Etiquetes
“Es sus la talvera qu’es la libertat” diuen uns versos de Joan Bodon, el poeta que més tossudament va cercar d’esclarir en què podia consistir la jugulada identitat occitana.
Talvera és una bella paraula en occità de la qual en desconec la correspondència en la nostra llengua. Anomena el camí veïnal que discorre entre dos camps de conreu i fa de via d’accés i de demarcació de les propietats. Aquestes talveres, però, no pertanyen a ningú, o encara millor, pertanyen a tots els qui les transiten sense que hom en pugui reclamar l’ exclusivitat o el peatge de pas. I així són, per naturalesa, espais ambigus, comunitaris, lliures; punts de trobada i confluència, camins d’entrada i de sortida, de marge lax, de confí imprecís i flexible.
Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.
Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en positures multiculturalistes dubtoses, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.
(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)
rastres, vestigis, derelictes 