(El convent de San Felipe el Real tenia tribuna amb vistes a una famosa “mancebía”. De la barana estant, els badocs del Madrid dels Àustries tafanejaven i dedicaven floretes a les senyores de l’ofici.)
No he trepitjat mai una casa de barrets. Ho dic sense envaniment, però també sense vergonya. No m’agrada ser còmplice de certes depredacions i sóc de natura contrària a l’autoengany, i crec que només consentint en una ficció d’innocència i correspondència pot arribar a trobar-se alguna satisfacció en aquesta mena de comerços. Així que parlo sense experiència on recolzar-me, només estintolat per una declarada lexicofília: em diverteixen les paraules, les etimologies i les agrupacions semàntiques que formen. I com sento una particular curiositat pels argots i lèxics de la gentalla, alguna vegada he anat a raure a aquests topants.
Avui, en pagament d’un antic deute contret a ca’la Maria, me’n ocupo de bell nou.
Ara bé, primer cal constatar un fet paradoxal: la història i contingut dels argots d’arrel catalana està molt escassament documentat i, si no m’he perdut res, existeix un buit de recerca qui sap si irreparable. Dic paradoxal perquè el mot que designa primitivament aquestes parles de rufians i delinqüents, com se sap, és català: germania. Potser només es tracti d’un trasllat semàntic, d’un desplaçament sinecdòcquic de les germandats gremials revoltades a València contra Carles I a les agrupacions de gent de la briva immediatament posteriors. Però la cosa no m’acaba de satisfer.
Vull dir que quelcom grinyola quan el primer diccionari de germania o “tesoro de villanos” que es coneix, sorgit de l’impremta de Sebastià de Cormelles i editat a Barcelona el 1609, és ja de substrat inequívocament castellà. I la teoria ens recorda que un argot no és mai autònom, sinó parasitari de la llengua de la qual deriva i amb una doble funció d’especialització lingüística i d’encriptament.
Significa això que a les acaballes del segle XVI els pinxos dels regnes de l’antiga corona d’Aragó havien adoptat majoritàriament la llengua castellana? O potser que en l’època en la qual la germania quedà reflectida en el paper havia esdevingut ja una mena de koiné ibèrica supradialectal? És a dir, com pretén Joan Coromines, que aquest llenguatge, encara que de base castellana, hauria manllevat molts termes del català i que només “la magror de la nostra lexicografia en mots afectius i familiars, i la ufana del llenguatge picaresc en la literatura i lexicografia castellanes” hauria impedit documentar millor aquest procés de transvasament i formació? (Tot i que ja sabem de les dificultats de Coromines per acceptar qualsevol possible subordinació del català a altres llengües i el seu reiterat recurs a papers extraviats quan no es pot evitar tal conclusió) Són qüestions que pagaria la pena de regirar.
Sigui com sigui, prolifera en germania una quantitat molt notable de paraules per a designar l’ofici de meretriu que acaba traspassant a la llengua castellana comú, bo i perdent sovint la seva connotació especialitzada. A tall d’exemple, la legislació recollia ramera com a terme general, però el submón parla de golfas i rabizas per aquelles dames que treballaven de forma independent en casa pròpia i rebien visita de cavallers de bona posició, mentre que les cantoneras, coimas o pencurias representarien l’estatus més ordinari entre les “ninfas del honor alquilado”, i les tusonas aquell de més elevat. I n’hi moltíssimes altres que senzillament han esdevingut arcaismes; de niñas del agarro a marquisas, urgamanderas o sirenas de respingón.
En català, en canvi, en tenim més aviat pocs i, llevat d’algun cas que si bé prou estès no és normatiu, com ara fúrsia, cap d’ells sembla tenir origen germanesc. Passant per sobre del vulgar i quasi hegemònic puta, els únics que pertanyen avui a un registre més o menys comú són meuca i bagassa. El primer és d’origen onomatopeic. Seria perquè el so que emet una meuca o òliba recorda els propis de les escomeses sexual? Per la seva banda, bagassa es recull ja al segle XII i se li atribueix un incert origen preromà. Més curiós resulta bardaixa: segons el GDLLC, deriva del mot persa per captiu o esclau, que millor no preguntar per quina associació d’idees acabà significat sodomita i, per extensió, la dona remunerada per ocupar-se d’aquests quefers. I si no fem massa cas de la literària marcolfa i de construccions afectades i igualment llibresques com el dona o fembra seguit d’algun adjectiu (folla, àvol, pública, comuna, vil), només em queden tres paraules d’ús sospito que molt rar i restringit: l’estrany barram, l’arabisme marfanta i l’occitanisme barjaula, d’etimologies prou intrigants.
