De la ciutat negada

Etiquetes

Barzaz Breizh, Bran Ruz, Bretanya, Cantre'r Gwaelod, Claude Auclair, Gradlon, Joanna Newsom, Livadenn Ker Is, Yann-Fañch Kemener

Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

Mitografia familiar

Etiquetes

bestiaris, Gaston Bachelard, Joan Amades, Martí Calderer, Saldes, serp amb cabellera

Mai he pensat en el meu besavi Martí –un inconformista que s’havia fet canviar el nom de fonts perquè no li agradava- com en un home propens a les facècies i les ensarronades. Més aviat ens l’hem d’imaginar com un muntanyenc tossut i enquimerat; un d’aquells catalans d’eina i feina que amb recursos de sortida molt magres eren capaços d’acumular un petit patrimoni. La iaia Elvira recorda com fins i tot en dies de severes nevades, quan els camins es tornaven intransitables i només quedava estar-se de mans plegades, es frisava de veure la dona dormint passades les vuit i mirava de llevar-la amb magarrufes i burlant-se’n per ser una dormilega incorregible. Treballar la terra degué ser per ell més una vocació que un feixuc deure: de jove, l’havien enviat al seminari, però se n’havia escapat per fer de pagès. I saber una mica de lletres li va ser d’utilitat en una societat on representava un avantatge quan de passar comptes i fer contractes es tractava, però res en fa sospitar un gust per la novel·leria.

Ho explico perquè una de les històries que li han quedat més associades és la del dia que, tot estarrufat, va tornar a casa jurant haver vist « una serp amb cabellera ». En un poble al peu d’un dels cims màgics de Catalunya, amb fama de passar-hi grosses bruixeries, on es deia que el capellà practicava la màgia negra i on els esperits campaven pels seus respectes i cantaven caramelles, tampoc sembla res de l’altre diumenge. Però la serp amb cabellera ha sigut sempre objecte de befa a casa, especialment per part del meu pare, que l’atribueix a l’abús de la ratafia més que no pas a una irrupció de l’inframón.

Si la serp amb cabellera hagués dit veure-la el tiet Ventura, acostumat a fer-ne de seques i de verdes, el relat hagués quedat desacreditat a l’instant. Però cada vegada que algú recuperava la cantarella burleta de la serp peluda, la iaia insistia amb visible enuig que « el pare no en deia de mentides » . I aquesta defensa tan aferrissada va captivar la meva imaginació durant tota la infantesa. Jo hi afegia tots els detalls que ningú havia donat, però que em semblava impossible que hi faltessin: un cel ben carregat de núvols, però amb clarianes per on s’hi escolen els raigs de lluna, els camps ombrosos i les pampallugues de masies llunyanes, l’avantpassat sorrut que torna a pas viu a casa havent fet més tard que no voldria i, de sobte, en una cruïlla, una serp amb una gran forra eriçada de cabells i ullals esmolats que es dreça davant seu i el mira malèvola un moment per esmunyir-se tot seguit en la foscúria.

Hagueren de passar encara molts anys per tal que llegint en Joan Amades conegués quin gran protagonisme han tingut aquesta mena de feres en el bestiari català. I que descobrís meravellat que, com passa a Galícia, al Pirineu se’ls hagi atribuït la defensa dels tresors amagats que pretesament deixaren els moros en la seva retirada. Arreu del país, de fet, hi retrobem llegendes de serpents com l’albirada pel besavi.

Allò que en darrera instància m’encisa d’aquest bocí de memòria familiar és precisament això. El Martí no va veure fugisserament un bèstia improbable i purament fabulosa –un drac de tres caps, un basilisc, un vampir- sinó una forma del tot versemblant en l’imaginari del seu món: una de coneguda i temuda des d’antic en aquells paratges. « Veiem només allò que és visible», diu una frase enganyosament senzilla de Gilles Deleuze. Gaston Bachelard expressava una noció anàloga de manera més poètica « En la solitud nocturna continuem veient passar els mateixos fantasmes ».

