Etiquetes

, , , , , , , ,

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.