Ciutats: àgora o metàstasi?

Un ideal de civilització

Suposo que devia estar amollant el meu conegut blasme antiurbà i que devia insistir-hi més del compte. Perquè el meu amic Paolo, amb un instint sempre despert contra tota fàcil complaença, i malgrat ser un entusiasta dels poblots més petits, remots i aïllats que sigueu capaços d’imaginar, m’ho va deixar caure: “sí, però atenció, que ja els alemanys medievals ens advertiren que la stadluft macht frei.

En efecte, “l’aire de la ciutat allibera”. O potser millor, evitant la literalitat, “la ciutat fa homes lliures”. I encara que aquesta sentència remetés al precepte legal pel qual un serf de la gleva quedava manumès després de residir en una ciutat lliure durant un cert període de temps, sense que el seu senyor pogués reclamar-lo, i que posteriorment fos un lema mitjançant el qual les classes ciutadanes expressaven la seva voluntat d’ independència de la noblesa terratinent imperial, el seu sentit ha transcendit. La màxima simbolitza el poder de l’existència urbana per emancipar els individus. En oferir-los més possibilitats de desenvolupament gràcies a una xarxa de relacions més variada i menys endogàmica, per mitjà de a seva configuració multipolar i dels superiors obstacles de les autoritats per exercir un control efectiu sobre els seus habitants, les ciutats han facilitat una mobilitat social que en entorns rurals ha estat més complicada. També es podria argumentar que la confluència de gent molt diversa amb qui conviure i haver d’entendre’s ha sigut una escola de tolerància. I en la seva qualitat de fòrum i espai de conflicte més obert i canviant, han sigut les ciutats les que des de molt antic han permès a més persones participar dels àmbits de decisió i exercici de la sobirania sense que una condició d’origen en limités tan fortament les opcions. L’èxode a les ciutats ha tingut, és clar, un aspecte econòmic indefugible, però també ha representat un moviment per a permetre a desposseïts de tota mena canviar unes predeterminacions molt estretes i prosperar en una dimensió no només material.

A banda, la ciutat, per paradoxal que ens sembli, compta també amb defensors des d’una perspectiva mediambiental. En un món on la població no para de créixer i la petjada ecològica d’augmentar, les grans urbs podrien ser l’única manera de salvar el territori d’una expansió devastadora. El malson de l’urbanisme sprawl anglosaxó ho explica molt bé: no concentrar la població significa també una immolació de qualsevol zona verge. Alhora, l’absència d’espai entre persones redueix el cost del transport de mercaderies i de gent, en redueix el consum energètic i permet finançar i escometre de manera més rendible infraestructures sostenibles de gestió de recursos.

En darrer terme, la ciutat presenta també atractius comercials i culturals. L’existència d’una massa crítica de persones agrupades permet una diversificació de les ofertes que no és viable en altres condicions. L’especialització en certes mercaderies o les propostes excèntriques se sostenen en la capacitat de trobar un públic mínim que faci rendible allò que no és massiu o de primera necessitat. La ciutat, oferint-ho, eixampla així els horitzons, fent-nos proper i accessible allò que no tindríem a l’abast sense ella. Per altra banda, la promiscuïtat urbana i la densitat d’idees concentrades en un mateix indret en facilita l’intercanvi i en torna més eficaç la circulació.

El que vull dir és que jo, que he viscut gairebé sempre en ciutats o en els seus extraradis, sóc ben conscient de les seves fortaleses i dels deutes que hi tenim. Però en veig igualment el revers amarg. Fa un temps, vaig prometre al meu amic Xavier Boneta, un enamorat de la vida urbana i un apassionat de l’estudi de les seves formes que li argumentaria la meva progressiva dissensió amb allò que, malgrat tot, la ciutat proposa. Que tractaria d’explicar-li perquè l’emancipació innegable que en molts aspectes pràctics va suposar l’emigració a les ciutats –en el nostre cas parlaven del gran moviment posterior a la Segona Guerra Mundial- portava un preu aparellat que cada dia tinc menys clar que valgués la pena pagar. I és que des del final de l’edat moderna, quan l’escat demogràfic per una banda i la despossessió de camperols expulsats dels seus terrosos per la creació de grans latifundis per l’altra empenten a grans masses de gent a buscar la subsistència en les industries urbanes, la ciutat ha representat un vector d’alienació.

El moviment del camp a la ciutat a la Xina o Àfrica segueix els esquema dels viscuts a Europa o Amèrica i posa sota setge i arrasa les cultures camperoles. Com explica meravellosament Ian Johnson al NYTimes, és el gran desarrelament (http://www.nytimes.com/2013/06/16/world/asia/chinas-great-uprooting-moving-250-million-into-cities.html)

Les comunitats rurals, travades per vincles de solidaritat molt antics i regides per costums i modes d’organització que formaven un tot coherent i especialment adaptat a un entorn determinat s’escapcen. El resultat és un desarrelament i una interrupció en la transmissió de cultura i coneixements tradicionals que no ha deixat d’intensificar-se fins els nostres dies. A les ciutats els homes queden així sotmesos a formes noves i potser pitjors de dominació que les que abandonen. El lligam a modes específics de vida, a un paisatge nadiu concret, a una identitat particular es desfà i el substitueix un fluid viscós i informe que potencia la precarietat, la inestabilitat i la dissolució de tota noció de diferència. La vida a les metròpolis modernes deshumanitza, en la mesura que ens converteix en peces intercanviables, en membres d’una col·lectivitat massificada que propicia l’anonimat, l’individualisme i les relacions abstractes, així com la pèrdua d’un sentit de pertinença i de continuïtat, del sentiment orgànic de l’existència que gaudien les velles societat camperoles. Les ideologies del cosmopolitisme i l’universalisme, nascudes i crescudes al recer de les ciutats modernes, promocionen una espècie de deure impersonal i una moral general compartida que difumina tot contrast cultural i neutralitza les respostes divergents. És a la ciutat que s’aferma el malson de la globalització, de l’anivellament humà que ens dificulta enormement la recerca d’un sentit propi per l’existència i ens obliga a assumir un sol credo indistint, una sola forma de producció i de consum, una percepció idèntica del món i de les maneres d’habitar-lo.

No nego que les ciutats també han tingut la capacitat de generar cultures vibrants i arrelades (tot i que la majoria es trobin en el moment present en un estat avançat de dissolució) però trobo que han vehiculat en molt superior mesura la seva anihilació i han permès els experiments d’enginyeria social més destructius. I és d’aquí d’on neix el meu rebuig al fet urbà i el meu impuls periòdic d’apartar-me de la vida inautèntica que concedeix per defecte. Sols que em temo que ja no va quedant enlloc on fugir.

Anuncis

La vida és un èxode

Etiquetes

Ístria, èxode juliano-dàlmata, cens de Croàcia, Després vénen els anys, llibres de la Drassana, Maria Folch

La meva amiga Maria Folch ha publicat una novel·la. No crec que ajudi gaire que digui que me’n sembla una de bona. Tothom sap que sóc un mediocre lector de novel·les i que el meu judici en aquest terreny no val gaire cosa. Però potser pugui ser més persuasiu si dic que, enllà de la traça narrativa i la capacitat per dreçar un ficció, l’ obra té un valor de document, d’interrogació de la realitat i d’escandall d’alguns fosques del segle XX que encara avui ens persegueixen.

“Després vénen els anys” ens presenta la Blanca, una historiadora que entrevista els últims testimonis vius d’un episodi tan esfereïdor com poc conegut pels lectors catalans: l’èxode d’una gran part dels italians ètnics de la recent constituïda Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial. Establerts des de feia segles a la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia, arribats a l’escalf de l’expansió vèneta per l’Adriàtic, aquestes comunitats es van veure obligades a triar entre romandre al nou país o agafar el camí de l’exili. L’elecció venia condicionada per la repressió criminal que ja havien patit per part dels partisans comunistes, que assimilaven no sempre sense raó italianitat i feixisme, així com per l’amenaça d’assimilació que pesava sobre els qui es quedessin i la certesa d’esdevenir estrangers a casa pròpia. En un moviment que no deixa d’impressionar per tot allò que comportava, l’enorme majoria va escollir marxar. I com de fet exigien els tractats que concedien a Iugoslàvia la sobirania del territori, ho van fer deixant enrere béns i cases i la terra on tenia enterrats els morts. Les xifres són conflictives, però estimacions imparcials indiquen que un mínim d’un quart de milió de persones emprengueren aquesta migració més o menys forçada. En el darrer cens croata de 2011, en canvi, només 17.806 persones declaraven “nacionalitat italiana”.
Però l’experiència va ser encara més traumàtica si tenim en compte que tota aquella gent va arribar amb una mà davant i l’altra darrera a un país depauperat per la guerra com era Itàlia. I si els pròfugs es pensaven que la seva expressió de fidelitat cultural excitaria la solidaritat dels compatriotes, es van trobar que principalment el que feien era nosa. Menyspreats sense miraments per l’esquerra, que els identificava amb la igualment impresentable política imperialista de Mussolini i els percebia com un obstacle en les relacions amb la Iugoslàvia socialista, i instrumentalitzats per la dreta nacionalista, que en volia treure rèdits polítics sense pagar-ne els destorbs, molts dels exiliats van passar anys i panys com a refugiats en condicions molt precàries. A Trieste, per exemple, milers van viure en una gran sitja del port. A Tortona, al Piemont, n’hi ha que van passar més d’una dècada en una vella caserna militar. Altres, potser més afortunats, es van reubicar en pobles que alçaren del no-res per instal·lar-s’hi. Un d’ells és Fertilia, una barriada que es troba al terme municipal de l’Alguer i on la protagonista de la novel·la viatja a trobar-se amb els subjectes de la seva investigació Allí fa amistat amb un mariner, en Michele Fiorin, gràcies al fet que, a banda d’exiliat, havia sigut un brigadista a la ciutat de la Blanca, Castelló, durant la Guerra Civil i poc abans de l’ocupació nacional.

Fertilia, amb el seu transsumpte de campanile vènet al fons i el Lleó de Sant Marc.

Aquesta combinació de rerefons evanescents permet a la Maria una prestidigitació múltiple, on els fantasmes d’una cultura debolida –la dels juliano-istrians- es confonen amb els propis d’una ciutat conservada en el record d’en Michele –el Castelló republicà, assetjat i resistent- i ja només evocada i viscuda a retalls per la Blanca, que la sap desfigurada pel franquisme i maltractada per un urbanisme despietat. Ecos de pèrdua i vestigis supervivents que s’amplifiquen encara més en el marc laberíntic que representa un lloc com Fertilia: una illa –de vènets trasterrats- dins d’una illa –L’Alguer, on llangueix la petjada catalana- dins d’una illa –la Sardenya, que va sent italianitzada.

És l’audàcia d’endinsar-se en aquesta estructura de nines russes allò que em porta a dir que “Després vénen els anys” és un dels llibres que he llegit que exploren de manera més emotiva i sagaç el misteri de la identitat, de la seva composició plural i calidoscòpica. Car la Maria coneixia bé la meva passió per aquestes qüestions i, concretament, pel Ístria, em va fer l’honor de consultar-me alguns detalls sobre la zona quan començava la seva documentació. Més tard, em va concedir el plaer de ser un dels primers lectors del manuscrit. I per posar la cirera al pastís, em va pregar que li’n escrivís la síntesi de contraportada. Jo li vaig passar un text llarg i enrevessat que, molt sensatament, ha aparegut resumit. Però en un dels fragments que ha caigut de la versió final deia que de la lectura d’aquest llibre n’emergeix la “intuïció que estem fets de molts pedaços desiguals, grans construccions col·lectives o vivències mínimes i fugisseres, però també de somnis abolits, renúncies i amputacions.”

I és que no heu pas de pensar que us trobareu davant d’un assaig de geopolítica. La Maria ha tingut l’habilitat d’anar a cercar aquestes constatacions no només en les grans nafres d’aquesta història d’exilis i filferrades que és la nostra, sinó també i sobretot en detalls esmunyedissos, en escorços inesperats o en epifanies que de tan quotidianes i terrenals podrien resultar invisibles. No voldria esventrar-les gaire, per no furtar al lector el plaer de trobar-les, però n’hi ha una que em resulta irresistible. En un moment del relat, la Blanca rememora els viatges en cotxe de Castelló a Barcelona que feia amb la família, i com paraven a un bar a menjar-hi un entrepà. És un record d’infantesa, lleu i nostàlgic. Però el to canvia abruptament quan afegeix que ja de gran, tornant-hi a passar, va descobrir que havien pintat la façana d’algun color llampant i li havien posat un nom adient a la seva nova funció: una casa de putes de carretera.
És així com la realitat va sent destruïda i la nostra identitat es va esquinçant i recomponent, a vegades a cops de martell, com els que donaren els pròfugs d’Ístria per clavar els taulons inútils a les finestres d’unes cases on mai tornaren, però molt més sovint a traços subtils i gairebé imperceptibles.

“Després vénen els anys”, per acabar-ho d’adobar, ha estat editada amb cura i amor artesà a l’ofici pels amics de Llibres de la Drassana. Un volum amb marges generosos, bonica tipografia i una portada que fa venir ganes d’incorporar-lo als nostres prestatges sense pensar-s’hi massa.

Deixar-se de melindros

El menú a bord de La Victoria: mala peça al teler.

No és pas que durant les vacances de l’estiu passat mengés malament o passés gana, però endut pel fervor del meu primer descobriment d’Amèrica em vingueren al cap les penúries que hi van patir aquella colla de desesperats de totes les nacions que em precediren. La conquesta fou certament brutal i devastadora, però el relat de les dificultats sofertes pels qui s’hi aventuraren ens els fa una mica més propers i dignes de compassió. Al cap i a la fi, hi trobaren més sovint calamitats i dissorts que la fortuna que anaren a cercar.

Val a dir que la fam és un recurs temàtic molt del gust de l’època i que en determinats casos se’n fa un ús exemplificador i moralitzant. I arriba a existir controvèrsia històrica sobre si alguns relats són fefaents o bé excuses per a justificar fracassos diversos, com passa en el cas de Gonzalo Fernández de Oviedo quan al·ludeix a una “situación de hambre catastrófica, especie de plaga que llenó de cadáveres pestilentes los parajes antes lisonjeros y los aires antes perfumados” per explicar l’ocàs del primer assentament espanyol de La Isabela. Pensem que ell escriu, com no s’està de recordar, “por órden de César”. Però no sembla tan inversemblant quan tenim testimoni documental d’homes que foren fuetejats en aquest mateix enclavament per furtar un tros de cansalada vella i un got de vi. L’abundància no sol inclinar els homes a jugar-se la pell, literalment, per tan magre botí.

Per altra banda, la truculència amb que descriu la situació el polígraf asturià és comú a moltes cròniques i relacions de viatges. A vegades, esdevé un ritornello obsessiu, com en el cas del pobre Álvar Núñez Cabeza de Vaca, que mentre deambula com un pària entre els pobles indígenes de l’actual Golf de Mèxic en veu i en passa de tots colors. La dieta d’alguns dels seus amfitrions se l’hi fa costeruda i així ho ressenya: “Su mantenimiento principal es raíces (…) y su hambre es tan grande que comen arañas y huevos de hormigas y gusanos y lagartijas y salamanquesas y culebras y víboras.”

Mossades que haguessin fet festa durant la primera fundació de Buenos Aires. El sofert lansquenet Ulrico Schmidl que la va patir ens en dóna detalls amb la seva expressivitat característica: “Fue tal la pena y el desastre del hambre, que no bastaron ni ratas ni ratones, víboras y otras sabandijas; hasta los zapatos y cueros, todo tuvo que ser comido. Sucedió que tres españoles robaron un caballo y se lo comieron a escondidas; y así que esto se supo, se les prendió y se les dio tormento para que confesaran. Entonces se pronunció la sentencia de que se ajusticiara a los tres españoles y se les colgara en una horca. Así se cumplió y se les ahorcó.Ni bien se los había ajusticiado, y se hizo la noche y cada uno se fue a su casa, algunos otros españoles cortaron los muslos y otros pedazos del cuerpo de los ahorcados, se los llevaron a sus casas y allí los comieron.” No sobta que després d’aquesta i altres experiències, Schmidl menystingués l’arribada del veterà Cabeza de Vaca com Adelantado del Río de la Plata.