Però en tot plegat encara hi trobo un altre regust arcà. Per a mi, que del meu besavi només n’he sentit explicar un grapat d’anècdotes, de qui nomes en conservo l’única foto que es va fer en la seva vida, que segons es diu va deixar enterrats uns cèntims que ningú va trobar mai com els que vigilaven les serps de la seva història i que les persones que el conegueren ja són molt grans i molt poques, ell no és massa més real o fictici que aquella serp seva. L’un i l’altra ja es comencen a confondre en un fons de l’existència de fronteres boiroses. I en gran mesura, no em sembla gens forassenyat que aquesta petita nota al marge que en parla -probablement la primera que en deixi testimoni escrit i qui sap si la darrera- els aplegui una vegada més. Inseparables ja en les cambres subterrànies de la memòria.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Tartaneria, o la nació transfigurada

Etiquetes

clearances, Culloden, Eric Hobsbawm, Escòcia, folklorisme, Fuadach nan Gàidheal, Kavafis, kilt, nacionalisme, Peter Watkins, símbols, tartanry, tradicions inventades, vidres de colors, Walter Scott

“Bought and sold for English gold” diu un vers patriòtic de Robert Burns. En les últimes dècades, el petroli del Mar del Nord s’ha convertit en un dels emblemes de la llarga subordinació econòmica escocesa.

“Vaig nàixer escocés i pobre. Vaig nàixer, doncs, per a obrir-me camí en el món”

Encetar qualsevol inquisició sobre Escòcia amb un frase de Walter Scott fa témer una descurada exigència en la consulta de fonts per part del seu artífex. Però la sentència no és només pertinent perquè expressi la proverbial disposició dels fills de la nació a treure profit de les circumstàncies donades qualssevol siguin–al cap i a la fi, és el país que va fer de l’empirisme una doctrina filosòfica- sinó també perquè la imatge arquetípica que ha projectat de portes enfora, assumida amb entusiasme de portes endins, és en part gens menyspreable una decantació de l’afaiçonada per aquest patriarca romàntic de les seves lletres i els seus epígons. Una, a més a més, tan discutible com l’origen de Scott, en realitat fill d’una nissaga de la burgesia d’Edimburg.
Així, si bé l’escocesa ha estat una societat vibrant i conflictiva, capaç de covar una notabilíssima il·lustració en data molt matinera alhora que consolidava una profunda reforma religiosa, era un motor de la revolució industrial, de l’expansió imperial britànica i de les doctrines que se’n derivaren, fent de passada aportacions cabdals a la medicina, l’enginyeria o les telecomunicacions modernes -per no parlar del caràcter ric i propi de la seva cultura popular en el segle XX- la noció que majoritàriament se n’ha substanciat és la d’una mena de paradís pastoral poblat per homes ferrenys vestits amb faldilles i fidels als seus costums muntanyesos, embadalits en un somni medieval de castells i balades de difós accent cèltic. Sens dubte, com ja va copsar amb agudesa Eric Hobsbawm, un dels casos més acabats i paradigmàtics del triomf d’una tradició inventada.

Inventada? Anem a pams. Qui vulgui furgar més en el concepte pot remetre’s a la reflexió ja clàssica del gran historiador anglès i dels seus col·laboradors. Però inventada no vol dir creada del no-res. Pot ser el resultat de refundacions i trasllats de context i sentit de tradicions ja existents, d’imaginatives combinacions d’elements dispersos, d’actualitzacions o decalatges assolits per diversos procediments. I la seva intenció també és variada, de la recerca de legitimitat en un passat més o menys llegendari al reforç de la cohesió social al voltant d’uns símbols de continuïtat identitària. En alguns casos, com el d’Escòcia, la fabricació respon a una urgència real: mitjançant aquest exercici es pretén rescatar un sentiment nacional amenaçat de dissolució. El problema és també evident i consubstancial a tot folklorisme: l’operació acostuma a ser una simplificació, que eludeix el fet que tota identitat col·lectiva és el fruit d’interaccions molt complexes, de superposicions i fins i tot contradiccions impossibles de descompondre en els seus llevats primaris sense un bon grau de mistificació. I per tant, pot arribar a tenir un efecte tan falsificador com el que pretén conjurar.

