Etiquetes

, , , , , , , , ,

Carrers de Gjirokastër, els mateixos  que han vist néixer els dos albanesos més notables del segle XX: Enver Hoxha i Ismail Kadare. (Foto d’eesti a flickr)

Convinguem que sóc un mal lector de novel·les: en començo poques i n’acabo encara menys. Sense arribar a l’extremisme de Josep Pla, comparteixo algunes de les apreciacions de Borges sobre la qüestió. Encara que la dispensa amb la qual m’identifico més potser sigui aquella de Chesterton que diu que li agrada veure “el fets i els conceptes barallar-se nus, per dir-ho d’alguna manera, i no disfressats d’homes i dones”.

No defujo que Moby Dick té un buf que eixampla la vida o que L’illa del segon rostre de Vigoleis Thelen ocupa un lloc molt distingit en la meva memòria lectora, però llevat d’esporàdics lleures policíacs i fantàstics, em sento manifestament negat per seguir una novel·la sense interrupcions i amb inalterable entusiasme. I encara aquestes excepcions citades – i d’altres moltes que estalvio- ho són perquè d’alguna manera superen els marges de la ficció narrativa convencional i tendeixen a la forma enciclopèdica, a la hibridació de formats, a la summa de fragments i registres, a la memorialística, a l’excusa per examinar un ambient, un lloc, una gent o una mena de vida. A mi em va molt més l’assaig, el llibre de viatges, el dietari, la crònica, la biografia o el conte. Sóc, fatalment si es vol, un periodista i frueixo molt més la narració de la vivència d’uns fets o d’una percepció determinada de la realitat, per més estilitzada i elaborada que se’ns presenti, que la seva transfiguració ficcionada.

Tot aquest recargolament em serveix per a justificar que la lectura d’Ismail Kadare hagi esdevingut un dels més grans enlluernaments dels darrers temps. O potser no: l’albanès posseeix aquella rara capacitat per assolir els estrats més pregons de veritat i il·luminació mitjançant les formes de la novel·la. Una estratègia que, per altra banda, era l’única viable si pensem en l’època i les circumstàncies en les quals va haver de crear bona part de la seva obra.
De fet, la realitat albanesa discorre per uns marges tan extraordinaris que potser i excepcionalment només la pura ficció pugui ajustar-hi comptes de la manera deguda. I a més a més, quimèrica i trasbalsadora, aquella sempre batega sencera i inviolada sota la màscara del relat imaginari.

És així ja ens parli d’una recerca dels mecanismes ancestrals de transmissió de l’epopeia d’arrel homèrica, vius a Albània fins a meitats d’aquest segle (L’ expedient H.), de la persistència del codi paral·lel de lleis i costums que encara impera a les muntanyes del nord del país, el Kanun (Abril escapçat), de l’actualitat dels vells mites i llegendes per interpretar situacions contemporànies (El seguici nupcial glaçat a la neu), del complex entrellat polític, social i humà que ha abonat el camí d’un segle tan dramàtic pel seu poble (Tres cants fúnebres per Kosovo, Crònica de la ciutat de pedra) dels graus d’opressió i deliri als quals pot arribar el totalitarisme (El palau dels somnis, El successor), dels seus estralls encara després de la seva desaparició (Fredes flors de març) o de com una realitat viscuda sota el seu imperi pot assolir, passat el temps, el caràcter d’una experiència sobrenatural i fantasmagòrica (Spiritus, a parer meu, la millor que li he llegit fins el moment i unes de les millors que hagin passat per les meves mans de manera absoluta).

Kadare ha estat la meva primordial porta a un món amagat i difícil de penetrar. A alguns dels seus aspectes enunciats hi tornaré en una sèrie sobre Albània que aniré mirant de completar a mesura que trobi temps i aconsegueixi concretar un ja vell desig de visitar-la. De moment, em permeto una recomanació: llegiu a Kadare si se us presenta l’oportunitat. No us en penedireu. (I, miracle gros, fins i tot s’hi pot accedir parcialment en català!)

…………………………………………….

El passat dijous va morir-se Alex Chilton, el compositor, guitarrista o cantant de grups com The Box Tops, Big Star o Tav Falco’s Panther burns, i un dels músics més influents de l’escena independent americana.
Afeccionat de mena com sóc a les llistes, una que m’agrada mantenir actualitzada és la de “cançons favorites”. El pas del temps, el canvi de les preferències i els ànims van modelant-la, però una cançó seva Stroke it Noel mai ha deixat de figurar com una d’aquelles poquíssimes que em quedaria en un d’aquests casos extrems i hipotètics en el qual no se’n poguessin salvar més. Honor, doncs, a l’inspirat creador d’aquesta cosa tan preciosa: