Etiquetes

, , , , , , , , ,

A l’encalç de velles pedres he passat moltes hores de felicitat. Menhirs i dòlmens, túmuls d’enterrament i talaiots, cisternes i cromlechs m’han intrigat amb el seu dur enigma. Hi ha, és clar, l’atracció i el vertigen que prové del temps, de l’arcà testimoniatge de formes de vida i pensament que només podem representar-nos mitjançant la intuïció, la hipòtesi i fins i tot la fantasia i el somni. I la idea d’un començament, d´un món originari encara regit per forces ignotes i invisibles, d’una realitat verge e inescandellada sobre la qual es planten les primeres fites per a orientar-s’hi quan tot era encara, com diu Bernardo Atxaga en el seu bonic poema bizitzak, “immensitat, neu i llops”.

Penetrant en el corredor funerari de Brú na Bóinne o seguint camins amagats pels camps de Valencia de Alcántara he sentit emocions molt intenses que, si no em fessin una mica de respecte certes expressions, les descriuria com les pròpies d’una recerca iniciàtica i espiritual. I sovint hi he assolit una sensació de “serenor inquieta” que, se’m perdoni l’oxímoron, és el meu estat anímic ideal.

És natural que un interès d’aquest caire m’hagi dut a traspassar tals nocions vagues i romàntiques i a llegir algunes teories sobre la discutida funció d’aquells megalits sense un sentit pràctic evident: monuments religiosos, punts de reunió comunitària o ritual, sistemes de representació d’una legitimitat social i àdhuc les voluntarioses quimeres que en pretenen un caràcter astronòmic o tel·lúric i màgic. Potser sigui molt presumptuós per a un dilatant diletant com jo dir que sento predilecció per aquelles tesis que recorden que, com a notabilíssims i molt duradors elements de memòria cultural, el seu significat podria haver-se transformat al llarg de la prehistòria i fins i tot tenir diversos valors simultanis segons el grup i el context. Si més no, passa així amb gairebé totes les coses d’aquesta vida.
Alguns aguts estudiosos arriben a aventurar que certs megalits del neolític tardà foren erigits com una estratègia de vinculació amb un passat i uns avantpassats mítics, d’on en provindria la justificació per l’exercici d’una determinada hegemonia. És a dir, com una forma primitiva de “tradició inventada”.

De tota manera, he de dir que encara més que aquesta insinuant indagació, m’ha copsat un altre misteri: el de la seva particular distribució. El fenomen de la transculturització de les idees, de com viatgen, es transmeten i s’incardinen a partir d’una reduïda extensió inicial, figura com sospitarà qualsevol seguidor habitual d’aquestes ratlles en la base dels meus interessos.
El fet és que fins i tot una ullada superficial revela que l’àmbit d’expansió de l’arquitectura megalítica es correspon amb la façana atlàntica d’Europa, amb certa minvant progressió cap als seus rerepaïsos, així com de manera més discreta i repetint aquest esquema amb el mediterrani occidental.
Però de totes les possibles i no excloents maneres en les quals s’hauria anat difonent la dèria d’alçar menhirs, que la xarxa exposa amb gran abundor, confesso que també n’hi ha una per la qual sento feblesa: atès que, tot i considerant un remot origen comú d’aquestes poblacions de l’Atlàntic oriental, no sembla factible que existís un nexe cultural que permetés uns patrons tan ferms de similitud entre les seves respectives construccions, s’ha hagut de deduir que hi hagué forçosament algun espai d’intercanvi que així ho propiciés. I l´únic espai versemblant és precisament el mar. Avui se sap que, d’una manera potser molt precària però contrastada, aquests pobles prehistòrics practicaren ja la pesca d’altura, sobretot per a fornir-se de bacallà. Una titànica aventura en una època no ja anterior a tots els progressos en la navegació, sinó en l’aparellament de navilis, que degué menar a establir contactes en circumstàncies d’acusada receptivitat i, per tant, de fructífer bescanvi de parers, percepcions i conceptes.

Així, com molts hem sospitat sempre, el nostre estimat gadus morhua es troba no només en el fonament de les més assenyades pràctiques gastronòmiques, sinó de la mateixa civilització.  De ser veritat, no seria pas un mal descobriment avui que la seva pesca abusiva ha portat a una molt preocupant davallada de les captures i a la previsible extinció d’un company de viatge a qui deuríem, entre altres tantes coses, part del nostre més distingit i inspirador patrimoni.

Anuncis