Tampoc es que pretengui fer cap investigació més detinguda i no suggereixo pas que els senyors lectors d’aquesta humil pàgina –fora del vocabulari que es complaguin en utilitzar en la seva intimitat més xardorosa- siguin millors coneixedors de la matèria que un servidor. Però com penso que fem una mica curt, i m’estranya en poble tan escatològic com el nostre, si n’hi ha cap que vulgui afegir-hi les seves pròpies troballes li n’estaré molt agraït. I atès que ja advertíem que això era un pur lleure filològic, no quedarà compromès per portar aquí tan delicades savieses.
rastres, vestigis, derelictes 
Molt interessant i m’agradaria poder dedicar-li un temps que no tinc. Ara, els catalanismes del castellà arriben sovint del País Valencià i que sinó son “golfes” i “raboses” (golfas i rabizas?). Pel que fa a les golfes hi cap de tot i a muntó… ja m’entens. A Elx tenim també el verb “engolfar” en el sentit “d’emmagatzemar”… Pel que fa a la “rabosa” del català occidental inclòs el valencià en castellà en diuen “zorra”. I així, “I don’t need to make a picture” per explicar la contimació de “rabo”. I quina cosa és una “zorra” a hores d’ara en castellà? I la “cantonera” no deu ser la que té el lloc de treball al “cantó” que és com jo li dic a la cantonada? A la costa valenciana actual hauríem d’actualitzar-ho per “rotondera” perquè les rotondes del sud són plenes de putots o raboses golfangues. Coneixies “golfanga”? I la “ramera” no deu ser “una del ram” ? I una “pencúria” no deu venir de “penca” que forma part de qualsevol “carxofera”, flor de l’encarnellera (així diem aquí a la “carxofera”) que designa en bon valencià la vagina també. Pel que fa a l’hegemonia de “puta” en català deu ser en la parla empobrida de ciutadans i joves començant pels derivats que aquí diem més aïna “putot”.
A mi el que em fa gràcia és els avis que encara li diuen “monflorito” a l’homosexual. I dir-li “cavallot” a una lesbiana, atavisme que resisteix a morir. La cosa del Monflorito deu venir d’algun “Mont Fleuri” afrancesat… Pel que fa a la “bagassa” encara diem i ho he sentit jo mateix “flor de bagassa, prompte passa.”
De bon segur que n’hi ha més que tot això ho he fet sense pensar ni res. Tan sols des del meu català heretat i en cinc minuts de rellotge.
Tot el veïnat va igual, Joan-Carles: la mobilització continuada que no ens deixa ni parar una estona a casa dels altres. Així que agraeixo la cortesia de deixar-me aquest rebut.
Penso que golfa jugaria a la mateixa lliga de fúrsia: sense estar integrada als principals diccionaris, crec que un ús ja llarg i vast li dóna carta de naturalesa. M’apunto doncs el golfanga, que seguint aquest criteri gaudiria d’idèntica legitimitat.
L’esment a “rabosa” també és ben interessant, perquè “rabiza” en castellà prové certament de rabo, però jo no tenia notícia que s’utilitzes per designar res altre que una simpàtica guineu. Però ja se sap que València fou acreditat hostatge de grans bordells, així que no gosaria negar la vostra autoritat en la qüestió que tractem.
Ramera, en canvi, el trobo més dubtós. Sembla que en castellà ve del vell costum de guarnir les portes dels prostíbuls amb rams de flors que els identificaven. De pencúria, no et sabria dir, però la connexió que fas està, si més no, molt ben lligada. I de pas, m’ha fet pensar en “pendó”, aquesta sí ben viva en la llengua.
Tot i així, em temo que seguim a bona distància dels nostres companys de ponent. Però ja va bé que anem escurçant-la.
…I de monfloritures he de confessar que encara en sé menys que de bagasseries. Però prometo aplicar-m’hi per poder continuar aquesta agradabilíssima conversa. (Aplicació lèxica, no fa falta aclarir-ho…)
Refotre xè: se m’oblidava “bandarra”!
