Etiquetes

, , , , ,


Photo © E. Gaffard/Ed.Parigramme

El meu pare -aleshores treballador dels transports metropolitans- m’explicava històries del subsòl des de prou petit com perquè la meva sensibilitat per allò subterrani s’afinés d’una manera molt pronunciada ja d’infant. Vull dir que no tinc memòria d’un moment anterior al de la consciència que sota l’escorça de la vida solar en discorre una altra d’apartada i obscura; un món de passadissos i catacumbes, de rierols ocults i fonaments soterrats pel qual sento una proclivitat íntima.

Conèixer el rostres amagats de les ciutats, pensar-les com un negatiu que cal revelar i que alhora mai se’ns mostra sencer: heus ací un desfici de tota una vida.
El meu imaginari urbà es basteix no només sobre boniques places assolellades i bulevards vora els rius, sinó també sobre misterioses voltes de cel i recòndits cecs de les seves entranyes. Ho he insinuat ja quan he parlat de Roma i de Madrid, i penso sovint amb nostàlgia en aquella via d’accés al clavegueram de Barcelona que la deixadesa de tots plegats va deixar aparedar. He dedicat nombroses hores a fantasiejar amb el rostre doble de Torí i amb les llegendàries carrières parisenques, que amb la seva xarxa de vora 300 quilòmetres han arribat a merèixer un cos de policia propi que en vigila les incursions i que ha sigut l’escenari d’increïbles conxorxes clandestines, com les dutes a terme pels membres de L’UX, una societat secreta –o discreta- dedicada a la seva feliç exploració.

Les circumstàncies d’aquest darrer cas ensenyen un altre aspecte d’aquests dominis invisibles: el nerviosisme que desvetlla a poders de tot signe la mera noció d’un món que no està sotmès al seu escrutini i control. Perquè és quelcom que fa trontollar el nucli del nostres propis sistemes: l’existència de realitats paral·leles sostretes a la vigilància de l’autoritat i per tant perillosament subversives.

Però si sempre hi hagut una ciutat capaç de contenir-ne moltes altres, fins al més paradoxal i festiu dels antagonismes, aquesta és Londres. I és a Londres, durant el dolç miratge de residència que va oferir-me, on vaig sentir parlar d’una raça d’habitants del seu inframon, malfamats amos d’una utòpica Hollow Earth victoriana: els toshers, grubbers i mudlarks.

Caldrà entendre que Londres es va anar edificant sobre una rica confluència d’aigües, no només les del Tàmesi i el Lea, sinó les d’una munió de rieres i torrents que en són tributaris i que amb el pas dels segles quedaren reduïts a clavegueres i canals subterranis. A això s’hi han d’afegir els estrats sepultats d’un població bimil·lenària i les successives obres per a garantir-ne el subministrament públic i industrial d’aigua. Qui conegui l’extensió de la ciutat o es molesti a veure-la en un mapa ja pot imaginar-se la dimensió que ens ocupa i la inabastable trama de túnels i cavitats foradades sota la superfície que això significa. És l’ordissatge de grutes que una casta de desposseïts va transitar durant el primers seixanta anys del segle XIX a la recerca de totes aquelles deixalles que s’esmunyien per les artèries aquàtiques de la ciutat. S’hi endinsaven amb bastons per a defensar-se de les rates i amb ganxos i sacs per a pescar en aquells pútrids fangars ferralles, monedes perdudes, trossos de vidre i tota mena d’inconcebibles desfetes, que en algun cop de fortuna podien resultar grans tresors.

Els toshers, no obstant això, no es consideraven mers desheretats, ans una avantguarda privilegiada dins la classe més baixa: el “gremi” era un vedat molt selectiu i hom només podia accedir-hi si l’iniciaven des d’una tendra edat. I convenia molt que fos així, perquè fins i tot els més experimentats es podien perdre per a no trobar mai més el camí en aquest dèdal del submón o veure’s sorpresos per sobtades crescudes dels corrents o per haver oblidat el cicle de les marees. Com a contrapartida, aquestes famílies d’orgullosos espectres havien desenvolupat una proverbial resistència al tifus, al còlera i a altres epidèmies que delmaven periòdicament els suburbis.

Jo penso sovint en ells. A vegades s’infiltren en els meus vividíssims somnis i, un cop despert, es queden a fer-me una estona de companyia. I m’hi trobo bé perquè, especialment en aquests últims mesos, em sembla compartir ni que sigui de forma simbòlica una mica del seu destí: jo també avanço a les palpentes per un laberint i duc al gep un costal ple de quincalles. Algunes només fan embalum, però altres podrien encara transformar-se en coses preuades i valuoses. Davant meu hi endevino bifurcacions i cruïlles, però és difícil saber quins senders he de seguir. Miro d’aprendre a orientar-me, però no hi ha brúixoles segures. Crec que alguns passadissos condueixen a cambres fabuloses que multipliquen la passió de viure, però altres només s’estrenyen i porten a atzucacs que poden ofegar-la.

Necessito seure a reflexionar i fer-ho amb agudesa. Trobar un focus, retrobar un fil. Combatre les forces centrífugues del meu temperament sense que això em paralitzi. Entendre si les meves passes formen un dibuix i descobrir si el dibuix va configurant un mapa. O si cal refer-lo de bell nou.
Ara: “Nel mezzo del camin”.