Etiquetes

, , , , , , , ,

bran1Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

Advertisements