Suposo que devia estar amollant el meu conegut blasme antiurbà i que devia insistir-hi més del compte. Perquè el meu amic Paolo, amb un instint sempre despert contra tota fàcil complaença, i malgrat ser un entusiasta dels poblots més petits, remots i aïllats que sigueu capaços d’imaginar, m’ho va deixar caure: “sí, però atenció, que ja els alemanys medievals ens advertiren que la stadluft macht frei.
En efecte, “l’aire de la ciutat allibera”. O potser millor, evitant la literalitat, “la ciutat fa homes lliures”. I encara que aquesta sentència remetés al precepte legal pel qual un serf de la gleva quedava manumès després de residir en una ciutat lliure durant un cert període de temps, sense que el seu senyor pogués reclamar-lo, i que posteriorment fos un lema mitjançant el qual les classes ciutadanes expressaven la seva voluntat d’ independència de la noblesa terratinent imperial, el seu sentit ha transcendit. La màxima simbolitza el poder de l’existència urbana per emancipar els individus. En oferir-los més possibilitats de desenvolupament gràcies a una xarxa de relacions més variada i menys endogàmica, per mitjà de a seva configuració multipolar i dels superiors obstacles de les autoritats per exercir un control efectiu sobre els seus habitants, les ciutats han facilitat una mobilitat social que en entorns rurals ha estat més complicada. També es podria argumentar que la confluència de gent molt diversa amb qui conviure i haver d’entendre’s ha sigut una escola de tolerància. I en la seva qualitat de fòrum i espai de conflicte més obert i canviant, han sigut les ciutats les que des de molt antic han permès a més persones participar dels àmbits de decisió i exercici de la sobirania sense que una condició d’origen en limités tan fortament les opcions. L’èxode a les ciutats ha tingut, és clar, un aspecte econòmic indefugible, però també ha representat un moviment per a permetre a desposseïts de tota mena canviar unes predeterminacions molt estretes i prosperar en una dimensió no només material.
A banda, la ciutat, per paradoxal que ens sembli, compta també amb defensors des d’una perspectiva mediambiental. En un món on la població no para de créixer i la petjada ecològica d’augmentar, les grans urbs podrien ser l’única manera de salvar el territori d’una expansió devastadora. El malson de l’urbanisme sprawl anglosaxó ho explica molt bé: no concentrar la població significa també una immolació de qualsevol zona verge. Alhora, l’absència d’espai entre persones redueix el cost del transport de mercaderies i de gent, en redueix el consum energètic i permet finançar i escometre de manera més rendible infraestructures sostenibles de gestió de recursos.
En darrer terme, la ciutat presenta també atractius comercials i culturals. L’existència d’una massa crítica de persones agrupades permet una diversificació de les ofertes que no és viable en altres condicions. L’especialització en certes mercaderies o les propostes excèntriques se sostenen en la capacitat de trobar un públic mínim que faci rendible allò que no és massiu o de primera necessitat. La ciutat, oferint-ho, eixampla així els horitzons, fent-nos proper i accessible allò que no tindríem a l’abast sense ella. Per altra banda, la promiscuïtat urbana i la densitat d’idees concentrades en un mateix indret en facilita l’intercanvi i en torna més eficaç la circulació.
El que vull dir és que jo, que he viscut gairebé sempre en ciutats o en els seus extraradis, sóc ben conscient de les seves fortaleses i dels deutes que hi tenim. Però en veig igualment el revers amarg. Fa un temps, vaig prometre al meu amic Xavier Boneta, un enamorat de la vida urbana i un apassionat de l’estudi de les seves formes que li argumentaria la meva progressiva dissensió amb allò que, malgrat tot, la ciutat proposa. Que tractaria d’explicar-li perquè l’emancipació innegable que en molts aspectes pràctics va suposar l’emigració a les ciutats –en el nostre cas parlaven del gran moviment posterior a la Segona Guerra Mundial- portava un preu aparellat que cada dia tinc menys clar que valgués la pena pagar. I és que des del final de l’edat moderna, quan l’escat demogràfic per una banda i la despossessió de camperols expulsats dels seus terrosos per la creació de grans latifundis per l’altra empenten a grans masses de gent a buscar la subsistència en les industries urbanes, la ciutat ha representat un vector d’alienació.

El moviment del camp a la ciutat a la Xina o Àfrica segueix els esquema dels viscuts a Europa o Amèrica i posa sota setge i arrasa les cultures camperoles. Com explica meravellosament Ian Johnson al NYTimes, és el gran desarrelament (http://www.nytimes.com/2013/06/16/world/asia/chinas-great-uprooting-moving-250-million-into-cities.html)
Les comunitats rurals, travades per vincles de solidaritat molt antics i regides per costums i modes d’organització que formaven un tot coherent i especialment adaptat a un entorn determinat s’escapcen. El resultat és un desarrelament i una interrupció en la transmissió de cultura i coneixements tradicionals que no ha deixat d’intensificar-se fins els nostres dies. A les ciutats els homes queden així sotmesos a formes noves i potser pitjors de dominació que les que abandonen. El lligam a modes específics de vida, a un paisatge nadiu concret, a una identitat particular es desfà i el substitueix un fluid viscós i informe que potencia la precarietat, la inestabilitat i la dissolució de tota noció de diferència. La vida a les metròpolis modernes deshumanitza, en la mesura que ens converteix en peces intercanviables, en membres d’una col·lectivitat massificada que propicia l’anonimat, l’individualisme i les relacions abstractes, així com la pèrdua d’un sentit de pertinença i de continuïtat, del sentiment orgànic de l’existència que gaudien les velles societat camperoles. Les ideologies del cosmopolitisme i l’universalisme, nascudes i crescudes al recer de les ciutats modernes, promocionen una espècie de deure impersonal i una moral general compartida que difumina tot contrast cultural i neutralitza les respostes divergents. És a la ciutat que s’aferma el malson de la globalització, de l’anivellament humà que ens dificulta enormement la recerca d’un sentit propi per l’existència i ens obliga a assumir un sol credo indistint, una sola forma de producció i de consum, una percepció idèntica del món i de les maneres d’habitar-lo.
No nego que les ciutats també han tingut la capacitat de generar cultures vibrants i arrelades (tot i que la majoria es trobin en el moment present en un estat avançat de dissolució) però trobo que han vehiculat en molt superior mesura la seva anihilació i han permès els experiments d’enginyeria social més destructius. I és d’aquí d’on neix el meu rebuig al fet urbà i el meu impuls periòdic d’apartar-me de la vida inautèntica que concedeix per defecte. Sols que em temo que ja no va quedant enlloc on fugir.