Etiquetes

,

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”


(Centre de Los Angeles, 1950)