Buenos Aires: sense “asados” en l’horitzó immediat

Clar que si cal davallar en l’antropofàgia resulta més civilitzat servir-se dels qui ja són morts que acoltellar-ne de vius ex professo. Uns escrúpols que no semblaren preocupar al seguici de Felipe Gutiérrez en la seva travessa per prendre possessió de la governació de Veragua, com ens torna a referir l’inesgotable Fernández de Oviedo: “llegaron dos a donde el indio muerto estaba(…) e paresciendoles que se les aparejaba buena cena, acordaron pasar allí la noche a celebrar las obsequias de aquel indio y sepultarle en sus mesmos vientres. El caso es que por saciar su hambre e necesidad, hicieron fuego e hartáronse de la carne de aquel indio, bien o mal asado. Otro dia siguiente (…) aquellos dos que ya se habian cenado al indio, mataron un cristiano que se decia Hernand Dianes, natural de Sevilla, que en su compañía iba doliente, e comieron dél estos dos malos hombres, e ayudáronles a ello un gentil hombre catalán, llamado Johan Maymón (…) e otros hasta en número de diez (…) El dia siguiente (…) los mesmos dos hombres Johan de Ampudia e Diego Gómez, que eran caudillos en este manjar de carne humana, é otro tal como ellos, mataron otro español que estaba doliente (…) e aquellos matadores ovieron malas palabras sobre qual déllos avia de comer los sesos, y venció el Johan de Ampudia, que era el peor e más crudo de todos.”

Potser, vistes les perspectives, semblés millor embarcar-se. Però algunes memòries ens permeten posar-ho en dubte: en la seva malaurada circumnavegació, els tripulants de la Trinidad, la Victoria i la Concepción avançaren pel Pacífic amb les bodegues buides. Y Pigafetta recorda com estigueren “durante el espacio de tres meses y veinte días, sin probar ni un alimento fresco. El bizcocho que comíamos ya no era pan, sino un polvo mezclado de gusanos que habían devorado toda su sustancia, y que además tenía un hedor insoportable por hallarse impregnado de orines de rata. El agua que nos veíamos obligados a beber estaba igualmente podrida y hedionda.Para no morirnos de hambre, nos vimos aun obligados a comer pedazos de cuero de vaca con que se había forrado la gran verga para evitar que la madera destruyera las cuerdas. Este cuero, siempre expuesto al agua, al sol y a los vientos, estaba tan duro que era necesario sumergirlo durante cuatro o cinco días en el mar para ablandarlo un poco; para comerlo lo poníamos en seguida sobre las brasas. A menudo aun estábamos reducidos a alimentarnos de serrín, y hasta las ratas, tan repelentes para el hombre, habían llegado a ser un alimento tan delicado que se pagaba medio ducado por cada una.”

És només una mostra dels exemples que recordava mentre seguia algunes de les seves passes, ara ja fa un any. Aquesta literatura del “descobriment” m’ha resultat sempre font certa d’entreteniment i gaudi estilístic, i crec que per les meves mans han passat bona part dels seus millors fruits. Però he de confessar que també m’ha servit de refugi i disciplina. En temps de seguretats il·limitades i àpats garantits matí, tarda i vespre com els que ha viscut la meva generació, tenir present aquestes vivències m’ha valgut per no caure en tristes lamentacions davant de qualsevol mínim entrebanc quan he posat el peu fora de casa. Amics i família m’han fet notar que quan surto de viatge tinc tendència a adoptar un estoïcisme feréstec i, en ocasions, esgotador. Em torno indiferent a les comoditats i m’està bé qualsevol jaç, plat o transport. En aquesta actitud, més reflexa que premeditada, hi llegeixo quelcom de rebel·lió contra el materialisme que avui ofega tan sovint l’experiència turística i de resposta a la insuportable llamenqueria de tants coetanis nostres . Però segurament s’hi expressi també el prurit secret de poder imaginar-me de manera no massa indigna en companyia dels senyors Cabeza de Vaca, Pigafetta, Schmidl i, qui sap si fins i tot, Johan Maymón.

De la ciutat negada

Etiquetes

Barzaz Breizh, Bran Ruz, Bretanya, Cantre'r Gwaelod, Claude Auclair, Gradlon, Joanna Newsom, Livadenn Ker Is, Yann-Fañch Kemener

Es diu que la matinada del diumenge de Pentecosta, des de la badia de Dourarnenez, quan hi ha mar serena i poca boira, és possible albirar la silueta de la ciutat d’Is, que emergeix de les aigües per uns breus instants. O potser sigui un miratge enganyós i Ker Is, com se la coneix en bretó, romangui submergida i se’ns mostri en el seu somni aquàtic només per mitjà d’encanteri.
Sigui com sigui, si els creients en aquesta delicada llegenda no tenen sort en les seves contemplacions, o escoltes –també hi ha qui assegura que a vegades se’n senten repicar les campanes-, sempre els quedarà consolar-se amb la recerca dels molts derelictes que ha escampat per les costes armoricanes i encara més enllà.

En essència, la història del Livadenn Ker-Is, l’enfonsament d’Is,  explica la condemnació de la més gran, bonica i pròspera de les viles de Kernev en l’època del semihistòric rei Gradlon. En unes primeres versions, provocada per la dissipació dels seus costums. És a dir, en el relat cristià que és aquell que ens ha arribat, per culpa de mantenir lleialtats i ritus pagans. Amb el pas dels segles, diversos autors anaren amanint les seves versions en paper i donant protagonisme a Dahut, una lasciva i perversa filla del rei, qui amb les seves malifetes hauria atret la ira del Déu únic. El resultat, però, és sempre idèntic: el negament de la ciutat i la mort de tots els seus habitants, llevat de Gradlon, advertit de la imminent catàstrofe per Sant Gwenole. De les versions orals populars se’n filtraren molts altres detalls a les escrites, delatant la multiplicitat de motius del mite. Hersart de la Villemarque, en el seu cèlebre recull de cançons bretones, va ser el primer en deixar-ne un testimoni. Després vingueren altres temptatives, típicament vuitcentistes i abocades al previsible fracàs, de fixar-ne una versió folklòrica completa i única. La darrera i fins avui més influent és la de Charles Guyot, que malgrat beure de les antigues fonts és una ficció de clara sensibilitat romàntica apareguda el 1926.

La llegenda d’Is ha estat interpretada com una paràbola del triomf del cristianisme sobre el paganisme. Amb tota probabilitat, seguint un esquema ben conegut, s’hauria anat bastint per a reemplaçar i donar una exegesi pietosa a una llegenda cèltica prèvia. Les connexions amb la història del Cantre’r Gwaelod, el reialme enfonsat de la mitologia gal·lesa, que els emigrants britons s’haurien endut a Bretanya en la seva travessa del mar, semblen evidents. També que el relat entronca amb altres d’estesos per arreu del món i que ens parlen d’episodis similars; grans onades, diluvis o sismes que s’empassen ciutats i àdhuc continents sencers. Alguns antropòlegs han teoritzat que aquestes formes narratives serien el residu d’una memòria primitiva: el record de l’esfondrament de zones costaneres durant l’últim desglaçament. Quelcom que, en qualsevol cas, és una hipòtesi fascinant.

Però la vivacitat de la faula s’expressa igualment en la seva prolífica capacitat de generar variacions i relectures contemporànies. N’hi ha per a tots els gustos, d’ estudis en clau feminista a videojocs de plataformes. Les musicals són les més abundants: de cambra, tradicionals, folkies i rockeres. L’aclamat treball de Joanna Newson potser sigui la penyora recent més popular d’aquesta fascinació, tot i que no es tracti ni de bon tros d’un àlbum conceptual sobre la qüestió.
Però jo, si n’he de triar una, i que em perdoni Yann-Fañch Kemener, em quedo amb “Bran Ruz”, l’obra cabdal dels historietistes Claude Auclair i Alain Deschamps. En primer lloc perquè els dibuixos d’Auclair, em temo que avui injustament preterit, m’han fet companyia gairebé tota la vida. En segon lloc, per l’audàcia narrativa de plantejar el còmic com un recitat de kan ha diskan; la bellísima forma bretona de cant i resposta. I en darrer terme, per fer una lectura de la llegenda que m’és tan propera com natural: la caiguda d’Is representa l’ofegament de la cultura bretona i la dominació per part d’una nova cultura.  Una visió que també permet interpretar l’anhel de pervivència de la ciutat que amaren part dels relats existents, com aquell que encetava aquest text: Is reposa en el seu sopor submarí, però no ha estat destruïda encara i un dia s’alçara de nou. I amb certesa, ajuda a entendre millor la dita bretona que promet Pa vo beuzet Paris, Ec’h adsavo Ker Is: Quan Paris s’enfonsi, Ker Is emergirà.

Galls a l’albada

Etiquetes

Cantar de Mio Cid, Ezra Pound, Feixisme, Justo Navarro, Medinaceli

Qualsevol que hagi transitat el camí de ferradura que discorre entre Barcelona i Madrid, i que segons la nomenclatura viària de l’estat mereix la denominació de primer nivell d’A-2, haurà pogut trobar un bonic repòs gairebé a peu de carretera, sobre un escarpat turó, al poble sorià de Medinaceli.
Les ressonàncies nobiliàries i medievals d’aquest nom –d’etimologia enganyosa, car no prové com s’hauria pretès d’un fabulós medina occilis, ciutat de la taula, per la llegenda que s’hi havia ocultat la Taula de Salomó- no desentonen amb la seva bellíssima fesomia de declinant poble castellà, en el qual només fa uns anys que el seus palau, col·legiata, convent, muralla àrab, plaça porticada i paviment de pedra van començar a rescatar-se de l’abandó.
Però és en un racó de la Plaza del Obispo Minguela on s’hi dreça el rastre que més m’agrada d’aquesta vila encisada. Sota un om, en una gran roca sense desbastar, hi ha una placa ja rovellada que diu: “A Ezra Pound. Aun cantan los gallos al amanecer en Medinaceli”.

Mirar de desvetllar la intriga que s’amaga darrera aquest memorial em va acostar a una nota al peu de la història literària que combina com poques altres poesia i aberració. És un d’aquells estranys descobriments que ens deixen albirar l’atapeïda gradació de grisos de la vida.
Em caldrà dir abans que Ezra Pound, el poeta conflictiu per excel·lència del segle XX, detestat entre nosaltres per gent com Joan Fuster o Gabriel Ferrater, portador d’una torbadora malastrugança i sempre enterbolit per les seves opcions polítiques, és un dels meus personatges favorits, a qui fins i tot vaig dedicar un esborrany de projecte documental mai consumat.
A quinze anys, Pound va decidir que en arribar als trenta seria el més gran poeta viu del món i en aquesta missió no va estalviar-hi esforços. El seu pla incloïa la immersió en les tradicions poètiques més importants del passat, que després es ressegueixen a bastament en totes les seves obres. I entre molts d’altres llocs, la recerca va conduir-lo a principis de segle a seguir a peu el camí de desterrament del Cid, que tan magníficament descriu el romanç.

Molts anys després, Pound s’havia convertit en un marginat, una referència inevitable però incòmoda de les lletres angleses i de la poesia universal. Havia patit un llarg ingrés en un hospital psiquiàtric, que li havia estalviat un procés per traïció, però que no havia ajudat a aportar-li l’equilibri i claredat de judici que semblava haver perdut durant la Segona Guerra Mundial. Seguia entestat en el seu refús a les democràcies liberals, en llurs particulars teories econòmiques i en vel·leïtats feixistitzants, malgrat que el seu feixisme fos una fabricació intel·lectual que no tenia massa a veure amb la doctrina del Duce i dels seus esbirros. Aquests l’havien consentit pel profit que treien del seu actiu propagandisme, però mai havien fet cap cas a les idees utòpiques que esventava via Ràdio Roma i pamflets diversos. D’aquesta peripècia i de les seves no del tot esclarides connexions, Justo Navarro n’ha escrit una de les millors novel·les castellanes dels darrers anys: “El espía”.

El cas és que una vegada alliberat, Pound havia abandonat els Estats Units i s’havia retirat a Venècia, on portava una vida força apartada i silenciosa. En aquest darrer refugi seus el visitaven escadussers amics i deixebles, alguns ja consagrats però la majoria anònims, entre ells alguns poetastres atrets per les seves opinions polítiques altament incorrectes. Un d’ells fou l’extremista xilè, seguidor d’Otto Rahn i com a tal confegidor de divertits deliris lírics de tall ocultista, farcits de referències alienígenes i filonazis, Miguel Serrano. Ell mateix va deixar escrit en més d’un article que la idea de la placa va sorgir de la necrològica de Pound que havia escrit Eugenio Montes al diari Arriba. L’antic falangista i director de l’Institut d’España de Roma hi parlava de la seva pròpia trobada amb Pound, on aquest en una de les estranyes ocasions que abandonava el seu mutisme li havia preguntat “¿Cantan todavía los gallos del Cid al amanecer en Medinaceli?”. Un altre xilè que vivia a la vila soriana, Fernando de Toro Garland, va ser qui tingué la pensada d’erigir el monument i amb l’ajut de Serrano se les va empescar per aconseguir el vist-i-plau de les autoritats. Es va inaugurar l’any 1973. Encara hi roman.

Quan fa anys vaig conèixer la història, aquest diàleg oblic amb el poeta traspassat em va semblar una cosa delicada i inspiradora. A altres, potser per aquest orígens bastards i pels seus protagonistes dubtosos, la lírica de tot plegat els sembla més rovellada que la pròpia fullola amb la resposta a Ezra Pound. Sergio del Molino n’ha escrit una contracrònica, buscadament iconoclasta, on el titlla d’un dels monuments més absurds i estúpids del món. Però el seu raonament, que la placa potser es justificaria si Medinaceli hagués estat una etapa importantíssima en la vida i formació de Pound, però de cap manera en tractar-se del record atzarós d’un avi xaruc en un diari feixista, em resulta broix i fins i tot mesquí. És precisament el que té de gratuït, de lateral, de pur encenall el que m’emociona d’aquest cant i resposta. I, és clar, la certitud que en les dues frases que el composen s’hi expressen amb recursos mínims coses belles i pregones: l’evocació de la joventut i dels seus somnis heroics, la impassibilitat de la natura, la continuïtat de la memòria, que cus aquesta ferida entre el temps, la vida i nosaltres, el poder de la paraula per franquejar el mur de la mort. Sí, entenc la temptació de dir que són collonades. Però en el pitjor dels casos, hi ressona un veritat recta: els galls, ho sap qui hi ha dormit, encara canten a l’albada a Medinaceli.

Les geografies criolles II: reduccions barroques

Etiquetes

barroc amazònic, Chiquitos, Hans Ertl, Martin Schmid, reduccions jesuites

Hagués preferit retrobar la fotografia. Però de les imatges n’importa també l’explicació que les posa en context. L’ancoratge, que en deia Roland Barthes en afortunada metàfora marina. I el d’aquesta és massa sensacional per deixar-la passar: en el cor d’un temple barroc que s’endevina lluny del seu moment de glòria hi canten unes dones, acompanyades d’uns violinistes que toquen atents als seus faristols. Són tots indígenes andins, però els detalls fan presumir que interpreten una peça clàssica europea.  La imatge respira un candor i elevació espiritual que la sostreu del temps, malgrat que la disparessin per les engires de 1950. Per altra banda, la seva bellesa no és atzarosa. En un estil molt proper a aquesta que il·lustra l’entrada i sí tenia desada, va sortir de la càmera d’un fotògraf brillant i experimentat: Hans Ertl.

