Etiquetes

, , ,


Mausoleu i tombes d’un cementiri jueu força deteriorat a Hasköy, Istanbul

A la més gran de les illes que jalonen el Mar de Màrmara davant d’Istanbul, Prinkipos, que certament ja molt pocs anomenen amb aquest seu antic nom grec, ans amb el turc de Büyükada, hi ha un bonic cementiri hel·lè que, si les coses no han canviat d’ençà de la meva visita, és el darrer en ús de tots els de la comunitat a la vella capital bizantina.
Potser s’ha d’atribuir aquesta supervivència al fet que, per la seva situació apartada i perifèrica, fou l´únic que no va patir el bestial pogrom i profanació massiva de 1955. Tot i que és igualment possible que la molt declinant minoria grega, sobretot a resultes d’aquells fets infamants, tampoc necessiti més espai per enterrar els seus finats. Avui en són només 2.000 i, en poc més d’una generació, l’ aspiració criminal del nacionalisme kemalista de foragitar-los per sempre d’Istanbul es veurà finalment satisfeta.

No cal que expressi la amarga malenconia que desprenen llocs com aquest, residus últims d’un llarg naufragi i refugis finals d’una presència que s’acaba. Darrera els seus murs s’hi cova una doble mort i s’hi percep la imminència de l’oblit que s’hi abatrà quan el postrem dels vius travessi la ratlla i trenqui així una continuïtat mil·lenària . Però a la mateixa vegada s’hi respira també un aire delicat de posposició d’aquest final; la idea que les coses sempre duren una mica més que no es pensa i que la memòria té una resilència que mai s’ha de subestimar.

Comptant amb la generosa paciència o complicitat amable dels acompanyants, en els meus viatges m’ha abellit sempre de visitar cementiris. I especialment els d’aquesta mena. Potser tingui a veure amb aquell obbligo di tramandare que els amics del veïnat han citat en diverses ocasions. O amb la certesa que els morts també parlen dels vius i n’il·luminen l’esdevenir.
Així m’he anat demorant pels cementiris saxons de Transilvània o davant les esteles euscàriques de Santa Grazi, resseguint noms italians a les tombes de Dalmàcia, badant pel jardí de Bunhill Fields on reposen els nonconformists de Londres (i on qui sap si mai, en una intriga de predestinació, ens vàrem creuar amb la Maria) o per entre les làpides hebrees de Praga i Trebic . També per aquells que, potser per no evocar tan intensament la interrupció abrupta i traumàtica d’una cultura assetjada, sinó una llangor més serena i acceptada, conforten amb el sentiment d’una experiència plenament viscuda i acabada sense retrets, com el cementiris anglesos de Corfú i de Roma. Tot plegat ha constituït un pelegrinatge personal per aquelles geografies de l’ocàs que en algun moment se’m va convertir en un deure vital.

També perquè les coses, a vegades, tornen a encaixar en algun pla elevat i misteriós de la realitat: aquest apunt va començar a prendre forma en el meu cap unes hores abans d’assabentar-me de la pèrdua de la Jagoda Petrov, una vella mestra de la Voivodina molt propera a persones que em són properes, amb qui vaig tenir l’ocasió de tractar algunes vegades i que m’havia manifestat una tendra i entranyable estimació malgrat aquest esporàdic contacte.
Colpit pel seu inesperat traspàs, el primer que vaig pensar és si finalment aniria a reposar al cementiri ortodox de Manchester on ella, desestimat l’anhel de tornar al país d’on havia hagut de marxar tants anys abans, segurament pensava que trobaria l’última acollida, o si bé la seva actual residència al País Valencià faria impossible aquesta pretensió. Ahir la seva filla, amb un humor i enteresa encomiable, em comentava les còmiques dificultats que, per imprevisió, havien sofert per localitzar en els encontorns de la comarca de la Marina Alta un popa capaç de celebrar el seu ofici de difunts. Al final n’havien trobat un de búlgar que, deixant de banda petits i impertinents escrúpols, permetria acomiadar-la amb tota la dignitat que mereixia. I em comentava que, en certa manera, hi havia quelcom de poètic i veritable en el fet que algú que havia passat més de mitja vida a l’exili i que havia acabat per morir en una terra nova i encara estranya fos soterrada amb un sacerdot manllevat i d’una manera que no entrava en els plans. Una melangiosa però bella coda al seu destí errant.
Avui, a la manera de les meves estimades esglésies de ritus oriental, he encès un espelma en el seu record. I m’agradaria també dedicar-li una cançó que, en un retruc que no em sembla tan atzarós, he tornat a escoltar després de molts anys de no fer-ho: The light will stay on.

Advertisements