Etiquetes

, , ,

chetlibr1Chetham’s Library de Manchester

Els trets principals de la història, amb petites variacions aportades pels seus deixebles, la va establir el mestre. I en la seva essència, no ha conegut esmenes:
Abdul Al Hazred va ser un poeta i filòsof iemenita nascut a Sanaà vora el 700 d.C i que, després de fer pelegrinatges a les ruïnes de Babilònia i als subterranis ocults de Memfis, va romandre deu anys en les desertes solituds del Rub’ al-Hālī. És allí on presumptament va rebre dels djins les revelacions que el durien a escriure el Kitah Al Azif (“La remor dels insectes de la nit”), el grimori que descriu els rituals arcans que cal observar per desvetllar de la seva letargia a primigènies deïtats que van dominar la terra en temps oblidats i trencar els segells que els mantenen allunyats de la nostra dimensió. Un llibre la sola lectura del qual condueix a la follia i exposa als més ominosos perills.

L’obra manuscrita va circular secretament entre iniciats fins que l’any 950 d.C. un savi de Constantinoble, Thedorus Philetas, va fer-ne una traducció grega a la qual va donar el títol amb què s’ha fet tristament cèlebre: el Necronomicon.
Només un segle més tard, el patriarca Miquel I Cerulari ordenava cremar-ne totes les còpies i aquí hagués pogut acabar el seu sinistre pervenir si el Pare Wormius, un frare dominic; no n’hagués trobat una compilació fragmentària a Egipte el 1228, l’hagués reconstruït i l’hagués vessat al llatí.
És aquesta versió la que, malgrat l’anatema de Gregori IX i la persecució de l’església, va conèixer com a mínim dues impressions: una alemanya al segle XV i una toledana en castellà al segle XVII, i la que al llarg de tots aquest segles estigué darrera de nombrosos espants sobrenaturals i, segons Jacques Bergier, de l’eclosió de la bruixeria en l’Europa moderna.
L´últim exemplar grec del que hi hagué notícia va cremar-se en un incendi a Salem l’any de gràcia de Nostre Senyor de 1692, i el darrer d’àrab va ser engolit pel gran terratrèmol de San Francisco. De còpies llatines n’hi havia dues de localitzades en el moment de difondre’s aquesta història, a finals dels anys 30: una a la Biblioteca Nacional de París i una altra a la biblioteca del Museu Britànic de Londres, mentre que de la castellana se’n servaven tres: la de la Universitat de Buenos Aires, la de la Widener de Harvard i la de a Universitat de Miskatonic a Arkham.

Fins aquí la ficció que amb més o menys traça va escriure Howard Phillips Lovecraft per explicar la peripècia d’aquest execrable tractat màgic que apareix en molts dels seus relats. I ara ve la part més divertida del cas: quan el Necronomicon s’emancipa dels seus creadors i pren vida pròpia. August Derleth, albacea(*) i continuador de l’obra de Lovecraft, en detecta les primeres manifestacions l’any 1962, quan en una publicació bibliòfila seriosa apareix aquest anunci de venda:

Alhazred, Abdul. Necronomicon, Espanya 1647. Enquadernat en pell una mica esgarrapada i descolorida, altrament en bon estat. Nombrosos gravats en fusta, signes i símbols màgics. Sembla tracta (en llatí), de màgia cerimonial. Ex libris. Segell a les guardes indica procedència de Biblioteca Universitat de Miskatonic. Millor postor.

Serà el primer d’una llarga sèrie d’anuncis que encara es propaguen avui per avui aprofitant la xarxa, amb esperit purament lúdic o amb més inconfessables i pecuniàries intencions. I és que en aquest ludibrium erudit, esdevingut popular com les millors llegendes, hi han participat fins i tot personatges gens sospitosos: s’assegura que va ser el mateix Jorge Luis Borges qui va crear-ne la fitxa de la Biblioteca Nacional Argentina, mentre que a la UCLA hom s’havia pres la molèstia d’introduir-ne una referència al seu catàleg amb exquisit sentit de l’humor, incloent-hi una signatura que remetia a la secció de llibres que no podien consultar-se. Torres Oliver, traductor de Lovecraft a l’espanyol, digué haver-ne localitzat una més a L’Arxiu de Simancas, en castellà antic i traduïda a Lleó cap a 1300, i a poc que navegueu, podreu trobar moltes altres branques d’aquesta deliciosa mistificació. Jo mateix m’he topat amb gent creia que el Necronomicon era un grimori autèntic i, fins i tot, que asseguraven convençuts que Lovecraft només havia confessat la seva autoria sotmès a secrets xantatges de perilloses societats ocultistes.

¿Per què us explico tot això? Bé, perquè els sacerdots de la faction acostumen a oblidar que la ficció, des del moment en què s’enuncia, passa a ser real. És a dir, deixa rastres reals, resseguibles i que malgrat el seu origen il·lusori intervenen i modifiquen la realitat, i que per tant aboleixen la distinció bastant miop i curteta entre fiction i faction. I això és una constatació que sempre m’ha interessat molt: de la vida imaginaria també en pot germinar vida veritable. O la naturalesa imita a l’art, que diria Oscar Wilde.

*veure comentaris