La vida d’Ertl és de novel·la d’aventures. Alpinista, etnòleg, assistent del mestre del bergfilm Arnold Fanck, col·laborador íntim de Leni Reifenstahl i camerògraf d’Olympia, bona part de la seva carrera professional estigué lligada al règim nazi. Va ser un dels fotògrafs de cambra de Hitler, tot i que ell considerava aquesta desgraciada circumstància fum de formatjada: mai s’havia identificat amb el führer i pertanyia més aviat al cercle d’Erwin Rommel, de qui en va retratar amb mestratge les campanyes africanes i en va plorar la caiguda. Aquests atenuants no van servir per estalviar-li represàlies laborals a l’Alemanya reconstituïda de després de 1945. La sortida fou  l’exili a Amèrica del Sud de tants altres entusiastes del III Reich. No obstant això,  aviat va escollir allunyar-se dels antics camarades i establir-se en un paratge retirat de la selva de Bolívia; en una hisenda anomenada La Dolorida on menava vida de granger alhora que seguia conreant el seu gust pel documentalisme. En aquest indret remot va criar a les seves filles. La llegenda familiar l’engreixaria una d’elles, na Monika, activa participant en els moviments revolucionaris del país  i, segons algunes fonts, la responsable l’any 1971 de liquidar a Hamburg el cònsol Roberto Quintanilla, antic cap de la intel·ligència boliviana i un dels botxins del Che Guevara.

Però tornem a la fotografia. Ertl la fa a Chiquitos, una província de boscos secs i  planures negadívoles de difícil accés a la dècada dels cinquanta.  I testimonieja així un fet cultural en aquell moment molt poc advertit: als vells temples de les missions jesuítiques, tot i que abandonades a la força per la Companyia el 1767 i malmeses pel pas del temps, els indígenes chiquitanos encara s’hi reuneixen per a observar els preceptes religiosos i tocar música. Però una cosa torba els primers especialistes que se les miren: si són com tot indica peces de música sacra barroca, i per tant partitures molt complexes, com pot ser que indis sense cap formació acadèmica puguin llegir-les? La resposta que troben és encara més formidable: allò que toquen és l’herència viva del barroc amazònic. Les obres dels mestres músics de la Província Jesuítica del Paraguai com Martin Schmid i Domenico Zepoli, fruit d’un sincretisme entre la música culta vinguda del vell continent i la pròpia dels nadius, transmesa de generació en generació per via d’un ensenyament tradicional ininterromput. Hauria de passar encara més temps per a fer una segona troballa formidable: a Chiquitos com a Moxos, una altra reducció jesuïta de Bolívia, s’hi havien conservat milers de les partitures barroques originals amb misses, òperes, himnes  i sonates procedents d’aquell període i copiades pels indis de les missions. Un llegat que fa tot just uns anys s’ha començat a restaurar i digitalitzar.

Piano d’una església missional. Jacobo Zanella a flickr.

D’aleshores ençà, aquesta música ha rebut l’atenció de musicòlegs, s’han format escoles i orquestres locals per a difondre-la i s’han establert cicles internacionals a ambdues comunitats amb certa capacitat d’atracció de públic i professionals d’arreu del món. Això n’ha assegurat la continuïtat, però inevitablement ha canviat la semàntica d’aquest barroc amazònic i ara els seus joves intèrprets reben una formació musical completa que els permet atacar qualsevol repertori clàssic, no només el propi. El seu misteri, el dels vellards que encara toquen en els cors dels oficis religiosos amb la tècnica apresa dels antics mètodes, s’ha esvaït així una mica. Però s’ha guanyat la tranquil·litat de saber que no s’esvairà del tot.

Per la meva banda, en aquest frenesí de violes i arpes, a vegades guarnit amb flautes de canya i trompetes de fulla de palma, hi sento sempre una reverberació estranya. És el so contradictori d’aquest món on vivim, de les seves desconcertants alquímies. El miracle que un fet odiós com és el de la conquesta, l’evangelització forçosa i la substitució cultural* pugui transmutar-se per mitjà d’una reapropiació profunda i viscuda en quelcom preciós i digne de ser preservat com això:

*(Hi ha certa discussió acadèmica sobre si el projecte utòpic jesuïta no tingué un fort component anticolonial i d’establiment de noves relacions entre blancs i indígenes no basades en la submissió i el domini. Però la seva funció evangelitzadora i per tant d’alteració de les creences autòctones és indiscutible.)

Les geografies criolles I: la fusta cremada*

Etiquetes

British Columbia, Louis Riel, métis, Robert Service, Yukon

Quan em va dir “podríem anar al Canadà” i amb somriure murri va afegir-hi “oi que és una bona idea?” vaig saber que havia d’anar encarregant tres lliures de bou salat i fer lloc a la motxilla per a tantes llaunes de mongetes com pogués encabir-hi. Em sembla recordar que encara vaig tenir la ingenuïtat de provar una finta, que vaig parlar del vells dòlars d’argent gravats amb La Grand Hermine remuntant l’estuari del Sant Llorenç que col·leccionàvem amb el pare i que d’alguna banda les cinc tribus iroqueses van desenterrar les seves destrals de guerra. Però el Quebec estava perdut per a la Corona de França i el consell havia decidit que ens arrenglaríem amb els casaques roges: “Si voléssim a Vancouver podríem pujar fins Alaska i, si ens hi veiéssim amb cor, potser arribar a les Aleutianes o a l’Àrtic”.
A què diuen que té gust l’escorça de pollancre?

El Yukon: la poètica de l’infinit

Però si m’hi rumiava bé hi havia una mística de la Columbia Britànica que m’atreia anar a trobar sense acabar-m’ho de reconèixer. Eren les velles avançades conserveres dels colons noruecs en remots ports del Pacífic Nord i els bellíssims tòtems de les nacions gitxsan i haida. L’or del Klondike i la cabana de Jack London. El terrible White Pass i els registres de llengua Tlingit escrits en ciríl·lic. La goleta de Jonathan Clark fondejant a Sitka.  El bosc primigeni i les portes de l’infern al Canó Fraser. La desolació de l’Alaska Highway i el versos titànics de Robert Service que recorden que al Yukon hi ha una sola llei:  “Només els forts prosperen. Els febles pereixen”. Un fil de poesia pionera i essencial que em tibava sense remissió.

Però en el meu fur intern hi niava encara una pretensió més extravagant. Pensava que si amb mesurats artificis aconseguia fer una marrada per Alberta o Manitoba, tindria l’ocasió d’anar a trobar-me amb les petjades d’una vella obsessió personal: Louis Riel i el poble métis.

De Riel me’n captiva la dualitat irreductible, que es descompon en heroisme i traïció, abnegació i llunatisme, agudesa militar i eixelebrament sanguini, raonament il·lustrat  i heterodòxia mística segons qui n’expliqui la peripècia. Tractant-se d’un dels personatges més discutits de la història canadenca, qui ho desitgi en podrà trobar abundants relats (alguns tan insospitats com extraordinaris). Però Riel no passaria de ser una simpatia extravagant si no hagués capitanejat la revolta dels métis. I són ells qui de debò m´apassionen, perquè la identitat que insurreccions com la de Red River pretengueren protegir és en certa manera la negació mateixa de la noció habitual d’identitat.

Nascuts dels creuament entre dones dels pobles  maliseet, cree o algonquí i comerciants i coureurs de bois d’origen francès o angloescocès, els métis s’afermen precisament en la cruïlla, en un ésser bastard, en aquest nou nosaltres que sorgeix de tota trobada de diferents en aquest món (com deia el company Samuel en una inspirada redacció) . I quan demana ser respectada, la comunitat no lluita per restituir unes essències originàries, no cerca una regressió a un passat fundacional més o menys idealitzat; no pretén esborrar cap taca, sinó afermar-se en el seu dret a ser taca. És una fascinadora inversió de conceptes que podria atribuir-se a altres poblacions criolles, però que en aquest cas s’ha viscut amb una intensitat infreqüent i ha tingut un valor molt important. En la topada violenta de dos universos, els métis foren una baula sense la qual algunes portes s’hagueren clos amb molta més trencadissa: ells comunicaren coneixements en dues direccions, feren de sedàs en la traumàtica penetració del món blanc en l’indígena, empeltaren ambdues cultures, inventaren codis per a un mutu reconeixement  i, sobre tot, revertiren el tabú vergonyant dels matrimonis mixtes, d’una barreja que no ha de ser degradació, ans nova potencia generativa.
I és aquest mestissatge seu el que m’estimo i respecto per sobre de qualsevol altre: no aquell que surt del frívol precipitat d’ingredients superficials, sinó el que naix en un part sovint dolorós, però sofert sense reserves, fruit d’un compromís tan decidit que no es tem posar en perill el propi ésser per tal que n’emergeixi la nova vida. Un que sempre implica guany i renúncia ensems.

Hi ha un tret de la naturalesa del poble métis que penso que demostra aquesta concrescència i la manera veritable en la qual s’ha viscut: la pròpia definició dels métis –que s’ha fet necessària en ocasió d’alguns plets legals o per a discernir si els corresponen drets territorials que sí s’han reconegut als aborígens- és tan esmunyedissa que no ha assolit una redacció definitiva. En certa manera és una condició tan fronterera que només es pot resumir en una convicció individual i col·lectiva: és métis qui així es declara i qui és reconegut com a tal per la comunitat. El llinatge és un afegit menor: basta que hi hagi constància d’alguna mena de connexió amb ancestres d’aquest poble. Els métis més que ningú saben que la sang, aquesta antiga obsessió humana, s’esbandeix i s’enfosca amb cada aiguada i cal no deixar que ens esclavitzi amb les seves exigències de puresa.

Tres generacions de mestissatge (i no una tarda al Fòrum de Barcelona)

M’agradaria acabar aquesta primera cartografia criolla amb alguna anècdota intrigant o commovedora; potser dient que vaig conèixer gent métis i que en vaig aprendre alguna alta lliçó. O ben al contrari, que la confrontació amb la realitat va posar a lloc i em va ensenyar a no enlairar-me amb faules romàntiques. Però no va passar res d’això: el Canadà és vastíssim, tot revolt signifiquen jornades de viatge, tot desviament  una planificació acurada. Senzillament no vaig poder acostar-me a cap assentament métis.

O això pensava. Una tarda, creuant un d’aquest enclavaments dispersos de cases de fusta que nosaltres a dures penes anomenaríem poble, vaig veure dreçar-se en un pati una bandera de fons blau sobre la que hi havia dibuixada l’espiral de Moebius. Afeccionadíssim com sóc a la vexil·lologia, aquell drap em va intrigar perquè mai n’havia vist un de similar. Dies desp´res, quan vaig tornar a casa, no em va costar gaire esbrinar que aquella és la bandera dels métis. Sembla que el símbol de l’infinit és una vella marca que els missioners catòlics feien en els registres de baptisme per a designar aquells qui eren de progènie mixta. Avui, però, ha esdevingut una imatge suggestiva de l’entrecreuament de dues cultures, de la circulació ininterrompuda dels dos fluxos que la nodreixen, impossible de determinar on comença un i acaba l’altre. No sento recança pel fet  que el meu encontre amb els métis es resolgués en els alts camps de l’heràldica i l’emblemàtica, que a vegades assoleixen un poder insuperable de xifrar la realitat.

*Bois-brûle era un dels noms despectius que reberen els primers métis i feia referència al seu color de pell. És malgrat tot una altra imatge potent relacionada amb aquesta comunitat que no m’he sabut estar de recuperar.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Llista nº1: 9 d’entre la polseguera

Etiquetes

Almásy, Antonioni, BBC Human Planet, Corto Maltese, desert, Joan Perucho, Lhasa de Sela, Profession:reporter, Tinariwen, western

El temible Danakil. Una clàssica proposta meva de vacances, sistemàticament torpedinada.

Un hotel-resort, d’aquests de tot inclòs per a gent forta d’armilla, amb platja, bany turc, bufet tres vegades per dia, bar amb orquestres  i tauletes de ping-pong és com un règim penitenciari del plaer. I el plaer, si no és fortuït o d’alguna manera robat, ho és una mica menys.
Però també hi poden passar coses. Pot passar, per exemple, que hom hi vagi convidat a noces, però que un imponderable impedeixi que les noces se celebrin. I que, en lloc de fent manyagueries a nuvis frustrats,  passi vetllades, del tot agradables, en companyia de galeristes mig arruïnats de Cartagena que et recordin que allí hi parlaven en «lo plus bell catalanesc » fins al segle XVI, d’estudiants suabis d’arquitectura que et retornin l’esperança en el gremi mentre blasmen sense treva  l’obra ja execrada pel company Allau o d’skinheads culturistes d’una rara erudició,  passió arrauxada pel Barça i teatral i irresistible sentit de l’humor.

I després, pot passar també que hom viatgi amb la idea diluïda d’allotjar-se en una mena d’oasi hostaler i que, quan se n’escapi per unes hores, el sobti l’encontre descarnat amb el desert.

No calia ser cap lluminària per a preveure que a cent kilòmetres de la costa del Sàhara i coberta en bona mesura de cendra i pedra volcànica, Fuerteventura seria un trencat de planes esclarissades i barrancs ressecs. Però confesso que no m’esperava la seva aridesa i que em va colpir. Més perquè feia dies que n’arrossegava el desig. M’explico: no sé encara si m’agrada el desert i més aviat penso que estic fet per a la luxúria vegetal dels tròpics. Però sé que indubtablement em captiva. El desert obliga en certa manera a confrontar-se amb un mateix. No esperona les distraccions, no conté –perdoneu la imatge òbvia- zones d’ombra on anar a amagar-se. Obliga a una atenció concentrada, empenta a la tria de l’essencial. I tot això, per a caràcters amb tendència a la dispersió i la voluptuositat com el meu, tensa l’esperit d’una manera molt saludable. Potser per aquesta raó, periòdicament, he buscat el desert, els deserts, com qui busca desfer-se de la brossa dels dies.

Enceto doncs una secció de llistes amb un mapa de nou pous heterogenis entre les sorres on m’he anat a abeurar quan tenia necessitat de transitar els seus camins:

1.El desert dels tàrtars. L’únic desert novel·lístic de la llista i un dels nostres llibre de capçalera quan teníem vint anys.  El desert com a xifra d’aquell sentiment d’imminència d’una revelació que no es produeix -diria Borges- que és en ocasions la vida.

2. Les etiòpiques:  encara que Hugo Pratt visités ben sovint terres ermes , les vinyetes de Corto i Cush desfilant en guisa beduïna pel deserts del Iemen són de les meves preferides : a vegades en té prou amb tres traços i dos punts per expressar tota la seva desolació i bellesa. Un gegant.

3.Els pares del desert. Una de les darreres i més reeixides col·leccions de proses poètiques de Joan Perucho. Per a ell, la vida d’aquests eremites “radicats a Egipte, Palestina i Síria” que “fugen al desert acudint a una ascesi que els despulla de les coses” és “una font perpètua de poesia” Per a mi, també.

4. Nadadors al desert: La crònica dels viatges d’exploració del Comte Ladislaus Almásy –convertit per mor de la ficció en el més conegut dels pacients anglesos- a la recerca del perdut oasi de Zerzura no enganxa tant pel seu to, les seves descripcions o l’interès de les seves peripècies, sinó per la música obsessionant i obsessiva d’aquesta pretensió de retrobar a les fondàries del Sàhara un oasi perdut i només citat per fonts peregrines. I no hi fa res que el títol del llibre sigui una mica un spoiler.

Fa vergonya, però no he llegit mai “Sorres d’Aràbia” de Wilfred Thesiger. Les seves fotos, en canvi, les miro sempre amb delectança.

5. Essent l’escenari predilecte del seu gènere més bell, important i característic, el western, és normal que no pugui deslligar completament totes les imatges que tinc fixades dels deserts i chaparrales que fan de llindar entre els Estats Units i Mèxic: de Forty Guns al Grup salvatge de Peckimpah, dels centaures de Ford als Tres Enterraments de Melquiades Estada. Dins meu formen un sol contínuum psicogeogràfic. I me’n serveixo amb liberalitat.

