La vida és un èxode

Etiquetes

Ístria, èxode juliano-dàlmata, cens de Croàcia, Després vénen els anys, llibres de la Drassana, Maria Folch

La meva amiga Maria Folch ha publicat una novel·la. No crec que ajudi gaire que digui que me’n sembla una de bona. Tothom sap que sóc un mediocre lector de novel·les i que el meu judici en aquest terreny no val gaire cosa. Però potser pugui ser més persuasiu si dic que, enllà de la traça narrativa i la capacitat per dreçar un ficció, l’ obra té un valor de document, d’interrogació de la realitat i d’escandall d’alguns fosques del segle XX que encara avui ens persegueixen.

“Després vénen els anys” ens presenta la Blanca, una historiadora que entrevista els últims testimonis vius d’un episodi tan esfereïdor com poc conegut pels lectors catalans: l’èxode d’una gran part dels italians ètnics de la recent constituïda Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial. Establerts des de feia segles a la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia, arribats a l’escalf de l’expansió vèneta per l’Adriàtic, aquestes comunitats es van veure obligades a triar entre romandre al nou país o agafar el camí de l’exili. L’elecció venia condicionada per la repressió criminal que ja havien patit per part dels partisans comunistes, que assimilaven no sempre sense raó italianitat i feixisme, així com per l’amenaça d’assimilació que pesava sobre els qui es quedessin i la certesa d’esdevenir estrangers a casa pròpia. En un moviment que no deixa d’impressionar per tot allò que comportava, l’enorme majoria va escollir marxar. I com de fet exigien els tractats que concedien a Iugoslàvia la sobirania del territori, ho van fer deixant enrere béns i cases i la terra on tenia enterrats els morts. Les xifres són conflictives, però estimacions imparcials indiquen que un mínim d’un quart de milió de persones emprengueren aquesta migració més o menys forçada. En el darrer cens croata de 2011, en canvi, només 17.806 persones declaraven “nacionalitat italiana”.
Però l’experiència va ser encara més traumàtica si tenim en compte que tota aquella gent va arribar amb una mà davant i l’altra darrera a un país depauperat per la guerra com era Itàlia. I si els pròfugs es pensaven que la seva expressió de fidelitat cultural excitaria la solidaritat dels compatriotes, es van trobar que principalment el que feien era nosa. Menyspreats sense miraments per l’esquerra, que els identificava amb la igualment impresentable política imperialista de Mussolini i els percebia com un obstacle en les relacions amb la Iugoslàvia socialista, i instrumentalitzats per la dreta nacionalista, que en volia treure rèdits polítics sense pagar-ne els destorbs, molts dels exiliats van passar anys i panys com a refugiats en condicions molt precàries. A Trieste, per exemple, milers van viure en una gran sitja del port. A Tortona, al Piemont, n’hi ha que van passar més d’una dècada en una vella caserna militar. Altres, potser més afortunats, es van reubicar en pobles que alçaren del no-res per instal·lar-s’hi. Un d’ells és Fertilia, una barriada que es troba al terme municipal de l’Alguer i on la protagonista de la novel·la viatja a trobar-se amb els subjectes de la seva investigació Allí fa amistat amb un mariner, en Michele Fiorin, gràcies al fet que, a banda d’exiliat, havia sigut un brigadista a la ciutat de la Blanca, Castelló, durant la Guerra Civil i poc abans de l’ocupació nacional.

Fertilia, amb el seu transsumpte de campanile vènet al fons i el Lleó de Sant Marc.

Aquesta combinació de rerefons evanescents permet a la Maria una prestidigitació múltiple, on els fantasmes d’una cultura debolida –la dels juliano-istrians- es confonen amb els propis d’una ciutat conservada en el record d’en Michele –el Castelló republicà, assetjat i resistent- i ja només evocada i viscuda a retalls per la Blanca, que la sap desfigurada pel franquisme i maltractada per un urbanisme despietat. Ecos de pèrdua i vestigis supervivents que s’amplifiquen encara més en el marc laberíntic que representa un lloc com Fertilia: una illa –de vènets trasterrats- dins d’una illa –L’Alguer, on llangueix la petjada catalana- dins d’una illa –la Sardenya, que va sent italianitzada.

És l’audàcia d’endinsar-se en aquesta estructura de nines russes allò que em porta a dir que “Després vénen els anys” és un dels llibres que he llegit que exploren de manera més emotiva i sagaç el misteri de la identitat, de la seva composició plural i calidoscòpica. Car la Maria coneixia bé la meva passió per aquestes qüestions i, concretament, pel Ístria, em va fer l’honor de consultar-me alguns detalls sobre la zona quan començava la seva documentació. Més tard, em va concedir el plaer de ser un dels primers lectors del manuscrit. I per posar la cirera al pastís, em va pregar que li’n escrivís la síntesi de contraportada. Jo li vaig passar un text llarg i enrevessat que, molt sensatament, ha aparegut resumit. Però en un dels fragments que ha caigut de la versió final deia que de la lectura d’aquest llibre n’emergeix la “intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions.”

I és que no heu pas de pensar que us trobareu davant d’un assaig de geopolítica. La Maria ha tingut l’habilitat d’anar a cercar aquestes constatacions no només en les grans nafres d’aquesta història d’exilis i filferrades que és la nostra, sinó també i sobretot en detalls esmunyedissos, en escorços inesperats o en epifanies que de tan quotidianes i terrenals podrien resultar invisibles. No voldria esventrar-les gaire, per no furtar al lector el plaer de trobar-les, però n’hi ha una que em resulta irresistible. En un moment del relat, la Blanca rememora els viatges en cotxe de Castelló a Barcelona que feia amb la família, i com paraven a un bar a menjar-hi un entrepà. És un record d’infantesa, lleu i nostàlgic. Però el to canvia abruptament quan afegeix que ja de gran, tornant-hi a passar, va descobrir que havien pintat la façana d’algun color llampant i li havien posat un nom adient a la seva nova funció: una casa de putes de carretera.
És així com la realitat va sent destruïda i la nostra identitat es va esquinçant i recomponent, a vegades a cops de martell, com els que donaren els pròfugs d’Ístria per clavar els taulons inútils a les finestres d’unes cases on mai tornaren, però molt més sovint a traços subtils i gairebé imperceptibles.

“Després vénen els anys”, per acabar-ho d’adobar, ha estat editada amb cura i amor artesà a l’ofici pels amics de Llibres de la Drassana. Un volum amb marges generosos, bonica tipografia i una portada que fa venir ganes d’incorporar-lo als nostres prestatges sense pensar-s’hi massa.

Un vici secret

Etiquetes

David J. Peterson, dothraki, ideollengua, Lingua Franca, quenya, sindarin, Tolkien, valyrian

D’ençà que Joc de trons ha convertit un gènere tan desprestigiat com la fantasia heroica en nina dels ulls de la modernor, ja no fa vergonya confessar el temps dedicat a cartografies fantàstiques i lingüístiques quimèriques. No, no és que hagi fet mai cap intensiu de klingon, però el fenomen de les llengües inventades amb intencionalitats artístiques sempre m’ha deixat perplex i m’ha volat un bon munt d’hores explorant-lo.
Si citava Joc de Trons és també perquè n’és l´últim exemple notori: a l’adaptació per a televisió de l’HBO s’hi poden sentir personatges parlant en dothraki, la llengua gutural d’un poble estepari i nòmada d’aquest univers de faula. I si no se n’està advertit, poden passar per frases fabricades al bell atzar amb una fonètica més o menys avinent. La realitat, però, és que el dothraki és un encàrrec de la cadena televisiva a David J.Peterson, el president de la Language Creation Society, una organització de lingüistes professionals o amateurs que dediquen el  temps de lleure a la rutilant tasca d’inventar idiomes. Una comanda que es va repetir amb el valiri que s’escolta en episodis més recents:

Es tracta només de l’última baula d’una història prolífica i antiga. Sols que la majoria de vegades, la lingüística-ficció, per dir-ne d’alguna manera, mira de resoldre problemes comunicatius. Encara que siguin de diversa natura, aquesta és la pretensió de les llengües analítiques de Lodwick i Wilkins, d’auxiliars com l’esperanto i la interlingua o de “recreades”, com el nynorsk, l’hebreu o el còrnic modern. Fins i tot, a la seva estranya manera, experiments de llengües com el loglan –enginyat per a tractar de provar la hipòtesi de Sapir-Whorf- o el wenedyk, una proposta d’allò que hagués passat si l’imperi romà hagués romanitzat Polònia, són respostes a curiositats intel·lectuals específiques. Però les anomenades ideollengües, com l’esmentat dothraki, tenen una particularitat que me les fa precioses: la gratuïtat.
En una entrevista a l’enyorat programa de la ràdio australiana Lingua Franca, Peterson reconeixia que sovint darrera de l’impuls de crear una llengua imaginària hi ha el desig de posar a prova alguna idea gramàtica. Però en primer terme s’hi troba el gust d’inventar una cultura imaginaria i un poble imaginari. Que no és una altra cosa que preguntar-se “com imaginar-se l’experiència humana d’una manera alternativa i com codificar-la en forma de llengua”.

El precedent primer i més il·lustre d’aquestes operacions és el de J.R.R.Tolkien. La creació d’ideollengües va ser una de les grans passions d’aquest filòleg i professor d’anglosaxó a Oxford. I ell mateix la citava com a germen de la seva obra novel·lística, més que no pas com a conseqüència: l’afany de crear un món on es parlessin el quenya i el sindarin, (i la llengua negra de Mórdor, que no serà pronunciada aquí) van empentar-lo a l’escriptura del seu cèlebre cicle narratiu. Comesa molt extensa, sotmesa a revisió durant tota la seva vida i així i tot incompleta –com a les llengües naturals, hi ha quelcom d’infinit a les eldàriques- encara avui compta amb una comunitat d’entusiastes que la veneren i conreen. L’opinió avui tan estesa de les llengües com una pura inversió pragmàtica pot fer veure totalment forassenyat que hi hagi gent enredada en les complicacions de la lenició en noldorin o que maldi per escriure poemes en alfabet tengwan. Tolkien ho definia en un paper que va dedicar a l’assumpte com “un vici secret”, però en donava raons totalment convincents. S’hi dedicava per plaer estètic i gaudi literari. Pel pur goig eufònic. Per l’èxtasi i la felicitat de la forma.
Pot semblar poca cosa. Però és ni més ni menys que aquella que ens distingeix com espècie.

