Temps de guerra i de bandits

Etiquetes

Eclesiastès, Joan Perucho, Josepa Maria de Sagarra, Lovecraft, Pere Llobera, qüestionari Proust de Permanyer

Un dels llibres més divertits que tinc, com tants altres mercès a l’olfacte i llarguesa de la meva fantàstica tieta, és la col·lecció de qüestionaris Proust que Lluís Permanyer va fer a un bon grapat d’importants figures de la cultura catalana.

Gràcies a les seves respostes, ens complau comprovar que Lovecraft era un dels prosistes favorits d’Espriu, que els dons naturals que Joan Perucho més hagués volgut tenir eren « els màgics, que com sap tothom són els realment meravellosos » o que Pere Calders volia viure a Barcelona,  però no hi trobava pis, entre moltes altres tafaneries que esbomben homes com Dalí, Pla, Fuster o Joan Coromines.

Aquest qüestionari pot ser un deliciós entreteniment social. O àdhuc un de solitari. Jo me’l plantejo de tard en tard, mentre faig la dutxa o vaig de camí al mercat o em consagro a altres activitats heroiques que em fan sentir un gran personatge. M’hi agrada especialment una pregunta, sobretot per com hi és formulada: ¿Quin és l’estat present del seu esperit?

Hi trobava certa resposta fa uns dies, just coincidint amb una altra lectura;  la de les Memòries de Josep Maria de Sagarra. El gran dramaturg hi parla d’un seu avantpassat, el llec Pere Llobera, a qui defineix amb aquest mots: “acceptà només com a veritat les dues pistoles de la faixa; justificadíssimes, d’altra banda, perquè els temps eren de guerra i de bandits i no es podia anar massa refiat.”

Com diu l’excels poeta de l’Eclesiastès, “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. Em va semblar que aquesta del llec Pere era una excel·lent manera d’encarar aquest que ara vivim.

Intermezzo taxonòmic

Etiquetes

Biblioteca personal, Enric González, Jacinto Antón, literatura fantàstica, Macrí, ordre i caos

Un alegre menyspreu doblega el destí, així que mentre es resolen les meves diferències amb l’oligopoli espanyol de les telecomunicacions, em dedico a qüestions d’intendència domèstica, algunes llargament ajornades i altres obertes pel meu recent trasllat.
La més agradosa, ara que pot evitar-se l’amuntegament desordenat, ha estat l’arranjament de la meva biblioteca. La cosa, ho entenc, no té cap interès públic i és gairebé indecorós que m’hi regali aquí. Però com entre els lectors habituals d’aquest blog hi ha uns quants adelerats lectors, i fins i tot un parell de professionals d’aquest mester, potser hom trobi d’interès oferir-me parabéns o reblar-me el clau.
I és que després de rumiar-m’hi i de descartar l’adopció dels principals sistemes internacionals, que haguessin posat en evidència uns deliris de grandesa gens escaients a la meva modesta col·lecció, i de renunciar a la classificació editorial, aquella que prefereixo a les llibreries però sense sentit en una biblioteca privada heterogènia i més aviat dispersa, he optat per la arrenglerament temàtic, que té la virtut afegida d’exposar les meves volences i mancances.

Cal dir que opino que la funció principal d’adoptar un determinat ordre és servir al seu usuari, encara que hi puguin intervenir altres consideracions fantasioses com la de facilitar la orientació i el gaudi a un hipotètic hoste a qui es donés llicència per a furgar entre les lleixes.
Feta aquesta precisió i després d’algunes deliberacions, he procedit a la següent disposició:

