Etiquetes

, , , , , , , ,


 

 

 

“…por la haraganería y el poco celo que ponen los oficiales de posta en despachar a través de Francia los envíos de Vuestra Majestad; tan grande es el descuido, que se da con frecuencia el caso de que los dichos envíos se estén detenidos hasta un mes o seis semanas en Lyon, después de haber salido de la corte. De suerte que cuando llegan a mis manos han pasado ya, muy a mi pesar, el tiempo y la ocasión para ejecutar los mandatos que de ellos se contienen.”
Carta del Cardenal Rambouillet, datada a Roma el 30 de gener de 1579.

La papereta de la corona d’Espanya la tardor de 1619 era ben lluïda. Sense el seu recolzament militar directe, la causa del successor a la corona del Sacre Imperi Ferran II d’Habsburg,  i en conseqüència de l’hegemonia familiar i catòlica a Alemanya i de retruc a Europa, penjava d’un fil. Però els ambaixadors i secretaris de Madrid  eren conscients que una intervenció d’aquest caire podia provocar un conflicte d’un abast imprevisible: el Consell d’Estat, sempre lluminós, arribà a parlar d’una “guerra eterna”.
Malgrat això, el setge de Viena per les tropes hongareses de Bethlen Gabor, aliat del pretendent protestant a la cadira imperial i al tro de Bohemia Frederic V del Palatinat, va precipitar la decisió d’iniciar una campanya amb un exèrcit de vint mil homes comandat per Ambrosio Spínola: la revolta de Bohèmia acabava d’encendre la metxa de la devastadora Guerra dels trenta anys.

Semblarà una ironia que aquesta resolució es prengués per la trigança dels correus que informaven que el setge s’havia aixecat i que, per tant, l’assumpció d’un compromís tan seriós podia ajornar-se. Però aquesta subordinació material és indispensable per comprendre el funcionament d’Europa en l’Edat Moderna: és, com la descriu Fernand Braudel, “una mesura del segle”.
Les cròniques i diaris de viatgers, les correspondències diplomàtiques, els registres d’activitats mercantils del XVI i XVII es troben farcides d’al·lusions a retards i queixes per la ineficàcia dels serveis de postes. És més,  a vegades, amb alegre perplexitat, s’hi constata el contrari: una lletra ha arribat en un temps raonable; senyal inequívoca que era una excepció més aviat extraordinària. Les notícies també corrien amb exasperant lentitud: el resultat de la batalla de Lepant es conegué a Nàpols disset dies després d’esdevenir i no es va propagar per Madrid fins a set dies més tard. I tot anava així. Quan les coses arribaven a bon terme, és clar, perquè les possibilitats que un incident meteorològic o alguna altra eventualitat enviés en orris fins i tot les previsions més pessimistes rondava sempre a la gent de l’època.
Els serveis ben organitzats que garantien diligència i seguretat en la tramesa eren cada vegada més cars i només rics mercaders amb molta cuita o les grans cancelleries se’ls podien permetre , mentre que les vies ordinàries representaven posar-se en mans de Nostra Senyora de la Paciència. Una situació que no s’alteraria  fins al darrer terç del segle XVIII amb la seva revolució dels transports.

Potser per això, procliu com sóc a deixar-me arrossegar per les evocacions d’altres temps i per detectar un graciós lligam amb aquesta tradició, pateixo amb imaginatiu estoïcisme la desgràcia anomenada Correos de España . A mi, aquesta mena de joia de la corona del sector públic, me n’ha fet de tots colors. M’ha perdut cartes –bé, perdre és un delicat eufemisme: me les ha robat o confiscat- i me n’ha lliurat altres que ja no era sensat esperar. M’ha malmès paquets, m’ha deixat avisos de recollida després de la data màxima per a fer-ho i me n’ha retornat d’inapel·lablement adreçats sense creure convenient oferir una explicació ni de lluny satisfactòria. I com a bon pelacanyes, m’ha imposat tarifes prohibitives i m’ha sotmès a condicions draconianes per oferir-me aquest espectre de servei. La cosa ha arribat a extrems molt galdosos, com l’ocasió en què la seva incompetència gairebé em costa la meva contribució a acomiadar de La Moncloa els falcons d’Iraq. Això sense parar massa compte a les cues soviètiques i als procediments primitius de les seves oficines o als menyspreus  i fatxenderies del seu  sovint malcarat personal.
Jo he arribat a acceptar que quan hom confia una lletra a aquesta gent ho fa a la providència, perquè entra en una realitat paral·lela de la qual només en surt per atzarós i insondable caprici.

Dic tot això perquè fa unes setmanes va arribar-me una comanda d’Anglaterra en el miraculós termini de tres dies i perquè ahir una nova remesa, des de Jersey, ho va fer en vuit dies naturals. Potser alguna cosa estigui canviat o potser sigui només pura xiripa. O més probablement que la intervenció del gloriós Royal Mail en la meitat del procés hagi propiciat aquest prodigi. Però jo, com el cronistes d’antuvi als quals em referia abans, ho consigno aquí, perquè algú en el futur tingui constància que a principis del segle XXI, en un racó de l’Europa desenvolupada, aquesta llei de coses encara produïen meravella gran.