Etiquetes

, , , , , , , , ,

Psarantonis: de llinatge d'Orfeu.

Psarantonis: del llinatge d’Orfeu.

Dic sovint de broma, però no massa,  que sóc atlàntic pel clima, crioll pel menjar, jueu per la lectura i grec per la música. És una reducció exagerada, és clar, però em serveix de definició perquè les quatre són preferències immutables en aquesta construcció més aviat voleiadissa que sóc.
Així i tot, la fidelitat que sento per les tres primeres, que d’una o altra manera ja s’han manifestat en aquestes pàgines, no arriben al grau de la quarta,  la més ferma i inqüestionable de totes. Alguna vegada puc transitòriament cansar-me dels canvis sobtats de temps, del menjar especiat i picant o dels contes de Singer i Joseph Roth. Però no recordo cap circumstància en la qual la música grega -la tradicional i bona, s’entén-, ja sigui sentida accidentalment o escoltada amb premeditació, no m’hagi arrossegat a un estat d’ànim enfervorit.

No és casual, doncs, que aquest recorregut per 13 ressons faci dues escales hel·lèniques. La primera, continental, per parlar de l’estimada i familiar rebétika. Aquesta segona, per fondejar a Creta, el bressol de l’última de les meves grans passions musicals: la kritikà. Senzillament, la música cretenca, una de les de tradició continuada i viva més importants d’Europa.
Dic viva, perquè és un dels escassos llocs del nostre continent on la música popular d’arrel continua conreant-se de forma altament espontània i sent el contingut principal de les festes. És una persistència que només he trobat en tan alt grau a Irlanda. Resulta potser més que una coincidència que un dels grans artífex de la kritikà sigui un intèrpret i musicòleg d’ascendència irlandesa: Ross Daly.

És ell qui en aquest en aquest enregistrament que recullo toca la lira, un dels principals motius del meu amor per aquesta música: la debilitat que sento pels instruments antics de corda fregada no coneix aturall. Al seu costat, Psarogiorgis, el mestre de l’altre instrument imprescindible de la música cretenca, el llaüt, i membre de la distingida nissaga dels Xylouris, que en la figura tel·lúrica del seu pare Psarantonis (escolteu i al·lucineu) té el més elevat exemple de músic cretenc.
Però a banda, el fragment és un formidable resum de tot el que trobo d’apassionant a la kritikà: la instrumentació, com ja he dit, l’estructura altament repetitiva i hipnòtica, els sobtats esclats, acceleracions i desacceleracions, el caràcter improvisat i participatiu, l’aire extàtic que sembla posseir els músics i el públic durant un estona perillosament llarga…

No crec que sigui justificable entretenir-vos amb més explicacions. Però si calen, per una vegada hi ha sort. Un dels millors monogràfics que existeixen sobre la kritikà l’ha escrit un antropòleg català: Jordi Alsina.
Al seu web en podeu trobar més detalls. Però ara, poseu-vos còmodes, que aquesta gent no es cansa fàcilment.

La primera part:

…i la segona:

Anuncis