1.Literatura de viatges (on s’ hi inclouen també col·leccions d’articles i volums amb un accent més geopolític, com els llibres de reportatges de Kapuscinki, per entendre’ns). Atès que és un gènere que m’interessa especialment i que motiva una part substancial de les meves adquisicions, exigia un apartat propi.
2.Llibres, monografies i revistes d’etnografia, entesa en un sentit no restrictiu i que incorpora aquelles novel·les on el tracte d’aquestes qüestions va ser el motor de la seva lectura, així com uns pocs tractats de músiques d’arrel. Secció pròpia per idèntics motius que l’anterior.
3.Literatura fantàstica. L´única ficció que compro de manera regular, sobretot aprofitant la fal·lera de la meva companya per la novel·la gòtica i d’aventures .
4.Altres gèneres literaris i assaigs, això darrer en una mesura tan modesta que no m’obliga a dedicar-hi més de mig prestatge.
5.Poesia. Secció sectaria compresa només per afins: Cavafis, Pessoa, Keats, Whitman, Saint John Perse, Pound, Estellés, Caballero Bonald, Baudelaire, Foix, Novalis, Claudio Rodríguez, Trobadoresca i un grapat més d’antologies.
6.Cinema, arts, jocs i còmics. Els dipòsits de la major part d’aquests contingents a casa dels pares no només m’alliberen del vast espai que em prendrien, sinó que també són un motiu més de joia en cada visita que els reto.
7.Cuina. Una ferma i segura font de periòdiques incorporacions.
8.Memòries i biografies. Una altra temptació constant, limitada gràcies als serveis de la biblioteca pública.
9.Història (i també alguna mínima coseta de política). No pas menyspreable, tot i que també en això el fons bibliotecari de l’estat em forneixi de la major part de material que em va sent precís.
10.Ciències. Sobretot naturals, amb certa presència de la neurologia destinada a créixer. També escollides obres de filosofia, sociologia o economia.
11.Lingüística i llengües aplicades, és a dir, diccionaris, gramàtiques, llibres de text i etc.
12.Llibres i revistes de música popular i moderna. Focus de conflicte casolà per la injustificada i sentimental, ho reconec, conservació d’antics i desfasats exemplars de tot plegat.
13.Guies i revistes de viatges. Un altre fotimer, cortesia d’Altaïr, Descobrir i National Geographic.

Com és lògic, arribar a aquest resultat m’ha comportat cedir a petites prevaricacions. Però la majoria de dificultats han quedat resoltes amb una mica de personalíssim sentit comú i principalment amb la capriciosa llibertat que dóna el poder absolut. Per exemple, com establir una distinció entre literatura fantàstica i aquella que ha de formar en els rengles de la ordinària? Una al·legoria de ressonàncies tan fabuloses com En els espadats de marbre de Jünger mereix participar de la primera o de la segona categoria? I quin lloc correspon a la Rayuela de Cortázar, a les Sonates de Valle-Inclán o, encara més pelut, a les tres versions de Moby Dick que roden per casa? I a la novel·la negra, sortosament molt absent d’aquestes antostes pel fet de llegir-la gairebé tota gràcies a manlleus a la mare o a la biblioteca municipal?
Per altre banda, què fem amb les memòries d’escriptors com L’Illa del segon rostre de Vigoleis Thelen o La novela de un Literato de Cansinos Assens? Les col·loquem a la fila quarta o a la vuitena? Per no parlar de l’excel·lent monografia coordinada per Lawrence Cohn sobre el Blues, potser la gènere més influent en la configuració de la música popular contemporània, però indubtablement una mina d’informacions etnomusicològiques?

Però ben mirat, aquests i altres dubtes són peccata minuta si els comparem amb el repte més dolorós que una tasca d’aquesta naturalesa imposa. Sí, amics, em refereixo a aquella temible missió que tot propietari de biblioteques coneix; allò que el meu amic M., sotmès a idèntiques pressions, descrigué com la “grave hora del expurgo”. Suposo que en casos desesperats només queda la solució que aplica n’Enric González : un entra, un surt. O sense anar tan lluny, aquella que Jacinto Antón tractà de dur a terme fallidament en similar situació, inspirat-se en el càstig enginyat per l’emperador Macrí a les seves legions derrotades: el delme. Com en el cas present no hi havia cap urgència i tota mesura hagués estat preventiva, m’ho he pres com un gimnàstica que em preparés per l’esdevenidor. No fa falta dir que m’hi hauré d’exercitar amb més energia, perquè la magre sega d’un exemplar arreplegat al metro i ja llegit de la Collita roja de Hammet i dues revistes de pa sucat amb oli és per a preocupar-se.

De moment, ells romanen al seu lloc, quiets i ferms a les files. Uns miren de fer la viu-viu, altres presumeixen fatxendes dels seus esplèndids lloms, n’hi ha que confien en passar desapercebuts i altres em tempten contínuament perquè els torni a fullejar, amb l’esperança que el record d’aquest moment em faci tremolar la mà. I si jo miro de refermar la meva voluntat i deliberació, ells es fortifiquen i s’arrelen en el seu nou casal cada hora que passa, disposats a lliurar-me, arribat el dia, una batalla sense quarter.

