Ressons 7/13: l’hora de començar

Etiquetes

Bretanya, brezhoneg, colonialisme, FLB-ARB, Folk, Glenmor, gwrz, Kan Bale, kan ha diskan, kantik, música bretona, ressons

Balleu, bretons, balleu!

L’agulla imantada de la meva brúixola es veu atreta de continu pels més diversos magnetismes. I inconstant de mena, permeto que em perdi en els llunyedars més imprevistos.  Però tard o d’hora torna també a assenyalar-me  punts cardinals benvolguts on vaig a reposar d’aquestes altres aventures. Per exemple, no hi ha cap any en què en tres o quatre ocasions no m’indiqui durant uns dies la dolça i coneguda ruta que mena a la Bretanya, a aquest país “viciós de camins” que deia Álvaro Cunqueiro, els de la imaginació i la memòria no pas els menys importants, i que no em domini aleshores un fort desig de coses bretones; d’imatges i de gustos, de records i de sons.
De sons, sobretot.

Els de la seva llengua, perseguida i marginada amb la obsessió pròpia d’un estat totalitari com el francès, i els de la seva música, guàrdia alçada d’una cultura posada contra de les cordes. Perquè l’àmbit musical, com ha passat sovint entre els pobles minoritzats, ha esdevingut un espai cabdal de la reivindicació bretona. Que s’ha aguantat sobre dos pals de paller: el de la recuperació i transmissió tradicional dels vells estils –els festius i endimoniats recitats de kan ha diskan, els increiblement planyivols gwerzioù, la cançó tavernària, les danses instrumentals com els plinns i hanter-dros, etc.- i el de les variades repropostes de tot plegat. Algunes basades en el respecte a l’antic llegat, tot modernitzant-ne la interpretació. Altres en la fusió amb estils musicals del segle XX o en la contribució a aquest discutible magma sonor que estrafà una hipotètica unitat perduda de la música de les nacions celtes.

Durant aquest meus episodis de kleñved-ar-gêr, de “mal del país” com s’anomena la nostàlgia per la terra en bretó,  hi ha moltes cançons –de la primera o segona tendència, més que no pas de la tercera- que tenen el poder de retornar-me a les costes del Mor-Bihan o als carrerons de Roazhon, on he sentit sovint quelcom que s’assembla a la felicitat.
Però posats a presentar una mostra d’aquesta música que m’encisa i m’apaivaga, he optat per una tria poc convencional.

Principalment, perquè no és una cançó d’arrel, sinó una composició moderna del cantautor i poeta Milig ar Skañv, Glenmor: el Kan Bale lu poblek breizh.
I hi ha una raó per a fer-ho, enllà de la seva evident bellesa, robusta i vibrant. I és que demostra que la música popular viva té a vegades la capacitat d’absorbir en el seu cos noves peces que, al seu torn, s’hi havien inspirat. I fins al punt de fer-ne desaparèixer les costures. Perquè si Glenmor havia composat el seu himne a la manera dels kantikoù tradicionals, són les successives reinterpretacións de grups del país qui realment l’eleven a aquesta categoria. El cant de marxa del poble bretó forma avui part natural del repertori de les corals bretons i n’és una versió,  la dels Ar Breizerien, i no pas l’original, l’escollida per l’ocasió.  Entre altres coses, perquè és  encara “el temps de començar” que pregona la seva combativa lletra.

PS: Gràcies a la seva tonalitat èpica, el Kan Bale fou adoptat com a himne pel Front d’Alliberament de la Bretanya. Això fa que no resulti una cançó agradosa per a jacobins recalcitrants i altra deixalleria. Una lletra una mica abrandada i que estigui associada a unes quantes destrosses de casernes de la policia i repetidors de televisions la fan inacceptable. Segles de colonialisme, repressió lingüística, enviar el jovent bretó a morir a les trinxeres imperials i altres llepolies, en canvi, deuen semblar accions democràticament irreprotxables.

Anuncis

Circuit trencat

Etiquetes

americana, Folk, La leyenda del espacio, Lucas XV, Manel, política cultural, RNE3, Tarataña, Xarnege

Una característica assenyalada i ben envejable de la música nord-americana és la seva forta interconnexió. La tradició popular i els sons d’arrel no només han estat el llevat de la majoria d’estils moderns, sinó que gràcies a un conreu amorós i viu han seguit influint-hi i servint de font d’inspiració i aprenentatge per a molts compositors i intèrprets d’orientació més contemporània. Tant és així que molt sovint es fa difícil establir un tall de continuïtat entre les escenes folk i les hodiernes, perquè els trànsits són constants. Pensem que fins i tot s’ha configurat un gènere que per la seva qualitat de xifra posada al dia dels diversos llegats musicals del país no s’ha trobat millor manera de definir-lo que amb el terme “americana”. Se me n’ acudeixen exemples a cabassos, i fins i tot més evidents, però em conformo amb una revisió tan nua i emocionant de la balada rural com aquesta que pot presentar Willard Grant Conspiracy:

Evidentment, hi ha puristes que defugen el contacte i moderns que menyspreen l’herència. Però la constatació és que les fronteres són làbils i es creuen amb una facilitat esborronadora.

