Estats d’indefensió

Etiquetes

Berga, mapes de patrimoni de la Diputació de Barcelona, María del Agua Cortés, Oficina de Patrimoni Cultural, Rubí

(Dues cares d’una moneda: a l’esquerra, l’històric edifici del Vapor Nou de Rubí sembla que serà restaurat i allotjarà un centre cultural. A la dreta, una de les Torres de’n Massana, de qui ningú sembla preocupat en aturar  la decadència. Ambdues construccions es trobaven totalment desprotegides  a la data d’elaboració de l’ inventari rubinenc de patrimoni. )

Mesos enrere, mentre mirava d’escampar una boira condensada sobre una regió apartada de la meva memòria, em vaig dedicar a tafanejar en l’ inventari de patrimoni de Rubí. Però com el fantasma que volia conjurar no apareixia en aquest informe, vaig posar-me en contacte amb la Diputació de Barcelona, que és qui sembla coordinar i impulsar l’elaboració d’ aquesta mena de materials.

Després de l’inevitable romiatge per diversos telèfons i departaments, vaig tenir la sort d’establir contacte amb la Mª Agua Cortés, que em va atendre amb una cordialitat i eficiència que no per desitjable és sempre garantida en els tractes amb l’administració pública.
Sabuda la curiositat de servidor, podeu imaginar que vaig aprofitar la xerrada per escatir alguns conceptes que no tenia massa clars sobre la gestió present d’aquests afers. Entre altres, el grau d’obligatorietat que tenen els ajuntaments de vetllar pels seus llegats, materials o immaterials, i la diferència entre encarregar aquesta bonica declaració d’intencions que és un inventari i donar el pas de confeccionar una eina que comporta deures més estrictes com un catàleg.

La María em va exposar un munt de qüestions interessants i em va anunciar que la diba  preparava una aplicació on els mapes de patrimoni disponibles de cada localitat podrien visitar-se mitjançant un servei de localització geogràfica en línia. Que la setmana passada tingués la deferència d’avisar-me de la seva pujada a la xarxa, tot i el temps transcorregut,  m’ha empès a publicar aquesta manifestació pública d’agraïment i a recomanar-vos visitar una pàgina que, si sou només la meitat de badocs que un servidor, us proporcionarà hores segures d’entreteniment i gaudi.

I d’estupor, és clar. Perquè no fa falta gaire agudesa per descobrir que anem per un hivern glaçat en espardenyes i calçotets. Em remeto a les dades: dels tres-cents dotze municipis de la província de Barcelona, només vuitanta quatre tenen inventari (que fins i tot descomptant que n’hi hagi algun pendent d’indexar, vol dir poc més d’un quart del total.) I ja hem avançat que l’inventari només és un recull que busca donar a conèixer i ordenar els béns patrimonials amb què es compta, i és previ a qualsevol extensió de la protecció més sòlida que un catàleg ofereix. Així, si fem una breu ullada a la major part de les fitxes que composen qualsevol inventari, trobem massa vegades que no hi ha cap figura legal concreta (la de bé d’interès cultural local és la més elemental) que impedeixi que el propietari o regidor de torn pugui alterar, desfigurar o directament fotre enlaire una vella masia o uns safareigs del segle XVIII, un molí històric o una trama urbana d’origen medieval, per posar exemples. I fins i tot en els casos en els quals  hi ha una empara jurídica,  les responsabilitats que corresponen per desatendre-la no són excessivament greus.  Això per no parlar del patrimoni moble o documental, que sovint es troba en un estat d’incúria i desordre que hauria de fer avergonyir a una societat pretesament civilitzada.
Parlem, tot s’ha de dir, de la província de Barcelona, que és aquella que més s’ha preocupat de sensibilitzar els seus municipis en aquest temes i que ens ha donat uns instruments seriosos als interessats en divulgar-los: no vulgueu saber en quin grau de desenvolupament es troben projectes d’aquest tipus –si n’hi ha- en les altres diputacions del país.

(Safareigs de Berga. Un dels llegats més particulars del poble, pel nombre que se n’han conservat. Però sense que res més que declaracions vagues sobre el seu valor, el desús els pot acabar de malmetre.)

No pretenc que els nostres pobles hagin de viure momificats en un passat artificial i que el natural progrés de la història no s’hi pugui manifestar de cap manera. Però el marge que concedim a que qualsevol desaprensiu pugui privar-nos d’un llegat objectivament valuós, que dóna personalitat a la nostra vida comunitària i ens ofereix un sentit de continuïtat i memòria, és a tota llum desproporcionat.

Sense posar-hi massa malfiança, es diria que estem encara ancorats en una fase primitiva on “el preu d’ocupació del sòl”, per emprar paraules de na MªAgua, és més important que el benefici molt més eteri però cabdal de disposar d’unes arrels i d’una xarxa de complicitats ordida sobre coses comuns i heretades.
Pensant-ho amb més mala llet, més aviat asseguraria que hi ha moltes instàncies interessades en què bona part de la ciutadania visqui amb distància i desafecció allò que l’envolta, per així poder-hi manifassejar millor, i que la pedagogia que tot és sacrificable a un il·lusori i dubtós progrés material serveix a la perfecció a aquest propòsit. I, potser, caldria que comencéssim a reaccionar-hi amb menys complaença. O hi perdrem bous i esquelles, com ens ha vingut passant amb una freqüència que esborrona.

