Ressons 9/13: Talonejant per la Huasteca

Etiquetes

huapango, músiques del Carib, ressons, son huasteco, talonear, Xochipitzahuatl

Mural amb un trío de músics huapangueros

Del furiós vòrtex sonor que és el Carib em resulta impossible extreure’n una sola música, no diguem ja una sola composició. Les de Jamaica i Cuba podrien ser les tries més obvies en cas de veure-m’hi forçat. De la primera m’estimo l’ska amb totes les meves forces. De la segona, no em canso d’escoltar son montuno, punto guajiro i altres dels mil gèneres que l’illa ha creat i preservat. També podria optar per la cumbia i el porro antics de Colòmbia, pel calypso tradicional de Trinidad o fins i tot per alguns folklores d’arrel africana més amagats, com els biguines de les orquestres antillanes o els méringues haitians.

Però pel lirisme alhora inflamat i lleument nostàlgic de les seves lletres, per la combinació de violins, guitarres de cop i falsets vocals, per la seva fabulosa polirítmia i per l’evocació mitjançant aquests sons d’un món on hi tinc amics enyorats i pel qual en els últims anys se m’ha despertat una enorme curiositat, m’he decantat pel huapango o son huasteco. Es tracta de la música d’arrel d’una regió cultural de Mèxic, la Huasteca, propera al Golf i estesa entre les costes de Veracruz i Tamaulipas i les muntanyes del sud de San Luís Potosí i les serres de Querétaro i Hidalgo. La seva forta particularitat davalla de la supervivència d’uns pobles autòctons que entraren en contacte de forma matinera amb els elements hispànics –els colons desembarcaven majoritàriament a Veracruz- i amb esclaus negres destinats a les hisendes i plantacions. Un afortunat còctel de mestissatge i conservadorisme.

La formació clàssica del son huasteco és el trio: violí, jarana i quinta huapanguera; dues menes de guitarra que s’afinen una més alta i l’altra més baixa. N’hi ha de professionals i de populars, però la majoria té el costum de talonear, és a dir, fer ronda per cantines i celebracions on tocar per plaer, per una copa o per una mica d’almoina. El seu repertori clàssic conté temes com el fandanguito o la malagueña, que en delaten l’origen. No obstant això, avui la sonoritat dels huapangos està molt definida i costa reconèixer-hi aquests vells trets. Fins i tot, amb el pas dels anys i l’extensió dels enregistraments, s’han anat llimant les diferències locals. Tot i així, queden alguns bonics arcaismes, com la Xochipitzahuatl “la petita flor” o “la flor delicada”, una cançó que sol tocar-se en ocasions solemnes com casaments i que es canta principalment en náhuatl. Les investigacions ens remeten a un origen colonial novohispànic, i el sincretisme religiós que es detecta en algunes de les seves versions encaixa perfectament amb les notícies que tenim que ens diuen que els evangelitzadors catòlics empraren la música en la seva tasca de conquesta. La vida està plena de contradiccions: coses horribles que produeixen per estranys camins coses precioses com aquesta.

Però tot i ser un ver himne de la regió, el Xochipitzahuatl té una cadència més lenta i profunda que no és costum en el gènere. Per això, una altra mostra més representativa podrà fornir-ne una idea millor. I La leva (o el Soldado de levita) és un altre dels temes que un grup huasteco no pot desconèixer. La versió del Trío Guardianes em sembla d’una especial autenticitat i excel·lència, amb els seus xiulets a lloc i alguns dels versos amorosos més bonics que hagi escoltat: “abrázame vida mía/a ver si así se me quita/ esta terrible agonía”.
Una cançó d’aquelles que una vegada la sents ja no marxen més.

Anuncis

Ressons 8/13: Febres de Creta

Etiquetes

corda fregada, Creta, Jordi alsina, Kritikà, lira bizantina, Llaüt cretenc, Psarantonis, Psarogiorgios, ressons, Ross Daly

Psarantonis: del llinatge d’Orfeu.

Dic sovint de broma, però no massa,  que sóc atlàntic pel clima, crioll pel menjar, jueu per la lectura i grec per la música. És una reducció exagerada, és clar, però em serveix de definició perquè les quatre són preferències immutables en aquesta construcció més aviat voleiadissa que sóc.
Així i tot, la fidelitat que sento per les tres primeres, que d’una o altra manera ja s’han manifestat en aquestes pàgines, no arriben al grau de la quarta,  la més ferma i inqüestionable de totes. Alguna vegada puc transitòriament cansar-me dels canvis sobtats de temps, del menjar especiat i picant o dels contes de Singer i Joseph Roth. Però no recordo cap circumstància en la qual la música grega -la tradicional i bona, s’entén-, ja sigui sentida accidentalment o escoltada amb premeditació, no m’hagi arrossegat a un estat d’ànim enfervorit.

