Etiquetes

, , ,

peire1

Les vides i razós dels trobadors m’han suposat una font continua de felicitat i meravella. Aquestes peces en prosa, probablement inspirades per les explicacions de les composicions i per les noticies de la vida dels seus autors que recitaven els joglars encarregats de difondre-les, han arribat fins a nosaltres gràcies a les compilacions en cançoners que en feren uns pocs autors –se sospita que molt assenyaladament n’Uc de Sant Circ– a les acaballes del s.XIII i començaments del segle XIV, quan la lírica occitana ja començava a defallir.
Les edicions diplomàtiques de la vintena de manuscrits on apareixen vides i razós i els treballs de divulgació d’especialistes com en Martí de Riquer ens permeten accedir a la totalitat d’aquest preciós corpus, d’antuvi menystingut pels acadèmics, però que ha acabat essent acceptat com el més fiable i ric niu d’informacions sobre els trobadors i el seu món que ha arribat als nostres dies. Àdhuc d’alguns d’aquests poetes és l’únic testimoni que en tenim.

Com d’aquesta matèria doctors en té l’església, i com qualsevol resum rabent i matusser només serviria per indigestar als qui encara no hagin tingut la fortuna de topar-se amb aquest tresor, deixeu-me que avui us n’ofereixi només un tast.
Probablement es tracti d’una de les vides més conegudes i reproduïdes, tant per la notorietat i extravagància del personatge que retrata com per l’indubtable encís que desprenen els seus fets i circumstàncies. Però tot i així, crec que és una esplèndida manera d’enllepolir els llecs i oferir-los una ferma promesa de moltes hores de gaudi futur. I a més a més, em permet una petita broma privada, especialment dedicada a una futura emperadriu i a l’amic que l’ha de coronar (i a qui avui, encara que tingui altra feina que llegir aquestes cabòries, potser pugui fer falta una mica d’esbargiment inofensiu).

Així doncs, aquí va la Vida de Peire Vidal, que diu així:

Peire Vidals si fo de Tolosa. Fils fo d´un pelicer. E cantava meilz c´ome del mon. E fo dels plus fols omes que mai fossen; qu´el crezia que tot fos vers so que a lui plazia ni qu´el volia. E plus leu li avenia trobars que a nuil home del mon, e fo aquels que plus rics sons fetz e majors fulias dis d´armas e d´amor e de mal dir d´autrui. E fo vers c´us cavaliers de San Zili li tailla la lenga, per so qu´el donava ad entendre qu´el era drutz de sa muiller. E.N Ucs del Baus si.l fetz garir e medegar. E quant fo garritz, el s´en anet outra mar. De lai el amenet una grega, que il fo donada a muiller en Cypry. E.ill fo dat a entendre qu´ela era neza de l´emperador de Costantinopoli, e qu´el per lei devia aver l´imperi per rason. Don el mes tot quant poc gazaingnar a far navili, quél crezia anar l´emperi conquistar. E.n portava armas emperials e fasia se clamar emperaire e la muiller emparariz. E si entendia en totas las bonas dompnas que vezia e totas las pregava d´amor; e totas li dizion de far e de dir so quél volgues. Don el crezia esser drutz de totas e que chascuna moris per el. E totas vetz menava rics destreirs e portava ricas armas e cadreilla emperial. E.l meiller cavallier del mon crezia estre e.l plus amatz de dompnas.

(I que em perdonin els meus esforçats mentors en occità medieval, traduirem a cremadent i sense escalfar-nos el cap amb la puntuació com : « Peire Vidal fou de Tolosa. Fill fou d’un pellisser. I cantava millor que cap home del món. I fou un dels homes més folls que hi ha hagut, car creia que era cert tot allò que li plaïa o que volia. I més senzill li era trobar que a ningú en el món, i fou aquell qui feu més rics sons i digué més follies d’armes i d’amor i de maldiença. I és cert que un cavaller de Sant Gil li tallà la llengua perquè donava a entendre que era amant de sa muller. I n’ Uc dels Baus el va fer guarir i recuperar. I quan estigué guarit se n’anà a ultramar. I d’enllà se’n vingué amb una grega, que li fou donada per muller a Xipre. I li fou donat a entendre que era neboda de l’emperador de Constantinoble i que per aquesta raó tenia dret a l’imperi. Així que va invertir tot el que pogué guanyar a fer una flota, car creia que aniria a conquerir l’imperi. I portava armes imperials i es feia anomenar emperador i a la muller, emperadriu. I s’enamorava de totes les bones dames que veia i a totes pregava d’amor, i totes li deien que farien i dirien allò que volgués, fet pel qual creia ésser amant de totes i que totes morien per ell. I sempre duia rics corcers i riques armes i seia en un tro imperial. I el millor cavaller del món creia ésser i el més amat per les dames.)

PD: La vida de Vidal ens diu que el cavaller de Sant Gil li va tallar la llengua perquè deia que era “drutz de sa muiller”, que en els codis de la poesia trobadoresca significa el grau en el qual l’amor s’ha consumat, a diferència del fenhedor o pregador, que encara no ha aconseguit que la dama l’hagi acollit sota els seus llençols.