Però si el cas escocès és tan interessant ho és perquè aquesta reducció a les essències tingué un caràcter especialment capciós i perquè el seu èxit a llarg termini ha estat incontestable. Per entendre-ho cal fer una llambregada per força sintètica a part de la història del país: l’any 1707, entre fortes pressions polítiques i econòmiques, es produeix l’Acta d’Unió, que acabava definitivament amb una independència d’Escòcia que ja feia més d’un segle que s’havia anat veient soscavada. El tractat afavorí les grans famílies de les terres baixes, marcadament anglòfiles i les seves ciutats industrials i portuàries, que es beneficiaren del comerç amb Anglaterra i les colònies. Però fou molt menys popular a les terres altes, rurals i agràries , encara dominades pel sistema de clans i majoritàriament gaelòfones. Amb el rerefons d’un conflicte dinàstic, el descontent es va traduir en les revoltes jacobites, que aspiraven a la restauració dels Stuart. La insurrecció, però, conegué el seu darrer episodi el 1745, quan els partidaris de Charles Edward Stuart foren completament derrotats i el pretendent hagué de fugir a França. La corona va encarregar llavors al vencedor Duc de Cumberland acabar d’una vegada per sempre amb els modes de vida que havien nodrit aquell continu focus d’inestabilitat. Com ens explica Peter Watkins en el seu fascinador documental Culloden, les patrulles del duc van recórrer cada turó i cada carrerada del nord d’Escòcia fins a “reduir aquella generació d’homes” i van cometre en la seva pacificació “les pitjors atrocitats de la història de l’exèrcit britànic”. Els clans quedaren desballestats, s’alterà dramàticament el seu sistema de tinença de la terra i tots els vells símbols i la llengua quedaren prohibits. La situació es va acabar d’agreujar quan s’engegaren els plans d’expropiació dels petits arrendataris, que fins aleshores havien pogut mantenir les seves granges i terres comunitàries gràcies a la protecció de l’organització clànica, i que foren desplaçats a la força per deixar lloc a les explotacions ramaderes. Aquest veritable extermini camperol és conegut com la Fuadach nan Gàidheal, “l’expulsió dels gaèlics”, un nom que denota el caràcter de neteja ètnica amb què es visqueren les clearances. Molts dels seus perjudicats és van veure empesos a emigrar a Amèrica, a Austràlia o a les ciutats del sud on serviren de mà d’obra industrial, i la cultura gaèlica muntanyenca, per pura defallida demogràfica, va quedar així molt malmesa.

Però més de mig segle després d’aquesta cacera de bruixes, encara en progrés, precisament els mateixos nobles i terratinents que havien arraconat a les classes populars gaèliques, aprofitant la relaxació que la fidel submissió a la monarquia els permetia i la revocació de la llei que ho impedia, començaren a adoptar la moda folklòrica de lluir certes vestimentes llunyanament inspirades en les dels originals pobladors de les terres altes. L’element més distintiu era el cèlebre kilt o faldilla curta amb teixit de tartà que estrafeia el breacan féile amb que s’embolcallaven des del segle XVI els highlanders. Aquest i altres costums eren conreats per algunes societats aristocràtiques que havien pres afecció a recrear d’una manera amable i estilitzada alguns trets de la mateixa cultura que havien contribuït a escanyar, però que ara apareixia sota la llum d’un idil·li cavalleresc. Tota aquesta parafernàlia romàntica, arribà al seu paroxisme amb l’organització de la visita del rei Jordi IV a Escòcia l’any 1822; la primera d’un monarca anglès al país en més de 160 anys. El seu organitzador fou precisament Walter Scott, el més actiu inspirador d’aquest amanerat ressorgiment. I és ell qui va concebre el cop de teatre de preparar una gran desfilada amb el rei vestint kilt, acompanyat d’un seguici de nobles amb el mateix vestuari i de bandes de gaites, ballarugues i altres cerimonials destinats a convertir-se en el moll de l’ós de la singularitat nacional. La posada en escena permetia atreure simpaties envers un rei que fins aleshores no les gaudia entre els seus súbdits més septentrionals alhora que es donava carta de naturalesa a aquella visió cortès de l’antiga Escòcia de la qual Scott n’era el principal promotor. La jugada acabaria d’arrodonir-la anys més tard l’arteria de dos sastres, els germans Allen, que mitjançant un document falsificat del segle XVI, el Vestiarium Scoticum, van associar el disseny i patró de cada tartà amb cadascun dels antics clans: una fabricació que servia a la perfecció a aquells caragirats senyors que, de cop i volta, volien vantar-se d’ascendències velles i arrelades .