No és casual, doncs, que aquest recorregut per 13 ressons faci dues escales hel·lèniques. La primera, continental, per parlar de l’estimada i familiar rebétika. Aquesta segona, per fondejar a Creta, el bressol de l’última de les meves grans passions musicals: la kritikà. Senzillament, la música cretenca, una de les de tradició continuada i viva més importants d’Europa.
Dic viva, perquè és un dels escassos llocs del nostre continent on la música popular d’arrel continua conreant-se de forma altament espontània i sent el contingut principal de les festes. És una persistència que només he trobat en tan alt grau a Irlanda. Resulta potser més que una coincidència que un dels grans artífex de la kritikà sigui un intèrpret i musicòleg d’ascendència irlandesa: Ross Daly.

És ell qui en aquest en aquest enregistrament que recullo toca la lira, un dels principals motius del meu amor per aquesta música: la debilitat que sento pels instruments antics de corda fregada no coneix aturall. Al seu costat, Psarogiorgis, el mestre de l’altre instrument imprescindible de la música cretenca, el llaüt, i membre de la distingida nissaga dels Xylouris, que en la figura tel·lúrica del seu pare Psarantonis (escolteu i al·lucineu) té el més elevat exemple de músic cretenc.
Però a banda, el fragment és un formidable resum de tot el que trobo d’apassionant a la kritikà: la instrumentació, com ja he dit, l’estructura altament repetitiva i hipnòtica, els sobtats esclats, acceleracions i desacceleracions, el caràcter improvisat i participatiu, l’aire extàtic que sembla posseir els músics i el públic durant un estona perillosament llarga…

No crec que sigui justificable entretenir-vos amb més explicacions. Però si calen, per una vegada hi ha sort. Un dels millors monogràfics que existeixen sobre la kritikà l’ha escrit un antropòleg català: Jordi Alsina.
Al seu web en podeu trobar més detalls. Però ara, poseu-vos còmodes, que aquesta gent no es cansa fàcilment.

La primera part:

…i la segona:

Ressons 7/13: l’hora de començar

Etiquetes

Bretanya, brezhoneg, colonialisme, FLB-ARB, Folk, Glenmor, gwrz, Kan Bale, kan ha diskan, kantik, música bretona, ressons

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.

PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Ressons 6/13: cròniques de la Catalunya oculta

Etiquetes

Alt Berguedà, Calic de Bagà, El Carril, folk català, La màgica olivera, música tradicional catalana, Obra del Cançoner popular de Catalunya, ressons, Xavier baró, Zot de Gósol

Xavier Baró: l’arrel més fonda de l’olivera.

Per contrast amb altres manifestacions culturals del país, hi ha qui pensa que la música tradicional catalana té un cabal menor. Fins i tot una opinió extesa entre el públic llec és que tenim quatre ballades de sardanes i para de comptar.

És indubtable que la guerra, la postguerra i la despoblació del camp van suposar un duríssim sotrac en la transmissió del nostre repertori tradicional.  I no em cal anar a mirar gaire lluny: el meu besavi i els seus germans eren tots músics populars. L’un tocava l’acordió, l’altra la viola grossa, el de més enllà el flabiol. A la generació del meu avi i besoncles, aquesta tradició s’havia estroncat.
Feu falta esperar a les refolkloritzacions de la dècada dels seixanta per tornar a sentir algunes de les velles cançons. Són aquelles que la majoria coneixem gràcies als afanys del Grup de Folk i de tot el seu prolífic veïnat i descendència. Però representen només una mínima fracció de l’immens corpus que és la nostra música patrimonial. N’arriba a ser tant d’ extens que només aquesta passada primavera s’ha enllestit la publicació dels 21 gloriosos volums que resumeixen l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya:  la colossal replega de més de 40.000 materials duta a terme entre 1923 i 1936 i que ens permet gaudir d’una molt vasta perspectiva -gosaria dir privilegiada en el món- de les cançons dels nostres avantpassats.

