Etiquetes

, , , , , , , , , ,

pregomores

Força temps enrere feia una reflexió sobre alguns enigmes al voltant de la gènesi del flamenc i prometia tornar-hi.
En aquella ocasió em plantejava la qüestió irresolta de per quin motiu s’origina en un espai físic tan concret, sense poder aventurar-ne res de definitiu. Només una constatació molt elemental: el flamenc emet el seus vagits on hi comunitats gitanes i on aquestes han assolit certa estabilitat. En alguns casos partint de fonts molt pròpies de l’ètnia  i en altres mitjançant l’atracció progressiva a esquemes i maneres de dir aflemencades de folklors andalusos preexistents.

Però un assumpte que m’ha fet ballar sovint el cap és el de la seva trasculturització. És a dir, el de la seva difusió, sorprenentment ràpida, i arrelament en altres àmbits socials. L’assumpte està prou estudiat en estadis més evolucionats. Això és, el seu procés d’expansió a partir del finals del segle XIX i el seu pas de cercles marginals i minoritaris a un públic i a una àrea geogràfica molt més extensa.
Però els  principis segueixen essent atractivament nebulosos.

Jo en tinc no en diria ni una hipòtesi, sinó una intuïció, un pressentiment. I és paradoxal.
Perquè si bé crec que el flamenc sorgeix gràcies a certa fixació social, també penso que el seu patró de difusió i absorció d’altres formes musicals està relacionat amb la mobilitat, amb l’errància. Si mai tinc temps, m’agradaria estudiar-ho més o fons. Però de moment n’avanço alguns indicis: el flamenc s’escampa amb facilitat –malgrat la  dificultat tècnica d’execució i de memorització que li és inherent- perquè molts dels seus primers intèrprets pertanyen a gremis i oficis itinerants. I no parlo només, ni molt menys, del gremi de l’espectacle de tartana.

Tío Luis el de la Juliana, el primer mestre de qui es té notícia, és aiguader, i molts cantes com les serranas, les livianas i etc. tenen una connexió clara amb la feina de traginer. Els pregons de la venda ambulant també s’aflamenquen de forma matinera, i pregoners de raïm, de faves (jaberas), de peix o de caramels foren gent com Juan Breva, Macandé o Mirris de Sanlúcar.
Se sospita igualment que alguns dels primers artífex de Morón de la Frontera foren carreters que feien el camí de transport del guix i de la calç. I també tenim pals avui desapareguts, com els dels saliners de San Fernando, que com altres jornalers, recorrien certes rutes a la recerca de treballs temporals. Aquest fenomen és molt comú, i en ocasions arriba a crear una classe social que es desplaça en grup i forma comunitats molt compactes. Aquest és el cas dels minaires d’Almeria i les Alpujarres, que quan s’esgota una veta es traslladen a una nova explotació i que s’incardinen a Múrcia o a Linares. A aquests modes de vida hi trobem novament lligats els carreters que fan via amb les mercaderies o metalls que van i venen i es nodreixen d’aquestes sobtades aglomeracions humanes.

Un altre ofici prototípic dels rroma és el de rambler o venedor de cavalls, així com  el de calderer que arregla de poble en poble la ferralla de la gent. I també abunden els ferrers, que tot i posseir en alguns casos tallers propis -la farga és un dels espais tradicionalment gitanos a la Baixa Andalusia- es lloguen com a mà d’obra en industries metal·lúrgiques (està provat que El Planeta, un dels mites cantaores de mitjan segle XIX, deixà la seva petjada en un fàbrica d’aquestes característiques a Màlaga).

En tots els casos, aquesta gent manté juergas i esbargiments musicals en els seus  campaments nocturns o para a les ventas, fondes i cortijos on alguns viatgers romàntics del segle XIX localitzen bona part de les primeres descripcions d’aquest art que ens han arribat.
El gran estudiós i cantaor Antonio Mairena ens ofereix un altre testimoni molt esclaridor d’aquestes formes de transmissió, quan recorda que al seu poble de Mairena del Alcor hi havia una important fira a la qual si atansaven amb certa anticipació gitanos vinguts de Triana que, en alguns casos, acabaren establint-se en aquell indret, portant amb ells les formes musicals originals d’aquest barri de Sevilla.

Provar aquest tesi i, sobre tot, descriure’n acuradament els contorns requeriria d’una treball etnomusicologia pel qual em manca la preparació i pel qual, segurament, ens faltin dades sòlides. Però que no deixa de resultar-me una temptació recurrent, perquè fins on m’arriba el coneixement, tot això ha estat esmentat en moltes fonts i investigacions, però mai ha produït una monografia global i sistemàtica.
Es tracta, endemés, d’un dels temes que sempre m’han semblat més apassionants i complexos de la disciplina històrica: fer visible allò que molt sovint  discorre per viaranys eteris i fonedissos, múltiples i canviants: els canals i mitjans d’expansió d’un corrent cultural popular o aliè al poder establert, ja sigui de tipus musical, religiós, arquitectònic, ideològic o de qualsevol altre mena.

Però el fonamental és que per sota d’aquest barrinament hi sura la noció que  hi ha una geografia del cante que se superposa amb una geografia del treball sense emplaçament fix. I que això ens aporta una idea intuïtiva de com viatja i de com va transmetent-se la flama del cante;  com es deia en l’època de les heretgies medievals, com una contaminació, una mena d’infecció subtil i imparable.

PD: Youtube ha fotut enlaire els exemples que havia deixat d’un pregón de Macandé i unes Jaberas de Fosforito. Esperem que ho restaurin aviat per tots aquells que no hagin arribat a temps d’escoltar-los.

Anuncis