Si es coneixen aquests fets, s’entén el just retret de Hobsbawm. No ja que parlem d’una tradició inventada amb gust dubtós per les persones menys indicades –comptat i debatut, gairebé totes ho són d’una manera o altra- sinó la necessitat de jutjar amb severitat unes expressions que sovint serveixen de coartada i justificació a una classe dirigent que ha faltat als seus deures i que sublimen per vies aconflictives anhels i demandes més autèntiques i oportunes que el dret de disfressar-se els diumenges o dies de casament. I s’entén especialment venint com nosaltres d’un país que mentre es deixa marginar la seva llengua, privatitzar els seus recursos, destruir el seu patrimoni o governar per una casta depredatòria, viu convençuda que enfundar-se saragüells de picapedrer del segle XVIII durant cinc o sis dies cada març és la manera òptima de salvaguardar la pròpia cultura. I no estranya gens, doncs, que a Escòcia, la mateixa Escòcia que tot just ara veu el redreçament de l’aspiració sobiranista, el gènere de la “tartanry” provoqui, a més a més de moltes adhesions festives i acrítiques, molts rebutjos per la reducció caricaturesca del fet de ser escocès que proposa.

Però també crec que un anàlisi d’aquesta mena no pot donar-se per despatxat si no és capaç de copsar el poder imprevisible que tenen els símbols. Si no s’observa que, d’alguna manera si es vol indirecta i paradoxal, d’aquestes diversions carnavalesques i d’aquest posar-hi més pa que formatge, probablement impulsades per distreure un sentiment de culpa i desmemòria, se n’ha bastit una poderosa retòrica antiassimilatòria de ressonància mundial i eficàcia real en la seva capacitat d’atracció.
En aquestes ocasions, penso sempre en el meu poema preferit de Kavafis, aquell que porta el títol de Vidres de colors i que diu:

Molt em commou un detall
de la coronació a Blanquernes de Joan Cantacuzè
i n’Irene, filla d’Andrònic Assan.
Car no tenien més que unes poques pedres precioses
-gran era la indigència del nostre pobre estat-
en lluïren de falses. Un grapat de vidres de colors
vermells, verds i blaus. Res d’humiliant o d’indigne
tenen per a mi aquests trossets de vidre de colors.
Més aviat semblen una trista protesta
contra la dissort injusta dels coronats.
Són el símbol d’allò que els esqueia tenir,
que era totalment just que tinguessin,
el dia de la seva coronació, un Kyr Joan Cantacuzè
i una Kyr Irene, filla d’Andrònic Assan.

I és que passa sovint que els pobles, les comunitats, els grups a qui se’ls han negat les joies autèntiques hagin de carregar vidres de colors. I que en el fons de la vida falsa hi guspiregi la vida veritable.

Quaderns de Sardenya I: Lloança de les fades

Etiquetes

Deesa Mare, Domus de Janas, fades

Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

Molts ens han deixat

Etiquetes

Abraham Lincoln, Bod Dylan, esclavatge, folk americà, medieval, negro spiritual

Una de les cançons de Bob Dylan que més vegades dec haver escoltat és la seva versió del No More Auction Block. Es tracta d’un dels grans negro spirituals que es coneixen i s’han conservat. La lletra no es va amb romanços: descriu amb cruesa el tracte essencial que anava aparellat a l’esclavatge: la subhasta i el fuet, i n’anuncia la fi, sense oblidar tots els qui no veuran l’albada de l’alliberament.

Sembla que van ser esclaus emancipats o fugits i enrolats en les United States Colored Troops els primers a difondre-la. Però, en qualsevol cas, només feia explícit allò que fins aleshores, per raons obvies, s’havia expressat per al·lusions: encara durant la Guerra Civil Americana un dels motius més recurrents d’aquesta mena de càntics era la caiguda del regne de Satanàs i l’arribada d’un jorn millor. Que aquesta pietosa esperança provoqués tanta inquietud entre els propietaris blancs i els seus predicadors ja fa entendre què significava aquella imatge.

Si no l’heu sentit mai, veureu que sona així de bé:

Avui no sembla haver-hi dubte que l’esclavitud, una de les més antigues temptacions humanes, és també una de les seves més vergonyoses nafres. I vencent la meva aprensió als números rodons, i deixant de banda tots els matisos que el personatge i la situació requeririen, podem commemorar així que ahir fes dos-cents anys de l’infantament d’Abraham Lincoln.