Queda així palès que escollir-ne només una era feina complicada. I tanmateix « El carril » se m’ha imposat amb una facilitat incontestable. Rumiant-ne  les raons, n’he detectat  tres de diàfanes:

1. El primer esment que conec de “El carril” és de 1914: l’any de la seva publicació en el « Cançoner del Calic », en el qual Mossèn Serra i Vilaró va compilar les dictades de Joan Prat, el Calic de Bagà, per malnom Matallops. En Calic confessava haver-la après, com tantes altres, d’un componedor de romanços que l’havia precedit  i de molta anomenada a la contrada: el Zot de Gósol. De manera que sense excloure que en rodessin versions per altres parts del territori, l’origen de la cançó ens porta a l’Alt Berguedà que és també un dels orígens de la meva pròpia nissaga. I per tant, puc dir que avui en punxo una “de casa”.

2. La lletra de “El carril” desdiu totalment aquella visió amable i cumbaià que sovint s’ha donat del nostre folk. Si repasseu qualsevol cançoner veureu com més aviat hi sovintegen desgràcies i misèries, bandits i trinxeraires, crims passionals i batusses, donzelles deshonrades i ciutats saquejades: la mala gent i la mala vida. Com en qualsevol altre, vaja. I això enllaça amb una de les missions essencials que tenia la música tradicional : fer de crònica i oferir ensenyaments i exemples a qui l’escoltava. « El carril” té fins i tot un aroma a aquells blues i balades nord-americanes que adverteixen a l’oient de no seguir les passes de qui canta, que s’han demostrat totalment errades. Cançó moral de l’experiència, doncs, com d’altres de tan cèlebres mar enllà.

3. Tot i conèixer-ne una versió anterior que ja m’ havia enamoriscat, amb Xavier Baró « El carril » ha trobat la seva interpretació definitiva.  Baró, amb la seva veu taumatúrgica, encarna d’una manera insuperable l’esperit feréstec i  tavernari, rebel i atemporal que transpiren aquesta i altres composicions recollides a “La màgica olivera”, probablement el disc català més bonic i intens que s’hagi enregistrat mai.
Motius més que sobrats per no endarrerir ni un segon més  l’escolta d’aquesta peça embadalidora.

Ressons 5/13 : E pluribus unum de debò

Etiquetes

Barbara Furtuna, Fonoteca de Música Tradicional Catalana, Los tilholers, polifonia bearnesa, polifonia catalana, polifonia corsa, polifonia popular, Ramon Manent, ressons

La polifonia svanetia: venerablement antiga, venerablement bella.

Si m’abstinc de parlar més de polifonia és per evitar les  mirades de « demà m’afaitaràs » que em dediquen els  amics quan s’ensumen que els tracto d’atreure a l’òrbita fatal de les meves passions més indesxifrables. En el millor dels casos, pensen que els vull fer sentir gospel o doo-wop, en el pitjor s’imaginen en un malson de corals parroquials i d’orfeons elefantiàsics d’estètica certament afrosa. Que de tot em deuen creure capaç, els bandarres.

Sense rancúnies, això sí. Sospito que fins i tot hi hagué un temps en què jo mateix hi pensava com en una cosa una mica monyes i d’acompanyar la padrina per Nadal. Però no ho sé del cert, puix ara em costa recordar una època tan bàrbara i endarrerida de la meva vida com perquè la polifonia popular no em semblés emocionant i trasbalsadora: una música que m’exultés, m’elevés l’esperit, m’empenyés a ser millor persona.

Extraordinàriament variada i estesa –alguns etnomusicòlegs en situen els orígens a la mateixa albada de  la humanitat i afirmen que podria haver estat una forma de defensa col·lectiva de l’espècie- la polifonia proporciona endemés l’enorme aventura d’anar a l’acuit de les seves diverses manifestacions: dels Balcans a l’Altai, del Caucas a l’Àfrica central, d’Escandinàvia als deserts de Mèxic. Se’n podria fer una tirallonga sencera d’entrades a aquests “rastres”; un blog que no n’hi hagués prou amb una vida per esgotar i tot.

Però m’estic abraonant i dec fornir de raons a la suspicàcia susdita. Engego i no em sé aturar. Un exemple: en el recent casament ucraïnès dels estimats amics Bobir-Lommers es va gaudir de dues bones hores d’acompanyament polifònic d’un grup local, que puntuava adientment cada moment del bonic ritus. Al final, tothom n’estava admirat –la autenticitat i qualitat dels intèrprets era indiscutible- però també una mica cuit. Jo, en canvi, havia entrat en èxtasi i quan el van acomiadar per rellevar-los amb una igualment magnífica fanfàrria festiva, vaig haver d’etzibar-me dos vodkes per tornar a lloc.