El nostre heroi Les Blank

Etiquetes

Chulas fronteras, Les Blank, Mardi Gras, música cajun, serbis americans, Tamburitza, Werner Herzog, Zydeco

Les Blank amb Werner Herzog: They might be giants

Només el desdeny endèmic pel cinema de no-ficció i, en concret, pel documental musical pot explicar que la mort d’un dels seus grans artífexs, Les Blank, no hagi suscitat entre nosaltres els obituaris elegíacs que sí ha merescut dels diaris estatunidencs.
Amb tota raó: Blank ha estat un dels més aguts exploradors de les seves cultures populars, especialment d’aquelles crescudes en els marges i que, per aquest mateix motiu, ell interpretava com les que millor definien la identitat fronterera i composta dels nord-americans. Per les seves pel·lícules, d’una lírica jovialitat, hi desfilen vells bluesmen i acordionistes dels bayous, violinistes dels Apalatxes i artistes de Rodeo, cuiners cajuns i balladors polonesos de polkes. També altres apassionats rastrejadors de la diferència i enemics de tota hegemonia, com els seus col·legues Ry Cooder o Werner Herzog.
Podria tanmateix existir la temptació de pensar que la vàlua de Blank va lligada a haver sabut copsar i recollir expressions culturals una mica laterals i que l’odiós anivellament de la globalització ha anat soterrant. No hi ha cap problema a acceptar que part del seu mèrit fou l’olfacte amb el qual va saber anar a l’encalç de les persones justes per a transmetre, per exemple, tota l’emoció de la música Zydeco o del Mardi Gras de Nova Orleans; així com la oberta intenció didàctica que mai amaga la seva obra. Al cap i a la fi, ell se sentia un cineasta que senzillament treballava amb “real people”. I ja només per això, molts dels qui ens interessem per l’etnografia li estaríem sempre agraïts. Però cal recalcar que el cinema de Les Blank enlluerna per moltes altres virtuts. Sense anar més lluny, admira que sigui capaç de plasmar tantes refinades qüestions antropològiques sense necessitat de verbalitzar-les ni una sola vegada. I tot i que hagi estat –costa encara parlar d’ell en passat-  un precís i vigorós creador d’imatges, dotat d’una notable habilitat tècnica, les seves gravacions mai resulten artificioses o encotillades i flueixen amb una espontaneïtat màgica, veritablement difícil d’atènyer.

La seva obstinada independència i l’escadussera exhibició dels seus materials han reduït la difusió en el nostre terròs d’una obra amarada d’un pathos combatiu però també joiós, conscient de les amenaces de disgregació que sotgen a les cultures que enregistra, però que no condescendeix a la queixa i escull la celebració. Si el seu traspàs serveix d’alguna cosa, que serveixi per a posar les seves pel·lícules més a  l’abast de tothom. Seria de justícia per a qui va dedicar tots els seus esforços a retornar al poble allò que era del poble: “A well spent life”, com es titula un dels seus preciosos films.
Aquestes en són només sis de temàtica fonamentalment musical que s’ha de fer tot el possible per a veure:

The Blues accordin’ to Lightning Hopkins (1968)
Si no heu pogut seure mai en companyia d’un dels mites del blues, sentir-lo explicar peripècies i escoltar-lo cantar és perquè no heu vist aquesta migmetratge.  Autèntic bocí de vida, no pot imaginar-se res més proper a anar en espardenyes per la casa del colossal songster texà i tafanejar-ne amb calidesa la intimitat, guanyada per Les Blank a força de deixar-se plomar per ell a les cartes.

Hot Pepper+Dry wood (1973)
En puritat dos films diferents, es poden considerar plegats perquè foren rodats d’una mateixa alenada i entre atzaroses peripècies que de ben poc no acaben amb el seu autor a la garjola. Valgué la pena, perquè si en el cinema de Blank sempre s’hi percep el diàleg entre la singularitat individual i el marc cultural que l’enforma, la personalitat abassegadora de Clifton Chenier, Canray Fontenot o Bois Sec Ardoin confrontada amb  el particularisme de les comunitats creoles de Louisiana li ofereix una ocasió única per a la construcció d’aquest discurs de cant i resposta.