PD: Com poques coses són debades en aquesta vida, aprofito l’avinentesa: he de llegir dia sí i dia també l’adjectiu “medieval” aplicat sense la menor prudència a qualsevol mena de situació opressiva i incivilitzada. Darrera, és clar, sempre hi resplendeix Roma, l‘Hèl·lade i, després, la invenció aquesta del Renaixement i tota la pesca. Doncs bé, en aquest clot de foscor i barbàrie, diguem entre el segle V i el segle XV, l’esclavisme es va debilitant, fins el punt de desaparèixer totalment de moltes regions d’Europa al trenc del segon mil·lenni.
Posteriorment, alhora que es repren l’ordre dòric, la pintura en perspectiva i altres collonadetes més o menys inofensives, els més escarquillats també aconsegueixen reintroduir l’odiós dret romà i, vet-ho aquí, l’esclavitud, activitat que fins el segle XIX serà un dels principals motors d’acumulació de capital del capitalisme occidental.
Però que els fets no ens espatllin la festa: quan alguna cosa sigui ben endarrerida i brutal, seguim dient que és medieval.

Escatologia catalana

Etiquetes

imperialisme, Llegendes catalanes, sexe

En la història medieval catalana hi ha dos esdeveniments d’una rellevància notable, i aquí deixarem de banda les seves interpretacions; d’aquelles que els consideren punts d’inflexió decisius a les que relativitzen la importància d’uns fets concrets aïllats dels processos que els comprenen.

El primer té per escenari Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc. A les acaballes de l’estiu de 1213, atrapat en una xarxa de fidelitats creuades, Pere, comte de Barcelona i Rei d’Aragó, acaba per encapçalar un exèrcit en socors dels seus vassalls de l’altra banda dels Pirineus que s’enfronten a les forces del Rei de França i els seus senyors de la guerra. La seva desfeta i mort en aquell camp de batalla suposarà el començament de l’esfondrament de la resistència occitana, així com la fi de qualsevol ambigüitat expansiva del casal de Barcelona per terres septentrionals i la conseqüent vocació peninsular i mediterrània de l’imperialisme català.

Gairebé dos segles hauran passat quan Martí el Jove, infant d’Aragó, corri la mateixa sort a Sardenya. L’illa és una posició estratègica en les rutes cap a orient i, sobre tot, una important font d’avituallament per un país que després de lo primer mal any de 1333 ha sofert greus caresties i daltabaixos agrícoles. Però les penúries per sotmetre-la, amb continues revoltes recolzades per genovesos i pisans -modernament s’ha arribat a parlar de Sardenya com del Vietnam català-, lluny d’alleujar la situació, acaben per suposar un desgast irreparable per a l’imperi. La defunció de l’hereu del casal de Barcelona és només l’episodi que marca el declivi final de la nissaga i el canvi dinàstic, amb les seves prou conegudes conseqüències.
Aquestes coses es poden trobar molt ben explicades en llibres que se n’ocupen i no és la nostra intenció aprofundir-hi. Però no em resisteixo a assenyalar un curiós paral·lelisme entre dues llegendes que guarneixen sengles casos.

La primera llegenda –segurament justificativa del desastre però establerta ni més ni menys que en el Llibre dels Feyts– diu que, la nit anterior a la batalla de Muret, Pere es va lliurar a tota mena d’excessos carnals que l’endemà li van passar una fatal factura, puix tanta era la seva feblesa que gairebé li costava tenir-se dempeus.
La segona llegenda, en aquests cas de font sarda, explica que Martí havia contret unes febres en la seva campanya. Però lluny d’aplicar-se en guarir-se’n, en la seva convalescència hi va irrompre una misteriosa illenca que va mantenir-lo ocupat en tan ardents entreteniments que les seves pobres energies feren figa i van portar-lo al doll. Aquesta beutat, coneguda per la tradició local com la bella de Sant Lluri, hauria així pres revenja de l’extermini de la seva família en una acció de represàlia militar.

No fa falta dir que aquestes històries s’han de prendre amb molta calma i que no si discerneixo si es troben o no justificades per una especial propensió als delits lascius del nostre poble. Però tinguin fonament o no, han transcendit i arribat fins a nosaltres.

I hi haurà qui consideri força lamentable que dues ocasions d’haver modificat el nostre destí col·lectiu s’esguerressin per urgències d’aquesta mena. Jo, en canvi, considero que si l’esperit del món havia decidit que la nostra hora d’esplendor havia arribat al seu terme no tenia cap manera més cortès i delicada d’executar la seva voluntat i encendre la metxa de la nostra consumició. I de permetre així que els primers dels nostres molts finis cataloniae guardessin el regust d’una baronívola entrega.