On volia anar a parar: que de temes i tipus de polifonia preferits en tindria a cabassades. Però no és pas aquest el pacte. Així que m’he obligat amb penosos esforços a escollir-ne només tres que per la proximitat cultural o lingüística -i per ser peces d’un cert relleu dins les respectives tradicions- resultin de fàcil accés al sempre sofert seguidor d’aquestes pàgines. I si en voleu més, ja sabeu on sóc.

1.« O Barbara Furtuna »

La polifonia corsa és possiblement la més rica i més transmesa de forma encara oral de l’occident europeu, per més que es discuteixi si n’ha canviat molt o poc l’harmonia en aquest darrer segle .  Aquest  n’és un dels cants senyers: parla d’exili, d’emigració, del dolor d’abandonar la pròpia terra i, amb el pas dels anys, es va convertir en un himne dels presoners polítics. Encara que es tracti d’un terzettu (és a dir, d’un cant tradicional per a tres veus), es pot presentar adornat per una quarta, l’anomenada contra-terza. Però com sempre passa amb aquest gènere, ressona d’una manera que sembla que hi hagi un poble sencer cantant. És l’hòstia, ho sé.

2. «Los tilholèrs»
Les Cantayres De Came – Lous Tilholes
Per contrast, aquesta peça vibrant de polifonia bearnesa (llàstima que no tingui a mà la superior versió del grup La Balaguèra) sembla un cant de mariners a una taverna. Bé, ho és més o menys. La va composar Pèir de Lescà al tombant del segle XIX i parla dels “tilholèrs” –és a dir, barquers de tilhola, una mena de gavarra de la contrada- que són “braves, hardits, lèugers”. Noti’s que la cançó, escrita i cantada en gascó, fa esment de Baiona (En arribant au Pont Major/Quartièr de Baiona la flor) i que Lescà era baionès. Una dada sovint oblidada, car s’assumeix molt a la gruixuda que la primera ciutat d’Iparralde era bascòfona abans d’esdevenir dominantment francòfona. I no pas: el gascó en va ser la seva llengua patrimonial per excel·lència durant una bona colla de segles.

3. «La clavellinera»

Si mai sentiu cap interès en els sons nostrats, llavors cal que us atanseu a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i a la seva col·lecció, que fa anys que dura sense que ningú se n’hagi fet mica de ressò. En un món normal –o anormal, però d’on jo en fos el demiürg- els telenotícies de TV3 obririen amb cada nova publicació seva. Mentre esperem que surti “La polifonia popular a Catalunya” (un buit anguniós: al Principat hi ha molta coral de repertori culte, sacre i pseudofolklòric, però molt poc d’això promès per aquest volum futur) podem consolar-nos amb els acostaments del grup la Mata de Jonc, capitanejats pel gran agitador del gènere Ramon Manent, en els qual hi notarem l’afinitat a la polifonia gascona que els ha servit d’inspiració.

 

Ressons 4/13: frenesia oriental

Etiquetes

Bob Cohen, Di Naye Kapelye, etnomusicologia, klezmer, Ostjuden, ressons

Un pesat fardell de tasques que no s’acabaven mai. Única excusa a mà per a justificar que l’anterior entrada quedi tan lluny en el temps com per haver-se dissolt el sentit de continuïtat que tenia seguir la sèrie amb una cançó de música klezmer; la música dels jueus orientals, tan distints en tarannà dels seus germans sefardites que potser aquesta petita pausa sí tingui una mica d’involuntari trellat.
Ben mirat, no m’he acostat al klezmer amb mètode, amb atenció primmirada als seus estils i corrents, amb un coneixement meticulós de la seva evolució. No s’arriba a tot i jo m’he estimat més fer-ne una escolta intuïtiva, permetent que m’arrossegués història avall als shtetlekh perduts de Moldàvia i Ucraïna, de Polònia i Bielorússia, on de primer prengueren forma aquest sons, fingint-me enfonsar-me en una atmosfera de conte ídix i quadre de Ber Ryback.

