’immens profit per la vida.
Ja posats a fer una reivindicació, diré que els renoms i el costum d’utilitzar-los em semblen una forma de patrimoni cultural. Expliquen coses d’una societat, manifesten part de la seva idiosincràsia humorística i instrueixen sobre la relació amb la pròpia llengua. En ocasions arriben a formar part de les reserves més valuoses d’una cultura. Si més no, i en això no som ni de bon tros els únics, aquest és el cas de la nostra. Un exemple molt significatiu el trobem en els xistos algueresos, que fins el segle XX foren un dels elements bàsics en la transmissió d’una identitat catalana a la ciutat sarda. Amb la intenció de no deixar-los perdre, Ciro Fadda en va fer una celebrada recopilació l’any 1997, i encara avui, quan la llengua ha declinat tant en la majoria d’àmbits socials, aquests renoms mantenen una forta vigència.
No cal anar a casos tan extrems de simbolisme: a la majoria de pobles catalans els sobrenoms han ajudat a identificar nissagues senceres i han dibuixat una geografia sentimental. Els que rebien els membres d’una mateixa casa i que passaven de pares a fills hi ha jugat un paper de primera importància. Alguns pobles, davant la perspectiva del seu retrocés, fins i tot han destinat recursos a recuperar-los. Potser el fet deixa un regust amarg, car és el reconeixement de la reculada d’un tret cultural que en algun moment es va caracteritzar per la seva espontaneïtat i capacitat de resposta a una necessitat plenament viscuda. Però és millor que res.
Penso ara en una bonica anècdota que n’il·lustra el tremp també en altres coordenades properes. Tinc la història completa pendent d’explicar, però a Zaraitzu, una de les valls pirinencs de Navarra, el dialecte propi de la llengua basca es troba si no extingit totalment, a les portes de la desaparició. La reintroducció del batua en programes escolars i associatius, així com certa immigració d’altres zones bascòfones, en salva avui i de moment la continuïtat. Però el salacenc resta ja només viu en uns pocs vellards, si no han traspassat d’ençà de la meva darrera visita. Tanmateix, quan a algun dels seus pobles s’hi edifica una nova casa, es fa venir a hom versat en la tradició oral, que inspirant-se en l’indret i en els seus antecedents familiars, la bateja amb un nom euscàric. El fet demostra la transcendència que encara conserva en aquest imaginari l’apel.lació en la vella parla: la casa no es considera acabada fins que rep un renom.
Amb tot això vull dir que no parlem de cap frivolitat de joves malacostumats i sense disciplina, sinó d’un impuls molt poderós i antic que sortosament es reprodueix encara de generació en generació. Fet el discurs, em sembla veure alguns somriures de condescendència o ganyotes de poca convicció, com si diguessin “tot això fa molt bonic de dir quan no s’han petit els estralls i inconveniències de carregar un malnom”. Bé, de manera successiva, qui signa aquestes pàgines, se les ha hagut amb Pumuki, Dragut, Gòtic, Gran Duc o Dimitri, entre altres de més eventuals o que no he arribat a conèixer. Com deia, el renom és democràtic en la seva implantació i no se’n lliura ni qui pensa que el pot mantenir a ratlla.