Etiquetes

, , , , , ,

Potser per una preciosa Catrina que m’espia des d’una cantonada del menjador, per un excel.lent tequila reposado que havia oblidat que guardava al celler i que en aquest darrers dies n’ha reemergit, pels freqüents viatges de la meva xicota al Distrito Federal o pels divertidíssims diaris que faig que em porti per satisfer les meves perversions professionals, Mèxic fa unes setmanes que volta per la meva vida.
També per episodis una mica còmics, com el que ens va dur l’altre divendres amb dos companys de gremi a entrar en una mezcalería madrilenya en ple tast lliure de la seva oferta, circumstància que pensàvem ens permetria demostrar la facultat més desenvolupada de l’ofici, l’oportunisme per aparèixer en tots aquells llocs on hi ha mam debades, i que contràriament va servir més aviat per a demostrar la florida i parsimoniosa xerrameca dels amfitrions mentre les nostres assedegades boques emetien sospirs i malediccions.

Però si hi hagut una longitud d’ona que hagi encerclat i donat alguna coherència a aquests fragments esparsos, no és cap altre que el primer disc de Lhasa de Sela, que ja amb el títol de La llorona deixa entendre com n’està d’inspirat per les imatges, el so, la lírica i la sentimentalitat popular mexicana, si bé també molt enriquit per una percepció romàntica, fantasiosa, al.lucinada i definitivament molt personal d’aquest llegat.
L’àlbum el vaig descobrir fa uns quants anys en una llarga tarda en ruta entre Barcelona i Madrid, gràcies al difunt programa de Ramon Trecet per RNE3, tan ric en troballes com en eleccions discutibles, però a qui dec entre altres coses haver-me donat notícia de l’obra d’aquesta americana de vida bohèmia, filla d’un jueu mexicà i d’una jueva libanesa i que cresqué en un ambient nòmada d’ escoles i circs ambulants.

El cas és que, sense menysprear la intensa i delicada malenconia dels seus successius treballs, sempre m’he quedat amb aquest primer, i en les darreres setmanes l’havia punxat de manera molt recurrent. Així que l’entrada d’avui, amb l’excusa de representar una vessant ben particular de la música d’arrel contemporània, només pretenia ser un convit a fruir de les seves cançons. Però era tard, he deixat el text a mig fer i he anat a escalfar el dinar.

I mentre bullia l’olla he obert el paquet que cada mes una revista musical té la cortesia d’enviar-nos als seus col.laboradors amb un exemplar de la publicació. Tot per trobar-m’hi, amb retard, una inesperada necrològica.

La notícia m’ha fet una gran impressió. No només per la mort d’una persona tan jove i que jo associava amb una vitalitat salvatge i indestructible, i que sense haver seguit amb molt de detall m’inspirava una gran simpatia i relacionava amb una forta alegria d’existir, sinó també pel fet que sense sospitar-ho portés setmanes sentint una veu que venia ja d’un altre món inaccessible.

De manera que l’entrada amable i joiosa que tocava s’ha trastocat i convertit en un compungit comiat. Mirarem, Lhasa, de no deixar-nos arrossegar per la tristesa que, amb l’escolta de les teves cançons, crec que és el millor homenatge que podem fer-te.
Bon viatge, bonica.