Tampoc m’imagineu com un oient en la total inòpia. Sé que força abans de la Segona Guerra Mundial el klezmer havia començat a prendre camins divergents. Per un cantó, la música que tocaven els emigrants americans, que s’havia impregnat lentament de swing, d’arreglaments vodevilescos i, més endavant, de sons de gran orquestra i de jazz. En síntesi, una música que s’anava dissolent en altres estils més comercials. Per l’altra banda, hi havia la música més conservadora de les comunitats que romangueren a Europa. Després de la Shoah, a Nord-Amèrica l’assimilació s’accelerà: el klezmer era un estil demodé i els seus principals instrumentistes havien canviat a altres camps per guanyar-se les garrofes. A Europa, no és cap figura retòrica dir que la vella escena de bandes de klezmorim s’havia esfumat i en quedaven només les cendres.

Però als anys setanta la inquietud de joves músics americans, sovint d’origen jueu tot i que no sempre, va provocar un reviscolament tan inesperat com fulgurant. Es tractava de gent que venia del folk, de la música clàssica o del jazz, però que recuperaven el contacte amb els seus antecessors de la fornada dels anys vint, trenta o quaranta que encara recordaven les antigues maneres. També de pacients recol·lectors que rescataven molts dels enregistraments del primer terç de segle per tal d’impregnar-se del vell .
D’aquell desvetllament en van sortir tota mena de relectures, que en certa manera han seguit multiplicant-se fins avui. De bandes que encaixaven la música dels ancestres en sensibilitats de rock i altres estils contemporanis a aquells que cercaven la màxima aproximació possible a les tessitures de les agrupacions vuitcentistes de klezmer. La passió per l’arqueologia musical dugué a un grapat d’aquests folls a tornar a Europa per rastrejar petjades en grups tradicionals populars de tots els territoris on visqueren o encara viuen jueus asquenazites, grups amb freqüència gitanos, amb qui per raons òbvies els jueus havien acabat tenint molt de tracte. D’aquesta pedrera, els Di Naye Kapelye del gran Bob Cohen són la meva feblesa i els qui fan la mena de klezmer que, amb tot el respecte per altres opcions, m’escolto, ballo i em produeix aquella mena d’alegria hassídica que és la manifestació del judaisme a la qual em sento més proper.

“Hangu and the Freylachs from Podoloy” és una composició molt representativa del seu repertori. Pertany al disc del qual, no sense raó, el crític Lev Liberman digué que era “la mare de tots els discs de klezmer”. Sentir-la convida de manera irresistible a “dansar, cantar i celebrar”, el credo essencial de Di Naye Kapelye. De fet, m’agrada amb tanta bogeria que a mi m’arriba a fer desitjar que vingui el messies i tot el que faci falta.

Aquí dues versions. La del disc:

I una versió una mica diferent i en directe a un festival de Cracòvia:

I si no us provoca cap reacció, és millor que aneu urgentment al metge. És possible que hagueu caigut en una catatonia i ningú se n’hagi adonat encara.

Ressons 3/13: núvies de Sefarad

Etiquetes

Joaquín Díaz, José Manuel Fraile, La galana, La galana y la mar, Lafra, música sefardita, Moshe Havala, nyckelharpa, ressons, Susana Weich-Shahak

No perquè em complagui l’automatisme de l’associació, però m’és impossible pensar en la música sefardita i que no se m’aparegui allò que els angloparlants anomenen una “damsel in distress”: una senyoreta bella i ingènua que passa per serioses penalitats i que tothom malda per rescatar. Més que res perquè en ambdós casos el resultat consuetudinari és igual de previsible: la poncella acaba grapejada.

És cert que aquest cos musical té una qualitat vitalista, evocadora i tendra que inclina a la simpatia i aplana el camí dels amaneraments interpretatius. En les velles coples dels jueus que deixaren els regnes d’Espanya hi ressona un món d’alegries quotidianes i de sentiments delicats que, precisament per la seva abrupta segregació primer, llarg agostejament de segles després i bestial liquidació en últim terme fan sentir més dramàticament la seva pèrdua que, posem pel cas, si el mateix romanç el sentim de boca d’un avi extremeny.
El fet que fins fa unes dècades la  transmissió d’aquest llegat mantingués una gran ufana, resultés prou fidel als orígens com per reconèixer-hi trets que 500 anys de distància no havien modificat en la seva essència i que, en part notable, estigués en djudezmo, l’espanyol dels jueus de la diàspora, només afegeix meravella i poder fascinador a tot l’assumpte. I dóna un rerefons que ajuda a entendre, però en cap manera a justificar o fruir, que un ardat d’il·lustres professionals del refilet s’hagin sentit amb llicència per ensucrar en altes concentracions la música dels sefar(a)dim.