6. En el darrer punt he fet trampes i molt grosses. Així que  ho torno a intentar: una sola pel·lícula que em vingui al cap quan evoqui el desert? És clar: “Profession: reporter” d’Antonioni, amb el seu abassegador començament amb Jack Nicholson encallat a les sorres del Txad i el seu final tècnicament insuperat a una polsegosa plaça d’Osuna que ja fa pressentir un nou desert. (I m’he hagut de tornar a contenir d’afegir-hi el Gerry de Van Sant, Zabriskie Point, Meek’s Cuttoff,  el Lawrence de David Lean… i, faltaria més, el gran capítol de Human Planet de la BBC)

7. La meva ja presentada col·lecció de cactus. Fuerteventura n’ha afegit quatre varietats noves, que em van costar una batussa d’aquelles que la gent t’evita després la mirada  amb l’hostessa d’aquests nous expressos a Mauthausen que són els vols de Ryanair. It will end in tears…

8. Un fum de música, no hi ha raó per a negar-ho. De cançons del peiot aborígens a inopinades peces pop com la Oración del desierto dels Surfin’Bichos, passant pels Tinariwen o per Lhasa de Sela. Hem convingut que només una? Feu sonar un didjeridú nocturn que ressoni a l’outback australià: és com si m’hi veiés, enllestint-me per recórrer els camins del son.

9. I una concessió privada, vinga: els versos de Catul que jo recitava a la xiqueta quan la festejava i que ens transportaven a palmerars recòndits i palaus derruïts entre les dunes: “Em preguntes quants petons teus, oh Lèsbia, em calen i em manquen. Tants com grans de sorra líbia hi ha a Cirene, rica en laserpici, entre l’oracle del tempestuós Júpiter i el sepulcre de l’antic Batos.”

PS: El sol roent no m’ha estovat el poc seny que em quedava: també penso tothora en el Capità Richard Francis Burton explorant el Sind, el Sertao, els deserts àrabs, la depressió d’Afar. Però aquesta fixació, naturalment, mereix capítol propi.

Brindis de les Mascarenyes

Etiquetes

canya de sucre, Edmond Albius, Illa de la Reunió, Illa Maurici, Lo Rwa Kaf, maloya, plantació, Rodrigues, rom, vacoas

Pels tròpics i les illes i les illes dels tròpics. Pels seus jardins màgics. Pels fantasmes dels vells corsaris de l’Índic, decidits a jugar-s’ho tot a una carta i capturar els tresors del gran Mogol o bé pujar riallers les escales del patíbul. Per l’ombra de misteri que cau des de Madagascar. Per la flaire de vainilla i per Edmond Albius, l’esclau que ens n’ensenyà la fertilització manual i que, malgrat obrir el pany d’un imperi mercantil, va morir a la indigència. Pels avantpassats que invoca la maloya de Lo Rwa Kaf, que en reunionès significa “el rei dels negres”. Per l’ambigua sensació de llevar-se en una antiga plantació, sortir a la barana i veure cinc negres que feinegen entre les palmeres de l’antic domini, plàcidament. Per la negritud, doncs. Pels banians, grans i sinuosos com la vida, i pels vells que hi mandregen dessota. Pels arbres del viatger i per les vacoas, fermament arrelades en l’impossible. Pels millors gorgs de la terra i per banyar-s’hi com un foll. Pel sol que s’estimba pel ponent de les illes i ho irradia tot d’un vermell de catàstrofe i llegenda. Pel dòmino nocturn a les places, mentre a la televisió fan qui sap quines bestieses de Jocs Olímpics. Pel suc de la canya acabada de triturar i pel rom que se’n farà. Pel paisatge del canyissar, tan bell i tan ric de memòries conflictives. Pels desterrats de les Chagos i pel mural de Mahebourg que crida “Hands off Diego Garcia”. Per la Creu del Sud. Pel cementiri de Hell-Bourg, on la mort espanta una mica menys. Pels cementiris marins de Maurici, on la mort sembla una rada tranquil·la on aturar-se només a fer aiguada. Pels remolins, que és cert que giren al revés que al nostre hemisferi. Pel sentiment d’alliberadora llunyania. Pels taurons que puntegen de perill i aventura a les costes. Per l’enlluernament dels reialmes submarins. Per Rodrigues en l’horitzó. Per “Viatge a Rodrigues” de Le Clézio, un dels millors llibres que he llegit mai. Per la lluna, tenyida de roig els capvespres que en els camps hi cremen rostolls. Per la mateixa lluna, ja desentelada, llambrejant sobre els ports. Pels mariners que desembarquen descalços i amb cerimònia enigmàtica la seva càrrega. Per la cuina dels crèoles, que és una de les cuines més saboroses que es puguin tastar. Per les cases crèoles de la Reunió, que són les cases més boniques de totes. Per la noia pàl·lida dels rínxols negres i els ulls verds que sempre m’acompanya quan m’expulsen del paradís.

La promesa d’un jardí

Etiquetes

Alfàbia, Andrés Laguna, Botànica oculta, cactus i suculentes, Dioscòrides, Jardim Duque de Terceira d'Angra, Jünger, laberints, Paracels, Raixa, shazdeh

El jardí persa de Shazdeh, al desert de Lut. Més que un jardí, un programa espiritual.

Si mai assoleixo una fortuna d’aquelles que et retiren amb tots els teus amics i parents, cosa improbable quan passo imaginant-la el temps que hauria de dedicar a guanyar-la, tinc pensats molts esbargiments per ocupar la meva nova vida en l’oci. Però n’hi ha un que em delecta secretament, potser perquè fins avui ningú el sospita. Em dedicaria a la creació d’un jardí.  I no parlo pas d’un jardinet de pa sucat amb oli al patí del darrera d’un adossat, sinó d’un amb ambició de sobreviure’m. No en va el jardí ha estat en molts temps i cultures un símbol d’immortalitat.

És una declaració poca-solta, és clar. Com si no hagués entès que un jardí és una de les grans obres de l’esperit humà. No és menys atrevit que dir que en les hores de lleure “pintaria frescos romànics” o  “composaria Dark was the night”. I encara així, penso que en aquesta matèria hi tindria l’experiència de tantes hores gastades en rumiar-hi. De marrec, albirant un ideal de felicitat en les passejades pel camp, les indicacions d’una iaia amb coneixements trementinaires i la contemplació dels simples. D’adolescent, seduït pels catàlegs herbaris  i l’atracció per la ciència arcana en què feien somiar les botàniques ocultes de Paracels i Perucho, o el llibre sisè de Dioscòrides en la traducció castellana d’Andrés Laguna, dedicat a “…los venenos mortíferos y las fieras que arrojan de sí ponzoña” i on s’hi aprèn que “so especie de medicina, suele muchas veces matar el opio con la grande inadvertencia y temeridad de los médicos”. De més ganàpia, suspès en el benestar que emanen els primers capítols de En els espadats de marbre, on els protagonistes es consagren delerosament a la botànica en el seu retir del Convent de les Rudes, del qual només en surten per anar a festes de la verema i fer belles caminades (els llargs viatges a peu són la segona de les activitats que una despreocupada riquesa em procuraria).

També hi he d’afegir l’apreciació en viu de moltes de les millors obres del gènere: els jardins de les velles tinences mallorquines de Raixa i Alfàbia i el d’aclimatació de La Orotava,  la feréstega massa de l’ Stanley de Vancouver i la delícia dels del Duc de Terçeira a Angra do Heroismo,  l’esplendorós festival de castells escocesos com els de Cawdor o Dunvegan o  la insòlita meravella de Santa Caterina del desert,  el miracle de la ciutat emmurallada de Kowloon i el romanticisme deliqüescent de cottages com la Garden House de Yelverton. I, és clar, els superbs i periòdicament transitats de les meves ciutats de naixement i d’acollida.

Propera estació: els anhelats jardins de l’Índic

I puix tots els qui pensen que passant-ne de tan grosses és una frivolitat parlar de jardins ja ens hauran abandonat a hores d’ara, deixeu-me afegir una cosa. La il·lusió de crear un jardí també la concebo com un acte de rebel·lió. En la dificultat d’apropiar-se’n per a finalitats productives i la facilitat de fer-ho per a les desinteressades, en el seu caràcter obert, públic i transversal o en la immaterialitat del seu gaudí hi rau la seva força contestaria; contra la camorra del ciment i els depredadors dels espais comunals.
Sí, fer un jardí i fer-lo allà on més mal els fes, on més els emprenyés.

Diguem per acabar que un jardí no és només una composició capriciosa de colors i flaires, un equilibri més o menys tècnic de volums i formes. És també una expressió, un discurs. Per la meva pròpia inclinació gnòstica, m’imagino que el meu tindria un fort accent de jardí simbòlic, amb els seus teixos i salzes, els grèvols, les rudes i les berbenes, els horts narcòtics de cascalls, artemísies i silenes capensis, les plantacions de ginestes i gencianes, els boscos d’arcaiques falgueres i de  venerades ciques, els laberints de grimpadores, les fonts i les cavernes alquímiques com les de Bomarzo, les rares flors de neu de les muntanyes i tantes altres flors i plantes que per a mi carreguen emocionants connotacions iniciàtiques.

He de confessar, no obstant això, que fins ara la meva experiència pràctica era per força reduïda. He viscut els darrers anys en cases amb terrasses migrades i d’exposicions poc favorables. La sort m’ha canviat, però, i ara compto amb un espai extens per a intentar assaigs molt més ambiciosos (sense abandonar la torreta, això sí). No obstant això, el clima del país, sec i ventós i amb glaçades a l’hivern, convida a la  prudència. Una consideració que m’ha empès a una solució per altra banda molt satisfactòria i escaient: l’especialització en xeròfiles. El món fascinador de les crasses i les suculentes, de les cactàcies que es drecen en els medis més hostils del món, de les gairebé indestructibles semprevives, dels líquens i les flors de pedra que com criatures d’un univers lovecraftià poden estar mortes però somiant, de les poètiques atzavares que floreixen una única vegada abans de morir és un dels àmbits de la botànica que més m’atreuen. De moment, hem començat de la modesta manera que aquí podeu veure. Un dia, potser, serà un jardí que com els aquí invocats ramifiqui en la imaginació d’algú altri.

Principi de col·lecció suculenta, terrassa1.

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

“Qué bien tu nombre suena”

Etiquetes

Madrid, Perure Alfonso, resistència cultural, ritus visigòtic

Sovint, gent que m’aprecia i sap quines són les meves fidelitats m’ha demanat si m’hi estic bé a Madrid. Ho fan amb reserva i prudència, una mica amb el to amb què haguessis demanat a un indi mescalero si s’ho passava bé acorralat a la Sierra Sangre de Cristo mentre l’encalçaven comanxes i tropes colonials espanyoles. És comprensible: veient les coses que s’hi voten o els diaris que s’hi fan, es pot tenir la impressió que això és una barreja de Mordor i la República de Saló, amenitzada per continues retallades dels serveis públics i batusses per parlar català al carrer.

Passa, no obstant això, que per poca traça que es tinguin amb les relacions socials hom acaba fent-se amb gent de la seva mateixa corda, amb qui es poden establir complicitats, fer fructífers intercanvis i sentir-se a lloure sense haver d’amagar els principis. I afegeixo només que, en aquest aspecte, jo he tingut sort.
Però a més a més, Madrid, a banda de certes imagino que inevitables mancances ambientals i geogràfiques, m’ofereix un gran avantatge, atesa la meva natural tendència a la dispersió i a la badoqueria: la trobo una ciutat prou bonica i atractiva, però no tant com perquè em demani aquella mena de dedicació absorbent que propiciarien ciutats més fetilleres i forjades a imatge d’un meu ideal. El seu em resulta un encís tranquil i que permet moltes descobertes, precisament perquè no se n’esperen tantes. L’orgull madrileny acostuma a enfocar-se en aspectes genèrics que m’interessen limitadament –com gaudir d’un paisanatge obert i amistós o tenir molt gatzara nocturna- i és molt més retret i descurat a l’hora de ponderar el seu patrimoni menys evident, la seva intrahistòria, les seves facetes més discretes.

Són aquestes coses, en canvi, que em fan xalar. Madrid, potser com tot arreu però de manera molt acusada, es més reconfortant i gaudible com més t’allunyes dels seus tòpics més obvis i grapejats. Jo he fet per excavar-hi, m’he endinsat en els lents ravals que es desfan en la llunyania i m’he descobert feliç passejant inopinadament pels racons laterals de barriades de l’avior. Se m’ha mostrat ufana en els seus matins clar de primavera, d’aire finíssim i cels amples i capriciosos que tenen poc parió i se m’ha replegat misteriosa en carrerons tortuosos quan la tardor la tenyia de rampants rojos i la pluja en feia regalimar les pedres. A vegades, la ciutat m’ha guiat per conductes enigmàtics a rastres gairebé perduts: ella que s’ha deixat furtar tantes coses, encara en conserva algunes de precioses .

Avui, per exemple, faltaré a un meu cerimonial favorit. Encara que sóc refractari a tota expressió religiosa, faig alguna excepció per motius estètics i diguem-ne etnogràfics. Tots els 21 de novembre, festa de la icona, a l’ermita de Sant Isidre s’hi celebra una peculiar i recòndita missa. Es una llarga litúrgia en el ritus visigòtic, practicat entre els segle VI i XI i substituït després progressivament pel ritus romà. Preservada d’una manera precària i atzarosa just aquí, en una de les grans capitals del catolicisme ortodox, i fins el dia d’avui, quan d’uns anys ençà s’ha tornat a autoritzar formalment, la meva assistència a l’acte és un d’aquells moments d’abandonada contradicció que tothom hauria de conrear per vacunar-se dels aguaits del dogmatisme. Entre una molt migrada concurrència d’ancians, membres d’una fantasmal confraria, m’he vist cantant l’Ad confractionem panis sense fe ni esperança de redempció, però amb el delit secret de sentir-me transportat a aquella boirosa Hispània dominada enmig de convulsions civils i herètiques per cabdills germànics

Sí, Madrid atorga algunes sorpreses que em fan gronxar-me complagut en la fatalitat d’haver-m’hi establert d’una manera que ja sembla força permanent. I va bé recordar-m’ho, amb especial raó en jornades com avui on mostra una de les seves cares més desagradables i que convidarien a fugir-ne per sempre més.

Hi ha, però, un altre motiu per donar-li les gràcies. De natura contrària com sóc a l’exhibició de la coentor, no voldria estendre-m’hi més del compte. Senzillament diguem que a una edat on hom va desistint de fer confraternitzacions que s’intueixin capaces de resistir al temps, aquesta ciutat m’ha concedit un inesperat amic d’aquesta mena. No ens hem vist tant com hagués calgut –la inèrcia dels dies arrossega amb força i sempre ens equivoquem pensant que hi haurà moments més oportuns per reparar aquesta falta- tot i que per altres camins ens hem comunicat amb intensa i alegre assiduïtat. Malgrat tot, la seva presència propera i la certitud que mitjançant un parell de trucades oportunes ens podiem veure em conferia una càlida pau d’esperit.  Ara ell marxa lluny i queda el consol que els mateixos recursos als quals ja ens hem habituat ens serviran per prosseguir la nostra conversa, fins i tot intensificada pel futur tràfic de nous descobriments.
Hi pensaria malgrat això amb més malenconia si no fos perquè ambdós compartim un íntim sentit del deure de la joie de vivre i perquè com ell diria, lusòfon contumaç i irrecuperable, “Coimbra tem mais encanto na hora da despedida”.

El corrent d’abril

A la Maria li agraden els gasòmetres, per motius geopoètics sentimentals. Jo, que tinc feblesa pels elements aqüàtics, em fixo sempre en els dipòsits d’aigua.
M’agrada fotografiar-los, tot i que encara m’agraden més les imatges que en va col·leccionar el gran fotògraf industrial alemany Bernd Becher.

PS: Vestigis entra en una passatgera letargia. Aquesta primavera m’ha portat alguna preocupació de més, no només força feina o les tasques encara inacabades d’arranjar la nova casa, sinó també una lesió cutània en un nòdul del braç que m’ha tingut capficat i que ara, en 10 o 12 dies, sabrem si he de passar per quiròfan. Fet i fet, estic poc concentrat i m’estimo més descansar per uns dies. Els amics, no patiu, que ens mantindrem en contacte de totes maneres.