En clau sefardita

Etiquetes

Add new tag, Ángel Pulido, claus de Toledo, Flory Jagoda, Hugo Pratt, Sefardites

La llegenda destil·la una delicada melangia i engalana una fidelitat ja prou generosa i emocionant. Ens explica que els jueus sefardites que el 1492 patiren els efecte de l’edicte que el seu gran refutador Isaac Abravanel va qualificar com “la manceba de todas las expulsiones, la grande, la amarga”, i hagueren de marxar amb una mà davant i l’altra darrera, s’endugueren d’amagat les claus de les seves cases hispàniques amb l’esperança d’una absència només transitòria. Així haurien passat de generació en generació fins al dia d’avui, en què moltes families d’aquest origen encara les conservarien com un recordatori de la llar perduda.
Una composició sefardita condensa la història en els versos que diuen ¿Dónde está la llave que estaba en el cajón?/Mis nonos la trajeron con grande dolor/de su casa de España.

Llàstima que algunes coses no acabin d’encaixar.
La primera és que aquesta lletra no és una composició popular tradicional, sinó una creació de Flory Jagoda, la gran intèrpret de música ladina del segle XX nascuda a Sarajevo. L’altra, i més decisiva, és que el primer esment a aquesta llegenda –si deixem de banda alguna marginal referència en documents duaners de confiscació de béns a jueus que emprengueren aquella nova diàspora- es troba a l’obra d’Ángel Pulido; als llibres i articles mitjançant els quals aquest escriptor i agitador pretengué des de 1905 reivindicar la condició espanyola d’aquells qui malgrat l’allunyament secular i la dispersió havien servat la llengua de la mare pàtria.

La conclusió de molts historiadors i etnòlegs és que o bé Pulido va inventar-se aquell romanç commovedor o bé se l’inventaren alguns dels sefardites balcànics que conegué en els seus viatges i ell s’avingué a creure-se’l i estendre’l amb èxit incontestable: d’ençà aparegueren una munió de claus rovellades que els seus propietaris juraven i juren autèntiques i el pes d’aquesta imatge ha estat tan transcendent que molts programes, congressos i associacions de l’àmbit sefardita l’han incorporat com a símbol.

Sense aquesta notorietat, l’afer podria quedar en un episodi simpàtic que no mereix més giragonses. Però evidentment, quan parlem d’una ficció d’aquesta escala, amb aquest impacte real en l’imaginari dels seus propis protagonistes, va molt més enllà. Per alguns intel·lectuals sefardites aquestes efusions folkloritzants traeixen la veritable memòria, i en fer-ho converteixen en artificial un llegat autèntic, emmascaren la lluita per la seva transmissiói permeten sublimar a través d’estilitzacions la responsabilitat envers la realitat crepuscular d’aquest cultura.

Comprenc aquests retrets, i els riscs que la mistificació introdueix sempre en teixits tan precaris, la possibilitat de llur deformació sense retorn. Però a vegades aquesta mena de tradicions inventades expressa alguna cosa molt pregona de l’ànima d’una comunitat. Mostra la il·lusòria però valent esperança que l’irreparable tingués reparació, i projecta l’anhel de comptar amb una clau encara que fos simbòlica capaç d’enrunar velles bastides: una idea que emprada no només com a estèril consol, sinó com a emblema d’una actitud pot tenir inesperats poders transformadors.

Coda: Potser Hugo Pratt ens oferís la més poètica solució a aquesta disjuntiva. La seva família materna, de turcs sefardites, tenia una d’aquestes preteses claus i ell va emportar-se-la a Toledo per provar d’obrir alguna porta. Explica que, com era d’imaginar, no va trobar-ne cap, però que anys més tard aquella mateixa clau misteriosa li servia per obrir el pany del seu apartament de Paris.

De l’igni misteri

Etiquetes

Alalcomeneu, Beòcia, falles, fogueres, Hera, Isil, Pausànies, Plutarc, Sant Joan, xòanon

En la nit que més s’escurça, sobre els espadats del comtat irlandès de Corcaigh o a Cornualla, els darrers descendents dels celtes –o potser dels normands, que alguns cronistes ja advertiren que havien romàs més ferms en els costums celtes que els mateixos celtes- encenen les alimares que saluden l’arribada de l’estiu.
La mateixa vesprada, una solemne comitiva baixa d’una muntanya propera les falles que nodriran el foc de la plaça d’Isil a l’Alta Ribagorça. És el gest que es repeteix en diverses formes arreu del país; potser el postrem ritus col•lectiu d’un vell poble que conjura així la fosca que l’espera. Però tampoc aquest gest, d’una fidelitat antiga, els és privatiu: si naveguessin per les costes de Galicia o Astúries potser els sorprendrien els llums que titil•len sobre les platges, qui sap si mentre les últimes remeieres s’afanyen a collir el gram negre i la berbena que els servirà en els seus embruixaments. I encara com a vestigi d’una germanor més oblidada, haurien de reconèixer les teies amb que suecs i danesos, estonis, lituans i finesos honoren divinitats de les quals ja se n’ha confós el nom i els privilegis, però que des de l’altra banda de l’ombra emeten reflexes del seu esfondrat imperi.