En el país del passat I

Etiquetes

bacallà, Bernado Atxaga, bizitzak, Brú na Bóinne, dolmens, megalitisme, menhirs, pesca d'altura, tradicions inventades, Valencia de Alcántara

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.

Records inventats

Etiquetes

criptojudaisme misteriós, destrucció d'un imaginari, patrimoni perdut, Rubí, sinagoga de Rubí

Residus d’un paisatge mític. Rubí: topants de Ca n’Alzamora i la Torre de la Llebre.

Teníem disset anys i ens agradava parar per les rodalies feréstegues i solitàries del poble. I us haureu de refiar de la meva paraula: en aquell món anterior a la gran especulació, els afores de Rubí oferien incitants casalots abandonats o vells magatzems industrials mig enderrocats a dojo, o llocs tan estranys i encisadors com el “cementiri de les caves”, un xiprerar apartat on en època indeterminada algú havia tingut la pensada de plantar-hi un grapat d’estàtues d’inspiració vagament romana i de rèpliques de capitells dòrics. Tot allò feia les delícies d’una colla amb tantes galindaines decadentistes com la nostra, i sovint ens lliuràvem a expedicions nocturnes d’exploració d’un territori sobre el qual havíem anat construint una personal mitologia.

Un dels nostres paratges preferits quedava entre les vies del ferrocarril i la masia de Ca N’ Alzamora. Una contrada trencada de timbes i torrents, coberta de bardisses i canyissars i només civilitzada per uns escadussers horts gairebé inaccessibles, dues antigues manufactures tancades i una petita colònia d’humils habitatges associada a aquestes fàbriques.

Fou darrera de la part visible d’una d’elles, entre obstacles diversos i esbarzers i quan tot just s’engegava el pla d’urbanització de la zona, on hi vàrem fer una de les nostres més desconcertants troballes. Es tractava d’una mena de templet de maó vermell, de planta rodona o potser octogonal, coronada per una petita cúpula i guarnida per uns arcs apuntats que emmarcaven les mínimes finestres. No cal dir que aquella enigmàtica capella, tan críptica i incomprensiblement encaixada en aquell indret, va tenir un efecte immediat sobre les nostres imaginacions tan amarades de lectures lovecraftianes.
Recordo que mentre hi rondàvem pensant com accedir-hi va començar a ploure a bots i barrals. Però nosaltres érem joves i negligents, de manera que se’ns va acudir llevar-nos les camises per no enfangar-les i fer un petit castell humà per atansar el més lleuger dels nostres a l’única obertura accessible. La inspecció visual de l’interior no ens va deseixir de la primera impressió: era ben raonable que allò s’hagués edificat per a servir de lloc de culte, si bé les falques, taulons i altres materials de construcció indicaven que havia abraçat la nova confessió emergent en aquells dies.

Tres o quatre anys més tard vaig topar-me amb un petit article de la premsa local que ara em planyo de no haver conservat. L’ escrit recollia l’enderroc de l’edifici i n’explicava breument la història. Segons aquella font, l’havia fet erigir un prohom de la vila als anys vint (o trenta) del passat segle per allotjar-hi… una sinagoga. Són tots els detalls que puc recordar, i si el projecte va reeixir o a quina comunitat pensava atendre són detalls boirosos que no he aconseguit recuperar. Per més que m’hi escarrassat, no hi ha hagut manera de localitzar cap ulterior informació. La minuciosa fitxa tècnica de l’ inventari de la Diputació, tan tristament rica en vestigis rubinencs desapareguts, no en diu una paraula, i caldrà veure si abans d’ésser esfondrada va trobar lloc en el catàleg definitiu de bens patrimonials (prou sé que és una incoherència, però aquest país és així i aquí han passat moltes coses que mai hagueren d’haver passat). Mentrestant he buscat la confirmació d’alguns dels coparticipants de la descoberta, però les seves respostes han tingut un caire al·lucinatori que no ajuda a desmentir la sensació que tot plegat forma part d’un passat perdut i soterrat, tan irreal com si fos purament imaginari. Potser sigui aquest el to que pertoqui a l’evocació d’una vida que s’allunya i es desfà sense remei: la del nostre vell poble i la de la nostra adolescència, cada cop més llunyana i llegendària.

Nomenclatures I

Etiquetes

noms medievals catalans, noms per a fills, Onomàstica

Una de les darreres tramuntanades del company Vicent ha actuat d’incitació d’aquesta entrada. I és que encara que pretengui emmascarar-ho d’interès onomàstic, jo també he passat moltes badoques estones amb el cercador de noms de l’INE i de l’Idescat, buscant ximpleries com quants Senyors Carallot (cap, desafortunadament) o Senyors Nabo (tres) corren per aquest verals ibèrics.
Val a dir que això de parlar de noms ha estat sempre un dels meus entreteniments favorits i que aquestes eines m’han deixat satisfer tota mena d’ocioses curiositats. I també resulta un joc social infal·lible: obriu l’aplicació en alguna reunió d’amics i veureu com qui més qui menys fa les seves morbosespropostes.

Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.

Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…

En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).

Aquest lleure m’ha permès també fer alguna valuosa constatació personal. Sense anar més lluny, que dels meus quatre cognoms materns tres presenten la més alta freqüència al Berguedà i un al Solsonès, fet que confirma la tesi ja exposada en un anterior post.
Igualment, com sempre havíem sospitat, puc comprovar que dos dels meus millors amics porten cognoms catalans molt estranys. De Buxaus en queden només disset. I el cas dels Baladoch és encara més crític: en resten només sis –sis a tot el món- i, si les dades són correctes, el Francesc és l’últim mascle en edat de procrear que podria transmetre’l. Aquesta deu ser un sensació ben inquietant: saber-se el terme d’una nissaga, el darrer d’una línia de sang que només tu pots decidir si anirà un pas més enllà en la història de l’espècie.
Potser, estimat Cesc, caldria que anessim per feina. El nostre llegat patronòmic depèn dels teus moviments…

Arcaics paranys

Etiquetes

dèdal, Kerényi, laberint, màgia primitiva, Ramon Espelt

M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.

La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.

La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.

PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…

País de brètols

Etiquetes

Albaicin, Cabanyal, El toscal, Les Rambles, Parc Ribalta, Stevenson

Visc en una mena de país -que en això no hi trobarem fets nacionals o diferencials- on qualsevol cosa que pugui guardar un mínim encís, qualsevol inofensiu rastre d’un passat de formes més gràcils i delicades, és ràpidament identificat, localitzat i destruït. Que mai cap parc assoleix una certa entitat de refugi fetiller? Ja trobaran la manera de fer-lo passar per l’adreçador. Que un barri conserva certes essències populars d’arquitectura i relació de veïnat? No cal que hi patim: un pla per desnaturalitzar-lo o esborrar-lo del mapa vindrà en el nostre socors. I si no, sempre pot confiar-se en l’infame paisanatge per a tornar-lo abominable. Resulta que tenim una ermita del segle XVI que molesta el propietari d’una finca? Doncs es fot enlaire! Que alguna mena de miraculós oblit ha permès conservar la casa d’un insigne dramaturg? S’hi planten a sobre uns bons blocs de pisos i ves que vinc! Així va tot i, més que cap altre -jo he arribat a escoltar al·legar beneiteries com la truita de patates- aquesta podria ésser la marca d’identitat del Regne d’Espanya, de les seves autoritats ferotges i dels seus mesells súbdits.I després hi ha les formes més subtils però igualment odioses d’anar fent aquesta realitat nostre més esperpèntica i deforme. Recordo que quan vivia a Barcelona i sobre Les Rambles s’hi començava a insinuar un magnífic arc de fulles que feien la passejada més ombrívola i deliciosa era qüestió de dies la aparició dels sinistres escamots del departament d’arbrat amb ordres de plomar tota branca que goses conspirar en aquesta direcció. Per no parlar de la dèria maniàtica d’instal·lar enllumenats obsessius que puguin dissipar tota sensació nocturna reservada i acollidora. Si mai s’ha estat a hora foscant en una vila del centre d’Europa es comprendrà immediatament de quina mena de suau plaer enigmàtic ens estem privant .

A vegades, la concatenació d’actuacions d’aquest gènere em força a pensar que només pot tractar-se d’una obra programada de desencoratjament civil. Però tot plegat és tan groller i de tan miserable volada que només pot considerar-se l’efecte lògic de l’embrutiment secular de la població i de la impunitat de empreses sense escrúpols en conxoxa amb dirigents polítics analfabets, corruptes o ambdues coses al mateix temps. I a qui se li acudeixi protestar per aquest festival del disbarat, se’l titllarà d’excèntric, de perepunyetes, d’enemic del progrés, de badoc tronat o d’algun eufemisme encara més feridor. Per tot això, en moments de màxima desesperança, em conhorta pensar que, per exemple, aquest enyor de fanals justos i proporcionats ja rosegava el meu estimat Robert Louis Stevenson, que dedicava a la qüestió un bellíssim escrit que us tradueixo com a mostra de la meva resignada queixa per l’època grotesca i energumènica que ens ha tocat viure:

“A París, a l’entrada del Passage des Princes (…) una nova classe d’estel urbà brilla ara totes les nits, horrible, aliena a aquest món, molesta per la vista humana, ¡un fanal de malson! Una llum així només hauria d’il·luminar assassinats i crims públics o els corredors dels manicomis, un horror per destacar un altre horror. Mirar-la una vegada és enamorar-se del gas, que dóna un resplendor càlid i domèstic a la vora del qual es es pot menjar. (…) Allà on hi sobreviuen dolces alegries, on les persones s’apleguen per fruir i el filòsof mira somrient i callat, on l’amor i el riure i el vi deificant abunden, allí, si més no, que la vella i tènue lluïssor il·lumini els quefers humans.”