Més pel seu origen que pel seu ús (que deu ser escàs o nul), se m’acudeix “maturranga”, que deu ser d’aquelles paraules que va portar a casa l’avi que va anar a Cuba o en algun altre lloc d’Amèrica; diu el diccionari de l’Enciclopèdia: “s. XX; del cast. sud-americà maturranga, originàriament ‘cavalcadura vella; prostituta’, de formació incerta, segurament a causa de les matadures dels cavalls vells, que justificaria l’arrel del mot”.
Dues més, que jo desconeixia del tot, les trobo al Diccionari de sinònims, antònims i idees afins de Josep Lacreu: pendanga i pelleranca. En tots dos casos s’avisa que són paraules “populars”, entenc que al País Valencià (encara que, pel que veig a l’Alcover-Moll, pendanga també es diu, o es deia, a les Balears).
Fantàstic, fantàstic: ja van eixint del tots els cantons i les cantonades.
Joan-Carles: la bandarra és una sorpresa. Jo acostumo a saludar a algun amic amb un “Què fas, bandarra!”, que suposava molt prioritàriament equivalent a un “bergant” o “bordegàs” (evidentment és una salutació feta amb complicitat), però observo que la primera accepció que donen els diccionaris és la de prostituta i no aquesta meva que va en segon terme.
Carles: moltes gràcies. Comprovo que el maturranga surt també a l’Alcover-Moll (acompanyat d’un exemple d’ús deliciós: “Se’l veia empaitar maturrangues de baix preu pels carrerons ombrívols”). L’explicació tan crua de l’etimologia que ens apuntes sembla sortida d’un conte d’Horacio Quiroga o d’un món de hisendes, plantacions i mercats negres. La imatge del teu avi cubà m’ha traslladat per uns instants del despatx a llunyanies tropicals…
Jo, per no quedar-me enrera, faig dues aportaciones més. Una que havia oblidat i una que tot just he descobert: druda i barbacanera.
El cas de druda, que més que a una prostituta assenyalaria a una concubina (en castellà sería exactament una “manceba”), m’és de particular interés. Ve de l’occità drut o druda, que significa estimat/-da, i que com explicava en una altra ocasió, és un dels graus de l’amor codificat en la lírica dels trobadors: el que qualifica a l’amor consumat.
La barbacanera és, lògicament, aquella que feineja a la barbacana. Quan encara n’hi havia (de barbacanes, vull dir).
Per cert, llegint-vos i rellegint-me, m’he adonat que a la primera part d’aquesta entrada se li veu el llautó de “captatio benevolentiae” bastant poc elegant. Prometo que és involuntària i que era només una manera com s’ha provat maldestre d’introduir el tema abans de passar al tall.
La bandarra deu ser que “pega bandades” que diríem per aquí avall. Vaja que va d’un costat a l’altra “como la falsa monea/ que de mano en mano va/ y ninguno se la quea.”
El sufix “arra” acostuma a ser despectiu com ara quan es diu “tontarra”.
Xè se’ns ha oblidat dir “fulana” que deu ser la manera més tradicional i estatal de dir-li a una que és una puta. Aquí la cosa deu ser de germania i de llengua romí o gitana amb l’arrel “ful” que deu voler significar “cosa roína” com ara en “fulero per no dir “pelandrusca” que jo he sentit per aquesta comarca com “pelindingui” entre alguns.
Gracia Montes canta “la falsa monea”
Carles, ens hem de felicitar de les teves descobertes: aquest “pendanga” bé podria ser un equivalent del sonoríssim “pendeja” que gasten els mexicans. De fet, per això m’agrada tant remenar argots: tot d’una se t’obre la porta a registres i situacions de comunicació que ni t’imaginaves.
I ja que et tinc aquí, aprofito per dir-te que seguim trobant a faltar el teu blog…
Joan-Carles, sí, però en ambdós casos penetrem en el camp dels manlleus directes del castellà que no gaudeixen d’acceptació normativa o entrada en els principals reculls lèxics de la llengua.
I com ha quedat clar en el raonament que feia per golfa, no és escrúpol de purista, sinó reconeixement d’un terreny ambigu.
Per cert, he anat a veure que ens deia l’etimologia de fulana, perquè l’explicació em semblava plausible. Sabia del cert que “ful” era no només germanesc, ans préstec vingut del caló-romaní. Però el DRAE ens ofereix un “Del ár. hisp. fulán, este del ár. clás. fulān”, i com d’això en tenim doctors, potser s’hi vulguin pronunciar.