Chulas Fronteras (1976)
Potser la seva peça més reconeguda, explora com fins i tot –o potser amb més urgència encara- en zones volàtils i poroses com les Chulas fronteras del títol, les que separen Mèxic dels Estats Units, hi poden arrelar manifestacions culturals tan profundes com les que hi ha darrera les músiques norteñas. Cant a la identitat chicana,  impressiona la naturalitat gens afectada de la gent que hi retrata. Se sol exhibir en companyia de la seva notable coda, que porta per títol “Del mero corazón”.

Sprout Wings and Fly + My Old Fiddle: a visit with Tommy Jarrell in the Blue Ridge (1983-1994)
En contrast amb l’excentricitat acusada i un xic salvatge d’alguns dels seus altres protagonistes, Tommy Jarrell encisa per la seva bonhomia hillbilly i per la lluminosa simplicitat amb la qual explica el sentit de la seva música. Quan toca és una altra cosa. Còsmica. Un forat de cuc que t’empassa i et porta a algun indret dels Apalatxes en algun moment imprecís entre 1850 i 1930. Novament un díptic, en aquest cas amb onze anys de distància, condensa tot l’inspirador hedonisme que transmet la filmografia del nostre heroi Les Blank.

Ziveli: medicine for the heart (1987)
Enèsima mostra de la seva fascinació per les identitats mestisses, Ziveli ens apropa als serbis d’Estats Units, parant atenció a detalls reveladors, a petites inflexions, a gestos quotidians carregats de dignitat i fondària. Des de la perspectiva visual, una de les seves peces més belles. I si, com acostuma, Blank traspassa els límits del documental musical, la música de la tamburitza balcànica n’és l’eix vertebrador.

J’ai été au bal (1989)
La fragilitat però també la força de la transmissió dels llegats orals és un tema sovint tractat en el cinema de Blank, però potser mai d’una manera tan intensa i reeixida com en aquest testimoni de la vida dels cajuns i criolls, en una època on el gènere estava força marginat. De protagonistes, bona part de les llegendes musicals de l’Acadia encara vives en el moment de la filmació, fent malifetes amb violins, triangles i acordions. Per a reproduir-la cada diumenge, com qui va a missa.

Llista nº1: 9 d’entre la polseguera

Etiquetes

Almásy, Antonioni, BBC Human Planet, Corto Maltese, desert, Joan Perucho, Lhasa de Sela, Profession:reporter, Tinariwen, western

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Paradís perdut

Etiquetes

carrer Serrano, Centre Blanquerna de Madrid, Club Editor, diccionari sànscrit, edició en català, Edicions de 1984, Empúries, Gaziel, literatura universal, Patrick Leigh Fermor, política cultural, traducció en català

Faig una incursió d’arrapa-i-fuig al Centre Blanquerna, la llibreria de la Delegació de la Generalitat a Madrid. A vegades encara em sorprèn que ja totes tinguin aquest caràcter atrabiliari i que els botins que m’hi embutxaqui no hagin deixat d’amagrir.

Potser hi compti que jo fos jove i que, malgrat anar amb la bitlletera buida, de temps per badar en tingués a desdir. O que després de la més o menys desganada lectura obligatòria dels anys d’institut i del natural desinterès de la primera volada envers els patums de la literatura pàtria, el seu redescobriment coincidís amb les meves primeres peregrinacions a la antiga seu del carrer Serrano. Però hi hagué un moment en què em semblava la millor llibreria catalana possible, que només s’havia pogut crear tan formosa en un marc aliè a la realitat i advers al seu propòsit com el de la cantonada més senyorial i conservadora de la capital d’Espanya. Perquè aquell era l’indret on un criteri lluminós havia prevalgut sobre tota consideració de conveniència: gràcies a no haver de respondre a comptabilitats fenícies, hi prenia cos la il·lusió de pertànyer a una comunitat on la producció en la pròpia llengua no hagués quedat confinada a prestatgeries subalternes i on les urgències de la necessitat comercial no fossin mai l’excusa per tries dubtoses.  Avui costa de creure que les lleixes de Blanquerna obeïssin una llei tan ferma, però ben juro que només tenien espai per a tres categories bàsiques de llibres: 1. Els propis de la literatura catalana. I sense cap preponderància de les últimes novetats, ans el contrari. 2. Les traduccions castellanes d’aquests autors de referència, com era natural per la seva funció divulgativa en terra forana. I 3. Una selecció de literatura universal exclusivament en català, feta per més detalls amb un bon gust i  criteri que només mereixia reverència i agraïment. I després, és clar, llibres de consulta, filologia i aprenentatge, viatges, cuina i altres matèries que, en qualsevol idioma, poguessin servir al client interessat en la cultura catalana. Hi recordo especialment les visites amb en Paolo, on els ulls ens feien pampallugues quan comprovàvem que algunes coses ja descatalogadíssimes pertot les trobéssim allí amb la major facilitat.