Alexandria Última

Etiquetes

Alexandre Magne, Alexandria, Cavafis, Gedrosia, J.V.Foix, panhel·lenisme

Incitat per motius patronímics evidents, la matèria alexandrina va començar a enlluernar-me en l’adolescència. El personatge i les circumstàncies que l’envoltaren són suficientment coneguts i els seus fets prou eloqüents com per a no haver d’esplaiar-se en les raons d’aquesta atracció. Però més que tot allò que coneixem de la seva peripècia, que les fonts clàssiques i els relats biogràfics, m’han fascinat els ressons més apagats de la seva aventura, la forma vestigial i inesperada en la qual apareixen els fragments que ens parlen de la prolífica i inconcebible descomposició del mite; d’aquell món grec immens i nou i engolit pel temps que Cavafis, potser qui més i millor l’ha evocat, recrea en un dels seus enormes poemes.

Grec, però no només grec, és clar. Perquè és precisament el seu encontre amb orient i la manera en què s’hi empelta i dissol allò que em dispara la imaginació. No és doncs l’èpica militar, l’audaç travessa dels guals del Granico a trenc d’alba o la fulminant carrega de cavalleria de Gaugamela, les grans obres civils i les noves ciutats que es basteixen arran d’aquesta expansió o els oripells de les corts perses i babilòniques. Tampoc, no cal ni esmentar-ho, les matances i la rapinya que segueixen a tota conquesta. Sinó aquesta fosca raça de soldats que cansats d’una infinita campanya abandonen les armes i es van instal·lant per la Sogdiana i l’Oxiana, s’aparellen amb les dones locals, fonen creences i artesanies amb les dels pobles que els acullen i van sedimentant una cultura sincrètica que seguiria destil·lant els seus fruits durant segles i segles.

Amb gran astorament, però sense pretendre-ho de cap manera especial, he anat topant-me amb algunes d’aquestes insòlites persistències. Recordo, per exemple, una tarda ombrosa de tardor a un dels meus indrets favorits de Madrid, el Museu Antropològic, on vaig quedar captivat per un abillament militar del segle XVI procedent d’alguna regió de l’actual Afganistan i que en el seu disseny contenia traces innegables de motius panhel·lènics (una peça que, per cert, no he pogut localitzar al catàleg de la institució o reveure en successives visites i que, per tant, res excepte la meva convicció prova que no sigui un record inventat i en conseqüència un modestíssim apèndix d’aquesta capacitat de generar ecos del món postalexandrí). I també, com no, hi ha les estones passades resseguint el viatge de retorn de la llegenda des de Egipte o Bizanci a l’occident medieval, amb mollons com la prolífica saga novel·lística que suposà El llibre d’Alexandre, amb versions en una munió de llengües, del siríac al castellà i del georgià a l’islandès. O històries com la del cabdill albanès Gjergj Kastrioti, (amb insòlites familiaritats catalanes)  que adoptà el sobrenom d’Scanderbeu, derivació del turc Iskander Bey o Príncep Alexandre, per a ressaltar la comparació amb el general macedoni i prestigiar encara més les seves campanyes contra l’invasor otomà.

“Le triomphe d’Alexandre le Grand” de Gustave Moreau, una de les genials imaginacions que quedà seduïda pel deixant oriental de l’anàbasi alexandrina.

Però la meva atenció s’ha vist reactivada recentment per dos fets de natura diversa. El primer ha estat la visita als antics dipòsits soterranis del Canal d’Isabel II, on s’ha dedicat una exposició al Magne específicament centrada en els transvasaments que propiciaren les colònies gregues orientals: altament recomanable per a mantenir tesis com la que sosté aquesta entrada.
La segona és una petició que m’ha arribat per a participar en un llibre col·lectiu sobre pel·lícules preferides que hem de confeccionar entre periodistes cinematogràfics, directors i altre gent de la faràndula. Jo he hagut de rumiar-me força la meva tria de les 25 que més m’estimo, però en cap moment he dubtat d’incloure una de les obres més líriques, vibrants i crepusculars del gran John Houston: The man who would be king. El film presenta molts atractius que no cal justificar aquí, però sospito que part de la meva adhesió tan sòlida a aquesta narració prové d’haver-me ofert una de les primeres espitlleres per on albirar la llegenda dels pagans d’ulls clars i barbes rosses del Kafiristan, tinguts per descendents de les guarnicions deixades enrera en el replegament de les hosts d’Alexandre i que ben entrat el segle XIX encara esperaven el retorn del seu rei.

Jo, en canvi, no l’espero, però ell retorna sense que li ho demani i quan menys m’ho sospito. A vegades, en hores feixugues de la tarda en què hom es veu arrossegat a cert abúlic desànim, em prenc uns moments per a badar. La vista se’m perd llavors en la distància i, entre la calitja de l’horabaixa, em sembla imaginar un seguici d’ombres que avancen entre la pols i els roquerars del desert de Gedrosia: és l’exèrcit exhaust però encara no derrotat d’aquells macedonis que venceren les adversitats per anar cada dia una mica més lluny i guanyar una incerta Alexandria Escate. Altres nits, embriac d’alegria i d’amistat, de licors rars i exaltades músiques, ve sota la forma dels versos de Foix “Cal risc en mar i terra, i en l’art novella,/Per a besar un cos xop sota canyella/I caure als trenta-tres, com Alexandre!”
I la lluna irradia amb el seu misteri les nostres no menys heroiques revetlles.

Dels noms de les coses II

Etiquetes

agrobusiness, Elvira Calderer, globalització, John Berger, Porca Terra, resistència cultural, Saldes, toponímia, Xuan Bello

 

 

“Els planassos, el camp de la riba i el camp del Xisqué, els fessolars, les comes de dalt i de baix, els solans, la feixa del Tei i la feixa del Saubeia, el camp dels Morunys i el de la font. I el pare encara en tenia algun altre que ara no recordo com li dèiem”

La recitació de l’àvia em fa l’efecte d’una salmòdia màgica. Els noms dels conreus que un dia foren propietat de la família em porten remors d’un passat on la vitalitat de l’existència rural es traduïa en la identificació precisa de cada tros de terra. I ho fa amb la ressonància d’una llengua orba i vigorosa.
Una toponímia variada i abundant és una manifestació d’una vida plena i compartida, d’ un amor i cura en viure-la que s’expressa amb l’afany de copsar-la amb exactitud i fidelitat. Com recorda el geògraf quebequès Henri Dorion ”El nom de lloc és alhora propietat de ningú i de tothom. Si és posseït d’alguna manera, ho és per la memòria col”lectiva. És agafat en préstec pels usuaris, en el benentès que l’ús pot modificar l’objecte del préstec. Perquè el nom de lloc és abans que res un mode de comunicació, alhora que un testimoni del context del seu origen, com també de les seves transformacions i de tot allò que les mateixes transformacions testimonien.”

Però la lletania de la iaia Elvira també em transmet la nostàlgia per un univers camperol que no ha deixat d’afeblir-se en els darrers 86 anys que ella carrega al gep. Qui sap si també, com molts altres usos i savieses, tot aquest patrimoni corre el risc d’esvanir-se: la nostra cartografia vital ja no és aquella i la gent a qui correspon mantenir-la i posar-la al dia aguanta amb penes i treballs.
Com exposava John Berger en la seva “Porca Terra”, la pagesa ha sigut sempre una classe de supervivents i per tant no s’ha de subestimar mai la seva capacitat de resistència. Tanmateix, els canvis socials del segle XX amenacen de fer-la desaparèixer o de desfigurar-la d’una manera radical i malaurada. Ho explicava Xuan Bello, precisament arran de la seva pròpia relectura de la novel·la-assaig de Berger: la modernització del camp, un eufemisme d’eliminació, ha implicat ben sovint el vinclament de les famílies de petits llauradors, que han deixat de ser una unitat productiva autosuficient i de formar amb les altres del seu entorn un teixit solidari i coherent per anat passant a dependre dels interessos d’aquells que en financen i en compren la producció: indústries ultraespecialitzades i agrobusiness sense contemplacions que forçosament comporten la substitució d’una determinada cosmovisió i l’arrasament conseqüent de formes de relació i coneixement belles i venerables. Un canvi antropològic que em provoca una aprensió fàcil de comprendre.

No, no tinc una imatge idealitzada del terròs. Més aviat tinc ben present una frase de la iaia que apareix moltes vegades quan jo li demano que m’expliqui coses de la seva joventut: “El millor que vaig fer quan va morir el pare va ser decidir baixar amb la mare de Saldes a Berga. Aquella mena de vida s’ha d’haver passat per saber com n’era de difícil.” I conec la perspectiva de molta altra gent que no ha pres encara aquesta decisió i que recorda que el camp no és el lloc idíl·lic que els pagesos han de mantenir intacte perquè els urbanites ens hi puguem refocil·lar quan hi anem de cap de setmana.
Però per aquest mateix motiu, sento una deferència tan desperta i respectuosa per tots aquells que, conscients d’aquestes dificultats, han perseverat en la recerca de solucions i alternatives per a mantenir la autonomia i revifar les formes de cultura lligades a la terra sense renunciar a part de les oportunitats i comoditats que ofereix la modernitat. O bé per aquells que han assumit el compromís de participar d’aquesta represa i aportar les seves destreses per plantar cara als nefastos models dominants no només amb xerrameca, sinó amb la seva implicació personal en formes repensades d’habitar el camp.

Potser per això quan em topo amb vella toponímia hi trobo un sentit enllà del sentimental o de la utilitat militant en matèria lingüística. És el penó d’una quimera. Un indici de redempció: l’enllaç entre els vells entestats a conservar-la i els joves entestats en fer-la viva i seva un cop més.

Refutació equinoccial

Etiquetes

autumnus, collita, etimologies, herbst, paganisme, romanticisme, tardor

Aquests dies que la calor s’aprima, els dies s’escurcen, els cels comencen a ploriquejar i les sagales passegen les últimes espatlles al vent, en un esforçat ajornament de l’inevitable, acostumo a gaudir d’una gran energia física i mental. Després del benaurat pròleg de l’estiu, rebost per carregar el sarró, percebo ja l’adveniment d’uns mesos de plenitud vital.
En aquesta època, per exemple, m’entra un fort desig de nord. Esperonat per lectures i escoltes triades, la imaginació em trasllada a un món septentrional de vells boscos sagrats i remors paganes, de crepuscles celtes i drings d’espases saxones.

Però abans que se’m retregui qualsevol boirositat, caldrà que desfaci un equívoc. A l’escalf dels humors literaris romàntics, s’ha insistit massa en el caràcter declinant i melancòlic de l’estació que avui encetem. I si bé no se m’escapa que el seu encanteri també prové d’aquest replegament, d’aquesta tornada als cataus i refugis que proposa, no només l’ànim, sinó també les etimologies i una mica de perspectiva cultural i històrica em conviden a corregir aquest accent.

De fet, amb els occitans, nosaltres representem una excepció per obra i gràcia del nostre “tardor”. Però tot indica que aquesta evolució del llatí tardatione (tardania) és relativament recent –segle XVI en la llengua escrita- i que abans, com a la major part de la romania, hauria prevalgut un derivat d’autumnus. Així, els portuguesos tenen outono, els francesos automne, els italians autunno, els castellans otoño, els romanesos toamnă, els corsos auturnu i etc. En tots els casos, l’etimologia més probable l’hem d’anar a cercar en una expressió llatina que significaria “l’apogeu de l’any”. Això confirma que, en els segles on la gent encara estava molt condicionada pels cicles agrícoles, aquesta època coincidia amb la màxima esponera de la terra i la conseqüent sensació d’alegria pels fruits rebuts.

Les llengües germàniques ens ajuden a confirmar la hipòtesi: en alemany parlem de herbst, en frisi de hjerst o en islandès i noruec de haust, mots que volen dir senzillament collita i que es traslladaran a l’anglès antic, on esdevindrà hereuest i haerefest (arrels del modern harvest). Aquesta nomenclatura potser ens assenyali que allò que entenem avui per tardor, el període que segueix a l’equinocci a partir del qual davalla la llum solar, encara no havia pres una entitat plena i només s’identificaven les dates concretes de la recol·lecció. Però en qualsevol cas, mantenen l’associació amb l’abundància i la culminació de la vida camperola. De manera que malgrat el manlleu posterior del francès antic introduït pels normands, els poetes isabelins encara el descriuen amb adjectius com “teeming” o consideren que conté “all the fruitful summer’s treasure”, mentre que de les representacions artístiques en sobresurt la cornucòpia, curulla d’espigues, carbasses i raïms.
Fer una ullada a l’irlandès (fómhar: “últim temps de collita”) o a les llengües eslaves –on domina el terme jesen, d’una arrel compartida amb “guany, acumulació” i que prové del gòtic per, sorpresa, “collita”– només afegeix insistència a la idea anunciada: lluny de la serena i feliç maduresa que encarnava en l’antic imaginari, la noció d’una tardor ensopida i esprimatxada, decadent i que decanta a la nostàlgia és la producció d’una sensibilitat moderna i desnaturalitzada.

Però la meva, d’una vitalitat arcaica i més afí a les dels temps pretèrits, encara no ha claudicat a una visió tan depriment. Per això, us convido a celebrar aquest equinocci amb bones viandes i riallades, amb fogueres i amors, amb festes i coratge, amb cants d’exaltació i anatemes a les poesies de tercera.

Ecos de la muntanya llegendària

Etiquetes

Canigó, minorització lingüística, naixement del català, Pere Ursèol, Pietro Orseolo, Romània, Sant Miquel de Cuixà

(El Canigó, vist de de l’estany de Canet. Foto manllevada de Seracat a Flickr.)

Quan es desplaça, el viatger vestigial acostuma a afinar l’orella per sentir ressonàncies, sons reverberants que li revelin rastres de melodies que potser ja no puguin percebre’s senceres, però que l’ajuden a imaginar-les i reconstruir-les. A vegades són harmònics que lliguen sense esforç amb la freqüència fonamental que hom ja porta al cap i que enriqueixen així la seva música. Altres, en canvi, són dissonàncies que suposen un desafiament a l’oïda i l’intel·lecte. L’important, però, és copsar-les, i la possibilitat de fer-ho, la seva abundor i capacitat de suggeriment influeixen de manera cabdal en el gust d’aquesta mena de viatger pels llocs que visita.

Així, alguns indrets esdevenen una deu on purificar-se de les cacofonies de la vida; també necessàries però que sovint ens poden sumir en la confusió. Fa molts anys que jo he trobat en el Canigó i les seves faldes una font d’aquesta índole. I per circumstàncies històriques i culturals crec que juga aquest mateix paper per a molts altres catalans. Potser sigui perquè en aquest rodal va començar a cobrar cos i visibilitat un fet que encara ens defineix i agermana com a comunitat:
Un jorn del segle X, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat al Conflent, al peu de la serralada, a un territori que encara era escenari de litigis, batalles i inestabilitats, hi arribà un visitant il·lustre. Es tractava de Pere Ursèol, dux de la Sereníssima República, que fugit d’incògnit de Venècia havia demanat ésser acollit a l’abadia per a retirar-se darrera els seus murs. I en ocasió d’aquesta trobada, els monjos de Sant Miquel van comprovar que la llengua que parlava el dux -com la seva- era ja ben diferent del llatí clàssic, però -i això sí era novetat- també del llatí parlat de la comunitat monàstica.
Sens dubte, aquesta constatació devia ser la confirmació d’una sospita que fins aleshores només planava com una intuïció, com un pressentiment, com un dubte que no havia pres forma ni imminència de resolució.

Aquest moment de revelació d’alguna cosa que encara no es pot explicar plenament, el temps de la presa de consciència d’un fet que potser ja rondava l’ambient, però que no s’acabava de fer pla visible, entenedor; l’instant en que qualla un fenomen que exigeix nous plantejaments i respostes; la seqüència de la “inventio”, en el sentit etimològic del terme, em sembla un dels moments més embriagadors de l’experiència humana. Són els dies en què aquells monjos es topen amb la incontrovertible confirmació que el seu llatí vulgar, el seu romanç, s’està separant de la mare, s’està fent autònom; i que aquell procés no els és exclusiu, ans s’està produint arreu. És el temps de la creació, el moment en què l’u es fa múltiple, es fracciona, es dispara irremissiblement cap a totes direccions.
Els segles en els quals els romanços es van definint degué ésser així un període de grans incerteses, però també de fascinants troballes, de dubtes i confrontacions, però també d’actuació de fortíssimes potències generatives. Ben segurament, aquesta és una perspectiva anacrònica i en aquell temps es degué prendre més sovint com un dissortat escapçament, com una corrupció inevitable subordinada a una resignada necessitat de comunicació, que no pas com una germinació.

