Etiquetes

, , , ,

Per a l’emperadriu i els seus lleials servidors

Aixetesdemadrid1(Il·lustració de Gustavo Rico per a una faula d’assumpte històrico-tavernari que algun dia ens animarem a (auto)editar)

L’aigua de Madrid, la que baixa de qualsevol aixeta vull dir, és d’una qualitat excel·lent i suporta airosament tota comparació que us vingui de gust fer-ne. I és ben natural que sigui així, perquè aquesta va ser la raó de la seva fundació.
La discutida etimologia del nom de la ciutat, que Déu me’n guard de pretendre despatxar-vos aquí, estableix l’existència d’un ètim llatí /matric(e)/, és a dir, rierol o torrent, que va ser posteriorment arabitzat i va evolucionar fins el present Madrid. Hipòtesis alternatives, avui prou discutides, al·ludien a una traducció intermèdia d’aquest Matric(e) a l’àrab /magrà/, al qual s’hauria afegit un sufix romanç d’abundància (-et); així com a un cultisme llatí del segle XII –matric-via-aquae-, traducció del nom àrab Mayrït. Tant se val. Totes comparteixen un mateix tret: la riquesa en aigües de l’indret. I es tenen poc dubtes que va ser aquesta facilitat d’aprovisionament, unida a la seva situació entre els ports i passos del sistema central, la que va convèncer els àrabs per alçar-hi una fortificació i establir-s’hi de forma permanent.

Però no es tractava pas, com podria pensar-se, de l’aigua del Manzanares, massa llunyana per resultar convenient, sinó dels corrents subterranis d’aigües subàlvies que fluïen sota la vila. I amb els seus proverbials coneixement hidràulics, van crear un sistema de mines, canals de captació i pous que fornien a la ciutadella de l’element vital per a la seva subsistència. Son els anomenats viajesvia aquae en llatí- abans esmentats i que, emparentats segons els arqueòlegs amb els qanawat de l’Iran, els jttar del Marroc o els foggara de Tunísia, són els primers de la seva espècie documentats a la Península Ibèrica.
Parlem d’una xarxa de la qual se n’han trobat molts vestigis en excavacions recents i, encara més sorprenent, sobre la qual en època austríaca es va bastir el sistema de captació que, convenientment reformat i adaptat, encara serveix al Canal de Isabel II per complir aquesta funció al centre de la ciutat.
No estranya doncs que el lema del primer escut de la ciutat tingués ben present aquest seu tret determinant: “Fui sobre agua edificada.”

L’element aquàtic, de fet, té també un gran protagonisme en altres mites d’origen de Madrid. Parlem concretament del seu patró Sant Isidre, a qui encara a finals del s.XIX se’l treia en processó per demanar-li pluja i que com recorden uns versets a la font que li és consagrada: “Cuando Dios quería/aquí agua había/¡Oh ahijado tan divina,/como el milagro lo enseña,/pues saca agua de la peña/milagrosa y cristalina!”.
En efecte, entre les seves gestes principals hi trobem la d’haver fet brollar dues vegades aigua d’un penyal i, encara més significatiu, la d’haver salvat al seu fill caigut a un pou pel mitjà de fer pujar les aigües fins al brocal, aconseguint que surés i en pogués eixir sa i estalvi.

Una pertinaç insistència que ha arribat a donar peu a suggeridores teories per part de la càtedra d’ Història Medieval de la Universidad Complutense: tenint en compte que Madrid no tenia població autòctona abans de l’ocupació de Muhàmmad I i que, segons les cròniques, Isidre no hauria nascut abans de 1082, això és, quatre anys abans de l’ocupació cristiana d’Alfons VI, els pares del sant havien de ser descendents dels colons musulmans que s’instal·laren a Castella en els tres segles precedents. O per dir-ho d’una altra manera, que Isidre hauria nascut musulmà. I el detall d’una sínia de cadufs, emblema de la enginyeria hidràulica àrab, cisellada a l’arca primitiva on va ser soterrat aporta un gens menyspreable matís a la hipòtesi que Isidre hagués arribat a rebre aquesta formació dins la seva comunitat i abans de llur conversió.

Així doncs, una presència invisible i constant, sorda i mística, que hom pot evocar cada vegada que demana un got d’aigua fresca a un taverna de Madrid. Un got que fins i tot, com explicaré en un altre lloc i format, podria perfectament venir d’aquestes remotes fondàries. Perquè com explica certa rondalla, els vells cellers madrilenys tenien cinc aixetes: una pel vermut, una pel sifó, una altra per la cervesa, una quarta que abastava d’aigua i una cinquena que ningú sabia perquè servia, però que es deia, no obstant això, que comunicava amb les deus subterrànies de la ciutat.
Jo, en al·lucinada recerca, encara he arribat a veure les cinc aixetes en llocs com la Bodega Rivas del Carrer Palma.

PD: En els termes etimològics de l’entrada hi manquen alguns signes fonètics que ara em costaria incorporar al meu editor de text. Per exemple, la y de Mayrit és una jim i per tant, en transcripció castellana, li faltaria un accent circumflex invertit per a representar-la. Donat que en fem una transcripció catalana, potser fos legítim escriure Majrit, però com desconec si hi ha una tradició escrita que recolzi aquesta transcripció, em fa una mica de respecte. Que els arabistes que sovintegen aquesta pàgina perdonin la meva peresa i, sobretot, la meva ignorància.

Advertisements