Etiquetes
La notícia, i encara més la seva sorprenent evolució, com s’hauran ensumat tots els vells lectors d’aquesta pàgina, m’ha provocat un calfred d’excitació.
No només es tracta d’aquest imprevist retorn a coordenades que semblen d’un altre temps, o el deliciós reguitzell de testimonis inflats i especulacions imaginàries que ha generat l’episodi. Parlem d’ una cosa molt més decisiva i estimulant. És com si per una espiera, durant un màgic lapse de temps, ens haguessin deixat mirar al mateix cor del laboratori de creació de les llegendes populars i al seu procés de propagació, d’una rapidesa i riquesa fascinadora.
Llastimosament, les potències tècniques –que Jünger ja descrigué quina mena d’antagonisme solen suposar per a les espirituals- i la llarguesa balafiadora de les autoritats competents amb la qual sempre podem comptar han avortat la continuïtat de la història quan tot just havia començat.
Tant se val: la peça que ens hem cobrat és força més voluminosa que una pobra gossa per més lleona que semblés.
PD: Corregit el topònim de La Sénia, amb accent tancat, a les etiquetes. El meu cas era més greu que el de la Rahola, perquè no era simple desconeixement (he visitat prou vegades La Tinença i rodalies), sinó manca de cura.
rastres, vestigis, derelictes 
Ho sabia, que t’encantaria. Jo continue estant segura que és una lleona, ja ho veuràs com la tornaran a veure.
A més, si el Maestrat ha tingut un tigre, lo tigre del Maestrat, no veig perquè no pot tindre una lleona.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_Cabrera_i_Griny%C3%B3
El qui en la seva retirada va tractar de plantar una darrera resistència a Berga i qui és protagonista d’un dels meus llibres favorits, “Les històries naturals” de Joan Perucho. Si que és bonic que hagis convocat a Cabrera i la idea que no tot està enllestit, sí: les feréstegues llegendes del Maestrat sempre guarden un as a la màniga.
Teniu una perspicàcia que hom troba molt a faltar, ai llas!, entre els del vostre gremi, mestre.
A mi també m’ha recordat un parell d’històries. La primera la Bestia de Gevaudan, una historia que vaig descobrir en aquesta bitàcora.
I la segona, la d’aquell ocell que un estiu va “terroritzar” l’Eixample de Barcelona.
En aquest cas, la lleona ha aconseguit escapar, però el gos no.
Salutacions!!
Avui, a la carretera, he atropellat un gos gegant.
Jo, que sóc d’allà, m’he informat aquest cap de setmana i, bé, els nois que van veure la lleona són uns que conec des que érem tots petits. I mai no han dit mentida. El que passa és que ara mateix demanen que els deixin veure el cadàver del gos que diu que han matat, per comprovar que és el que van veure, i no els deixen. No els deixen veure el que diu que han matat. Mentrestant, van mirant per la xarxa i els diuen que si borratxos, que si no saben distingir un gos d’un gat, etc. La Rahola (que encara no sap que la Sénia no s’escriu Sènia sinó Sénia) ens tracta a tots de mamarratxos (com que allà la gent és de la que se’n riu de si mateixa, i no necessàriament dels demés, ja la proposen per a pregonera de festes de l’any que ve). Per tant, pel poble ja diuen que, la pròxima vegada que vegin un possible animal perillós no diran res. I menys a les autoritats i periodistes. Un tret o dos, enterrat sota un bancal i llestos. Perquè, si no, acaba que n’hi ha per fer un film de Robert Altman.
Ara: si hagués mort algú, ¿parlaríem de “llarguesa balafiadora”? En realitat, gran part dels diners que es compten corresponen als sous dels funcionaris que hi han participat. Sous que haguessen comprat igual encara que no haguessen aixecat el cul de la cadira. ¿Quant costa al mes mantenir les fonts de la Plaça Catalunya? ¿Es morirà algú, si no trauen aigua?
Això que expliques em resulta interessantíssim. Per una banda, des d’aquesta perspectiva etnològica que proposava per interpretar aquest fets, vindria a representar la resistència popular a la liquidació mitjançant una explicació convencional d’un fet amb el segell de quelcom excepcional.
Per altra banda, comporta unes implicacions conspiratives molt seductores: quan succeeix una cosa fora de norma, que implica inestabilitat social i provoca la sensació que les autoritats no tenen tota la realitat sota control, importa més restablir aquest ordre social que no pas esclarir els fets: de fet és el que aprenem del cas de la bèstia de Gavaldà.
A més a més, posa de relleu un conflicte soterrat de la nostra societat: la tendència de cert discurs polític i periodístic a relatar els fets de la societat rural com si fossin propis d’un món taujà i procliu a la beneiteria. Des de La Bonanova és fàcil pensar que tots els altres són idiotes.
No estic tant d’acord amb la segona part del teu raonament. Mantinc que un dispositiu com el que s’ha posat en marxa és exagerat, i no pas perquè pensi que els problemes de les regions de camp no mereixin que hi gastem diners públics, sinó més aviat per un argument que tu mateix em dons: hi ha coses que la pròpia gent de la contrada, amb un discret recolzament extern, podia arreglar de manera raonable i sense intervencions histèriques de tot tipus d’agents i forces.
I compte, que no estic tampoc dient que quan hi hagi conflictes entre home i vida salvatge tot es pugui enllestir sempre a trets i clandestinament: vivim en un estat on aquesta permissivitat ha dut a l’extinció de llops i ossos, per exemple. I, lamentant-ho molt, a mi aquest antropocentrisme sense matisos se’m fa indigest. Dic, senzillament, que la mateixa comunitat afectada podia posar-se d’acord en una solució consensuada i acceptable i posar-la en pràctica amb els seus mateixos recursos ordinaris, sense haver de recórrer a cars i desmesurats desplegaments que de ben segur farien més profit en altres missions.
LES FERES FAROTGES SON ANIMALS FEROTGES
jordi 5 anys