A aquesta banda de l’Atlàntic, en canvi, malgrat alguns lleus progressos, uns músics viuen a esquenes dels altres i actuen com si habitessin compartiments estancs, mirant-se amb recel, quan no fent-se el buit de la manera més tossuda.
Des de la perspectiva de la difusió i el reconeixement, són els qui treballen dins els paràmetres del folk qui més paguen els plats trencats de la situació.
Certament, a Espanya s’arrosseguen dèficits culturals i complexes socials que compliquen molt la millora. I la profunda ignorància dels programadors, la manca de promotors i tècnics preparats als ajuntaments i institucions o la nul·la atenció dels mitjans no només generalistes sinó també especialitzats refermen el cercle viciós. Es dóna, per exemple, la paradoxa que mentre revistes de referència xalen amb aquest nou folk americà, amb el rescat de la rumba africana o amb els Buenavista Social Clubs que la lluminària de torn descobreix i presenta a la bona societat, no diuen ni una paraula dels grups i autors que aquí fa anys i panys que investiguen, mouen i reproposen la música tradicional. I d’aquesta manera, la desatenció a un públic, un públic fidel i actiu, curiós i prou compromès com per seguir llur afecció per llocs, sales, publicacions i horaris veritablement subalterns –l’última atzagaiada s’ha d’agrair a la direcció de RNE3, que ha desplaçat el Tarataña a les 7 del matí del dissabte: “Són uns analfabets”, conclou amb raó un amic- no només és d’una miopia còmica, sinó un desastre patrimonial. Perquè condemnant a la invisibilitat els creadors -amb freqüència poliinstrumentistes i etnomusicòlegs de relleu; altres gent de poble que manté la flama in situ, allà on fa més falta- que malgrat totes les condicions adverses i la inviabilitat professional perseveren en aquest esforç; i reforçant així prejudicis i mantenint en la marginalitat aquests sons, s’està ofegant la possibilitat que finalment es produeixi un enllaç i un flux d’intercanvi que ens enriquiria enormement a tots plegats.

Hi ha qui, com Manuel Peña, té la seva pròpia teoria dels motius que això passi: aquí patim uns responsables polítics i mediàtics que senten “terror” (la paraula és seva) a la redescoberta de les identitats, i que s’estimen molt més un públic mesell, desarrelat, manipulable i fàcil de convèncer amb productes asèptics servits per les seves indústries culturals que un de crític, reivindicatiu, conscient dels seus orígens i aferrat a valors comunitaris com aquell que se sent tocat per la música popular i els medis que la produeixen.
Jo ni tan sols vaig tan lluny, i em quedo amb la dimensió estètica del desgavell. Només cal veure que el alguns dels discs mainstrea (fins a un cert punt, és clar) més interessants en la darrera dècada venen precisament de músics sensibles que han gosat creuar aquestes barreres, com Nacho Vegas i Xel Pereda reinterpretant el cançoner asturià amb orquestració rock, Mikel Laboa retornant a les seves fonts de sempre, Los Planetas i la seva lectura del flamenc amb distorsió de guitarres o uns Manel que fan corrandes i presumeixen d’actitut folkie amb una naturalitat que enamora.

Pensava en això un cop més el passat divendres, mentre em refocil·lava amb un concert dels Xarnegue, que precisament des de l’altra banda de la ratlla s’endinsenn en el repertori gascó i basc amb un frontline que amb la seva joventutt i audàcia desfà qualsevol idea preconcebuda d’escena estancada i arnada. “Fan psicodèlia amb violes de roda millor que qualsevol grup de revival i… ningú no se n’adona”, em comenta la meva companya de cadira. És un excel·lent resum. I així anem passant, mentre mantenim al càrrec dels negociats musicals gent que tot allò que en sap és haver bufat algun espanta-sogres en vés a saber quines revetlles.

Visions heroiques I: Alan Lomax

Etiquetes

Alan lomax, Eriçons i guineus, Folk, Harry Smith, Isaiah Berlin, Library of the Congress, patrimoni intangible, patrimoni oral, Rounder Records

Una coneixença em retreu tanta piuladissa melangiosa en els darrers temps i em reclama que escrigui més de música, de personatges i d’aventures i menys de teranyines. Com no puc estar-hi més d’acord, nosaltres comencem predicant amb l’exemple. I l’entusiasme i desordre de la conversa acaba per plantar-nos davant una disjuntiva atroç: Alan Lomax o Harry Smith?

