Etiquetes

, ,

El senyor filòleg, amb la seva xanxa galaica (ja pot anar dient que és de Móstoles, de Segòvia, de Terol o de L’Horta Nord. Tot mentida.) insinuava fa una temporada que servidor catalanejava quan en els comentaris d’un seu post pretenia “haber sido testimonio” d’uns fets –no cal dir que execrables- on un castellà de recta observància hagués dit, és clar, testigo.

Ja em dispensareu, però la cosa té molts collons.

I no ho dic per dir: una de les falses etimologies més irreductibles que conec és, precisament, la del verb testifica, que amb insistència s’ha volgut relacionar amb els testicles. Perquè segons algunes versions, el seu origen es trobaria en el costum romà de dur-se les mans a les parts íntimes quan es prestava un jurament.
Però encara n’hi ha una de més fantàstica i que també llueix virils garlandes. És l’etimologia que sorgeix de la llegenda, rica en variacions i d’un origen molt controvertit, de la Papessa Joana.

Molt bàsicament, se’ns explica que en algun moment de la segona meitat del segle IX una dona, evidentment amagant la seva veritable identitat, va aconseguir ser escollida Vicari de Crist i manar en l’Església Romana fins que un desafortunat incident va desemmascarar-la i costar-li la pell. I seria per raó d’aquesta aixecada de camisa que s’hauria instaurat el manament de comprovar el sexe dels pretendents al tro de Pere: l’encarregat d’aquesta delicada tasca, després de sospesar la qüestió, proclamava “Duos habet et bene pendentes” (n’hi ha un parell i pengen com cal). És a dir: testificava.

No obstant això, sembla que el mot te orígens força més prosaics. I tant sobre això com sobre la prodigiosa mistificació de Joana, que fins i tot la mateixa Seu apostòlica va tenir per verídica durant un bon grapat de segles, podeu fer-ne profitoses recerques a la xarxa.
Si altrament  se us acudís buscar “dar testimonio”, ja us avanço que el senyor filòleg tenia raó i que si hom va passejant-se per aquest móns de Castella brandant tal expressió és molt probable que l’acabin prenent pel que no és. Això sí, sempre ens quedaria aferrissar-nos al caràcter vestigial d’aquests papers per justificar un ús arcaic i molt reculat en la llista d’accepcions de la parauleta dels pebrots.
r

Anuncis