Etiquetes

, , , ,

libroRojoJUNG
Fa uns dies vaig somiar que una amiga era una deessa sumèria i tenia 4.000 anys. Cert que n’havia passat 3.700 en un temple perdut dels deserts babilònics, en una mena de son mineral. Però de tres segles ençà menava una vida discreta entre els homes i, recentment, trobava agradable el sovinteig de la nostra colla.
Anit, en canvi, en companyia cordial, explorava unes terres frontereres i passava a l’altra banda d’un riu cabalós tot congelat. De sobte, però, el gel començava a esquerdar-se i del desglaç brollaven ràpids i cascades. Havia de tornar a corre-cuita, sobre làmines trencadisses, per evitar de quedar-me atrapat a l’altra banda del corrent. Que amb lucidesa onírica comprenia que era també l’altre món.

N’hi ha prou amb dos exemples recents i en cap mesura extraordinaris. Tota la vida he tingut la capacitat de recordar bé els somnis i de tenir-ne de molt elaborats, amb estructures narratives marcades i rics en personatges i situacions. L’islandès antic tenia una paraula per la persona que posseïa aquesta facultat, draumanadr, i es considerava una mena de do. No és estrany, car representava el poder d’accedir no pas a un pla fictici de la realitat, sinó al veritable món espiritual, on es podien anticipar fets del futur, comprendre’n del present i resoldre’n del passat, tractar amb els esperits o endevinar la voluntat oculta dels adversaris. A les sagues i textos antics, aquesta potestat es confon o sobreposa a vegades amb la d’alliberar el doble que viatja amb nosaltres i projectar-lo a distància, fer-lo anar lluny del propi cos. Allò que en l’argot parapsicològic modern s’anomenaria un viatge astral. Per acomplir millor aquestes missions, el doble adquiria sovint formes zoomorfes; una creença ben estesa en el paganisme germànic i que n’engendra de posteriors, com ara la de la licantropia.

Avui, la noció que els somnis tinguin un paper i significat en la nostra vida, no diguem ja un caràcter profètic, ha quedat bandejada pel racionalisme. La psicoanàlisi va ser l’últim intent més o menys sistemàtic de posar ordre en aquest domini des d’una perspectiva científica, però les seves teories es troben avui molt comprensiblement desacreditades. La ciència ens diu que els somnis són un pur residu de la nostra funció cerebral, un producte de l’activitat de l’hipocamp i del sistema límbic mentre dormim. Ni rastre de la visió arcana dels vells escandinaus o de la immersió en un inconscient col·lectiu que proposava aquell boig formidable de Jung. Al món modern occidental ha quedat abolida la idea preciosa i intrigant de Nietzsche, que deia que en el procés dels somnis l’home es prepara per a l’esdevenidor.

Tot i amb això, a mi em resulten útils. No només com a eina d’autoconeixement, assenyalant-me en ocasions i de manera obliqua coses que no percebo prou bé durant la vigília, o senzillament fent aflorar anhels i enyors que havien quedat soterrats, sinó com a mitjà pur d’evasió. Quan la realitat se’m fa ensopida, com em passa darrerament amb aquest present gregari i monòton que vivim, endinsar-me en els reialmes de Morfeu és un abandó estimulant; la possibilitat diària de tenir aventures insòlites, de retrobar amics llunyans i rostres perduts, d’experimentar estats alterats i de deixar-me arrossegar per un torrent psíquic imprevisible, que a vegades mena a fondàries paoroses i altres a esplendors reparadors.

Es tracta d’una propensió que també ha fet que m’interessin les cultures on aquestes exploracions tenen encara un paper de relleu, de les dels aborígens d’Austràlia a les dels animistes siberians. Societats en les que aquestes qüestions no es deixen al lliure arbitri i que, conseqüentment, han sistematitzat mètodes per a la inducció dels somnis. La música i la botànica, com d’habitud, s’han provat com els millors aliats a l’hora de desfer envans i creuar fronteres. En la meva fal·lera etnològica, he arribat a disposar d’un petit herbari amb alguns dels extractes als quals diverses tradicions assignen la capacitat de concedir somnis lúcids. N’hi ha una corrua llarga, de la silene capensis, que els àugurs del poble xhosa han consumit des de temps immemorials, a la calea zacatechichi, que ajudava els xamans xontal de Oaxaca a rebre missatges divins, tot passant per les fulles d’ilex guayusa, amb que els indis kichwa de l’Equador s’estimulen per a rebre els ensenyaments dels avantpassats durant el son.
Però sospito que és una prudència instintiva la que em fa atribuir a l’esfera del lleure i l’escapisme aquests ensinistraments. Diu Jünger, mestre sempre, però un d’especialment esmolat en aquests afers, que “el triomf del poder de l’esperit sobre el temps es una tasca sense fi.” I que en l’ebrietat com en el somni, “en aquests recorreguts fronterers, el temps no és vençut, però en el trànsit es preveu que la victòria és possible. Des de bell antuvi, això ha representat per a nosaltres la bona nova, la llum d’Eleusis.” Potser sí que com s’ensumava el vell dinamiter tot plegat sigui un assaig, un apropament. La preparació pel moment en què haguem de saltar de debò i d’una per totes per damunt del mur del temps.

Anuncis