Etiquetes
americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege
Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:
Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.
A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.
Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.
Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.
rastres, vestigis, derelictes 
Una passadeta només: estem calladets però amatents. Dit això, no sé si estic d’acord amb Manuel Peña. Les institucions i els instituïdors s’han dedicat, i es dediquen, amb deler al folclore, que és una forma anticipada de gerontofília de la gerontocràcia.
Ja has vist que prenia prudències amb el raonament de Peña, que no és exactament el meu. I he d’afegir que, encara que tingués raó, jo gairebé m’alegraria que no hi grapejessin gaire, perque certes mans embruten. Un raonament, ho reconec, tan fatalista que no es pot mantenir i alhora seguir esperant un estat ordenat, eficient i al servei del ciutadà. Ja que hi són, cal esperar que treballin de forma profitosa. O potser, per conciliar el meu instint àcrata i la raó democràtica, que no emprenyin gaire ni posin bastons a les rodes.
De totes maneres, pots observar que les meves punxes tenien una altra direcció preferent: la del pianisme de casa de barrets en les seves diverses manifestacions. Sols que en el cas de mitjans de titularitat pública és difícil distingir entre les deficiències estrictament (in)formatives i les de govern.
Dit això, i ens hi haurem de dedicar un altre dia amb més mirament, aquí cal filar ben prim: perquè una cosa és el folklore i el folklorisme, entesos en una accepció “coros y danzas”, és a dir, una versió estilitzada (amb dubtós estil), descontextualitzada, pintoresca i inofensiva de la música i dansa tradicional, a la qual diputacions provincials, juntes parroquials i etc. s’han obert sempre amb entusiasme, i l’altra és aquestes expressions de què parlem, que es mouen per circuits ben distints.
Com sempre m’ha agradat molt el teu escrit i la tria musical.
A mi em sembla molt més gerontocràcia i gerontofília el paso doble que ballaven tots els joves espanyols dels anys 40 que no el manteniment de formes ancestrals que ens arriben, sovint de l’Edat Mitjana i més enllà. O el swing i el rock dels 50-60 amb què em van regalar la setmana passada la colònia noruega de Guardamar que no pas la chanson française d’aquells anys o el jazz que es feia.
Dit això balle el paso doble com ningú i també vaig ballar el twist, el swing i el rock la setmana passada amb noruegues més grans que jo -gerontocràtiques, doncs- . No perd mai les ocasions -molt escasses- de poder ballar el que per algun motiu he aprés a ballar, mas que siga per fondre’m amb la generalitat dels qui tan sols desitgen no haver eixit mai dels seus divuit anys. Ben gestionant és un exercici i estimulat per molt que als meus divuit anys triomfaren molt Abba i John Travolta (entre altres)… On est toujours l’ombre de son passé. No crec que ho haja escrit ningú abans però així em surt.
Gràcies, Joan-Carles.
No faria falta ni dir que també penso que la relació entre música i memòria personal és molt intensa, i a més a més ho és per a molta gent. I realment no importa tant l’excel·lència específica de la música, sinó la seva capacitat d’evocar-nos records i que, gràcies al seu acompanyament sonor, podem elevar, recrear, inventar, estilitzar o romandre-hi més fidels, segons ens calgui.
M’agradava tant el cinema que vaig fer uns estudis pensant que m’hi podria dedicar i crec que encaixaria en la definició de lletraferit, però en el meu cas (també?) és a la música a qui concedeixo primacia com a potència emocional d’aquest ordre.
PS: M’agrada el rockabilly i, mira per on, el pasdoble, així que no ens desaprofitaria anar plegats a buscar gatzara. Amb una diferència fonamental: si m’atrevís a ballar un pasdoble d’alguna forma mínimament reglada, faria el ridícul més espantós. En general, les habilitats dansaires em generen admiració.
PPS: …per no parlar de tota la gerontonfília gerontocràtica que es mou al voltant dels palaus de l’òpera i dels teatres de tota mena…
Jo per Madrid -se que me’n penediré i que el Mestre Jesús m’ho refregarà per la casa en sé que s’alce amb el peu regirat i “sinós” alguns corresponsal seu al País Valencià he ballat molt tot aìxò i molt més al Palacio Gavíria (per a mi quatre síl·labes) i també recorde que ens deixaren la pista a mi i la comapanya Ernestina de Calp al Pasapoga davant d’una salsa ben executada i de les nostres habilitats dansaires d’aleshores. Eren els anys 90 i encara aguantava ferm. Què hi farem: Où sont les neiges d’antan?
Això i “los callos a la madrileña” fan que Madrid ben valga una missa especialment si és una ambaixada! Amb un bell accent occità o del midi amb paraules medievals de François Villon de la seva “Ballade des dames du temps jadis”. Gràcies Alexandre perquè em refresques les setmanes.