De fet, des d’aquella trobada entre el dux i els monjos fins a la redacció de documents feudals en romanç indissimulat (o indissimulable) passen encara cent anys. L’ endemig permeté maniobres de distracció, fingiments arcaïtzants, potser marxes enrere que també tindran importància per a repescar fórmules i mots, però, fet i fet, el procés és irreversible: el català ha trencat el gel de la preexistència. I tota la Romània l’acompanya en aquest mateix floriment.

Que tot això succeís en un territori on avui és la nostra, de llengua, aquella que pateix un accelerat procés d’evaporació no deixa d’afegir un refilet irònic i melangiós a la qüestió. Nosaltres, no obstant això, seguirem tornant al Canigó. Si més no, mentre ens quedi un bri d’energia per a continuar escoltant les velles simfonies que el temps i la seva mudança triga sempre molt a ocultar del tot.

Fuites i perplexitats

Etiquetes

Bizanci, caiguda de Constantinoble, Landulph, les misterioses simfonies del temps, Theodore Palaiologos, zhuang

Sobre un quer, ja mig engolit pel boscatge, hi ha un sepulcre de llicorella que inscrit en fántǐì em nega la seva història. Amb els ridículs rudiments lingüístics amb què em moc per aquesta terra, de matí m’ha semblat entendre que pertany a un antic senyor de la contrada, pretendent a dignitats abolides, que va caure en la persecució d’aquests fútils afanys.
Ullprès pel paisatge que m’envolta, per la visió del riu ample i sinuós que bressola la tomba, penso que la mort aquí sembla una mica menys ferotge, gairebé un aixopluc on fer ferm després de la dura travessa i guarir-se les ferides d’il·lusòries i insensates vanaglories.

És un miratge que em trasllada a un altre dels marges apartats on van a morir les grans ambicions i el fals reflecteix el ver: a l’església de Saint Leonard, a la parròquia còrnica de Landulph, un àguila bicèfala guarneix el nínxol de Theodoro Palaeologus, enterrat allí el 1636, i a la qual vaig pelegrinar com a bon bizantinòfil en els dies de la meva més alta fal·lera pels residus de Constantinoble. Però aquest inopinat mausoleu, més que emetre un darrer llambreig del fulgor de Bizanci, n’il·lustra el seu desconsolat destí després de la caiguda. Finats durant el setge, perseguits, reduïts a esclavatge o exili, exterminats, els defensors de La Ciutat entren en la fosca del temps.

Els dos postrems membres de la nissaga del Paleolègs, l’última casa de basileus imperials, viuen poc menys que de caritat a occident i tan subalterna passa a ser la seva descendència que, només dos segles més tard, un imaginatiu i providencial exercici genealògic permet a un obscur membre lateral de la família trasterrat a Anglaterra i que arriba a figurar en un cens de receptors de beneficència la patètica reclamació dels drets a la corona. Una branca del llinatge que s’extingeix poc després, no cal dir que sense fruit en les seves preteses, a un remot arxipèlag del Carib.

De retorn a la coma des d’on m’esguardo el fluir del Yulong comprovo que una lenta calitja desdibuixa els contorns de l’indret. La vida se’m revela llavors com una boirina, un esplèndid malentès, i les partícules d’aigua en suspensió porten el polsim que l’encrostona i difumina; són la mà torçada que confon sympilemes grecs amb caràcters xinesos. Demà sabré que tampoc hi hagué dissortats senyors zhuang de la guerra, sinó només una deficient comprensió de la seva endimoniada fonètica. El meu excurs s’alcí sobre un fonament de quimera; és quincalla paral·lela, quod erat demostrandum de pega.
Però potser no sigui una marrada tan fallida en el país la cultura del qual ensenya com poques altres l’elusivitat de tot coneixement i l’obliqüitat de qualsevol aprenentatge: també aquí, com és natural, videmus nunc per speculum in aenigmate.

PS: Retornat i restablert, però amb més d’un embolic i maldecap per desfer, us prego només uns dies més de gràcia per posar-me en pau amb tots vosaltres i amb les requestes que he deixat pendents de satisfer-vos.

A les cruïlles fantasma I

Etiquetes

entendedors, Guillem de Berguedà, obaga de Queralt, plany, poesia trobadoresca, Ponç de mataplana

(Serra de Queralt a entrada de fosca. La meva hora favorita per escrutar-hi els seus arcans. Foto de Seracat a flickr.)

A tocar del Santuari de Queralt hi ha uns fonaments de pedra que s’han identificat com les ruïnes d’un castell: la més important de les possessions dels vescomtes de la comarca i probablement la llar nadiua de Guillem de Berguedà. Davant seu hi penja una balconada imponent que s’obre sobre la gran depressió de la Catalunya Central. En dies clars s’hi albira el Montseny i Montserrat, però la major part del paisatge el formen viles i masos envoltats de camps ondulats, petites forestes i comes i pujols amables. Darrera, com correspon a la cara amagada de la serralada, s’hi aclofa una ombrívola obaga que mai em canso de passejar. És un indret impregnat d’un misteri serè i incitador, al qual la figura del trobador no és de cap manera aliena.

Perquè Guillem no només fou un dels nostres lírics medievals més exquisits: la seva figura arrossega també una llegenda deliciosament sinistra. Les noticies, documents i cançons que se n’han conservat el presenten com un home bregós, implacable en els seus molts bescantaments i de peripècia vital accidentada. Sembla provat que entre altres malvestats va donar mort amb traïdoria a un seu rival, Ramon Folc III de Cardona, fet que el va portar a set o vuit anys d’exili. Degué ésser en aquell període quan mantingué excel·lents tractes amb un altre mestre en versos i discòrdies, el genial Bertran de Born, així com l’època en què feu créixer la seva fama d’indiscriminat galantejador de dames. Propens a ofenses i impietats de tota llei, les seves composicions són d’una cruesa enginyosa i feridora. Res hi manca: el seu sogre és un vell tinyós i el Bisbe d’Urgell “non a coillos en la pel”, o dit finament, és un eunuc.
Un dels principals perjudicats per la seva llengua verinosa fou en Ponç de Mataplana, un cavaller molt notable del seguici de n’Alfons II d’Aragó –amb qui en Guillem mantingué també diferències periòdiques- i del qui tot indica que n’era feudatari.  Ens han arribat quatre sirventesos que són testimoni d’aquesta enemistat i que no estalvien en fosques insídies i  al·lusions malèvoles.

Per aquest motiu provoca certa estupefacció que un dels planys més famosos de la literatura trobadoresca sigui precisament aquell que en Guillem va dedicar a en Ponç. El seu estil directe i poc retòric ha portat a concloure, potser precipitadament, que és d’una sinceritat espontània: un acte de penediment, una forma estranya d’enyorança pòstuma.

Però no s’ha d’oblidar mai que la lírica provençal no era una producció artística gratuïta, sinó que responia a motivacions molt concretes i que s’expressava mitjançant fórmules codificades. I per tant, és molt més probable que la complanta perseguís alguna intenció precisa: amb fronts oberts per arreu, potser Guillem pretenia fer-se perdonar l’animadversió dels Mataplana. O senzillament, en una ocasió com aquesta, era allò que socialment li esqueia fer.

Ara fa deu anys que l’Antoni Rossell, director de l’Arxiu Occità de la UAB, ens instruïa a un grapat d’incondicionals en les interioritats d’aquesta poesia. L’Antoni era sens dubte un home d’una agudesa intel·lectual molt remarcable i que tractava d’inspirar en els seus deixebles una actitud crítica molt saludable.
I una cosa que ens va deixar gravada és que la lírica dels trobadors anava dirigida a “entendedors”. És a dir, a un públic capaç de llegir entre línies i de copsar subtilitats molt fines en el missatge d’aquestes composicions. I ell trobava que des d’aquesta perspectiva alguna cosa grinyolava en el trencaclosques. Que qui anys enrere era “d’engan farsitz e ples” hagués esdevingut “francs, larcs e cortés” podia ser una recapitulació estratègica digna del més calculat cinisme, però acceptable en termes de l’època. Ara bé, la recitació de’n Guillem es prenia llibertats que semblaven un xic excessives. Perquè no content amb elogiar-ne les  virtuts i penedir-se per no haver fet les paus abans del trist incident , li depara a Ponç de Mataplana un paradís que desafia tots els criteris consuetudinaris de l’occident cristià:
E paradis el luoc melhor,/ lai o.l bon rei de Fransa es/ prop de Rolan, sai qe l’arm’es/de Mon Marqes de Mataplana;/ e mon joglar de Ripoles,/ e mon Sabata eisamens,/estan ab las domnas gensors/ sobr’u pali cobert de flors,/ josta N’Olivier de Lausana.

Un Paradís on es folga amb dames en verds paratges mentre els joglars canten justes cavalleresques? Això fa tota la fila d’un paradís més aviat profà. I si afinem la malícia, diríem que d’un paradís de morisma. Si tenim en compte que en Ponç havia caigut en una batussa contra tropes musulmanes, Guillem podria estar insinuant una cosa molt lletja.

Mai ho sabrem del cert. Però vagarejant entre aquells quatre rocs que és tot allò que avui resta del castell de’n Guillem m’agrada pensar que sí. En el lloc més visible de la seva obra, ens ha deixat un enigma que encara és per entenedors. I ell, burleta i satisfet d’aquesta última mala passada al seu ancestral adversari, somriu entre les ombres.

PS: Escrivint aquestes ratlles m’han passat coses de fades que justifiquen una mica el retard i que qui sap si hauria d’atribuir a l’influx malastruc del trobador. També he descobert, divertit, que havia escollit la mateixa fórmula que Mossèn Armengol per descriure l’espessa i una mica llòbrega fronda que jeu darrera el santuari:  “una ombrívola obaga”. Això no té misteri, és una obvietat que us convido a descobrir.

Gilgamesh en espardenyes

Etiquetes

carrières de París, grubbers, laberints, Londres subterrani, mudlarks, toshers

Photo © E. Gaffard/Ed.Parigramme

El meu pare -aleshores treballador dels transports metropolitans- m’explicava històries del subsòl des de prou petit com perquè la meva sensibilitat per allò subterrani s’afinés d’una manera molt pronunciada ja d’infant. Vull dir que no tinc memòria d’un moment anterior al de la consciència que sota l’escorça de la vida solar en discorre una altra d’apartada i obscura; un món de passadissos i catacumbes, de rierols ocults i fonaments soterrats pel qual sento una proclivitat íntima.

Conèixer el rostres amagats de les ciutats, pensar-les com un negatiu que cal revelar i que alhora mai se’ns mostra sencer: heus ací un desfici de tota una vida.
El meu imaginari urbà es basteix no només sobre boniques places assolellades i bulevards vora els rius, sinó també sobre misterioses voltes de cel i recòndits cecs de les seves entranyes. Ho he insinuat ja quan he parlat de Roma i de Madrid, i penso sovint amb nostàlgia en aquella via d’accés al clavegueram de Barcelona que la deixadesa de tots plegats va deixar aparedar. He dedicat nombroses hores a fantasiejar amb el rostre doble de Torí i amb les llegendàries carrières parisenques, que amb la seva xarxa de vora 300 quilòmetres han arribat a merèixer un cos de policia propi que en vigila les incursions i que ha sigut l’escenari d’increïbles conxorxes clandestines, com les dutes a terme pels membres de L’UX, una societat secreta –o discreta- dedicada a la seva feliç exploració.

Les circumstàncies d’aquest darrer cas ensenyen un altre aspecte d’aquests dominis invisibles: el nerviosisme que desvetlla a poders de tot signe la mera noció d’un món que no està sotmès al seu escrutini i control. Perquè és quelcom que fa trontollar el nucli del nostres propis sistemes: l’existència de realitats paral·leles sostretes a la vigilància de l’autoritat i per tant perillosament subversives.

Però si sempre hi hagut una ciutat capaç de contenir-ne moltes altres, fins al més paradoxal i festiu dels antagonismes, aquesta és Londres. I és a Londres, durant el dolç miratge de residència que va oferir-me, on vaig sentir parlar d’una raça d’habitants del seu inframon, malfamats amos d’una utòpica Hollow Earth victoriana: els toshers, grubbers i mudlarks.

Caldrà entendre que Londres es va anar edificant sobre una rica confluència d’aigües, no només les del Tàmesi i el Lea, sinó les d’una munió de rieres i torrents que en són tributaris i que amb el pas dels segles quedaren reduïts a clavegueres i canals subterranis. A això s’hi han d’afegir els estrats sepultats d’un població bimil·lenària i les successives obres per a garantir-ne el subministrament públic i industrial d’aigua. Qui conegui l’extensió de la ciutat o es molesti a veure-la en un mapa ja pot imaginar-se la dimensió que ens ocupa i la inabastable trama de túnels i cavitats foradades sota la superfície que això significa. És l’ordissatge de grutes que una casta de desposseïts va transitar durant el primers seixanta anys del segle XIX a la recerca de totes aquelles deixalles que s’esmunyien per les artèries aquàtiques de la ciutat. S’hi endinsaven amb bastons per a defensar-se de les rates i amb ganxos i sacs per a pescar en aquells pútrids fangars ferralles, monedes perdudes, trossos de vidre i tota mena d’inconcebibles desfetes, que en algun cop de fortuna podien resultar grans tresors.

Els toshers, no obstant això, no es consideraven mers desheretats, ans una avantguarda privilegiada dins la classe més baixa: el “gremi” era un vedat molt selectiu i hom només podia accedir-hi si l’iniciaven des d’una tendra edat. I convenia molt que fos així, perquè fins i tot els més experimentats es podien perdre per a no trobar mai més el camí en aquest dèdal del submón o veure’s sorpresos per sobtades crescudes dels corrents o per haver oblidat el cicle de les marees. Com a contrapartida, aquestes famílies d’orgullosos espectres havien desenvolupat una proverbial resistència al tifus, al còlera i a altres epidèmies que delmaven periòdicament els suburbis.

Jo penso sovint en ells. A vegades s’infiltren en els meus vividíssims somnis i, un cop despert, es queden a fer-me una estona de companyia. I m’hi trobo bé perquè, especialment en aquests últims mesos, em sembla compartir ni que sigui de forma simbòlica una mica del seu destí: jo també avanço a les palpentes per un laberint i duc al gep un costal ple de quincalles. Algunes només fan embalum, però altres podrien encara transformar-se en coses preuades i valuoses. Davant meu hi endevino bifurcacions i cruïlles, però és difícil saber quins senders he de seguir. Miro d’aprendre a orientar-me, però no hi ha brúixoles segures. Crec que alguns passadissos condueixen a cambres fabuloses que multipliquen la passió de viure, però altres només s’estrenyen i porten a atzucacs que poden ofegar-la.

Necessito seure a reflexionar i fer-ho amb agudesa. Trobar un focus, retrobar un fil. Combatre les forces centrífugues del meu temperament sense que això em paralitzi. Entendre si les meves passes formen un dibuix i descobrir si el dibuix va configurant un mapa. O si cal refer-lo de bell nou.
Ara: “Nel mezzo del camin”.

Despulles del Nou Ordre I

Etiquetes

Cabanyal, capitalisme, especulació urbanística, Generalitat Valenciana, han, Kaixgar, Kashgar, neoliberalisme, Turquestan oriental, uigur, urbanisme com a forma de dominació, Xina moderna, Xingjiang

(Ciutat vella de Kaixgar llesta per ésser engolida. Mort el gos, morta la ràbia.)

