Etiquetes

, ,

domus1


Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

Advertisements