Paint gastròpodes

Si pretengués descobrir ara la gastronomia xinesa seria un beneit. Però si té cap interès, i la declaració potser faci algun efecte entre la gent que em coneix i m’ha acompanyat sovint a la taula, diré que no he menjat de manera continuada i ordinària tan bé mai i enlloc. Només per això, aquesta civilització ja mereix tot el meu respecte i atenció.

Evidentment, de motius n’hi ha molts més i hi haurà temps de comentar-los ben aviat. Però no és qüestió d’abusar del rar arravatament de generositat hostalera desinteressada que em permet remetre-us aquest breu. I com el primer és el primer: sí, Joan-Carles, aquí s’hi mengen caragols. I no només això, sinó que són una de les especialitats de la província de Guangxi (广西) per on hem acabat rodant.

Els dubtes sobre la seva bondat crec que els poden dissipar aquestes imatges del moment de servir-los i d’aproximadament un quart d’hora més tard.

Una abraçada, amics.

El soroll i la fúria

Etiquetes

amor als gossos, civisme espanyol, fantasies de destrucció, lladruc, soroll

L’orgull d’un poble: guixada recurrent a les parets de Lisboa.

Porto uns dies de deixadesa vestigial. Perdoneu-me, però tinc una explicació.
Veureu: a la cantonada del carrer hi ha una edifici envoltat d’amplis camps d’esports i sorrals i protegit per una reixa. Car llueix un cartell amb el nom de brega d’una monja albanesa fonamentalista, em va costar una mica descobrir que era una escola pública d’un estat aconfessional. Però val a dir que l’emissió periòdica i a tot volum d’inquietants músiques pels seus altaveus –per fer-vos-en una idea: avui tocava això– va contribuir al meu desconcert.

Com és natural, identificada la seva comesa, vaig passar a sentir un gran neguit per aquells mètodes d’instrucció, més propis d’un camp de concentració o d’un ensinistrament paramilitar que d’un col·legi modern. Però després m’hi vaig rumiar millor. Els havia hagut de dissenyar hom perspicaç i conseqüent. Perquè aquest rebombori serveix per introduir la mainada en la principal passió nacional i en allò que serà la finalitat primera i potser única de les seves vides: infligir i suportar soroll.

El veí de sobre, per exemple, és un ciutadà exemplar. No crec que quedi un sol racó de casa seva per amartellar, foradar, xerraquejar, falcar, perforar, llimar, serrar, polir o aspirar. I encara així, hi persevera. S’hi esprem. No es rendeix. En els esparsos moments que es permet sostreure’s a aquesta tasca colossal, inacabable, es distreu amb un gos a qui sospito ha sotmès a alguna operació vocal per fer més estridents i desagradables els seus lladrucs. (Ah, els gossos, aquesta raça maleïda de bèsties sobre la qual el meu proper viatge xinès em permetrà simbòlica revenja!). De tard en tard també punxa –al volum pertinent a la seva condició de prohom – un disc d’himnes, un mix de Sinatra i alguna galindaina metàl·lica. Només la convicció que unes ocupacions tan constants i esgotadores acabaran desembocant en un greu, dolorós i amputador accident fa que no m’abandoni al desconhort o a la violència frenètica i homicida.

Això i l’heroica veïna del tercer, a qui mai se sent fer cap remor i que amb la seva imprudent conducta s’està delatant. Aquesta discreció i escrúpol només pot explicar-se per alguna militància clandestina. No estic sol, doncs? Allà fora encara hi ha més gent que resisteix i s’organitza? En tot cas, hauré de visitar-la i recomanar-li que dissimuli: capteniments com el seu s’han declarat abolits i tothom els ha de combatre amb ferotgia.

Les fórmules de manifestació d’aquest odi són tan variades i abundants que no treu cap enlloc fer-ne una recensió. Però és de justícia reconèixer que els mòbils han ajudat a donar un cop definitiu a l’antipatriotisme silenciós i a fer que no hi hagi ja refugi segur, ni tan sols els anteriorment plàcids trànsits en metro o tren de rodalies. Avui sempre trobareu a qui es dedica a esgargamellar-se perquè sentiu les ximpleries que ha de dir al pobre desgraciat que l’escolta a l’altra banda de l’auricular o els curts de gambals que no prou contents amb la ignorant selecció discogràfica que s’han descarregat al telèfon obliguen tothom a d’escoltar-la?
Què és pitjor? No ho sé pas dir. Però sí que penso que en una societat sana i normal aquestes actituds acabarien amb altercats o, en casos de contumàcia, amb linxaments. Aquí ningú mou una cella. I com podria, si cap cobertura pública o privada l’empararia, si són les mateixes autoritats les més entusiastes promotores de saraus, processons, trencadisses, indefensions i impunitats, si es convida la gent forana a visitar-nos amb la promesa de gresques descontrolades, si la llei no protegeix i en allò mínim que protegeix no s’aplica i si s’aplica triga anys i nervis a fer-ho?

