Etiquetes

, ,

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

Taula romana de maledicció. Quefer antic, el de conjurar la malvolença.

L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades.  L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.”  La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.

Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué  “Aquest matí  un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”.  Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar.  M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si  les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell.  És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.

En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri  i  portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.

Anuncis