Etiquetes

, , ,

barraquesdemontjuic

D’uns anys ençà, gràcies als afanys vindicadors d’Enric Cassasses, de les Edicions de 1984 i d’ un grapat d’entusiastes, Juli Vallmitjana ha començat a abandonar l’ostracisme que ha patit durant poc menys d’un segle. Les seves obres nasqueren ja amb l’estigma de la intempestivitat: mentre la Catalunya literària s’escarrassava a cercar un determinat classicisme modern i cosmopolita de la mà del noucentisme, Vallmitjana es decantava pels retrats, les rondalles i les estampes d’assumpte marginal i d’estil polimòrfic que difícilment podien tenir encaix en el cànon d’orsià que tan pregonament començava a marcar l’estètica d’aquell temps.

Perquè les peces narratives o teatrals de Vallmitjana són immersions en una Barcelona interessadament preterida per les autoritats de tots els signes: la del gitanos paupèrrims d’Hostafrancs i Montjuïc, la de la murrialla que malviu de furts i deixalles a les coves del Morrot i als terraplens dels afores, la de l’hampa miserable que s’arraïma en bordells infectes i s’acoltella per una mala paraula, la dels malfactors, meuques, pinxos i captaires suburbials que habiten les barraques de Can Tunis i s’embriaguen a les tavernes més polloses del món.

Deixant per una altra oportunitat la discussió sobre la tècnica atrabiliaria o la fidelitat etnogràfica de peces com Sota Montjuïc. Criminalitat típica local o La Xava, avui ens escau alabar la força i varietat nerviosa dels seus registres o la originalitat i compromís d’aquesta tasca. Correspon a Vallmitjana el mèrit d’ haver cartografiat un univers que estava a punt de descompondre’s o, si més no, de transformar-se sense remissió. Per exemple, li devem un dels molt escadussers testimonis escrits de la xava, la parla dels inframóns barcelonins de principis de segle i probablement l’últim dels argots de substrat principalment català que ha existit, així com del caló, el pidgin que amb vocabulari romanò però gramàtica catalana o castellana parlaven bona part dels gitanos del país i, com la xava amb qui mantingué tants punts de contacte, ara reduït a una mínima expressió.

Amb aquestes orientacions, no crec que em calgui argumentar gaire la simpatia que sento per aquest quimèric argenter i els seus esforços. I tampoc la curiositat que tinc per aquells que va prometre però que mai, que es tingui noticia, va poder completar.
I es que en un prefaci a De la raça que es perd ens avisa que “El mateix que hem fet amb els calós ho estem iniciant en una altra raça que també ha sofert com ells tota mena de vexacions.”
Gràcies als records de Màrius Güell recollits en Els singulars anecdòtics de Plàcid Vidal, Julià Guillamón ens ajuda a identificar aquest misteriós propòsit: “Ara fa molt de temps que no l’he vist. En les darreres vegades que vaig parlar amb ell va dir-me que estava estudiant el llenguatge dels jueus, per a poder escriure referent a aquesta nissaga, i que no escriuria res més, absolutament, fins que el sabés.”

És una veritable llàstima que fes cas de la seva promesa i que des de la publicació original d’aquelles ratlles del seu pròleg al 1917 fins a la seva mort el 1937 no oferís cap novetat sobre els seus progressos. Encara que com ens explica la bibliografia tan gentilment oferta pel mestre Alfonso –excloent-ne la mistificada, és clar- la causa més probable d’aquest silenci podria ser que s’adonés que feia salat, sempre en el supòsit que mai hi hagués hagut res a descobrir. Perquè la llengua dels jueus catalans abans de l’expulsió era la mateixa que la de tot fill de veí, aljamiada quan convenia i amb algun manlleu hebreu si voleu, però sense res que la pogués distingir de la dels seus compatriotes cristians. I després de l’expulsió, si sobrevisqué algun temps, no sembla sensat afirmar que ho fes més enllà del segle XVI (i encara d’això crec que no n’hi ha proves fermes). És a dir, va ser ràpidament absorbida per la koiné romanç de base castellana però préstecs de tots els altres romanços ibèrics que anaren confegint aquells que anaren a la diàspora.

Sí, és cert que de vegades apareixen algunes fonts espectrals que contradiuen aquesta visió: que si una petita comunitat a Salònica fins a la Segona Guerra Mundial!, que si una darrera parlant morta a Veneçuela als anys cinquanta del segle passat!!, que si una publicació judeocatalana a Jerusalem fins els anys 80!!!, però mai les he trobat acompanyades de cap vestigi que permeti comprovar-ho, de manera que fins que algú tingui la cortesia d’oferir-lo, haurem de concloure que ni un aparell de recerca tan refinat com el de Juli Vallmitjana va ser capaç de reeixir en aquesta veritable missió impossible.