Que la vida va per estones i que les bones s’han d’esprémer mentre durin ja ho hauria de saber tothom. Però quan parlem de la nostra vida pública, caldria creure-hi com en el manament d’una religió. Resulta que alguna lluminària va pensar primer que la ubicació no era prou bona i que lluiria molt més si es traslladava a un emplaçament més cèntric i proper a altres  amenitats culturals. Però la lògica anava molt més enllà: si s’obria un local de gran cas en un lloc de més trànsit prou s’hi devia haver d’atendre els passavolants que hi entressin sense conèixer la naturalesa original de la seva missió. I com que pel carrer d’Alcalá sembla que hi transiten majoria de no catalanoparlants, el remei va raure en farcir taules i estants de llibres en espanyol…com els de qualsevol altra de les dotzenes de llibreries que es puguin trobar a la ciutat. Porta per porta, sense anar més lluny. I si hom s’entossudia a qüestionar el nou parament, rebia respostes depriments que reconeixien que, en el  fons, es tractava de “normalitzar” la llibreria (o no s’hi troben llibres en castellà als comerços del ram de Barcelona?) i si de retruc s’hi recollien quatre cèntims, festa major.

Així, amb aquesta idea tan gregària, l’apartat de llibreria de Blanquerna va perdre tota identitat.  Que s’hi despatxessin llibres d’autors catalans en castellà encara tindria alguna defensa, però que n’hi hagi de Paulo Coelho o Pérez-Reverte és rodolar escales del celler avall. El resultat, anticipat i previsible, és que si mai trobo esma per endinsar-m’hi  en surti amb les mans buides i, fet i fet, me’n vagi a l’Antonio Machado de l’altra banda de carrer, que en el mateix nínxol és molt millor.
Però he de dir que Blanquerna no mereix tots els blasmes. Perquè allò que d’una manera força grollera reflexa és un problema de més abast. Per fer-ho curt: és  la indústria editorial catalana sencera aquella que sovint em sembla que ha perdut el nord.
Se’ns ha repetit tant que una llengua és un mercat que ens ha semblat acceptable que tot s’orienti  a esgarrapar-hi qualsevol mica d’ almoina. Per tant, passar per davant d’una taula de novetats i caure’t  l’ànima als peus és tot una cosa i el mateix. De debò que fan falta més llibres del Barça? I no aniria essent hora de deixar clar als infinits teòrics del sobiranisme que qui a aquestes alçades no n’estigui convençut ja serà impossible atreure’l a aquest veral? Fa cap profit insistir més en què la llengua recula? Són realment tan lletraferits els autors mediàtics que entre programa de televisió i tertúlia de ràdio no troben millor ocupació que engegar-nos la seva dèria grafòmana?

Però aquests són només símptomes secundaris d’una concepció del català lector com una mena de maulet cofat amb barretina i incapaç d’accedir a superiors subtilitats que les de l’autoafirmació i la paranoia.
La impressió que em fa repassar molts catàlegs editorials és que l’aposta és alhora gallinàcia i extemporània. Fora dels clàssics, hi trobem la versió catalana dels best sellers internacionals–imagino que els Larssons i els Follets són inevitables i en certa manera necessaris-, d’acord.  Després comença una munió de narrativa autòctona d’una capacitat de proliferació sospitosa. Tanta gent escriu bé i amb arguments d’interès als Països Catalans? Vinga, donem el benefici del dubte.  I, seguidament, arriba un magma sorprenent d’autors secundaris de literatures exòtiques que sovint semblen haver-se escollit perquè ningú els ha editat abans en castellà. Aviam si sona la campanada. I mentrestant, una legió d’obres formidables d’autors sòlids i contrastats l’hem de seguir anant a cercar a l’altra banda del carrer.

No vull escapolir-me amb abstraccions. Remiro els últims llibres que he comprat o agafat en  préstec i llegit. Són “Entre los vándalos” de Bill Bufford, “Honraràs a tu padre” de Gay Talese, “Limonov” d’Emmanuel Carrère, “El refugio de la memoria” de Tony Judt, “La jungla polaca” de Kapuscinski i l’edició en un sol volum de “El tiempo de los regalos” i “Entre los bosques y el agua” de Patrick Leigh Fermor. Tots tenen en comú el registre de la crònica entre biogràfica i periodística. I em serveixen com a pedra foguera perquè la no ficció és obertament el gènere més maltractat entre nosaltres.  Tots, també, sobresurten per la seva incontestable excel·lència. Doncs bé, cinc m’ha tocat adquirir-los en castellà i un en francès. Se’m dirà, no sense raó, que és totalment desproporcionat i injust comparar una indústria amb una competidora que tingui quaranta vegades el seu mercat potencial. I que, una vegada apareguts en espanyol, les probabilitats de treure’n rèdits són minses.

