Etiquetes

, , , ,

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.


(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.

Advertisements