Però si s’eviten tals esculls, la travessia per l’actualització d’aquests sons condueix a altes recompenses. Que és allò que he vingut a demostrar agafant a tall d’exemple la més emblemàtica i coneguda de les cançons epitalàmiques dels sefardites; cosa gens menyspreable si tenim present que els casoris i tot el seu ritus previ i posterior, de la promesa a la primera albada de la núvia ja casada, és una de les seves temàtiques més pròdigues.
 “La galana y el mar”, altrament coneguda per « La esposica » i amb petites variacions en la lletra, realment poc significatives si tenim en compte que se n’han recollit mostres de Tetuan als Balcans, se centra en un dels moments que han merescut més atenció d’aquesta lírica: el bany de la núvia i les referències inevitables a la virginitat i la fecunditat que prenen forma de vestits de colors o d’arbres fruiters diversos.
Com gairebé sense voler he acabat per col·leccionar-ne versions (la primera que guardo i em consta fou gravada a Istanbul l’any 1908!), ha costat fer la tria. Les que proposo no significa pas que siguin les millors o que totes figurin entre les meves preferides, però sí les trobo totes interessants per diverses raons.
Aquí van en 6 píndoles:

1.Si només teniu temps o ganes d’escoltar-ne una, que sigui aquesta. Perquè finalment no queda més remei que decantar-se per la finor de José Manuel Fraile, Susana Weich i Eliseo Parra al doble àlbum Arboleras. Etnomusicòlegs de primera fila i vers experts en tradició popular, plantegen una reconstrucció que defuig les temptacions de pseudo-medievalisme o el barroquisme instrumental i conceptual de la música de cambra quan s’enfronta a aquests repertoris, sense amagar l’accent oriental  de l’illa de Rodes o Tessalònica on van fer la seva collita.

2. Joaquín Díaz també és un gran i prolífic folklorista i es permet aquí una versió d’enorme senzillesa, càlida i depurada d’ornaments.  Hi haurà qui trobi que el to s’acosta més al romanç castellà que a la cançó sefardita de la qual es guarda registre, com si el nostre home hagués practicat un agosarat exercici d’arqueologia musical. Prenguem-lo, en qualsevol cas, a benefici d’inventari.

3. Al seu costat, Ana Alcaide, de les darreres renovelladores de la música sefardita, opta pel preciosisme. Vorejant-ho, però sense arribar a ser mel·líflua. I si la seva interpretació vocal us resulta una mica plana, penseu que aquesta dona no només fa bastanta patxoca, sinó que això que toca angelicalment és una gloriosa nyckelharpa

4. Posats a buscar relacions, se m’acut que hi ha en l’estètica i el marc de referències de l’Ana Alcaide una aroma familiar de L’Ham de Foc. Casualment també tenen la seva pròpia “La galana i la mar”.

5. La meva última trobada estimulant amb la esposica és molt recent. Just l’altre divendres que ja havia començat a escriure aquestes ratlles vaig anar a un concert dels Lafra al museu etnogràfic del poble. La curiositat és que els seus pertrets i sensibilitat semblen més d’un grup de klezmer que de música sefardita, però és en aquesta segona especialitat on excel·leixen. A més, no hi ha res de desenraonat en les seves maniobres adaptatives a sonoritats balcàniques. A fi de comptes, dos dels seus artífex són búlgars, un dels països on la transmissió de La galana dins la comunitat jueva s’ha mantingut viva fins als nostres dies. L’enregistrament, com comprendreu, està fet amb una sabata i una espardenya.

6.I si després d’aquest recorregut no aneu ja amb bufadera, podeu anar a les fonts: aquí deixo un fantàstic document on Moshe Haleva explica a la façana de mar de Tessalònica i sense cap grandiloqüència el secret de la música sefardita: “Porke elyos no mankavan en muestra kasa de azer kantes espanyoles”

Ressons 2/13: En el país dels cajuns

Etiquetes

Balfa Frères, Bayou, Bee deshotels, carnestoltes, Danse de mardi gras, dialecte cajun, dimarts gras, Les Frères Michot, Lousiana, música cajun, neteja ètnica, Poitou, ressons

Fantasmes d’Acadia a la terra dels pantans.