Per tot plegat, la situació aquí, a Madrid especialment, a Espanya en general i, ai!, em temo que cada cop més també a Catalunya, és sempre precària i desesperada. I potser pugueu entendre que les fantasies que apleguen elements com escamots d’afusellament, poders plenipotenciaris i delectances maníaques en el vessament de sang creixin i consumeixin un temps que de molt bon grat destinaria a escriure coses més passadores que aquests estirabots.
Ho procuraré, ja més desfogat, al més aviat possible.

Correu urgent per servei de cavalleries

Etiquetes

cardenal Rambouillet, Correos de España, correus, Fernand Braudel, Ferran II d'Habsburg, Guerra dels 30 anys, postes, regressions al passat, servei postal s.XVII

 

 

 

“…por la haraganería y el poco celo que ponen los oficiales de posta en despachar a través de Francia los envíos de Vuestra Majestad; tan grande es el descuido, que se da con frecuencia el caso de que los dichos envíos se estén detenidos hasta un mes o seis semanas en Lyon, después de haber salido de la corte. De suerte que cuando llegan a mis manos han pasado ya, muy a mi pesar, el tiempo y la ocasión para ejecutar los mandatos que de ellos se contienen.”
Carta del Cardenal Rambouillet, datada a Roma el 30 de gener de 1579.

La papereta de la corona d’Espanya la tardor de 1619 era ben lluïda. Sense el seu recolzament militar directe, la causa del successor a la corona del Sacre Imperi Ferran II d’Habsburg,  i en conseqüència de l’hegemonia familiar i catòlica a Alemanya i de retruc a Europa, penjava d’un fil. Però els ambaixadors i secretaris de Madrid  eren conscients que una intervenció d’aquest caire podia provocar un conflicte d’un abast imprevisible: el Consell d’Estat, sempre lluminós, arribà a parlar d’una “guerra eterna”.
Malgrat això, el setge de Viena per les tropes hongareses de Bethlen Gabor, aliat del pretendent protestant a la cadira imperial i al tro de Bohemia Frederic V del Palatinat, va precipitar la decisió d’iniciar una campanya amb un exèrcit de vint mil homes comandat per Ambrosio Spínola: la revolta de Bohèmia acabava d’encendre la metxa de la devastadora Guerra dels trenta anys.

Semblarà una ironia que aquesta resolució es prengués per la trigança dels correus que informaven que el setge s’havia aixecat i que, per tant, l’assumpció d’un compromís tan seriós podia ajornar-se. Però aquesta subordinació material és indispensable per comprendre el funcionament d’Europa en l’Edat Moderna: és, com la descriu Fernand Braudel, “una mesura del segle”.
Les cròniques i diaris de viatgers, les correspondències diplomàtiques, els registres d’activitats mercantils del XVI i XVII es troben farcides d’al·lusions a retards i queixes per la ineficàcia dels serveis de postes. És més,  a vegades, amb alegre perplexitat, s’hi constata el contrari: una lletra ha arribat en un temps raonable; senyal inequívoca que era una excepció més aviat extraordinària. Les notícies també corrien amb exasperant lentitud: el resultat de la batalla de Lepant es conegué a Nàpols disset dies després d’esdevenir i no es va propagar per Madrid fins a set dies més tard. I tot anava així. Quan les coses arribaven a bon terme, és clar, perquè les possibilitats que un incident meteorològic o alguna altra eventualitat enviés en orris fins i tot les previsions més pessimistes rondava sempre a la gent de l’època.
Els serveis ben organitzats que garantien diligència i seguretat en la tramesa eren cada vegada més cars i només rics mercaders amb molta cuita o les grans cancelleries se’ls podien permetre , mentre que les vies ordinàries representaven posar-se en mans de Nostra Senyora de la Paciència. Una situació que no s’alteraria  fins al darrer terç del segle XVIII amb la seva revolució dels transports.