Qui som i d’on venim? No hi ha cap moment en tot l’any on aquestes preguntes ens burxin amb més força i, alhora, més es dissolguin en els ritmes endimoniats de les músiques i dels vapors etílics que ens atien, ens retornen a una consciència primitiva de qui som i d’on venim.

Històries pregones que se’ns mostren i se’ns esmunyen al ritme de la dansa. Plutarc ens explica que després d’una de les seves baralles, Hera va amagar-se de Zeus. Rodava desconhortat el monarca olímpic quan Alalcomeneu li va proposar l’enginy que faria reaparèixer a la deessa. Havia de vestir de núvia un xòanon, un tronc antropomòrfic, i sobre una carrossa fer-la desfilar pels carrers de Platea camí d’unes fictícies noces. Hera no va poder resistir la provocació i, com estava previst, s’abocà sobre aquella que havia de suplantar-la. Però quan va esgarrapar els vels que cobrien l’artifici i va descobrir l’enganyifa, va amollar una sinistra riallada i va unir-se a la comparsa per continuar aquell simulacre fundacional. Encapçalant el seguici va acompanyar la “núvia” a prendre els seus banys prescriptius i després se l’endugué a un turó on hi feu bastir una gran foguera, atacar-hi les bèsties que exigeix tot sacrifici i vessar-hi la resina aromàtica que l’ha de perfumar. Al damunt hi plantà el xòanon, que ella mateixa lliurà a la flama.
El curós Pausànies, qui va visitar l’indret molt després d’aquest fets, ens confirma en el IX llibre de la seva Ἑλλάδος περιήγησιςr que quan ell va recórrer Beòcia encara s’hi repetia aquella enigmàtica cerimònia i que “no hi havia foc que fos tan alt ni que s’albirés des de tan lluny”.

Que hi ressona dins aquesta mite? No ho sé dir amb exactitud. Només sé que la bàrbara alegria de la gran mare espetega dins meu cada vegada que l’invoco. La crepitació d’un misteri igni.

I heard the whistle blow

Etiquetes

Big Bill Broonzy, blues, Leadbelly, trens

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

La força del vampir

Etiquetes

Alexandre Moruzi, espantar els vampirs, Kisilova, Medvegia, Miroc, Plogojowitz, Spasoje Jovic, strigoi, Stroesti, vampir, vanpir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

La cançó de Wotan

Etiquetes

balada, norn, Odin, Shetland, Wotan, Yggdrasil

La gent de les Orcades i les Shetland va romandre fidel a la seva herència escandinava fins molt després de deixar d’ésser feudatària del regne de Noruega i veure’s lliurada a la corona escocesa, al segle XV. La llengua d’aquestes illes era una varietat del nòrdic antic anomenada norn pels acadèmics, però no hi ha acord sobre la seqüència exacta de la seva reculada i desaparició. Hom assegura que encara a principis del XIX n’hi havia parlants, encara que sembla que a les darreries del XVIII ja havia entrat en un estat de decadència irreparable, malgrat l’escolament d’ algunes expressions i manlleus en el dialecte anglès –scots- que l’havia de reemplaçar.

Però l’isolament d’aquests arxipèlags va permetre conservar-hi reminiscències de quelcom més que la llengua. En una balada recollida a les Shetland en ple segle XIX s’hi escolta:

Nou dies va penjar de l’arbre sense arrels,
car el poble estava malalt
i ell era bo.

Tot i formar part d’una cançó d’assumpte religiós cristià, no hi ha cap dubte que aquests versos són una referència al sacrifici de Wodinaz, Wotan o Odin, el déu bruixot dels vells escandinaus, que ferit per la seva pròpia llança va suspendre’s nou jorns amb les seves nits d’Yggdrasil, el freixe de la vida, per a obtenir les runes, l’alfabet màgic dels pobles germànics.