Quan comences a estudiar llengües exòtiques, d’aquelles que ja no cotitzen enlloc, els professors sempre te’n demanen la raó. Jo en tenia unes quantes, totes igual de desvagades, però vaig respondre que estudiava francès perquè un dia volia poder entendre’m amb els vells cajuns i cantar-ne les cançons. Devia passar per boig, però encara ara ho penso, potser amb més deler i esperança després de rebre indicis del revifament del malmès dialecte a moltes parròquies del sud de Louisiana.

Ja posats a demanar, caldria que la trobada coincidís amb carnestoltes, perquè és enmig del seu traüt on el fet de ser cajun espurna amb més gaubança. Les rues i mascarades que es gasten en aquestes dates són el recordatori d’una fidelitat llarga i commovedora. Ergo, de la seva supervivència comunal. Doblement trasplantats, primer del Poitou a l’orient del Canadà i, posteriorment i per la força, d’allí al migdia de la vella província francesa, la semblança d’aquestes celebracions amb les de la terra d’origen, de la qual els en separen tres-cents anys, sis guerres colonials i una de civil, una deportació en massa i un bon parell de segles d’infradesenvolupament, és una de les històries de continuïtat que em provoquen més i més agradosa estupefacció.  Però sobretot voldria ser-hi perquè aquest és el temps on , sanguini, un dels elements que més ha afavorit aquesta cohesió resistencial s’ensenyoreix de tot: la seva música

La seva preciosa música. Podria parlar-ne hores. També ella ensenya les marques dels orígens: les balades i danses de la Viena i l’ascendent anglo-celta que hi imprimiren els primitius intercanvis a la Nouvelle-France. Però instal·lats a les difícils terres pantanoses de l’antic llit del Mississippí, on romangueren camperols i pescadors pobres, aïllats, francòfons, catòlics i amb pocs miraments pel mestissatge amb indis i negres, l’empeltament en el sud profund no podia deixar intactes les seves gigues, masurques i valsos. I així anaren potinejant el que els brotava del folklore africà –fins a donar vida a aquest gènere paral·lel dels criolls anomenat zydeco–  del nadiu americà i fins i tot de l’espanyol.

Postal protípica del Bayou, un lloc on no m’importaria viure…

Podria parlar-ne hores, sí, i seria groller. Com entrar en detalls sobre la revolució de l’acordió, la importància de la tardana arribada de l’electricitat als pantans o la pressió assimilatòria posterior als anys 40 i el posterior reviscolament que dura fins avui. La música és sempre més eloqüent.
I com celebràvem carnestoltes, de tots els grans clàssics i estàndards de la música cajun, no n’hi ha cap que hi estigui més lligat que “La Danse de(s) Mardi Gras”.

El nom ja indica que és l’acompanyament d’aquest moment suprem de la festa, i la lletra en descriu la principal efusió: la dels cavallers de mardi gras que van fen recapte per les cases de la contornada per tal de proveir-se de tot allò necessari per preparar el gumbo que es reparteix entre “Les autres qui viennent nous rejoindre”.

Es tracta d’una de les melodies més antigues conservades pels cajuns (és la vieille chanson, comen diuen) encara que tingui alguna particularitat com la no massa habitual modalitat menor, que segons els experts en suggereix un origen bretó. La lletra s’hi va afegir més tard i és mostra de la seva vitalitat que encara no es trobi totalment homogeneïtzada . D’enregistraments n’hi ha a carretades, malgrat que sembli obligat començar per aquell canònic dels Balfa Frères, que amb la melodia vocal que hi posa el gran Dewey Balfa és també la versió més coneguda de la dansa.

Després, podeu triar i remenar. De les més primitives i divergents a aquelles amb les vel·leïtats rockistes i r’n’b de la moderna música cajun que personalment no em fa gaire el pes. Si he d’escollir, m’agrada molt la relectura que n’han fet Les Frères Michot.

Però totes tenen present el tret que no pot faltar en qualsevol cançó cajun. S’han pensat per a ballar.  Coses d’un poble dansaire i  que sempre ha sabut molt bé allò que sentenciava Kurt Vonnegut “Som animals balladors”.

Post Scriptum: No dubti a demanar-me informació qui s’hagi sentit atret per aquests sons i vulgui iniciar-s’hi una mica més. Puc recomanar quins discs són més adients per començar i també facilitar el millor documental que se n’ha fet, el J’ai eté au bal de Les Blank. Fins i tot puc comprometre’m  a fer una sessió privada d’escolta i preparar passablement  una jambalaia si la gana s’insolenta.

