Etiquetes
L’arribada d’un eslau a la nostra catèrvola ha comportat la introducció de les formes subtils de pensament màgic que segons és notori els van sovint aparellades. L’altre dia me’l vaig trobar consirós a les golfes de casa, on m’hi basteix un nou sostre de fusta: havia tingut una tarda plena d’ensopegades. L’endemà ens varem reveure quan se suposava que sortia de ca’l metge. Però una trabucança havia frustrat la consulta: la visita era la tarda anterior i ho havia anotat malament. “Veus –em digué- ahir estava rebent senyals que no havia d’estar fent el que feia.” La seqüència desgraciada d’esdeveniments era un averany que no havia sabut descodificar: el curs predeterminat de les coses s’havia alterat i el teixit de la realitat se n’havia ressentit.
Encara un altre dia, la meva xicota li va regalar un joc de ganivets. Mentre els hi donava, li digué “Aquest matí un company m’han dit que no es poden regalar ganivets, que porta mala sort. Però jo no en faig cabal d’aquestes coses…” Ell, però, va quedar-se un moment cavil·lós i va dir: “Potser a Ucraïna també tinguem algun costum de l’estil, però ara no ho recordo”. Vam respirar alleujats per no haver convertit una innocent facècia en una penosa relliscada.
La veritat és que, com ja vaig fer palès, sento una ambigua fascinació per aquestes maneres de raonar. M’agradaria aprofundir-hi una mica i esbrinar si les supersticions són principalment disjecta membra, les parts residuals d’un cos de creences desaparegut, supervivències de formes de percepció màgica de l’univers o, com preten la psicologia moderna, un mecanisme de defensa del cervell. És a dir, establim mecanismes il·lusoris de protecció contra tot allò que no controlem perquè ens cal creure que ho mantenim a ratlla i no vivim sobre el més precari dels terrenys.
En tot cas, que jo no cregui en supersticions no vol pas dir que sigui del tot estrany a la seva seducció. Aquesta idea del món com un bosc simbòlic que cal desxifrar, ple de complexes i ocultes correspondències, de signes d’una realitat segona, d’indicis que apel·len a una intel·ligència antiga i instintiva, potser no és exactament la meva, però m’és comprensible i sovint puc deixar-me temptar per les seves crides. Perquè tot i sabent que la seva visió del món és més aviat fabulosa i sovint còmica, em sembla també rica en emoció i misteri i portadora, per aquest mateix motiu, d’una forma obliqua de veritat.
No crec en res i crec en tot. L’avi “curandero”, ma mare “curandera”, jo “què vols que et diga però, més aïna, passe d’aquests somnis premonitoris que em persegueixen”… I unes quantes veïnes del camp; una de les quals té la cara de color violeta i té “que curar” perquè sinó els esperits se n’apoderen i es fa malalta. com curà el xiquet amb unes gotetes d’aigua que ens donà en ampolleta una nit que els esperits familiars es van apoderar d’ell i no deixava de bramar; fins que l’esguitàrem i deixà de brama de volta volum. Supersticions? Unes quantes i t’estalviaré les més cridaneres: però si veig un gat negre sempre escup, i si xafe una merda de gos gairebé m’alegre perquè això duu sort; i toque fusta on altres toquen metall quan hi ha mal averanys. I evidentment, un ganivet no s’ha de donar per la cara que talla sinó sempre pel mànec inofensiu i els paraigües no s’han d’obrir a l’interior de les cases perquè això duu conseqüències funestes i procure pegar volta a les escales que em trobe per les voreres… I més coses però ja m’he fet llarg.
Veig que en el teu cas picava ja en ferro roent. Però de zones d’ombra la majoria en tenim alguna, en un o altre grau: el meu pare es vantava de no tenir-ne cap, però quan vaig independitzar-me, va retirar de la meva cambra una gran foto de Christopher Lee interpretant Dracula que segons declaracions off the record donava “mal fario”.
No tinc cap mena de dubte que es tracta d’una forma obliqua de veritat. Tota percepció és real. El que diferència les persones davant d’aquests fenòmens és l’actitud. Uns ho resolen amb fórmules màgiques; d’altres, amb fórmules matemàtiques. Tot són consols. Prefereixo les fórmules literàries, que emparen tot misteri d’un embolcall de versemblança.