La llunyania i la manca de perspectiva de la majoria de nosaltres ens farà molt difícil copsar tot allò que el vertiginós procés de transformació social xinesa s’ha endut per endavant en el darrer quart de segle. No hi ha dubte que el poderós canvi dissenyat per Deng Xiaoping i executat pel rocallós edifici estatal i burocràtic que ell va contribuir decisivament a consolidar ha afectat a tots els estrats del país. Però m’arriscaria a dir que han estat algunes ciutats i comunitats urbanes qui més han notat el sotrac, aquelles que en un espai de temps més curt  han vist una major evolució dels costums, de les expectatives i de l’entorn.
I aquest últim aspecte –perquè en certa mesura ens hi podem veure emmirallats, ni que sigui a la manera dels miralls deformants d’una barraca de fira- fa anys que m’obsedeix. L’urbanisme mai és innocent. És reflex d’un pensament i d’una hegemonia social determinada, però també l’anticipa, la prefigura i ajuda a fixar-la. La forma de la ciutat determina el tipus de relacions que s’hi fan i  els intercanvis que s’hi donen, atorga preferència a una mena de possibilitats i en dificulta o avorta d’altres, delimita la sencera existència dels qui hi viuen.

El recent conflicte entre xinesos han i uigurs al Turquestan oriental ho exemplifica excel·lentment. En termes generals, podem dir que a l’ètnia uigur hi pertanyen més de la meitat dels habitants de la regió autònoma de Xingjiang, que probablement sigui aquella que històricament ha mostrat una més decidida resistència a l’assimilació i submissió a Pequín. El marc de sobirania al qual aspiren avui els uigurs va de la independència i creació d’un nou estat a l’exercici d’una autonomia veritable que articuli un estricte respecte als seus drets polítics i culturals dins de la República Popular Xinesa, segons els principis de la Constitució de 1982 mai aplicats a la pràctica. Perquè no caldrà dir que ni tan sols un miratge d’aquest darrer anhel s’ha vist satisfet, i que la repressió i retall de llibertats –intensificat mitjançant l’estratègia d’identificar aquest poble de religió musulmana amb una amenaça a la seguretat global i per tant susceptible de ser tractat segons els criteris de l’Administració Bush quan de lluita contra el terrorisme islàmic parlem- han estat el pa nostre de cada dia.

Ara bé, a l’autoritarisme i exercici de minorització, el govern central hi ha afegit la promoció de la immigració han, que per una banda ha cercat la progressiva sinificació demogràfica i per una altra un control polític i econòmic més efectiu de la regió. I aquest objectiu s’ha vist molt més fàcil d’assolir amb una sistemàtica redefinició de l’espai: la construcció d’infrastructures i d’habitatges, les reformes tant dels traçats urbans com dels llocs públics simbòlics; l’ocupació del sòl, en summa, s’ha fet seguint un deliberat pla per estrafer la presència tradicional uigur i substituir-la per la xinesa, així com per enaltir models de desenvolupament que contribuïssin a dissoldre’n la identitat i marginar aquells que no els adoptin. Així, darrera l’última revolta de 2009 hi han bategat no només les tensions que periòdicament rebroten entre xinesos i uigurs, sinó la desesperada oposició a la destrucció de l’antiga Kaixgar: un macropla urbanístic, amb el pretext de prevenir desgavells sísmics i fomentar el progrés (quants crims en el seu nom!), per enderrocar el mil·lenari entramat de carrerons, mesquites i bazars i fer-hi en el seu lloc avingudes, gratacels, centres comercials i tota la faramalla del colonialisme capitalista han.

El resultat previst l’explicava immillorablement un bon blog sobre Xingjiang:

“The state regards social space as instruments of governmentality; what it cannot apprehend must be done away with, and by refashioning organic sprawl into regimented compartments, it can monitor and mold more obedient citizens. Thus, this project interrupts the social cohesion that ties the traditional Uyghur community together– the narrow networks of transportation traversed by donkeys and scooters, webs of commerce conducted between small businesses and their customers, pockets of respite reserved for unveiled women. These connections will be severed, and when they meet again, they will have reconstituted Uyghur identity in a way that we may have never seen before… or what we have already witnessed in rebuilt cities like Korla, Turpan, and Urumqi.”

I és que no calen urgències nacionals, geopolítiques o energètiques tan sofisticades com aquelles que propicia la “nova frontera” (això vol dir Xingjiang en xinès: tota una declaració de principis) per aplicar aquest programa.  Quan allò que es vol és acabar amb una determinada trama de complicitats i solidaritat, amb formes de relació i organització ciutadana potencialment contestatàries o senzillament no coincidents amb els desigs de l’oligarquia de torn, legitimar les més fastigoses enginyeries socials i fer súbdits més mesells i alienats, la liquidació del seus horitzons és una manera d’operar extraordinàriament eficaç. I tant val per a Kaixgar, pels barris de hutongs de Pequín o per tants altres indrets de la vella i avui escombrada Xina.

(Esperant l’excavadora:  República Popular Valenciana. 2010).

Però…hi ha realment cap diferència substancial entre l’assalt a Kaixgar i, uns exemples entre tants, el setge al Cabanyal i el Carme, l’ofegament de L’Horta o la construcció massiva de PAUs com a solució urbanística? Funcionen l’autocràcia xinesa i -uns altres exemples entre tants- el democràtic govern de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València amb codis i intencions realment distingibles?

La resposta és depriment, però també ajuda a superar un nivell elemental d’anàlisi –no és res personal: només ànsia de diners i promoció social- que acaba per contribuir a excusar com una comprensible feblesa humana allò que en realitat és un deliberat projecte per afermar la dominació i l’escanyament de qualsevol dissidència.

I d’això, aquí i a la Xina Popular, se’n diu totalitarisme.

Aquesta llum romandrà

Etiquetes

cementiris de minories, grecs d'istanbul, Jagoda, Prinkipos

Mausoleu i tombes d’un cementiri jueu força deteriorat a Hasköy, Istanbul

A la més gran de les illes que jalonen el Mar de Màrmara davant d’Istanbul, Prinkipos, que certament ja molt pocs anomenen amb aquest seu antic nom grec, ans amb el turc de Büyükada, hi ha un bonic cementiri hel·lè que, si les coses no han canviat d’ençà de la meva visita, és el darrer en ús de tots els de la comunitat a la vella capital bizantina.
Potser s’ha d’atribuir aquesta supervivència al fet que, per la seva situació apartada i perifèrica, fou l´únic que no va patir el bestial pogrom i profanació massiva de 1955. Tot i que és igualment possible que la molt declinant minoria grega, sobretot a resultes d’aquells fets infamants, tampoc necessiti més espai per enterrar els seus finats. Avui en són només 2.000 i, en poc més d’una generació, l’ aspiració criminal del nacionalisme kemalista de foragitar-los per sempre d’Istanbul es veurà finalment satisfeta.

No cal que expressi la amarga malenconia que desprenen llocs com aquest, residus últims d’un llarg naufragi i refugis finals d’una presència que s’acaba. Darrera els seus murs s’hi cova una doble mort i s’hi percep la imminència de l’oblit que s’hi abatrà quan el postrem dels vius travessi la ratlla i trenqui així una continuïtat mil·lenària . Però a la mateixa vegada s’hi respira també un aire delicat de posposició d’aquest final; la idea que les coses sempre duren una mica més que no es pensa i que la memòria té una resilència que mai s’ha de subestimar.

Comptant amb la generosa paciència o complicitat amable dels acompanyants, en els meus viatges m’ha abellit sempre de visitar cementiris. I especialment els d’aquesta mena. Potser tingui a veure amb aquell obbligo di tramandare que els amics del veïnat han citat en diverses ocasions. O amb la certesa que els morts també parlen dels vius i n’il·luminen l’esdevenir.
Així m’he anat demorant pels cementiris saxons de Transilvània o davant les esteles euscàriques de Santa Grazi, resseguint noms italians a les tombes de Dalmàcia, badant pel jardí de Bunhill Fields on reposen els nonconformists de Londres (i on qui sap si mai, en una intriga de predestinació, ens vàrem creuar amb la Maria) o per entre les làpides hebrees de Praga i Trebic . També per aquells que, potser per no evocar tan intensament la interrupció abrupta i traumàtica d’una cultura assetjada, sinó una llangor més serena i acceptada, conforten amb el sentiment d’una experiència plenament viscuda i acabada sense retrets, com el cementiris anglesos de Corfú i de Roma. Tot plegat ha constituït un pelegrinatge personal per aquelles geografies de l’ocàs que en algun moment se’m va convertir en un deure vital.

També perquè les coses, a vegades, tornen a encaixar en algun pla elevat i misteriós de la realitat: aquest apunt va començar a prendre forma en el meu cap unes hores abans d’assabentar-me de la pèrdua de la Jagoda Petrov, una vella mestra de la Voivodina molt propera a persones que em són properes, amb qui vaig tenir l’ocasió de tractar algunes vegades i que m’havia manifestat una tendra i entranyable estimació malgrat aquest esporàdic contacte.
Colpit pel seu inesperat traspàs, el primer que vaig pensar és si finalment aniria a reposar al cementiri ortodox de Manchester on ella, desestimat l’anhel de tornar al país d’on havia hagut de marxar tants anys abans, segurament pensava que trobaria l’última acollida, o si bé la seva actual residència al País Valencià faria impossible aquesta pretensió. Ahir la seva filla, amb un humor i enteresa encomiable, em comentava les còmiques dificultats que, per imprevisió, havien sofert per localitzar en els encontorns de la comarca de la Marina Alta un popa capaç de celebrar el seu ofici de difunts. Al final n’havien trobat un de búlgar que, deixant de banda petits i impertinents escrúpols, permetria acomiadar-la amb tota la dignitat que mereixia. I em comentava que, en certa manera, hi havia quelcom de poètic i veritable en el fet que algú que havia passat més de mitja vida a l’exili i que havia acabat per morir en una terra nova i encara estranya fos soterrada amb un sacerdot manllevat i d’una manera que no entrava en els plans. Una melangiosa però bella coda al seu destí errant.
Avui, a la manera de les meves estimades esglésies de ritus oriental, he encès un espelma en el seu record. I m’agradaria també dedicar-li una cançó que, en un retruc que no em sembla tan atzarós, he tornat a escoltar després de molts anys de no fer-ho: The light will stay on.

En el país del passat I

Etiquetes

bacallà, Bernado Atxaga, bizitzak, Brú na Bóinne, dolmens, megalitisme, menhirs, pesca d'altura, tradicions inventades, Valencia de Alcántara

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.

Engruna (o farineta) zeneize

Etiquetes

fainá, fainé, farinata, Sàsser, slow food

(La farinata o fainé genovesa, cortesia de bluestardrop, a Flick)

Si no he parlat abans de gastronomia no és pas per desinterès o perquè pensi que no hi ha manera de fer-ho lligar amb els continguts que serveixo habitualment. Ben al contrari, sento gran interès i respecte per la disciplina i fins i tot l’he conreat amb humil amataeurisme en algunes ocasions.

Crec , de fet, que la cuina d’un indret pot informar d’una forma molt intuïtiva de la cultura i relació amb el medi de la seva gent, i que sovint s’hi poden percebre persistències que esclareixen moltes coses del seu passat. En aquest sentit, és una eina auxiliar de la història que em temo que no sempre s’ha atès com caldria.
Encara que això potser sigui resultat d’una altra característica que me la fa tan atractiva: la cuina és un patrimoni altament intangible, capaç de mantenir trets culturals ja desapareguts en altres manifestacions socials, però també sotmès a mudances, canvis fulminants i sobtats empeltaments de difícil registre que el converteixen en volàtil i decididament compromès per a l’estudi històric d’aspiració més científica.

I per aquest motiu la cuina és també un d’aquells camps especialment sotmesos a les pressions substitutòries, a les transformacions socials, als canvis de paradigma cultural. N’és alhora un símptoma, un agent i una conseqüència. La fidelitat a uns usatges productius, a uns valors gastronòmics, a unes formes de comensalitat o el seu canvi per altres de nous revelen coses pregones d’un país i del poble que l’habita. I com bé han percebut els impulsors del moviment slow food -o l’Associació d’hostalers d’Ankara quan manté que darrera les directrius per a sotmetre la seva oferta tradicional de carrer a unes ordenances higièniques europees hi ha veritablement l’afany d’aplanar el camí a les multinacionals estrangeres de menjar ràpid- és un camp de batalla entre concepcions diverses de la vida i del mercat, el reflex d’una rica convivència de formes variades d’existència o del desig de dissoldre-les ad maiorem “capital” gloriam.

Així les coses, que servidor quan surt de casa i viatja sempre mantingui una irritant obsessió per visitar mercats i dinar en fondes populars i dubtoses, o per demanar les viandes d’aspecte més ignot i indesxifrable, es pot considerar previsible.
I val a dir que sovint s’hi fan troballes apassionants.

Una de les darreres la vaig fer a Sàsser, capital del nord de Sardenya. Perquè si es defugen les obvies trattorie i pizzerie de qualsevol vila italiana, hom pot anar a espetegar a alguns carrerons dissimulats i quioscs apartats on encara s’hi prepara –a més a més com a oferta única- una recepta d’antuvi molt preferent i avui potser una mica preterida per altres opcions de teca al taglio: la fainé.

La fainé és una mena de pasta líquida de farina de cigró que es cuina al forn sola o barrejada amb ingredients com ara ceba, pebre, salsitxa, all, romaní i etc. i que agafa una consistència sòlida però alhora tova i esponjosa. Se la considera un plat autòcton i molt nostrat, entre altres motius perquè no es pot menjar enlloc més de l’illa.
De fet, la fainé o fainá, a banda de Sàsser, només és un plat habitual en un grapadet de llocs del planeta: bona part de Ligúria, els veïnatges de Niça, algunes contrades del Piemont, el nord de la Toscana o Gibraltar. I tots per un motiu indiscutible: l’ascendent genovès i la presència dels seus fills, d’antuvi conqueridors i més tard emigrants pobres amb un accés més fàcil a la farina de llegum que a altres vitualles més cobejades. No sorprèn, doncs, que aquesta restringida recensió geogràfica hagi de fer una darrera escala en la que potser sigui la ciutat amb més influència genovesa del món: Buenos Aires (no és casualitat que el seu club de futbol més important encara dugui la inscripció xeneize a la samarreta o que al 1882 en el barri de La Boca s’hi proclames una efímera república que va hissar la Creu de Sant Jordi com a símbol de la seva independència).

En el cas de Sàsser, però, aquest origen no és cap misteri, especialment per a nosaltres catalans. No en va Sàsser fou rival històrica dels nostres vells monarques, feu antiaragonès per excel·lència i tradicional aliada de francesos i genovesos en la lluita per la dominació de l’illa. Així ho recorden unes cobles que fins fa encara pocs anys es cantaven per a commemorar una insurrecció fallida que va posar en setge L’Alguer i que diu allò de “O traidors de sassaresos,/ ara no hus caldra clamar,/que los vostres amichs francesos/son vinguts a visitar./«França, França!», haveu cridada,/molts francesos haveu vist,/y per tota vostra vida/per traidors sareu tenits.”

Un deliciós derelicte, per tant, d’aquells que sempre em semblen que assaboreixen encara més les meves exploracions gormandes.

Palimpsest de La Gomera

Etiquetes

Cròniques de conquesta de La Gomera, cultura guanxe, derecho de señorío, Hermigua, identitat canària, La gomera, silbo gomero, sobiranisme canari

Exemple d’orografia de La Gomera, amb la típica disposició de conreus en bancals.

El viatger tafaner o impertinent sovint s’ha d’acabar confrontant amb els mites d’origen dels pobles que visita. Aquests poden ser el resultat d’una sedimentació reposada de la memòria o d’una falsificació intensa i decidida (normalment de la combinació d’aquestes posicions i altres d’intermèdies), i hom ha de decidir si s’abandona a la seducció de les versions més estilitzades -que no obstant això també poden contenir una forma obliqua de veritat- o si s’encaparra a escatir la realitat darrera de voluntarioses i embellidores ficcions.

