Etiquetes

, , , , ,

pola
La meva amiga Maria Folch ha publicat una novel·la. No crec que ajudi gaire que digui que me’n sembla una de bona. Tothom sap que sóc un mediocre lector de novel·les i que el meu judici en aquest terreny no val gaire cosa. Però potser pugui ser més persuasiu si dic que, enllà de la traça narrativa i la capacitat per dreçar un ficció, l’ obra té un valor de document, d’interrogació de la realitat i d’escandall d’alguns fosques del segle XX que encara avui ens persegueixen.

“Després vénen els anys” ens presenta la Blanca, una historiadora que entrevista els últims testimonis vius d’un episodi tan esfereïdor com poc conegut pels lectors catalans: l’èxode d’una gran part dels italians ètnics de la recent constituïda Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial. Establerts des de feia segles a la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia, arribats a l’escalf de l’expansió vèneta per l’Adriàtic, aquestes comunitats es van veure obligades a triar entre romandre al nou país o agafar el camí de l’exili. L’elecció venia condicionada per la repressió criminal que ja havien patit per part dels partisans comunistes, que assimilaven no sempre sense raó italianitat i feixisme, així com per l’amenaça d’assimilació que pesava sobre els qui es quedessin i la certesa d’esdevenir estrangers a casa pròpia. En un moviment que no deixa d’impressionar per tot allò que comportava, l’enorme majoria va escollir marxar. I com de fet exigien els tractats que concedien a Iugoslàvia la sobirania del territori, ho van fer deixant enrere béns i cases i la terra on tenia enterrats els morts. Les xifres són conflictives, però estimacions imparcials indiquen que un mínim d’un quart de milió de persones emprengueren aquesta migració més o menys forçada. En el darrer cens croata de 2011, en canvi, només 17.806 persones declaraven “nacionalitat italiana”.
Però l’experiència va ser encara més traumàtica si tenim en compte que tota aquella gent va arribar amb una mà davant i l’altra darrera a un país depauperat per la guerra com era Itàlia. I si els pròfugs es pensaven que la seva expressió de fidelitat cultural excitaria la solidaritat dels compatriotes, es van trobar que principalment el que feien era nosa. Menyspreats sense miraments per l’esquerra, que els identificava amb la igualment impresentable política imperialista de Mussolini i els percebia com un obstacle en les relacions amb la Iugoslàvia socialista, i instrumentalitzats per la dreta nacionalista, que en volia treure rèdits polítics sense pagar-ne els destorbs, molts dels exiliats van passar anys i panys com a refugiats en condicions molt precàries. A Trieste, per exemple, milers van viure en una gran sitja del port. A Tortona, al Piemont, n’hi ha que van passar més d’una dècada en una vella caserna militar. Altres, potser més afortunats, es van reubicar en pobles que alçaren del no-res per instal·lar-s’hi. Un d’ells és Fertilia, una barriada que es troba al terme municipal de l’Alguer i on la protagonista de la novel·la viatja a trobar-se amb els subjectes de la seva investigació Allí fa amistat amb un mariner, en Michele Fiorin, gràcies al fet que, a banda d’exiliat, havia sigut un brigadista a la ciutat de la Blanca, Castelló, durant la Guerra Civil i poc abans de l’ocupació nacional.

Fertilia3_large

Fertilia, amb el seu transsumpte de campanile vènet al fons i el Lleó de Sant Marc.

Aquesta combinació de rerefons evanescents permet a la Maria una prestidigitació múltiple, on els fantasmes d’una cultura debolida –la dels juliano-istrians- es confonen amb els propis d’una ciutat conservada en el record d’en Michele –el Castelló republicà, assetjat i resistent- i ja només evocada i viscuda a retalls per la Blanca, que la sap desfigurada pel franquisme i maltractada per un urbanisme despietat. Ecos de pèrdua i vestigis supervivents que s’amplifiquen encara més en el marc laberíntic que representa un lloc com Fertilia: una illa –de vènets trasterrats- dins d’una illa –L’Alguer, on llangueix la petjada catalana- dins d’una illa –la Sardenya, que va sent italianitzada.

És l’audàcia d’endinsar-se en aquesta estructura de nines russes allò que em porta a dir que “Després vénen els anys” és un dels llibres que he llegit que exploren de manera més emotiva i sagaç el misteri de la identitat, de la seva composició plural i calidoscòpica. Car la Maria coneixia bé la meva passió per aquestes qüestions i, concretament, pel Ístria, em va fer l’honor de consultar-me alguns detalls sobre la zona quan començava la seva documentació. Més tard, em va concedir el plaer de ser un dels primers lectors del manuscrit. I per posar la cirera al pastís, em va pregar que li’n escrivís la síntesi de contraportada. Jo li vaig passar un text llarg i enrevessat que, molt sensatament, ha aparegut resumit. Però en un dels fragments que ha caigut de la versió final deia que de la lectura d’aquest llibre n’emergeix la “intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions.”

I és que no heu pas de pensar que us trobareu davant d’un assaig de geopolítica. La Maria ha tingut l’habilitat d’anar a cercar aquestes constatacions no només en les grans nafres d’aquesta història d’exilis i filferrades que és la nostra, sinó també i sobretot en detalls esmunyedissos, en escorços inesperats o en epifanies que de tan quotidianes i terrenals podrien resultar invisibles. No voldria esventrar-les gaire, per no furtar al lector el plaer de trobar-les, però n’hi ha una que em resulta irresistible. En un moment del relat, la Blanca rememora els viatges en cotxe de Castelló a Barcelona que feia amb la família, i com paraven a un bar a menjar-hi un entrepà. És un record d’infantesa, lleu i nostàlgic. Però el to canvia abruptament quan afegeix que ja de gran, tornant-hi a passar, va descobrir que havien pintat la façana d’algun color llampant i li havien posat un nom adient a la seva nova funció: una casa de putes de carretera.
És així com la realitat va sent destruïda i la nostra identitat es va esquinçant i recomponent, a vegades a cops de martell, com els que donaren els pròfugs d’Ístria per clavar els taulons inútils a les finestres d’unes cases on mai tornaren, però molt més sovint a traços subtils i gairebé imperceptibles.

“Després vénen els anys”, per acabar-ho d’adobar, ha estat editada amb cura i amor artesà a l’ofici pels amics de Llibres de la Drassana. Un volum amb marges generosos, bonica tipografia i una portada que fa venir ganes d’incorporar-lo als nostres prestatges sense pensar-s’hi massa.

Advertisements