Etiquetes

, , , ,

(El convent de San Felipe el Real  tenia tribuna amb vistes a una famosa “mancebía”. De la barana estant, els badocs del Madrid dels Àustries tafanejaven i dedicaven floretes a les senyores de l’ofici.)

No he trepitjat mai una casa de barrets. Ho dic sense envaniment, però també sense vergonya.  No m’agrada ser còmplice de certes depredacions i sóc de natura contrària a l’autoengany,  i crec que només consentint en una ficció d’innocència i correspondència pot arribar a trobar-se alguna satisfacció en aquesta mena de comerços.  Així que parlo sense experiència on recolzar-me,  només estintolat per una declarada lexicofília: em diverteixen les paraules, les etimologies i les agrupacions semàntiques que formen. I com sento una particular curiositat pels argots i lèxics de la gentalla, alguna vegada he anat a raure a aquests topants.
Avui, en pagament d’un antic deute contret a ca’la Maria, me’n ocupo de bell nou.

Ara bé, primer cal constatar un fet paradoxal: la història i contingut dels argots d’arrel catalana està molt escassament documentat i, si no m’he perdut res, existeix un buit de recerca qui sap si irreparable. Dic paradoxal perquè el mot que designa primitivament aquestes parles de rufians i delinqüents, com se sap, és català: germania. Potser només es tracti d’un trasllat semàntic, d’un desplaçament sinecdòcquic de les germandats gremials revoltades a València contra Carles I a les agrupacions de gent de la briva immediatament posteriors. Però la cosa no m’acaba de satisfer.
Vull dir que quelcom grinyola quan el primer diccionari de germania o “tesoro de villanos” que es coneix, sorgit de l’impremta de Sebastià de Cormelles  i editat a Barcelona el 1609, és ja de substrat inequívocament castellà. I la teoria ens recorda que un argot no és mai autònom, sinó parasitari de la llengua de la qual deriva i amb una doble funció d’especialització lingüística i d’encriptament.

Significa això que a les acaballes del segle XVI els pinxos dels regnes de l’antiga corona d’Aragó havien adoptat majoritàriament la llengua castellana? O potser que en l’època en la qual la germania quedà reflectida en el paper havia esdevingut ja una mena de koiné ibèrica supradialectal? És a dir, com pretén Joan Coromines, que aquest llenguatge, encara que de base castellana, hauria manllevat molts termes del català i que només “la magror de la nostra lexicografia en mots afectius i familiars, i la ufana del llenguatge picaresc en la literatura i lexicografia castellanes” hauria impedit documentar millor aquest procés de transvasament i formació? (Tot i que ja sabem de les dificultats de Coromines per acceptar qualsevol possible subordinació del català a altres llengües i el seu reiterat recurs a papers extraviats quan no es pot evitar tal conclusió) Són qüestions que pagaria la pena de regirar.

Sigui com sigui, prolifera en germania una quantitat molt notable de paraules per a designar l’ofici de meretriu que acaba traspassant a la llengua castellana comú, bo i perdent sovint la seva connotació especialitzada. A tall d’exemple, la legislació recollia ramera com a terme general, però el submón  parla de golfas i rabizas per aquelles dames que treballaven de forma independent en casa pròpia i rebien visita de cavallers de bona posició, mentre que les cantoneras, coimas o pencurias representarien l’estatus més ordinari entre les “ninfas del honor alquilado”, i les tusonas aquell de més elevat. I n’hi moltíssimes altres que senzillament  han esdevingut arcaismes; de niñas del agarro a marquisas, urgamanderas o sirenas de respingón.

En català, en canvi, en tenim més aviat pocs i, llevat d’algun cas que si bé prou estès no és normatiu, com ara fúrsia, cap d’ells sembla tenir origen germanesc. Passant per sobre del vulgar i quasi hegemònic puta, els únics que pertanyen avui a un registre més o menys comú són meuca i bagassa. El primer és d’origen onomatopeic. Seria perquè el so que emet una meuca o òliba recorda els propis de les escomeses sexual? Per la seva banda, bagassa es recull ja al segle XII i se li atribueix un incert origen preromà. Més curiós resulta bardaixa: segons el GDLLC, deriva del mot persa per captiu o esclau, que millor no preguntar per quina associació d’idees acabà significat sodomita i, per extensió, la dona remunerada per ocupar-se d’aquests quefers. I si no fem massa cas de la literària marcolfa i de construccions afectades i igualment llibresques com el dona o fembra seguit d’algun adjectiu (folla, àvol, pública, comuna, vil), només em queden tres paraules d’ús sospito que molt rar i restringit: l’estrany barram, l’arabisme marfanta i l’occitanisme barjaula, d’etimologies prou intrigants.

Tampoc es que pretengui fer cap investigació més detinguda i no suggereixo pas que els senyors lectors d’aquesta humil pàgina –fora del vocabulari que es complaguin en utilitzar en la seva intimitat més xardorosa- siguin millors coneixedors de la matèria que un servidor. Però com penso que fem una mica curt, i m’estranya en poble tan escatològic com el nostre, si n’hi ha cap que vulgui afegir-hi les seves pròpies troballes li n’estaré molt agraït.  I atès que ja  advertíem que això era un pur lleure filològic, no quedarà compromès per portar aquí tan delicades savieses.

Anuncis