A La Gomera, com arreu de les Illes Canàries però allí molt especialment, aquest conflicte ens remet a la qüestió dels guanxes. Perquè tot allò que en sabem és força dubtós: no es compta amb fonts documentals endògenes, el seus vestigis són fragmentaris, reconstruïts hipotèticament pel arqueòlegs -que treballen com poden o saben- i els retrats directes provenen d’un grapat de cròniques només en alguns rars casos, com el de Nicolosso de Recco, anteriors a la conquesta europea. La resta – Le Canarien, Azurara, Cadamosto, Espinosa, Gomes de Sintra, Gomes Scudero i etc.- són ja posteriors a l’ocupació.
Malgrat tot, hi ha una constatació coincident: només un segle després de la ocupació europea la població indígena havia estat esclavitzada o fortament assimilada , la llengua s’havia perdut o estava a punt de fer-ho i la cultura aborigen es trobava en un estat molt avançat de desintegració.
I això ens porta a un altre problema: a mancança dels elements prototípics que ho permeten (llengua i etnicitat), molts intents de construir un discurs sobiranista per Les Canàries han buscat el seu fonament en aquesta passada identitat guanxe. Però si creiem els anteriors testimonis, hi ha un salt temporal insalvable entre el despertar d’aquesta consciència i la desaparició de la cultura indígena: l’ enllaç no s’hauria pogut produir. I, per tant, aquesta legitimació seria producte d’un idealisme artificiós -tant en llurs primeres formulacions vuitcentistes com en aquelles més recents inspirades en els moviments africans de descolonització- i destinat a no comptar amb cap correlat pràctic digne de prendre’s seriosament

Però les coses acostumen a tenir molts plecs i aterrar avui a La Gomera és un convit a reflexionar com la formació d’una identitat no és gairebé mai un procés lineal, homogeni i reductible. Aquesta illa, com Fuerteventura o Lanzarote, van ser ocupades per “derecho de señorío”, un fet que comportava unes condicions força més severes pels colons que les d’aquelles poblades per “derecho de realengo”. Cal entendre de què parlem. Aquest país no té un pam de pla i qualsevol conreu s’ha hagut d’instal·lar en terrasses guanyades a pregons barrancs. Per arribar-hi cal vèncer costeruts camins allunyats de qualsevol població. I a més a més, la terra fou una propietat concentrada en molt poques mans. Per impedir l’emancipació dels camperols, els amos concedien l’explotació de la mínima porció possible de bancal. La gana sempre sotjava i el farró de blat o de mill, el gofio, era l’únic aliment regular que la majoria s’enduia a la boca. Les feines de pastura no eren pas un destí millor. En un enregistrament recent del Museu Etnològic d’Hermigua, un pastor recordava com a sis anys “me echaron al monte descalzo como a un perro.” I una alemanya que va establir-se aquí als anys setanta ens descrigué escenes d’antic règim: fa només trenta anys els pobres besaven la ma dels senyors quan se’ls trobaven pel carrer. Els més desesperats o valents marxaren a l’emigració en grans onades. Alguns sortiren de les seves cases i en tancaren la porta sense clau per no tornar-hi mai més: s’embarcaren cap Amèrica en vaixells impossibles i hi arribaren al trenc de l’extenuació.

Casa terrera clàssica de l’illa. Una unitat de producció aïllada, modestíssima, situada en un terreny difícil i “condemnada” a la dura autosuficiència.

I aquesta situació, que durà segles, s’esdevingué ja immediatament després de la colonització. Per això, abocats a extreure el sustent d’una terra ingrata en condicions molt semblants, els repobladors acabaren per no distingir-se massa dels sotmesos guanxes, quan no eren ells mateixos, ja assimilats a la llengua i la religió de Castella. I lògicament, en aquestes circumstàncies, es produí un transvasament, una fosca osmosi. Les solucions salvaren el salt: per moure’s per l’impracticable terreny es seguiren emprant les “astias”, uns bastons de tres o quatre metres amb puntes de ferro per saltar timbes que estalviaven molts revolts. Per comunicar-se, s’utilitzava un llenguatge de xiulets capaç de propagar missatges a molts quilometres de distància, el silbo, amb inequívoques arrels berbers. Romangueren les topologies i els sistemes de marcatge ramaders, les músiques conservaren les arrels prehispàniques i els illencs s’enfilaren a les palmeres per extreure’n la saba de la mateixa manera que ho feien els antics pobladors. I si totes aquestes expressions no fossin prou evidència d’una continuïtat, tenim els moderns estudis genètics, que han donat sorprenents resultats. Així que, tot i el relat més o menys interessat que ha relegat la civilització guanxe a les golfes de coses perdudes de la història, resulta que hi ha encara un racó de món on el seu esperit perdura, batega, segueix fent camí.

I tot i el seu caràcter particular, hi ha en aquesta història un ensenyament i una poètica universal. Perquè el fet que avui, per a definir-se i enunciar el seu lloc en el món, els descendents dels colons de La Gomera -guanxes, castellans i també moriscs- tinguin tant o més present l’element aborigen que aquells que se li van sobreposar no és només un deliri folkloritzant com podria semblar jutjant-lo a la lleugera, sinó que ens parla de com les coses poden sobreviure de forma larvària molt de temps per a tornar a emergir de maneres insospitades. I de com tot intent d’eradicació d’una cultura no pot controlar els efectes finals del desequilibri que introdueix i de com, en darrer terme, qualsevol gestió que no negocii d’una manera enraonada i integradora amb aquests factors pot estar només endarrerint el moment d’assumir aquesta responsabilitat.
A voltes amb força més desavantatges que si ho hagués fet de bon principi.

Els noms de la por

Etiquetes

Borges, feredat, lèxic de la basarda, por, temor, termes anglesos per parlar de coses que esgarrifen

L’anglès té un adjectiu específic per aquells llocs sovintejats pels esperits: haunted.

Cada llengua, o més aviat la comunitat de parlants que la sosté, si no se la destorba més de l’indispensable, acostuma a desenvolupar els camps semàntics i repertoris expressius que més li convenen, segons les seves necessitats i inclinacions. Com d’aquest fet purament pragmàtic i cultural ja se n’han derivat prou entelèquies i bestieses, tampoc crec que faci massa profit conjecturar per quins set sous l’anglès, llengua d’arrel germànica crescuda en sòl cèltic, fortament infiltrada pel noruec antic i ben empeltada de llatinismes, ha generat un cabal de termes tan vast per expressar les emocions de caire fantasmagòric. Diguem que sols una secreta fruïció en la visita d’aquests territoris limítrofs i l’afany de precisar-ne els efectes sobre l’ànim ho justifiquen; i que jo he trobat en això un altre argument per la meva anglofília.

Així, endemés dels explícits ghostly (fantasmal), unearthy i spectral amb que nosaltres més o menys també comptem, sorprèn l’enfilall d’adjectius que serveixen per descriure llocs i atmosferes llòbregues (dingy, lugubrious, dreary, doleful), tètriques i ombrívoles (shadowy, bleak, gloomy, somber, murky) o senzillament desencoratjadores (dismal, grim).

Però excel·leix especialment la capacitat per anomenar allò que esparvera, espanta, i fa feredat, sobre tot pels matisos que ha anat adquirint cadascun d’aquest mots. Perquè a més a més dels consuetudinaris scary, frightening, horrifyng i fearful, hi ha dos termes com creepy i grisly per allò que esgarrifa d’una manera molt física, així com un per precisar que l’experiència revolta de debò, lurid, i àdhuc un darrer quan ens deixa glaçats: chilling.
Ara bé, quan aquesta impressió és de natura no solament horripilant, sinó també estretament relacionada amb els aguaits de l’altre món, escau més parlar de quelcom spooky; una paraula que potser pel saludable costum anglosaxó de fer del trànsit d’espectres i d’altres manifestacions d’ultratomba una matèria lúdica ha acabat carregant una certa connotació de paüra deliciosa. Com de barraca de fira sinistra o de disfressa de halloween, per entendre’ns.

Creepy o spooky? Bé, ambdues coses alhora.

I amb aquest repertori encara no s’esgota l’arsenal de la basarda. Sense ambició exhaustiva, queden, els meus quatre mots favorits d’aquesta semàntica de l’espaordiment. Perquè malgrat que tots quatre poden emprar-se per descriure una cosa senzillament estranya, els quatre impliquen igualment un calfred que prové de la sospita o insinuació d’una intervenció o presència sobrenatural. El més habitual és weird, que si bé avui es fa servir a tort i dret per a parlar de qualsevol fet o actitud rara i extravagant -o en un italianisme comú també al francès o al castellà, bizarre- en la seva primera accepció encara conserva el rastre d’allò que torba pel seu tarannà inexplicable i sospitós de la intervenció de bubotes. Els seus sinònims–que segons els diccionaris signifiquen allò capaç d’inspirar una por supersticiosa- són eerie i uncanny. Aquest tres termes, en un dels seus Nueve Ensayos Dantescos, els presentava Borges com epítets que servien per a definir llocs o coses que inspiren vagament horror (en una versió desconec si anterior o posterior ho canviava per “llocs que tenen alguna cosa de sobrenatural i hostil”), i en donava exemples: S tevenson que de nen somniava que el perseguia un matis abominable del color marró, el mar austral de Poe on el volum d’una nau creix com el cos viu d’un mariner, les moltes pàgines de Melville dedicades a evocar la blancor insuportable de Moby Dick o l’infern de Vathek, que té la forma dels túnels d’un malson.
Jo afegiria que totes aquestes coses podrien ser descrites amb un altre bell adjectiu, eminentment literari i d’una arrel interessantísima que significa “d’un país estranger”: eldritch.

El lector perspicaç podrà objectar que el català, potser sense l’exuberància anglesa però ben lluny de la parvitat, i com he posat de relleu en negretes, tampoc va mal guarnit de paraules per al·ludir idees de feredat, temença i damnatge.
Bé, accepti’s de moment aquesta observació a benefici d’inventari fins que un altre dia ens puguem ocupar amb més detall d’aquesta qualitat de la nostra llengua. Però potser serveixi ja per anar inferint la virior d’aquest sentiment, que al llarg de tota l’existència de la nostra espècie ha vingut a la nostra percaça i ens ha desafiat des de tots els cantons i sense solució de continuïtat. Qui sap si fins esdevenir el més poderós i decisiu de tots aquells que han influït en nosaltres.

Un drap apedaçat

Etiquetes

anacronismes, Ístria, Càucas, ciutats, identitats, Istanbul, Mitteleuropa, mon Atlàntic, Perigòrd, Trieste

L’altre dia, mentre cercava una citació de Magris, vaig trobar-me amb un retall d’entrevista on Mercedes Monmany i l’autor triestí intercanviaven aquestes impressions:

“P: L’ésser humà va recomponent els seus paisatges, com tot el que fa referència a la formació de la seva identitat personal, al llarg del temps? (…)
R: Aquesta pregunta és importantíssima, precisament per aquesta expressió “recompondre” el propis paisatges i, també, per allò que esmenta sobre la relació que hi ha entre això i la pròpia identitat personal (…)”

Converses recurrents en alguns posts del veïnat o el fet que la Maria se n’anés delerosa a Nova York i en tornés igual d’embruixada, una ciutat que sempre m’ha desvetllat un interès molt marginal, mentre pensava en altres que jugarien un paper similar en el meu cas, m’hi van fer rumiar (novament). És indubtable que la manera en la qual interaccionem amb determinats indrets, l’hàbit de somniar-los i projectar-nos-hi, la seva evocació i el seu poder de filtrar la nostra experiència i el nostre esguard sobre el món, determina de forma incessant i cabdal la nostra personalitat.

Si em pertoqués establir els punts cardinals d’aquesta geografia personal, hauria de començar evidentment per aquells llocs i paisatges que m’han marcat de forma més inevitable: el triangle format per Barcelona, Madrid i Sevilla. Però també, una mica més secundàriament, Londres, València i Castelló. I fa falta dir que igualment els horitzons de la meva infantesa: el Vallès i el Berguedà, amb el Pirineus al darrera.

Però fora d’aquestes referències tan familiars i tangibles, trobo que n’hi ha d’altres, a vegades només paladejades durant unes setmanes o unes hores, o senzillament anhelades o entrevistes a través de les pàgines dels llibres o dels fotogrames d’una pel·lícula, que no gosaria dir que hagin ocupat menys temps i entusiasme, menys records i desigs, en la meva formació sentimental.

Per exemple, resulta significatiu que essent jo mediterrani de naixença, hagi trobat en l’Atlàntic el meu món marí per excel·lència, i que sigui en un espai on hi llegeixo una fortíssima continuïtat, que va de les Hèbrides a les Canàries occidentals, davallant per Irlanda, Bretanya, les Açores o la façana marítima d’Holanda, Bèlgica i Portugal, aquell que d’una manera molt poderosa hagi captivat la meva fantasia.
Com ho és el fet que sentint-me molt meridional per tarannà i hàbits, m’hagi resultat el nord europeu una font continua de seducció –un nord vague i de límits capriciosos, que reuneix la Mitteleuropa que comença al nord d’Itàlia amb algunes petites ciutats de l’Anglaterra rural  i l’encís de les grans viles hanseàtiques o danubianes d’Alemanya, Bohèmia i Hongria.
És, perdoneu el tipisme estantís de la visió, un univers que sempre m’arriba com diferit per un tel boirós, d’una estilització etèria i misteriosa, escenari de velles faules medievals i freds encanteris.

Però continc també coordenades més terrestres, i exceptuant Nova Anglaterra, que seria una continuació ultramarina d’aquest anterior escenari, per mi els Estats Units són i seran sempre el seu sud profund, arquetípic, càlid i sensual: el món que ja fa un temps descrivia a uns amics com un entramat de “cuina cajun, residus d’esclavisme, fanatisme religiós i musiques d’arrel, mansions colonials, memòries esvaïdes de la guerra de Secessió, decadència rural, kitsch i fantasmagoria“.  O tot allò que no sense agudesa s’ha descrit amb l’etiqueta de southern gothic.
Caldrà dir que, en la meva perspectiva, aquest sud només el vèrtex d’un remolí imaginatiu, a cavall de la realitat i la ficció (o de “lo real maravilloso” de Carpentier), que abasta totes les Antilles i arriba el carib corsari de Maracaibo i Cartagena d’Índies?

Però, evidentment, si aquesta mena de relacions sempre dona per sobreentesos els desllorigaments que existeixen entre una imatge mental i la realitat, entre els fets i la seva sublimació fabricada per la imaginació i la distància, hi ha casos on aquesta constant s’acusa especialment: són territoris perduts, clausurats o que presenten una anacronia insalvable entre allò que potser foren  i el  que han deixat de ser:  per mi aquest lloc l’ocupen ciutats com la Praga mística d’entreguerres o la Czernovitz de Celan, Morgenstern i Von Rezzori i, de fet, com ja vaig deixar palès, tot el món jueu-oriental. També, en certa manera, Trieste, Lisboa o la meva idolatrada Istanbul, a la qual vaig pelegrinar per únic cop, amb reverència i tremolor, aviat farà quatre hiverns. Però en aquests darrers casos, les persistències són tan intenses que hom te la sensació que han tingut la gentilesa d’esperar-lo.
Altres destins, fins avui només vistos amb els desperts ulls del somni, encara no sé en quina categoria hauré d’encabir-los: el Càucas, Islàndia, l’Àsia Central del Gran Joc, Albània, els països que envolten el Golf d’Aden o l’antic món del cristianisme ortodox i bizantí que llangueix d’Egipte a Síria.

Però sense esgotar aquest discurs i la vostra paciència, no podria deixar d’esmentar dos paradisos on jo hi he albirat alguna cosa propera a la felicitat, a la meva idea de benestar, al pressentiment d’una vida plena i persuadida. L’un és la península d’Ístria, amb el seus estilitzats ports venecians, les seves illes que esquitxen l’Adriàtic, les seves aigües maragda i els fluxos i refluxos de moltes presències antigues i venerables. L’altre és el Perigòrd i el Llemosí, la terra dels castells trobadorescos llepats pel riu Dordonha, de les viles de pedra i fusta i dels quimèrics dracs de ferro forjat, dels boscs de nogueres negres: les meves pàtries d’elecció.