Però si el parió no pot titllar-se de grotesc és perquè, excepte el primer, tots els altres no fa encara un any que es poden llegir en la llengua veïna i un d’ells roman encara inèdit. Hi ha algú que es cregui que cap editor català amatent hagués pogut anticipar-se i oferir-nos en primícia alguna d’aquestes peces? Penseu que un llibre com “Honraràs a tu padre”, del qual se n’han fet ja quatre o cinc edicions i que fa anys i panys que se’l considera un cim del periodisme americà, no hagués tingut sortida si se n’hagués publicat una edició en català? Com pot ser que un dels més excelsos prosistes, ja no anglesos sinó universal, com és Leigh Fermor sigui un desconegut per nosaltres? I m’aturo perquè si parlés de narrativa no acabaria mai.
Em sembla, senzillament, que no és demanar miracles i sí un molt millor aprofitament dels recursos, ni que siguin reduïts, que tenim a l’abast. O com diria el lema de John Coltrane, d’elevació, elegància i entusiasme.  Que és possible ho demostren, per exemple, caps com el que hi ha darrera d’Edicions de 1984 i Adesiara, o els moments inspirats d’Empúries, Bromera i Club Editor que ajuden a oferir-nos un repertori que eixampla el panorama encotillat on vivim.

No m’hi allargo més, i prometo no fer-ho d’ara endavant amb posts mastodòntics i desmesurats com el present. Si algú vol recordar-me que el fet que una llengua de la nostra mida tingui un dels millors diccionaris de sànscrit i força coses de l’estil és una mostra del nervi i coratge d’aquesta indústria que he bescantat, o m’assenyala la meva total ignorància sobre la negociació de drets i la inviabilitat de certes propostes, ho acceptaré de bon grat. Entre altres coses perquè em trobareu rellegint la meva última adquisició a Blanquerna, el “Tots els camins duen a Roma” de Gaziel. Una de les més grans obres que s’hagin escrit mai en català i un reconfortant idoni, que ens recorda la talla heroica d’un grapat d’homes que en èpoques de gran carestia tingueren el talent i la força com per fer que aquesta nostra cultura, tot i  modesta en la mida i el múscul humà, parlés barba a barba amb qualsevol de les que la superen molt en nombre de parlants i comoditat de les circumstàncies.

Biblioteca submergida: Principia Discordia

Etiquetes

All rites reversed, Cercle de Tübingen, Discordianisme, internacional lletrista, ludibrium, Principia Discordia, religió, rosacrucianisme, subversió

Els Principia Discordia formen part d’una tradició iniciàtica i subversiva que podríem resseguir fins a les publicacions rosacreus del segle XVIII com la Fama Fraternitatis i que trobaria en els pamflets de la Internacional Lletrista un bon correlat contemporani.

Com aquests, va ser en origen una edició no venal, d’autoria difosa, d’abast restringidíssim i que seguint l’aspiració d’extensió subterrània pròpia d’aquests moviments va introduir-se en la història del pensament, com descriu un dels seus prologuistes, “as unobtrusively as a cat-burglar creeping over a windowsill”, per obrir-s’hi camí gràcies a còpies ciclostilades que passaren de mà en mà amb una evocadora similitud a la dels grans opuscles clandestins de totes les èpoques.

També, com els papers del cercle de Tübingen o els escrits més inspirats dels situacionistes, es caracteritza per la seva qualitat de ludibrium que en la forma de gran broma seriosa conté la part més substancial del seu missatge: l’humor és revolucionari en la mesura que pot llegir-se alhora com una veritable revelació de la realitat i com la seva sàtira i refutació radical.

Des de la primera perspectiva, aquesta col·lecció impossible d’aforismes, acudits, diagrames, calembours, poemes, marginalia, reformulacions del sistema numèric, insinuacions conspiratives, recitacions al·lucinades, lletanies, cartes i gravats seria la proposició d’un sistema religiós que en posteriors desenvolupaments ha pres el nom de discordianisme. Com s’enuncia en successives edicions dels Principia Discordia, aquest credo pretén donar una explicació sobre Absolutely Everything Worth Knowing About Absolutely Anything, i la noció essencial que comunica és que la sencera realitat és només pur caos i que qualsevol aproximació objectiva que s’hi pretengui fer és completament arbitrària i únicament necessària perquè els humans puguin “produir” un determinat comportament.

Però, acceptat aquest fonament darrer i que, conseqüentment, tot allò que percebem com a realitat és una il·lusió conceptual –prossegueix la lògica discordiana- no fóra molt millor escollir aquella interpretació que ens produeixi més felicitat i diversió? És aquesta tria lúdica i gratuïta el que el discordianisme promou com la seva raó de ser.

Com en tot bon ludibri, no obstant això, la resolució del trencaclosques que planteja la lectura dels Principia dóna accés a una pregunta superior i prou més inquietant.

És a dir, no només s’hi presenta una formulació religiosa que pot ser creguda i seguida com qualsevol de les tradicionals, amb les seves regles i litúrgies, sinó que és la paròdia de la seva generació: una epifania providencial que, amb deliberat cripticisme i ambigüitat en el seu plantejament, invocant fonts obscures de la revelació, ofereix una explicació transcendental als misteris de l’univers i dóna unes pautes simplificades  per entendre’ls i uns manaments per honorar-los. Una reproducció programada i a escala del procés de codificació de les religions i que en la seva intrínseca absurditat delata la naturalesa del fenomen en les manifestacions que l’han precedit. Què diferencia, entès com a sistema de creences, enllà de la seva duració en el temps, llurs imbricacions socioeconòmiques i adhesió massiva, el cristianisme, el budisme o el judaisme del discordianisme? La resposta de la simple fe o de l’acceptació per transmissió cultural posa de relleu el buit sobre el qual s’alça l’edifici de la retòrica metafísica.