Ep, alto! Quina mena de preguntes forassenyades ens estem fent? Estimes més el pare o la mare? Perquè encara que les seves obres difereixin en caràcter, volum i intenció, per mi són dos herois de la cultura popular del segle XX i dues personalitats per les quals sento enorme admiració i respecte.

Segons la distinció d’Isaiah Berlin que m’ha apassionat des de molt jove, Lomax fou un eriçó. La seva vida sencera està consagrada a una única, gran i decisiva idea: la identificació, conservació, difusió i reivindicació de les músiques d’arrel. Primer acompanyant a son pare per penitenciaries i camps de cotó del sud profund d’Estats Units i després ja tot sol per arreu del món, Lomax va sentir una pruïja absorbent que consumí totes les seves energies. Recolzant-se en magnetòfons portàtils alimentats per bateries, va recórrer les regions rurals del seu país, d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Haití, Grècia, Itàlia, Índia, Turquia i una munió més de llocs a la percaça de balades, romanços i cançons tradicionals que els canvis en les formes de relació social amenaçaven d’escombrar. La seva fonoteca etnomusicològica és gairebé inabastable: aplega més de deu mil enregistraments, sortosament ben arxivats a la Biblioteca del Congrés i divulgats gràcies a múltiples publicacions.
Tot i que també exercí d’intèrpret i compositor, la concepció de la seva tasca era la d’un recol·lector que havia de limitar-se a una mínima intervenció. És per això que una immensa part d’aquest llegat correspon a gravacions de camp tocades per músics anònims i no professionals: excepcions com Leadbelly o Muddy Waters s’expliquen pel fet que va ser precisament l’empenta de Lomax –i la proverbial sensibilitat americana per la música- allò que més va ajudar a fer-los coneguts.

Però llur prevenció a adulterar el material que recollia no significa que la seva actitud es limités a la compilació distanciada d’una enorme memòria musical. Lomax fou un activista: veié que aquestes músiques i les cultures que les emmarcaven perillaven davant el progrés de fórmules d’entreteniment industrial i aliè a les comunitats que el rebien, i cregué indecent quedar-se plegat de braços a mirar-s’ho. La seva filosofia fou la de prendre partit: es tractava d’oferir eines als pobles per a conservar les seves tradicions i fer allò que calgués per propagar-ne la flama. Per Alan Lomax el folklorisme era una activitat política, en la mesura que la seva missió era permetre l’expressió veritable de la gent.

Una de les millors mostres d’aquesta combativitat va traslluir-se en la seva visita a l’Espanya franquista. Hi va anar per un encàrrec de Columbia l’any 1952 i va sojornar a Palma de Mallorca per assistir a unes mostres de folklore organitzades per la Secció Femenina de la Falange. Allà es va topar amb un nazi refugiat, responsable d’assumptes musicològics del règim, que coneixedor de les seves inclinacions esquerranes li va fer saber que no obtindria cap ajut de ningú en els seus propòsits. Lomax només tenia intenció de fer una curta estada, però aquella trobada el va revoltar. En el seu quadern de notes descriu la reacció que li provocà: “en tractar amb aquell idiota autoritari em vaig prometre que, encara que hagués de dedicar tota la vida a aquella feina, enregistraria la música d’aquell país sumit en ombres.” I així, durant sis mesos i seguit tothora per la Guàrdia Civil, va viatjar per la geografia ibèrica, reunint-se amb camperols i mariners, pastors i mestresses de casa, per confegir una de les més precioses col·leccions de música popular que tinguem a l’abast: una pila d’àlbums de sons valencians, aragonesos, bascos, balears, gallecs o extremenys que poden aconseguir fàcilment gràcies a l’acurada edició de Rounder Records o mitjançant altres mètodes que no crec necessari detallar.

Ara bé, és en la seva recerca nord-americana on la feina de Lomax assoleix proporcions colossals: una obra no només perdurable per sí mateixa, sinó d’una influència enorme en generacions posteriors i clau de pas de successius renaixements del folk: de Pete Seeger o Bob Dylan a les més recents i enlluernadores onades de conreadors d’Americana (Uncle Tupelo, Willard Grant Conspiracy, 16 Horsepower, The Felice Brothers i un llarguíssim fotimer) el deute –directe o indirecte- no admet discussió.

Avui moltes de les intuïcions d’aquest pioner han esdevingut certes, i organismes com la UNESCO han assumit uns enunciats que Lomax va ser dels primers a enunciar. Per això un homenatge com el del documental The Songhunter és tan just, proporcionat i reconfortant. I encara que la meva primera intenció era deixar aquí unes ratlles sobre el no menys prodigiós Harry Smith -la meva fatal condició de guineu m’obliga a identificar-m’hi molt més- m’he acabat embolicant amb aquest glossa de Lomax, que en la seva qualitat d’espècie de Sant Patró dels desvetllament recurrents d’aquest blog, tenia pendent des de fa temps. Així que deixem a la “mare” per la propera ocasió, perquè al “pare” me l’estimo molt i molt.