Home, la fulana! Que els diccionaris se l’hagin descuidat no vol dir gran cosa, hi ha paraules que fa quatre dies que són al diccionari, com guapo, que no crec que siguin pas més velles en català que aquest fulana. L’Alcover-Moll dóna un exemple de Narcís Oller (“Vingué a visitar al oncle un fulano que li havia servit d’ordenansa”) a part d’una etimologia que s’entén que completa la de la RAE (si és que aquestes etimologies no són totes ful i per passar l’estona): “Etim.: de l’àrab fulan, ‘un tal’, segurament per conducte del castellà fulano.”
Per cert, que prop de Tremp, al congost de Terradets, hi ha la Font de les Bagasses. Fins que vaig ser una mica grandet i vaig sentir aquesta cançó de la Trinca (només he trobat la lletra) no vaig entendre què era una bagassa. Esclar que el que no he entès mai és la relació entre el putiferi i aquella font, que era en un lloc sense cases i en una època que la prostitució de carretera no era el que després ha sigut. Hauré de mirar l’Onomasticon Cataloniae, perquè això si no ho sap Coromines no sé qui ho pot saber.
Gràcies per l’enyorança, Alexandre. Si no tinc un blog no és per falta de material (n’acumulo força que no té gens de sortida) sinó per falta de temps per presentar-lo d’una manera que no faci vergonya.
Ps: Una altra, al vocabulari de l’edició de La xava de Juli Vallmitjana hi surt budell, definit com a ‘donota’, i l’Alcover-Moll, a l’entrada budell diu:
|| 6. Persona xerraire (Tortosa).
|| 7. Dona abandonada moralment (Mall.).
O sigui que ja tenim que es deia a Barcelona i a Mallorca amb el mateix significat i a Tortosa amb un que, en la mentalitat de fa dues generacions, s’hi assemblava molt.
Ja ho pots ben dir, Carles! Barjaula segueix exactament el mateix camí: barjau és xerraire en occità. I malgrat la meva teoria sobre la meuca, potser l’associació faci referència a la manera de cridar per atreure potencials clients.
I de fet acabes de delatar una de les mancances més greus d’aquesta entrada: no haver tingut temps per repassar com cal l’obra de Vallmitjana. Aquesta vesprada donaré un cop d’ull a Criminalitat típica local i qui sap si allò que havia començat per “fer curt” resulta ser només ignorància dels nostres ambients perdularis.
La cosa realment greu és que els que van penjar tot el diccionari Alcover-Moll ho fessin d’una manera tan primària, que no permet enllaçar una entrada ni fer cerques per definicions o pels exemples o pels autors dels exemples. Només que poguéssim enllaçar les entrades, amb el google ho trobaríem tot. Però no. Com si penjar una cosa a internet fos igual que fer-ne una fotocòpia.
Això de Vallmitjana ha de ser interessant de mirar-ho. Un cas que recordo: Vallmitjana fa servir “bòfia” i “pasma” (tots dos a l’Alc-Moll amb exemples seus); en castellà i en català “bòfia” es va anar utilitzant i després, vés a saber per què, es va perdre, mentre que “pasma” s’ha mantingut ben viu, encara que, com que no és als diccionaris més corrents, es veu poc per escrit (ve de “pasmar”, entesos, però no trobo que això sigui prou per posar-la de cara a la paret). Un sol cas evidentment no demostra allò que deies de la koiné ibèrica, però en fi.
La cosa ha donat certs resultats. A “Sota Montjuïc” Vallmitjana recull “marca” per dona. En germania, una marca, una marquisa o una marca godeña són també sinònims de dones dissolutes. A La Xava, però, s’afina més i s’hi especifica que “marca” és una “donota”. Encara que aquest cas concret s’ha de considerar tenint en compte la confluència de la germania i el caló posterior a l’època primera de formació d’aquest argot de la “murrialla”.
Després també ens ofereix un “portera” com a “puta que s’està a la porta per cridar clients.” Novament, la dona xerraire esdevé sospitosa…
La pàgina de l’Alcover-Moll, en efecte, és un nyap. I encara rai. Tant que ens vantem de les monumentals obres de’n Coromines, tant de sidral amb el seu centenari, i encara no hi ha manera raonable d’accedir-hi digitalment.
Del RodaMots (“Cada dia un mot”) de hui: maturranga.
Félix de Azúa, alguna volta, en algun puesto.