Els autors dels Principia Discordia, a més, tenen l’humor d’oferir algunes eines suplementàries per a la neutralització del propi discurs. Per exemple, l’incentiu a les lectures cismàtiques del missatge o la potestat de qualsevol que s’hi uneixi d’ordenar-se’n sacerdot, pontífex o reformador.

I aquí potser hi resideixi l’ensenyament més valuós dels Principia. En exposar com qualsevol col·lecció forassenyada de principis i fragments és susceptible de convertir-se en un sistema omnicomprensiu si s’és prou inescrupulós per fer aquest salt de l’abisme, i alhora a l’esperonar tothom perquè en faci una lectura pròpia, ens està mostrant que realment no hi ha dreceres en la recerca d’una relació personal amb la veritat, i que cada home ha de fer aquesta feina per si mateix si no vol exposar-se a tota llei de prevaricacions i miratges.

No trobo així exagerat que, en un darrer exemple de la sornegueria molt intencionada que recorre el llibre, pista final i joc de paraules ensems, els autors dels Principia Discordia renunciessin a qualsevol dret d’autor que poguessin haver exercit sobre el volum amb la fórmula altament significativa i pionera de  “All rites reversed”.

Com un país inventat

Etiquetes

Albània, Alex Chilton, Big Star, epopeia homèrica, ficció, Kadare, Kanun, no ficció, novel·la, Stroke it Noel

Carrers de Gjirokastër, els mateixos  que han vist néixer els dos albanesos més notables del segle XX: Enver Hoxha i Ismail Kadare. (Foto d’eesti a flickr)

Convinguem que sóc un mal lector de novel·les: en començo poques i n’acabo encara menys. Sense arribar a l’extremisme de Josep Pla, comparteixo algunes de les apreciacions de Borges sobre la qüestió. Encara que la dispensa amb la qual m’identifico més potser sigui aquella de Chesterton que diu que li agrada veure “el fets i els conceptes barallar-se nus, per dir-ho d’alguna manera, i no disfressats d’homes i dones”.

No defujo que Moby Dick té un buf que eixampla la vida o que L’illa del segon rostre de Vigoleis Thelen ocupa un lloc molt distingit en la meva memòria lectora, però llevat d’esporàdics lleures policíacs i fantàstics, em sento manifestament negat per seguir una novel·la sense interrupcions i amb inalterable entusiasme. I encara aquestes excepcions citades – i d’altres moltes que estalvio- ho són perquè d’alguna manera superen els marges de la ficció narrativa convencional i tendeixen a la forma enciclopèdica, a la hibridació de formats, a la summa de fragments i registres, a la memorialística, a l’excusa per examinar un ambient, un lloc, una gent o una mena de vida. A mi em va molt més l’assaig, el llibre de viatges, el dietari, la crònica, la biografia o el conte. Sóc, fatalment si es vol, un periodista i frueixo molt més la narració de la vivència d’uns fets o d’una percepció determinada de la realitat, per més estilitzada i elaborada que se’ns presenti, que la seva transfiguració ficcionada.

Tot aquest recargolament em serveix per a justificar que la lectura d’Ismail Kadare hagi esdevingut un dels més grans enlluernaments dels darrers temps. O potser no: l’albanès posseeix aquella rara capacitat per assolir els estrats més pregons de veritat i il·luminació mitjançant les formes de la novel·la. Una estratègia que, per altra banda, era l’única viable si pensem en l’època i les circumstàncies en les quals va haver de crear bona part de la seva obra.
De fet, la realitat albanesa discorre per uns marges tan extraordinaris que potser i excepcionalment només la pura ficció pugui ajustar-hi comptes de la manera deguda. I a més a més, quimèrica i trasbalsadora, aquella sempre batega sencera i inviolada sota la màscara del relat imaginari.

És així ja ens parli d’una recerca dels mecanismes ancestrals de transmissió de l’epopeia d’arrel homèrica, vius a Albània fins a meitats d’aquest segle (L’ expedient H.), de la persistència del codi paral·lel de lleis i costums que encara impera a les muntanyes del nord del país, el Kanun (Abril escapçat), de l’actualitat dels vells mites i llegendes per interpretar situacions contemporànies (El seguici nupcial glaçat a la neu), del complex entrellat polític, social i humà que ha abonat el camí d’un segle tan dramàtic pel seu poble (Tres cants fúnebres per Kosovo, Crònica de la ciutat de pedra) dels graus d’opressió i deliri als quals pot arribar el totalitarisme (El palau dels somnis, El successor), dels seus estralls encara després de la seva desaparició (Fredes flors de març) o de com una realitat viscuda sota el seu imperi pot assolir, passat el temps, el caràcter d’una experiència sobrenatural i fantasmagòrica (Spiritus, a parer meu, la millor que li he llegit fins el moment i unes de les millors que hagin passat per les meves mans de manera absoluta).