Ressons 1/13 : Vassilis Tsitsanis i un diumenge ennuvolat

Etiquetes

cançons folk preferides, copla andalusa, Diumenge ennuvolat, συννεφιασμενη κυριακη, laiko, ocupació nazi de Grècia, rebétiko, ressons, sinnefiasmeni kiriaki, Vassilis Tsitsanis

Per una petició que em vaig comprometre de bon grat a atendre, engego uns lliuraments dedicats a les meves cançons d’arrel preferides. En farem tretze, un per setmana, en gens amagat homenatge.
Algunes d’aquestes peces són més aviat laterals i han tingut restringida difusió, altres són vers himnes que han gaudit d’una popularitat fora de qüestió en l’àmbit al qual pertanyen. La tria que enceta la sèrie és, potser més que qualsevol altra, de la segona classe: es tracta de la cançó més coneguda de la música popular grega , una d’aquelles que a terra hel·lena tothom coneix i sap taral·larejar.

No deixa de resultar-me una elecció conflictiva. En qüestions de folk milito en les files d’un cert tradicionalisme, tot i que gens afectat o intransigent. I en el cas grec m’entusiasma el rebétiko primitiu, bord i perdulari, proscrit i marginal, anterior a la Segona Guerra Mundial. I, per tant, em miro amb un mica de recel tot allò que en davalla i el fa accessible a un públic general.

συννεφιασμενη κυριακη  (sinnefiasmeni kiriaki) és un paradigma d’aquesta deriva. El rebétiko de primera hora, la música dels emigrants pobres de l’èxode greco-turc, farcida de referències a la mala vida suburbial i d’un fort aroma oriental, pren un acusat gir en la represa posterior a l’ocupació nazi (que a Grècia tindrà una coda de sis anys de guerra civil). Alguns dels seus intèrprets, homes actius abans del conflicte i per consegüent bons coneixedors del gènere, renoven el seu llenguatge amb composicions que incorporen sonoritats de la música lleugera europea, de la ja coneguda d’abans serenata melòdica d’influència italiana o dels ritmes orquestrals i ballables americans. És la conformació d’un patró de la música popular grega que s’imposarà en la cultura de masses de les dues dècades següents i de la qual tots en podem tenir una vaga noció, a vegades forçosament caricaturesca. Penso que el  símil és discutible i imprecís, però pot servir per fer-nos una composició de lloc: recorda l’evolució que porta del flamenc tradicional a les formes més lleus, sentimentals i adaptades al gust massiu de l’òpera flamenca i de la copla andalusa. Un fet que, igual que en el cas grec, no exclou la capacitat d’emocionar d’alguns dels seus més brillants adeptes, com Pepe Marchena o Marifé de Triana.

Això mateix passa en aquesta transició grega, on hi tingué molt a veure  una personalitat tan  “bigger than life”, sobrada de talent i genialitat instrumental com per fer difícil reblar-li el clau: Vassilis Tsitsanis. Enregistrat a finals a la dècada dels quaranta, aquest  seu “Diumenge ennuvolat” mostra alguns indicis de la nova sensibilitat que s’està congriant , tot i que amb un marcat compàs de de zeibekiko s’hagi de considerar encara com una peça prou clàssica de rebétiko. El seu caràcter de frontissa, que accentuarà la posterior interpretació de la gran figura emergent d’aquesta nova escena modernista, Stelios Kazantzidis, és doncs part de la seva força.

Grècia, en la seva particular hora de la infàmia.

Però enllà d’uns mèrits musicals que no cal esforçar-se en ressaltar, si la cançó s’ha inscrit amb tant tremp en la memòria del país és també perquè, com s’encarregarà després de recordar el seu propi autor, parla d’una manera indirecta però fàcil de reconèixer per tothom de la tristesa i penúria que comportà l’ocupació italiana i alemanya, una ferida encara no cauteritzada i de la qual aquest diumenge gris “el dia en què vaig perdre l’alegria”, que va ser aquell en què Tsitsanis va veure com una patrulla nazi es pelava uns vailets que feien una guixada a una paret, n’és un símbol idoni.
I qui sap si en certa manera ho torna a ser ara que, novament, tants grecs se les veuen magres amb un nou diktat alemany.