Al cementiri d’Hell-Bourg

Al cementiri d’Hell-Bourg (accès al web)

Anuncis

“Qué bien tu nombre suena”

Etiquetes

Madrid, Perure Alfonso, resistència cultural, ritus visigòtic

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

Dotze paraules de comiat (de 2008)

Etiquetes

Doce palabras retorneadas, zambombas, zoroastrianisme

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

Arcaics paranys

Etiquetes

dèdal, Kerényi, laberint, màgia primitiva, Ramon Espelt

M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.

La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.

La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.

PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…

Allahu Akbaru (però tot serà falsificat)

Etiquetes

adan, adhan, muetzí

De sobte, una veu esquinça la quietud de la tarda coagulada. Aviat obté una resposta i un eco que procedeix de tots els punts cardinals i que es transforma en una reverberació hipnòtica. La ciutat queda suspesa en la irrealitat, o encara millor, en una mena de suprarealitat. Com en un trànsit. És l’adan, la crida a l’oració.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se’m presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d’un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L’habilitat en l’execució de l’adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l’islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l’ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d’una alta bastida enderrocada. L’estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s’assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.

La força del vampir

Etiquetes

Alexandre Moruzi, espantar els vampirs, Kisilova, Medvegia, Miroc, Plogojowitz, Spasoje Jovic, strigoi, Stroesti, vampir, vanpir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

Rituals de pas I : les torres del silenci

Etiquetes

Abraham Jackson, dari, torres del silenci, Yazd, zoroastrians

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.