Tot sovint ens topem amb nocions culturals -el paganisme escandinau comença a quedar arraconat al segle X- que presenten una capacitat de supervivència molt per sobre de qualsevol afany per marginar-les. I encara que sigui de forma dissimulada, segueixen reproduint-se sota diverses disfresses i contaminant i deixant la seva marca secreta en aquelles que pretendrien esborrar-les.
És l’advertència que tota pressió substitutòria introdueix un imprevisible ferment de mutació en els agents que l’exerceixen.

El rei amagat

Etiquetes

Comte Arnau, Frederic Barba-Roja, Gayba, Klemperer, Sebastianisme

Victor Klemperer era catedràtic de la Universitat de Dresden quan les lleis racials de l’Alemanya nazi l’obligaren a la renuncia del càrrec i a sotmetre’s a les humiliants condicions que es reservaren a tots aquells jueus i dissidents que en els anys 30 decidiren no exiliar-se. Més endavant, la condició “ària” de la seva dona n’evità la deportació, tot i que no els treballs industrials feixucs i la vida famolenca i adotzenada d’una casa comunitària per a hebreus; ell, a qui mai se li havia passat pel cap considerar-se cap altra cosa que un alemany normal.
Però Klemperer, malgrat les restriccions i els perills que comportava, va mantenir un dietari filològic on va anar anotant els usos lingüístics d’aquell país de malson. “Lingua Tertii Imperi. Apunts d’un filòleg” n’és el fruit, aparegut per primera vegada en alemany l’any 1947 (traduït al castellà per Minúscula el 2001 i en català mai no se sap). Aquest llibre preciós, on l’horror no impedeix la sornegueria i l’agudesa d’un veritable intel•lectual, és la dissecció de com la retòrica dels jerarques nacionalsocialistes va anar infiltrant-se en tots els àmbits de la vida alemanya i la total desfiguració de la realitat que aquest fet comportà. La manipulació semàntica, lèxica, àdhuc dels signes de puntuació, ens explica Klemperer, va servir amb una eficàcia terrible a la imposició de les idees hitlerianes i a la servitud del poble que va adoptar-les.
Es tracta d’una lectura que gosaria recomanar sense reserves.

Klemperer, no obstant això, també recull alguns fenòmens astoradors i còmics que li va tocar viure en mig d’aquell desori. A les acaballes de la guerra, quan sobre Dresden ja hi planava l’amenaça d’un bombardeig massiu, escoltà a una dona assegurar que la ciutat no podia sofrir cap mal. Quan hom li va demanar com podia estar-ne tan segura, respongué que uns dies abans havia vist un núvol que formava un rostre i que aquest era el semblant inequívoc del vell Fritz, el rei Frederic I Barba-roja: si ell vetllava per Dresden, res podia succeir-los.

Tot i l’ exposició del clima d’al•lucinació i irrealitat col•lectiva que l’anècdota il·lumina (i la seva cruel ironia: Dresden fou reduïa a runes en l’atac aeri aliat més dur del conflicte), allò que em va cridar l’atenció va ser que la superstició d’aquella dona no pertanyia estrictament a la mitologia nazi –si bé Frederic I era una de les icones del nacionalisme alemany-, sinó que estava ben arrelada en una tradició molt anterior. Ja a Enric d’Ofterdingen, Novalis descriu la trobada del seu personatge amb aquesta figura llegendària en una balma de la muntanya Kyffhauser: es tracta de la creença en la letargia encantada d’aquest monarca que es desvetllaria quan el regne estigués en una situació crítica.

No és, ni tan sols, un cas aïllat d’aquesta mena de mites de retorn: el cicle artúric també indica que Artús només dorm a Àvalon sota un turó fins el moment en que calgui reprendre la lluita per la llibertat de Britània. I a Portugal, tot el final del segle XVI està impregnat del misticisme sebastianista, que és la confiança en la reaparició del rei Dom Sebastiao, que lluny d’haver mort en la batalla d’Alcácer-Quibir, sorgirà de la boira per a guiar els portuguesos de bell nou cap a la independència.
En certa manera, l’esquema es repeteix en contrades i contexts diversos: per exemple, els xiïtes parlen de la desaparició màgica –gayba– dels seus setè i dotzè imam, segons la branca, que d’ençà viuen ocults esperant el moment del seu segon adveniment.

Curiosament, els catalans, que per raons històriques també podríem haver elaborat una llegenda d’aquest gènere amb un cabdill de prestigi (de Jaume I al Príncep de Viana), vàrem escollir un personatge molt més dubtós per a dipositar les nostres esperances regenaracionistes d’ultratomba: el Comte Arnau.