Kadare ha estat la meva primordial porta a un món amagat i difícil de penetrar. A alguns dels seus aspectes enunciats hi tornaré en una sèrie sobre Albània que aniré mirant de completar a mesura que trobi temps i aconsegueixi concretar un ja vell desig de visitar-la. De moment, em permeto una recomanació: llegiu a Kadare si se us presenta l’oportunitat. No us en penedireu. (I, miracle gros, fins i tot s’hi pot accedir parcialment en català!)

…………………………………………….

El passat dijous va morir-se Alex Chilton, el compositor, guitarrista o cantant de grups com The Box Tops, Big Star o Tav Falco’s Panther burns, i un dels músics més influents de l’escena independent americana.
Afeccionat de mena com sóc a les llistes, una que m’agrada mantenir actualitzada és la de “cançons favorites”. El pas del temps, el canvi de les preferències i els ànims van modelant-la, però una cançó seva Stroke it Noel mai ha deixat de figurar com una d’aquelles poquíssimes que em quedaria en un d’aquests casos extrems i hipotètics en el qual no se’n poguessin salvar més. Honor, doncs, a l’inspirat creador d’aquesta cosa tan preciosa:

La biblioteca submergida: Workingman’s death

Etiquetes

documental, Michael Glawogger, Robert Flaherty, Werner Herzog, Workingman's death

M’adono que en aquesta pàgina he parlat només molt tangencialment de cinema, malgrat que això, escriure i parlar de cinema, és una de les activitats que em posa el pa a la taula.
No es cap regla estricta i calculada. Per una banda em sembla una descortesia atabalar a la gent amb la pròpia feina si aquesta no és veritablement molt interessant. I, per altra banda, sempre havia pensat crear una secció del blog que, sota el nom de La biblioteca submergida, recollís comentaris i reflexions al voltant de llibres i pel·lícules que haguessin nodrit algunes de les inquietuds principals d’aquests vestigis.

Així fins avui que, sense grans escarafalls, l’enceto amb una ferma recomanació.
Perquè si la darrera dècada ha significat la consolidació d’una nova forma de pensar i fer documentals, que no renuncia als mecanismes de fabricació i estilització en la posada en escena i aboleix marcides fronteres entre formats, aquesta peça que introdueixo n’és un dels més bells i colpidors exponents. El seu autor Michael Glawogger forma part de la fornada de directors austríacs que en la millor tradició cultural del seu país sondeja el malestar, el sotsobre i el tèrbol fonament de la vida moderna: allò que un altre austríac genial, Robert Musil, descrigué com un “deliri de molts”.

El títol és prou suggeridor “Workingman’s death”. Aquesta noció és una de les grans promeses que el nou ordre mundial neoliberal va vendre a les classes mitjanes occidentals després de la seva victòria a la guerra freda: els treballs manuals, durs i perillosos, mal pagats i en condicions sovint infrahumanes, i que havien consolidat amb llur sacrificis aquell model econòmic, estaven al llindar de l’extinció i serien substituïts per tecnologies intel·ligents i asèptiques que alliberarien millor que qualsevol alternativa política aquella classe sotmesa que tants maldecaps havia donat al sistema. Evidentment aquesta fantasia messiànica era només una enganyifa que desplaçava geogràficament el problema i encadenava nous forçats a la vella roda.

Glawogger se’n va als pitjors forats laborals del món, a les mines d’Ucraïna i d’Indonèsia, a les ferrovelleries de vaixells del Pakistan, a les fargues xineses, als escorxadors nigerians…És una travessa de malson que desmenteix l’enunciat del film i ens revela, com recordava el mateix realitzador, que aquesta mort fingida de l’obrer és només la seva conversió en membre d’una classe invisible, oblidada i immolada més salvatgement que mai al nostre benestar.

Però per construir la seva denúncia Glawogger no procedeix pel camí de mostrar la lletjor, la desesperació i la sordidesa que s’amaga darrera totes aquestes situacions. Ans el contrari, es permet filmar, amb una acurada composició i selecció de les imatges, la bellesa que hi ha en l’epopeia digníssima i emocionant que escometen cada dia aquests nous damnats de la terra. I així, a la manera d’altres mestres del gènere com Werner Herzog a les seves “Lliçons a la foscor” o Flaherty a “Homes d’Aran”, els hi dedica un cant estremidor que els enalteix i els rescata de l’anonimat per a convertir-los en herois de llegenda.

Si podeu veure-la en pantalla gran, no deixeu passar l’ocasió. Us clavarà a la butaca. Però si no hi ha més remei, també podeu veure’n una part aquí o descarregar-vos-la de pàgines com aquesta.
Bona (in)digestió.