Potser per això, procliu com sóc a deixar-me arrossegar per les evocacions d’altres temps i per detectar un graciós lligam amb aquesta tradició, pateixo amb imaginatiu estoïcisme la desgràcia anomenada Correos de España . A mi, aquesta mena de joia de la corona del sector públic, me n’ha fet de tots colors. M’ha perdut cartes –bé, perdre és un delicat eufemisme: me les ha robat o confiscat- i me n’ha lliurat altres que ja no era sensat esperar. M’ha malmès paquets, m’ha deixat avisos de recollida després de la data màxima per a fer-ho i me n’ha retornat d’inapel·lablement adreçats sense creure convenient oferir una explicació ni de lluny satisfactòria. I com a bon pelacanyes, m’ha imposat tarifes prohibitives i m’ha sotmès a condicions draconianes per oferir-me aquest espectre de servei. La cosa ha arribat a extrems molt galdosos, com l’ocasió en què la seva incompetència gairebé em costa la meva contribució a acomiadar de La Moncloa els falcons d’Iraq. Això sense parar massa compte a les cues soviètiques i als procediments primitius de les seves oficines o als menyspreus  i fatxenderies del seu  sovint malcarat personal.
Jo he arribat a acceptar que quan hom confia una lletra a aquesta gent ho fa a la providència, perquè entra en una realitat paral·lela de la qual només en surt per atzarós i insondable caprici.

Dic tot això perquè fa unes setmanes va arribar-me una comanda d’Anglaterra en el miraculós termini de tres dies i perquè ahir una nova remesa, des de Jersey, ho va fer en vuit dies naturals. Potser alguna cosa estigui canviat o potser sigui només pura xiripa. O més probablement que la intervenció del gloriós Royal Mail en la meitat del procés hagi propiciat aquest prodigi. Però jo, com el cronistes d’antuvi als quals em referia abans, ho consigno aquí, perquè algú en el futur tingui constància que a principis del segle XXI, en un racó de l’Europa desenvolupada, aquesta llei de coses encara produïen meravella gran.

Testosterona etimològica

Etiquetes

falses etimologies, llegenda Papessa Joana, testificar

El senyor filòleg, amb la seva xanxa galaica (ja pot anar dient que és de Móstoles, de Segòvia, de Terol o de L’Horta Nord. Tot mentida.) insinuava fa una temporada que servidor catalanejava quan en els comentaris d’un seu post pretenia “haber sido testimonio” d’uns fets –no cal dir que execrables- on un castellà de recta observància hagués dit, és clar, testigo.

Ja em dispensareu, però la cosa té molts collons.

I no ho dic per dir: una de les falses etimologies més irreductibles que conec és, precisament, la del verb testifica, que amb insistència s’ha volgut relacionar amb els testicles. Perquè segons algunes versions, el seu origen es trobaria en el costum romà de dur-se les mans a les parts íntimes quan es prestava un jurament.
Però encara n’hi ha una de més fantàstica i que també llueix virils garlandes. És l’etimologia que sorgeix de la llegenda, rica en variacions i d’un origen molt controvertit, de la Papessa Joana.

Molt bàsicament, se’ns explica que en algun moment de la segona meitat del segle IX una dona, evidentment amagant la seva veritable identitat, va aconseguir ser escollida Vicari de Crist i manar en l’Església Romana fins que un desafortunat incident va desemmascarar-la i costar-li la pell. I seria per raó d’aquesta aixecada de camisa que s’hauria instaurat el manament de comprovar el sexe dels pretendents al tro de Pere: l’encarregat d’aquesta delicada tasca, després de sospesar la qüestió, proclamava “Duos habet et bene pendentes” (n’hi ha un parell i pengen com cal). És a dir: testificava.

No obstant això, sembla que el mot te orígens força més prosaics. I tant sobre això com sobre la prodigiosa mistificació de Joana, que fins i tot la mateixa Seu apostòlica va tenir per verídica durant un bon grapat de segles, podeu fer-ne profitoses recerques a la xarxa.
Si altrament  se us acudís buscar “dar testimonio”, ja us avanço que el senyor filòleg tenia raó i que si hom va passejant-se per aquest móns de Castella brandant tal expressió és molt probable que l’acabin prenent pel que no és. Això sí, sempre ens quedaria aferrissar-nos al caràcter vestigial d’aquests papers per justificar un ús arcaic i molt reculat en la llista d’accepcions de la parauleta dels pebrots.r