Etiquetes

, , , , , ,


Assabentats del meu interès per la cultura gitana, és freqüent que amics i coneixences m’acabin preguntant sobre el caló. I com la noció que en tenen, així com la informació que en circula, és molt variable, potser aprofiti deixar-ne aquí unes impressions (que llargues com m’han sortit, entendré que alguns facin avui campana).

El caló és (fou) la varietat o conjunt de varietats lingüístiques pròpies dels gitanos ibèrics. No sabem en quin estadi es trobava la llengua original de tots els rom europeus, el romanó, entre aquells que van arribar durant el segle XV a establir-se amb nosaltres. Però sí que aquesta, mitjançant un procés encara molt debatut, va evolucionar per la interacció amb les diferents llengües peninsulars, fins a fer-se cada cop més inintel·ligible amb la seva arrel. Com aquest canvi va seguir viaranys paral·lels però independents a cadascun dels territoris hispànics, podem parlar bàsicament d’un caló castellà, d’un de català, d’un de portuguès o calão i d’un de basc, anomenat erromintxela, i que per diversos motius caldria tractar separadament.

La peculiaritat principal d’aquestes parles és que els gitanos haurien assimilat progressivament la morfosintaxi d’aquestes llengües sobrevingudes, però haurien mantingut el gruix del seu vocabulari de partença (o derivats), així com procediments per la formació i manlleu de mots. Aquest fenomen, força original perquè en els processos substitutius sol passar exactament a l’inrevés, i que s’ha donat en altres casos com els d’Anglaterra, País de Gal·les o Grècia, ha arribat a generar un terme lingüístic propi per a definir-lo: pogadolecte. Originat en el romaní pogadi chib, el seu significat no deixa de ser suggeridor: “llengua trencada”.

La dificultat essencial i de moment insalvable per a conèixer en què consistia exactament el caló, així com per establir el seu progrés diacrònic, té dues vessants. Per una banda, que parlem d’una expressió en vies d’extinció. I no perquè en quedin pocs parlants nadius, sinó més aviat perquè ja no és un sistema de comunicació complet: se’n conserven paraules i frases, en perduren girs i residus de mecanismes, però ja fa molt que no forma un cos autònom i autosuficient, almenys en el grau de les llengües que es consideren vives. Així, tots els intents de codificació i estandardització que s’han fet en anys recents són en una o altra mesura una reconstrucció artificial (tècnicament coneguda com super-caló) sense correspondència amb situacions de comunicació reals. El que queda veritablement del caló és un sediment, un esquelet més o menys voluminós, però que no ens abasta per saber com era en el temps en què segurament sí disposava de funcionalitats totals.

Per l’altra banda, ens topem amb el problema de les fonts. Fora d’un grapat de frases esparses de segles anteriors, la majoria provenen del segle XIX, dissortadament un moment que podem sospitar prou avançat en la hibridació. Però és que, a més a més, el seu estudi i comparació ens en demostra una fiabilitat bastant parcial.

Si ens centrem en el caló espanyol, la més valuosa d’aquestes obres és fruit dels esforços de George Borrow, l’increïble autor de The Bible in Spain (algú ha pensat de traduir aquesta joia al catala? Ja us ho dic jo: si ho ha pensat, no ho ha fet), a qui qualque dia caldria dedicar una entrada exclusiva, plena de simpatia i reverència. Borrow va agençar una adaptació de l’Evangeli de Sant Lluc al caló, així com un volum amb el títol de The Zincali, dedicat a la forma de vida i a l’idioma dels gitanos espanyols. És indubtable que, a diferència de molts dels qui es dedicaren a la matèria a la mateixa època, va tenir un estret contacte amb la gent objecte de la seva atenció, i el seu treball gaudeix d’un fonament versemblant apreciable.
Malgrat això, també hi ha una part molt substancial d’aquesta tasca que avui hem de caracteritzar de fabricació. Les raons són clares: Borrow coneixia l’angloromaní, i va infiltrar-ne préstecs en els seus treballs. Però, encara més greu, va acabar tenint en consideració no només les informacions directes extretes dels gitanos, sinó una sèrie de reculls previs duts a terme per afeccionats gadjè (“gente de la afición”, es feien anomenar a ells mateixos), curulls d’entrades errònies o directament inventades; una mena de llenguatge literari de substrat caló, però que incorporava munió de termes de germania o pseudoderivats ficticis, i que s’havia compilat sense cap rigor filològic. Aquesta tendència, per desgràcia, només va acusar-se després de Borrow, i tots els vocabularis que en algun moment s’havien tingut per fidedignes, com el d’Enrique Trujillo de 1844 o el d’Augusto Jiménez de 1853 (editat en un barat i bonic facsímil per París-València), no resisteixen un examen detingut i demostren –com ho ha fet Ignasi-Xavier Adiego, entre altres– la seva condició de refregits, maldestres saqueigs de l’evangeli de l’anglès i despreocupada capacitat de mistificació.
Les coses no milloren gaire durant el segle XX. Si exceptuem les meravelloses recerques en el caló català del mai prou ponderat Juli Vallmitjana, ens manca informació dels últims moments on s’haguessin pogut xifrar alguns exemples idiomàtics prou genuïns: just quan el caló entrava definitivament en una era de substitució completa; sobretot en els casos del caló català i basc, que haurien conservat trets originals del romaní com la flexió verbal i pronominal fins a temps molt immediats.

Així les coses, el balanç que puc fer a tots els qui em pregunten sobre el caló, potser amb la secreta esperança de descobrir-ne la continuïtat en la seva transmissió patrimonial, és més amarg que dolç. Avui, aprofitant els darrers informants vius que reberen un cabal no només simbòlic de caló a l’infantesa, amb una visió més clara de les coses, amb la troballa de dues noves fonts d’aparença molt més sòlida (Un apèndix “espanyol” a Travels from Vienna through Lower Hungary, de Richard Bright, i el Vocabulario de la lengua ethigitana de José Antonio Conde) i unes eines filològiques més esmolades, es segueix progressant en la definició de com podia ser (i com certament no era) abans de la seva gairebé completa substitució. Però és impossible desmentir que ens trobem davant d’un cadàver de cos present i que les voluntarioses temptatives de revifar-lo i “regramatitzar-lo” han tingut una repercussió limítadíssima.

No obstant això, i malgrat la tristesa que comporta assumir la pèrdua, aquesta constatació té també un revers positiu per alguns ideòlegs de la comunitat gitana. I és que liquidada l’ esperança de salvar aquest llegat, i en certa manera alliberats del llast que podia suposar, s’ha fet palès que qualsevol projecte de represa identitària-lingüística passa per una única possibilitat. Consistiria en la recuperació d’aquella llengua primera que en alguna de les seves varietats parlen encara ordinàriament entre 7 i 10 milions dels seus parents i en l’adhesió a l’ideal del seu estàndard modern.

Advertisements